Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

15.12.2006

El doctor Sanchis Guarner en el record

Demà farà vint-i-cinc anys de la mort del doctor Manuel Sanchis Guarner, a la ciutat de València. Escric 'mort' perquè va ser una mort biològica, però som pocs els qui dubtem que en foren el desencadenant immediat els intents d'atemptat de què havia estat objecte uns quants dies abans i la persecució de què fou objecte, amb pintades a l'escala de sa casa. Vint-i-cinc anys després ningú no en sap res, dels autors. Com ningú no sap res de les bombes contra Joan Fuster, ni de tants altres atemptats gravíssims comesos amb total impunitat a la València dels anys setanta i vuitanta. Fa mal, recordar-ho avui, quan sols hauríem de recordar la fecunditat i la qualitat del treball d'un gran home i d'un valencià ingent com Manuel Sanchis Guarner.

Sanchis Guarner va ser d'aquells homes difícils de repetir. Un treballador incansable que va posar a lloc i per sempre més les bases de la filologia catalana a València. Un intel·lectual fi i amatent a la realitat, capaç de treballs herculis com el seu gran llibre sobre la ciutat de València, que tant i tant va estimar. I, sobretot, un gran valencià i una bona persona. Contra allò que els intolerants diuen, va ser sempre un home que va cercar el consens i que la confrontació inútil incomodava. Per això ho va passar tan malament durant la transició, quan les esquadres feixistes del blaverisme el convertiren en objecte d'atac, i hi convertiren també Fuster i Vicent Andrés Estellés, tres autèntics pares de la pàtria. Recorde perfectament que, al seu despatx de la facultat, hi tenia ben visible una senyera amb la franja blava i predicava a tots els qui el volíem escoltar que aquella era una bandera que s'havia d'honorar i estimar perquè representava una manera respectable d'entendre el país i la llengua (fins aleshores, perquè els blavers moderns van trencar aquella tradició en què don Manuel se sentia tan còmode).

Però la història del País Valencià i la història dels Països Catalans no es pot entendre sense l'esforç i el treball de gent com Sanchis Guarner, tant des de 'l'exili' mallorquí, ensems amb el seu gran amic Francesc de Borja Moll, com des de casa, quan hi hagué tornat. Sense la seua decisió de posar-nos dempeus i de redreçar-nos quan encara fumejaven les bombes de Franco al carrer, quan la repressió era més dura i quan un simple estudi filològic podia ser una pedra bàsica per a bastir l'edifici cívic que ens havia de refer de la derrota. Ell, i homenots com ell, van establir les bases d'allò que som avui, i això els ho hem d'agrair en veu alta i clara. Molt probablement per això els enviaven bombes, que sabien ben bé on anaven. I segurament per això mateix cap govern no ha volgut investigar qui hi havia darrere aquests atemptats, qui tenia la culpa de la violència que tant va colpir València i els valencians tot just eixits de la dictadura de Franco.

Editorial