Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

24.12.2013

Fer llenya de l'arbre caigut

Confesso que sóc una mala patriota. Mai no he fet cagar el tronc, que és com se’n diu al meu poble de fer cagar el tió, o si més no com se’n deia abans que hi arribés TV3. És un costum que no em desperta cap mena de simpatia. Que sigui nostrat no me’l fa més entranyable, i que sigui tradició no me’l fa més susceptible de ser defensat. Sóc una mala patriota, ja ho he dit al començament. A mi les pedres.


És una d’aquestes coses que agraeixo als meus pares. Els agraeixo que no se’ls hagués acudit de posar-me entre les manetes un buscall de nusos per instar-me a picar l’esquena d’una soca que representa que menja, beu i fa la digestió. És a dir: els agraeixo que no em fessin alimentar-la amb amor, acotxar-la amb una manta i tractar-la com una més de la família per, arribada l’hora, animar-me a treure el monstre que habita en el meu cosset i amenaçar-la que si no cagues torró, et fotré un cop de bastó. I encara, abans que la soca tingui temps d’arronsar el budell, fotre-li cops igual, com més fort millor: mentides i intimidacions entre rialles i cançons. Sóc una mala patriota, i aquestes maneres de Jekyll i Hyde no són el meu estil.


Reconec que per fer aquest article m’he hagut de documentar. He vist al Google que la lletra de la cançoneta que diu ‘caga’, ‘fotre’ i ‘cop de bastó’ té diverses variants, però la filosofia és la mateixa. Té un deix d’himne cruel i sinistre, de tortura d’abusananos que en fan dos, com tu. De fer llenya de l’arbre caigut. Refilada per veuetes infantils —Caga tió, avellanes i torró, si no et fotré cop de bastó—, me l’imagino fent tot l’efecte sonor en una pel·lícula de terror, entre ombres d’arbres vius que fugen de motoserres. M’esborrono i tot, de mala patriota que sóc. Però si només és un tronc!, em recriminen els patriotes que també diuen a la mainada: ‘Correu a portar-li aigua al tió, que potser té set’.


Per acabar-ho de reblar, la filosofia escatològica se’m fa incòmoda com un coll de jersei que pica, com un acudit de Mistetas, com un gag de Los Morancos. Ser mala patriota també deu ser això. De fet, tinc la teoria que aquesta tradició, tal com la coneixem, perdrà popularitat. Que els nostres xiquets, quan creixin, l’acabaran veient com la veu un danès, o un extraterrestre, o aquesta qui us escriu. Que veuran la imatge dels nanos amb els buscalls com allò que sembla, i que entendran la lletra com allò que diu. Que aconseguir favors a canvi de bastonades els sonarà a manera de fer obsoleta, a història passada. Si encara us queden pedres, podeu aprofitar ara per tirar-me’n una altra ràfega, sempre que —picada d’ullet— no preferiu els bastons.


De moment, un senyal: al Born de Barcelona han muntat un ‘tió solidari’ al qual se’l convida a cagar a cops de xurros inflables, tous com un joc. Deu ser perquè els xiquets, presos de la febre colpejadora, no s’esberlin el cap els uns als altres. Per sort, no cal pensar que el tió tingui res a veure amb la violència, perquè la vida ja ens ensenya tard o d’hora que els cops de bastó fan mal. Aquest és el missatge de Nadal d’una mala patriota: tracteu bé el vostre tió, demaneu-li la col·laboració de bones maneres, ensenyeu als hòmens i dones del futur com es fan els bons tractes, amb les persones, i amb tots els éssers que fan la digestió. Que tingueu unes bones festes.

Editorial