Benvolgut senyor,

Fa uns quants dies, vaig visitar, a Saragossa, l'exposició 'Tierra y Libertad. Cien años de anarquismo en España', que reflecteix la importància de l'anarquisme català en la història, un aspecte, popularment, encara prou ocult i pendent a Catalunya. Per contrast, aquesta mostra fa evident la poca i pobra importància que l'exposició permanent del vostre Museu hi dóna, com explicaré més endavant.

L'exposició, que ocupa dos Palaus renaixentistes del centre de la ciutat, trenca tòpics, fa pedagogia i abasta tot l'ampli ventall d'aspectes que van fer de l'anarquisme de l'estat espanyol un moviment de característiques úniques en l’àmbit internacional. Després de la Primera Guerra Mundial, quan l'anarquisme al món es diluïa, la CNT, fundada a Barcelona el 1910, esdevenia un sindicat anarcosindicalista de masses, un fenomen únic al món. Com únics van ser també el valor i l'impuls que donà l'anarquisme català a la cultura, tant en l'educació –escoles racionalistes, ateneus obrers–, com en els aspectes més d'avantguarda –arts gràfiques, cartellisme, fotografia i cinema. Un exemple: sense la CNT, els republicans no haurien pogut filmar la guerra. Els franquistes, al principi, van haver de recórrer a tècnics nazis. La cultura i el discurs feminista independent, pioner a Europa, que van crear les dones llibertàries, són alguns dels capítols que més marginats han quedat, per culpa de la tendència habitual d'identificar anarquisme, exclusivament, amb violència i assassinats que, sens dubte, va haver-n'hi i que, l'estiu del 36, foren terribles.

'Aquesta exposició, sense Barcelona, no hauria existit mai. Ni l'anarquisme a Espanya no hauria estat allò que va ser', em deia l'historiador Julián Casanova, director del projecte i un dels grans especialistes en la matèria. 'A més, convé tenir en compte, em recordava, la tesi de Josep Termes: que l'anarquisme se superposa al federalisme. Per això arrela a Catalunya, a València i a Galícia. Hi ha un discurs de reivindicació de la perifèria contra el centre.' L'anarquisme hauria de ser un element essencial de l'estudi i del coneixement, sense prejudicis, del nostre passat, des de final del XIX a l'any 39. Em temo que no ho és. Tinc la impressió que el treball d'insignes historiadors com Termes, Balcells, Gabriel, Aisa, i més, no ha arribat ni a la gent, ni al gruix dels estudiants catalans d'institut i d'universitat. Em sembla que el nostre grau de coneixement general i popular no ha passat de la figura del dimoni criminal que convé oblidar i ignorar perquè no ressusciti. A vegades sembla que encara visquem a la Catalunya del bisbe Torres i Bages.

Crec que una institució com el Museu d'Història de Catalunya hauria de fomentar un discurs ampli sobre el passat dels catalans, cosa que malauradament no he pogut apreciar en l'exposició permanent que hi teniu.

De primer, quant a la forma: el moviment obrer i els conflictes socials de les tres dècades decisives d'abans de la guerra ocupen un espai menor, per exemple, que no el que ocupa un futbolí, un sis-cents i una reproducció d'un bar dels anys 60, amb una televisió que emet anuncis antics de TVE. Personalment, dubto que aquests elements escenogràfics serveixin per explicar la història de Catalunya; ben a l'inrevés, crec que envernissen de nostàlgia el relat, d'una manera acrítica. És una tècnica que es fa servir sovint per evitar el conflicte. Per exemple, es va fer un documental nostàlgic sobre el consultori sentimental d'Elena Francis, sense analitzar els continguts o els efectes d'aquell producte masclista i nacional-catòlic. I així s'han tractat sovint qüestions clau tan complexes com la transició. Incideixen en la quotidianitat i en la nostàlgia per fugir de la investigació, l'anàlisi, la crítica i l'autocrítica.

Segonament, quant al contingut: no podria ser més ínfim i elemental. En la definició de CNT, sorprenentment, no hi apareix la paraula 'anarcosindicalisme'. Diuen que és el sindicat més important de Catalunya, articulador de masses, que 'recull les tradicions del sindicalisme català del XIX i incorpora l'estructura revolucionària moderna europea'. Però quina? Si no fos perquè la UGT tenia molt pocs afiliats, també s'hi podria aplicar aquesta definició. De personatges, hi apareixen, bàsicament, com a individualitats identificables, els morts: Ferrer i Guàrdia o el Noi el Sucre. L'anarquista només és noticia quan el maten? Joan Peiró sortirà més endavant en l'espai dedicat al franquisme perquè va ser afusellat durant la postguerra, com Lluís Companys. Contràriament, en vida, el paper d'homes com Peiró, i una colla més, va ser fonamental en la Catalunya d'aquells anys. I això ni s'esmenta. Com tampoc no es diu que, durant la guerra, l'anarcosindicalisme va ser la formació catalana que va tenir més ministres al govern de la República: Joan Peiró, Joan Garcia Oliver, Federica Montseny i Juan López. Tampoc no se'n diu res, de l'empremta de la cultura llibertària en la societat i en els cercles d'avantguarda. En fi, al meu parer, tot plegat, decebedor i reductiu.

Com a mostra de la importància que tenia l'anarquisme a Catalunya, es podria aprofundir, per exemple, i esmento un detall entre mil, en la connexió Francesc Macià - Joan Peiró, que van tenir relació tota la vida. Peiró va ser informat del fracàs de Prats de Molló, i ell i Macià, exiliat a Brussel·les, per carta van fer plans de lluita conjunta. N'adjunto unes. Són la mostra que la relació era intensa i que, segurament, encara hi ha molt per a explicar, sobre això, i sobre la importància que va tenir el moviment anarquista a la Catalunya del segle XX. Garcia Oliver, un dels 'reis de la pistola obrera de Barcelona' que arribà, ni més ni menys, a ministre de Justícia, va mantenir a l'exili una fraternal relació epistolar amb Josep Tarradellas. En una carta de l'any 1976, enviada a Saint-Martin-le-Beau des de Mèxic, Garcia Oliver li desitja un bon any 'que realitzi tots els teus afanys, inclús el d'ésser President de la Generalitat, però a la Plaça Sant Jaume'. Vist avui, resulta molt interessant –premonitòria?– una frase que escriu més endavant: 'Crec que, si no reneix la CNT i l'anarcosindicalisme –la veritable grandesa de Catalunya es produí en temps dels anarcosindicalistes–, tot marxarà de cara a un extremat possibilisme, com en els temps de Puig i Cadafalch, de Cambó i les Diputacions provincials'. Fa pensar...

Disculpeu la llauna, però em sembla que us exposo una qüestió important. Estic convençut que l'exposició 'Tierra y Libertad', si es portés a Barcelona, no solament seria un èxit, sinó que contribuiria, gràcies als aragonesos, a saldar públicament un deute pendent, que, segons que sembla, els catalans som incapaços de satisfer.

xavier.montanya@partal.cat

L'anarquisme hauria de ser un element essencial de l'estudi i del coneixement, sense prejudicis, del nostre passat, des de final del XIX a l'any 39. Em temo que no ho és.