No ho entenc. I en el meu cas plou sobre mullat perquè és el segon cas de violència policial que contemple en menys d’una setmana. El primer va ser dijous, a l’exterior de les Corts Valencianes, en el marc de la protesta dels docents en vaga, però molt lluny de la protesta dels docents en vaga.

Han passat uns dies i ho he digerit, i ho puc explicar, però primer vaig quedar una mica atordida.

Era dijous. Els docents eren concentrats a la porta principal de les Corts. Eren molts i feien molt de soroll, com sempre. L’escena que vaig contemplar va passar a la part de darrere de les Corts, on hi ha l’arc de seguretat que passem els periodistes. El carrer de la Llibertat, es diu.

I allà, a les dotze del migdia, un funcionari de la casa és agredit per dos policies espanyols perquè li demanen on va, i ell diu que a les Corts a treballar, i continua caminant amb calma, amb les mans a les butxaques. I aquests dos posseïdors del monopoli de la violència que no tenen el cervell graduat per a aplicar-la amb mesura, s’hi abraonen, dos contra un, i l’immobilitzen contra una paret. Soroll de les botasses xocant contra les llambordes i la gorra d’un dels policies volant per l’aire. El treballador no oposa gens de resistència, però és allà, l’esquena a la paret i retingut a trenta metres del seu lloc de feina de funcionari perquè li han demanat on anava i ell ha continuat caminant com si res. Una passa, ha pogut fer, solament. Una passa i pam! Tota la força que el monopoli ha delegat a aquests dos policies malcarats, joves brivalls ciclats, li ha caigut damunt.

Du corbata i camisa de màniga curta, no du jaqueta. Potser ha sortit a fer un cafè. No du la documentació al damunt ni res que puga acreditar que treballa a la seu teòrica de la paraula que és el parlament d’un país. Els policies demanen reforços i insisteixen a demanar-li la documentació que saben que no du. “La documentació!”, criden contra l’indefens.

Ha begut oli.

Aquests dos agents de policia, que tenen el monopoli de la violència perquè han fet un curs i han superat unes proves físiques, i se suposa que psicotècniques, la violència no solament l’exerceixen amb les mans feixugues que agafen els braços del funcionari. També l’exerceixen verbalment. “On et creus que vas?”, “Qui et creus que ets?”, “Amb qui et creus que parles?”. I més. La cara a un centímetre, perquè entenga bé qui mana al carrer de la Llibertat, a trenta metres de les Corts Valencianes.

Tots aquests tòpics del manual per a intimidar a un indefens, acte de covardia màxima, per cert, són expressats en el context d’una concentració pacífica d’ensenyants just a l’altra banda de l’edifici de les Corts. I he de dir que sonaven tronats i extemporanis. I, per això mateix, més violents, encara. Al meu cervell masegat eren en blanc i negre, encara que sé que són ben presents perquè hi ha coses que no canvien pas per bé que passen per una dita transició modèlica [poseu-hi les cometes que vulgueu].

Vaig preguntar als policies per què feien allò a un home indefens. Innocent de mi, pensava que el fet de dur l’acreditació de premsa de les Corts em permetia d’adreçar-me als policies. Però a banda d’identificar-me, d’intentar d’obligar-me a parlar en castellà [i dir-me que és complicar-me la vida, que és més fàcil per a tots, que diga aquells nombres en castellà], i de quedar-se amb el meu nombre de telèfon, la resposta dels policies és que ells protegien les Corts, perquè si no feien allò, els manifestants assaltarien l’edifici.

Faria riure si no fos tan greu, això que diuen i això que fan.

Aquesta gent uniformada tindrà el monopoli de la violència i tot el que vulguen que els done la constitució, però no tenen res més. “Res més” engloba totes les carències que queden al descobert quan algú empra la violència.

Perquè quan això passava a les Corts Valencianes, feia nou dies que els docents estaven en vaga indefinida i que sortien diàriament al carrer a demostrar el seu enuig amb la Conselleria d’Educació. El dia anterior havien estat nou hores acampats a la seu de Campanar, i quan van marxar no hi havia ni un paper a terra. Les seues protestes, els ensenyants les fan cantant i xiulant, executant marxes mores, modificant lletres de cançons, i creant pancartes originals. La força l’exerceixen amb la raó i la paraula. Amb arguments i papers que posen damunt la taula de negociació. No els cal pas aquesta violència gratuïta que impedeix dues persones de besar-se quan arriben a l’aeroport de Bilbao, o un funcionari tornar al seu lloc de feina de les Corts després de sortir a fer un cafè.

No sé pas com va acabar la història del funcionari. Mentre m’identificaven, va arribar un company del retingut per a ajudar-lo. Algú els havia avisat de què passava. Però com que el funcionari no tenia la documentació, tampoc no va poder fer res per rescatar-lo de les urpes dels policies que havien embrutat un matí de dijous i de primavera valenciana.

Convé mirar-se la desproporció de la reacció amb una certa calma. Per què fa tanta por un mapa petit al clatell dels jugadors? Per què a l’estat espanyol un mapa petit, gairebé invisible, és vist com una amenaça? La resposta –i és aquí on l’assumpte adquireix densitat intel·lectual– té a veure amb una arquitectura mental molt precisa que hauria de ser desmuntada peça per peça, allà i ací.

L’espanyolisme contemporani descansa sobre una tesi fundacional: que bascs, catalans i gallecs som, en realitat, “només” espanyols. Variants regionals i molt peculiars si ho voleu així d’un únic poble polític. L’article 2 de la constitució de 1978 ho va consagrar amb una geometria implacable: primer hi ha una “indissoluble unitat de la Nació espanyola” dins la qual viuen “nacionalitats històriques” reconegudes però sempre subordinades, sempre interiors, sempre administrativament tancades en els límits estatals. Tot el sistema descansa sobre aquesta convicció. I si es trenca per algun cantó –si hi ha catalans o bascs que no són espanyols– es trenca l’invent.

I és ací, efectivament, que apareix el problema. Perquè el mapa, en incloure Iparralde –el País Basc sota ocupació francesa– i, sobretot, Navarra –tant la Navarra “espanyola”, com també la Navarra “francesa”–, recorda automàticament dues coses que el règim del 78 necessita fer oblidar. D’una banda, que hi ha bascs –i catalans– també a l’estat francès, la qual cosa vol dir que la basquitat i la catalanitat no es poden reduir a la pertinença a l’estat espanyol. I, d’una altra, que Navarra, com a realitat política –”estatal” si s’entén el terme parlant dels segles que parlem– existia segles abans que existís Espanya, amb un dret propi, una llengua pròpia i una identitat que cap article constitucional pot anul·lar. Quan això se sap i es fa públic, fins i tot tímidament amb un dibuixet minúscul, l’edifici unitarista tremola i es desfà. Que és això que explica la reacció tan desmesurada per un mapa que, objectivament, no hauria de fer-li mal a ningú.

[Hi ha un detall, per cert, que mereix un punt i a part. Els blavers navarresos s’han indignat més que ningú, però és un fet indiscutible que l’únic equip basc que porta el nom en basc –Osasuna, que vol dir “salut”– siga precisament el de Pamplona, és a dir, el de Navarra. L’Athletic és en anglès, la Real Sociedad és en castellà, l’Alabès també. Solament Osasuna, el club de la ciutat que l’espanyolisme s’esforça a presentar com a bastió “no basc”, reivindica en el seu nom la llengua basca. La història és tossuda i té un sentit de la ironia que la política no pot esborrar.]

L’espanyolisme contemporani se sosté sobre una contradicció flagrant. Quan parla d’ell mateix es proclama una nació “supranacional”, la matriu de la “comunidad iberoamericana”, el cor d’una “hispanitat” de quatre-cents milions de parlants. La llengua espanyola és celebrada precisament perquè desborda l’estat: és a Mèxic, a Buenos Aires, a Manila, a Los Angeles. La seua grandesa, ens diuen i ens repeteixen, rau en aquesta projecció universal. Cervantes és patrimoni de més d’un continent. La RAE coordina vint-i-tres acadèmies arreu del món. La seua és una llengua, ens repeteixen, sense fronteres.

Molt bé, res a dir sobre tot això. Però va i resulta que la mateixa lògica aplicada al basc o al català és declarada intolerable per ells mateixos. Que els bascs siguen igual de bascs a Iparralde o que els catalans siguem igual de catalans al Rosselló, a Andorra o a l’Alguer, és considerat automàticament la politització d’un fet que declaren no polititzable. Amb la qual cosa el criteri reflecteix una asimetria pura escandalosa: la projecció transfronterera és virtuosa si és espanyola i és sediciosa si és nostra. La llengua d’ells pot ser supranacional. La nostra, com a màxim, autonòmica. Castella pot abastar el món. Els bascs no poden ni travessar el Bidasoa i els catalans ens hem de quedar tancats i quiets de Portbou cap avall.

I no és poca cosa això, car ací rau la trampa fonamental del marc del 78, una trampa que ni tan sols el nou independentisme català dels darrers deu anys ha volgut veure en la seua brutalitat. Les autonomies no van ser concebudes com un reconeixement de les nacions –ni que foren nacions “interiors”–, sinó com un simple dispositiu de contenció. Les autonomies existeixen per a evitar la independència. Sí, ens permeten de parlar català a casa, però sempre que no demanem de ser catalans complets. Ens permeten de ser catalans, però sempre a condició que ho siguem dins els límits administratius que ells mateixos van dibuixar. La frontera amb la república francesa –una frontera que ni bascs ni catalans vam decidir ni volem– esdevé així, en el discurs espanyolista, una autèntica frontera ontològica. Que un poble –com passa– puga existir de manera coherent a banda i banda de la frontera imposada és, en aquesta cosmovisió, simplement impensable i, per tant, un instrument alliberador d’un potencial monumental per a nosaltres.

És per això que el mapa fa por. Perquè qualsevol mapa és sempre una afirmació política sobre la realitat. Mostrar Baiona i Pamplona units a Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria és recordar que el poble basc existeix amb independència de l’arquitectura constitucional espanyola i diguen el que diguen ells. Mostrar un poble català que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer és demostrar que no som una subdivisió dels espanyols i no estem, per tant, sotmesos a la seua majoria. La cartografia és, ho ha estat sempre, una forma d’imaginació política: els mapes no descriuen el món, el configuren. Per això tots els estats van al darrere dels mapes amb tant d’afany. Per això un dibuixet al clatell d’una samarreta de futbol pot provocar una crisi política.

El conflicte, en qualsevol cas, és positiu si serveix per aclarir idees. Molts independentistes –més catalans que no pas bascs on aquestes coses solen estar més clares, continuen reivindicant com a subjecte de la independència no pas el poble català, sinó la divisió administrativa imposada, precisament, pels espanyols. I amb això, ho entenguen o no, continuen subordinant la independència nacional a l’ordenament jurídic i polític espanyol. Un error monumental, bàsic, que jo no em cansaré de denunciar mai i que avui –a la vista de la reacció que tenen al mapa en la samarreta– pren una dimensió especial.

Hi ha massa catalanistes que posen tota mena de barreres al projecte dels Països Catalans: que si quants som, que si la gent vota açò o allò, que si érem regnes separats, que si cal respectar la voluntat dels altres… qualsevol cosa val per a oposar-se a fer l’esforç de treballar per la nació completa. I el problema que no volen veure és que, jugant amb la geografia que imposa Espanya, és Espanya qui té totes les de guanyar.

Per això ens han pogut integrar sempre després d’un moment de glòria: Macià l’any 1931 passant de la república catalana a la trista Generalitat, solament per posar un exemple. Per contrast, fixeu-vos com de nerviosos s’han posat ara amb el mapa en qüestió. Un mapa que no conté cap proclamació independentista –perquè no cal, que en el cas dels bascs i els catalans proclamar la unitat ja és afirmar-nos per damunt dels estats. Un mapa que no proposa cap secessió –perquè no cal, la unitat de la nació la porta implícita. Un mapa que es limita a dir el que som –el que són els bascs, en aquest cas– demostrant i argumentant amb els seus simples traços que no és possible ser basc i ser al mateix temps –simplement i solament– un espanyol més. Fent, per tant, una aposta clara per un marc nacional que Espanya no podrà integrar mai ni desarticular. Perquè no té les eines per a fer-ho, quan com a poble saltem naturalment fora de les seues fronteres estatals.

PS1. Mentre el que anem sabent de l’operació Plus Ultra acorrala cada dia més José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE, potser aquest és un bon moment per a recordar que ja fa temps que explicàvem que algunes coses eren massa estranyes i apuntaven cap al que ara vivim de manera explosiva. Per això hem volgut recuperar avui una sèrie que Xavier Montanyà va escriure l’any 2017 sobre la corrupció dels polítics espanyols i catalans a Guinea, on Zapatero ja jugava un paper ben destacat: Zapatero a Guinea: un fil encara a estirar, on ressonen les acusacions actuals

PS2. Aquesta setmana, mentre treballava a les Corts cobrint les protestes dels docents, la nostra cap de redacció, Esperança Camps, va ser testimoni d’una agressió completament injustificable per part de la policia espanyola i va sofrir un episodi de discriminació lingüística que ella mateixa explica en aquest article: Tenen les porres, però no la mesura (ni la raó)

PS3. Vivim una allau de vagues, que són la comprovació empírica del malestar de la societat. Algunes, com la dels docents o els metges, tenen una gran repercussió social i ciutadana; en canvi, unes altres no en tenen tanta. Per això els n’expliquem avui una altra que ara tot just comença, la del personal del Consorci de Biblioteques de Barcelona: “Som un col·lectiu silenciós, però ja no podem més”: els bibliotecaris de Barcelona comencen demà una vaga indefinida

PS4. Martin Baron va ser en el seu moment el director del Washington Post i s’ha convertit ara en un referent crític contra les decisions de l’amo del diari, Jeff Bezos, que ha sotmès la secció d’opinió a Donald Trump. En aquesta entrevista amb Andreu Barnils, Baron recorda que la secció de notícies del diari –que és la que VilaWeb publica cada dia– continua fent bona feina, però avisa dels perills que la premsa corre si els propietaris se sotmeten a la voluntat dels polítics: “Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Trump”

PS5 Xavier Muñoz Puiggròs és segurament qui sap més bé tots els detalls de la guerra judicial desfermada per les autoritats aragoneses per a forçar el trasllat dels béns de Sixena conservats i exposats en museus catalans. Com a advocat de la Generalitat, es va encarregar dels plets civils sobre les obres, primer, i sobre les pintures, després, que els tribunals espanyols van dictaminar que havien de ser traslladades a l’Aragó. I en aquesta primera línia del litigi, Muñoz Puiggròs va constatar, un rere l’altre, tot un seguit de despropòsits judicials que explica en aquesta entrevista de Josep Nualart Casulleras i, també, en el llibre Sixena. Les claus del conflicte (Editorial Base), que recull unes quantes veus expertes per a entendre el conflicte.

Pel que fa a la guerra contra la llengua pròpia, estat i acòlits la faran durar tant com calgui fins que sigui arraconada als àmbits gairebé domèstics o especialitzats. Una guerra, fins avui, en què les entitats civils i socials i les plataformes culturals participen (quan són conscients que estem en guerra) en unes condicions tan precàries, amb unes armes tan esmussades, i una moral tant més digna d’esment per la seva dignitat enfront de l’arbitrarietat sistemàtica de l’enemic, que no en vol sinó la submissió i, estratègicament, l’extermini. Per moltes voltes que hi donem a la casuística legal, per molts decrets que es promulguin, i per moltes seguretats que s’ofereixin a una població exhausta, però viva, el sentiment generalitzat era que el futur no es fonamentava en decisions parlamentàries, sinó en la capacitat de resistència de la gent. Ho direm d’una altra manera: en una qüestió vital com la llengua, el parlament ha representat el parer del poble? I si admetem que no el representava, podem dir que no som governats democràticament? I, si arribàvem a aquest punt, quina havia de ser la nostra responsabilitat individual i col·lectiva? Quan la corretja de transmissió entre institucions i carrer s’ha trencat, les grapes no serveixen de res: cal refer la corretja. Ho veiem aquests dies: què criden aquests docents joves i no organitzats en l’assemblea educativa de Catalunya? Escoltem-los: “Jo crec en una educació pública i de qualitat que no deixi enrere ningú.” “Jo crec en la vaga com a eina per aconseguir les nostres reivindicacions.” “Jo crec en una comunitat educativa unida, forta i combativa.” “Jo crec en la solidaritat.” És la nova corretja, no pas al servei d’unes institucions caduques, sinó d’una nova manera de participar, construir i sostenir el país.

Fer recaure tot el pes de la crítica sobre partits i institucions ha tingut –i té– tot el sentit, perquè allò que s’anomena “societat civil” ha estat subjecta per la política autonomista al bany maria i no tenia prou musculatura política ni organització ni lideratge per a revoltar-se: perseguida sense treva per les pitjors pràctiques dels aparells de l’estat, bombardejada per uns mitjans subjectes als interessos oficials d’aquí i d’allà, i esgotada pels anys de dipositar en el sistema institucional les expectatives de fer un pas endavant en l’antagonisme contra l’opressor, la gent que els últims anys va protagonitzar i definir la política catalana i espanyola no tenia qui la representés en aquesta guerra, si no era per mitjà d’una renovada mobilització. Còmplices per passiva i víctimes propiciatòries de les divisions i jocs de poder entre els partits que fins el 14-F de 2021 encara es proclamaven independentistes, entitats i plataformes cíviques i culturals no van saber articular un front polític unitari, un programa comú de resistència, i una organització de base estesa a tot el país com una taca d’oli per a aconseguir complicitats en l’espai i en el temps en la defensa del català. N’hi ha que van renunciar a treure gent massivament al carrer mentre col·laboraven amb l’acord que equiparava català i castellà com a llengües d’ús curricular i educatiu. Eren faves comptades, en la mort programada de la llengua, que totes les giragonses del decret dels governs no podien emmascarar, i que van rebre l’oposició frontal de la comunitat educativa. No és que hi hagués res en contra de la utilització de mitjans juridicopolítics o de lleis aprovades anteriorment pel parlament en defensa del català, sinó que excloïen la participació conscient, directa i massiva de la gent en la resolució política del conflicte, o la rebutjaven atorgant a sindicats col·laboracionistes minoritaris el paper de comparses.

