El relat d’Amades és a l’origen de la celebració de la Setmana Medieval de Montblanc, que el passat cap de setmana va cloure la 39a edició amb gran èxit de participació i de públic. Quan l’any 1987 els botiguers montblanquins cercaven algun element per a atraure turistes a la vila, n’hi va haver un que va proposar d’utilitzar la llegenda de Sant Jordi. A fe de Déu que la va encertar. No només perquè l’afluència de visitants es compta per milers i tothom fa calaix, sinó perquè en només quatre dècades s’ha convertit en una festa popular en el sentit més literal del terme. En una vila de 7.500 habitants, més de 1.000 s’impliquen en les diferents activitats. Ep, parlo de participació activa, no de fer d’espectadors. De persones que fa dies que s’han deixat créixer la barba, es vesteixen (no els digueu mai que es disfressen, sobretot), no duen rellotge i miren d’evitar de portar ulleres i mostrar el mòbil en públic.

Després d’haver-hi assistit enguany per primer cop, tot acompanyant un grup de periodistes estrangers que havíem convidat des de Catalunya Internacional, aquí van algunes impressions i reflexions personals i transferibles sobre la Setmana. Abans, però, un detall que mostra aquest amor per la festa i les ganes de transmetre’l a les generacions més joves. Dissabte al migdia, al carrer Major, a tocar del Portal de Sant Antoni, des d’un balcó d’un primer pis, una família ha lligat per la cua amb un cordill un drac de peluix molt llarg que venien a Ikea fa anys i el posa a l’abast de la gent que passeja, que se’l miren entre sorpresos i divertits. La canalla, armada com no pot ser d’una altra manera amb espases de fusta, gaudeix de valent lluitant contra el monstre.

A mi, el que em va sorprendre més és que precisament a Montblanc han modernitzat la llegenda de Joan Amades. En contrast amb actituds altament conservadores i fins i tot immobilistes que abunden en el món de les festes i tradicions del país, a ells no els fa por canviar el guió. Així, per exemple, la princesa de Montblanc ja no és una bleda assolellada que espera que el valerós Sant Jordi l’alliberi del drac, sinó que lluita amb ell per vèncer la bèstia. Brava! Però com que això de matar animals ara no és benvist, i per no donar més motius a Eduardo Mendoza per a esbandir Sant Jordi de la festa, el cavaller i la princesa no maten el drac, sinó que només en foragiten l’ànima maligna.

Em sembla molt bé. Corregeixo: em sembla molt bé que la princesa passi a l’acció i em sembla excessiu indultar el drac, a banda que costa molt representar aquesta mort parcial sobre l’escenari. Però això ja és qüestió de gustos. Sí que estic en contra de modificar i actualitzar obres d’autors amb noms i cognoms, que pertanyen a una època determinada, com s’ha fet amb Roald Dahl, Agatha Christie i Mark Twain, per exemple. En canvi, trobo encertat que els contes i les llegendes es puguin adaptar i modernitzar, o fins i tot tergiversar. Com va fer David Fernàndez fa uns anys amb La revolta de Santa Jordina o com el conte dels tres llops i el porquet ferotge que vaig trobar fa anys en un mercat de vell i que encara ara em fa somriure.

Un altre element que em va impressionar: la implicació del jovent. Veus aquelles colles de nois i noies desfilant i ballant i fent anar banderes amunt i avall i penses que deuen venir de lluny i les deuen haver contractat. Doncs no: tots i totes, del poble. És més: quan les que fan el ball de banderes es fan grans i han de passar el relleu, s’apunten a fer de Faranduleres per poder-hi continuar participant i ballant, i si el grup és massa nombrós, se n’inventen un de nou i així de cop hi ha també unes Dúcties. A més, totes les noies que tenen divuit anys i els nois que en tenen vint-i-un poden aspirar a fer de princesa o de Sant Jordi, en una tria que es decideix per votació durant un sopar de socis de l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi, la magna entitat organitzadora de tot plegat, que compta amb el ferm suport de l’ajuntament.

Com passa sovint amb festes d’aquesta mena, ja sigui la Patum de Berga, els Moros i Cristians d’Alcoi o Sant Joan a Ciutadella, el gran perill és morir d’èxit. Per una banda, i a més en el cas de Montblanc, la raó és a l’origen de la festa, és bonic que se’n parli i que la gent de fora hi vagi i en pengi fotos i vídeos a les xarxes i tot això que fem ara quan anem als llocs. Però, per una altra, si la festa s’omple de visitants i turistes, al final no en gaudeixen ni els qui la fan, ni els del poble, ni els qui l’han vingut a veure. Cada cop cal buscar aparcaments més grans i més allunyats del poble, cada cop costa més avançar pels carrers, veure les paradetes del mercat medieval i la mostra d’oficis, trobar una entrada per a les activitats més populars o una taula a un restaurant o a una de les tavernes populars que munten les entitats. Sobretot els caps de setmana, és clar. Tema complex i de difícil solució, aquest. Voler i doldre.

L’any passat, Montblanc va unir forces i esforços amb Beesel (Països Baixos), Grez-Doiceau (Bèlgica), Furth im Wald (Alemanya) i Monçao (Portugal), i van constituir l’Associació Europea de la Ruta de Sant Jordi. Les cinc poblacions tenen en comú que organitzen festes relacionades amb la lluita entre el cavaller i el drac. De poblacions d’aquesta mena, n’hi ha més, com Ferrara i Ragusa a Itàlia, o Southport al Regne Unit, però de moment les que han posat fil a l’agulla són aquestes cinc. L’objectiu més immediat és aconseguir que el Consell d’Europa els reconegui i els atorgui l’etiqueta d’itinerari cultural, una iniciativa del 1987 a la qual s’han acollit el Camí de Sant Jaume, la Ruta dels Víquings i la Ruta de les Oliveres, entre més. Segurament, seria un bon regal per a la 40a edició, l’any que ve. Una edició en què potser la princesa ja s’ocuparà ella tota sola del drac, mentre Sant Jordi fa un vídeo per a TikTok.

Aquesta frase és el punt d’arrencada d’un assaig que publica Le Grand Continent, signat pels politòlegs nord-americans Stephen E. Hanson i Jeffrey S. Kopstein, autors del llibre recent The Assault on the State. El text proposa una clau de lectura suggeridora: vivim el retorn d’un món de fronteres difuses, però qui l’impulsa ara no són els revolucionaris d’abans, sinó una nova generació de líders que els autors, seguint Max Weber, anomenen “patrimonials”.

La tesi és simple d’enunciar i complicada de pair. Hi ha tres maneres històricament diferents de justificar les fronteres d’un estat. La primera és la tradicional –les fronteres com a “tresor”, com una extensió del patrimoni personal del sobirà. La segona és la racional-legal moderna, fonamentada en tractats, constitucions i procediments universalistes. I la tercera és la carismàtica, pròpia de moviments revolucionaris que es proposen de transcendir qualsevol frontera per una missió superior, com va voler ser l’URSS a la primeria o com Estat Islàmic intentava de fer entre Síria i l’Irac.

Després del 1945, l’ordre internacional es va construir sobre el segon model: ratlles negres ben dibuixades –encara que siguen absurdes–, escrites en tractats, protegides per institucions com l’ONU i acceptades –si més no, en teoria– com a obligatòries fins i tot quan no agraden.

Aquest ordre, recorden els autors, no és tan sols una invenció jurídica: depèn sobretot del fet que els funcionaris, els militars i els ciutadans que l’han de defensar el consideren legítim. Quan funciona, produeix coses tan elegants com la “guerra del whisky” entre Dinamarca i el Canadà a l’illa Hans, on durant dècades sengles governs es deixaven mútuament una ampolla de licor i una notícia de benvinguda fins que, el 2022, van resoldre la disputa partint l’illa per la meitat amb un acord ratificat pels dos parlaments. O la reunificació alemanya del 1990, feta en virtut de l’article 23 de la llei fonamental, amb el consentiment dels parlaments de cada banda. O com l’espai Schengen, que aboleix la importància pràctica de la frontera dins la Unió Europea per acord legal.

Doncs bé: aquest ordre es va esberlant. I el que torna –el que ja és ací, de fet– és el primer model.

Hanson i Kopstein recorren els casos que perfilen el quadre. Vladímir Putin reclama la Nova Rússia (Novoróssia) amb arguments d’una fundació mítica –el bressol del cristianisme ortodox a Crimea, l’herència de Caterina la Gran…–; i l’estiu del 2021 va publicar un assaig històric llarguíssim per argumentar que l’estat ucraïnès és un artefacte sense substància, “producte de les maquinacions ideològiques de Lenin i Stalin”. Pocs mesos després, va envair el país. Viktor Orbán convoca el fantasma del Trianon, el tractat del 1920 que va deixar un terç dels hongaresos fora d’Hongria, distribueix passaports i drets de vot arreu de l’antiga Hongria històrica i fa servir la imatge de la “Gran Hongria” en discursos i símbols. El 2025, els serveis de contraespionatge ucraïnesos van descobrir una xarxa hongaresa que recollia informació sobre vulnerabilitats militars a Transcarpàcia, planificant una possible invasió. Benjamin Netanyahu ha esborrat la línia entre l’estat d’Israel i la “Terra d’Israel” bíblica: annexió de facto de Cisjordània, genocidi a Gaza, control sobre el Golan, operacions sostingudes al sud del Líban i a Síria. I Donald Trump vol Grenlàndia “d’una manera o d’una altra”, parla del Canadà com d’un futur estat cinquanta-unè, ha enviat Marco Rubio a Panamà a recordar que volen posseir el canal i ha suggerit una concessió compartida amb l’Iran al pas d’Ormuz.

L’observació que dóna profunditat al text dels dos autors és aquesta: la deriva patrimonial interior –actuar com si fossen reis medievals…– i la voracitat patrimonial exterior són la mateixa cosa vista per dues finestres diferents. Quan un cap d’estat tracta el seu país com un patrimoni familiar –apoderant-se de la justícia, repartint el botí entre fidels, reduint l’estat a una mena d’empresa privada, enriquint-se–, aleshores l’estat que hi ha a la porta del costat li sembla, també, patrimoni potencial. Per això la naturalesa interna del règim acaba determinant la seua política exterior. I per això, també, la nova generació de dirigents es va reconeixent mútuament aquesta lògica. No és casual que Orbán siga el millor amic europeu de Putin, ni que Trump accepte amb naturalitat la “comprensió” russa envers Ucraïna, ni que el trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem fos el primer regal de Trump a Netanyahu. Hanson i Kopstein evoquen, per descriure aquest món, la imatge molt encertada de les “cinc famílies” del Padrí de Mario Puzo: padrins que negocien ells amb ells per repartir-se territoris i recursos d’estats més febles, mantenint una pau intermitent que es trenca quan, com diu Clemenza a Michael Corleone, “convé fer desaparèixer els ressentiments”.

L’observació de Trump sobre l’Iran, a partir d’aquesta òptica, deixa de ser una excentricitat i esdevé una declaració d’intencions. Quan suggereix que els Estats Units i l’Iran compartesquen un peatge sobre l’estret d’Ormuz, anuncia ben clarament la nova lògica: els recursos essencials del món seran controlats per acords transaccionals entre homes forts, no pas per tractats internacionals ni convencions sobre la lliure navegació. La força substituirà el dret. La negociació entre padrins substituirà l’ONU.

Tanmateix, què passarà en aquest món? Per començar, que hi haurà més guerres frontereres, no menys. La invasió d’Ucraïna no és cap excepció: és el primer capítol d’una nova normalitat. Els autors són explícits: un món patrimonial originarà inevitablement múltiples conflictes territorials, alguns dels quals desembocaran en guerres totals, i tot això amb tecnologies de destrucció molt més letals que no les del segle XIX.

I també veurem allò que els autors descriuen com una “internacional patrimonial” informal substituint progressivament les aliances liberals tradicionals. Els estats encara liberals veuran alarmats com els patrimonialistes es reconeixeran entre ells i signaran acords ad hoc. La coherència euroatlàntica que ha definit Occident del 1945 ençà es va liquidant en directe, davant els nostres ulls, mentre les cancelleries europees encara fan veure que parlen de futur amb un soci de Washington que ja no comparteix el seu llenguatge ni el seu projecte, que ja no hi és.

L’assaig de Hanson i Kopstein, per tant i en el fons, és un avís que no podem permetre’ns de no escoltar: el món d’ahir es va acabant i el d’avui ja no respon a les regles que crèiem comunes. Per això cal mirar les declaracions aparentment estrambòtiques de Trump amb tota la serietat que mereixen. No són errors retòrics ni provocacions calculades: són descripcions sinceres del món que vol construir. Un món –com diuen els autors amb una frase brillant–, “poblat de més Trumps” i insensible a la democràcia i a la voluntat dels pobles.

PS1. El cap de setmana l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va sorprendre votant Josep Vila com a nou president. Fora de l’entitat, és una persona poc coneguda, i per això Txell Partal hi ha parlat. És la primera entrevista que concedeix com a president de l’ANC: “Si no reaccionem el país se’ns desfà a les mans”.

PS2. La guerra de l’Iran ha reduït considerablement l’oferta de combustible per a avions, cosa que amenaça de trastocar les vacances de milions de viatgers a mesura que s’acosta la temporada d’estiu. A hores d’ara ningú no pot estar segur que farà les vacances que tenia previstes. De la gravetat de la situació ens en parlen, en aquest article, Kate Duffy i Jack Wittels.

PS3. A VilaWeb Televisió, Ot Bou ha dialogat amb el geògraf  Oriol Nel·lo sobre Madrid i la seua relació amb Barcelona. Us sorprendrà.

Ho escric perquè jo mateixa me’n faig creus, perquè espero que si algú llegeix aquest article passat el temps no entengui de què dimoni parlem si no s’hi especifica la referència, perquè compto que tot plegat es podrà aturar a temps: la Generalitat de Catalunya que actualment presideix Salvador Illa (PSC-PSOE) ha anunciat un “pla pilot” que consisteix a desplegar mossos d’esquadra en escoles i instituts (públics).

Què dius que què?

Desplegar mossos d’esquadra en escoles i instituts (públics).

I això és greu. Més greu que no sembla. És un tema que ultrapassa l’àmbit de les escoles, és un tema de fons, ideològic, de model de país.

El Departament d’Educació ha establert que les escoles (públiques) catalanes tenen un problema i que aquest problema no es diu infrafinançament ni falta de recursos humans i materials, sinó “seguretat”. I ens diu que aquí hem de centrar l’atenció. En la seguretat. Perquè hi ha “conflictivitat”. I que, un cop centrada l’atenció, per tal de “garantir la convivència escolar de l’alumnat”… policia. Ni mestres ni fora barracots ni reducció de ràtios ni atenció personalitzada ni pedagogia ni vetlladors: policia. En quin món pretenen que visquem, aquesta gent?

Evidentment, i malgrat que la mateixa conselleria ha afirmat que això dels mossos a les escoles és una demanda “fortament reclamada des del món docent”, la realitat és que el conjunt del sector, associacions de famílies i de mestres, sindicats, professors, educadors i integradors socials, de seguida s’hi han oposat frontalment i han recordat l’obvietat: que a les nostres escoles i instituts públics hi fan falta més recursos (més professionals de l’educació, més reconeixement, més mitjans), i no pas fer-hi entrar la policia. De fet, les demandes “fortament reclamades des del món docent”, i per les quals viu ara alçat en vaga, tenen a veure precisament amb això altre, amb la dignitat que mereixen els treballadors públics, amb la dignitat que mereixem tots els receptors dels serveis públics (sous dignes, instal·lacions dignes, recursos dignes que permetin una atenció digna).

El dia que aquell personatge, Daniel de Alfonso, li deia a l’altre personatge en funcions de ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, que “les hemos destrozado el sistema sanitario” (“els hem destrossat el sistema sanitari”) va quedar clar el perquè de tot plegat i la falta d’escrúpols que ho acompanya. Mai no els importen les víctimes, a ells. I ara (ara?) volen assaltar les escoles. Que normalitzem no tan sols la precarietat sinó l’estigmatització. Que acceptem el punitivisme, aquesta propaganda i pràctica del càstig que ni preveu ni resol mai res.

No ho podem permetre.

I és curiós o significatiu o esborronador o tot alhora que la barrabassada no ens hagi caigut a sobre des de l’aliança competitiva per l’espanyolisme d’extrema dreta que conforma el PP i Vox, sinó des del vestit de socialdemocràcia que representen els altres; i malgrat el vestit de socialdemocràcia.

