Opinió

 

1/65>

Pere Cardús

24.04.2014

El risc de tenir un estat propi

Hi ha poques coses que desitgi més que tenir un estat per als catalans. Ara mateix tenim dos estats que ens van en contra. Ni França ni Espanya no ens convenen gens ni mica. Són estats que s'han forjat en el convenciment de la nostra desaparició com a poble. I no ho han pas aconseguit. La ineficàcia del seu esforç és ben visible. Bé, a la part que resta sota domini francès es nota una miqueta més, però no pas gaire més que a segons quins punts del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat. Sí, ja sabem que l'estat francès ha estat una mica més eficaç en la liquidació dels pobles i llengües del seu territori administratiu.


Però fixem-nos que els catalans hem aconseguit d'arribar a la situació actual contra tots els pronòstics. Ho he dit alguna altra vegada: la qüestió catalana, quan s'estudiï amb una certa distància temporal, serà considerada un autèntic miracle. Però, com ens ho hem fet per arribar fins aquí? És clar que l'explicació ha de considerar molts factors diferents. La cosa és complexa i no vull que ningú m'acusi de simplificar massa. Però estic convençut que hi ha un factor predominant: una societat civil forta, rica i extensa. De fet, aquesta característica de la societat catalana no me la invento pas jo; s'ha explicat manta vegada en estudis sociològics fets a casa nostra i a l'estranger.


Per què tenim una societat civil tan forta? La resposta de segur que també demana molts matisos i moltes més explicacions que no donaré ara. Però penso que hem teixit aquesta societat civil forta perquè no teníem estat propi, sinó que en teníem dos a la contra. És a dir, l'absència d'estat va fer desenvolupar en els catalans una estratègia de subsistència consistent a reforçar els lligams entre la gent del poble per fer front comú. I no parlo tan sols de societat civil política o reivindicativa, sinó d'entitats culturals, socials, econòmiques, veïnals, etc. És a dir, hem creat les nostres xarxes de protecció i benestar enfront de l'hostilitat d'aquells que en teoria ens les havien de facilitar.


Simplificant-ho així --com ja he reconegut--, hem arribat als nostres dies amb una societat articulada, preparada, constructiva i amb voluntat de canvi. I ara tot això que havíem forjat contra les urpes d'Espanya i França per evitar de desaparèixer, correm el risc de perdre-ho. Aquella riquesa cívica que s'ha amassat des de la base per protegir-se dels estats hostils, ara no l'hem de perdre en favor d'un estat amic. Vull dir que l'eufòria del nou estat --que de moment tan sols abastarà una part del territori nacional-- podria relaxar aquesta mentalitat de societat civil forta. No dic que passi tant sí com no. Tan sols que és un risc greu que hem de tenir molt present i ens ha de forçar a pensar com l'evitarem. Si ara creiem --com volen alguns-- que l'estat ens ho ha de resoldre tot, per què haurem de menester tantes entitats i tant teixit social? Potser d'entrada no tancarem totes les associacions i fundacions, però el risc que deixin de tenir utilitat --o que deixem de percebre-la-- i acabem abandonant-les és massa gran, i demana que hi rumiem una bona estona.


Per lògica pura, els estats omnipresents tendeixen a crear ciutadans irresponsables --que no es preocupen del seu entorn perquè ja hi ha qui té l'obligació de fer-ho i que esperen que l'estat els resolgui els problemes. Per contra, hi ha estats que afavoreixen la creació d'intenses xarxes de solidaritat i comunitat, amb ciutadans que s'esforcen i que cerquen les solucions dels problemes que troben. Quan l'estat ho controla tot, el ciutadà --i la societat, per extensió-- s'empetiteix, s'afebleix i entra en el cicle de la dependència. Ara que anem alliberant la nació, no tindria cap sentit que empresonéssim els ciutadans. No demano pas de bastir un país nou amb una societat civil contra el nou estat, però em sembla que ens faríem un gol a la pròpia porteria si no sabéssim fer una nació de ciutadans lliures, crítics i independents. No hem de voler una societat-ramat que vagi a toc de xiulet del pastor-estat. En conclusió, que la nova joguina no ens faci perdre les ganes de jugar.

Editorial