Perquè, recordem-ho, es tracta d’una guerra promoguda per l’estat, i el fet imperdonable és romandre a mercè de disposicions que ho fiïn tot a la interpretació legalista mentre el poder de fer o desfer resta a mans de qui et vol anorrear. En aquest sentit, els decrets de la Generalitat mai no han estat fiables enfront de les arremeses de l’estat, perquè no hi havia voluntat d’exercir el poder de què es disposa, ni tampoc de mobilitzar el carrer per a imposar continguts que no plaguessin al dominador i a la parcialitat militant d’uns jutges que apliquen sistemàticament el dret de l’enemic. (Inútil recordar que l’estat espanyol no és pas el canadenc, on el Quebec ha tornat a la càrrega en defensa del francès contra el fal·laç “bilingüisme”). I els efectes de tot plegat han anat a raure, finalment, en el fracàs objectiu del Pacte Nacional per la Llengua. Tornem on érem: necessitat d’independència.
Què costava, què costaria, ens preguntàvem alguns, crear una aliança entre docents, famílies i alumnes en assemblees per l’escola catalana, i oferir-les suport logístic, econòmic i jurídic, exigir la solidaritat de les institucions, i cercar la complicitat en àmbits empresarials, sindicals, acadèmics i internacionals? Al final, la mateixa gent de la base educativa, a còpia de picar pedra, ha hagut d’organitzar-se en termes nacionals, traspassar la Sénia, i demostrar que, entre més coses, un objectiu central del colonialisme és trossejar la nació sencera. (A València hem vist emergir, entretant, la solidaritat de les famílies amb els docents). En definitiva, s’ha obert un camp de lluita que retorna a la gent un protagonisme que no hauria d’haver perdut mai; i s’ha sostingut una organització de base per a nous envits els anys a venir. Quan el TC es desperti, es trobarà el monstre dels seus malsons viu i remenant la cua.
N’hi haurà que prefereixin discutir sobre formes de resistència més o menys efectives, legals, il·legals, provades, o per a assajar; també n’hi haurà que, farts de dilacions, posterguin la solució a un moment ideal i definitiu (“fins que no tinguem la independència…”), però el camí es fa caminant. Com diu Eneas a Meríones a la Ilíada (XVI, 630-631): “El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!”.

Som de nou al camp de batalla per la independència.

Keret diu això: “Vaig a la platja i em menjo un gelat. I a la platja sento un so vertical: bum, bum, bum. Sé que són bombes que cauen a Gaza i maten gent. Tinc dues forces dins meu. Una em diu: ‘Etgar, tota la vida has lluitat per un estat palestí. Has rebut amenaces de mort de jueus d’extrema dreta que et volen matar. Et boicotegen.’ No puc llegir a la ciutat on faig classes. El batlle m’ho prohibeix perquè diu que soc un traïdor. Ets un bon paio. Et pots menjar aquest gelat. No passa res.

I llavors dic: ‘Tros de…! Com t’atrevei… Saps perfectament que hi ha gent que parla la teva llengua, que ha segut amb tu al mateix cafè, que probablement ha llegit els teus llibres, i que ara es torna boja. Saps que es venja, d’una manera venjativa i desmesurada, fent coses que són una bogeria i tu menjant-te un gelat, tros de merda? T’hauries de podrir a l’infern.’

I totes dues narratives tenen el seu què. El problema és que no són meves. Jo sóc una mena de complexitat formada per totes aquestes coses, i més. Però el món va cap aquí, i ens vol fer aquesta cosa tant de xarxes socials: ‘Comparteixo o bloco? M’odio a mi mateix o m’estimo a mi mateix?’ Em puc trobar, en una entrevista, cridant-li a un periodista i dient-li: ‘Vés a cagar, em boicoteges, tros de merda!’ I també em puc trobar, en una entrevista, plorant i dient: ‘No sé què dir-te, tu: visc al pitjor país del món.’ Moralment, ho és. Per sobre de tot, ho veig així. I aquí ja no es tracta de si sóc un bon amant o un bon veí. Es tracta de si sóc un assassí en massa o no. Tradicionalment, els éssers humans poden contenir l’ambigüitat. Però la intensitat d’aquesta ambigüitat es fa cada vegada més gran.

Molts israelians viuen aquesta dualitat: ‘Sóc una persona normal que viu una vida normal? O sóc una persona boja, un ésser horrible? Com és que el 7 d’octubre no vaig ni intentar de salvar el meu germà? Per què vaig fugir del país durant sis mesos?’ Al final, tot va fent xup-xup, i res no és clar. A mi m’hi agrada aportar ambigüitat i obscuritat, als meus contes.” (Extracte de l’entrevista feta a Etgar Keret, dijous passat. Dimarts publiquem l’entrevista sencera. No sé si m’hi cabran els dotze contes. Pot ser que els publiquem per parts, tu, que l’home jutja poc, però pensa molt).

De primer, la llibreria Lello. Un amic m’havia dit que era una de les més belles mai vistes. Coneguda històricament com a Livraria Chardon, és un edifici obert el 1906, no gaire gran, de façana neogòtica i modernista. Un temple cultural que fascina per la sinuosa escala central de graons de color carmí, la claraboia vidrada del sostre que l’omple de llum natural, les prestatgeries de fusta tallada fins al sostre i els busts d’escriptors portuguesos. Doncs no l’he poguda visitar, això que he descrit ho he tret de les xarxes. M’he negat a fer la cua per entrar-hi. Una cua que pot durar una hora o més, ateses les reduïdes dimensions de la Lello. No és que el personal hagi embogit per la lectura a Porto, sinó que en aquesta llibreria es va rodar una de les pel·lis de Harry Potter… i va començar la invasió.

Ara ja ningú en diu la Lello, ara és la llibreria de Harry Potter. Tant, que la llibreria fa pagar 10 euros d’entrada (que et descompten si hi compres). Si no, els compradors de llibres la trobarien sempre plena dels invasors harrypottians, que segurament la immensa majoria es limiten a mirar-la i treure’n fotos a cabassos. Veuran els llibres almenys en les imatges de les prestatgeries que roben amb el mòbil.

Més Culturlàndia m’espera, i més escandalosa. A la Casa de Serralves, el palau art déco de la fundació del mateix nom i del seu parc, esplèndid, que també dóna cabuda al Museu d’Art Contemporani ideat per l’arquitecte Alvaro da Siza i dirigit de bon començament pel valencià universal Vicent Todolí que ara cria cítrics i en fa museu natural al seu poble, i no m’estranya que hagi deixat les direccions de museus enrere. Però no fem més marrades. Anem a la Casa de Serralves. El palau rosat, dels anys 30, farà aviat un segle. És més que una casa, les amples i immenses sales són les d’un palau.

Els amics, bons coneixedors de l’edifici, me l’havien prefigurat com un dels llocs art déco probablement més bonics. Porto és una de les capitals d’aquest estil elegant i racionalista, de quan la ciutat pesava en el mapa del comerç europeu amb les Amèriques. S’arriba a la Casa de Serralves per un parc de roserars, una passarel·la de fusta d’uns quants metres d’altura entre els arbres, escultures, un cafè i casa de te, un jardí ordenat i alhora lliure de créixer, una alenada d’equilibri. Mentre avancem cap a la Casa hi veiem un dit enorme blanc i alhora fosc de sentit, indesxifrable. Fa un gest obscè, la figa. Trenca l’harmonia i t’insulta i embruta la vista, tant si mires cap a la casa com si mires des de la casa al jardí. Enorme, fastigós, incomprensible que hi sigui. Doncs hi és. Una gran cartel·la de pedra informa: és obra de Maurizio Cattelan, l’italià que s’ha fet famós amb gracietes d’aquest tipus, com ara el vàter d’or que volia col·locar a la Casa Blanca whasingtoniana. I aquesta figa?

Doncs diu Culturlàndia que és un antimonument que se’n riu dels monuments. Ah. En marbre blanc de Carrara, poca broma. L’original (els escultors tenen dret a unes còpies de més de cada obra) és a Milà, a la plaça de la Borsa. Home, potser sí, allí. I més ara. Si era una broma sobre la crisi del 2008, els diners van respondre comprant l’escultura, que fa petar de riure, si fem servir el lliure arbitri, que per a alguna cosa el tenim. Te’n fums de nosaltres? Te la comprem! La figa altíssima té nom: L.O.V.E., que a més de remetre en un primer moment a la paraula anglesa ‘amor’ ve a dir, en italià, segons el graciós MC: “Llibertat, Odi, Venjança, Eternitat”. No ho pots criticar, t’adverteix la cartel·la, perquè “no cerca el consens sinó provocar una reflexió crítica sobre les institucions, la memòria col·lectiva i els marcs culturals que configuren el present”. Uau.

Quant li han pagat? Quant ha costat fer-la? Hi és des d’aquest mateix any de manera fixa, després de l’expo que la Casa de Serralves va dedicar al llest MC.

L’horror, l’horror, que deia aquell. Un horror que no s’acaba aquí, en el mateix parc. Mentre passegem de tornada i en parlem, veiem a uns quants metres una figura blanca que sembla un banc. Ens hi asseurem una estoneta, pensem. Doncs, no. És un altre Cattelan. Un home ajagut sobre un banc, un sense-llar. Un sense-llar que orina. Tal com ho llegiu. L’aigua raja de la titola de marbre blanc de Carrara, dels més cars. Pobra aigua malmesa, tan escassa avui arreu. També, diu la cartel·la, aquest és un antimonument, perquè, “qui ha dit que no hi pot haver al carrer una figura d’un home pixant?”. Culturlàndia, 10 punts.

Amb una delicadesa infinita i una discreció emocionant vull adobar les destruccions dels dies.

Escolt el concert en què el record i l’oblit no han aturat de reinventar-se i de confondre’m.

Apareixen imatges, veritats instantànies que fugen a la velocitat de la llum, cap a l’obscur.

Somieigs d’un home salvatge que velleja i intenta pàgina rere pàgina, amb paraules serenes i febroses, empeses, on la recerca obstinada de la veritat dóna pas de vegades a una tendresa somiadora i gairebé implícita.

La tendresa fraternal?

Per què ets un fanàtic de la minúcia?

Per què no conceps la teva escriptura més que en termes de dificultat?

Per què no t’atures d’anar a la recerca de la meravellosa pluralitat del simple?

Per a tu la literatura seria un món beneït en què res no es pot saber més que per l’estil, però, en revenja, tot se salva per aquest mateix estil.

Ets un espeleòleg de l’invisible?

Vols modificar els contorns del paisatge novel·lesc de su-aquí?

No t’agradaria escriure, amb la simplicitat de la qual són capaços els grans escriptors, els problemes fonamentals dels humans, els interrogants que de sempre es troben sense resposta, l’exploració de les nostres perplexitats més secretes i els drames que teixeixen la trama mateixa de la vida?

I no voldries resoldre la tragèdia del dolor, punt de partida de l’existència que no es dissol amb el temps, i que ressona d’ençà de l’avior fins a l’actualitat en els humans i en els no-humans?

Ho has sentit quan has sentit el crit de dolor d’un nin d’Ilíada i els crits de dolor d’un infant de Gaza, car el dolor és de totes les generacions i de tots els éssers, no ho sabies?

Quan vaig veure l’escarabat curculiònid que havia caigut a la clastra panxa amunt i movia les cametes amb desesperació em vingué al pit una glopada d’angoixa mentre el girava a l’endret i el veia partir falaguer cap al bosquet.

De vegades intent ser només una cambra d’eco que reculli els murmuris planyívols dels oblidats, dels humiliats, dels miserables que constitueixen les traces anònimes de la història.

El desig violent em domina amb l’ànsia de salvar la vida, tota la vida. I de celebrar els plers exaltats d’un culte que sembla clandestí: la joia, la mandra, la llibertat del cos i de la ment i de la paraula, el vagabundatge, el menyspreu dels diners, la tendresa solidària…

Una frase de Roger Caillois m’arriba com una escala de socors: “Els escriptors, quan es troben en el seu punt més baix de desànim, inverteixen tot el seu coneixement i talent en les seves obres, com si d’alguna manera els volguessin conferir la longevitat que desesperen d’aconseguir mai.”

I tot d’una em ve al cap quan mir els fulls del meu escrit damunt la taula que, mentre existeixin, podré esdevenir una realitat en un lector. Després tot s’esborrarà, els sols s’apagaran i desapareixeré com l’univers.

A continuació m’acost un poc més a mi mateix, al lloc on resideixen els sentiments, les sensacions, els dubtes de cadascú: la por del futur, la nostàlgia del paradís, l’enigma del dolor i de la mort, la necessitat d’amor i d’amistat, les contarelles del país de la infantesa…

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

I és que el capitalisme ho empastifa tot, d’això s’alimenta, d’això creix, de no deixar escletxa ni àmbit de la nostra existència per monetitzar. Creieu que exagero, que em passo de frenada? Els oligarques del món fa anys que malden per ser els primers a dominar la intel·ligència artificial amb l’únic objectiu de dominar-la, de posseir-la per tal de controlar les masses i enriquir-se (encara més) amb aquestes noves eines. Fa temps que hi ha murmuris socials en el debat del nou temorós paradigma de la IA. Quins són els límits? Com es regularà tot plegat? Quines feines substituirà? Hem de relaxar-nos i no patir excessivament o fem bé d’estar-ne amatents? Mentre els plebeus del sistema ens mirem amb estranyesa aquest nou món que s’obre davant nostre i juguem com infants de nivell usuari amb les quatre eines que coneixem de la IA per fer quatre preguntetes, per generar imatges gracioses o per consultar l’horòscop, els poders fàctics ja han batejat la nostra classe social amb un nou concepte que, si no esglaia, és perquè no sorprèn, però no obstant això, costa de llegir-lo, costa d’assumir-lo sense sentir nàusees. Aquesta setmana, una notícia de SkyNews deia que un banc amb seu a Anglaterra substituiria el seu “capital humà de valor menor” per la IA. Traduït a un llenguatge menys mercantilista, menys vomitiu i més planer quedaria així: el banc substituirà les persones més prescindibles per la IA.

Però deixem de creure que el nom no fa la cosa, perquè la fa i molt, fa el concepte i fa la malaltia. Si ens anomenen així és perquè així ens conceben i perquè així volen que ens veiem a nosaltres mateixos, perquè el que queda clar és que la intel·ligència artificial no vindrà a descarregar-nos de la feina per fer-nos més lliures, per regalar-nos el temps que ens roben de vida en produir, vindrà a esprémer-nos mercantilistament, vindrà a precaritzar-nos encara més i a fer-nos més esclaus. Costa d’imaginar com poden collar-nos encara més en l’àmbit laboral, però ho faran, i d’aquí el perill, perquè ja som al límit. És ben sabut que les condicions actuals incideixen de manera rellevant en el nostre estat d’ànim, i expliquen el perquè d’aquest augment dràstic de trastorns mentals (que no malalties) o, dit d’una altra manera, malalties causades pel sistema. Ara per ara, gairebé un 13% dels suïcidis tenen una relació directa amb l’estrès i la pressió laboral, amb la deshumanització del productivisme. El panorama fa por, però que en faci no vol dir que ens hàgim d’amagar i veure com, definitivament, ens devasten i el món se’n va en orris, vol dir precisament al contrari, que hem d’alçar, que hem d’estar alerta i que hem de tornar a valorar-nos i a lluitar pels nostres drets oblidats. No hem de normalitzar sentir-nos culpables per estar emocionalment exhaustes, moralment moixos. No hem de normalitzar viure sota pressió constant, no hem de normalitzar que gran part de la població tingui ansietat, atacs d’angoixa freqüents i que hagi de medicar-se per dormir, per viure, i que hagi d’anar a teràpia per poder retornar a si mateixos en aquesta alienació flagrant que patim. Anem al psicòleg, si és que el podem pagar, per explicar que ens sentim pobres (ho som), que no arribem a tot, que no podem més, i que, a sobre, ens sentim fatal i disparem la responsabilitat en nosaltres.

Fer-nos sentir culpables de la nostra misèria, aquesta és la gran victòria del capitalisme, dels qui continuaran dirigint les nostres vides, aviat, des dels tentacles de la IA. Els psicòlegs no existeixen perquè aprenguem a adaptar-nos millor a un sistema disfuncionaI, perquè aprenguem a tolerar les opressions, existeixen perquè aprenguem a reconèixer-nos de nou i per fer-nos entendre que el problema no és individual, és col·lectiu, sistèmic. I per aquest motiu, el pitjor precepte que podem seguir, venerar i practicar és l’individualisme que predica el capitalisme, perquè també de l’individualisme en treuen rèdit: com més temps passem aïllats, sols, pensant només en el nostre benestar, més consumim, més ens desconnectem del fet humà per connectar-nos a la pantalla i menys possibilitats tenim d’aprendre, de debatre, de contrastar idees i emocions. Cal que obrim els ulls i comencem a adonar-nos que segregar-nos, girar la mirada endins i oblidar el de fora, deixar de pensar-nos gregàriament, com a comunitat, com a tribu, és la nostra mort. És urgent que entenguem que l’únic poder de l’individualisme és posar-lo al servei de la força comuna per combatre aquells que ens volen reduïts al no-res, que ens convertiran en el que ja ens han dit que som, “capital humà de valor menor”.

Quan el català topa amb la justícia, comença una llarga cursa d’obstacles que podríem ordenar en cinc escenaris problemàtics: l’idioma dels escrits que presenten les parts als tribunals; l’idioma amb què el tribunal tramita, per escrit, el procediment (aquí sovint hi ha queixes de professionals a qui no es respectaria la petició que es faci en català); l’idioma amb què els funcionaris del tribunal atenen el públic que hi assisteix; l’idioma en què es fan les vistes (tema de què vull parlar); i, sí, també l’idioma amb què es proclamen, finalment, les sentències, la justícia final del cas (el ja esmentat 6,5% de la vergonya). És important diferenciar aquests escenaris perquè les mesures que calgui adoptar (si és que se’n vol adoptar cap, és clar) són molt diferents en cada cas.

Però què passa a l’interior de les sales de vista? En teoria, tothom (el jutge mateix, lletrats, parts, testimonis i experts) hi pot emprar, segons la seva elecció, tant el català com el castellà. Aquesta seria, en teoria, la virtut de la cooficialitat. Però vet aquí que, des que vaig començar a dirigir judicis, en centenars o milers d’ocasions ha passat el següent: jo mateix o qualsevol intervinent s’ha vist forçat o pressionat per les circumstàncies a no emprar l’idioma que tenia pensat d’utilitzar i ha hagut de saltar a l’altre. Si n’haguéssim de fer una estatística, d’aquest fenomen, acabaríem ben aviat: el 100% dels casos (ni el 98% ni el 99%, sinó el 100%) el trànsit ha estat del català al castellà. Mai (ni una sola vegada) del castellà al català.

