Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

25.01.2013

De quin estat parlem?

I ara, què? Quin pla tenen el tàndem CiU-ERC per al nou estat? Sí. Quin és el pla? Per quan arribi el dia i, de passada, per a tot el temps que trigui a arribar. Hi ha ningú que hagi sentit cap idea nova? Diuen que no hi ha projecte social sense projecte nacional. Podrien explicar, si us plau, quin projecte social tenen? O quin serà? O, més ben dit, en què es diferenciarà el seu projecte social en el futur estat independent del que han posat en pràctica fins avui, des de fa trenta anys, al govern o a l'oposició? Quines són les noves bases que pensen construir per al nou projecte polític, social, cultural, de la república catalana?


Fóra bo de saber si el projecte social que tindran serà el mateix de sempre o el que dicten a Europa. O si es tracta de canviar Madrid per Brussel·les, sense cap idea nova d’emancipació econòmica ni de redistribució de la riquesa. Em sembla que ara seria l’ocasió de tornar la riquesa a la societat i de protegir-nos de l’especulació financera mundial i europea. 


Cal un nou marc, diuen. Sí, un nou marc. D’acord. Però on és el quadre que hem d’emmarcar? Per què no ens l’ensenyen? El quadre és de tots. I el podem pintar com ens doni la gana. Tothom pot demanar-se què hi pintarà, en el futur quadre, o qui el pintarà. Si no els interessa com serà el futur estat, potser és perquè els qui tenen el poder voldrien pintar allò que pintaven abans, però amb més diners, més seguretat, més privilegis, més impunitat. 


Ja no ens robaran a Madrid, tindrem calers, els nostres calers. Dit això, pensen mantenir la mateixa manera d’administrar-los? Per a posar un exemple candent: pensen continuar finançant els partits com ara, incloses les vies il·legals i corruptes, i les legals dels 'think tanks' i fundacions? O bé, com pensen abordar el gran envit de la transparència, la higiene democràtica i la lluita contra la corrupció si no fan canvis en el sistema? Per art de màgia? Perquè som collonuts i ho fem amb il·lusió?


Potser podríem anar tenint un projecte, un bon escut d’anticossos i barreres de contenció per a defensar millor el nostre poble, quan ja puguem anar solets pel món. Potser, però, el pla és el de sempre: anar tirant, anar fent, peix al cove. I si fins ara la culpa era de Madrid, a partir d’ara serà de Brussel·les. I què faran, llavors, tots aquells que avui viuen de parlar d’un tema únic: la independència? Potser tocaran fons i parlaran de la crisi democràtica, o potser esperen ser recompensats i retirar-se, o potser, aleshores, començaran a dir que hem de ser independents d’Europa. Sembla que com més possibilitats tenim d’eixamplar horitzons, més limitem el discurs i el debat. Potser que hi posem fil a la l’agulla, d’una vegada per totes.


A més de la crisi econòmica, hi ha una crisi democràtica i una crisi moral. Com més malament va l’economia, més impunitat jurídica i fiscal tenen els de dalt, els responsables del desastre. Menys poder real tenen els polítics, més policia els cal per a la seguretat, que és la seva, i, per tant, més creix la marginació i la població penitenciària, que es nodreix únicament, i cada vegada més, dels de baix, dels qui més sofreixen la crisi, l’espoliació dels de dalt. El cercle és infernal. Un estat nou té l’obligació, i l’oportunitat, de capgirar aquest funcionament pervers. La resta és fer passar amb raons. Miratges, entelèquies, impostura i cerimònia. Vol gallinaci.

Editorial