Tot plegat ara tracta d’escoles però no tracta només d’escoles. És general, és una configuració de la societat, que hi és interpel·lada i s’hi dibuixa. És una assumpció de la perspectiva política i del programa de l’extrema dreta: esquitxar, tacar, cobrir qualsevol problema amb l’afer de la inseguretat i magnificar-la sempre, escampar la por per sobre de les dades. No parlem de la desigualtat econòmica, no parlem de l’espoliació fiscal, no parlem de la falta de perspectives del jovent, no parlem de les dificultats per a trobar habitatge, no: parlem del perill que t’ocupin la casa, del perill als carrers, la inseguretat a les cases, la inseguretat a les escoles, insistentment la inseguretat i la necessitat de resoldre-la que dóna pas al cop de puny autoritari, a la solució punitiva.

Que sempre és punitiva i mai no és solució.

Aquesta iniciativa que ha posat en marxa el govern Illa passa amb nota la prova del nou del marc mental i polític de l’extrema dreta: hi ha, d’entrada, l’estigmatització de la cosa pública, perquè la mesura policíaca no assenyala pas tots els centres d’ensenyament, sinó tan sols els públics; es veu que als privats o concertats no hi cal la “garantia de la convivència” que ofereixen els mossos d’esquadra (per no haver-hi, no hi ha ni assetjament escolar, allà, hahaha).

Hi ha també, ben dibuixada, la qüestió de la inseguretat. Amb aquesta “prova pilot” (presa al marge i en contra de la comunitat educativa: què en sabran, ells, de tot això), el govern Illa compra (i ven) el perniciós discurs que el problema que tenim ara en escoles i instituts és la inseguretat. No pas la llista de reivindicacions que exposen els docents, ni el desig de tothom qui hi té o hi ha tingut o hi tindrà les criatures, les pròpies o les dels amics, dels veïns, que s’inverteixi en professionals de l’educació, en instal·lacions adequades, en recursos i atenció, no: la inseguretat. De debò? És aquest el problema principal?

I hi ha, en fi, l’assumpció explícita del discurs punitivista. L’assumpció i la prèdica i la pràctica. Aquesta, precisament, és una qüestió que marca una línia entre les esquerres i les dretes (així, en sentit ampli): entendre les problemàtiques socials com a tals i, per tant, mirar de posar-hi remei amb recursos i mesures socials, precisament, o bé presentar-les com un problema de seguretat i gastar els diners en policies i presons.

Arribats a aquest punt, no ho sé, per què es queden en les escoles? No cal parlar de les llistes d’espera als hospitals (als públics, s’entén), del cansament dels metges, del cansament dels malalts i les seves famílies, de la saturació, llits als passadissos, guàrdies inacabables, no: cal “garantir la convivència hospitalària”; que hi posin policies, que a ells sí que els han apujat el sou.

Aquesta restricció, lluny de contribuir a la justícia i la reparació, perpetua silencis i margina nombroses víctimes que van patir vulneracions de drets en el període posterior.

Això posa sobre la taula la necessitat d’una llei que transcendeixi aquest límit temporal. La impunitat dels crims comesos durant la dictadura no es va esvair automàticament amb les eleccions del 1977. Durant els primers anys de la transició moltes persones encara van ser víctimes de repressió, marginació i violència institucional. Es tracta d’una violència política que, en diferents formes, s’ha mantingut fins ben entrat el segle XXI, i en la qual l’independentisme català ha estat un dels objectius de la repressió de l’estat contra determinades formes de dissidència política.

Un dels factors més remarcables de la transició és que no es van dur a terme les depuracions necessàries en els aparells judicials i policials. El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), organisme repressiu de la dictadura, es va transformar en l’Audiència Nacional, que va mantenir bona part dels seus magistrats i, en conseqüència, determinades inèrcies i dinàmiques de persecució judicial.

De la mateixa manera, els cossos policials que durant el franquisme van actuar amb impunitat van continuar protagonitzant episodis de repressió i vulneracions de drets humans. Són nombroses les sentències de tribunals internacionals i els informes d’organitzacions de drets humans que han denunciat la persistència de la tortura a l’estat espanyol, sense que cap govern hagi abordat la qüestió amb una voluntat clara d’eradicar-la.

Aquestes continuïtats posen en evidència la necessitat d’una revisió crítica d’aquest període, amb especial atenció als crims i abusos no resolts.

Aquest plantejament s’alinea amb la resolució 60/147 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que estableix els “principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions flagrants de les normes internacionals dels drets humans i de greus violacions del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions”. Aquesta resolució assenyala que les reparacions han d’incloure mesures de restitució, indemnització, rehabilitació, satisfacció i garanties de no repetició. A més, remarca que els límits temporals no han de ser un obstacle per a assegurar justícia i reparació a les víctimes, i reconeix que la veritat, la memòria i la justícia són components essencials de qualsevol procés de transició democràtica.

En aquest sentit, és important destacar que els parlaments basc (12/2016) i navarrès (16/2019) han aprovat lleis que reconeixen i reparen les víctimes de vulneracions de drets humans en contextos de motivació política. Aquestes normatives posen l’accent en la reparació integral de totes les víctimes, sense exclusions ni condicionants temporals, i reconeixen que la violència i la repressió no es van limitar exclusivament al període dictatorial, sinó que van perdurar durant els primers anys de la democràcia. Aquestes iniciatives constitueixen un referent per a altres territoris de l’estat.

L’abast limitat de les lleis de memòria deixa fora del relat històric oficial i de les polítiques de reparació nombroses veus i experiències, fet que perpetua una memòria esbiaixada que no reflecteix la complexitat del passat i dificulta la construcció d’un futur col·lectiu basat en la veritat i la justícia.

Cal remarcar, també, que els processos de memòria no només tenen un objectiu reparador per a les víctimes i els seus familiars, sinó que també constitueixen un mecanisme pedagògic per a les noves generacions. Reconèixer els errors del passat i garantir-ne el coneixement és una de les millors formes d’evitar-ne la repetició. Mantenir un límit temporal restrictiu transmet el missatge que els drets humans poden ser negociables o condicionats per circumstàncies polítiques.

Per tot això, és essencial impulsar lleis que abracin la totalitat del període històric marcat per la violència, la repressió i la vulneració de drets, més enllà de les primeres eleccions democràtiques. Només així es podrà bastir una democràcia fonamentada en la justícia, la veritat i el reconeixement de totes les víctimes, sense exclusions ni silencis.

Als Països Catalans és necessari elaborar un cens de les persones que, després de la mort del dictador, han estat víctimes de vulneracions de drets humans per motivació política. Un cens que pot tenir com a referents inicials la mort de Miquel Grau a Alacant el 16 d’octubre de 1977, a mans d’un militant ultra, i la de Gustau Muñoz a Barcelona l’11 de setembre de 1978, abatut per trets de la policia nacional espanyola. A partir d’aquests casos, cal incorporar una llarga llista de persones detingudes i torturades, moltes en el marc de la legislació antiterrorista durant la dècada dels vuitanta, així com altres episodis de repressió de la protesta política, com la detenció de persones per portar una pancarta amb el lema “Independència” durant la manifestació contra la LOAPA l’any 1982, o l’operació Garzón, entre altres.

Tan necessària és una llei que abordi les assignatures pendents en matèria de memòria democràtica durant el franquisme com una iniciativa legislativa que abraci la violència política exercida per l’estat des de la mort del dictador fins als nostres dies.

Vet aquí tota l’explicació que aporta l’Institut d’Estatística espanyol. La primera cosa que cal dir és que ha estat una sorpresa positiva, perquè no s’esperava una moderació en el creixement dels preus, enmig de la situació empantanada a la guerra de l’Iran i amb els preus del petroli vorejant els 100 dòlars per barril. De totes maneres, això que ha passat era possible, tenint en compte que l’abril de l’any passat, el període de referència, va resultar molt inflacionista (+0,6% mensual) i, en canvi, l’actual ha pujat solament del 0,4%. Al maig, probablement, l’efecte serà el contrari, perquè l’any passat l’augment va ser molt minso, del 0,1% i, si no canvien molt les coses, podríem veure l’IPC anual fàcilment al voltant del 3,5%.

Potser cal remarcar un fet poc comentat, sobre com s’han mogut els preus dels combustibles a Europa durant la guerra. Segons el butlletí setmanal de petroli de la Comissió Europea, Euronews Business va analitzar els canvis en els preus del combustible a tot Europa, comparant els preus del 23 de febrer al 20 d’abril. Durant aquest període, el preu mitjà de la UE per al petroli (Eurosúper 95) va augmentar d’1,64 euros per litre a 1,83, és a dir, un 12%.

Les diferències entre països han estat molt importants. Bèlgica, Txèquia i Bulgària, per exemple, van tenir les pujades més pronunciades, cadascuna un 22%. Entre les quatre economies més grans de la UE, França va registrar el màxim augment, d’un 18%, seguit d’Alemanya, amb un 15%. Itàlia (7%) i Espanya (3%) van registrar pujades més modestes.

El gasoli s’ha encarit encara més bruscament. De mitjana, a la UE va pujar d’1,59 euros per litre a 2,01 –un augment del 26%, més del doble del de la gasolina. Bulgària va tenir-ne l’augment més pronunciat, amb el 43%. França (36%), Estònia (35%), i Bèlgica (33%) van veure augments d’un 33%, pel cap baix. I també van superar el 30% a Xipre, Croàcia i Letònia.  A diferència de la gasolina, l’estat espanyol va registrar un augment del 27%, per sobre de la mitjana de la UE. Itàlia va pujar d’un 24% i Alemanya d’un 23%.

El fet que la benzina hagi pujat menys aquí i que sigui la quarta més barata de la UE-27, enmig de la guerra de l’Iran, va a favor dels preus globals a l’estat espanyol, perquè els combustibles, dins l’epígraf de transport, on són encasellats, tenen un pes important (15%) en la ponderació de l’IPC.

Em sembla important de subratllar que la subjacent hagi pujat d’una dècima al març, cosa que vol dir que els efectes de la pujada dels combustibles, a productes com els plàstics, fertilitzants, productes químics, transport aeri i marítim, juntament amb els aliments frescs –a causa de l’augment en els costs de logística i producció–, encara no s’han notat de ple a la butxaca dels consumidors. Això, és clar, ho veurem d’ací a  uns quants dies, quan l’INE publiqui el detall dels augments de preus per productes.

De totes maneres, “la pujada dels preus de l’energia, en el context del conflicte actual a l’Orient Mitjà, ha tingut un impacte notable en les nostres previsions d’inflació global, però la incidència en les projeccions d’inflació subjacent és limitada”, han dit aquesta setmana els analistes de Goldman Sachs. I alerten que la veritable prova serà aquests mesos vinents, quan els efectes de segon ordre –és a dir, la transferència de la inflació als consumidors, que reclamaran augments salarials per compensar l’augment dels preus– podrien complicar la conducta de la política monetària del BCE.

“En general, cal comptar uns quants mesos abans l’augment dels preus de l’energia no repercuteixin plenament en la inflació, i això vol dir que tant la inflació global com la subjacent es podrien mantenir relativament moderades a curt termini”, afegeixen els analistes. Aquests efectes, doncs, tan sols s’haurien de fer sentir aquests mesos i dependran del temps que els preus de l’energia continuïn alts.

Ara com ara, la notícia és positiva, i per això el govern espanyol no ha trigat a fer-se’n ressò. Atribueix l’alentiment a l’“escut energètic” que va entrar en vigor a final de març i que es mantindrà fins el 30 de juny. Un escut que, recordem-ho, inclou la rebaixa de l’IVA que es paga per la llum, el gas i els carburants, com també la reducció al mínim de la resta d’imposts energètics permès per la Comissió Europea. “El pla compleix l’objectiu principal: que el xoc extern de la guerra no es traslladi de manera permanent ni a la inflació ni al poder adquisitiu de les famílies”, diu el Ministeri d’Economia espanyol.

El ministre Carlos Cuerpo ha insistit que les dades de l’abril confirmen el paper de l’electricitat com a “amortidor del xoc energètic”. “L’estat espanyol és, des que va començar el conflicte, el tercer país d’Europa on menys han crescut els preus del mercat majorista d’electricitat. Això demostra l’element addicional de sobirania energètica i de protecció que implica el combinat energètic a Espanya i l’elevada presència de renovables”, ha afirmat.

Demà sabrem l’evolució de la inflació a la UE i, per tant, si té raó o no el ministre Cuerpo. Ara com ara, ja sabem que a Alemanya l’IPC puja al 2,9% a l’abril, enfront del 2,7% del març, i que és lleugerament inferior a les previsions del mercat, que indicaven un 3%. El pessimisme augmenta quant a l’evolució de la inflació d’aquests mesos vinents, cosa que podria inquietar el BCE, que espera que l’augment dels preus continuï essent passatger. Segons un estudi de l’Institut Ifo publicat avui, “a Alemanya, cada vegada més empreses sospesen d’augmentar considerablement els preus”; el nivell d’intenció registrat és el més alt d’ençà del gener del 2023.

En definitiva, a l’estat espanyol els preus al consum han deixat respirar el govern aquest mes, però les perspectives de fora i la història interna de la repercussió esglaonada de la inflació, a partir del preu del petroli, no fan pensar que les preocupacions a curt termini sobre aquest punt hagin minvat gens ni mica. Demà sabrem què ha passat a Europa. 

És el resultat d’un estudi d’Ecologistes en Acció, que ha analitzat la qualitat de l’aire –les emissions de diòxid de nitrogen– dels entorns escolars del Principat. La percepció que molts tenien, perquè hi ha carrers on t’has de tapar el nas i on el fum el pots mastegar i escopir, ara és una constatació, una prova clara, un argument irrefutable.

Els infants respiren verí i les mesures adoptades fins ara són insuficientíssimes.

Gairebé la meitat dels casos d’asma i bronquitis infantils són causats per la contaminació del trànsit, diu la notícia.

Els infants respiren verí i tenen malalties cròniques i deficiències en el desenvolupament cognitiu, en un nombre de casos gens negligible, per culpa del trànsit terrestre.

Però no em sembla que ningú s’hagi immutat gaire per això, sincerament.

Prop del 40% dels entorns escolars més contaminats recollits en l’informe són al Vallès. Fa cinc anys que visc a la ciutat que té l’honor d’encapçalar el rànquing amb l’escola on els nivells registrats han estat els més alts de totes les de l’estudi.

A l’Escola Mare de Déu de la Salut de Sabadell se superen els nivells ja no recomanats (10 µg/m³, diu l’OMS; si més no, 20 µg/m³ el 2030, segons la directiva europea), sinó legals (40 µg/m³ d’acord amb la UE).

L’escola està situada a la Gran Via, que és la principal artèria de trànsit de Sabadell. És com tenir una autovia que et travessa i et parteix la ciutat. Una barrera d’asfalt que esputa decibels excessius i diòxid de nitrogen i, per molts passos de vianants i limitacions de velocitat que hi hagi, encara avui no s’hi ha posat cap remei efectiu.

Travesso la Gran Via just davant d’aquesta escola un parell de cops la setmana. Mentre espero que el semàfor es posi verd (com més trànsit, més triga, i més m’he de tapar el nas), contemplo el rètol vermell que hi ha just a l’altra banda de la vorera. És el de la seu del PSC. Una fotografia de l’alcaldessa ben somrient, un cor dibuixat i un “amb tu” que també fa arrufar el nas, amb aquella flaire d’ensarronada que desprèn.

No em fa la sensació que en aquesta ciutat es faci ni prou ni gaire per a transformar els entorns escolars, per molts reels que publiquin explicant sopars de duro.

L’estudi d’Ecologistes en Acció recull, entre les conclusions, unes quantes mesures que es podrien aplicar, que s’haurien d’aplicar; la majoria, d’un sentit comú que esborrona. Per tant, la qüestió aquí és la voluntat política, la prioritat que hi atorguen (és molt més llaminer gastar-se els quartos en campanyes de Nadal que fan contents els botiguers, és clar, però parlem de la salut, de la salut de les persones); i també la conscienciació, perquè amb aquest tema trobo que encara hi ha massa comentaris de cunyat.

Hi ha unes dades contundents. Evidentment que no tot és culpa del trànsit rodat, però en bona part, sí. “L’origen principal d’aquest contaminant s’atribueix a l’emissió de gasos de combustió de vehicles de motor […]. Les escoles amb nivells més alts es troben a prop d’autopistes urbanes o grans vies. En contrast, els entorns escolars amb millor qualitat de l’aire corresponen a espais de vianants o amb baixa circulació d’automòbils, fet que demostra que el marge de millora és molt elevat.”