La gran pedra a la sabata del català a les sales de vistes és, és clar, que cal evitar, de totes totes, que cap part sigui objecte d’indefensió i una forma molt evident d’indefensió és, certament, no entendre del tot (la part o, especialment, el seu advocat) què es diu durant un judici. L’altre problema és la llarguíssima llista de circumstàncies que poden condicionar i pressionar un intervinent a passar del català al castellà. Per exemple, quan el jutge o la jutgessa comença, gairebé sempre, en castellà, tothom (lletrats, testimonis, experts, etc.), per un motiu ignot que convindria d’estudiar a psicologia o a astrologia, s’hi adapta i canvia a l’idioma “comú”. També sol passar que, tot i que el jutge ha començat la vista en català, més endavant un lletrat que sap el català decideix (pel motiu que sigui i amb tot el dret del món) d’emprar el castellà i, de nou, es produeix el mateix fenomen d’acoblament lingüístic: el testimoni s’hi adapta i passa al castellà.

Els casos exposats són absurds, perquè res no impedia a ningú d’emprar l’idioma que volgués: tothom els comprenia ambdós. Però hi ha un tercer cas més dramàtic: el lletrat d’una part no entén el català i (ja ho sabem) no pot ser objecte d’indefensió. S’obren, llavors, unes quantes alternatives: de cercar, a corre-cuita, un intèrpret (fins i tot a la sala), fins a suspendre el judici. Però gairebé sempre s’acaba imposant el pragmatisme: ja estem tots asseguts, qui més qui menys té pressa i una suspensió implicarà haver de tornar al tribunal un altre dia i haver d’esperar, qui sap, potser un any. Resultat: tothom passa al castellà. L’absurd màxim s’assoleix quan el lletrat que no entén el català intervé telemàticament (mitjà cada vegada més emprat): tots els assistents físicament entenen el català, però han de passar al castellà perquè qui no s’hi ha desplaçat no entén la llengua pròpia de Catalunya. El pa nostre de cada dia.

No hi ha res a fer? I tant! Avui estem molt millor que en el passat! La història del català i els tribunals radicats a Catalunya és llarga, sovint ben tèrbola. Del Decret de Nova Planta se’n parla molt, però poca gent sap que dedicava trenta articles, dels cinquanta-nou en total, al nou sistema judicial. Més endavant, va ser Carles III qui, el 1768, va concretar allò que no es va explicitar el 1716 i va imposar el castellà als tribunals. L’any 1881 es va introduir l’obligació de traduir al castellà tot document redactat en qualsevol altre idioma i el 1940 un decret del governador civil va fixar els criteris sobre “el uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos’, entre més coses per a “purificar el ambiente”. Poc amistós, tot plegat, certament. Però, ja en democràcia, l’any 1985 es va tolerar (finalment!) l’ús del català als procediments judicials seguits a Catalunya. Això sí (sempre hi ha, és clar, un però), “si ninguna de las partes se opusiere, alegando desconocimiento de ella que pudiere producir indefensión”. Ja ho deia, Croce, que tota història és història contemporània.

Però, avui, Catalunya té competències en llengua i organització dels tribunals i hi ha, per tant, un cert marge de maniobra. Per això vull ser optimista i fer un parell de propostes. Primera: per què no crea, la Generalitat, un cos d’intèrprets català/castellà radicat, com a mínim, a les ciutats grans, que es dediqui a traduir escrits o resolucions i que estigui, alhora, permanentment a disposició de ser cridat, sobre la marxa, a qualsevol judici quan ho demani un intervinent, sense necessitat de suspendre’l i, fins i tot, sense necessitat que s’hagi demanat amb antelació? Segona: per què no s’aprofita l’estat actual de la tecnologia i es fa una inversió forta per a implementar un sistema de traducció automatitzada potent i fiable, de manera que si un lletrat no entén el català pugui llegir la transcripció, en temps real, en castellà, sense que ningú hagi d’abandonar el català? Per què no demorem un any o dos el tren orbital (quedaria per al 2042) i invertim els diners en coses que repercuteixin positivament, ara mateix, en la ciutadania?

Acabo amb un missatge per al lector: quan vagis a un judici a Catalunya, si vols emprar el català, pots fer-ho. Si alguna circumstància et pressiona a passar al castellà, no has de canviar obligatòriament de llengua. De fet, ni tan sols t’has de justificar. Joan Laporta, en un cas que es va difondre, va fer molt bé de voler declarar en català, tot i la pressió que va rebre per passar al castellà. Però, filant prim, fins i tot es va justificar massa. No cal. El problema és del tribunal. O de la Generalitat. No teu. Que hi trobin ells la solució! Atorguem a aquest problema la importància que realment té. Posem-lo al mateix nivell que la conjuntura del català a l’escola i la sanitat. No deixem morir la llengua, també, a les portes de la justícia.

Hi ha també un cert paral·lelisme formal entre el cas de Zapatero i els negocis de Jordi Pujol Ferrusola. Un home amb influència diu que treballa al sector privat. Fa serveis d’intermediació, d’assessorament o de consultoria per a grans empreses. Els cobra factures de centenars de milers d’euros. Les grans empreses que li paguen, mentrestant, reben diners públics. La investigació ha de resoldre una incògnita: eren reals, aquests serveis, o les factures de consultoria emmascaraven comissions il·legals? És veritat, Zapatero mai no ha fet un comunicat per a admetre una falta. Però, en realitat, els Pujol han negat fins al final haver-se enriquit a còpia de comissions i tan sols han reconegut que tenien diners no declarats a l’estranger. La caiguda del tòtem va de manera separada: és una caiguda, d’entrada, estètica.

Hi ha moltes diferències, també, però sigui com sigui hi ha una mateixa llum que reverbera en totes dues històries, la llum tènue dels angles morts de la influència, que és molt difícil de provar. I per a poder escatir què s’hi fa, a recer de l’opacitat, cal una justícia despullada d’objectius polítics, que a Espanya no existeix. Ara: si tots els adlàters de la cella que ara filen prim amb la interlocutòria contra Zapatero es llegissin amb el mateix rigor i la mateixa honestedat intel·lectual la interlocutòria del cas Pujol, o l’escrit d’acusació de la fiscalia, per ser coherents haurien de sortir ràpidament a denunciar l’escàndol jurídic. Fa la impressió que si el fiscal Fernando Bermejo hagués tingut una centèsima part d’allò que diu la interlocutòria del jutge José Luis Calama, se n’hauria anat de genollons fins a Sant Jaume de Galícia a donar les gràcies.

Amb això no vull dir que els Pujol siguin innocents ni que Zapatero sigui culpable. Vull dir que el problema de fons del progressisme espanyol no té res a veure amb tot el seguit de corrupteles que acorralen Pedro Sánchez, sinó amb la manera com aquest progressisme s’aprofita de les armes més funestes del sistema quan juguen a favor seu i, en canvi, s’escandalitza quan hi juguen en contra. De l’aplicació de l’article 155, que els va permetre d’optar pel diàleg perquè la feina bruta ja la feien uns altres, fins al processament dels Pujol, que els permet d’explotar el maniqueisme sobre la pèrfida burgesia catalana sense demanar-se què implica l’operació Catalunya, les males arts de l’estat sempre els ajuden a evitar de fer lectures nacionals incòmodes.

No és una discussió d’autoritat moral. És una qüestió política, perquè té conseqüències en els posicionaments polítics. Haver-se de servir de l’estat fa que en llegeixin malament l’estructura del poder, que és travessada de dalt a baix per l’eix nacional. Una cosa és que tant Podem com l’independentisme hagin estat víctimes del lawfare i de la repressió, aquests últims anys; una altra cosa és que tinguin la mateixa relació amb el poder. Pablo Iglesias va poder ser vice-president del govern espanyol i Jordi Pujol no ho podria haver estat mai. I la relació amb el poder és crucial per a construir la manera de disputar-lo. Per això, els indignats com Iglesias que es manifestaven contra Zapatero han acabat governant amb ell a l’ombra, subordinats al PSOE, i l’independentisme, per defectes i tares que tingui, ha fet miques Convergència.

La caiguda del president Pujol va anar acompanyada, paradoxalment, de la caiguda de les tesis: el contracte de relació amb Madrid que ell havia renovat durant vint-i-tres anys s’havia esquerdat i l’home gairebé encarnava el declivi de la seva proposta política. Era el final d’un temps: els seus l’abandonaven i en renegaven, personalment i programàtica, i els altres l’assenyalaven i el perseguien. Ara malden per restituir l’home, però el pujolisme no tornarà: es va morir llavors i el va sepultar una urna del Primer d’Octubre. Si amb ell va caure una vella idea de l’autonomisme, què pot caure si cau Zapatero? Tal vegada la resposta és que Zapatero ja va caure fa setze anys a Catalunya.

Tot just ahir, la Comissió Europea feia una retallada considerable a les previsions de creixement als països de la moneda única (llevat de l’estat espanyol) i un augment important en la inflació esperada. Així, en les previsions econòmiques de primavera, la Comissió Europea va elevar la seva previsió d’inflació al 3,1% per a l’any en curs, un punt percentual més que no pas la tardor anterior. Això vol dir que la projecció se situa en més d’un punt per sobre de l’objectiu del 2% del BCE, fixat com a objectiu a mitjà termini.

Al mateix temps, Brussel·les ha rebaixat la seva previsió de creixement per al 2026 per a la zona euro, i ha mostrat un perfil molt degradat, amb un creixement que s’espera al voltant del 0,9%, enfront de l’1,2% de l’anterior previsió. Alemanya només progressaria d’un 0,5%, França d’un 0,8% i Itàlia d’un 0,5%.

Dombrovskis havia parlat fa pocs dies d’un possible “xoc estagflacionista” en una entrevista concedida a la CNBC, en què alertava als governs d’un nou risc. Avui els països disposen de “molt menys marge pressupostari per a respondre que durant la pandèmia”. El comissari va recordar que l’elevat deute públic i el retorn de les normes pressupostàries europees limiten qualsevol reactivació en massa. Aquesta configuració de creixement feble, combinada amb una inflació elevada, remet a l’estagflació dels anys setanta, una situació que el BCE temia que reaparegués. De moment, els mercats monetaris ja assignen una probabilitat superior al 80% a una pujada de tipus de 25 punts bàsics en la pròxima reunió del BCE, l’11 de juny. De fet, alguns membres del consell de govern de l’autoritat monetària ja han preparat el terreny, amb sengles declaracions en aquest sentit.

També ahir els directors de compres (PMI) van fer un avanç del comportament de l’economia en el mes de maig força negatiu a la zona euro. Segons l’informe, l’activitat econòmica de la zona va sofrir una nova desacceleració i va caure al seu nivell més baix d’ençà de l’octubre del 2023. I, cosa més preocupant, l’informe reflecteix una deterioració més intensa que no pas s’esperava, especialment en el sector serveis.

Segons que va explicar Chris Williamson, economista en cap de S&P Global Market Intelligence, autors de l’informe, la guerra al Llevant té un impacte cada vegada més visible i intens sobre l’economia europea. “La caiguda de l’activitat és encapçalada pel sector serveis, on el descens és el més acusat d’ençà del febrer del 2021.” A més, l’enquesta mostra una acceleració de la baixada de les noves comandes, a més de l’ocupació en moltes empreses europees. Alhora, la confiança empresarial també s’ha anat deteriorant durant el maig, i les companyies enquestades han alertat d’un fort augment dels costs operatius i de les pressions inflacionistes.

Segons que manifesten els enquestats, els preus dels subministraments augmenten fins a nivells no vists en tres anys i mig, i les companyies només han traslladat una part d’aquests increments als preus finals. D’aquesta manera frenen els preus al consumidor, però sembla clar que no ho podran mantenir gaire temps més. Al capdavall, aquesta situació afegeix pressió sobre el BCE, que continua monitorant l’evolució de la inflació i del creixement econòmic a la regió. No cal dir que la combinació de les tensions geopolítiques, l’encariment energètic i la feblesa de la demanda interna afecta de manera directa la recuperació econòmica europea.

La deterioració dels PMI reforça també els senyals de fragilitat econòmica que ja mostraven alguns dels principals motors de la zona euro, especialment Alemanya i França, on l’activitat industrial i de serveis continua sota molta pressió.

En síntesi, la lectura del maig dels PMI confirma un empitjorament generalitzat dels indicadors econòmics europeus, en línia amb les previsions de la CE, i eleva la preocupació sobre l’evolució de l’activitat durant el segon trimestre de l’any. Tant és així, que les dades de l’enquesta indiquen que l’economia de la zona euro probablement podria caure d’un 0,2% en el segon trimestre. Per una altra banda, l’escassetat de subministraments no sols amenaça de limitar el creixement els mesos vinents, sinó que també pot afegir una pressió alcista addicional en la inflació. L’augment observat en els indicadors de preus de l’enquesta ja insinua que l’IPC s’acostarà al 4% els mesos vinents. Més llenya al foc per al BCE!

I vet aquí que, dimarts passat, Funcas presentava la seva enquesta, en què donen dinou serveis d’estudis estatals donen la seva previsió cada dos mesos. La conclusió és que s’espera una desacceleració de l’economia espanyola enguany, amb un creixement intertrimestral del 0,4% en els trimestres segon, tercer i quart, enfront del 0,6% registrat en el primer. El resultat és una rebaixa de la previsió de PIB d’una dècima, fins al 2,2% (dues dècimes menys que la Comissió Europea). La demanda estatal aportarà 2,6 punts, i el sector exterior restarà quatre dècimes. Quant a la inflació, enguany es preveu una taxa mitjana anual del 3,1% en la general i del 2,7% per a la subjacent, la qual cosa representa cinc i dues dècimes percentuals més, respectivament, respecte de l’anterior enquesta.

No cal insistir en el fet que les perspectives econòmiques continuen condicionades per la incertesa entorn del conflicte al Llevant, amb la Unió Europea com una de les zones més exposades al xoc de preus. D’acord amb tot el que passa, els experts de Funcas es mostren més pessimistes en relació amb l’entorn internacional. Tots consideren que el context global és desfavorable, i una majoria opina que aquesta situació prevaldrà o empitjorarà els mesos que vénen. Les valoracions són similars respecte de la situació a la UE, i de les seves perspectives a curt termini.

En definitiva, un maig certament complicat, fins i tot abans d’acabar. La setmana vinent ja farà tres mesos que va començar el conflicte i l’estret d’Ormuz continua tancat. Mentrestant, l’Agència Internacional de l’Energia ja ha advertit que el mercat petrolier podria trobar-se amb una “zona vermella”, amb escassetat d’oferta al juliol i l’agost, si no s’aconsegueix una solució duradora al conflicte al Llevant.

Encara que existeixi una història així, seria difícil de relatar.
Si no queda ningú que l’hagi viscuda, qui podria explicar-la?
Per això sempre ha de quedar algú,
encara que només sigui una persona.

Kim Ae-ran

La part difícil no és el maltractament.
La feina grossa és controlar el relat.

Sarah Manguso

Al febrer es van publicar gairebé alhora aquests dos llibres: Quatre veritats i una mentida de Kim Ae-ran (traducció de Paula Martínez Gual i Anna Sánchez Sivill), de Godall Edicions, i Mentiders de Sarah Manguso (traducció de Ferran Ràfols Gesa), de l’Altra Editorial. Hi ha un diàleg entre les dues novel·les que va més enllà de l’evidència del títol. Un diàleg que va més enllà del tema o la trama. Manguso és nascuda als Estats Units l’any 1974 i Ae-ran va néixer a Corea del Sud l’any 1980. Es pot dir que són de la mateixa generació. I si investiguéssim segurament trobaríem un bon enfilall de lectures compartides. Però encara que no fos així, els seus dos llibres es parlen, com es poden parlar tots els llibres si els llegeixes seguits, sí, ja ho sé, però aquests dos encara més, que hi ha un diàleg que comença pel què i acaba pel com.

A Quatre mentides i una veritat s’encreuen les vides de tres adolescents en un moment crucial en què mentir o que els menteixin determinarà el seu futur. Són tres personatges molt sols. A Mentiders tenim una dona que es casa i durant catorze anys sosté la mentida del seu matrimoni. És un personatge també molt sol. Ae-ran ens explica les històries dels tres joves trenant-les. Manguso desplega la seva història en una mena de dietari exhaustiu fins a l’angúnia, un diàleg amb ella mateixa que el lector sovint llegirà amb una certa incomoditat. Totes dues autores exploren el mateix des de llocs diferents i la sud-coreana més líricament i la nord-americana més prosaicament ens fan una radiografia del nostre entorn fet de mentides.

Una mentida no ho és fins que no es diu que ho és, mentrestant pot ser una vida que se sosté perfectament, un matrimoni feliç, una feina que ens omple, tantes coses. Fins que arriba la paraula i posant nom al que passa desmunta la ficció. Es pot viure dins la mentida, si no es descobreix. Pots fins i tot mentir-te a tu mateixa per no haver de viure a la intempèrie de les veritats. Però també pot ser que necessitis desxifrar-ho tot, catalogar-ho, classificar-ho, veritat a una banda i mentida a l’altra. I potser topes amb algú que no està disposat o no està a punt de fer aquest pas. O fins podria ser que fossis una perfecta constructora de mentides per protegir qui t’estimes de veritat. Les combinacions són infinites i entre aquestes dues autores el ventall que se’ns dibuixa és tan ampli que s’arriba a tancar sobre si mateix, però completament obert.

“Jo era una mentidera, però llavors encara no ho sabia”, escriu Manguso.

“‘Perdona, no en sé, de mentir’. Presumia de ser honest i de no poder dir res de bo només per dir, i no pensava que això deixava en evidència la seva incompetència”, escriu Ae-ran.

Són infinites les raons per mentir, per mentir-se.

Són infinites les maneres de mentir, i de mentir-se.

De vegades mentir, i fins i tot mentir-se, és l’única manera de sobreviure. Et menteixes en present i penses que quan això sigui passat ja ho abordaràs des del futur.

De vegades la mentida ets tu.

“No tothom vol una sinceritat absoluta, sobretot si la veritat no aporta res”: és Kim Ae-ran.

“M’aïllo perquè és cansadíssim fer veure que el meu matrimoni funciona”: és Sarah Manguso.

El personatge de Manguso, amb una primera persona que és un estilet, desmunta una relació alhora que es desmunta a si mateixa i la mentida on s’ha aixoplugat. És una prosa tan directa i despietada amb ella mateixa que hi ha moments que pidolaries una mica de falsedat o d’eufemisme per entomar-la.

Els personatges d’Ae-ran no ens parlen directament, ens són explicats i que se’ns digui tot a través d’un tel poètic no endolceix gens la veritat que amaga i l’entramat de mentides sobre les quals se sostenen aquestes tres vides a mig dibuixar.

“Vaig començar a entendre què és una història. És una manipulació. Una manera de contenir el caos incontrolable”, escriu Manguso.

“I quantes mentides com aquesta hi ha amagades en la vida dels altres?”, escriu Ae-ran.

