Opinió
La poció màgica
Marta Rojals
20.02.2012
Unanimitat canina
Xavier Montanyà
17.02.2012
Tu també, Maria Teresa?
Marta Rojals
13.02.2012
Reivindicació de l‘Ateneu Enciclopèdic
Xavier Montanyà
09.02.2012
El millor per als nostres fills
Marta Rojals
06.02.2012
L’enigma de l’esquizofrènica transició
Xavier Montanyà
03.02.2012
La imaginació té poder
Marta Rojals
30.01.2012
Boko Haram i el laberint nigerià
Xavier Montanyà
27.01.2012
Qui estigui lliure de descàrregues
Marta Rojals
23.01.2012
Crítica de ‘Palace’, la sèrie
Marta Rojals
16.01.2012
Fraga, la mort
Xavier Montanyà
16.01.2012
Del cavall rebaixat...
Marta Rojals
09.01.2012
Quan Barcelona ballava cocaïna en flor
Xavier Montanyà
04.01.2012
1/44>
Xavier Montanyà
16.01.2012
Fraga, la mort
A l'estat espanyol, gràcies a Fraga, pare de la llei de premsa franquista, de la propaganda se’n diu periodisme; del feixisme, franquisme. I ara que han arribat al poder que mai no han perdut del tot, la dictadura feixista espanyola passarà a ser un règim dur, estricte, amb trets autoritaris, que va modernitzar Espanya. Ho van intentar amb el diccionari biogràfic. Ho ha fet ara mateix també Piñera amb Pinochet a Xile. És una estratègia.
La pervivència de Fraga i dels seus coreligionaris, reaccionaris i carques, hereus de les tenebres més negres del passat, en postfranquisme i democràcia, simbolitza la mesura de la nostra covardia, claudicació de les essències republicanes i democràtiques del nostre tràgic passat.
Fraga és la prova, l'encarnació de la traïció dels nostres polítics transicionals, la poca convicció amb què van defensar uns drets que haurien d'haver estat irrenunciables, més amplis, clars i democràtics que no els actuals. Fraga va aconseguir que a la constitució espanyola ens convertíssim en una cosa anomenada 'nacionalitat'. Vam passar de ser una regió a ser una entelèquia. I Roca, Solé Tura i tots plegats es van fer la foto somrients i abraçats al vell feixista que els va saber utilitzar maquiavèl·licament.
Fraga és la impunitat. Havia d'haver estat jutjat o inhabilitat per la política democràtica. En canvi, va fundar partits i va arribar a ser president de Galícia. S'imagina ningú que un nazi hagués pogut arribar a presidir un 'land' alemany? Impunitat total i absoluta. Potser ara el jutjaran a l'Argentina, 'in absentia et rigore mortis', per crims de lesa humanitat, de col·laboració en genocidi. Encara hi ha a l'estat espanyol més de cent mil desapareguts i l'estat no té gens la intenció d'esbrinar-ho. I un estrany sindicat feixista ha impedit la investigació judicial en democràcia.
Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols. El seu passaport a la democràcia restringida. Els seu domini i control del relat. El desconeixement del passat a fons, sobre una base de justícia i veritat, els ha absolts per sempre més. I aquesta impunitat, pactada i acceptada pels nostres submisos i mesells polítics de la transició, és la llosa sota la qual ha quedat sepultada per sempre la nostra dignitat cívica i política.
Oblidar ha estat el nostre crim per complicitat. Per ètica i honor no es podia, no es pot, oblidar Grimau, Vitòria, Granados i Delgado, Montejurra, la descolonització de la Guinea Equatorial i les seves conseqüències sagnants, o l'assassinat del jove estudiant Enrique Ruano, llançat al buit per la policia, que Fraga, aleshores ministre de Franco, va fer passar per suïcidi, l'any 1969.
La seva implicació en aquests crims, i el silenci que han pactat tots aquests anys, són la prova de la nostra indignitat.
Hi ha una imatge, tanmateix, que em va impactar profundament. Recordo que encara era una mica innocent i em vaig quedar glaçat en veient-ho. En la primera visita oficial a Catalunya com a president de la Junta de Galícia, ell i Jordi Pujol, president de la Generalitat, van fer una ofrena floral a la tomba de Lluís Companys. Cobrien de flors els cadàvers de les víctimes per passar pàgina. Cinisme. Aquelles flors segellaven el pacte d'oblit sobre les víctimes del feixisme a Espanya. Aquelles flors servien també per esvair la fortor que desprenia la transició i els qui n’eren protagonistes. Fraga i Pujol. La clau i el pany.
Editorial
El règim trontolla
Vicent Partal
22.02.2012
La primavera valenciana i l’hivern espanyol
Vicent Partal
20.02.2012
L'alerta letona
Vicent Partal
20.02.2012
Per què tanta violència a València?
Vicent Partal
17.02.2012
Quina vergonya!
Vicent Partal
16.02.2012
El PP a escena
Vicent Partal
15.02.2012
Tant se val mandinga com català
Vicent Partal
14.02.2012
Grècia: el fracàs d'Europa
Vicent Partal
13.02.2012
Si més no, serem dos
Vicent Partal
10.02.2012
El règim
Vicent Partal
08.02.2012
Antoni Tàpies: un exemple monumental
Vicent Partal
07.02.2012
Per sort Alemanya no és Espanya
Vicent Partal
06.02.2012
Chacon: ara l'alcaldia d'Olula del Rio?
Vicent Partal
04.02.2012
El rellotge de Mas potser no va a l'hora
Vicent Partal
02.02.2012
Diu Krugman que l'economia europea s'enfonsa
Vicent Partal
01.02.2012
Què, parlem dels óssos panda?
Vicent Partal
31.01.2012
Independents o frustrats
Vicent Partal
30.01.2012
La batalla contra Spanair
Vicent Partal
27.01.2012
De la sedició caqui a la sedició negra
Vicent Partal
27.01.2012
Això no es pot acatar
Vicent Partal
25.01.2012
Ah!, i diuen mentides
Vicent Partal
25.01.2012
Espanya no s’ho pot permetre
Vicent Partal
24.01.2012
Apunta-t'hi
Vicent Partal
23.01.2012
Que és una guerra això?
Vicent Partal
20.01.2012
La revolta de les mantes
Vicent Partal
19.01.2012
















