Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

10.06.2013

L'home llest

És sabut que els partits catalanistes de dretes es mantenen cohesionats pels interessos, i els catalanistes d'esquerres es mantenen disgregats per les discrepàncies. Però en un moment històric com aquest que vivim no podríem fer una excepció? Unions excepcionals per a un moment excepcional i escissions excepcionals per a ídem.


Dels qui s'escindeixen a la mínima en podem parlar un altre dia, però és que això dels qui no es disgreguen ni amb aigua calenta és al·lucinant. Per exemple, els qui no tenim negocis que ens portin d'hotels per Espanya estem fascinats pel misteri Duran. La pregunta és clara: però què co...?! La resposta, amic meu, només la deu saber el vent, o la targeta Business-Puente Aéreo, dos elements que, als mortals que vivim més per terra, se'ns escapen de les mans.


El guionista del misteri Duran és un crac. Per capítols que passin, sempre deixa tothom amb l'expectació. Si és un talp, per què no s'amaga? Si és un infiltrat, per què no dissimula? Si és per guanyar-se una plaça a Madrid, no calen tantes oposicions. Els afeccionats a les sèries d'intriga esperem un desenllaç a l'altura d'una conspiració vaticana. Podria basar-se, per exemple, en uns vídeos compromesos trobats en una caixa de seguretat d'un banc, o en el fet que el nostre home que suposem vetllador dels interessos dependentistes en realitat... cobrés nòmina d'ERC!


Però mentre ningú no ens descobreix la veritat oculta, allò que descol·loca més els 'indepes' és que els entesos estiguin tan segurs que Duran és un individu intel·ligent. O llest, que no és ben bé igual, però per a això que volem dir també ens val. Doncs si és tan llest i tan intel·ligent, com és que ha caigut en el mateix parany que els espanyolistes que es pensen que, enfonsant el president Mas, ofeguen les aspiracions independentistes? Com és possible que aquest senyor llest sigui tan innocent de pensar que, si escanya el germà siamès, no s'escanya ell mateix? Il·lumineu-nos, Senyor, que aquesta broma ja fa massa que dura.


Potser només passa que Duran és de l'antiga escola, de quan tot s'aconseguia amb coneixences i poder --de l'econòmic, i de l'altre--. Però no hem arribat fins aquí perquè, una altra vegada, els mateixos de sempre se surtin amb la seua a la manera de sempre. Som rucs, però no tant. I se'ns acaba la paciència. De manera que, a la pròxima reunió amb el Club del Puente Aéreo, ja ho pot anar a explicar als seus amics: si no els agraden els nostres líders, tranquils, que en tindrem uns altres. La cua és llarga, no cal patir.


Allò que la mentalitat 'Gato al Agua' no acaba de veure, i que m'entenguin Mas i Junqueras, és que aquesta vegada, si al capdavant del 'procés' hi hagués una col-i-flor amb beixamel o un cogombre amb vinagre, el procés tiraria endavant igualment. Potser més lent, a la manera dels vegetals, però que continuaria imparable. Que ja poden anar tombant les peces grosses del tauler d'escacs, que les regles van quedant desfasades. Pot passar que caigui el rei i, oh, per a sorpresa dels col·legues de Duran, la partida continuï. Els peons som més, i, a diferència dels de la vella escola, tenim la força de qui hi té menys a perdre.

Editorial