He imaginat Kim Ae-ran i Sarah Manguso escrivint cadascuna a casa seva, Seül i Los Angeles, potser en algun moment han teclejat alhora la paraula mentida cadascuna en el seu idioma. He vist al mapa que amb el Pacífic al mig, Seül i Los Angeles es pot dir que estan a la mateixa altura, que es pot traçar una línia recta per anar de l’una a l’altra, navegar de ciutat a ciutat i d’autora a autora. Són tretze hores de vol, si triem l’avió.

“Quan ets un mentider sempre saps alguna cosa que els altres no saben”, diu Manguso des d’una banda del Pacífic. I Ae-ran, des de l’altra banda, respon: “Almenys jo puc acabar aquesta història com jo vulgui.”

A diferència d’Esquerra, que feia pivotar les principals mesures de l’acord sobre qüestions que depenien del govern de Pedro Sánchez, Albiach ha prioritzat l’habitatge i inversions que sobretot són a les mans de l’executiu català. La principal és que es destinin 2.500 milions d’euros a habitatge durant la legislatura. La majoria, 1.500, provindria de recursos propis i 1.000 milions més, de l’Institut Català de Finances.

Una de les obsessions del partit d’Albiach ha estat la falta d’inspecció i de sancions pels incompliments dels topalls del lloguer, i per capgirar la situació han acordat de crear una direcció general de disciplina en l’habitatge que s’hi dedicarà. També es mantindrà la doble convocatòria del pla de barris, a quaranta barris, amb una despesa de 400 milions anuals durant l’any vinent i el 2028. Més inconcret, en canvi, és el compromís de “treballar conjuntament” en una proposició de llei per a fer créixer el parc d’habitatge protegit que permeti de reconvertir oficines i locals comercials en habitatges de protecció oficial, a més de la construcció de pisos sobre equipaments públics i l’augment de la densitat en  nous desenvolupaments per a construir-ne. Això s’afegeix a l’entesa per a impulsar una llei que limiti la compra especulativa. De fet, totes aquestes mesures són complementàries de l’acord del febrer. Llavors van acordar d’arribar a 1.250 milions anuals en polítiques d’habitatge: fins a 300 per a la compra, fins a 300 per a ajuts de lloguer i fins a 150 per a rehabilitació, a més de 600 de l’ICF per a habitatge i 50 milions per a rehabilitació. També van pactar d’augmentar la cobertura d’ajuts al lloguer fins a arribar al 25% de les famílies llogateres en dos anys, entre més mesures.

El transport públic ha estat una altra constant dels Comuns. En aquest àmbit, el govern també s’ha compromès a estudiar una ampliació de l’accés ferroviari a l’aeroport del Prat, l’anomenada R-Aeroport. Es limita, tanmateix, a garantir que encarregarà un estudi per a incorporar al pla de govern la transformació abans del 2030 del servei previst Sant Andreu-aeroport cap a un recorregut ampliat a càrrec dels Ferrocarrils de la Generalitat. S’analitzarà la definició d’una R4 Nord entre l’aeroport i Terrassa o Manresa i la possibilitat d’una R4 Sud, encarregades igualment als FGC, com a alternativa per a equilibrar els túnels de la plaça Catalunya i del passeig de Gràcia. També es crearà un grup de treball per a fer-ne seguiment amb la Plataforma de Defensa del Transport Públic i l’Associació d’Usuaris de Rodalia. Els Comuns hi han afegit “estudiar l’avançament de l’estudi” de la viabilitat del tren-tram de les Terres de l’Ebre per acabar-lo el 2028.

D’una altra banda, el govern ha signat la creació, abans no s’acabi el primer semestre de l’any vinent, de la Comissaria General de Prevenció i Denúncia de Violències Masclistes i un pla per a augmentar el nombre de llevadores. Cal afegir-hi un reguitzell d’inversions municipals que els permetran de reivindicar-les localment amb vista a les eleccions de l’any vinent.

Al febrer van ser els primers de signar l’acord amb el govern, i aquesta vegada han estat els últims. No és que el pacte amb els Comuns hagi arribat a perillar, sinó que el grup d’Albiach ha volgut treure més fruits i visibilitat dels seus vots, perquè la litúrgia i la comunicació dels acords té de vegades tanta importància com el contingut. No haurà fet una setmana de les eleccions andaluses i el govern, amb la col·laboració dels seus socis de legislatura, haurà aconseguit el seu objectiu més preuat: encarrilar un pressupost que se li resistia perillosament. Salvador Illa no es podia permetre de continuar sense uns comptes aprovats i ERC va decidir de tibar la corda, sabent que no es podia permetre de trencar-la ni ho faria.

Però, com passa tantes vegades, l’impacte del moment tapa la profunditat de la crisi. El cas Plus Ultra ha esclatat molt pocs dies després de la desfeta electoral dels socialistes a Andalusia i s’hi afegeix. Tanmateix, en aquella derrota hi ha algunes dades que, especialment els independentistes catalans, hauríem de mirar amb lupa.

La batllessa de Palència, Miriam Andrés, ho va resumir a X en quaranta segons la nit del 17 de maig, just després de saber-se la pitjor patacada del PSOE andalús d’ençà del 1982: “No arribem ni al 23%, perdem el poder territorial, aquell que és a prop, que trepitja la terra i mira la gent als ulls.” Costa de trobar una frase que descriga millor la crisi que viu avui el partit de Pedro Sánchez. Perquè el problema del PSOE a llarg termini ja no és la legislatura espanyola encallada ni els encausaments que esquitxen el seu entorn, sinó una cosa més de fons: el Partit Socialista ja no és, gairebé enlloc, allò que havia estat durant quaranta anys, una màquina d’arrelament territorial del règim, el gran pilar que el sostenia.

Les xifres del 17-M confirmen aquesta impressió. El PSOE de María Jesús Montero va obtenir 28 escons, 2 menys que els 30 del 2022, ja considerats aleshores el mínim històric, i el PP de Juanma Moreno, tot i perdre la majoria absoluta, va guanyar a les vuit demarcacions andaluses. A més, Endavant Andalusia va multiplicar per quatre la representació al parlament i va superar la coalició espanyola Per Andalusia (IU, Sumar i Podem), una novetat històrica molt remarcable, car els andalusistes sempre havien estat marginals.

No és això i prou: la trompada andalusa té un espill encara més revelador a escala municipal. Les dues poblacions més grans en què va guanyar el PSOE diumenge passat són Puerto Real, de quaranta-dos mil habitants, i la Rinconada, de quaranta mil. Quaranta-dos mil. Per posar-ho en perspectiva: això és com ara Mislata. Les ciutats, la classe mitjana urbana que un dia va ser el seu principal actiu, simplement els han abandonats.

I encara hi ha un detall pitjor, què és constatar la sèrie d’agrociutats –el cor electoral històric, durant dècades, del PSOE andalús– que han caigut i en moltes de les quals els socialistes avui ja no són ni el segon partit: Écija, Carmona, Puente Genil, Cabra, Pozoblanco, Andújar, El Ejido. Llocs que durant trenta anys havien votat socialista –d’aquells on si el PSOE presentava una granera o una cadira, guanyava– i que ja no ho fan.

Però allò que fa que el resultat andalús siga més greu que els anteriors és el mapa que dibuixa per acumulació.

Del cicle autonòmic obert el 2022 a Andalusia, el PSOE n’ha eixit pràcticament desmantellat com a partit de govern. Avui –tret de la Generalitat de Catalunya– el PSOE sols encapçala tres governs autonòmics: Castella-la Manxa, Astúries i Navarra –i a Navarra, en realitat, gràcies a una geometria parlamentària sostinguda per EH Bildu. Si comparem aquest mapa amb el del 2019, quan Sánchez va arribar a la Moncloa, la pèrdua és realment espectacular: en sis anys els socialistes ha perdut el País Valencià, les Illes i l’Aragó, i han perdut també les Canàries, Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó i Andalusia. El PSOE acumula, doncs, un ple de derrotes en aquest cicle autonòmic, amb quatre resultats recents que marquen mínims històrics –Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i ara Andalusia. La patacada no pot ser més grossa. I encara caldria afegir-hi, per completar el retrat, la derrota a les municipals. Una derrota que ha fet que avui el PSOE, fora de Barcelona –que la va robar a Junts pactant amb els Comuns i el PP–, no governe pràcticament en cap ciutat gran. Alerta: la ciutat més gran de l’estat espanyol on el PSOE va ser primera força en les municipals del 2023 va ser l’Hospitalet de Llobregat, la segona Elx i la tercera Alcalá de Henares. No cal dir res més.

L’última volta del caragol és, tanmateix, la més preocupant per a Ferraz, i és la que demostra fins a quin punt el problema no és conjuntural. Ja hi ha deu demarcacions electorals –deu províncies– on el PSOE de manera consistent no és ni el segon partit: Àlaba, Almeria, la Corunya, Cantàbria, Guipúscoa, Lugo, Madrid, Ourense, Pontevedra i Biscaia. I tres comunitats autònomes on ja van darrere d’una força pròpia d’esquerres –Galícia, el País Basc i Madrid. La llista mescla dos fenòmens que cal llegir junts. D’una banda, l’efecte del sobiranisme d’esquerres consolidat: Bildu o BNG. D’una altra, el desplaçament cap a l’extrema dreta de part de l’electorat espanyol clàssic en llocs com Madrid, Cantàbria i Almeria, on Vox ja disputa al PSOE el segon lloc en les eleccions.

Sumant aquestes dues dinàmiques –les esquerres sobiranistes a l’una banda, la dreta i l’extrema dreta a l’altra–, és evident que el PSOE queda esprimatxat pel mig, sense gaire espai natural enlloc.

I ací és on hi ha el quid la qüestió –més enllà de les xifres. El PSOE va ser, durant quaranta anys, una de les peces fonamentals del règim del 78: el partit que, juntament amb el PP, garantia que la política espanyola es jugàs sempre dins unes regles compartides i sense alternances brusques. Aquella estabilitat era possible perquè el PSOE i el PP tenien un múscul orgànic a tot arreu que no admetia competició de ningú més: ajuntaments, diputacions, cases del poble, sindicats afins, mitjans militats, una xarxa que el sostenia fins i tot quan perdia a Madrid.

Però ara aquella xarxa es va desfent. I es desfà a una velocitat que la mateixa direcció del partit costa que admeta. La portaveu de l’executiva federal, la catalana Montse Minguet, va dir dilluns que l’autocrítica pels resultats en tot cas l’hauria de fer el PSOE andalús i va refusar de ple qualsevol interpretació del desastre en clau estatal. Era previsible. El problema del PSOE és precisament aquest: que cada derrota es presenta com si fos local, però –mirades en sèrie– les dades dibuixen un patró global claríssim. Un patró que ens diu, poca broma, que un dels dos partits clàssics del bipartidisme espanyol, el que sostenia la branca diguem-ne esquerrana del sistema, va perdent la base sobre la qual s’havia construït. I, per tant, la utilitat que podia tenir.

Si el PSOE no és alternativa enlloc, si no governa cap autonomia gran, si no té cap gran capital, si en tres autonomies ja no és ni el segon partit, si en deu províncies no és ni segon… la pregunta que s’imposa no és quan tornarà a guanyar les espanyoles, sinó si podrà tornar a ser, mai més, el partit que va ser. I una altra, més de fons i més interessant: què passa i què passarà a l’estat espanyol quan un dels pilars que han sostingut el règim durant mig segle es comença a dissoldre d’una manera tan evident i indiscutible.

Això, si parlem en termes generals. Ara, parlant, concretament, de l’òptica de l’independentisme o del nacionalisme en general la pregunta és encara més punyent i directa: però què caram feu els partits que dieu representar-nos donant aire i oxigen a un PSOE tan moribund? Al PSOE que va beneir la repressió del Primer d’Octubre, al PSOE que va tancar les antenes de TV3 al País Valencià, al PSOE de la calç viva de Lasa i Zabala, al PSOE de la corrupció continuada en el curs dels anys, al PSOE que no ha complert cap ni una de les promeses que ens han fet –de la reforma de l’estatut promesa al president Pasqual Maragall per Zapatero al corredor mediterrani, de l’oficialitat del català a Europa promesa al president Puigdemont a la reforma del finançament valencià? Ho demane seriosament: és que no sabeu llegir en clau històrica o què?

PS1. Dimarts vinent els Llibres de VilaWeb posarem a la venda la traducció al català del llibre de Timothy William Waters que ha revolucionat el debat internacional sobre el dret d’autodeterminació. Per un nou dret a la secessió és un text –adaptat per l’autor a la situació catalana– que crec sincerament que pot marcar un abans i un després al nostre país per a entendre com ho hem de fer per aconseguir la independència. El llibre es presentarà als subscriptors del diari dimarts vinent a l’Ateneu Barcelonès. Però, ara com ara, en aquest article, ja us podeu fer una idea del contingut: “L’obra que ha revolucionat el debat sobre l’autodeterminació arriba ara en català: Per un nou dret a la secessió, de Timothy William Waters”.

PS2. Els subscriptors de la col·lecció de llibres de VilaWeb ja han rebut el llibre a casa i l’han pogut llegir. Rebre els llibres a casa abans de ser publicats és un dels avantatges de ser subscriptor de VilaWeb Llibres. Però el fet més important és que amb la seua fidelitat fan possible que publiquem volums tan complexos i interessants com aquest amb una mínima seguretat que no posem en risc el dia a dia del diari. Moltes gràcies, per tant. Als qui encara no en sou subscriptors, si us en voleu fer podeu anar a aquesta pàgina.

PS3. Sor Virginia Calatayud, gràcies a una confluència d’interessos polítics i judicials, amb ingerència vaticana inclosa, ella va esdevenir la clau de volta del llarg litigi judicial pels béns de Sixena. Però ara sor Virginia acaba de rebre dos burofaxs, un del MNAC i un altre de la Generalitat, que li reclamen el pagament de prop d’un milió d’euros. La monja que va jugar amb foc es pot acabar cremant en el litigi de Sixena, tal com ens explica en aquest sucós reportatge Josep Nualart Casulleras. 

PS4. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió hi hagué ahir La tertúlia proscrita. I en aquest capítol Txell Partal, Júlia Ojeda i Antonio Baños parlen sobre les greus imputacions a Zapatero i el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya al PSC. Podeu veure’n el vídeo: “ERC rescata Illa mentre el PSOE tremola per Zapatero”.

PS5. El Mot-li!, un dels jocs de més èxit de VilaWeb, ha arribat al número mil. I, a manera de celebració, Joan Josep Isern ha fet aquest article que us recomane molt que llegiu: “‘Mot-li!’: mil dies amb lluna plena (i un parell de trucs)”.

Han hagut de passar cinc anys perquè el MNAC i la Generalitat hagin decidit de fer el pas de reclamar els diners amb què van comprar un centenar d’obres d’art del monestir de Sixena que ja tenien en concepte de dipòsit d’ençà de principi dels anys setanta i que van adquirir per contracte el 1983, el 1992 i el 1994. Ho han fet després de l’amenaça de la Comissió de la Dignitat de presentar una denúncia contra la Generalitat si no ho feia, mitjançant un requeriment d’inactivitat a l’oficina d’atenció ciutadana.

Finalment, reclamen aquests diners perquè la sentència del jutjat d’Osca del 2016 va anul·lar aquests contractes de compra-venda i va obligar el MNAC i la Generalitat a traslladar aquests béns al monestir de Sixena després d’haver-los conservat i exhibit durant dècades. Per això també demanen, a més de la devolució dels diners que van pagar aleshores per les obres, convenientment actualitzats per la variació de la inflació, el cost del manteniment i la conservació.

Cinquanta milions de pessetes

Van ser deu milions de pessetes el 1983 per quaranta-quatre peces dipositades al Museu de Lleida; vint-i-cinc milions, el 1992, per dotze peces al MNAC, i catorze milions, el 1994, per cinquanta-tres peces més al MNAC. La Generalitat ha quantificat els diners corresponents a les compres del 1983 i el 1992 en més de 790.000 euros (420.317,82 euros per la compra i 370.801,65 pel manteniment); el MNAC, per la del 1994, no n’ha especificat encara cap quantitat i proposa d’obrir una negociació per a la devolució d’aquests diners.

L’Aragó havia dit inicialment que les obres no es podien vendre: el Suprem va acabar dient que sí, però que la priora del monestir de Valldoreix no tenia la legitimitat per fer-ho, i va anul·lar-los. Per això, tant la Generalitat com el MNAC poden invocar l’article 1303 del codi civil, que diu que la nul·litat d’un contracte implica que “s’han de restituir recíprocament les coses que haguessin estat matèria de contracte, amb els seus fruits i el preu amb els interessos”.

Aquestes vendes van servir perquè les quatre monges de l’orde que vivien al convent de Valldoreix poguessin tapar els deutes i les urgències econòmiques que tenien. Aquestes monges, establertes definitivament a Catalunya d’ençà de la sortida del monestir de Sixena a començament dels setanta, van dipositar les obres d’art que es van endur al Museu Diocesà de Lleida i a l’aleshores Museu d’Art de Catalunya, que dirigia Joan Ainaud de Lasarte. Hi van restar en dipòsit durant molts anys, fins que la priora del monestir de Valldoreix va decidir de vendre-les, amb l’autorització corresponent de totes les autoritats eclesiàstiques.

La irrupció de sor Virginia

Però en aquell moment, a principi dels noranta, les autoritats aragoneses ja preparaven la gran ofensiva per a reclamar obres d’art exposades en museus catalans, acompanyada d’una retòrica profundament anticatalanista. El Vaticà hi va remar a favor, tot propiciant la segregació del bisbat de Lleida que va engegar el litigi per al trasllat de les obres d’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. El govern aragonès va continuar la croada fixant-se en les obres d’art de Sixena. I és en aquest context que va acabar tenint un protagonisme capital la priora Virginia Calatayud, que aleshores feia les pregàries al monestir de Sant Joan d’Acre, del tot aliena al conflicte.

El govern de l’Aragó va engegar, a final dels noranta, una acció judicial de retracte per a reclamar les obres d’art que les monges s’havien endut del monestir, que havien cedit en dipòsit a la Generalitat i al MNAC, primer, i que havien acabat venent, després. L’Aragó esgrimia l’argument que havien sortit del seu territori i que hi tenia competència, perquè el monestir (i tot allò que hi havia dins) fou declarat monument estatal el 1923, l’equivalent a l’actual bé d’interès cultural. Eren uns béns artístics que els pertanyien i que tenien dret de reclamar, deien.

