Opinió

 

1/73>

Pere Cardús

30.10.2014

Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs

Definitivament, hem entrat en la fase decisiva. El camí que mena a la independència comença a fer pujada i cal administrar bé els esforços i les atencions. En resum, davant nostre hi ha una ruta amb quatre fases: demostració de força i dignitat el 9-N; autodeterminació per la via d'eleccions plebiscitàries; creació de les condicions per a fer el salt; i proclamació d'independència. Vegem-les molt breument:

9-N. Dissortadament, l'estat espanyol no ens ha permès de fer un referèndum d'independència com als països civilitzats i democràtics. Hem provat de fer una consulta amb un seguit de condicions que podien garantir un recompte i un resultat vinculant políticament. Hem acabat convocant un procés participatiu que té moltes similituds amb la consulta que volíem fer. Però sembla que no volen que fem ni això. El dia 9 de novembre legitimarem encara més la via unilateral cap a la independència i certificarem la defunció definitiva de la democràcia espanyola.

Eleccions plebiscitàries. L'única alternativa al referèndum vinculant són unes eleccions que tinguin el caràcter de plebiscit. Per a fer la independència, cal haver certificat més enllà de les enquestes que hi ha una majoria que la vol. En unes eleccions amb caràcter plebiscitari s'hauran de comptar els vots totals que hagin rebut les candidatures que portin la declaració d'independència al programa.

Creació de condicions per a saltar. Un cop certificada la majoria favorable a la independència —que no ens l'assegura ningú!—, cal garantir les condicions imprescindibles per a declarar la independència per la via unilateral si l'estat es nega a negociar la separació, com és previsible. Si hi ha una majoria favorable a la independència expressada a les urnes, el govern podrà posar tota la maquinària de l'administració catalana al servei del gran salt. Hisenda, seguretat, diplomàcia internacional, control energètic… En sis mesos n'hi haurà prou per a tenir-ho tot a punt.

Proclamació. El moment màgic en què confluiran tots els esforços i les il·lusions acumulades de molts anys. El moment fundacional del nou estat. Obrirà un període brillant de debat sobre el futur i les bases de la nova realitat política. Procés constituent… referèndum de ratificació… nous partits i nous lideratges…

A grans trets, aquestes són les quatre fases que encarem de manera immediata. Són com una cadena i una baula porta a la següent. No és possible de saltar-ne cap. Per a fer-ho sense estavellar-se, hi ha unes quantes condicions i actituds que cal tenir ben apreses. Això que fem no és cap joc de canalla i cal actuar amb intel·ligència i habilitat. Us proposo quatre elements o condicions a tenir en compte si volem arribar al final del camí sans i estalvis:

La trampa. Qui marca les regles de joc en un combat té mitja partida guanyada. El procés cap a la independència és nostre i som nosaltres, els catalans, qui hem de definir com hi volem arribar, quan i per on. El 9-N no es farà amb el format ni les condicions que hauríem volgut. S'ha hagut d'esquivar l'atac de l'estat espanyol com s'ha pogut. El farem sota amenaça greu i amb persecució. Per tant, no caiguem en la trampa d'acceptar que allò que val és la participació. Sí que volem una participació com més alta millor, però no hem d'acceptar que ens comptarem per extreure'n conclusions definitives. Algú de vosaltres acceptaria de fer una cursa de 100 metres a peu coix i amb l'exigència de fer-la en menys de 10 segons? Oi que seria més intel·ligent d'utilitzar la cursa per demostrar als àrbitres internacionals que ens han lligat la cama i no ens deixen córrer de la manera estipulada? Doncs això: no caiguem en trampes i, encara menys, no ens les parem nosaltres mateixos. El 9-N ha de ser una demostració de força, de voluntat popular i de dignitat nacional.

Un gest senzill, però poderós. 'Som una nació. Nosaltres decidim', deia l'eslògan de la manifestació del juliol del 2010, dies després de la sentència contra l'estatut. D'ençà d'aleshores hem anat fent tots els passos que ens portaven justament a decidir. I una majoria rotunda dels nostres representants polítics van decidir que el moment de fer-ho seria el 9 de novembre de 2014, d'ací a deu dies exactes. L'estat que ens ha castigat sistemàticament des de fa tres segles ha dit que nosaltres no votaríem el dia 9 de novembre. I també ha fet i farà tant com pugui perquè no ens en sortim. I què farem nosaltres el 9-N? Senzillament, votar. Posar paperetes dins urnes. Tot allò que no sigui posar paperetes dins urnes serà una derrota. No ens la podem permetre. Recordem la cadena: una baula porta a la següent. Votar és un gest senzill, però poderós.

És el poder. Des de fa anys, els independentistes no hem parat d'aportar arguments. I aquests últims temps s'han publicat desenes d'estudis sobre la viabilitat econòmica, legal, energètica, etc. de la Catalunya independent. I està molt bé que hi siguin perquè donen seguretat i apunten els camins més bons per a arribar a bon port. Però hi ha una cosa que cal veure clara en el moment de la veritat: la viabilitat de la independència, en el fons, no la determinen ni l'economia ni les lleis, sinó la fermesa en l'exercici del poder. El combat per la llibertat és un combat de poder. I em sembla que els catalans, que aquests últims tres segles ens hem forjat com a poble contra el poder, hem de començar a acceptar l'exercici del poder com un element quotidià i normal. Amb tots els contrapoders i equilibris que calgui. Però sense un exercici convençut del poder no hi haurà independència.

Cursa de resistència i d'obstacles. Tal com descrivia de manera molt esquemàtica en les quatre fases, la creació del nou estat català —el segon després d'Andorra— no és cosa de quatre dies. Tampoc no és un civet de senglar, que necessita una bona marinada i una cocció llarga i a foc lent. Però segur que no es cou al microones. Si algú es pensa que la independència serà una realitat el febrer del 2015, s'equivocarà. Al febrer podem estar en una situació molt diferent de l'actual, amb un parlament escollit per fer la independència. Però allò què vindrà després de les eleccions serà encara més complicat que no allò que haurem fet per arribar-hi. Per això, cal estar determinats a una mobilització llarga i constant. Si algú arriba al convenciment que això és una cursa de velocitat, no tindrà forces per a la cursa de resistència i d'obstacles que vindrà a continuació. Per sort, tampoc no serà una marató ni una animalada d'aquestes que fan la Núria Picas i el Kilian Jornet.

Tenir clares aquestes quatre fases i ser conscients de les quatre condicions pot ser útil per a arribar al final amb opcions de victòria. I encara hi ha una última idea que dóna sentit a totes les anteriors: la independència és possible perquè depèn tan sols de nosaltres. Com va dir Nelson Mandela: 'Sempre sembla impossible fins que es fa.'

Editorial