Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

01.05.2013

Contra el simplisme, virtut republicana

Quan les coses han anat bé, no ens ha calgut entendre-les i ens hem dedicat a gaudir-ne i prou. Tan sols alguns estudiosos i exploradors del coneixement s'esforçaven a entendre el 'bon funcionament' de l'economia i les societats, mentre els ciutadans de batalla diària fèiem la nostra vida sense preocupacions, o amb unes de diferents. La forta crisi econòmica i financera va estroncar de cop i volta aquest desinterès tranquil i ens va forçar a cercar explicacions de tot plegat.


Per tant, una situació nova i complicada ens agafava globalment desentrenats en l'exercici d'entendre, de comprendre. Ens hem malacostumat en l'art de viure despreocupadament, irreflexivament. I ara és lògic que ens sigui més fàcil d'apuntar-nos a les explicacions simples que no pas mirar d'anar més lluny amb raonaments complexos.


D'aquesta manera, no és estranya l'erupció inicial del malestar, canalitzada per les protestes simplificadores i de culpabilització fàcil. 'Tot és culpa dels bancs' o 'tot és culpa del sistema', han estat tendències de pensament que han afavorit l'adhesió de moltíssima gent a les expressions d'indignació. I això és degut a un seguit de motius: 1. És un raonament simple. 2. Ho engloba tot amb una sola frase. 3. Troba culpables i ens eximeix de qualsevol responsabilitat individual i de tota autocrítica. 4. Una explicació tan simple fa preveure una solució fàcil i ràpida.


Com ja s'ha dit moltes vegades, la crisi ha ofert una oportunitat immillorable als grups antisistema per a atreure l'atenció i la participació de moltíssima gent que s'ha despertat sobtadament d'un somni perfecte. Però el fet cert és que qui s'ha despertat del somni del temps de bonança no té cap més intenció que tornar a endinsar-s'hi. És a dir, la major part de la gent no vol canviar 'el sistema', sinó que estaria ben satisfeta de recuperar-lo perquè tornés a funcionar com fa poc. És cert que hi ha convençuts revolucionaris en la mobilització, però no són ni de bon tros el gruix més significatiu.


Alguns analistes socials han afirmat que molts dels qui van participar, i encara participen, en les mobilitzacions d'indignació i en les protestes contra les retallades són votants del PP, nous o recuperats, que no volen pas ensorrar el 'sistema capitalista', sinó recuperar la seguretat i el benestar que els oferia el creixement econòmic. Per tenir feina, poder pagar la hipoteca, anar de vacances, comprar un cotxe nou, tenir televisió de pagament i jugar amb l'últim model de la PlayStation.


Què vol dir això? Que l'explosió d'indignació inicial va ser útil per a canalitzar el malestar propi de quan et despertes d'un somni dolç abans d'hora. Però passada la primera estona i sense les lleganyes enganxades als ulls, ens calen explicacions més intel·ligents que posin èmfasi en la recuperació i no en la destrucció. I és innegable que la recuperació és complexa, mentre que la destrucció no demana pas grans raonaments.


Que hi ha hagut greus errades en els mecanismes de control de l'economia és innegable. Que hi ha hagut excessos en la gestió pública i que molts governs han gastat i promès allò que no tenien és una veritat com una casa. Que hi ha monstres financers que tenen més poder que les institucions polítiques és un fet evident. Que algunes entitats financeres van pagar infrastructures ineficaces i inviables a instàncies dels governs que les controlaven és inqüestionable. Però també cal reivindicar la responsabilitat individual en tots els nostres problemes. O no és cert que hem creat una societat consentida i que sempre esperem que l'administració ens ho solucioni tot? O no és cert que ho exigim tot i ho volem ara, com nens petits? O no és cert que hem demanat crèdits per anar de vacances i hem inflat les hipoteques per poder-nos comprar automòbils? O no és cert que som la societat que té els drets sempre a la punta de la llengua i que acluca els ulls davant els deures?


Tot això demana una reflexió difícil i complexa, que no s'acaba declarant la culpabilitat del sistema o dels bancs i els poderosos. És evident que tot aniria millor si fossin jutjats els taurons de les finances que han actuat temeràriament guiats per un afany de diners i una vanitat fastigoses. També tot aniria millor si els polítics que han portat desastres i han estirat més el braç que la màniga passessin pels tribunals. Però tampoc no resoldríem el problema de fons, sinó alguns dels efectes (que ja fóra un pas). Ni la despreocupació dels temps de bonança ni les solucions fàcils de cremar-ho tot no ens acosten a un model de societat millor que l'actual. 


Necessitem més democràcia i més implicació social. Menys societat consentida i més societat implicada. Tenim la necessitat d'accentuar allò que alguns anomenen la 'virtut republicana' (cal llegir 'Republicanisme', de Maurizio Viroli). Les solucions de tot no poden venir només de les administracions; ens hi hem d'implicar a fons els ciutadans, les empreses, les institucions cíviques, etc. I per a poder-ho fer, hem de millorar els mecanismes institucionals i polítics. Cal regenerar la democràcia, no pas destruir-la.

Editorial