Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa innocents.

Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.

Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.

Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.

Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.

Va per a tu, Guillem.

Un any més, no t’oblidem.

xavisarria@mesvilaweb.cat

Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara.