Els qui no creiem que sigui normal, ni natural, ni bo de cap manera tenir la mateixa parella durant tota la vida; els homes i les dones que no ens acabem d'adaptar al concepte de parella imperant i pressionant; els homes que ens prenem seriosament la pròpia biologia, sense voler negar-la ni forçar-la en motlles artificials, que poden arribar a ser una creu; les dones que no volen, pel fet de ser mares, haver de ser esposes; les dones que ni boges no cerquen parella estable i marit per tota la vida; aquest aviram tenim pocs referents on agafar-nos. Ens trobem desemparats. Anem, sí, curts de germans grans.

És per això que des de fa una setmana, tots plegats, però especialment nosaltres, ens hem vist les ales tallades. El nostre vol ja no és tan net ni la nostra ruta, tan segura. La nostra passa ja no és ferma, titubeja. El nostre nord ja no és tan clar. Ja fa més d'una setmana que es va morir Pepe Rubianes i, més que mai, ens sentim orfes.

Sí, tinc uns altres referents, és cert. Tinc l'home que viu feliç en trio, són dos homes i una dona, però mai no he gosat demanar-li consell. Sí, sóc fill d'un divorci feliç i alguna cosa he après a casa. Certament, tots coneixem el cas de la parella d'adults que han aconseguit d'estimar-se durant anys..., perquè cadascú dorm a casa seva. Suposo que també vosaltres heu vist de prop parelles obertes, que s'ho expliquen tot, amb pèls i senyals..., però no és el meu estil, bruteja. Tinc, també, un parent moderat, discret, convergent, que va decidir de no casar-se fins als seixanta anys. La gent, d'ell, en diu que és tot un senyor. Sí, jo també he vist que no solament hi ha l'altre sexe, que n'hi ha molts més. Sí, tinc uns altres referents, és cert. I si ens hem de prendre això de l'amor seriosament, i això del sexe en profunditat, de tots, se'n pot treure suc. Però, sobretot Pepe Rubianes, allà dalt de l'escenari, sol com un heroi, em donava prou energia i tones de ganes de viure a la meva manera. Sobretot ell em transmetia força i seguretat i somriure a les venes, m'alegrava el batec. Sobretot ell aconseguia que sortís del teatre convençut que no és que un altre món sigui possible, sinó que un altre món existeix.

Poca gent m'ha fet prendre tan seriosament la vida com el Rubianes. He comprovat que, a molts casats, amb l'anell al dit o sense, el Rubianes els servia de distensió. Els era una pausa, un 'kitkat', un agafar empenta per a continuar vivint el model de vida que ell defugia. Però, si te'l prens com un referent, aleshores, de distensió, res. Aleshores tot són orelles per a veure com s'ho munta aquest que fuig d'un model que, per a segons quines ànimes, pot ser letal. I el Rubianes fugia del corrent majoritari, no únicament en això de la parella, que desestimava del tot (i n'hi ha prou d'escoltar-lo); també fugia de la manera de treballar capitalista. Aquest monòleg seu em recorda allò que assenyalava el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue, al llibre El dret de la peresa, en què es fotia de Marx i de la seva admiració per la feina. Agents de borsa, marxistes i capellans compartien una admiració que ell menystenia. Encara em ressona ara l'oració beneïda que proferia des del seu altar: 'Ganarás el pan con el sudor de tu frente... Con el sudor de tu polla ganaré el pan!'

Ni realitzar-se treballant a l'oficina, ni realitzar-se estimant dins el niuet. Trobar una altra manera d'estimar, trobar una altra manera de treballar. Poca broma, Rubianes. Vejam qui és l'espavilat que el segueix. Vejam qui és el valent que transmet a les generacions que pugen una altra rialla perillosa i de plaer, que allibera.

I res, per últim, un Rubianes dels Estats Units, que falta els fa. Parlo del Bill Hicks de 'Christ and christians', un tema violent.

andreu.barnils@partal.cat