Però aquella pretensió va topar amb el Tribunal Constitucional espanyol, que catorze anys més tard, el 2012, va dictar una sentència que denegava la pretensió aragonesa i afirmava que prevalia la competència de Catalunya per a conservar les obres, perquè ja feia temps que les conservava tot complint la legislació sobre protecció del patrimoni. Però introduïa una escletxa jurídica quan es preguntava si les compra-vendes havien estat legals. El govern aragonès va saber aprofitar-la i va presentar una demanda per la via civil invocant-ne la il·legalitat. I va fer entrar en la qüestió, per aquesta escletxa, la monja Virginia Calatayud.

Durant els anys que havia trigat el TC a pronunciar-se sobre el dret de retracte esgrimit per l’Aragó, totes les monges santjoanistes que quedaven a Valldoreix es van anar morint. El 2012, ja no en quedava cap. Només hi havia monges comanadores de l’Orde de Malta al monestir de Sant Joan d’Acre d’Àlaba, la priora del qual era Calatayud. I, curiosament, el 2013 va cedir poders al govern de l’Aragó com a mare federal dels monestirs de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, inclòs el de Sixena, per més que la comunitat de monges que hi havia s’hagués extingit, i per més que ella fos del tot aliena al conflicte que s’obria.

La cessió de poders providencial

Calatayud va cedir poders a l’Aragó per litigar en nom de les monges de Sixena, perquè el govern aragonès no ho podia fer tot sol, no estava legitimat com a part a presentar cap reclamació en el nou front que just en aquell moment s’obria: el de la reclamació de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que Josep Gudiol va salvar del foc el 1936 i que s’exposen al MNAC. La Generalitat va qüestionar que Calatayud tingués la legitimitat d’emprendre accions legals i cedir els poders al govern aragonès, però els tribunals no en van fer cabal.

El litigi per les obres de Sixena i el de les pintures van anar avançant en paral·lel d’aleshores ençà, coincidint amb els anys culminants del procés d’independència a Catalunya (entre el 2012 i el 2017). Finalment, la justícia aragonesa va anul·lar els contractes de compra-venda en una sentència de primera instància el 2016 que va portar l’aleshores conseller de Cultura, Santi Vila, a signar el trasllat a l’Aragó de les obres exposades al MNAC. Però les quaranta-quatre peces del Museu de Lleida no en van sortir fins a l’11 de desembre de 2017, aprofitant l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i amb un gran desplegament de la Guàrdia Civil per a fer-ne possible el trasllat.

Les obres, se les enduien, però també hi havia damunt la taula una altra sentència del 2016 amb què la jutgessa d’Osca obligava el MNAC a traslladar a l’Aragó les pintures murals de Sixena exposades a Montjuïc. Era una sentència de primera instància que no es va executar provisionalment perquè la jutgessa mateixa va constatar el risc de destrucció de les pintures en cas de trasllat. No fou fins el maig de l’any passat que el Suprem va dictar la sentència ferma que obliga a traslladar-les definitivament i que ha portat la nova jutgessa d’Osca a fixar un calendari d’un any perquè el MNAC executi l’ordre.

Corredisses al notari

I fou Virginia Calatayud qui va fer possible la sentència per al trasllat de les pintures, la clau de volta de tot plegat. Perquè la monja, en una maniobra a corre-cuita el 8 de gener de 2016, deu dies abans del judici sobre el trasllat de les pintures, va anar al notari per ratificar la cessió de poders al govern de l’Aragó que havia fet. I, per a donar-hi tota la validesa, disposava d’un document del Vaticà de només dos mesos abans, que la designava comissària pontifícia dels quatre monestirs de l’orde santjoanista a l’estat espanyol, tot i que a la pràctica només n’hi havia una mínima comunitat al seu, el de Sant Joan d’Acre d’Àlaba. Tot plegat s’esdevenia quan ja feia més d’un any i mig que l’Aragó havia començat el litigi per les pintures: és a dir, era una maniobra extemporània que hauria hagut de ser invalidada, però que els tribunals espanyols van acceptar.

En el fons, l’Aragó actuava no pas com a poder públic, sinó en representació d’una comunitat privada, d’un particular, d’un orde religiós que es remunta al segle XI i que encarna l’Orde Sobirà i Militar de Malta, considerat un estat sobirà, el més petit del món, amb condició d’observador permanent a les Nacions Unides, reconegut per més d’un centenar d’estats, amb seu a la Via Condotti de Roma, un dels carrers més luxosos de la ciutat. Inicialment, l’orde era només hospitalari i assistencial, però durant les croades va adquirir també funcions militars i, d’ençà de la conquesta musulmana de Jerusalem al segle XII, es va anar traslladant d’un indret a un altre, fins a arribar a Malta al segle XVI. Finalment, també en van ser expulsats, però en conserven el nom i a l’illa encara hi ha l’altre monestir al món amb monges santjoanistes, el de Santa Úrsula, a La Valletta.

L’aliança amb l’Orde de Malta, segellada

Actualment, el Sobirà Orde de Malta té uns tretze mil membres, molts dels quals amb vincles amb la noblesa. Entre aquests hi ha encara una petita branca femenina, la de les monges comanadores, com Virginia Calatayud Aleixandre. El front comú judicial entre l’Aragó i l’Orde de Malta va anar més enllà i el 2021 van signar un conveni de col·laboració per poder rebre i exhibir els béns traslladats al monestir de Sixena i els que preveuen d’obtenir. Perquè el monestir no és del govern aragonès, sinó d’aquest orde religiós i sobirà.

Coincidint amb el conveni, les monges comanadores de l’Orde de Malta van obrir un canal de YouTube on hi ha un vídeo breu de Virginia Calatayud, que es presenta com a mare federal de les monges.

El canal de YouTube no va tenir continuïtat, però el conveni entre l’Orde de Malta i el govern aragonès, sí. I, a començament de l’any passat, el van renovar fins al 2029. Vet aquí els beneficiaris dels litigis de Sixena: un orde catòlic vinculat religiosament al Vaticà i amb sobirania. Com que els uns i els altres van unir els seus objectius polítics i les seves accions judicials en un front comú, tots ells han acabat rebent els burofaxs del MNAC i de la Generalitat. A la representació de l’Orde de Malta a Madrid, també hi han arribat: els reclamen els diners de les obres que van comprar als anys vuitanta i noranta. N’han rebut no sols la monja i l’Orde de Malta, sinó també el govern de l’Aragó i la diòcesi de Barbastre-Montsó. És una reclamació extrajudicial i solidària, de manera que si un d’ells paga tots els diners, el deute queda saldat.

Encara els queden uns quants dies per a respondre a la Generalitat, que en cas de negativa a pagar o a negociar-ne el preu podria engegar una reclamació judicial. La part catalana ha passat a l’atac i la monja que un dia va jugar amb foc, ara en podria sortir escaldada.

Suposo que confien en el pas del temps, aquesta inèrcia. Suposo que pensen que transcorren els mesos, els anys, i que, en aquest transcórrer, l’atenció, l’interès, el comsedigui, decandirà. Allò que els deixaven anar a les víctimes del metro, ho recordeu?, que quina llanda, cada mes, cada dia 3 allà a la plaça, és que no us en cansareu mai?

No.

La primera sessió de la comissió d’investigació sobre la dana creada a les Corts (exactament, “comissió d’investigació sobre les causes de les inundacions causades per la dana”, que el títol que hi donen ja és una definició d’intencions… i de no-intencions) es va dur a terme el 27 de gener de l’any passat i va durar, exactament, onze minuts. Que això no és excepcional, en realitat, perquè la primera sessió és merament constitutiva, votació per a la presidència i mesa i para de comptar, però que llegir-ne la transcripció dóna unes quantes claus de la cosa: perquè allà s’hi veu com el PP ja tenia clar que en cedia la presidència a Vox (el PP no va presentar candidat al càrrec i va votar la proposta dels ultres-ultres que els sostenen el govern) i perquè es veu també de quines (males) maneres van esbandir la petició perquè mesa i portaveus es reunissin immediatament per tal de fixar termini per al pla de treball: ah, sí, ben aviat (Vox); però la cosa normal seria… (Compromís); calle, que no té l’ús de la paraula (PP); es tanca la sessió (Vox).

Després hi ha hagut, tan sols, nou sessions. I ja han anunciat que la comissió (escric comissió i no sé quin nom mereix, aquesta representació que han ordit, aquesta ofensa) s’acabarà la setmana entrant, el 27 de maig. Pim-pam i sense que hi hagin comparegut, perquè no els han citat, ni Salomé Pradas (ex-consellera de Justícia) ni Emilio Argüeso (el segon de Pradas), per exemple, que formaven part de la direcció d’emergències el fatídic 29 d’octubre de 2024, quan la torrentada va agafar desprevinguda una població que no havia estat avisada per les autoritats ir-responsables, quan aquesta desídia dels qui ocupaven els càrrecs del govern que encapçalava Carlos Mazón (el d’El Ventorro, sí, el d’El Ventorro) va causar tanta desgràcia, tantes morts que s’haurien pogut evitar.

El PPox, aquesta unitat d’interessos i ideologia que forgen les circumstàncies, es va repartir el comandament de la comissió de les Corts, va establir-ne el “pla de treball” (tantes cometes, aquí) i el calendari i, tatxan, de seguida ha tingut redactades les conclusions de la cosa. S’exposaran a la darrera sessió que han programat. Perquè diuen que ja és tot clar, que han aconseguit “material suficient” i que, per no caldre, no cal ni completar aquell “pla de treball” que ells mateixos havien fixat (i on originàriament sí que hi constaven les declaracions de Pradas, Argüeso et alii). A les “conclusions” (quantes cometes, avui!), i sense sorprendre ningú, Carlos Mazón i el seu govern hi queden exempts de responsabilitat. De fet, hi ha personatges (Pradas, Argüeso) que ni tan sols hi són esmentats. Com si així, eludint-ne els noms, poguessin tornar a escriure la història, acomodar-la als seus interessos i per sobre de tot. Per sobre de la veritat, per sobre de la justícia, per sobre de la reparació que continuen reclamant les víctimes (justícia, veritat i reparació, sí, sempre; que no és un mer eslògan ni pretensió de part, sinó primordial fonament democràtic).

Van haver de crear la comissió de les Corts obligats per la mateixa força que va fer que Mazón dimitís, finalment, del càrrec que tan deshonradament ocupava: la pressió social. Quan la pressió els desborda, quan no poden obviar-la, actuen així constrets. Però ni entenen el missatge ni respecten la gent. De fet, ni el volen entendre ni la volen respectar. Cedeixen, només, obligats, cedeixen el mínim i de seguida proven de retrocedir, de preservar les seves posicions de dominis i prebendes: Mazón dimiteix de president però el mantenen de diputat, troben la manera d’apujar-li el sou, amb prou feines fa acte de presència a les Corts (en plural: ell i el seu bronzejat i el seu somriure foteta) i continua amb l’aforament que necessita per a no heure-se-les amb la jutgessa de Catarroja; el clam social per a saber què va passar durant la dana del 29 d’octubre de 2024 i perquè se’n depurin responsabilitats obliga les Corts que ara dominen PP i Vox a crear la comissió d’investigació, però de seguida la converteixen en un insult, una trista caricatura que tanquen en fals i a conveniència.

I així amb tot.

Amb aquesta trepa no hi val l’argumentació, el diàleg és impossible. L’únic que els fa moure del seu búnquer és que s’hi vegin obligats. És clar que costa: ells són l’statu quo i mantenir l’statu quo és la posició més fàcil. Transformar costa. Exigeix esforç. Pressió. I costa. Costa. Però és imprescindible.

Un dels temes de debat va ser el moment delicat per què passen la majoria de galeries d’art: perquè a Catalunya hi ha pocs col·leccionistes; perquè molts d’ells prefereixen comprar a la Fira Arco de Madrid i no pas directament als galeristes catalans; perquè les vendes d’art estan gravades amb imposts desorbitats… Jo, eixelebrat com sóc, vaig fer alguns comentaris (per exemple: el galerisme s’hauria de reinventar; el col·leccionisme català ha estat molt conservador del Noucentisme fins ara a la Fundació MACBA…) que van ser interpretats com una posició bel·ligerant en contra del sistema de les galeries d’art. No és exactament això: no oblido mai que Joan Miró, el meu objecte d’estudi més persistent d’ençà de fa quaranta anys, va tenir alguns dels galeristes més influents del seu temps, com ara Josep Dalmau, José Pierre, Pierre Matisse, Aimé Maeght… En tot cas, del públic va sorgir la veu d’un galerista amic, Carlos Duran, que fa anys que manté el torcebraç amb la crisi del seu sector, i va reconvenir cordialment les meves paraules.

I, aleshores, és quan vaig pronunciar la frase que encapçala aquest escrit: “Però, Carlos, és que sóc anticapitalista!” I hi hauria hagut d’afegir que, en sintonia amb la meva posició ideològica, des de la teoria, estic en contra del comerç de l’art i també del comerç que es pugui derivar de la crítica d’art, el meu ofici, per escriure-ho així. Preferiria que els preus de les coses fossin regulats, que als bars dels aeroports –o dels hospitals, això encara és pitjor– no et fessin pagar quantitats desorbitades; que no fos legal que els preus dels productes depenguessin de la demanda. Bé que els medicaments estan regulats, per exemple. I, en conseqüència, que els preus culturals tampoc no admetessin pujades i baixades segons els capricis d’un mercat embussat en conductes que no tenen res a veure amb l’art. I això no ho dic perquè concebi l’art com un fenomen idíl·lic, espiritual –aquesta insuportable rèmora romàntica que arrosseguem–, sinó perquè les pràctiques artístiques contemporànies que més m’interessen són les que no acaben en una peça susceptible de ser venuda: m’interessen més els processos que no pas els resultats. Perquè el mercat de l’art, com qualsevol mercat, comporta diferències socials. En teoria, una vegada més.

I, quan vaig etzibar aquella frase, “sóc anticapitalista”, l’auditori de la Fundació Miró va riure. I jo també. Però havent passat unes quantes setmanes d’aquell acte, he de dir que la cosa no és per a prendre-se-la de broma. No entenc per què, quan algú es posiciona obertament en contra del capitalisme, comença a rebre insults de tota mena o comentaris del tipus: “però si et guanyes bé la vida”; “què vols, que siguem com la Unió Soviètica?”; “les coses són com són”… Aquests arguments [sic] són fàcils de contrarestar, però avui no tinc espai per a fer-ho. Un altre dia, si ho voleu.

No pretenc de justificar-me. Més aviat al contrari: defensar el sistema capitalista només ho haurien de fer els integrants de l’1% de la població que acumula, aproximadament, el 50% de la riquesa mundial. Ens entenem? Per a entrar en aquest grup gens selecte de la població, a l’estat espanyol has de posseir uns 2,5 milions de dòlars, vatua l’olla! El 50% restant de la població va baixant i baixant de poder adquisitiu fins a arribar al llindar de la pobresa absoluta. No són dades manipulades, les aporten els bancs internacionals. I, aleshores, no resulta lògic manifestar-se en contra del capitalisme? Encara que pertanyis als privilegiats de l’1%, però sobretot si no hi pertanys i formes part més aviat d’allò que abans en dèiem el proletariat: és a dir, la classe social formada pels treballadors que, com que no posseeixen mitjans de producció, han de vendre la seva força de treball per un sou, segons la vella definició de Karl Marx.

Si amb això no n’hi hagués prou, és el sistema capitalista el que, en aquests darrers temps, origina aquesta explosió de violència inhumana de personatges com Netanyahu, Trump, Putin… Davant la ignomínia que despleguen aquests éssers i de tot el sistema que els aguanta, manifestar-se anticapitalista és gairebé una obligació. Ho entenc així, sobretot treballant en el camp de la cultura. I, ja de passada,  deixeu-m’ho dir, també és aquest sistema el que ha prohibit i ha perseguit la possibilitat d’exercir la democràcia directa (una persona, un vot) per saber si Catalunya vol ser independent.

No puc oblidar que hi ha un món de l’art que penja directament d’aquest sistema. Molts dels integrants d’aquell grup de l’1% segur que tenen empaperades les parets de casa amb obres d’art per les quals han pagat un dineral. L’art com a decoració i ostentació. I, entre ells, deuen competir –com feien els prínceps italians del Renaixement– per a veure qui té l’obra més cara de l’artista més cobejat. És clar que, sortosament, hi ha un art que no juga en aquesta lliga. És clar que hi ha un pensament que no vol saber res dels fastigosament rics que, invariablement, s’han fet rics comprant el treball dels més pobres. Però els qui treballen l’art als marges ho tenen més difícil per a accedir als museus públics. Els qui es diuen socialistes s’ho haurien de fer mirar.

Això no té res a veure amb la feina abnegada del Carlos i de tants galeristes més que conec. Ara: els qui volem la igualtat social, la igualtat d’oportunitats, sense discriminacions de gènere, de raça o de procedència, no podem ser sinó anticapitalistes. I em sembla que és bo que tothom sàpiga des d’on es parla, s’escriu o es fa creació, com jo avui he decidit de fer, per si algú en tenia cap dubte. Per a no crear confusions. 

Orson Welles va dir fa anys en una entrevista que tota obra d’art era una declaració política. I tot article, hi afegeixo jo, també.

Nota al marge: Aquest article va acompanyat d’un conegut cartell del Maig del 68 francès, intervingut per a posar la frase original en llengua catalana. Un cartell pamfletari? Utòpic? No dic que no: la utopia trobo que hauria de ser sempre present en l’art i la literatura. Fa uns quants dies escoltava la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon i encara m’esborrona. I no entenc per què hem decidit que aquesta cançó, com tantes altres de l’època de la Nova Cançó, forma part del passat i només la podem sentir del vessant estètic o nostàlgic. Perdoneu! Les cançons de protesta anaven en contra d’un règim dictatorial, però també en contra del sistema capitalista. I la dictadura es va mig fondre, però el capitalisme no. Hem canviat de règim, però el sistema és el mateix. És a dir, que encara podem aplaudir rabiosament quan sentim allò de…

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes.

És una imatge que cal mirar amb atenció. El primer impuls que provoca és la indignació política, aquesta indignació que ha reverberat per tot Europa amb governs de tot color i signe reclamant explicacions a Israel. Però per als qui, com jo, coneixem la història d’Israel i la tradició mil·lenària del poble jueu, l’impuls real és d’assistir a una autèntica profanació. Aquell home porta una quipà i enarbora una bandera amb l’estel de David, però fa exactament la contrària d’allò que ha ensenyat la tradició jueva durant tres mil·lennis.