Entre les propostes, ampliar les ZBE, aturar i descartar projectes de macroinfrastructures viàries com el Quart Cinturó i, imprescindible, més transport públic i millor, perquè una cosa no s’entén, ni es pot fer, sense l’altra.

Fer camins escolars, prioritzar el transport públic, el vehicle compartit, la bici, l’anar a peu (això té força a veure amb anar a l’escola de la vora de casa), que els carrers del voltant siguin espais de joc o zones enjardinades en comptes d’aparcaments.

Pacificar de debò els entorns escolars: restringir-hi el trànsit, com a mínim, en les entrades i sortides; limitar la velocitat al voltant dels centres, fer-hi zones verdes, espais de vianants, patis oberts. Posar-hi verd, posar-hi molt més verd: arbres, murs, jardins verticals, patis naturalitzats.

I a més de tot això, per descomptat, fer seguiment, controlar i sancionar quan calgui. Ja fa temps que hauríem d’haver anat de cara a barraca.

Perquè, en tot aquest tema, a mi em torna a fer la sensació que els infants són l’últim mico. I que consti que, d’aquestes mesures, no tan sols se’n beneficiarien les criatures, sinó també tots plegats. Però torna a semblar que, com que la cosa va d’escoles, tampoc no és tan greu. I si a sobre és per un tema de contaminació, encara menys.

Avui encara tenim les ciutats construïdes al voltant dels vehicles, tot és fet partint de la preeminència del trànsit rodat.

Poden circular per gairebé tots els carrers, es poden petar els límits de velocitat sense conseqüències, poden pujar a la vorera, poden entrar a les places, que serà un moment i prou, i poden fer concerts de botzines en qualsevol lloc i hora, perquè la impaciència i la testosterona són una combinació explosiva.

Encara avui són els reis del carrer i els pobres desgraciats que van a peu s’han de conformar amb l’espai que els deixen en voreres sovint estretes i passant entre les cadires de les terrasses de bars, que han acabat d’ocupar el poc espai que havia quedat lliure de vehicles. I, sobretot, prohibit jugar a pilota al carrer, què s’han pensat aquests mocosos.

És urgentíssim canviar aquesta inèrcia tan perniciosa.

Comencem el viatge a la regió del Río de la Plata. Som a Palermo, a Buenos Aires, i ballarem uns tangos a la milonga anomenada La Viruta, una de les moltes que s’hi organitzen diàriament. ‘Milonga’ designa la trobada social de ball de Río de la Plata; és una cita relativament estructurada, amb un conjunt de regles i un argot propis. En entrar-hi, veiem una gran pista de ball envoltada de taules. La música, a tot volum, s’organitza en tandes de tres o quatre cançons, alternant tres modalitats musicals diferents: tango, vals crioll i milonga. Habitualment, sonen dues tandes de tango, una tanda de vals crioll, dues tandes més de tango i una tanda de milonga (T-T-V-T-T-M), després de la qual el cicle es repeteix. Entre tanda i tanda, hi trobem la cortina, una cançó d’un gènere diferent, que delimita les pauses entre les tandes i fa respirar l’espai sencer: permet descansar, xerrar o anar a prendre alguna cosa.

Però llavors, a més del tango, en una milonga s’hi ballen també uns altres estils? Sí, tant el vals com la milonga formen part del món del tango, tot i que no són tangos en sentit estricte, i és aquí on cal aclarir-ho: al marge dels seus orígens etimològics, en aquest àmbit ‘tango’ pot referir-se a (1) una expressió cultural de Río de la Plata, (2) un estil musical que engloba diversos subgèneres, (3) un subgènere particular, i (4) una forma de ball. ‘Tango’, per tant, reuneix diversos sentits, alguns de més amplis i d’altres de més específics.

‘Milonga’ no només anomena la trobada. En l’àmbit del tango, també designa una modalitat musical amb orígens i desenvolupament propis, caracteritzada per un ritme més marcat i una forma de ball més viva, que adapta la tècnica del tango a la seva cadència particular. Podríem dir que estem ballant una milonga en una milonga i, tanmateix, en un sentit ampli, estaríem ballant tango. Una mica caòtic? Sí. Però qui balla habitualment s’hi orienta sense dificultat. La paraula té encara més sentits, però el lector no voldrà que li expliquem milongues per complicar-li-ho. Són excepcionals, els casos de ‘tango’ i ‘milonga’? Pel que sembla, és un fenomen relativament comú, com veurem en la nostra pròxima etapa.

Després de viatjar uns 2.500 quilòmetres cap al nord, ens trobem ara a Rio de Janeiro. Coneguda mundialment per la seva geografia, el seu carnaval i la seva música, la samba, Rio ofereix nombroses trobades on músics de samba es reuneixen en una roda, és a dir, en cercle, per tocar i cantar amb el públic. Aquestes trobades periòdiques també es coneixen com a pagode, com ara el Pagode de Garagem, el Pagode do Pipa i el Pagode do Leão. En un sentit més tradicional, la paraula ‘pagode’ designa la trobada musical; des de fa unes dècades, però, també es refereix a una modalitat musical dins la gran diversitat de formes que componen el gegantí univers de la samba. A partir d’alguns d’aquests pagodes, es va anar fixant una manera de tocar distintiva, que acabaria cristal·litzant en un nou estil. D’aquest procés va sorgir Fundo de Quintal, que més endavant esdevindria una referència central del que s’acabaria anomenant samba pagode, o simplement pagode.

El procés, però, no es va aturar aquí, perquè als anys noranta va aparèixer una nova derivació del pagode, anomenada pagode romàntic. Aquest subsubgènere, associat amb bandes com Só Pra Contrariar o Exaltasamba, va esdevenir tan popular que es va acabar denominant, simplement, pagode. Això ha generat una certa confusió, fins i tot entre la població local, i ha portat alguns músics a recordar que el pagode no deixa de ser una modalitat de la samba, davant de discursos que tendeixen a desvincular tots dos termes, en part a causa de la càrrega històrica que havia arrossegat la paraula ‘samba’, sovint associada amb estereotips de mandra i marginalitat. Veiem, per tant, que ‘pagode’ mostra un fenomen similar: pot anomenar la trobada musical, l’estil sorgit als anys vuitanta i, més tard, la seva versió romàntica i comercial.

Viatgem 2.000 quilòmetres més cap al nord fins a arribar a Caruaru, a l’estat nord-oriental de Pernambuco, ciutat coneguda com la capital del forró. Originari del nord-est del Brasil, el forró es difon als anys cinquanta per tot el país gràcies a figures com Luiz Gonzaga i Jackson do Pandeiro. A finals dels anys noranta, es torna a popularitzar entre el públic universitari de l’estat de São Paulo, que no només adopta la música, sinó que també desenvolupa noves maneres de ballar-la. El forró universitari es va expandir ràpidament per la resta del país, i en pocs anys va travessar els oceans. Avui dia, el forró té una presència notable en molts països d’Europa, amb comunitats de ball i festivals importants a ciutats com Lisboa, Londres i Berlín, però també a València i Barcelona.

El mot ‘forró’ també designa una expressió cultural, un ball i una trobada social en què es balla: “Avui vaig al forró.” Com passa amb ‘tango’, ‘forró’ funciona com una etiqueta paraigua que agrupa diversos ritmes i estils musicals del nord-est del Brasil. Quan anem a una trobada de forró, hi podem sentir i ballar ritmes com el xote, el baião, el xaxado, el coco o l’arrasta-pé, però, a més, n’hi ha un que rep el nom de forró. Tornem a trobar, doncs, un conjunt anàleg de sentits agrupats al voltant d’una mateixa paraula: ‘forró’ pot referir-se a una expressió cultural, a la trobada social on es balla, a un conjunt de ritmes, a un ritme específic i a una manera de ballar.

Les paraules que hem trobat en aquest recorregut musical, que tenen, evidentment, molta més història i profunditat de la que aquí n’hem pogut comentar, no són pas les úniques: els lectors més curiosos poden explorar també paraules d’altres danses, com ara kizomba, salsa o zouk. Totes comparteixen un tret comú: la coexistència de diversos sentits en una mateixa paraula, l’anomenada polisèmia. Com hem vist en alguns casos, els diferents sentits d’aquestes paraules apareixen de manera progressiva al llarg de dècades o segles. Per això, observar els diversos sentits d’una paraula polisèmica s’assembla a mirar les falles o els anells dels arbres: cada capa representa una època diferent que s’acobla a les anteriors. En tots tres casos veiem una instantània d’una realitat que sempre va canviant: tot i que a velocitats diferents, tant les capes terrestres com les llengües i els arbres estan en transformació constant.

Alex García Laguía, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat. 

Entenguem-nos. Ningú no nega –i jo menys que ningú– que als centres d’educació secundària hi ha problemes reals i seriosos. La conflictivitat ha augmentat molt, com ha augmentat molt en el conjunt de la societat. Els professors estan desbordats i se senten impotents. Hi ha situacions quotidianes que sobrepassen allò que un mestre o una direcció poden gestionar sols en l’àmbit escolar. Tot això és cert, i seria molt deshonest negligir-ho i no tenir-ho en compte. Però d’ací a concloure que la solució és dur-hi uniformes i porres, hi ha un salt lògic que no resisteix cap anàlisi seriosa.

La funció de l’escola no és contenir els infants. La funció de l’escola és acompanyar-los, educar-los, contribuir a construir la seua personalitat. L’escola secundària, particularment, treballa amb adolescents en un dels moments més complexos de la vida: quan el cos canvia, quan la identitat es construeix amb colps que no sempre són fàcils de gestionar, quan la relació amb l’autoritat es negocia cada dia i en cada situació. I, en aquest context, la figura del policia, la presència de policies als instituts, no és neutra. A l’inrevés: envia un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car converteix un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar.

Tota la recerca en psicologia educativa és contundent sobre aquest punt –tots els experts hi estan d’acord. La presència d’elements coercitius de caràcter policíac en entorns escolars no redueix la conflictivitat a llarg termini sinó que –a tot estirar– la desplaça o la cronifica. Allò que funciona, allò que sí que serveix, és exactament la contrària: tutories reforçades, mediació entre iguals, protocols de resolució de conflictes, professionals de la salut mental als centres, reducció del nombre d’alumnes per professor. És a dir, tot allò que costa diners, molts diners, i exigeix voluntat política sostinguda, no pas durant un curs o dos, sinó pràcticament sempre.

Per això, quan un govern proposa mesures com aquesta, val la pena preguntar-se què amaga la proposta en realitat. En aquest cas és molt evident que amaga anys de retallades en educació, d’una direcció erràtica i poc rigorosa del procés educatiu. Amaga la manca escandalosa de psicòlegs i treballadors socials als centres. Amaga les aules massificades on un docent ha d’atendre trenta alumnes amb necessitats molt diverses i, per tant, no pot educar. Amaga la precarietat del professorat substitut que es fa servir com un pegat per salvar situacions in extremis. Amaga la impossibilitat material del reciclatge personal dels docents. Amaga, en definitiva, la negativa sistemàtica –de dècades, no pas d’anys– a dotar l’escola pública dels recursos que necessita i que hauria de tenir.

La presència policíaca als instituts, doncs, no és cap solució: simplement és l’admissió encoberta que no es vol resoldre el problema de debò. Que no es vol arreglar l’escola catalana. És més barat, és més visible i és més fàcil d’enviar mossos als instituts que no dedicar-se a reformar estructuralment un sistema que acumula dèficits, si més no, d’ençà del segle passat. Per això la fotografia del mosso al corredor de l’institut és una resposta política –propagandística, de fet–, no pas educativa.

I crec que cal dir també una cosa que potser incomoda alguns: aquesta mena de mesures no cauen del cel d’avui per demà. Són el resultat d’un imaginari que s’ha anat normalitzant i que tracta els joves de les classes populars –que són els qui van majoritàriament als instituts públics de barris perifèrics– com a potencials delinqüents que cal vigilar abans no actuen. Als Estats Units, on fa dècades que experimenten amb la figura de l’school resource officer, els resultats d’iniciatives com les que es proposen ara ací han estat catastròfics per a la població amb menys recursos i socialment més marginada: més expulsions, més judicialitzacions, més fracàs escolar. Fins al punt que s’ha creat un nom tècnic per a aquest fenomen: school-to-prison pipeline, la canonada que porta de l’aula a la presó. Que a Catalunya siguen els socialistes els qui apadrinen una idea com aquesta hauria de servir per a veure fins a quin punt van perduts.

No som als Estats Units, això és cert. Però, alerta, perquè els mecanismes de l’estigmatització funcionen igual allí que ací. Quan un adolescent sent que l’entorn educatiu el veu com un problema de seguretat, no s’integra sinó que es distancia. I quan es distancia, el conflicte inevitablement s’agreuja.

Els professors necessiten suport. Les famílies requereixen recursos. Els adolescents en situació de vulnerabilitat necessiten un acompanyament professional rigorós i continu. Però tot això té un cost, i exigeix una defensa clara i decidida de l’escola pública catalana, que va molt més enllà dels titulars de premsa i que necessita aliances polítiques enormes i molt transversals.

Si el govern de Catalunya vol de debò abordar la conflictivitat als instituts, que convoque tots els sindicats d’ensenyants –no tan sols els qui té al voltant i li són dòcils–; que escolte els pedagogs, que d’això en saben molt; que invertesca en salut mental escolar; que reduesca dràsticament el nombre d’alumnes per grup; que dignifique les aules; que professionalitze els equips d’orientació. Que faça, en definitiva, allò que toca fer.

Perquè ara no toca enviar a una generació sencera el missatge que la resposta de la societat a les seues dificultats és la vigilància, la policia i la repressió. Això, president Illa, no és educar. Això és rendir-se.

PS1. Avui fa quaranta anys de la llei de normalització lingüística de les Illes, fruit de l’aprovació de lleis molt semblants al Principat i al País Valencià i que va voler marcar un punt d’inflexió en l’impuls del català. El context en què es va aprovar –governava Gabriel Cañellas, primer amb Aliança Popular, després ja amb el PP– contrasta amb la situació política actual, però no pas amb el menysteniment tan explícit per la llengua d’alguns altres governs que han vingut, especialment arran de les pressions de Ciutadans, primer, i de Vox després. Clara Ardèvol ens en fa el balanç en aquest article.

PS2. Andorra va viure ahir un dia històric amb la visita del copríncep Macron. Oriol Bäbler i Albert Salamé la van viure de prop i signen aquesta crònica: “Macron, entre franctiradors i comerços tancats, topa amb la crisi de l’habitatge”.

PS3. Tres mossos d’esquadra han vist aquesta setmana com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que tenia oberta pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la tornada fugaç de l’exili. Ha estat un calvari personal completament innecessari, que Josep Nualart Casulleras explica en aquest article.

Les dades són molt preocupants i s’hi pot afegir un gram més si les comparem amb les registrades a tot l’estat espanyol. Històricament, Catalunya ha disposat d’un mercat laboral en què les taxes feien millorar molt les corresponents a les mitjanes estatals. Avui, encara ho fan, però amb una diferència molt més minsa. Això vol dir que anem perdent pistonada dins el mercat estatal, cosa que no era habitual. Si mirem aquest trimestre, per exemple, ens adonem que un 25% dels qui han perdut la feina a tot l’estat l’han perduda a Catalunya. I en el cas dels desocupats, 36 de cada 100 dels nous desocupats el primer trimestre són a Catalunya. A què es deu aquesta diferència? Doncs que a Catalunya hi ha hagut més gent que ha volgut treballar i ha entrat al mercat laboral. Concretament, 63 de cada 100 persones de tot l’estat que han decidit de fer el pas, l’han fet a casa nostra. En definitiva, el mercat, en clara desacceleració de fa mesos, no ha pogut absorbir els nous que han entrat i ha passat el que ha passat.

Cal dir que el primer trimestre acostuma a ser dolent, però no fins al nivell d’aquest. En aquesta situació, hi juguen dos factors. Per una banda, l’oferta de treball que fan les empreses. Una oferta que va lligada a la seva activitat econòmica, que es troba en franca desacceleració. No tenim dades de Catalunya, però pensem que, a tot l’estat, l’estimació que fa avui l’AIREF sobre el PIB en temps real mostra un descens des del 0,8% trimestral del quart del 2025 fins al 0,3% actual. Sembla, doncs, que, per aquesta banda, les empreses més aviat tindrien tendència a la reducció de personal. Ningú no comenta encara si ja es poden notar les primeres aplicacions de la IA. Però…

Per una altra, quant a la demanda de feina, ja hem vist que la gent que entra al mercat laboral (nous actius) continua augmentant a Catalunya a un ritme de l’1,8% anual, que, tot i no ser molt elevat, és superior al de tot l’estat, sobretot, en el primer trimestre, i al de l’ocupació catalana, que aquest trimestre ha caigut fins a un esquifit 0,4%, des de l’1,5% de l’anterior. El sumatori dels dos aspectes fa que, mentre a tot l’estat la xifra de desocupats en un any baixa d’un 2,2%, a Catalunya pugi d’un 15%, una dada inversemblant, equivalent a 59.000 persones.

