Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

27.03.2006

Alarma valenciana

Després del pacte del nou estatut entre PP i PSOE sectors valencianistes i progressistes varen intentar de parlar de crear una gran coalició per a les eleccions de 2007, però tot indica que no anem bé. Avui les Corts Valencianes aprovaran l'estatut i el desconcert, a l'esquerra del PSOE, és encara total. Esquerra Unida sols mira les enquestes, el Bloc mira Esquerra Unida i la resta, incloses les molt potents entitats cíviques, no sap on mirar. El càlcul sobre qui tindrà escons sembla que substitueix el càlcul sobre quin país tindrem.

No és fàcil, és cert. Unir en una sola candidatura partits com Esquerra Unida, el Bloc, Esquerra Republicana, Esquerra Verda i tots els altres amb associacions civils com Valencians pel Canvi, Escola Valenciana o Acció Cultural i amb entitats de defensa del territori és un objectiu tan ambiciós com complicat i ple d'obstacles. Però, amb tota sinceritat, he de dir que no he vist que pràcticament ningú tinguera un interès real per a aconseguir aquest propòsit. En canvi, sí que he vist metres de pell fina i paranoies inacabables que han aturat en sec la poca cosa que s'havia començat a fer. I he de dir que em sap greu de veritat.

Em sap greu perquè estic convençut que, al País Valencià, vivim una situació d'excepció que reclama una gran dosi de generositat de tothom. La consagració del secessionisme lingüístic al nou estatut que aprovaran avui tira a terra una bona part dels esforços fets des de la dècada dels seixanta per desenes de milers de valencians. La traïció del PSOE és tan greu que reclama una contundència notable, que no pot consistir a traure un diputat o dos, superant per pèls el cinc per cent. Calia, i cal, un esforç per a fer visible, també políticament, aquest quinze o vint per cent de la societat valenciana que tots sabem (i que els estudis indiquen de sobres) que votaria una opció progressista i nacionalista. Ara és una ocasió d'or perquè ja no es pot comptar amb el PSOE, que sovint ha canibalitzat una bona part d'aquest vot. Però per aconseguir-ho caldria moure una onada d'entusiasme que demostrara al PP que el País Valencià no és allò que ells volen dir i, al PSOE, que no pot abandonar debades la tradició de l'esquerra valenciana.

Però una cosa és dir que caldria fer això i una altra, fer-ho. És als dirigents dels partits valencians que correspon de prendre la iniciativa, i als capdavanters de la societat civil a qui toca de solidificar-la. I no sembla que ho vulguen fer, que ningú siga capaç de fer el primer pas.

Els votants, si més no jo, ens ho mirem perplexos, escoltem les raons dels uns i dels altres i tendim a pensar que no hi ha res a fer. Amb una tristesa infinita, amb molta ràbia i decebuts. Sabent que al final, a la tardor, Esquerra Unida haurà comptat si supera el cinc per cent o no i llavors, únicament sobre la base dels seus interessos (i si li cal per a assegurar-se la representació), cridarà el Bloc a una coalició, o no. O potser cridarà fins i tot Esquerra, com sembla que comencen a insinuar alguns dirigents de l'Entesa. I passaran (passarem?) del cinc per cent justet, tindran alguns diputats i tots plegats faran de pur testimoni insignificant mentre els lladres destrossen el país encara més, tres-cents anys justos després d'Almansa. Patètic...

Editorial