El Talmud diu que humiliar algú en públic, “fer-li perdre el color de la cara”, és com vessar sang. La Mixnà ensenya que qui salva una sola vida salva el món sencer, perquè cada ésser humà és creat a imatge de Déu i mereix respecte. Quan Hil·lel –el primer erudit que va sistematitzar la interpretació de la Torà escrita– va haver de resumir en una sola frase tot l’ensenyament sagrat a un convers, no va dubtar: “Allò que detestes que et facen a tu, no ho faces a un altre.” I el Levític, el llibre que els colons israelians enarboren fanàticament quan els convé per a justificar les seues matances, diu amb una claredat indiscutible que “l’estranger que residesca entre vosaltres serà per a vosaltres com un nadiu del país; l’estimaràs com a tu mateix, perquè estrangers vau ser a la terra d’Egipte”.

Cada paraula que Ben-Gvir va cridar ahir a Ashdod és, per tant, la negació exacta d’aquesta tradició. Igualment reveladora, val a dir, que la seua resposta al ministre d’Afers Estrangers, Gideon Sa’ar, quan aquest el criticà públicament: “No pararem l’altra galta.” Aquest personatge s’inventa una doctrina cristiana per a poder-la rebutjar i no veu que, en realitat, allò que rebutja és el cor mateix de la seua tradició, el cor vital del judaisme.

Tanmateix, això no és cap anomalia. Ben-Gvir és deixeble del rabí Meir Kahane, fundador d’un partit que el Tribunal Suprem israelià va declarar il·legal i que proposava d’expulsar tots els àrabs del país. Durant molts anys, Ben-Gvir va tenir a la sala d’estar de casa un retrat de Baruch Goldstein, el colon que l’any 1994 va assassinar a trets vint-i-nou musulmans que no feien res més que pregar a la Cova dels Patriarques d’Hebron. Però avui, en aquest Israel canviat per la fúria fanàtica de l’extrema dreta, aquest home –aquest extremista– ja no és un personatge excèntric, sinó el ministre que controla la policia de l’estat d’Israel i fa servir el càrrec per muntar un xou de propaganda davant uns presos lligats a terra.

Que el seu ministre d’Afers Estrangers li haja dit “Tu no ets la cara d’Israel ni ens representes”, o que Netanyahu haja parlat de “valors no alineats amb Israel” per a descriure l’escena, simplement arriba massa tard: aquests valors –indignes d’Israel i de la humanitat– els han pactat ells mateixos per a mantenir-se al poder a qualsevol preu. Ben-Gvir no era cap desconegut, i aquesta escena és la conseqüència del seu menyspreu constant pels drets humans. Ell no ha canviat. Qui ha canviat és qui ara l’accepta. Per això alarmar-se perquè la seua fanfarroneria fa mal a la imatge de l’estat d’Israel és, simplement, hipòcrita.

Però la lliçó d’allò que passa quan deixes créixer l’extrema dreta al teu país no s’hauria de circumscriure a Israel. Les imatges d’Ashdod s’han incorporat en poques hores al repertori visual de l’extrema dreta planetària, que ahir aclamava la “fermesa”, la “claredat” i la “força” d’aquest energumen. La camisa negra, la bandera nacional convertida en fetitxe agressiu i desafiador, l’enemic agenollat i deshumanitzat, la música solemne, la càmera que ho enregistra tot… perquè la humiliació no és un efecte secundari, sinó el missatge principal.

I s’hi reconeixen perquè aquesta gramàtica també la practiquen ells, amb menys intensitat encara, però amb la mateixa qualitat. És la que veiem a Washington, amb Trump exhibint immigrants encadenats davant les càmeres; és la que veiem a Roma, amb els socis de Meloni –que, irònicament, ahir s’indignà amb Ben-Gvir mentre a casa cultivava el mateix imaginari–; és la que vèiem fins fa quatre dies a Budapest, amb Orbán convertint l’estat en una màquina d’humiliació. I la que veiem a Catalunya mateix, quan Sílvia Orriols serra les dents per a dir “parrac”, tan agressivament i despectivament com pot, en referència al mocador que una altra diputada porta al cap i sabent que la insulta. O quan tot un camp de futbol crida “musulmà qui no bote” i un diputat de Vox pretén que aquesta mostra de racisme violent és “l’alegria del poble”…

Tot naix d’un mateix fons i porta a una mateixa direcció: la sacralització de la força bruta, l’embriaguesa de manar sense límits ni frens i, sobretot, la voluntat d’establir públicament la convicció que la dignitat humana és una debilitat sentimental que els estats moderns s’haurien d’espolsar del damunt.

Per això cal ser molt clars i contundents: la humiliació pública no és un excés retòric ni una qüestió de mal gust. És una doctrina i una crida a l’acció. Quan un ministre fa agenollar uns presos, els enregistra i ho difon, fa pedagogia. Diu al seu poble que així cal tractar l’altre. Diu als seus subordinats: és això que esperem de vosaltres. Diu a l’enemic: és això que pots esperar de nosaltres. Però –alerta!– aquesta pedagogia de la violència, del menysteniment i de la humiliació –exactament aquesta– és la que va precedir els grans crims del segle XX. I això no ho dic jo: ho van descriure millor que ningú els jueus europeus quan van veure, als anys trenta, com s’esfondrava el seu món; i ens van deixar clar en els seus escrits que l’horror sempre comença amb la paraula i amb la imatge, amb la insensibilització lenta davant la crueltat, amb l’acceptació gradual que el respecte a l’altre és una malaltia a extirpar. “Això que avui sembla excessiu, demà serà rutina i demà passat, llei”, ens van avisar ells, abans que arribassen els forns i els camps d’extermini.

Ara els governs europeus han parlat contra Israel amb una contundència que feia anys que no sentíem –i no deixa de ser curiós que s’indignen tant molt més per allò que els passa als seus que no per allò que passa als palestins. Tant hi fa. Que dure.

Però espere que ningú no es faça il·lusions ni es vulga enganyar sobre el fons real d’aquesta guerra: la batalla no és solament –que evidentment que ho és també– per a defensar uns activistes que volien trencar el setge de Gaza i que ara són a Ashdod, maltractats per un ministre. No. Aquesta batalla és també dins nostre. És la batalla, també, dins la nostra cultura i la nostra nació, per a saber si encara som capaços de reconèixer la voluntat d’humiliació quan la veiem. I per a saber si encara tenim la força moral i política, la dignitat, de dir que no, que per eixe camí no s’hi pot caminar ni s’hi ha de caminar.

PS1. Com cada dimecres, ahir VilaWeb Televisió va emetre La taca d’oli, amb Ot Bou. L’entrevistat era especialment destacat: el periodista Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, que impugna amb molta duresa el model productiu català. No us deixeu perdre aquesta conversa en vídeo.

PS2. El sindicat Professors de Secundària ahir no va assistir a la reunió de la taula sectorial. El sindicat va deixar plantada la consellera Esther Niubó perquè considera que la proposta que els havia fet arribar és una ensarronada i que s’havia elaborat partint del pacte de CCOO i la UGT. El sindicat diu que no hi ha avenços significatius i que no s’asseurà a negociar fins que el Departament d’Educació no presente “una proposta seriosa”. De tot plegat, n’ha parlat Pol Baraza amb Andreu Navarra, portaveu del sindicat: “No caurem en la trampa de negociar les engrunes de l’administració“.

PS3. L’Ebola és una de les malalties més mortíferes del planeta. Amb una taxa de mortalitat que arriba a un 90%, és una de les poques malalties prou perilloses perquè molts governs la consideren una amenaça a la seguretat. Un nou brot al nord-est de la República Democràtica del Congo, que s’ha estès a la veïna Uganda, ha suscitat preocupació per la possibilitat que la soca del virus –la variant Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos aprovats– s’escampe per tota la regió abans no la puguen controlar les autoritats sanitàries. En aquest article us expliquem tot allò que cal saber-ne.

Es destaca, com era previsible, la baixada del març de les vendes comunitàries als EUA, que ha estat del 38,8%. La caiguda és extraordinària, però cal tenir en compte que es calcula sobre un mes de l’any passat en què els importadors nord-americans van comprar molt més que no necessitaven per emmagatzemar producte, en vista dels aranzels, que eren imminents.

Aquest és el context internacional en què ens hem mogut els tres primers mesos de l’any. Val a dir que hi ha hagut diferències substancials el mes de març, en què han millorat una mica les coses, del punt de vista dels europeus. Les exportacions interanuals del març, catalanes i espanyoles, de mercaderies van créixer d’un 5,2 i un 5,1%, respectivament, força en línia amb Alemanya (6,9%) i França (3,3%).

En el cas català, el fet que destaca per sobre dels altres és el fort creixement de les exportacions catalanes als Estats Units, en uns moments no gaire favorables. Resulta que a Catalunya l’augment interanual del març és del 28,6% i l’intertrimestral del 8%; en canvi, a l’estat espanyol han estat del 3,4% i del -6,1% respectivament. Cal pensar que és un fet aïllat, però no deixa de ser notícia.

La manca d’informació publicada més detallada m’impedeix de fer un pas més enllà, però demano a l’Idescat què pot haver passat amb aquesta dada, perquè ells disposen de més informació, i l’explicació que em donen és qualitativa, no pas quantitativa: “Respecte als resultats detallats de les exportacions als Estats Units, segons divisions d’activitat econòmica, s’observa que entre les divisions amb més valor (més de deu milions d’euros) de les vendes el març del 2026 hi ha un augment interanual de la fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques, productes metàl·lics, maquinària, i també d’activitats de recollida, tractament i eliminació de residus i activitats de valorització.” Destaquen que, al març, les exportacions de maquinària representen el 26,5% del total de les vendes als EUA.

Però no tot ha augmentat, també assenyalen que hi ha hagut una “disminució interanual de les exportacions de les indústries de productes alimentaris, de les indústries químiques i de productes farmacèutics”.

Sembla, doncs, prou evident que el salt inesperat de les vendes als EUA és concentra en la maquinària. Ja sabrem més endavant en quins subsectors hi ha hagut l’alça espectacular, que, insisteixo, ha estat aïllada.

Més enllà dels EUA, cal destacar el comportament positiu del març en les exportacions catalanes, amb una inflexió (5,2%), després de cinc mesos (de l’octubre al febrer) de creixements negatius interanuals. (En l’acumulat del primer trimestre, encara el creixement és negatiu: -1,4%.) En els quatre sectors exportadors més importants en volum monetari, el químic i l’alimentari presenten al març creixements interanuals del -5,4% i del -7,1%, respectivament. En canvi, els béns d’equipament pugen d’un 14,1% i els cotxes, d’un 11,2%, la qual cosa és una gran sorpresa, veient com està el sector.

En el sector més important de tots, el químic (representa el 27% del total exportat), baixen tant els productes químics en general, com els farmacèutics. Concretament, d’un -4,3% i d’un -8%, respectivament.

Dins els sectors que han baixat les vendes a fora, es destaca l’alimentari, sobretot pels efectes negatius del porcí. El sector es concentra de manera molt desigual i les Terres de Ponent en són el motor absolut, amb gairebé la meitat del cens català; tradicionalment, Barcelona és la segona demarcació en volum de producció. I cal assenyalar que Girona és també molt destacada, perquè té un teixit molt fort d’escorxadors i empreses càrnies orientades a l’exportació.

Doncs bé, les comarques de Ponent acumulen cinc mesos consecutius de descensos de les exportacions, especialment per la crisi ramadera causada per la pesta porcina africana. El sector porcí va tancar el primer trimestre del 2026 amb una caiguda de les exportacions del 27,7%. En el cas del març, el valor de les vendes va ser de 12,3 milions, cosa que va implicar una reducció del 23,05% i que va suavitzar lleugerament el cop dels dos mesos anteriors. A Catalunya, el descens, percentualment, no va ser tan pronunciat com a Ponent: del 12,96%. En el cas de les exportacions espanyoles, la caiguda interanual va ser del 14% durant el primer trimestre.

Malgrat tot, el pes de les exportacions catalanes sobre el total espanyol, tant al març com al primer trimestre, s’ha mantingut en un 26%.

En definitiva, un mes que ens ha portat dues sorpreses importants en l’exportació. Per una banda, el salt espectacular de les vendes de maquinària als EUA i l’augment dels cotxes en una taxa que no es veia d’ençà del mes de setembre de l’any passat. No cal dir que el neguit entre els empresaris continua essent molt alt, mentre es manté en un punt mort la situació bèl·lica a l’Iran i l’estret d’Ormuz. No oblidem que l’índex de confiança empresarial harmonitzat ha disminuït d’un 1,7% el segon trimestre del 2026 respecte de l’anterior.

En el món de la intel·ligència artificial i els models de llenguatge extensos (MLE) domina l’anglès, i de retruc, l’alfabet llatí. El multilingüisme dels models ens pot fer semblar que dominen un piló de llengües i, per tant, les escriuen correctament en l’alfabet corresponent. Però les realitats lingüístiques són sempre més complexes que els escenaris que pot haver vist una màquina durant l’entrenament. Un usuari del Marroc, per exemple, es pot trobar fàcilment que, per a algunes tasques, el text generat pels MLE acabi barrejant sistemes d’escriptura diferents si hi apareixen àrab marroquí i manlleus del francès. Una decisió que a vegades pot estar justificada, però no sempre.

Part d’aquest multilingüisme s’assoleix gràcies a l’anomenat aprenentatge per transferència interlingüística (o cross-lingual transfer learning en anglès). La premissa és que dues o més llengües emparentades comparteixen més trets lingüístics que dues que no ho estan. Com més properes siguin lingüísticament, més trets compartiran. I si d’una en tenim moltes més dades que d’una altra, podem fer servir el coneixement implícit de la primera per millorar el rendiment de la segona. En la pràctica, això vol dir que perquè un model generi i processi text en aranès, per exemple, podem aprofitar les abstraccions generades amb dades de francès, italià i romanès (llengües totes romàniques), i fins i tot d’anglès o polonès (parentes indoeuropees més llunyanes), però, en canvi, el finès i l’hongarès ens serviran de ben poc (totes dues llengües uràliques i, per tant, molt més diferents estructuralment). A la pràctica, però, ens trobem que la transferència interlingüística topa amb la realitat alfabètica. I és que la transferència és més baixa entre llengües lingüísticament molt properes però que s’escriuen en alfabets diferents, com ara l’urdú i l’hindi, escrites en l’alfabet persa i devanagari respectivament, que no pas entre llengües més allunyades però que comparteixen alfabet, com ara l’anglès i el castellà.

Això passa perquè el processament de les dades lingüístiques per als MLE es basa en la paraula escrita, en què l’alfabet és una qüestió superficial però no lingüísticament determinant. Té sentit d’entrada: molts textos escrits estan digitalitzats i segueixen convencions ortogràfiques que els fa més fàcils de processar; identificar una paraula és més fàcil en el registre escrit que no pas en l’oral, en què els sons s’enganxen d’una paraula a la següent. El problema és que a l’hora de calcular la similitud entre paraules, un càlcul fonamental dins la infrastructura dels MLE, les llengües que no fan servir el mateix alfabet acaben més allunyades dins l’espai de representació, i això en fa més difícil la transferència interlingüística encara que en termes de parentiu siguin molt properes. A més, el temps de resposta i el nombre de segments (o tokens) en general és més alt per al processament de llengües que no s’escriuen en l’alfabet llatí, un fet per al qual s’ha encunyat el terme “impost del sistema d’escriptura”.

A l’hora d’estendre models pre-entrenats a noves llengües, doncs, aquesta dinàmica fa que el sistema d’escriptura acabi essent tan determinant o més que la família lingüística mateixa. I això acaba creant una doble minorització per a les llengües que en tenen un de propi o que el comparteixen amb molt poques llengües. A l’Àsia hi trobem força exemples: el leptxa a l’Índia, el rohinya a Myanmar, el txam al Vietnam o el yi a la Xina. A llarg termini, la falta de suport digital pot acabar augmentant la pressió perquè els parlants abandonin el sistema d’escriptura propi i n’adoptin un que facin servir més llengües. I, per anar bé, el de l’anglès.

Així doncs, la manera com representem visualment les llengües, per molt arbitrària que sigui, acaba repercutint en tot d’àmbits més enllà del simbòlic. Mentre la paraula escrita prevalgui en el desenvolupament de models, el rendiment continuarà essent desigual i les llengües fora del nostre continent amb sistemes de representació pròpies tindran més tanques per saltar en una cursa tecnològica en què als capdavanters cada cop se’ls pot atrapar menys. Potser al Casaquistan ja s’ho van veure a venir, i van decidir tirar pel dret mentre encara podien.

Albert Ventayol Boada, membre del GLiDi.

Com a gent del país, van proposar el restaurant –el Kanalen, un espai a Christianshavn, envoltat de vaixells– i, conscients de la meua obsessió per la política, van convidar un parell d’electes locals per fer petar la xerrada. Dut potser per una vanitat estranya o per la mala salut del nostre país, en un moment determinat em vaig posar a celebrar la superioritat moral de les societats escandinaves: la transparència, l’estat del benestar, la poca corrupció; aquella meravellosa higiene cívica que tant envegem els del sud.

Quan vaig haver acabat, un dels polítics –un home d’aquells arquetípics, flacs i ossuts, amb minúscules ulleretes rodones i cabells blancs esvalotats– em va dir, amb un mig somriure triomfal: “Nosaltres no som moralment superiors a vosaltres. Nosaltres tenim unes lleis ben fetes que ens impedeixen de robar.” I a continuació es va beure la cervesa amb el posat de qui acaba de pronunciar una banalitat perfectament prescindible. Jo, per contra, vaig restar completament bocabadat i em vaig sentir profundament ridícul. Però he de dir que després he pensat sovint en aquella frase, i sospite que l’amic de Jens tenia tota la raó del món.

Suècia, per exemple, va aprovar la primera llei de llibertat de premsa l’any 1766 –poca broma– i en aquella mateixa llei hi va incorporar el principi d’accés públic als documents: una pràctica que ja fa més de dos-cents cinquanta anys que dura. Qualsevol ciutadà pot reclamar qualsevol document de qualsevol administració sense haver de justificar-ho, i no hi ha cap organisme exempt de donar explicacions. Els càrrecs electes han de declarar empreses, contractes anteriors i interessos financers, i la declaració és accessible a tothom. Revelar la identitat d’un funcionari que ha denunciat una irregularitat als mitjans és un delicte perseguit perquè s’espera que els funcionaris delaten els polítics corruptes. En fi, la figura de l’ombudsman, encarregada de fiscalitzar l’administració en nom dels ciutadans, és una invenció sueca, ni més ni menys que del 1809. 

