Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

08.05.2013

La fórmula de l'èxit de la independència

El procés d'independència va començar amb l'enterrament de l'estatut el juliol del 2010. Fins llavors, un gruix prou notable de la població i dels polítics encara es pensava que hi havia opció de pacte i encaix amb Espanya. Van passar dos anys de mobilitzacions, consultes populars i certificació del fracàs autonòmic i fins el setembre de l'any passat no es va oficialitzar el plet català.

Tan sols el govern legítim de Catalunya, després d'una demostració de força popular, podia formalitzar l'inici del procés. I la millor manera de fer-ho va ser amb una intervenció presidencial adreçada als catalans al Palau de la Generalitat i, tot seguit, el viatge a Madrid per a explicar que les coses havien canviat i per a anunciar que faríem el nostre camí fos quina fos la voluntat dels espanyols.

Havent començat a caminar, amb el president al capdavant, el cap de l'oposició al seu costat i una majoria social evident al darrere, ara és el moment de cercar tots plegats, des de la societat civil, la millor manera possible de contribuir a l'èxit de l'empresa. Amb aquest objectiu, m'aventuro a proposar una fórmula que potser pot ajudar a fer del procés un camí d'unitat i d'intel·ligència des de les files del sobiranisme:


Confiança: 30%. Com qualsevol aventura que hom emprengui, la construcció d'un estat català exigeix un clima de confiança entre els membres de l'expedició per a evitar que ens passem el dia dubtant o posant en dubte cada pas. Perquè dubtar sistemàticament és afavorir la por; i la por paralitza. No ens podem permetre de passar-nos el dia entretinguts en les batalles endogàmiques de grupets i personalismes. No podem dedicar les energies ingents que haurem de menester en disputes a les pròpies files o a la rereguarda. Per això, cal un grau de confiança important. És cert que la confiança es guanya, però preguntem-nos si no ens hem recobert d'una capa massa impermeable de desconfiança que ara ens priva d'escoltar i de ser receptius.


Escepticisme: 15%. Un dels pitjors perills de qualsevol procés polític que pretengui remoure l'statu quo és caure en el fanatisme. I el millor antídot contra aquest mal és l'escepticisme. Joan Fuster, en el 'Diccionari per a ociosos', en feia aquesta apologia: 'Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. [...] L'escepticisme és l'únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L'únic: no n'hi ha d'altre. [...] Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D'altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l'odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.'


Crítica: 15%. L'esperit crític és l'única garantia dels processos de millora constant. La revolució política que implica la independència del Principat no té gens de sentit si es tracta de fer una Espanya bis. No tot allò que ens va malament és culpa de Madrid i, per tant, tenim moltes coses a millorar. A més, el procés no serà perfecte, però podem cometre ben pocs errors si el volem acabar amb èxit. Ara, si bé cal accentuar l'esperit crític i no abaixar la guàrdia, també cal saber discernir la crítica de la destrucció i el derrotisme o, per dir-ho a la manera de Joan Sales, del 'filldeputisme històric' ('Cartes de la guerra', Club editor).


Generositat: 40%. Amb la confiança, l'escepticisme i la crítica tenim el 60% de la fórmula. El meu parer és que la clau de l'èxit del procés d'independència ens la portarà la generositat de tothom: president, govern, partits, societat civil i individus. No podem convertir aquest envit en una cursa per a veure qui és més independentista. Cal aprendre a incorporar-hi una part encara important de la població que dubta o que és recelosa i escèptica sobre els beneficis de la independència. Hem d'entendre que és un procés que no s'aconsegueix tot d'una i que hi haurà moments d'eufòria i moments de serenitat. La paciència és una forma de generositat. I cal evitar qualsevol retret als independentistes d'última fornada pel seu passat.

De segur que a la recepta s'hi poden afegir molts més ingredients. Ara mateix se me n'acudeixen uns quants: alegria, il·lusió, esperança... Però si hom em pregunta quins no poden faltar en l'actitud d'un bon independentista, li diré aquests: confiança, escepticisme, esperit crític i generositat.

Editorial