Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Antoni Castells i Talens

27.12.2007

Mèxic, la impunitat

Mèxic és, després de l'Irac, el país més perillós per als periodistes d'avui. Si mirem les presons mexicanes, ens adonarem que matar un periodista implica menys riscos legals que no passar un semàfor vermell al Districte Federal. Perill i impunitat. Perill per a qui informa i impunitat per a qui el mata. I l'efecte d'aquesta situació es transporta per una estranya corretja de transmissió fins a arribar als ajuntaments, als estats, a les institucions públiques locals.

Fa prop més d'un any el governador de l'estat de Puebla, Mario Marín, lluitava contra problemes d'imatge. Marín havia segrestat, maltractat i empresonat il·legalment durant vint-i-sis hores la periodista Lydia Cacho, que investigava una xarxa de prostitució infantil. Quan Lydia Cacho hagué sortit de la presó, va aparèixer una conversa telefònica del governador amb un dels empresaris denunciats per la periodista. Mario Marín li deia que no patís, que donarien a Lydia Cacho un cop a la closca (un 'coscorrón', va dir) i que, en agraïment, l'empresari li enviaria dues 'bellíssimes ampolles de conyac', paraules clau que han estat interpretades a Mèxic com dues prostitutes menors d'edat.

L'escàndol va fer que 2.000 intel·lectuals i artistes dels Estats Units i de Mèxic, de Noam Chomsky a Demi Moore, demanessin que es jutgés el governador. A final de novembre, el tribunal suprem de justícia va sentenciar que les faltes del governador eren lleus i que el judici no procedia. La decisió va commoure Mèxic com poques vegades per la sensació d'impunitat. Alguns diaris van publicar que la més alta instància de justícia de Mèxic acabava d'institucionalitzar la prostitució infantil i els atacs a la premsa.

Per rentar-se la imatge Marín es va fer convidar a la Universidad de las Américas-Puebla (UDLA), aprofitant que el rector, l'escriptor mexicà Pedro Ángel Palou, havia estat el seu conseller de Cultura. No era una universitat qualsevol, sinó una institució d'elit i de prestigi internacional que té convenis amb la Universitat Pompeu Fabra, la Politècnica de Catalunya o la Universitat de València, per dir-ne algunes. Els editors de La Catarina, un setmanari fet íntegrament per estudiants, van publicar una foto de Marín i Palou passejant pel campus i els columnistes van criticar la visita amb contundència.

Els articles d'opinió no van agradar ni al governador ni al rector, acostumats a tenir la majoria de la premsa local comprada i ensinistrada, i no entenien que uns postadolescents els qüestionessin. Però Palou tenia una imatge pública com a escriptor que havia de protegir i no podia reprimir obertament el diari.

El primer intent de censura fou substituir la cap del Departament de Ciències de la Comunicació de la universitat, una investigadora amb trajectòria acadèmica i doctorat de la Universitat de Western Sidney, per una ex-funcionària sense estudis de postgrau ni experiència docent, ni administrativa, ni acadèmica. Els estudiants que van protestar van ser enviats a la comissió disciplinària que els va expedientar sense que sàpiguen, encara avui, quin article universitari van violar. Als professors, ens van posar policies universitaris (de vegades amb uniforme i de vegades sense) que ens seguien quan sortíem del despatx i que fins i tot treien el cap a les classes. A alguns docents, ens van dir que ens acomiadarien, si els estudiants no aturaven les protestes.

El grup d'estudiants encarregats d'organitzar el congrés anual de la universitat havien convidat la Lydia Cacho a parlar al campus sobre llibertat d’expressió i sobre els atacs a dones periodistes mexicanes. El congrés va ser suspès i els estudiants, expedientats i expulsats del consell organitzador.

Com que el diari universitari no callava, una nit freda de gener un grup de policies universitaris entraren a la redacció de La Catarina i la clausuraren sense donar explicacions. Jo, que havia estat l’assessor acadèmic del diari durant la visita de Marín, vaig sortir del despatx i vaig fer fotos dels estudiants que sortien del diari sota la mirada dels policies. L'endemà, en represàlia, l'administració em va cancel·lar el compte de correu i va prohibir l'accés a la meva pàgina web.

Les pressions internacionals, sobretot de diaris universitaris dels Estats Units (Europa va romandre inactiva), van obligar el rector a tornar a obrir la publicació, però la repressió no es va aturar.

L'administració va instal·lar càmeres de vigilància dins el campus, els estudiants tenien els mòbils intervinguts fins a situacions surrealistes. Un estudiant del diari en trucava un altre i li sortia la centraleta de la universitat. La vigilància va sortir fora del campus i els professors que havíem demostrat la nostra disconformitat teníem policies seguint-nos al carrer. Al maig uns professors es van reunir a casa d'un col·lega per veure què calia fer. Interceptant els correus electrònics, el rector es va assabentar del lloc de la reunió, hi va enviar un policia, va fer apuntar les matrícules dels cotxes, i al cap de pocs dies va acomiadar els professors assistents.

A mi, em van acomiadar unes quantes setmanes més tard, per email, quan feia les vacances d'estiu a Barcelona. Encara no me n'han donat cap raó. Després de l'acomiadament, a casa meva, a Puebla, em van venir a visitar dos pinxos unes quantes vegades. Per sort no m'hi van trobar mai, però una persona de confiança els va seguir i va veure com anaven a la universitat i lliuraven un informe als policies de l'entrada.

Resultat: Mario Marín continua essent el governador de Puebla, el rector ha deixat la feina i ha trobat plaça d’investigador a la Sorbona de París, i el Departament de Ciències de la Comunicació de la Universidad de las Américas s'ha quedat sense professors. Aquest és el Mèxic del segle XXI. I el setmanari La Catarina? La Catarina va ser restructurada l'estiu passat. Tots els estudiants que hi treballaven en van ser expulsats i ara la redacció és plena de joves sense experiència periodística que reprodueixen els comunicats de premsa oficials de la Universidad de las Américas. I perquè facin bondat, alguns dels antics periodistes de La Catarina han estat amenaçats de mort.

Editorial