De l'últim dia que vaig ballar amb entusiasme, en deu fer uns vint-i-cinc anys. En una macrodiscoteca de Fraga. Hi vaig posar una imaginació saltironenca que anava molt més enllà de les meves possibilitats acrobàtiques. Total: vaig sortir volant i em vaig obrir el cap. Res greu. Però prou per a no confondre mai més el ballar amb l'alcohol i l'alegria. Tot i això, de tant en tant, a casa, en solitari, faig alguns gestos fent veure que canto 'Twist and shout' o 'Going back to Miami'. Només un dia o dos l'any, i només en cas de tenir algun petit rebrot d'alegria.

Acabo de llegir 'Barcelona balla' de Ferran Aisa (Editorial Base), un dels millors coneixedors de la història de la ciutat, política i social, però sobretot popular, quotidiana. Especialment, en allò que fa referència a lluites obreres, cultura anarquista, èpoques revolucionàries. Un dels seus trets definitoris és l'esforç d'integrar a la història social aspectes que una mica aïllats, reduïts a l'àmbit de l'art, o al de la cultura popular. Així ho va fer a 'Les avantguardes, surrealisme i revolució'. Un cas clar és el seu estudi de Salvat-Papasseit.

Ara fa igual amb la història del ball a la ciutat, des dels temps de l'aristocràcia i els seus salons fins als nostres dies. És un treball enciclopèdic i molt amè, amb il·lustracions esplèndides que suggereixen la flaire de l'època: cabarets i envelats, cases de barrets i cafès concert, 'boîtes' i discoteques. És més un Huertas Claveria, que no pas un Permanyer, per a entendre'ns. Llegir-lo és aprendre una infinitat de coses insospitades, fruit de la fricció entre la Història i la 'petite histoire'. Descobrir com s'anaven introduint les modes estrangeres a la ciutat i què provocaven: els balls diferents, les societats, el whisky, la prostitució, la moral nacionalcatòlica, avui tan revifada, Paul Anka, Rudy Ventura... fins al 'trance'.

Jo em quedo amb el descobriment de la 'tremenda' Carmelita Aubert, que cantava 'Cocaïna en flor' i 'El comunista', i es va haver d'exiliar a Portugal, per roja. En aquests dies de pau i amor dedico 'El comunista' al senyor Felip Puig, que em deu escoltar i que tot just de sentir aquestes paraules ja deu tenir un espectacular atac de salivera. La cocaïna no la trobo, ara mateix, conseller. Disculpi'm.

També m'ha colpit la immensa importància que tenien les societats, penyes i associacions de ball en la dinamització de la vida dels barris, dels gremis, dels sindicats, el caire festiu de la tradició associativa i cooperativista dels barcelonins. D'aquesta tradició popular, per exemple, va néixer l'envelat de la plaça de Catalunya, instal·lat des del 1856 en un solar als afores de la ciutat, fins que s'urbanitzà com a plaça. Per entrar al local barret de copa i vestit negre eren obligats. I no s'hi podia ballar amb un puro a la boca.

Aquests dies, a la mateixa plaça, que per tradició ha estat un espai d'expressió ciutadana i de lluites populars, hi ha noietes que patinen sobre gel artificial. Sense puro a la boca, això sí. S'ignora la història del lloc i la voluntat del poble. Ho demanava ningú, això? La gent hem passat a ser consumidors (i votants). La plaça s'adequa als interessos comercials (i electorals). Barcelona patina sobre gel, un entreteniment català ancestral descobert per CiU, una tradició que es transmet de generació en generació a totes les famílies mediterrànies, com el Papà Noël, les curses de trineus a la Barceloneta i les caceres de rens a Collserola.

Barcelona ja balla una mica menys. Ara Barcelona patina. L'embragador, patina, Dr. Trias. A qui? Vostè mateix…

xavier.montanya@partal.cat

També m'ha colpit la immensa importància que tenien les societats, penyes i associacions de ball en la dinamització de la vida dels barris, dels gremis, dels sindicats, el caire festiu de la tradició associativa i cooperativista dels barcelonins.