I quins individus han estat més castigats per la situació? Val a dir que, aquesta vegada, no són els joves. La seva taxa de desocupació baixa en un any del 20,4% al 19,3% actual. Les dones tampoc no han estat les més castigades, atès que, respecte del primer trimestre del 2025, la seva taxa de desocupació ha pujat de 0,63 punts percentuals (fins el 10,79%) i la dels homes, d’1,75 punts (fins el 9,52%). Els qui han rebut fort han estat els estrangers. La seva taxa de desocupació ha pujat cinc punts percentuals en un any (per culpa del primer trimestre del 2026), mentre que, en el cas dels autòctons, es manté en un any i puja d’un punt aquest trimestre.

El fet és que també són els estrangers els qui han pressionat més el mercat, perquè en la xifra dels nous actius, durant els quatre darrers trimestres, han representat més del 50% del total estatal. En el primer trimestre del 2026, el percentatge sobre aquest total ha estat el 68%. Queda clar que l’arribada de forans a l’estat, amb més presència a Catalunya, aquí es nota. Això fa que les xifres, tant en feina com en desocupació, siguin molt pitjors que en el cas dels autòctons.

En la pèrdua de llocs de feina del trimestre, l’Observatori del Treball i del model Productiu de la Generalitat culpa directament els serveis de la forta davallada que repercuteix en la xifra anual. En aquest sentit, diu que aquest sector és l’únic que mostra un retrocés anual en el nombre d’ocupats: 89.600 menys (-3,1%). En canvi, els altres tres grans sectors creixen, a una taxa de creixement interanual que s’accelera, i sumen 55.200 ocupats més en la indústria (+8,8%), 39.300 més en la construcció (+16,5%) i 12.100 més en l’agricultura (+26,6%).

Malgrat això, no ha estat un bon trimestre, ni de bon tros. Però les valoracions que es fan en diferents àmbits són molt diverses. El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, diu que “l’augment de la població activa evidencia que més gent vol treballar a Catalunya i això vol dir que tenim un mercat laboral dinàmic, que funciona i que genera el sentiment que al nostre país es pot trobar feina i, sobretot, bona feina”. I afegeix: “Tenim un mercat de treball amb capacitat tractora i que continua generant oportunitats.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, comenta: “La voluntat del govern és atendre les expectatives del mercat laboral, de les persones que expressen que volen treballar, i col·laborar amb les empreses, reforçar l’orientació, la intermediació i la formació per fer encaixar les necessitats de les empreses amb aquestes persones que busquen feina.” El que diuen els representants del govern no sembla que s’adigui gaire amb les xifres que s’han presentat.

En canvi, en el sector privat, les coses es veuen d’una altra manera. “Lamentem profundament que s’incrementi la població desocupada de Catalunya, mentre les empreses expressen reiteradament les dificultats que tenen per cobrir llocs de treball.” Ho deia el secretari general de Pimec, Josep Ginesta, en referència al fet que “la taxa de desocupació a Catalunya s’ha incrementat intertimestralment i interanualment”. I afegia: “L’augment de la desocupació no es produeix per la conjuntura global ni econòmica actual, que sí que afecta alguns sectors d’activitat, sinó que és la conseqüència del fet que no sempre som capaços d’activar les persones aturades.”

En relació amb l’ocupació, el secretari general de l’entitat ha detallat que el primer trimestre del 2026 havia registrat una baixa taxa d’ocupació del 55,37% a Catalunya, i un comportament pitjor que no el de països amb perspectives econòmiques negatives. “Hi ha hagut una pèrdua intensa d’ocupació i la nostra taxa està molt per sota de la que ens agradaria tenir i de la que som capaços de tenir, també lluny de la que tenen altres països competitius del nostre entorn, com els Països Baixos, Suïssa, Alemanya o fins i tot Grècia o Romania”, ha dit Ginesta.

A Foment del Treball alerten d’un començament d’any especialment negatiu per al mercat laboral. “Fa mesos que anem advertint d’un deteriorament progressiu i un estancament dels indicadors d’ocupació, en un context de moderació del creixement de l’economia catalana, una complexitat regulatòria creixent, un increment de costos i un entorn geopolític incert, juntament amb la persistència de reptes estructurals, entre els quals, l’absentisme, els nivells de productivitat per ocupat i una desocupació estructural elevada, factors van afegint tensió en l’activitat empresarial i limitant la capacitat de creació d’ocupació.”

En definitiva, unes dades tan negatives com inesperades en el primer trimestre laboral de l’any. La complaença aparent de les autoritats contradiu els avisos de risc que llança el sector empresarial. Les diferències tan oposades en ambdós punts de vista sobre la situació ens haurien de preocupar una mica.

És el cas dels tres agents que aquesta setmana han vist com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que era oberta contra tots ells pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la seva tornada fugaç de l’exili. És el seu cas i el de molts altres companys que, durant aquests darrers vuit anys, i amb l’ajuda de membres del cos de bombers, han permès que la Casa de la República sigui un lloc segur i han proveït una protecció a la qual el president té dret per llei, però que encara avui l’estat espanyol li denega.

I no en diem pas els noms per seguretat, conscients que una de les armes de la repressió desfermada contra aquests agents, que destinen les seves hores lliures a aquesta tasca de protecció, és, precisament, assenyalar-los. L’assenyalament ha format part de l’estratègia repressiva, que ha tingut un vessant judicial evident que ja han sofert uns altres membres del cos, com el sergent Lluís Escolà (finalment amnistiat) i en Xavi i en Carles, els dos mossos que acompanyaven Puigdemont quan fou detingut a Alemanya, absolts finalment després d’un llarg procediment a l’Audiència espanyola. Però la causa judicial és més efectiva quan va acompanyada d’una voluntat d’estigmatitzar, de posar a la diana perquè la llopada mediàtica s’hi abraoni, sobretot a les xarxes. I els tres agents detinguts el 8 i el 9 d’agost de 2024 la van sofrir, a partir d’aquell mateix dia, quan les seves identitats, currículums, trajectòries i afinitats personals i ideològiques foren convenientment filtrades i esbombades a mitjans de la dreta i de l’extrema dreta espanyola.

Vet ací l’inici d’un calvari que va anar acompanyat d’unes detencions dutes a terme amb duresa, amb vexacions incloses, amb rancor. Els van detenir perquè van veure que, en algunes de les imatges que van circular a tota velocitat de la reaparició de Puigdemont a Barcelona, ells eren a prop del president, i en algun moment fins i tot l’acompanyaven. I això, afegit a la seva afinitat ideològica, ja els feia sospitosos. Detinguts, l’un al matí, l’altre a la tarda, i el tercer l’endemà. Els van anar a detenir a casa, o al lloc d’estiueig, i el tracte inapropiat que van sofrir fou una més de les moltes males decisions que es van prendre aquelles hores dins un cos de Mossos que se sentia humiliat i que temia la reacció irada d’un jutge que desobeïa la llei d’amnistia, però de qui no dubtava que havia de complir les ordres; perquè també fou desproporcionada l’operació Gàbia que es va desplegar per mirar de detenir Puigdemont, i les càrregues i l’ús del gas pebre contra els manifestants que volien accedir al parc de la Ciutadella, i la sospitosa filtració d’una ordre de detenció inexistent contra Jordi Turull enmig del desconcert i el neguit d’aquella tarda en què s’anava coent el retorn a una jurisdicció segura.

Els tres agents detinguts, acusats de la comissió d’un suposat delicte per haver ajudat Puigdemont, van ser tractats d’empestats per comissari en cap del cos aleshores, Eduard Sallent, que en aquella conferència de premsa memorable al costat de l’ex-conseller Joan Ignasi Elena va dir que havien tingut “una actitud reprovable i inacceptable” i que “no mereixien vestir” l’uniforme perquè havien “dificultat l’actuació del cos”. I la divisió d’afers interns del cos els va obrir immediatament un expedient disciplinari intern, amb la suspensió de sou i feina de dos d’ells, i la readmissió de l’altre, però canviant-li la destinació. Una situació que es va allargar durant mesos, fins que finalment foren readmesos i l’expedient es va suspendre temporalment fins que no es resolgués el procediment judicial.

I ara arriba el moment de la resolució judicial. La jutgessa ha arxivat una causa que han empès principalment organitzacions d’extrema dreta com Vox i Hazte Oir, en un cas més que palesa una de les anomalies del sistema judicial espanyol, el pes desmesurat que tenen aquests partits i grupuscles amb la utilització de la figura de l’acusació popular. Una causa que s’ha nodrit dels atestats elaborats durant els dies i setmanes posteriors al 8 d’agost del 2024 per part del cos de Mossos d’Esquadra, que en alguns moments fins i tot ha pressionat la jutgessa per mirar d’encerclar els agents investigats, com quan li demanava que s’afanyés amb la darrera diligència practicada, la intervenció dels seus telèfons mòbils, per comprovar si havien intercanviat missatges o trucades amb Puigdemont.

No hi van trobar res. I ara la jutgessa diu que ja no es pot estirar més la corda, que de totes les diligències practicades i amb tots els reculls de fotografies i d’imatges que li han anat lliurant els Mossos d’Esquadra durant aquests mesos no es pot concloure que els tres agents “fessin actes conjuntament i coordinada per evitar la detenció i possibilitar la fugida del senyor Puigdemont”. I que: “La mera presència circumstancial de tots tres investigats en el lloc dels fets, acompanyant el president Puigdemont, no es pot entendre com un acte d’encobriment. No s’observa la realització de cap conducta activa en els investigats encaminada a l’ocultació, l’ajuda material en la fugida o l’eliminació de proves, ni tampoc l’abús de funcions públiques, és a dir, l’aprofitament del seu càrrec.”

Contradiu allò que Sallent afirmava, que havien “dificultat l’actuació del cos”, i més encara per un fet tan clar com aquest que també recull la jutgessa en la seva resolució: que cap dels tres agents no complia servei en aquells moments, un feia vacances, un altre tenia una baixa i el darrer gaudia d’uns dies de lliure disposició. “No exercien les seves funcions ni tenien competència directa per a actuar.” De manera que no van rebre cap ordre directa per a detenir Puigdemont la qual incomplissin. Per tant, no hi ha delicte, això no encaixa al codi penal, i, tot i que caldrà esperar que l’arxivament sigui definitiu en cas que alguna d’aquestes acusacions d’extrema dreta hi presenti un recurs en contra, els Mossos hauran de prendre una decisió: arxivaran definitivament l’expedient intern contra tots tres? Tindran el reconeixement i la reparació que es mereixen? No tan sols per no haver comès cap delicte sinó, precisament, per haver ajudat a assenyalar la greu anomalia que es va posar de manifest el 8 d’agost de 2024 i que encara avui perdura, que és el funcionament anòmal i fora de la llei d’uns jutges espanyols que es mouen amb un propòsit venjatiu i contrari als principis d’un estat de dret.

Després de la guerra, en Josep Manuel va cursar estudis al Liceu Francès de Barcelona i posteriorment es va traslladar a viure a Anglaterra, on va estudiar al Loreburne College de Manchester. Fou en terres angleses on es va començar a interessar per l’espeleologia, però també per l’escalada, unes activitats que va començar a practicar amb gent del Climbing and Potholing Club de Stockport.

Més endavant es va traslladar a l’Escola Superior d’Economia de Stuttgart, a Alemanya, on, a part estudiar, també practicava assíduament l’excursionisme i l’espeleologia, com a membre del Club Alpí Alemany-Sektion Schwaben. Acabats els estudis, ja va tornar definitivament a Barcelona.

Ara som al 1953. Amb vint anys acabats de fer, prim i amb una cabellera encrespada, és entomòleg i parla correctament el francès, l’anglès i l’alemany. Malgrat ser un home d’estudis, la seva gran passió és la natura. Juntament amb el seu germà Àngel i el seu cosí Francesc Guillamón, s’apunten al Club Muntanyenc Barcelonès, on omplen els caps de setmana de sortides i excursions de tota mena, molt especialment a la secció d’espeleologia. Però allò que realment li va canviar la vida va ser l’escalada. Del Grup d’Exploracions Subterrànies, de la mateixa entitat, va passar a la secció d’escalada del Grup d’Alta Muntanya, el mític GAM. Els veterans del grup no van trigar a quedar sorpresos del talent del jove Anglada enfilant-se per la roca. Però aquell jove despreocupat no era sols un esgarrapapedres: amb una gran energia i unes aptituds multidisciplinàries, va fer un salt més i es va proclamar president del GAM. I amb les seves idees fresques, vingudes del centre d’Europa, va revolucionar l’entitat i, de retruc, l’escalada a Catalunya.

Hi va convidar a fer conferències els primeres espases de l’alpinisme mundial: Lionel Terray, Günter Hauser, Toni Hiebeler… I l’audiència, encarcarada pels anys foscs del franquisme, va poder omplir els pulmons d’aire fresc, nous desafiaments i noves il·lusions.

Fent cordada amb Francesc Guillamón, va començar una activitat frenètica i va obrir nombroses vies a Montserrat, al Pedraforca, al Pirineu, però també més enllà: amb una campanya brillant a les Dolomites, van obrir una etapa d’or de l’escalada de dificultat.

Però Anglada, emmirallat per les gestes dels alpinistes francesos, anglesos i alemanys, va obrir la porta a les primeres expedicions extraeuropees. El domini d’uns quants idiomes i els seus contactes a tot el món li van permetre de fer realitat la primera expedició als Andes del Perú el 1961. Però les autoritats franquistes van posar el crit al cel i no van permetre en cap cas una expedició catalana: van forçar que hi participessin escaladors de tot l’estat i que es passés a anomenar Expedición Española. Tanmateix, l’objectiu es va assolir amb èxit i es va fer realitat l’ascensió del Huascaran, el seu primer cim de més de 6.000 metres.

No prou satisfets, el 1963 la gent del GAM va organitzar la segona expedició als Andes, aquesta vegada anomenada Expedición Barcelona en un acte de resistència i de desacord amb les autoritats del moment. I van assolir el cim del Siula Grande, de 6.344 metres, tot obrint una directíssima de gran dificultat, a més de coronar un bon nombre de cims verges.

A partir d’aquí, la carrera alpinística d’Anglada ja va ser meteòrica. Fent cordada amb Jordi Pons, van assolir les primeres ascensions nacionals a les parets dels Alps més extremes, com la Torre Trieste, la Cima Su Alto, la nord de l’Eiger i la Punta Walker, a les Grandes Jorasses.

Anglada, sense aturador, també va fixar els ulls en l’Himàlaia i al Karakòrum, on hi ha els cims més alts del planeta: l’any 1969, amb Joan Cerdà, Jordi Pons i Emili Civís, va assolir el cim verge de l’Istor-o-Nal, primer cim de més de 7.000 metres de l’alpinisme català. Quedava per fer un vuitmil, fita que també es va assolir amb èxit el 29 d’abril de 1974, amb l’ascensió de l’Annapurna est, un vuitmil verge.

Fer una llista de les escalades i ascensions de Josep Manuel Anglada pot esdevenir un exercici monòton i avorrit per la dimensió. Pioner de nombroses ascensions als Alps, a Grenlàndia, a Yosemite, a l’Àfrica, la llista seria extensa, gairebé infinita.

Però el component humà i intel·lectual del personatge anava molt més enllà del seu recorregut com a alpinista. D’ençà de la primera presidència al GAM dels anys cinquanta, la seva activitat en diversos ens federatius fou extensa. Membre del Club Muntanyenc Barcelonès, també va formar part del Centre Excursionista de Catalunya, del GAME, del GHM francès i assessor i col·laborador de la UIAA (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme).

