Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

26.10.2011

Els vells voltors aterren a Líbia

Hem passat uns quants dies molt distrets contemplant, de dia en dia, la descomposició del cadàver de Gaddafi. Hi ha hagut més interès a fer-ne veure el procés de putrefacció que no a aclarir les responsabilitats ocultes del seu assassinat. Una foto era notícia, i necessària, però el circ necròfag ha estat excessiu. Que valents que som davant el cadàver de l'enemic! Oimés si abans era amic i volíem tapar-li la boca. Si Gaddafi hagués pogut dir tot allò que sabia...! Potser, quan ha estat amic i aliat --com ho va ser Saddam--, hi ha més confiança per a exhibir-lo trinxat, sangonent. És com un ritual mafiós adreçat a la família, al clan? O potser han de demostrar-nos que ja no els mereixen gens de respecte, que no els tenen por. Per això van amagar el de Bin Laden? Per por dels seus o de la família?

Però fa dos dies, quan vaig engegar l'ordinador disposat a compartir amb Occident l'orgull de veure créixer els cucs que devoren els ulls de Gaddafi, vaig trobar-me a Disneylandia. Angela Merkel regalava a Nicolas Sarkozy un osset de peluix per a la seva filleta Giulia. Sarkozy somreia amb un rictus violent, forçat, com el de Louis de Funès quan rebia una puntada de peu als ous. A la foto, tot volia ser bondat i afecte, flors i violes, però es destacava el rictus, la màscara. I és que del sinistre congelador de verdura de Misrata a les confortables catifes de Brussel·les, dels cucs que devoren el cervell de Gaddafi al peluix amorós de Giulia, hi ha una línia que passa per l'Elisi. I Sarko està en tensió. Total. Mai més ben dit. Líbia és la seva esperança, el seu flotador. El petroli i els negocis que reportarà al seu entorn i al seu íntim amic, Vincent Bolloré, la reconstrucció del país, els transports i comunicacions, la seguretat i la venda d'armes.

La contribució francesa a l'enderrocament de Gaddafi ha estat decisiva. El president francès va ser rebut triomfalment a Trípoli. No en va havia estat el primer a donar suport al CNT. Ha estat generós en l'ajuda política, diplomàtica i militar, directa i, segurament, indirecta. Se sabrà mai la importància dels assessors i mercenaris francesos? Sense el suport de París i Londres, Gaddafi encara seria al poder. I els cucs de Misrata menjarien dàtils. Hi ha rumors que França confia a controlar un 35% del petroli libi. La rapidesa amb què ho han desmentit és molt significativa. Com també ho és que comencin a situar a llocs clau vells coneguts de la 'Françafrique,' o 'Mafiafrique', la xarxa secreta instituïda per De Gaulle per tal de seguir explotant l'Àfrica després de les independències. Un conglomerat amb ramificacions criminals que agrupa mercenaris, militars, empresaris, banquers, polítics francesos i presidents africans.

L'investigador francès François-Xavier Verschave ha definit la 'Françafrique' com l'alteració permanent de tot allò que ens diuen, un 90% de la realitat que se'ns amaga. La pitjor cosa de totes és, tanmateix, la incompetència dels principals actors, que ja ha provocat genocidis i guerres devastadores. És com una colla de tècnics borratxos al comandament de les centrals ètniques de Txornòbil, ha escrit.

Com dèiem fa uns quants dies que passa a Nigèria, a Irlanda, o a Bolívia... Els vells voltors aterren a Líbia. O bé, després de mesos de moure's entre tenebres, surten a la llum del dia, triomfals. Jean-Pierre Chabrut, un antic comandant d'infanteria de marina francès, ha estat nomenat cap de seguretat de la Unió Europea a Bengazi. Chabrut emergeix del principal viver de mercenaris de França, la guàrdia personal de l'ultradretà Le Pen, de qui va ser ex-cap de seguretat. També està vinculat a foscos grups de soldats de fortuna, com Bob Denard. Però avui el detall més significatiu és que entre el 1995 i el 1999, a Angola, dirigia l'empresa Societé Internationale d'Assistance (SIA), responsable de la seguretat d'Elf. Segons Raphaël Granvaud, autor, entre més llibres, de 'Que fait l'armée française en Afrique?' (Éditions Agone, Marsella, 2009), els anys que Chabrut fou cap de seguretat d'Elf a Angola la companyia finançava els dos bàndols de la guerra civil.

Quin deu haver estat el veritable rol de Chabrut, fins avui, en el conflicte libi i en la salvatge anihilació de Gaddafi? Què espera obtenir en recompensa? Què passarà en una Líbia, dividida en clans, en lluita pel petroli i el poder? Allò que facin els Chabruts de torn a partir d'ara pot portar a una nova Somàlia.

Editorial