Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

07.08.2013

La lliçó d'en Pedrolo

'Per l'únic que val la pena lluitar és per les utopies. Allò que avui dia és utopia, potser no ho serà el dia de demà. De tota manera, no tenim res més. Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència.'


Són paraules de l'admirat Manuel de Pedrolo en la intervenció l'any 1983 al magnífic programa d'entrevistes que conduïa en Joaquim Maria Puyal, anomenat 'Vostè pregunta'. Pedrolo era aquell intel·lectual molt compromès i obstinat que afirmava que calia protestar encara que no servís de res. I passats els anys podem reconèixer quanta raó que tenia. Els anys vuitanta, just després del joc de mans de la transició, hom podia pensar que els grups massa petits que van continuar insistint en la necessitat de la independència no tenien res a fer. És a dir, que valia més deixar-ho córrer i abandonar la lluita perquè la realitat s'imposava i calia adaptar-s'hi. Però aquella petita minoria que tot sovint era ridiculitzada i menystinguda ara s'ha fet majoritària i la independència és defensada pels ridiculitzadors d'aleshores o els seus fills polítics. No ho dic pas per passar comptes, sinó al contrari. Ho dic per reconèixer la necessitat de protestar quan 'sembla que' –afegeixo jo– no serveix de res.


En aquestes paraules de Pedrolo que he volgut recollir al principi, l'escriptor ens convida a lluitar per les utopies. I diu que les utopies d'avui poden no ser-ho demà. Quin millor exemple d'això podem trobar que la independència? Ell mateix apunta a aquesta opció quan diu que no ens podem desfer de la colonització sense la independència. Qui es podia imaginar que la independència era una possibilitat real el 1983? Qui pot negar que, si no ho esgarrem, avui no tenim més remei que fer-nos independents si volem sobreviure? La utopia d'aleshores ho ha deixat de ser avui. I, com ja he dit en alguna altra ocasió, hem de reconèixer l'encert d'aquells que no van abandonar el somni, la utopia, i van decidir continuar protestant encara que semblés que no servia de res.


Però aquesta lliçó ens ha de servir no només per reconèixer l'encert dels pioners dels anys 70 i 80, sinó també per no jutjar el present amb condescendència i no ridiculitzar les lluites i les utopies d'avui. A algú li pot semblar utòpic un futur de llibertat per als Països Catalans. A un altre li pot semblar utòpica una Catalunya encapçalant els índexs de transparència i absència de corrupció. Ens poden semblar utòpiques moltes lluites i molts objectius nobles. Però l'independentisme ha de servir-nos també per aprendre a no ridiculitzar-ne cap i per saber apreciar l'esforç, molt sovint solitari, d'aquells que els defensen i aspiren a esdevenir majoritaris. L'independentista que no respecti una causa justa perquè la trobi utòpica serà un mesquí i un esquifit.


'La millor manera de predir el futur és creant-lo.' (Peter Drucker)


Manuel de Pedrolo a 'Vostè pregunta' (1983):


Editorial