L’aspecte més remarcable, sobretot per a aquells qui l’han conegut o han tingut la sort d’escalar-hi, és la dimensió humana. Perquè, amb quin dels grans alpinistes del segle XX no va tenir contacte? Per a Anglada, la normalitat va ser sempre fer una escalada amb Toni Hiebeler per la zona de Zillertal o recollir Lionel Terray i endur-se’l a escalar per Montserrat i xerrar sobre l’Annapurna, el Makalu o el Fitz Roy; anar fins a Itàlia i fer un caffettino amb Riccardo Cassin, vencedor de la Punta Walker; un altre dia, desplaçar-se a Nova Zelanda i fer estada a casa de Sir Edmund Hillary, primer home a l’Everest amb el xerpa Tensing Norgay; o fer un tomb amb John Harlin. I a la tornada a Barcelona, trobar-se un missatge que l’avisa que l’endemà hi va a dinar Sir Chris Bonington, Cesare Maestri, Maurice Herzog, Renato Casarotto o Kurt Diemberger. I no acabaríem mai. Però no eren trobades protocol·làries: era l’amistat profunda amb absolutament tots ells, era lligar-se a la mateixa corda, com també el plaer de la conversa i els seus valors ètics, culturals i humans, allò que ha portat Anglada a ser un dels escaladors més respectats i admirats per la comunitat alpinista mundial.

La seva grandesa prové sobretot de la qualitat humana. El nombre de companys amb qui va fer cordada va ser extens i el nom d’incomptables vies de gran dificultat, obertes per tot arreu, ho certifiquen: Anglada-Pons, Anglada-Guillamón, Anglada-Cerdà, Anglada-Robins… I també Anglada-Vergés, d’Elisabeth Vergés, la seva fidel companya de tota la vida. Amb ella va realitzar també grans escalades que esdevindrien primeres femenines absolutes, com la paret del Frare, la GAM del Bisbe o la mateixa Anglada-Cerdà de la paret de l’aeri a Montserrat.

A partir dels anys vuitanta, va centrar l’activitat en la família (la seva dona Eli i les tres filles: la Sònia, la Susanna i la Sara) i van viatjar per tot el món a la recerca de noves cultures i experiències, però l’escalada es mantindria sempre com una part essencial de la seva vida, i posteriorment continuaria practicant amb escaladors més joves.

De fortes conviccions cristianes i catalanistes, Anglada va ser un assidu a la majoria d’actes i de concentracions de protesta per l’empresonament i l’exili dels membres del govern de la Generalitat després del referèndum del Primer d’Octubre. La democràcia, els drets humans i la llibertat eren elements indissociables de la seva personalitat i la seva manera d’entendre el món.

Se n’ha anat el 23 d’abril, a noranta-dos anys, però ens deixa un llegat gegantí i una marca inesborrable. La seva influència en l’alpinisme i l’escalada de dificultat són inestimables.

Anglada ha estat reconegut amb uns quants premis i mencions de tota mena, com la Creu de Sant Jordi atorgada el 2025. Però, per a ell, humil i senzill en extrem, el veritable premi sempre haurà estat encordar-se amb qualsevol dels seus amics i enfilar una paret o agulla en direcció a nous cims i horitzons.

I, com si res no hagués passat, el seu record perdurarà en tots aquells amb qui va compartir esforç i objectius, com aquell gest mecànic que tantes vegades havia repetit amb els seus innombrables companys de cordada tot començant una ascensió:

–Surto!

I la corda començava a lliscar per dins dels mosquetons sobre la roca vertical… Paret amunt, amunt, amunt…

Però aquí vinc a parlar de les històries fascinants vinculades a les correspondències autèntiques, perquè a les nostres bústies físiques també, de tant en tant, hi passen coses inesperades, més enllà de les notificacions de multes, factures i cartes del banc. L’altre dia vaig rebre una carta d’un antic amor que, tot i viure a la mateixa ciutat que jo, m’escrivia per reprendre la relació epistolar que havíem abandonat fa vint-i-cinc anys i amb què ens relatàvem el dia a dia dels nostres estius a distància. Vaig reconèixer aquella lletra tan seua, allargada i inclinada cap a la dreta, sobre les línies d’una llibreta d’espiral. De sobte, em trobava escrivint-li sobre el meu barri actual i l’experiència de la criança, i totes aquelles explicacions tenien un aire solemne, quedaven com fixades en la història i tenien aquella cosa una mica literària que s’ha perdut quan xerrem pel mòbil. Hauria pogut relatar-li allò mateix amb un àudio de WhatsApp, sí, però era del tot diferent: la lletra escrita obligava a una reflexió reposada i a l’elecció justa de les paraules. L’únic requisit del seu gest, tal com em feia constar per escrit, era que no havíem de trencar l’encanteri, no podíem intercalar la correspondència amb la missatgeria instantània. Havíem de tornar a l’espera, a la paciència, a la incògnita de la recepció, a l’anhel de la resposta. Com passa fins i tot en aquests mails oberts, que arriben més lluny que no m’imagino i que generen interaccions curioses.

La correspondència no és només una fórmula interpersonal, també és una fórmula per a expandir-nos políticament o artísticament. Fa poc que he conegut l’experiència d’un grup d’artistes bojos de Reus que els anys vuitanta van decidir de fundar un col·lectiu d’art postal que tenia per nom Sàpigues i Entenguis Produccions (SIEP). Tot i que només va ser actiu tres anys, va aconseguir d’implicar una trentena d’artistes en l’enviament d’una cinquantena de trameses que contenien tota mena d’intervencions, imatges, missatges críptics i jocs de paraules. Aquests enviaments postals estaven vinculats amb molta de l’activitat artística que ja tenia lloc a la ciutat: rodatges, audiovisuals, exposicions, recitals. La idea de les cartes era fer sortir totes aquestes mogudes del lloc d’origen i apuntalar-les en el paper. A partir de la formulació “la gent no ens fa cas”, explicava Francesc Vidal, un dels impulsors, van començar aquesta tasca de publicitat de guerrilla, que es convertia en un objecte artístic en si mateix. No era un simple intercanvi d’art per mitjà del correu, era sobretot una fórmula de comunicació que aplicava un bon nombre de subversions. L’art postal feia que creacions que tenien poc recorregut i acabaven ofegades en l’àmbit local –perquè en aquell moment no s’esperava que res interessant passés fora de Barcelona– poguessin arribar a crítics, comissaris o seccions de cultura de diaris de més tirada. Tot això ho explica el comissari i crític Marc Navarro en un llibre actual dedicat al col·lectiu. Mostra de l’èxit d’aquesta idea és que l’any 1983 el diari Avui va dedicar dues pàgines de la secció de cultura a analitzar l’escena contemporània de la ciutat de Reus. L’estratègia havia funcionat. Un any abans s’havia constituït a Metrònom –un espai de caràcter experimental a Barcelona, actiu entre el 1980 i el 2006– el projecte Tramesa Postal/Mail art, tot i que una de les diferències entre el SIEP i Tramesa Postal era que els artistes de Reus hi contribuïen de manera voluntària i anònima, sovint amb ús de pseudònims. Com explica el llibre de Navarro, hi havia la voluntat de referir-se a un context més que no pas de promoure artistes individuals. Per això era important el projecte.

Un altre dels trets diferencials és que els enviaments del SIEP utilitzaven el català com a forma de militància política i qüestionaven la cultura artística institucionalitzada que sorgia aleshores. Si els anys vuitanta estaven orgullosos de trencar amb el franquisme, també hi havia la sensació que es fixaven les bases d’una certa cultura “oficialista”. Els membres del SIEP, amb els seus enviaments, posaven contra les cordes les convencions de les exposicions i les estratègies textuals dels formats artístics. Anaven a bombardar, des de més enllà de la ciutat, les bases del nou sistema cultural.

Han passat els anys i l’art postal ha seguit el seu camí, travessant heroicament la digitalització i la nostra saturadora cultura del mailing. Però la correspondència, aquesta intimitat compartida, els missatges i la reciprocitat, continua essent un tema central de la nostra vida. I encara més quan hi ha certs moments històrics, com el confinament de la covid, els internaments mèdics o l’empresonament, que motiven la necessitat d’establir aquestes relacions epistolars. Justament ara, com una coincidència bonica, es pot veure fins el 3 de maig l’exposició Correspondre al MAC-Mataró Art Contemporani, que aplega un conjunt de treballs d’artistes contemporanis del context català i internacional que tenen com a format la carta i derivades. Són Mohamed Boroiussa, Luz Broto, Martí Madaula, Àlex Nogué, Irena Visa i Shizuka Yokomizo. L’exposició, comissariada per Alexandra Laudo, vol continuar la conversa en aquest sentit. Investigar la naturalesa del temps i la intimitat que es crea en les relacions epistolars i pensar sobre les necessitats que ens empenyen a adreçar-nos a algú altre mitjançant la correspondència. Què vol dir correspondre? Per què les cartes compartides formen un gest relacional? Com podem tornar a les pràctiques que creen vincles i que sostenen relacions de cura i responsabilitat mútua?

No ens havien acabat de tocar el voraviu el trio de Loles “que se jodan” León, el Mendoza i el Mariscal, que encara havíem de veure les forces d’ocupació ocupant la rambla de Catalunya el dia del nostre patró. Un escarni beneït per l’ajuntament del PSC, aplaudit pel delegat del govern espanyol –“La policia també és cultura”, li vam haver de sentir dir– i celebrat per la claca mediàtica de la progressia: “El passeig de Gràcia llueix preciós”, feia la SER a les xarxes, en català i amb alegres emoticones: “Llibres, roses, dracs i… la Policia Nacional que s’estrena amb parada pròpia.” El Periódico brindava uns dies abans: “Aquesta diada de Sant Jordi tindrà un toc blau a més del vermell de la rosa. La Policía Nacional i la Fundación Policía Española posaran per primera vegada una parada de llibres…” La traducció és meua perquè, per variar, no n’he sabut trobar la notícia periodiquera en català.

Cal dir-ho i és de justícia: si la parada dels piolins va aguantar dreta i estàlvia totes les hores és perquè cap català no va tindre ganes de passar la nit de Sant Jordi a l’Audiència Nacional. A partir d’aquí, honor i glòria al jovent que va anar a saludar l’enemic amb estelades i crits de fora les forces d’ocupació. Uns nanos que l’any disset i durant la dita batalla d’Urquinaona encara llegien contes per anar a dormir i que avui trien el camí del coratge i la memòria, tot el contrari de la via facilota de la canalla absorbida per l’espanyolisme banal i feixistitzant. Si l’any que ve la provocació continua, estic segura que el xoc ja no serà paralitzador i que els ocupants tindran companyia tota la jornada –altrament, no vull pensar que amb el temps no ens acabi plantant parada l’exèrcit espanyol.

Estimulat pels governs socialistes, el desvergonyiment va fent via sense resistència a la vista. Aquests dies me n’ha assaltat una altra mostra en format bidimensional, el cartell anunciador de la “Feria de Abril de Catalunya” –amb aquest “de” gens innocent–, i que el dia de la presentació em va passar per alt, perquè devia tindre callista. Il·lustrat amb la casa Batlló esdevinguda una peineta andalusa, és patrocinat per l’any del centenari de la mort d’Antoni Gaudí —o el que sigui que signifiqui la posició preferent del logotip. Una efemèride en què les forces institucionals van arrossegant el nom de l’arquitecte per faristols variats, descontextualitzant-ne l’obra i buidant-la de significats inconvenients, esforçant-se a distreure’ns de l’antiespanyolisme ben documentat del mestre amb les coloraines calidoscòpiques dels seus mosaics.

El cartell explicita tantes coses de cop, que no ens entretindrem en la suada inconització pop de la seua obra, a la manera dels toros i les sevillanes de trencadís de les botigues de records barcelonins. També la Feria passada van fer servir Miró per representar una sevillana inspirada en els seus traços i els seus colors, però no tinc energia per a fer extensiu l’article a dos cartells consecutius. Sense moure’ns de Gaudí, l’abast de l’apropiació arriba al punt que fins un partit intrínsecament anticatalà com el PP s’ha servit de la iconografia del trencadís per a un dels seus actes a Barcelona, cosa que vindria a ser com fer passar el lema del “ben d’hora, ben d’hora” de Guardiola per les pantalles gegants del Bernabeu.

Si no fos perquè es tracta de l’independentista català més universal –abans de Guardiola, ja que ha sortit–, el fet de convertir una obra seua en peineta podria ser una expressió artística com una altra, en el sentit que té l’art de no deixar indiferent l’observador. Per això seria injust apuntar la feina del dissenyador, mentre que és totalment pertinent demanar raons a qui paga i mana, és a dir, a qui s’aprofita que l’arquitecte és sepultat sota un segle de desmemòria per afegir-li’n una palada més, és a dir, també, a qui es val del fet que no es podrà defensar del patrocini del seu propi escarni: l’apadrinament de la principal fira d’exaltació identitària espanyola que se celebra a la Catalunya actual.

Si algú es pensava que el deshonor ja era total, dues tasses de camamilla: perquè la presentació del cartell no només va tindre lloc al ventre de la mateixa casa Batlló, sinó que la web d’aquesta obra arxivisitada del passeig de Gràcia és ni més ni menys que casabatllo.es, subratllo: punt es, el domini oficial d’Espanya a internet i que, segons el seu Ministeri d’Afers Digitals “s’identifica a tot el món amb la nostra cultura i idioma [castellans]”. No ens ho recordaran els actes institucionals del centenari, això que tot català informat ja sap: que en l’intent d’assistir Gaudí a una missa pels caiguts del 1714, el van detenir per no voler doblegar-se al castellà davant de la policia del règim. Doncs té: casabatlló.es, lapedrera.com, sagradafamilia.org. Ni amb un miserable punt cat ens hem sabut fer dignes del seu llegat.

Ni em demano com ens ho deixem fer, això, perquè flagel·lar-nos més ja no porta enlloc. Segurament són tantes coses acumulades que no sabem per on començar. Potser aquesta és la idea, bombardar-nos per tants flancs alhora que no arribem a poder controlar com a poble qui es pixa en la memòria dels nostres. I la ironia és que, mentre socialistes i comparses s’aboquen servils a lliurar els nostres símbols a l’espanyolitat, no són mai correspostos amb una gràcia recíproca: la web de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, per exemple, no s’ha dignat pas a tindre versió en la llengua del país que li dedica tants patrocinis i genuflexions. De fet, que es mantingui un any rere l’altre impermeable a la cultura catalana, inassimilable i inassimilada, té tot el sentit com a instrument del nacionalisme expansiu que és.

La prova que els fantasmes no existeixen és que fer participar Gaudí en l’operació espanyolitzadora del seu mateix poble no comença ni s’acaba amb un cartell, només cal recordar els premis de cinema amb què abracem i premiem per sistema films de llengua i cultura castellanes –produïts al seu torn per la televisió que ha de vetllar per la normalització del català. O el fet que les universitats amb què vam voler honorar figures com Pompeu Fabra o l’abat Oliba hagin esdevingut feus de castellanització progressiva si no recalcitrant, i ja plego d’invocar noms, segur que a valtros se us n’acudeixen més. De fet, gran part de la feina que tenim girada, nacionalment i lingüística, comença aixecant la bota amb què naltros mateixos ens trepitgem.

En aquella victòria completament innecessària hi ha, tanmateix, el germen de totes les derrotes que vindran. En el pecat, la penitència: cada humiliació que infligeix als altres buida una mica més la legitimitat que pretén construir. Fins que al final Ricard resta sol en un camp de batalla, demanant a crits un cavall que no li donarà ningú. És el famós “el meu regne per un cavall!”. Tot allò que ha construït sobre la humiliació dels altres, finalment és reduït a una crida desesperada.

Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat. No pas amb el sistema que l’exerceix, sinó solidaritat amb qui n’és víctima. 

I per això quan veus un home de noranta-cinc anys –el president Pujol– obligat a personar-se davant un tribunal que saps perfectament que no el jutjarà per allò que ha fet sinó per allò que és i per allò que representa, davant un tribunal que intenta d’humiliar-ho, alguna cosa se’t remou a dins. Que no és necessàriament simpatia per la seua trajectòria, sinó una cosa molt més elemental: la sensació que allò que tens davant no és justícia sinó crueltat. Una crueltat que, quan es fa pública, té el problema que ensenya molt sobre qui mana i com mana. I que normalment no origina adhesió sinó més aviat rebuig.

Josep Pla explica en algun dels seus papers que les passions que no es poden confessar en públic s’acaben podrint per dins. La necessitat d’humiliar és exactament una d’aquestes passions. Qui la té no pot dir obertament –perquè fa molt lleig– “Jo vull veure aquest home arrossegar-se per terra.” Ha de dissimular. Ha de dir que vol justícia, transparència, retre comptes, lluitar contra l’edatisme o jo què sé què. Però no pot convèncer ningú perquè la distància entre allò que diu i allò que vol és tan gran que es nota massa, és massa evident.