A Noruega, de fa més de dos-cents anys, les declaracions de renda de tots els ciutadans es publiquen anualment. M’han explicat –però no sé si és cert– que antigament es repartien impreses i es llegien en veu alta a la plaça del poble. Avui es pengen a internet una nit d’octubre –si no vaig errat– i tothom pot consultar quant ha guanyat el seu veí, el seu metge o el seu diputat. D’ençà del 2014, la persona consultada rep un avís amb el nom de qui l’ha cercat –però els periodistes en resten exempts, per guardar el secret de la nostra feina. A Finlàndia, una operació semblant passa cada mes de novembre; en tots dos països, els sous de tots els funcionaris són públics, a un clic de distància. 

Aquesta transparència té conseqüències que ací costen d’imaginar. L’any 1995, Mona Sahlin, vice-presidenta del govern suec i candidata segura a succeir Ingvar Carlsson com a primera ministra, va haver de dimitir perquè es va descobrir que havia fet servir la targeta oficial per a comprar bolquers, tabac, gasolina i –el detall que va acabar donant nom a l’escàndol– dues barres de xocolata Toblerone. La suma no era cap bestiesa i ella havia retornat els diners. De fet, la investigació preliminar es va arxivar perquè el fiscal no va veure delicte enlloc. Però va dimitir igualment i va estar tres anys fora de la política. L’afer encara es coneix, amb un fons de sarcasme glaçat, com el Tobleroneaffären. Poques voltes un dolç ha costat tan car.

Evidentment, ací passa exactament la contrària, però no pas per atzar.

Paul Preston, que ha estudiat el franquisme amb una paciència benedictina, ha explicat amb claredat que la dictadura de Franco no era sols una construcció ideològica: era, sobretot, una xarxa de petites corrupcions interconnectades. Milions de persones en treien un benefici concret –un sou inflat, un càrrec petit, una llicència per a determinats treballs, un permís, una plaça per al cunyat, una recomanació oportuna. El règim s’aguantava perquè aquells milions de petits beneficiaris no es podien permetre que caigués. Hi havien empenyorat alhora l’ànima i el patrimoni.

I la funesta transició, com en tantes altres coses, no va desmuntar el dispositiu: solament el va heretar. I el va repartir. El PSOE i tota la nova arquitectura autonòmica, municipal i estatal van descobrir una maquinària meravellosa que els antifranquistes d’ahir podien fer servir per enriquir-se sense canviar-ne ni un caragol. Els càrrecs, els padrinatges, les comissions, els contractes amistosos, les empreses públiques convertides en oficines de col·locació, les diputacions com a mecanismes opacs de lleialtats… La maquinària ha continuat funcionant de manera implacable fins avui. Només han canviat les cares –a voltes ni això– i les sigles.

Convé tenir present aquesta història de llarg abast ara que, finalment, l’Audiència espanyola ha encausat José Luis Rodríguez Zapatero per presumpta organització criminal, tràfic d’influències, falsedat documental i emblanquiment de capitals, en el cas Plus Ultra. La fórmula del jutge Calama –que Ot Bou analitza fil per randa en aquest article– no admet circumloquis: parla d’una “trama organitzada d’exercici il·lícit d’influències” amb una “estructura estable i jerarquitzada”, “liderada” per Zapatero, que suposadament va posar els seus “contactes personals” i la seua “capacitat d’accés” a alts càrrecs al servei de tercers, en canvi de “beneficis econòmics”. 

Ja veurem què acaba passant. La justícia espanyola és tan estranya i imprevisible que vés a saber on pararà tot plegat. Però el sol fet de l’encausament –i els escorcolls a l’oficina del carrer Ferraz i a l’empresa de les filles– ja és prou greu perquè el cas no es puga despatxar amb una nota de premsa i prou. Val a dir que mai no havia vist tants partits teòricament opositors defensant a capa i espasa un polític d’un altre partit. Realment això del PSOE i la dependència dels altres és una cosa única.

Siga com siga, ací ve la part interessant. El règim del 78 no l’aguanta cap idea forta ni cap consens transversal, ni cap notable entramat legislatiu: l’aguanten els dos partits que fan torns en la gestió de la maquinària heretada del franquisme. L’aguanten el PSOE i el PP, però sobretot l’aguanta el PSOE, perquè és el que ha sabut donar al sistema el vernís democràtic indispensable per a fer-lo més o menys respectable a l’Europa del segle XXI. Si el PSOE cau, per tant –i un cas com aquest, ben administrat, podria fer-lo caure–, el règim trontolla. No tant perquè el PP no en puga prendre el relleu com perquè la sospita que tot plegat és exactament això que sembla –una continuïtat fluida i putrefacta de mètodes, entre un règim corrupte i un altre igualment corrupte– es farà insuportable. Espere. I desitge.

PS1. L’altre dia parlàvem de l’informe Fènix i avui us presentem un article especial de Jordi Goula, en què l’analitza amb l’extraordinari rigor de sempre. Hi exposa dubtes, dialoga amb un dels autors i ens ofereix, com sempre, una afilada visió de la realitat. És un text per a imprimir i guardar: “Catalunya: diagnosi alarmant d’una economia malalta”.

PS2. El president Illa i Oriol Junqueras van continuar ahir l’espectacle triomfalista sobre el pressupost. Evidentment, no és clar tot allò que expliquen i per això Odei A.-Etxearte s’hi ha capbussat: “Què amaga la lletra petita de l’acord del pressupost?”.

PS3. A VilaWeb Televisió el dimarts és el dia de La crisi dels 30. En aquesta ocasió Clara Ardèvol dialoga amb Juan Evaristo Valls i Clàudia Manuel sobre la febre d’omplir concerts, de fer grans viatges, de no saber dir no a projectes laborals o de viure tota mena d’experiències, i també sobre si es pot anar cap a una vida més pausada. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Avui, dimecres, presentaré a Castelló el llibre Entendre els mapes. L’acte serà a les set a l’Espai Cultural (ronda de la Magdalena, 11). Si us vaga de venir, ens hi trobarem.

Aquí rau la gravetat del cas: el govern ha respost a un conflicte laboral amb lògica policial. Davant el malestar educatiu, no ha assumit responsabilitats ni ha afrontat les reivindicacions del professorat; ha optat per la vigilància i el control. Aquesta és la deriva autoritària: convertir treballadors organitzats en objecte d’informació policial.

La documentació interna de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, revelada per la Directa, demostra que l’espionatge d’assemblees sindicals i polítiques ha estat una pràctica reiterada durant dècades. Segons aquesta documentació, els Mossos van elaborar “notes informatives” de reunions fetes a les seus de la CGT, la CNT-AIT i la CUP des dels anys noranta fins a l’etapa del referèndum del primer d’octubre de 2017. És a dir: som davant d’un patró.

La documentació apunta a vigilància perimetral i a la presència d’informadors o agents dins els actes. Seus sindicals, casals populars, ateneus, centres socials, universitats, assemblees vinculades a vagues generals i reunions polítiques van ser objecte de seguiment: del Centre Social de Sants a les seus de la CGT i la CNT-AIT, de l’Ateneu Popular de l’Eixample a la Rimaia i de la Universitat de Barcelona a diversos casals independentistes. Aquesta arquitectura de vigilància permet entendre millor les infiltracions destapades els darrers anys en l’esquerra independentista, moviments pel dret a l’habitatge, col·lectius ecologistes, antifeixistes i xarxes veïnals. A Benimaclet, Barcelona, Girona i altres territoris, diversos activistes han denunciat identitats falses, vincles personals instrumentalitzats i intromissions en la vida militant. El patró és el mateix: espais comunitaris, laborals i polítics sotmesos a control policial.

Això desmunta l’excusa de la “inèrcia operativa”. Darrere d’una pràctica sostinguda durant dècades hi ha una cultura policial arrelada. El seguiment repetit, documentat i arxivat d’assemblees sindicals i polítiques deixa al descobert una política de control sostinguda de la dissidència. Aquesta responsabilitat no es pot tapar amb disculpes, reformes vagues ni promeses de més filtres interns.

La documentació publicada per la Directa també situa el problema en una cadena de responsabilitats polítiques i policials. Quan aquesta documentació va ser requisada arran de l’aplicació de l’article 155, Josep Lluís Trapero era comissari en cap de la policia catalana; Manel Castellví, comissari d’Informació; i Eduard Sallent, màxim responsable d’Intel·ligència. No es tracta, per tant, d’un debat abstracte sobre protocols: parlem d’estructures, comandaments, arxius, ordres, informes i pràctiques sostingudes en el temps.

Interior ha d’explicar qui va ordenar l’operatiu contra l’assemblea docent, amb quina cobertura jurídica, quina informació es va recollir i què se n’ha fet. Però també ha d’aclarir l’abast real d’aquesta pràctica: quantes assemblees sindicals, polítiques, estudiantils, veïnals i de moviments socials han estat vigilades; quins informes s’han elaborat; qui conserva aquesta documentació; qui hi ha tingut accés; i si s’han incorporat als arxius policials dades personals d’activistes, docents o vaguistes.

L’intent de presentar la infiltració com una mesura preventiva vinculada a la “conflictivitat laboral i social” és molt greu. La conflictivitat laboral és legítima. La vaga és un dret. L’assemblea és un espai democràtic. En democràcia, el conflicte social forma part de la vida col·lectiva i sovint és imprescindible per a conquerir drets. El professorat mobilitzat ja havia estat identificat i denunciat en vagues recents; infiltrar-se ara dins dels seus espais d’organització suposa un salt qualitatiu en la vigilància del conflicte educatiu. El missatge és clar: Interior tracta els docents organitzats com una amenaça. Això té un nom: repressió sindical.

Parlon no pot amagar-se darrere dels “protocols”. Interior és responsabilitat seva, i la infiltració en una assemblea docent s’inscriu en una gestió dels Mossos marcada per abusos, opacitat i impunitat: la negativa de Trapero a reconèixer el biaix racial en identificacions i detencions; l’opacitat sobre informes interns de racialització; la criminalització d’una protesta a Montserrat amb un relat policial desmentit judicialment; els plans d’intensificació policial basats en identificacions massives i el projecte de posar Mossos de paisà als instituts. Si Parlon desconeixia l’operatiu, la seva incapacitat política és evident; si el coneixia, la seva responsabilitat és directa. En tots dos casos, ha de dimitir. Trapero, però, és encara més responsable d’aquesta deriva: com a director general de la Policia, no tan sols respon dels criteris operatius i dels comandaments, sinó que ha defensat públicament actuacions que vulneren drets, ha negat abusos estructurals i ha avalat una cultura corporativa de control i vigilància. La infiltració d’agents en una assemblea sindical és conseqüència d’un model policial que tracta docents, activistes i manifestants com a enemics a vigilar. Per això, Trapero ha de ser destituït immediatament.

El cas dels docents confirma, per tant, una crisi de fons. La qüestió va més enllà de la presència de dues agents en una assemblea de professorat: afecta tots els espais de dissidència que han estat vigilats, el temps durant el qual aquesta pràctica s’ha mantingut, la cobertura legal que l’ha emparada i les ordres polítiques que l’han permesa. Mantenir els responsables al càrrec significa protegir la impunitat.

Cal una investigació independent, l’accés a tota la documentació relacionada amb l’operatiu i la destrucció de qualsevol dada recollida il·legítimament sobre activitat sindical, política o social. També cal que el parlament depuri responsabilitats i prohibeixi explícitament la infiltració policial en assemblees sindicals, estudiantils, veïnals i de moviments socials.

La democràcia es defensa garantint que el professorat es pugui organitzar sense por. Parlon ha de dimitir i Trapero ha de ser destituït: per responsabilitat política, per higiene democràtica i perquè cap govern que vigila els seus treballadors no pot presentar-se com a garant dels drets que vulnera.

La nota prèvia que fan els autors de l’Informe Fènix dibuixa perfectament el contingut. “El present informe és fruit de constatar el deteriorament continuat que ha experimentat l’economia catalana els darrers vint-i-cinc anys. Un deteriorament que posa en risc la tradició productiva del país i, per tant, el manteniment del nivell de vida i de benestar que han caracteritzat Catalunya en el passat.” Ens volen dir que hem viscut una ficció a Catalunya durant anys, doncs? En part, ens diuen que sí, perquè d’ençà de l’any 2000 el model de creixement ha estat erroni i cal actuar amb contundència. Al marge de mantenir els esforços en la innovació i l’impuls als sectors tecnològicament emergents, afirmen que l’èmfasi ha de situar-se en la neutralització del creixement dels sectors que lleven productivitat al conjunt i que llastren la prosperitat del país.

Amb aquest objectiu, l’informe assenyala els sectors productius que signifiquen aquest llastre. A més, apunta a aquells en què el salari mitjà és tan baix que, al llarg de la seva vida, tot allò que es paga al treballador no genera prou recursos fiscals i contribucions socials per a finançar els serveis públics més elementals de què gaudeixen tots els ciutadans. El fet que aquestes activitats empresarials tinguin una productivitat tan baixa, que no siguin capaces de retribuir més bé els assalariats, implica una subvenció encoberta molt important per part de la resta de les activitats econòmiques del país. Un càlcul “molt conservador”, segons l’informe, del salari que limita aquests sectors és la xifra de 29.000 euros bruts per a l’any 2025.

Aquest és un dels conceptes clau de l’informe, i potser un dels més complexos d’entendre pels qui no són especialistes en la qüestió. Aquest salari es calcula segons la despesa total que es fa a Catalunya en salut, educació, serveis socials, interior i justícia i es divideix pel nombre d’habitants. Aquest és el cost social de cada català, el qual, aplicant-hi la taxa d’ocupació, determina el “salari social” que cobriria les despeses fetes. A partir d’aquí, es calcula el salari que ha de rebre la persona per tal que, amb els imposts i cotitzacions que pagui, cobreixi la despesa social que s’hi destina. D’aquí surt la xifra de 29.000 euros.

Si bé l’existència de salaris subvencionats és consubstancial a l’estat del benestar i es troba repartida transversalment en tot el teixit econòmic del país, l’informe apunta que “no sembla sostenible l’existència de grans sectors productius els salaris mitjans dels quals estiguin sota el llindar dels 29.000 euros l’any 2025”.

La conclusió és evident, uns sectors subvencionen els altres, i cal passar la dalla per als qui resten més que no pas sumen dins el total, o neutralitzar el seu creixement, com diu l’informe, abans no sigui massa tard. Ho explica de manera molt clara i pren com a referència més evident tres sectors diferents: el turístic, el carni i el dels serveis de repartiment a domicili (riders). I per entendre-ho, posa tres exemples molt simples.

Segons els càlculs que fa, conclou que un hotel de 3 estrelles de sol i platja es beneficia d’una subvenció implícita de 6 euros per pernoctació, de la qual el 80% dels beneficiaris són estrangers; que un escorxador porcí es beneficia d’una subvenció de 9 euros per tona de carn produïda, el 75% de la qual, aproximadament, és consumida fora de Catalunya; i que el servei de repartidors urbans té una subvenció equivalent a 3 euros per cada lliurament.

Resulta evident que l’existència de sectors tan subvencionats podria tenir sentit com a mal menor per a absorbir desocupació, però resulta que, d’ençà del 2000, gairebé la totalitat dels llocs de feina que ha generat l’economia catalana, en termes nets, han estat ocupats per immigrants i, en gran part, són de baix nivell salarial. El creixement d’aquests sectors és perjudicial, però especialment dolent si el beneficiari últim (el consumidor) és algú que no resideix a Catalunya, atès que aleshores implica una pèrdua neta de recursos per al conjunt de la societat catalana.

Aquesta és la tesi final de l’informe. “La creació de llocs de treball amb salaris molt baixos ha de preocupar, sobretot, perquè mantenir-los implica un esforç fiscal solidari per a la resta d’empreses i individus, de manera que un país que en creï en nombre excessiu esdevindrà insostenible econòmicament i posarà en risc la supervivència de l’estat del benestar.” I aquest és el panorama que ens pinta davant, i que cal canviar amb urgència.

He volgut parlar amb un dels autors, Modest Guinjoan, sobre una sèrie de punts que m’han sorprès de l’informe.

El primer és que hagin estat sis economistes i un enginyer els qui motu proprio hagin decidit de denunciar una situació molt més preocupant que no la que apunten algunes estatístiques, i que no hagi estat alguna institució pública o privada, amb molts recursos darrere, qui ho hagi fet, tenint en compte que a Catalunya en tenim de molt bones. “Això els ho hauries de preguntar a ells”, em contesta Guinjoan. “Per a nosaltres era un neguit i ho hem volgut fer.” Realment, som davant una anàlisi independent que únicament vincula les persones que l’han elaborat i signat. Coneixent el seu tarannà i domini de la matèria, per a mi és una garantia.

Un segon aspecte és que enlloc es faci referència al dèficit fiscal que arrossega el país i que ens treu recursos per a poder fer moltes més coses. “Ho hem fet deliberadament. No hem volgut sortir del sistema productiu, que és el que genera riquesa. Hem centrat l’atenció en el sistema empresarial, que és qui contracta i inverteix. I veure que no solament el problema és l’estat espanyol, sinó que també aquí fem malament moltes coses i les podem esmenar. Generalitat i ajuntaments tenen més poder del que exerceixen per a capgirar situacions difícils i no sempre ho fan”, em diu.

Un altre punt que m’ha sorprès és que s’hagin de fer “balances fiscals dels sectors”, per tal de veure en quins s’ha d’ajudar i en quins no. Ho podem fer, això, des d’aquí? La resposta és contundent. “Sí, sobretot, és voluntat política. Hi ha països que ho fan de manera sistemàtica per a col·lectius determinats. Nosaltres hem treballat amb sectors i també es pot fer.” I posa un exemple: “El sector de cuidadors personals pot ser subvencionat, però qui se n’aprofita és gent d’aquí. Tot queda a casa. En canvi, en el sector turístic, subvencionem un sector del qual qui s’aprofita és un estranger que ve aquí a prendre el sol per quatre quartos. Això és absurd, perquè estem regalant recursos nostres a qui no se n’hauria de beneficiar.”

En l’informe, el límit de sou subvencionat surt a 29.000 euros anuals. He comprovat que és el mateix sou mitjà de Catalunya, segons l’Idescat. Li pregunto per què hi ha aquesta coincidència. “És pura casualitat”, em contesta. Li comento que, per la forma de calcular-ho, si el finançament que rebem fos el correcte (més elevat), aquesta xifra pujaria molt més, amb la qual cosa hi hauria encara molts més sous subvencionats. “Tens raó, però els diners que rebem avui són els que són. A l’informe, ja diem que són càlculs molt conservadors.”

