Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

11.02.2013

Supervivents

Diu la llegenda que, des de fa un any i escaig, els autònoms poden cobrar un subsidi per desocupació. La realitat diu que, per a accedir-hi, l’has d’haver cotitzat durant un mínim de dotze mesos. I si l’has cotitzat, tens el dret de demanar-lo, però no necessàriament el de percebre’l. Resultat: dels 8.400 valents cotitzaires que l’han sol·licitat el primer any, l’han denegat a un 87%. Enhorabona als premiats.


Els premiats són els qui van tenir una idea tan rendible: posar com a esquer un dret laboral, l’eterna pastanaga dels autònoms, i tirar-los la canya. Amb aquest sistema, la Seguretat Social ha pescat 56 milions d’euros d’autònoms confiats, dels quals només n’ha hagut de gastar 2 en la prestació impossible.


L’èxit del negoci rau a haver posat uns requisits tipus ‘susto o muerte’. El principal, sobreviure tot un any amb pèrdues mínimes del 30%, o dos anys seguits amb pèrdues del 20%. I tot això, no cal dir-ho, pagant l’IVA cobrat i no cobrat, i cotitzant com un campió. Jo proposaria aquesta prova de supervivència a l’exèrcit, a veure si hi ha pebrots d’aguantar-la fins al final sense caure en la temptació de donar-te de baixa i acabar l’agonia.


Però no tot són viacrucis per als soferts autònoms de l’estat espanyol. A Extremadura, Monago ha anunciat una campanya d’ajudes directes fins a 7.500 euros per inici d’activitat, préstecs fins a 30.000 per als autònoms en hores baixes, i, atenció: la subvenció del 100% de les quotes a la Seguretat Social durant dos anys. Recordeu les paraules de Monago de ‘Catalunya demana i Extremadura paga’? Doncs tenia raó. Paga que fa goig de veure.


I servidora té un interrogant: entre l'un extrem i l’altre, el de la desocupació i el de la subvenció, tan difícil seria d'establir una cotització proporcional als ingressos i que et deixessin facturar en pau? Entre l'un extrem i l’altre, obliguen els petits autònoms que no arriben als mínims a incórrer en el frau. I no és un frau d’aquests insignificants de centenars de milers d’euros, com el dels polítics, del qual surts impune. És el frau de no poder permetre’t de fer la teva feina de manera legal... perquè ets massa pobre. Ai, com entenc l’Urdangarín i el seu empobriment injust.


Citaré una amiga traductora inspirada pel cas Bárcenas: ‘Ara que sé que es poden guanyar vint-i-dos milions jugant a borsa, quan em llevo a treballar al matí em sento completament imbècil.’ Justament això han aconseguit entre uns i altres: que mirar de guanyar-te la vida honestament et sembli cosa d’imbècils, i, si ets un petit autònom, cosa d’herois imbècils. Herois imbècils a qui aviat no els tremolarà la mà per desgravar la funda del sofà, l’escombreta del vàter o la faixa de sa tia. Si és que ara els tremolava.

Editorial