L’Audiència espanyola ha fet ara allò que li ha donat la gana, amb la voluntat explícita i evident de fer mal i humiliar el president Pujol. Pujol és un home molt vell ja, que fa anys que paga les conseqüències de les seues decisions. Però aquesta vegada n’ha eixit triomfant. Perquè la imatge que romandrà gravada en la ment de tothom no és la que volia gravar la institució espanyola. La imatge que romandrà és la d’un estat que necessita humiliar per a sentir-se poderós. Com Ricard III, que es creia fort fins que no ho va ser.

PS1. Ot Bou és a Madrid, seguint en directe el judici. Aquí hi ha la seua crònica de tot allò que va passar ahir: “Un Lamborghini Miura i un home cansat, i entremig una trituradora”.

PS2. La Generalitat de Catalunya ha creat una nova polèmica amb la proposta d’enviar mossos d’esquadra dins les escoles. Pol Baraza ha parlat amb la comunitat educativa i n’ha escrit aquest reportatge: “‘Necessitem docents i no pas Mossos’: creix el rebuig per la presència d’agents als instituts”.

PS3. Anthropic –l’empresa que hi ha darrere el popular Claude– ha dit que el seu darrer model de IA, Mythos, és massa potent per a posar-lo a disposició del públic general. L’empresa diu que el model és tan eficaç a l’hora de detectar vulnerabilitats en programari i sistemes informàtics que tan sols en farà públics uns pocs elements, triats curosament. En mans equivocades, segons Anthropic, un model com Mythos podria facilitar ciberatacs contra bancs de dades i infrastructures crítiques. Andrew Martin ens explica en aquest article, què significa tot plegat i de què podem tenir por. 

PS4. Avui, dimarts, a les set del vespre, presentaré Entendre els mapes a la biblioteca de Santa Coloma de Farners (Selva). Per si us vaga de venir-hi.

Però la reflexió racional, a partir del coneixement individual, pot posar en dubte, parcialment o totalment, les estructures existents i oposar-n’hi unes altres que també realitzin valors objectius: en això es basa una ètica de la ruptura. Com sigui que l’ordre establert conté enunciats que projecten valors i finalitats transcendents, amb normes que ordenen les nostres accions, l’ètica de la ruptura només es podrà sostenir si l’ordre de valors projectat opera com una idea reguladora de l’acció política, que mai no es pot complir del tot ni es pot esgotar amb cada acció concreta. Contràriament a la utopia, l’actitud ètica comporta una orientació cap al valor objectiu i, alhora, l’acceptació d’una realitat imperfecta; enfront de la ideologia, postula una societat altra; i enfront de la utopia, vol construir la societat que voldria damunt la societat imperfecta de la qual prové: posa en qüestió la moralitat social existent i, alhora, hi projecta una societat justa. Però, per aconseguir-ho parcialment, ha de procurar que els valors ètics s’encarnin en la moralitat social; ha de transformar les institucions i regles que configuren la moralitat social i sostenen les relacions de poder; i ha de construir un àmbit nou de relacions socials incorporant, en una nova moralitat social, els valors projectats per tal que esdevinguin un hàbit comú nou.

A partir d’aquests postulats, una ètica independentista de ruptura s’ha d’encarnar en la moralitat social com a portadora i garant d’un missatge solidari, just i universal. Si l’independentisme troba just i legítim de menystenir les classes socials tradicionals, a fi de justificar una aposta universal capaç d’aplegar les forces de la nació que es diuen disposades a encapçalar l’alliberament col·lectiu, no serà menys just ni legítim de dir que la construcció d’una nova moralitat social ha de significar, alternativament, l’acceptació de les fractures, les desigualtats i les injustícies al si d’una majoria social enfonsada en la precarietat estructural i en la dependència del sector públic. Si, per defensar la nació enfront dels poders opressors, l’independentisme hagués de tolerar que al si de les institucions pròpies hi prevalguessin els interessos particulars, els abusos de poder, les decisions arbitràries, la burocratització i la rigidesa administratives, enfront de la diversitat i la flexibilitat, tinguem per cert que no serà vist com un guardià defensor de l’interès general, sinó com una biga afegida a l’apuntalament de les relacions de poder existents (com ha passat amb Esquerra, Podem, Sumar i Comuns, forces subordinades a l’ordre social i nacional espanyol). Si, per continuar les polítiques de creixement econòmic conegudes fins ara, l’independentisme creu que ha de mantenir els no menys coneguts patrons de relacions socials, que impliquen l’atac continu als interessos de les classes treballadores, la degradació del medi, les desigualtats de gènere, creença i origen, i el protagonisme d’organitzacions sindicals burocràtiques que no tenen per referència l’àmbit nacional català, es pot afirmar que no projectarà una nova moralitat social feta a partir de la cooperació, la justícia, la solidaritat i la universalitat per tal de fer-ne nou hàbit comú.

La construcció i la difusió d’una ètica política de ruptura és la tasca més decisiva, difícil i apassionant que espera a l’independentisme.

És una votació important per a ERC, que al mateix temps prova de tancar un altre acord amb els socialistes per a incrementar la participació de la Generalitat en la governança dels aeroports malgrat la resistència explícita d’AENA i del Ministeri de Transports espanyol. El conveni d’inversions és una via més amb què el partit de Junqueras intenta de mitigar el dèficit fiscal crònic que experimenta Catalunya. Un forat que, segons els darrers càlculs del govern, va ser de 21.092 milions el 2022, l’equivalent al 8,2% del PIB. L’altra via és l’acord de finançament, que el nou ministre d’Hisenda encara no ha concretat en forma de llei ni l’ha presentat al Consell de Política Fiscal i Financera, potser tot esperant que l’ex-ministra María Jesús Montero examini el suport que rep com a candidata del PSOE a les eleccions d’Andalusia del 17 de maig.

La falta d’inversions va condemnar el servei de Rodalia al col·lapse i a la prestació crònica d’un mal funcionament, a més de la conservació deficient de l’AP-7, entre més greuges. En l’exposició de motius, la proposició de llei presentada per ERC subratlla que els problemes greus que han aflorat recentment no s’han d’atribuir als responsables polítics i tècnics actuals, sinó que són el resultat de “dècades d’una priorització qüestionable de les inversions i una planificació, execució i gestió deficient de les infrastructures”, agreujades pel context d’emergència climàtica. La comissió bilateral ja va apuntar l’any passat a la creació d’un consorci paritari entre tots dos governs per a agilitar la planificació i l’execució de les inversions en infrastructures. Ara la llei d’ERC proposa de constituir-lo i crear igualment una societat mercantil de filiació estatal i participada pel govern espanyol i la Generalitat a parts iguals. El consorci seria un instrument de governança, de direcció estratègica i de supervisió, i la societat mercantil executaria els projectes i les obres.

Es tracta, per tant, d’un consorci adscrit a l’administració general de l’estat, amb la participació del Ministeri de Transports i de la Generalitat. Dependrà, així, de Madrid. La llei preveu que elabori un pla plurianual de les inversions de l’estat a Catalunya, abans que l’aprovi el consell de ministres, i que també redacti els programes anuals i sectorials que el desenvolupin. El consorci ha de controlar i avaluar les inversions de l’estat i reprogramar les actuacions “en cas que els nivells i terminis d’execució de les inversions en curs no siguin els acordats”. A més, podrà participar amb representants propis, designats pel seu consell rector, en els consells d’administració de les principals entitats estatals que executin les inversions a Catalunya. En concret, durant els tres mesos posteriors a la constitució del consorci, un representant seu s’haurà d’incorporar a ADIF.

El capital social de la societat mercantil, segons la llei registrada per ERC, serà de l’administració de l’estat i de la Generalitat segons allò que determinin els estatuts, però la proporció, en tot cas, haurà de garantir “la participació majoritària del sector públic estatal i la integració de la societat en el sector públic empresarial estatal”. A més, el règim pressupostari dependrà de l’administració espanyola i se sotmetrà als seus mateixos òrgans de control i del Ministeri d’Hisenda, per mitjà de la intervenció general de l’estat. Del govern espanyol sortiran els diners per a finançar el consorci i la societat mercantil, que no es deslliuraria d’un hipotètic ofec pressupostari sotmès a voluntats polítiques. Segons la llei, el consorci s’hauria de constituir abans de l’1 de gener de l’any vinent, quan hauria de començar a funcionar. Abans, amb tot, haurà d’aprovar els estatuts de funcionament.

En el pacte d’investidura, ERC i el PSC es van comprometre a dotar el consorci d’un finançament que tingui com a referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat. Un barem que no es concreta a la llei i que tot apunta que quedarà a mercè del govern espanyol.

Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi.

Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. 

Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. 

Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. 

No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central.

Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem.

Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català.

Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa.

Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua.

Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català.

La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. 

I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar.

PS1. Andorra rep avui, dilluns, i demà la visita del copríncep francès, Emmanuel Macron. La presència del cap de l’estat –càrrec que comparteix amb el bisbe de la Seu, Josep Lluís Serrano Pentinat– té un enorme valor polític i simbòlic en un moment difícil per al país, tant per les polèmiques internes com per l’acord d’associació amb la Unió Europea. S’ha decretat que demà, dimarts, durant dues hores totes les empreses i botigues hauran de tancar obligatòriament per permetre l’assistència al gran acte popular de rebuda. Per primera vegada hi ha, també, convocada una protesta, a càrrec del Sindicat de l’Habitatge. Tota la informació sobre aquesta històrica visita la trobareu, a càrrec d’Alexandre Solano, en aquest article.

PS2. Els metges i facultatius encaren una nova setmana de mobilitzacions i protestes en el context del conflicte obert amb el Ministeri de Sanitat espanyol després de més d’un any de desacords sobre el nou estatut marc i sense avenços substancials en les negociacions. Avui comença una jornada de vagues a Catalunya, el País Valencià i les Illes que s’allargarà fins dijous. Ens n’informa Pol Baraza en aquest article. 

PS3. Edicions Bromera, l’editorial fundada a Alzira (Ribera Alta) per Josep Gregori, acaba de tancar els actes de celebració dels quaranta anys. Quatre dècades en què han publicat vora sis mil títols, convertits en divuit milions d’exemplars venuts. Esperança Camps ha parlat del passat i del futur amb la nova directora general de l’editorial, Sandra Capsir: “El lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals”.

Són veus que vibren amb polifonies diferents.

Es responen, s’entrellacen, se superposen de vegades fins a la confusió en una mescladissa d’harmonia i de dissonància.

Això em suscita un vertigen, un joc de virtuositat tremolosa de l’escriptura.

Les veus canvien els gèneres i les històries; les versemblances i els esdeveniments; les qualitats i els atributs.

Veus que inscriuen el cos en el text amb un perfum tènue i embaumador.

De vegades són fines i efímeres com a fils d’or, d’altres són gruixades i robustes com a ceps revenguts.

Fan circular la vida col·lectiva.

Veus que donen la impressió de fer voltes sense objecte i descobreixes, quan les has sentides molt de temps, el secret enigmàtic que amaguen.

Remouen per dedins alguna cosa decisiva i ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos.

Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents: són múltiples i sinuoses i no queden mai completament traçades quan es transformen en el teixit dels encontres.

Es dispersen en totes direccions i tenen una coherència interna mentre deixen lloc a les llibertats.

Sempre estan amarades, les veus, per la urgència de contar.

Veus acaronadores per tots aquells llocs que no sabies que existissin dins les profunditats de la teva pell interior més sensible.

Arrosseguen passions, odis i solidaritats sense oblidar els miratges i les il·lusions.

Veus que deixen una plaça a la complexitat d’allò que vivim: a la complexitat de les nostres emocions; així, davant la reversibilitat d’una escena que pot ser divertida i esdevenir punyent de cop, que pot passar del tràgic a la distorsió satírica.

Alguns cops són netes i exactes, d’altres vegades són mutants i híbrides.

Veus que es mouen tostemps encara que estiguin assegudes o dormides.

Transporten la informació o es converteixen en mentideres fins extrems inimaginables.

Les veus expertes són veïnades de les ignorants, les vertaderes coexisteixen amb les falses, les sinceres amb les traïdores. 

Les veus són transformadores: converteixen el banal en rar, mostren l’inextingible i l’incisiu desig de possessió, protagonitzen les aventures de la forma. 

Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix l’atmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsecallat, i s’alcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malavegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a l’escapada. Són fites que diuen mots coneguts: “llum,” “vespre”, “or”, “ombra”, i puntuen l’espai a distància amb un color daurat i un color negre. 

Són veus exemples de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.

Escolt el Concert de Mozart per a piano, K 488, i se’m clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, s’aturen els espasmes que m’ofeguen, la senya d’una bondat antiga apareix lenta i me’n desfaig de les coses tudades que arrosseg. Una dissipació inventiva em corr per l’espinada.

Veus que et donen la construcció i a la creixença, aquelles que engrandeixen la pau i la llum.

Veus pròximes i infinitament llunyanes que suren damunt un món crepuscular.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Els psicòlegs i psiquiatres ens descrivien així el narcisisme maligne: “A causa del seu sadisme, els narcisistes malignes sovint obtenen plaer d’infligir sofriment als altres perquè en menyspreen les emocions i el benestar, especialment dels qui perceben com a enemics. Per exemple, segons relats de primera mà, Trump va mirar durant tres hores per televisió la violència que havia desencadenat el 6 de gener amb ‘alegria’, veient-ne les parts preferides ‘una vegada i una altra’ rebobinades.”El final de la carta és aquest: “Sens dubte, els narcisistes malignes han estat els líders més grandiloqüents, paranoics i sanguinaris de la història. Inevitablement, es van desbocant fins a trobar-se completament fora de control, i acaben destruint-se a si mateixos i les nacions que dirigeixen.”

Jo també ho he pensat, amics. Donald Trump es desboca, fa guerres que no controla, i ens destruirà a tots, i a ell també. I diria que no sóc sol, que ho pensa. En som uns quants.

La carta, però, té un taló d’Aquil·les important, que s’ha de fer notar, i que els mateixos autors reconeixen: la carta trenca la dita regla Goldwater, que als EUA afirma que els professionals de la salut mental no poden emetre judicis de gent que no coneixen personalment i que no han tractat en una consulta. Els autors de la carta es van defensar dient que havien passat molts anys d’ençà de la regla Goldwater, del 1964, que els mètodes i la tecnologia havien millorat i que ells havien pogut observar milers d’hores del comportament de Trump [interpreto que en conferències de premsa, entrevistes, piulets, etc.], reforçades per les observacions de desenes de persones que hi havien interactuat personalment.  [Dos exemples recents: Ty Cobb, advocat de la Casa Blanca durant el primer mandat de Trump, va dir al periodista Jim Acosta que el president és “un home que és clarament boig” i Stephanie Grisham, ex-secretària de premsa de la Casa Blanca de Trump, va escriure la setmana passada a internet que “és evident que no està bé”]

Doncs no sé si combrego a cegues amb els autors de la carta. La cosa és molt pitjor, que em queda el dubte i, per tant, em trobo en un estadi encara més fosc que la certesa. Visc en el cruel interrogant, de si no som, tots plegats, en mans d’un home inestable que no pren decisions basades en geopolítica, interessos nacionals o seguint el consell dels seus assessors, sinó impulsos de la personalitat que l’acosten a Neró.

I és en aquest estadi que em trobo més disposat que mai a viure intensament el present, l’ara i l’aquí. Si el futur és fosc, ara i aquí. I aquesta actitud, que he rebut a casa, sé que té molt mala premsa perquè es relaciona amb la lleugeresa, la festa, i la diversió, però que a mesura que passen els anys (i el mandat de Trump avança) jo tròbut més sàvia i responsable. Actitud que no lligo exclusivament amb la festa i la diversió, sinó també en el fet de concentrar-me, per exemple, en la manera que la meva filla de tres anys diu “home, pareeee”, picant-se els braços contra les seves cuixes de pocs centímetres (en un to i gest d’impaciència nou, desconegut fins ara); o bé rellegint altra vegada el Bauçà que més m’agrada (Què més bell que una coloma que no dubta per triar el cop d’ala més exacte quan té ganes de salpar) o el Casasses que em sé de cor (Cadenes, tot el que neix, cadenes, la policia i cadenes, tu mateix, per la puta gelosia) En definitiva, davant Trump i el seu estat mental, concentrar-me en l’ara i l’aquí, en una alegria responsable, sàvia i plena de poesia. 

No és gens senzill, exposar una obra polièdrica, irreverent i esmunyedissa, intel·ligentíssima, fragmentària, que no tem el ridícul ni l’escepticisme descregut, de volada cultural sense complexos, d’una mirada que ho vol veure tot, provocadora, com la d’aquest artista de les contradiccions i passions contemporànies. Mèrit de Manuel Asín, el curador, que no ve de les arts plàstiques sinó d’una dilatada experiència en la crítica i la programació cinematogràfiques i, potser per no ser del ram museogràfic, resol el muntatge amb lleugeresa imaginativa. Com a godardiana a voltes reticent i no sempre fidel, em plau dir que m’ha reconciliat del tot amb el mestre.

En les quinze sales que ocupa no n’hi ha cap de baldera, són totes estimulants, sense clixés, ni el recorregut tapa l’obra amb consideracions curatorials dominants a les parets, ni el visitant perd el fil conductor. Tot és a favor de la comunicació d’un Godard enamorat que transmet un cop i un altre la devoció sagrada i alhora laica per les imatges, per tota mena d’imatges, per la seva “fraternitat”, com amb encert ens ha deixat dit. Imatges que el cine ha fet presents, per sempre, per més que, com també ens ha deixat dit, en les seves derivades industrials el cine n’hagi tapat tantes, de coses, d’imatges, d’al·legories, de metàfores sensibles, de vida.

Les exposicions es programen i es preparen amb temps, i aquesta, que té per centre i argument la guerra, el tema potser major del cineasta, es devia decidir amb la d’Ucraïna, que continua. Va començar a prendre cos amb la de Gaza, a Palestina, referent continuat i profètic dels últims anys de G. Ara que tenim en les pantalles la del Llevant, les seves meditacions persistents sobre la història del segle XX i la capacitat de les imatges de recollir, alterar, mostrar, amagar la història, revelar-la, són imatges vives, del tot vives.

Ho ha fet des del principi. El primer film, un curt, el va rodar amb el veterà operador suís Adrien Porchet, que havia format part de la cenetista Columna Durruti i al front d’Aragó va fer uns quants reportatges, un d’ells, La toma de Siétamo, que gairebé li costa la vida. Decisiu encara més seria Raoul Coutard, fotògraf a la guerra d’Indoxina, que faria amb Godard setze films. El primer, À bout de souffle: “Filma’l com un documental”, li va dir.

Miro i apunto coses. “Es descobreix només un cop, la guerra; la vida, molts cops.” “Simone Weil quan els alemanys entren a París: ‘Un gran dia per a Indoxina.’” “Vivíem sense passat, i l’home de l’avinguda Messine [Henri Langlois, fundador i ànima de la Cinemathèque] ens el va donar, en plena guerra d’Indoxina.” “Quan tens por de perdre el teu lloc, comença el feixisme.” Un no parar, perquè G no calla i totes les seves frases ressonen. Tenim passat gràcies a l’ull del cine, el cine que cal salvar i sobretot qüestionar, com no para de fer al llarg de l’exposició.

Parla i parla, però, adverteix un dels texts de sala, ben fets, és un lletraferit que proposa malfiar-se de la lletra impresa. Una advertència important, que l’exposició corrobora. L’alfabet ha donat l’art literari, i les lleis, les normes, la disciplina. La imatge és insubmisa, proclama G: “Una imatge és una cosa pacífica. Una imatge de la Mare de Déu amb el seu fill damunt un ase no crida a la guerra, és la seva interpretació en un text el que menarà a la guerra i farà que els soldats de Luter estripin quadres de Rafael. Estic convençut que la imatge permet parlar menys i dir més.” És veritat.

La Virreina tanca així el temps de Valentín Roma. Dos mandats que han nodrit el context cultural, amb poc pressupost i moltes ganes. Ha fet del cine un motiu de reflexió, amb exposicions que l’han expandit, començant per l’obra d’Alexander Kluge, el cineasta pare del “nou cine alemany” dels seixanta, mort el 25 de març sense que l’hàgim recordat. Després d’exposar el de Marguerite Duras, John Berger, Chantal Ackerman, la vietnamita Trinh T. Minh-ha, Antonioni, l’afrocubana Sara Gómez i més, clou un encertat cicle a la Rambla, ara aclaparada per unes obres que li hauria encantat de rodar a G, amant de les coses atropellades en el fluir de la vida urbana: en tots els seus films, els cotxes surten abonyegats i rascats.

A veure i a reveure, aquest Godard, no te l’acabes. Hi ha temps, fins al 4 d’octubre. Un regal per als enamorats de les imatges en moviment i la seva genealogia moderna. Un regal i un somriure, que Godard també és un humorista, a la Groucho Marx, pel que diu, com somriu i pel puro als llavis.

El silenci de l’ultra Llanos Massó

Però, enguany, les Corts, presidides per María de los Llanos Massó, de Vox, no celebraran la diada. L’any passat tampoc no ho van fer. Llavors, es van excusar en el fet que el país encara estava de dol per les conseqüències de la gota freda de l’octubre del 2024. Enguany, a Vox no li ha calgut cap excusa, però sí que ha donat una explicació per mitjà de “fonts autoritzades”: hi ha massa inestabilitat política i institucional i no hi ha consens sobre com celebrar la diada.

L’any 2024, el primer 25 d’abril amb aquesta composició a les Corts, sí que es va celebrar un acte a l’hemicicle i es van lliurar les distincions Francesc de Vinatea.

El Partit Popular, que en unes altres legislatures sí que ho havia celebrat, s’ha vist obligat a donar suport i cobertura retòrica a la decisió dels ultres, en una mostra més de la dependència extrema que en té. El PP ha dit que no calia celebrar el 25 d’abril perquè era una data que separava els valencians, i que la que els unia a tots era el 9 d’octubre. Això ho han repetit els responsables a qui s’ha preguntat. Un dels darrers va ser el portaveu del Consell, Miguel Barrachina, que ahir va dir que els valencians celebraven el Nou d’Octubre amb molt de goig cada any. Però Barrachina no va saber explicar per què encara no s’ha celebrat el 9 d’octubre de 2025. Aquell dia hi va haver una alerta taronja i tots els actes institucionals es van suspendre i, per tant, tampoc no es van lliurar les distincions de la Generalitat. En aquest punt, cal recordar que Carlos Mazón encara era president de la Generalitat, però es trobava en una situació extremadament feble, i es va estalviar haver de presidir els actes. A la vegada, va estalviar la incomoditat i la vergonya als convidats institucionals que s’haurien vist obligats a compartir aquell acte que no es va fer mai.

Aquest argument del 9 d’octubre com a festa i jubileu dels valencians sembla que ha agradat a Vox, que també l’ha verbalitzat. Sense cap base, ni històrica ni legal, sense cap debat. És suficient repetir-ho unes quantes voltes per a fer desaparèixer del calendari institucional una data clau en la història del país. Una data que marca el present.

La Diputació sí que ho celebra a la seua manera

Les Corts Valencianes reneguen del seu dia, però, curiosament, sí que el commemora la Diputació de València, presidida per Vicent Mompó, que no governa amb Vox, sinó amb Ens Uneix. Mompó va defensar ahir la seua posició. “Jo crec que sobra demostrar qui sóc, on sóc i, a part de president de la Diputació de València, sóc president del Partit Popular a l’àmbit provincial i, òbviament, ací, en la diputació que tinc l’honor de presidir, celebrarem el Vint-i-cinc d’Abril.”

En realitat, va ser una mena de celebració encoberta, perquè es va fer en la presentació d’unes jornades organitzades per la Conselleria de Justícia en col·laboració amb la diputació i el Fòrum Jaume I 2038. Vicent Mompó va insistir a dir que era molt important saber quin era el passat dels valencians per saber on volien arribar.

En aquest acte, també hi havia el síndic del PP a les Corts, Fernando Pastor, a desgrat que fa uns dies va dir que celebrar el Vint-i-cinc d’Abril no era cap prioritat per als valencians. Pastor va repetir l’argument del PP al qual s’ha sumat Vox: “El dia dels valencians és el 9 d’octubre”.

Vint anys de l’estatut

En aquesta entrevista publicada ahir a VilaWeb, el síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, deia que les Corts s’assemblaven cada dia més a una reunió d’escala de veïns. I ho deia perquè la presidenta de la institució viu obsessionada a passar el ribot a tot allò que tinga el perfum de conformar una identitat diferent de l’espanyola, o s’hi acoste o hi ajude. A banda de menystenir la diada del Vint-i-cinc d’Abril, les Corts tampoc no han celebrat, ni esmentat, ni commemorat el vintè aniversari de la reforma de l’estatut que es va fer l’any 2006. Un estatut que ampliava les competències de l’autogovern amb la introducció de canvis tan fonamentals com la possibilitat del president de la Generalitat de dissoldre les Corts i convocar eleccions quan ho considere convenient.

Recuperar el dret civil valencià, quan?

Un altre element que introduïa aquell estatut era la recuperació del dret civil valencià, que atorgava a les Corts una capacitat molt més ampla de legislar en matèria civil sobre qüestions que toquen de prop la vida quotidiana, com ara, els règims matrimonials i els testamentaris. Aquest article va ser vigent durant poc temps, perquè el govern espanyol que presidia José Luis Rodríguez Zapatero hi va recórrer en contra i el Tribunal Constitucional Espanyol el va tombar.

Aquesta retallada de drets no ha estat mai resolta a desgrat dels esforços de col·lectius com Juristes Valencians, que ha assolit envits tan importants com ara que prop del 100% dels municipis valencians en demanassen la restitució, o l’aprovació a les Corts Valencianes de mocions adreçades al congrés espanyol perquè s’introduís una reforma constitucional que ho fes possible.

Ara seria el moment que les Corts elegissen els diputats que ho han de defensar en el congrés espanyol, i aquesta tria no es fa mai. Ahir mateix, vigília d’aquest Vint-i-cinc d’Abril, l’entitat va fer un acte públic a la porta del palau dels Borja amb el suport de sindicats, organitzacions empresarials i culturals, regidors i diputats a les Corts. Senyeres amb el blau, una fotografia de Felip V cap per avall i altres elements reivindicatius es van barrejar en una concentració on hi havia algun membre del PP, com l’ex-conseller i ex-diputat Ferran Villalonga.

Sobre això, en l’acte de la diputació esmentat més amunt, la consellera de Justícia va parlar d’autogovern i va anunciar que reactivaria la comissió assessora de dret civil valencià “per estudiar diverses vies per a recuperar-lo”.

En defensa de la llengua

Arran d’aquest intent de descrèdit per part dels actuals responsables de les institucions, Acció Cultural del País Valencià continua la tradició de remarcar-lo en el calendari. Enguany, a banda de la tradicional manifestació reivindicativa, celebrarà els segons premis ACPV 25A, instituïts l’any passat. Enguany, els guardonats seran la gestora cultural Izaskun Arretxe i la Unió de Periodistes Valencians. ACPV vol que la diada del Vint-i-cinc d’Abril siga una resposta contundent contra totes les agressions perpetrades per la dreta i la ultradreta.

El règim del 78 no és ben bé un sistema polític, sinó una xarxa enrevessada que en protegeix una colla d’interessos –el més elemental dels quals, la unitat de la pàtria–, i és en l’obaga d’aquests interessos que neix la corrupció, per això els tentacles de José Manuel Villarejo abracen l’operació Catalunya contra l’independentisme, els informes per a les empreses de l’Íbex 35 i l’espionatge contra Luis Bárcenas per a destruir proves. La corrupció no és una característica tangencial del règim del 78, sinó central, protagonista, perquè no és un règim pensat per desenvolupar realment la democràcia, sinó per limitar-ne l’abast. El procés n’ha estat la mostra més clara. Per això és lògic que no hi hagi hagut un canvi de paradigma amb la corrupció: si aquella onada no feia un tall prou profund per a trencar aquella xarxa d’interessos i les idees que la cohesionaven, era difícil que hi tingués res a pelar.

Van haver de sacrificar peces, és veritat. Hi va haver judicis, condemnes, dimissions. Al País Valencià, la muntanya de porqueria sobreeixia tant dels contenidors que el govern del Botànic va estroncar vint anys d’hegemonia del PP. A les Illes, l’ex-president Jaume Matas va passar dos anys i mig en una cel·la. La ministra de Sanitat espanyola d’aquell temps, Ana Mato, va haver de plegar. Eren peatges lampedusians per a contenir l’hemorràgia, però avui ja és tot cicatritzat i, com ha passat amb el procés, que ha trobat una contrareforma de pacificació espanyolista, o amb els indignats, que han trobat una contrareforma de valors reaccionaris, la batalla contra la corrupció té ara un revers en la insensibilització. La prova més clara és la manera com el sistema judicial espanyol ha renunciat a fer l’esforç de presentar-se com un sistema homologat, que aplica principis estables. L’exempció de les garanties i de les formalitats degudes que abans s’aplicava als bascs i als catalans ara es generalitza.

Aquesta setmana, el judici del cas Kitchen ho ha il·lustrat perfectament. Tant se val que tothom hagi escoltat María Dolores de Cospedal, en enregistraments que són públics, dir que calia “aturar el tema de la llibreteta” de Bárcenas, o assentir quan Villarejo li deia que calia “laminar” l’ex-tresorer del PP, o que el president Mariano Rajoy li havia dit que ja ho havien pogut netejar pràcticament tot, en presumpta referència a les proves que continuaven en mans de Bárcenas. Tant se val que ho hagi sentit tothom: ella pot afirmar sense immutar-se que no és veritat que haguessin tingut mai lloc aquestes converses, perquè tant se val, també, la realitat. No cal que la seva declaració hi tingui cap fil de contacte. No és cinisme personal: és un problema polític.

Si no hi ha novetats substancials, difícilment la corrupció serà el marc principal de les pròximes eleccions espanyoles, després d’una legislatura en què dos homes de confiança del president i la seva dona han estat esquitxats per casos de corrupció. Després del procés, la instrumentalització de la justícia s’ha desinhibit del tot. Els jutges que tots aquests anys han fet de cooperadors necessaris en l’ocultació i la impunitat ara ja ho fan fins i tot amb desvergonyiment. Els tribunals han llençat a la paperera la seva autoritat per servir-se només del poder. La crisi va molt més enllà d’una crisi d’impunitat, i Espanya pagarà car no haver-se reformat a temps.

Proposo tot seguit, sense moure’ns de les discriminacions i els grups, de confrontar, a títol d’assaig, el cas hongarès i el que va abordar el 2023 el mateix TJUE sobre els exiliats catalans del procés. Havia de delimitar els motius pels quals una euroordre de detenció cursada per un tribunal espanyol podia ser denegada pel tribunal d’un altre país de la UE. I, fent-ho, va acabar introduint un nou (i crucial) motiu de denegació: el fet de pertànyer l’exiliat a un grup que sofreix, a l’estat que el reclama (en aquell cas, Espanya), un tracte institucional (per exemple, judicial) sistemàticament “deficient” o “discriminatori”. Els va anomenar, aquests col·lectius, GOIP, grups objectivament identificables de persones. I els va definir en termes molt amplis, que permeten d’incloure, sens dubte, el col·lectiu de catalans amb ideologia independentista. En el cas hongarès i en el català, per tant, tindríem dos grups discriminats. Una similitud important, certament, però força genèrica: si gratem una mica, comencen a aparèixer-hi disparitats.

Em vull centrar, de fet, en una diferència molt concreta: la dificultat més gran per a provar, en el cas català, la discriminació. Algú que es consideri membre del GOIP català, si pretén d’al·legar la condició de discriminat, haurà de desplegar una activitat probatòria més exigent que no pas la que ha estat necessària, per exemple, en el cas hongarès, en el qual el TJUE n’ha tingut prou, simplement, de llegir el text de la llei discutida. Res més. És aquesta literalitat la que, per si mateixa, genera, gairebé automàticament, el tracte discriminatori. Per contra, al membre del GOIP català, això gairebé mai no li serà suficient, perquè les formes emprades per l’estat espanyol en la “gestió” del problema català són més subtils. El protagonisme no l’assumeixen les lleis, en la seva nuesa textual, sinó les pràctiques institucionals, entre les quals cal incloure, és clar –i no en un lloc menor–, les d’interpretació d’aquestes mateixes lleis. Es produeix, dit d’una altra manera, un distanciament violent entre llei i llei interpretada.

I, és clar, acreditar en cada cas que s’ha produït una “interpretació discriminatòria” (estratègica, parcial o esbiaixada) no és gens fàcil. Fins a cert punt, cal infiltrar-se en la ment de l’agent discriminador (jutges, funcionaris o polítics), desemmascarar les motivacions reals de l’acte interpretatiu i desactivar el camuflatge eficient que li confereix l’aparença de neutralitat del llenguatge tècnic i jurídic que sol emprar. Per exemple, si tornem al cas dels exiliats, veurem que el risc que fossin sotmesos a un judici injust si eren lliurats a Espanya s’explicava perquè els hauria jutjat un tribunal, el Suprem, notòriament incompetent. Però el problema no era la llei que en fixava la competència, sinó la manera extremadament “tendenciosa” com la va interpretar el Suprem per tal de quedar-se, ell, una causa que no li corresponia: va minimitzar els fets principals del Primer d’Octubre (que, com que tots havien passat a Catalunya, li denegaven la competència del cas), alhora que magnificava irracionalment, perquè els necessitava (aquesta és la clau), uns altres fets molt menors i del tot accessoris que havien passat fora de Catalunya. Va ser aquesta “torsió interpretativa” la que l’allunyava de qualsevol aparença d’imparcialitat. Podríem dir quelcom semblant del ja famós 155: el problema no era tant l’existència o la redacció de l’article com el petroli que, de nou per via “interpretativa”, es va atrevir a treure’n l’estat, fins a l’aniquilament de tres institucions catalanes com la presidència de la Generalitat, el parlament i el govern.

Així doncs, el modus operandi preponderant del GOIP català no és legislatiu (com en el cas hongarès), sinó interpretatiu. Per això, el poder judicial hi ha acabat assumint un paper tan destacat. I també per això la prova de les discriminacions és molt més exigent. Gairebé diabòlica. Per tant, si pretenem d’estendre la figura del GOIP a uns altres àmbits més enllà de les euroordres, caldrà ampliar, diversificar i adaptar a cada situació l’arsenal probatori. Unes vegades caldrà anar al passat i veure com s’havien tractat casos semblants sense un component català i com es tracten (diferentment, és clar) quan, de sobte, hi apareix aquest component. Per exemple, l’autonomia parlamentària primer es va preservar (pla Ibarretxe), però després (procés) ja no. Puntualment, haurem de fer comparacions no successives, sinó simultànies, en temps real, com amb els criteris d’aplicació dispars de l’amnistia a catalanistes i no catalanistes. En unes altres situacions, caldrà analitzar la racionalitat mateixa de les decisions, fins i tot respecte de qüestions aparentment accessòries, però ben reveladores: en el cas de Sixena, sorprèn, per exemple, la insistència, gairebé malaltissa, a no voler disposar, els tribunals, d’informes que parlin de possible risc de destrucció de les obres si acaben essent traslladades. O, com vam saber també dimarts passat, que no sols s’hagi inadmès a tràmit (cosa habitual i previsible) la querella presentada pels ex-consellers de Cultura contra la jutgessa que porta el cas, sinó que també s’hagi obert (això ja no és gens habitual) un incident per a veure si cal imposar als querellants una multa per abús de la justícia.

Quines conclusions en traiem, de tot plegat? En proposo tres. Primer: el cas hongarès té la gran virtut d’ampliar l’espai de tutela dels grups discriminats en el si de la UE, cosa per si sola positiva per a qualsevol col·lectiu que no es consideri ben tractat, inclòs el català. Segon: de la perspectiva catalana, convindria no deixar-se arrossegar, de bracet amb aquest cas, cap a l’univers argumentatiu de les minories (de les “minories nacionals”), un concepte menys asèptic que el de GOIP, molt més problemàtic i que ha estat gestat, a més, per un altre tribunal (el de drets humans europeu), en uns termes, a més, que no auguren gaires perspectives de futur. Tercer: el cas hongarès ens ha mostrat, per via comparativa, que la dificultat de provar les “discriminacions interpretatives” que nodreixen el GOIP català és substancialment més gran.

Ara, per més traves que s’interposin en el camí, no desapareix la urgència d’abordar aquesta tasca encara pendent. Dia sí, dia també, ens arriben notícies sobre multitud d’inèrcies institucionals (estatals i ara també, paradoxalment, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume) que viren, desbocadament, cap al mateix objectiu: anorrear, després de la “desfeta” del 2017, els bastions que resten drets del col·lectiu català (llengua, cultura, competències, etc.). Una hemorràgia (no cal ser un expert en anàlisi política per a veure-ho) que no s’aturarà per si sola. Si es vol mirar de capgirar totes aquestes inèrcies, cal intervenir-hi, i una via (ni l’única, ni la més fàcil, ni la més ràpida, però, tanmateix, n’és una) pot ser la figura del GOIP. I, sense una prova adequada, el GOIP no és res.

En relació amb la gestió que n’ha fet la Generalitat, va destacar la complexitat del model, amb múltiples canals d’arribada dels fons (convocatòries, licitacions, assignacions directes) i una governança compartida entre administracions. El fet és que la Generalitat ha gestionat més de 4.000 milions d’euros, amb una distribució sectorial àmplia però amb especial incidència en àmbits com la transició ecològica, l’habitatge, l’educació i la digitalització. El grau de mobilització dels recursos és elevat, amb més del 75% dels fons assignats ja resolts, tot i que amb diferències segons les polítiques.

Del punt de vista de l’impacte que tenen sobre l’economia catalana, la valoració és encara provisional i Cruells no va aportar-ne cap dada. Segons que va dir a la conferència, “els fons van contribuint tant a la recuperació macroeconòmica com a la transformació de sectors clau i al reforç de la resiliència del sistema productiu”. I va afegir: “Tanmateix, molts dels efectes esperats –especialment els de caràcter estructural– tenen una maduració lenta, fet que obliga a mantenir una anàlisi prudent i a continuar aprofundint en els mecanismes d’avaluació.”

El fet és que el punt més esperat, que era saber quin és l’impacte real sobre l’economia catalana, va quedar a les fosques. No sabem encara quin és aquest impacte sobre la nostra economia. Caldrà esperar que s’acabin els càlculs necessaris –ja han començat– per a saber-ho. Esperem que no es facin esperar gaire, perquè són la clau per a poder valorar la importància que realment hauran tingut a casa nostra, més enllà de les bones paraules de les autoritats.

Les xifres que va apuntar el representant de la Generalitat són certes, però la manerea de presentar-les em va semblar una mica optimista. En valor absolut, som la primera comunitat a rebre volum de diners, però les coses canvien si mirem els diners en termes relatius a la població, per exemple. Ho demostra un estudi presentat la setmana passada per Esade, en què resulta que les dades per capita no són tan favorables a Catalunya: la comunitat més ben posicionada és el País Basc, amb un impacte d’euros per capita en fons Next Generation que és un 50% superior al que ha tingut Catalunya. L’Aragó i les Illes, també apleguen un 45% més, i ocupen la segona i tercera posició d’impacte per capita en el rànquing estatal. Cal baixar fins a la novena posició per trobar Catalunya. “És una relació que, d’alguna manera, recorda el que passa en el finançament autonòmic. És curiós”, em comenta Josep Reyner, president de la Comissió d’economia catalana del CEC.

Hi ha un aspecte de l’estudi d’Esade que cal destacar. Explica que el desplegament dels fons NextGenEU a l’estat espanyol avança a dues velocitats molt diferents. D’una banda, hi ha una via ràpida dels grans projectes estratègics (PERTE, infrastructures ferroviàries, grans consorcis), que absorbeix la major part del capital. Per una altra, una via capil·lar de microajuts (com el Kit Digital) que, encara que arriba a un gran nombre de beneficiaris (d’aquí, l’alt percentatge de convocatòries resoltes), representa una fracció molt minoritària dels diners mobilitzats.

En xifres, assenyala que l’1% dels beneficiaris que més fons rep acapara el 71,4% del valor total adjudicat, i l’empresa mitjana rep una fracció infinitesimal. Les entitats privades predominen com a receptores finals, i la participació limitada d’entitats locals presenta interrogants sobre la sostenibilitat de les transformacions a llarg termini.

Ahir, a Madrid, eren els analistes de Funcas, conjuntament amb els d’AFI, els qui presentaven una anàlisi més avançada sobre l’impacte dels fons europeus en l’economia estatal. Segons l’estudi presentat, aquests fons expliquen entre el 10% i el 14% de l’avanç del PIB espanyol registrat anualment en el període 2021-2025, resultat que reflecteix l’impacte net en el PIB de la despesa (principalment inversió) feta a compte del programa europeu. Això sí, apunta diferències anuals importants sobre la mitjana.

Les seves conclusions semblen menys optimistes que no pas allò (poc) que es comenta en l’àmbit oficial. Malgrat la canalització dels fons cap a l’economia, aquest estudi afirma que l’efecte transformador encara no s’ha materialitzat plenament. La monografia analitza el comportament de la inversió en maquinària i béns d’equip respecte dels seus precedents històrics i suggereix que els fons han contribuït, sobretot, a sostenir la inversió pública, i que l’impuls a la inversió empresarial ha estat inferior que no es preveia. La inversió pública es troba en nivells un 50% superiors als previs a la pandèmia, mentre que, a final del 2025, la inversió empresarial se situava encara 3,3 punts percentuals per sota del nivell pre-pandèmia en termes reals, si bé s’ha percebut un repunt darrerament.

Igualment, la productivitat, estimada, reflecteix un dinamisme encara limitat. Això sí, l’economia espanyola ha estat l’única de les quatre grans economies europees en què la productivitat real per hora sembla que s’ha accelerat, amb un creixement addicional de 0,4 punts, davant les caigudes d’Alemanya, França i Itàlia. No obstant això, aquest avanç és modest en termes absoluts i, segons que afirmen, “contrasta amb la magnitud de l’estímul rebut”.

Finalment, la valoració que fan Funcas i AFI dels resultats dels fons europeus posa en evidència una composició sectorial del suport públic que no reflecteix acuradament la naturalesa del cicle expansiu espanyol. La distribució dels fons compromesos es concentra, sobretot, en manufactures, informació i comunicacions i construcció, que reuneixen més del 60% del total. Però la intensitat de l’estímul no es tradueix proporcionalment en la resposta inversora esperada, la qual cosa suggereix que els fons no donen suport als sectors amb més tracció en aquests moments, en els quals resideix l’avantatge comparatiu de l’economia espanyola.

En definitiva, estem pendents de saber quin serà l’impacte d’aquests fons sobre l’economia catalana i si les estimacions d’Esade i Funcas-AFI, a escala estatal, acaben acostant-se a la realitat, i si els percentatges exposats seran extrapolables, o no, a la nostra. Qüestió de paciència.

Les paraules, sobretot quan es trien amb cura, dibuixen un paisatge. “Alliberar” pressuposa una ocupació. “Imposició” pressuposa un imposador. Hom s’imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts. És una escena que té un gust entre kafkià i de sarsuela castissa, però no és nova, de cap manera. Al País Valencià, amb l’acord PP-Vox, la llengua va esdevenir “adoctrinament”. A les Illes, amb el pacte PP-Vox, es va anomenar “llibertat d’elecció” allò que era intent de destrucció. Ara, a l’Aragó, passa directament a la categoria d’ocupació estrangera. 

Convé aturar-se un instant en el cas aragonès, perquè és particularment revelador. La Franja de Ponent és simplement una llenca de terra on es parla una llengua, sense capacitat d’imposar res de res als altres ciutadans administrativament aragonesos. No hi ha, doncs, res que s’haja de “combatre” si no és la llengua mateixa. El 2013, quan el govern de Luisa Fernanda Rudi va empescar-se aquell ridícul i famós LAPAO –‘llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental’–, tenia una intenció diàfana: fer creure que allò que parlen a Fraga no és allò que parlem a Bétera. Del punt de vista científic, l’operació era totalment absurda, però del punt de vista polític, no: si no es pot fer desaparèixer la llengua, se’n fa desaparèixer el nom. 

Hi ha ací un enigma que val la pena de desxifrar; altrament, no s’entén res. Per què caram necessita, el nacionalisme espanyol, odiar el català? Per què els espanyols mantenen envers el català aquesta relació visceral, obsessiva, gairebé litúrgica?

La resposta, em sembla, té tres capes.

La primera és històrica i es pot datar amb una precisió bastant raonable. El projecte nacional espanyol modern no és una herència medieval, sinó una construcció política del segle XVIII il·lustrat, codificada pels liberals del XIX i fixada pel franquisme. El decret de Nova Planta va abolir les institucions catalanes el 1716; la cèdula de Carles III del 1768 va manar que a tot el regne s’ensenyàs “en la lengua castellana”; la constitució del 1812 va inventar una “nación española” (encara més americana que europea, però) que no existia com a tal; i tota la pedagogia oficial del XIX, de Menéndez Pidal a la Institución Libre de Enseñanza, va construir la idea que Espanya era, essencialment, Castella expandida. I en aquest relat el català era el testimoni incòmode que això no era veritat. Al nostre país una burgesia pròspera, industrial i europea consolidava una llengua escrita, una premsa, una literatura i una consciència nacional, i això ells no ho podien pair. L’estat espanyol, mal construït i feblement nacionalitzat –com han demostrat els treballs de Borja de Riquer–, no va poder completar mai la feina que s’havia proposat d’uniformitzar la península. La ferida restà oberta. I continua oberta avui, encara.

La segona capa és sociològica, i ací permeteu-me de ser més delicat. El nacionalisme espanyol té un problema constitutiu: no sap dir què és. Pot enumerar amb claredat què no vol ser –no vol ser plural, no ha de ser federal, no ha de tenir més d’una llengua oficial–, però demaneu-li què és positivament i respondrà amb un feix de llocs comuns bescanviables i que no diuen res. Ortega ja ho va diagnosticar a España invertebrada: allà on hom hauria d’esperar un projecte, hi trobava una queixa. En aquestes circumstàncies, l’existència del català funciona com un reactiu. És la prova vivent que la nación no és natural sinó política, i que hi ha hagut, i hi ha, unes altres maneres de viure i de pensar dins lbèria. La llengua catalana no s’ataca, doncs, perquè siga forta o deixe de ser-ho, sinó perquè és. El sol fet d’existir ja esdevé insuportable per a una identitat que s’ha construït a l’inrevés.

La tercera capa és la més crua, però també la més fàcil d’explicar. Odiar el català, a Madrid, ix molt barat. Uneix un bloc electoral ampli sense demanar contraprestacions de cap classe. Permet de mobilitzar sense haver de construir res de res, solament a la contra. I és un ciment identitari d’emergència d’una qualitat extraordinària. Allà on una dreta democràtica normal organitzaria un debat seriós i profund sobre la fiscalitat, el model productiu o la sanitat, la dreta espanyola pot recórrer sempre –com aquell qui obre una aixeta i en raja aigua– al sonsonet  de l’enemic interior. I així els cinquanta mil catalanoparlants de la Franja s’utilitzen per justificar una secció sencera d’un acord de govern. És un símptoma que diu molt de la salut política del país veí.

I, arribats ací, ens podem demanar quina lectura concreta en fa el PP, de tot això. Perquè el PP –tinguem-ho present– és un dels partits que el 1978, quan encara era Alianza Popular, van reconèixer –amb cautela, amb contrapesos, amb els eufemismes que calguessen– l’existència d’allò que en van dir les altres llengües espanyoles. Doncs bé, dècades després, el partit ha decidit que aquella generositat calculada i intencionada era un excés. I ha acceptat de signar, en canvi de la investidura de Jorge Azcón, una frase –“alliberar l’Aragó de la imposició del català”– que és indigna d’un estat democràtic europeu i que, si es digués de qualsevol altra llengua minoritzada del continent, motivaria un dictamen del Consell d’Europa en quinze dies.

No puc acabar sense fer una observació tristament òbvia: les esquerres espanyoles, tan mobilitzades per totes les causes justes del món i amb tantes ganes d’atraure les esquerres perifèriques –que diuen– al seu projecte polític, no diran res amb cara i ulls sobre això. Ni sobre els mestres de la Franja, ni sobre l’Institut Aragonès del Català, ni sobre els xiquets d’Arenys de Lledó, de Cretes, de Vall-de-roures o Castellonroi que, si aquest pacte s’aplica, resulta que l’any 2027 tindran menys drets lingüístics que no tenien els seus avis el 1979. El progressisme espanyol s’atura sempre al mateix lloc. Sempre. Ací hi ha una lliçó que el catalanisme ja hauria d’haver après fa temps, però que, per raons de temperament, em sembla que continua resistint-se a acceptar, donant voltes a la sénia cada quatre anys.

Dit tot això, cal reconèixer que cada vegada que el PP i Vox signen un d’aquests pactes, el món catalanoparlant es torna una mica més conscient de si mateix i s’allunya un poc més d’Espanya. El projecte continental –aquella Espanya una i unida per una sola gramàtica que somniaren de Menéndez Pelayo a Primo de Rivera i de Felipe González a Eduardo Mendoza– ha hagut de renunciar ja fa temps a convèncer, a agradar. Ara tan sols pot imposar. I imposar –llegiu Maquiavel, que d’això en sabia molt– no és la garantia de res, sinó el darrer recurs dels projectes fracassats.