Insisteixo en el fet que, volgudament, a l’informe no es parla de l’estat espanyol, però d’una manera el·líptica hi apareix constantment. Per exemple, la responsabilitat del sistema productiu i la deriva perillosa que ha pres, segons l’informe, la comparteixen també els empresaris i els polítics d’aquí. Segons Guinjoan, la responsabilitat més important és la de les administracions públiques, que són les que creen el marc regulador. “Els empresaris fan el que els toca, que és fer beneficis dins el marc legal que tenen. La disposició d’oferta infinita de treballadors forans disposats a treballar al preu que sigui no és responsabilitat dels empresaris, però se n’aprofiten. Per això recomanem una pujada forta del salari mínim.” Evidentment, amb aquesta pujada molts negocis actuals no serien possibles. Em comenta que no té sentit que “del 2000 ençà a Catalunya hi hagi un milió més d’ocupats, però que la taxa de desocupació continuï essent la mateixa i el nombre de desocupats hagi augmentat en 100.000 persones”.

En definitiva, a mi em sembla un informe rigorós, que quantifica pràcticament totes les hipòtesis que exposa, la qual cosa és un signe de seriositat en la manera de treballar. No sé quin cas en faran les autoritats quan els el presentin, però n’hi haurien de fer. Aquí no ho comento, perquè penso que el més important del treball és el diagnòstic de la situació de la nostra economia, però l’informe fa una sèrie de recomanacions valentes, perquè algunes poden generar rebuig a molts sectors, i sobre les quals caldria parlar. I en les quals Madrid, en el tema fiscal, hi hauria d’intervenir.

Entenc que els autors volen generar una dinàmica de discussió sobre allò que miren de demostrar. Però em sembla que no som en un país gaire avesat a fer-ho.

En el meu cas, una crítica que faria és que tracten Catalunya com si fos un estat. I únicament som una autonomia. Algunes comparacions amb el País Basc, per exemple, em semblen agosarades, perquè ells sí que són gairebé un estat, econòmicament parlant. Crec que és difícil parlar de què fem o no fem sense tenir en compte absolutament els milers de milions que volen cada any d’aquí amb un objectiu desconegut. I també de la inferioritat en què es troba una autonomia com la nostra, que, a més, és constantment atacada des de totes bandes, amb mentides de perfil econòmic, com mantes vegades he repetit a la píndola aquests anys.

Una bona mostra la tenim en la nostra capacitat i llibertat real d’actuar. Penso, per exemple, que, veient que els cotxes són un mercat molt complicat, en aquests moments, moltes empreses que treballen al voltant de les grans marques veiessin una possibilitat de transformar-se. I decidissin de dedicar-se al món de la defensa, aprofitant part de la infrastructura productiva que tenen i del fet que haurem de dedicar més diners al sector, com ja s’ha dit a la UE. Creieu que l’estat ens permetria tenir una indústria de defensa a Catalunya? Ho deixo com a pregunta.

Els efectes s’han percebut ja en la primera intervenció que, per torn, tocava a la diputada de Compromís, adscrita al grup mixt, Àgueda Micó: abans de fer-li cap pregunta, ha pronunciat tota una intervenció preventiva i li ha demanat disculpes per haver estat citada a la comissió. “És injust que haja de ser ací, avui”: aquesta frase, que s’ha repetit de totes les maneres possibles, ha estat la pista d’aterratge perfecta.

Micó li ha preguntat si pensava que l’havien volguda utilitzar com a escut de Mazón, si l’havien pressionada perquè no responguera, si se sentia amenaçada… La resposta de Vilaplana ha estat immediata i natural: “No. Tot allò que vulguen saber… Comparesc amb tots els respectes a la cambra. No és del meu grat. He passat un any i mig duríssim. He anat com a testimoni al jutjat. Allà vaig respondre totes les preguntes. Hi ha una declaració i m’hi acolliré. Hi vaig aportar tota la informació que tenia. No en tinc més. No estic coaccionada. No estic amenaçada. L’única cosa que vull és que s’acabe.”

Les víctimes volen saber, però Vilaplana no respon

I, efectivament, ací s’ha acabat tot. De res no ha servit l’apel·lació constant a la necessitat de les víctimes de saber la veritat que ha fet el diputat de Podem, Javier Sánchez. De res. La resposta sempre ha estat la mateixa: “No sé què faig ací. He complit la meua obligació. No tenia cap càrrec polític. Em remet a la meua declaració judicial. Sóc prudent…”

I encara ha dit en un moment determinat que va declarar sota jurament al jutjat de Catarroja, i que no es podia inventar un relat sobre uns fets que ja van passar, que no podia dir-ne res més. Ha usat el mot relat sabent les connotacions pejoratives que ja té quan es tracta de descriure fets, i ha afegit que ella no en volia fer cap, de relat inventat. Els fets van passar fa un any i mig, ella no s’inventava res: la veritat només és una i és la dels fets, no la d’un relat.

El relat sobre el relat

I, a partir d’ací, hem d’entendre que aquesta veritat que no és mentida és la més recent, la que va explicar al jutjat de Catarroja, perquè abans n’havia dites unes altres, de veritats, que, seguint aquest mateix raonament, entrarien en el sac dels relats inventats. Que serien mentida, vaja.

Hi ha la “veritat” que va contar per boca d’una amiga a qui va autoritzar d’explicar, per exemple, que el dinar s’havia acabat cap a les cinc de la vesprada. Més tard, quan uns periodistes la van agafar amb la guàrdia baixa, va dir que es va acomiadar de Mazón cap a les sis.

Tot això ho va mantenir durant mesos i mesos, fins que el 5 de setembre de 2025 es va despenjar amb una carta oberta amb unes dades diferents. Va fer un nou relat i va dir una nova veritat que també era mentida: deia que va arribar al restaurant cap a les tres del migdia, que va ser el president qui la hi va convidar, que li va demanar diverses opinions sobre la situació de la televisió pública i consells sobre la seua manera de comunicar. No debades Vilaplana és professora de comunicació.

A la carta deia que va eixir del restaurant entre les 18.30 i les 18.45. A la carta, que se suposava que era la seua manera de sincerar-se i de demanar disculpes a les víctimes, Maribel Vilaplana tampoc no va explicar que Carlos Mazón la va acompanyar a l’aparcament, que hi van anar passejant tranquil·lament perquè l’ex-president en cap moment va demostrar inquietud o nerviosisme.

Això, que segons ella és la veritat de veritat, ho va declarar a la jutgessa de Catarroja. Per tant, avui, en la declaració al congrés espanyol, Maribel Vilaplana ha donat per bona aquesta veritat i pràcticament cap diputat li ha retret les mentides que va mantenir durant mesos.

Una professional de la comunicació

Maribel Vilaplana és una professional de la comunicació. Ella mateixa ho ha dit avui per disculpar la seua falta d’interès o curiositat quan veia que el seu company de taula rebia tants missatges i tantes trucades. Aquest no ser periodista l’eximeix de pecat de no haver formulat una simple pregunta: “Passa res?”

Vilaplana és comunicadora i professora de comunicació en situacions de crisi. Ha impartit classes d’assertivitat, de saber estar, de saber trobar el to adequat a cada moment, de saber col·locar el missatge que toca en cada instant. I això ha passat avui a la sala Sagasta del congrés espanyol.

La resposta a la primera pregunta d’Àgueda Micó era el test, l’assaig. I el resultat no ha pogut ser millor per a ella.

Els diputats i les diputades li han regalat minuts perquè recordara tot l’assetjament a què ha estat sotmesa aquest any i mig; el masclisme que ha sofert; tot el patiment que ha acumulat ella, que va tenir la mala sort de ser al lloc equivocat amb la persona equivocada. I ha insistit, és clar, que no tenia aquell dia cap poder de presa de decisions. I amb tot això, Vilaplana ha fet el seu paper.

Aquell primer missatge que ha llançat ha estat tan perfecte, que ha fet diana en els diputats i diputades. Fins i tot el portaveu de Junts, Josep Maria Cervera, s’ha abstingut de fer cap comentari.

Alberto Ibáñez, de Sumar, ha callat quan ella ha parlat dels seus fills i s’ha posat a plorar.

Únicament el representant de Podem li ha recordat que, per preparar les preguntes que li volia fer, havia parlat amb les víctimes i que les víctimes volien saber de quina banda estava.

La socialista Marta Trenzano, tot i reconèixer que el seu paper era únicament de testimoni, li ha recordat que els diputats de la comissió tenien una tasca important a fer. Per això, li ha fet les preguntes que duia preparades perquè constassen en acta i Vilaplana ha tornat a la cantarella habitual: “El relat no ha canviat. No ha passat res perquè canvie. No puc contar-li allò que vostè voldria escoltar.”

Tant el PP com Vox han aprofitat el torn de paraula per a criticar els socialistes i la resta de grups per haver citat Maribel Vilaplana i per a acusar el govern espanyol del desastre de la gota freda. Tampoc no han perdut l’ocasió de recordar tots els casos de presumpta corrupció que afecten Pedro Sánchez, inclosa la investigació a l’ex-president espanyol, Rodríguez Zapatero.

El conjunt de pactes per a desencallar l’escull de la recaptació de l’IRPF, que ERC va aparcar com a condició per a negociar, s’allunya del marc dels acords de la investidura, però depèn també en gran manera dels moviments del govern espanyol. Per això dimecres a la tarda es reuniran a Madrid la comissió bilateral Generalitat-estat espanyol i la comissió mixta de transferències, per detallar el pacte entre tots dos governs. Concretaran sobretot l’alternativa al consorci d’inversions que s’havia de crear per llei i que Junts va tombar al congrés espanyol, que es podria salvar amb la constitució d’una societat mercantil, i la línia orbital ferroviària, que Illa ha presentat al matí acompanyat de Junqueras, solemnitzant l’entesa. ERC seguirà aquestes reunions com una garantia de compliment afegida, atès que el PSOE va refusar de traspassar la gestió de l’IRPF per etapes, malgrat que era la proposta estrella de l’acord d’investidura i que el partit s’havia avingut a fer-la progressiva, sense èxit.

Els dos governs detallaran les principals alternatives a l’IRPF. Una és la constitució d’això que s’ha anomenat el consorci d’inversions, que ERC pretenia que fos paritari i que donés marge a Catalunya per a garantir l’execució de les inversions previstes, tenint en compte els baixos nivells habituals. Després del vet del congrés, es crearia una societat mercantil de filiació estatal, amb participació del govern espanyol i la Generalitat a parts iguals, que s’encarregaria d’executar els projectes i les obres. Fins a quin punt podrà intervenir la part catalana en la planificació de les inversions i actuar en cas que no s’executin els terminis ni els volums d’inversions pressupostades serà un dels punts més remarcables de la lletra petita del pacte.

El pilar de l’acord pressupostari, tanmateix, és la línia orbital ferroviària. La presentació del projecte ha aplegat avui Illa i Junqueras, en un aperitiu de l’entesa global. La bilateral també solemnitzarà aquest acord per a connectar amb tren Mataró i Vilanova i la Geltrú sense passar per Barcelona, tot i que serà un projecte que dependrà de la voluntat política dels futurs governs espanyols i no tan sols de l’actual de Pedro Sánchez. La construcció de la línia, que s’anuncia després del col·lapse de Rodalia i del dèficit històric d’inversions i manteniment, es faria per fases, fins el 2021. A hores d’ara, la primera fase, entre Granollers i Terrassa, és l’única que té el finançament garantit amb el pla de rodalia, i, doncs, seran clau els compromisos que assumeixi el govern espanyol per fer-la viable. El tram de nova construcció d’aquesta fase entre Santa Perpètua-Barberà i Sabadell s’acabaria el 2034.

ERC també ha reclamat que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona tinguin majoria en la gestió del Consorci de la Zona Franca de Barcelona. També caldrà veure com es concreta l’operativitat d’aquesta majoria en la bilateral, perquè és una entitat de dret públic adscrita al Ministeri d’Hisenda espanyol i té tres òrgans de govern: el plenari, el comitè executiu i la direcció. El delegat de Sánchez és l’ex-cap de files del PSC Pere Navarro. La bilateral també abordarà qüestions com ara les competències en la gestió del litoral, segons fonts del govern. Els grups parlamentaris es reuniran demà a la tarda amb l’executiu per tractar dels continguts de la reunió de Madrid.

L’acord pels comptes sembla que inclourà així mateix l’impuls d’un contracte programa per a estabilitzar el finançament de l’Agència Tributària de Catalunya aquests anys vinents, en absència de la gestió catalana de l’impost sobre la renda. En concret, per a enguany significaria que l’ATC disposaria de 21 milions més dels recursos prevists en el projecte de pressupost que el govern va retirar del parlament, segons que ha avançat La Vanguardia. ERC i el govern també han acordat d’invertir 400 milions d’euros en quatre anys al pla de barris per beneficiar amb inversions de renovació els municipis menys poblats, segons que ha publicat El Periódico. Els Comuns ja havien acordat amb el govern de doblar les inversions del pla en una segona convocatòria per als municipis. Però el partit de Jéssica Albiach vol continuar renegociant amb el govern l’acord que ja havia enllestit. Després de reunir l’executiva aquesta tarda, els Comuns han decidit de reclamar més avenços abans de segellar cap pacte.

L’acord de pressupost deixa definitivament enrere el marc de l’acord de la investidura, amb què la direcció d’ERC va defensar d’investir Illa en canvi de la sobirania fiscal. És per això que ERC ha reclamat acords que van més enllà del pressupost, perquè necessita que la col·laboració amb el govern vagi acompanyada d’avenços en l’autogovern, encara que no estiguin al nivell del que hauria significat la recaptació de l’impost sobre la renda o d’un model de finançament veritablement singular. La reforma del govern actual també està pendent, tot esperant que el nou ministre d’Hisenda l’impulsi ara que ja s’han fet les eleccions andaluses, en tant es jugava la seva predecessora en el càrrec, Maria Jesús Montero.

D’acord, exagero: la setmana passada només van ser dos dies i mig de cinc, que van dedicar la franja horària més cotitzada a la compareixença del president del Madrid, amb sengles tertúlies monogràfiques sobre l’estat del Madrid i entrevistes en profunditat a periodistes de la premsa de Madrid. Devien patir que féssim curt amb la cobertura dels programes esportius, la dels informatius de migdia i vespre i la dels butlletins horaris, i és que el país necessitava un debat exhaustiu sobre l’estat del terrat de Florentino, les eleccions del club del règim i la dificultat del madridisme per a trobar candidats alternatius, amb valoracions expertes d’analistes del Marca, de l’ABC, d’El Confidencial, i encara declaracions de Tebas i el parer d’Ayuso a les ràdios ultres del regne.

Em recorda el lema històric del 3/24, però al revés: tot el que no vols saber, quan no ho vols saber. Evidentment, ningú no m’ha posat una pistola al pit per a estar al corrent de què fan els dos matinals principals del país. Però se m’ha acudit que no podia ser l’única damnificada si tenim en compte que, segons les dades de l’EGM, aquests programes insígnia reuneixen 457.000 i 809.000 oients, i, a la franja pic que dic, uns 200.000 oients la pública, i uns 300.000 la privada. Malgrat que cada vegada més catalans presumeixen d’haver-se’n donat de baixa, les xifres no paren de créixer d’una onada a l’altra, cosa que pot voler dir una de dues: que l’EGM algun dia els donarà més oïdors que no habitants que som, o que això de deixar d’escoltar les ràdios més escoltades és com tancar el compte de la Caixa, que des del 2017 no paren de sortir clients que diuen que se’n desfaran, i més endavant ho tornen a dir per si no els havíem sentit.

En aquest cas, però, tendeixo més a dubtar de l’eufòria de l’EGM que de la capacitat de desafecció dels meus paisans, sigui com a clients, com a oients o com a votants. A partir d’aquí, i sense entrar en el detall dels meus vicis –plaers culpables, que en diuen ara–, ho veig igual que amb les denúncies per catalanofòbia a les xarxes, quan els denunciants són instats a no tornar mai més al lloc del crim, que se’n desfacin de clients, de consumidors, de compradors, en definitiva: que s’esborrin de la vista dels hostils.

Personalment, no hi veig el negoci: posar el cap en un forat ens dóna la pau de no saber, però no fa desaparèixer la realitat incòmoda. I els catalans no anem tan sobrats de serveis per a anar encongint encara més el nostre radi d’acció com a usuaris, clients i consumidors, que vol dir abandonar més parcel·les de la nostra llibertat d’elecció. Al contrari, sóc dels qui pensen que el camí és la consciència plena i exigir més dels nostres proveïdors, en aquest cas d’informació. Els públics per descomptat, però també el dels privats més influents, per allò que un gran poder comporta una gran responsabilitat, com va dir Churchill o Spiderman.

Del procés cap aquí, tots hem notat la caiguda de l’ambició intel·lectual dels magazins del matí. Venim d’aquells espais d’anàlisi en prime-time, intensos i autocentrats, gairebé filosòfics sobre l’exercici de la democràcia i el dret, però també terrenals sobre infrastructures, pensions, salaris dels funcionaris d’una Catalunya en ebullició, i hem passat a l’extrem de l’infoentreteniment superficial, futbolístic i anestesiant, de quilòmetre sis-cents. Potser m’encega la nostàlgia d’un temps que els mitjans catalans ens tractaven com a catalans, però, coincidint amb l’arribada del govern de l’assossec, fa l’efecte que el model s’ha estès com taca d’oli per tota l’oferta de masses en la nostra llengua.

I quan dic masses no és per dir: la suma d’audiències dels programes del Basté i l’Ustrell, que voreja el milió tres-cents, gairebé multiplica per cinc la de la Barceló, que ocupa la tercera posició a Catalunya. I de la SER en avall, els castellans encara tenen l’Herrera, l’Alsina, el Losantos –ho sé de sentir-ne talls a Catalunya Ràdio– i el Juan Ramón Lucas, per posar-se al dia de l’actualitat des del seu marc nacional. Ara digueu-me si els catalans, a l’hora del cafè amb llet, els talls de Rodalia i l’embús a la AP-7, no tenim dret a esperar el millor servei dels nostres programes de bandera.

Em nego a acceptar que avui ens tenen per més ximples que abans, malgrat que la fragmentació algorísmica ens està deixant el cervell com un formatge de forats. Tampoc no subscric la teoria conspirativa que ens volen més ximples que abans, tot i que la nostra atenció cada vegada tolera menys la densitat informativa; tampoc no vull pensar que es sigui per cap rivalitat de galls al galliner, que el matinal públic s’hagi empeltat dels pitjors vicis de la competència. Més enllà que la funció d’una ràdio pública no pot ser mirar-se la privada de reüll, fa l’efecte que la “despolitització” mediàtica que es va proposar el PSC al final era això, el desplaçament de l’eix nacional per la via de la distracció i l’entreteniment, subministrant-nos Madrid i els seus serials com una metadona, substituint l’emoció de quan érem el centre per la passivitat espectadora de la perifèria.

Per acabar podria girar la peça i fer un elogi dels programes d’entreteniment que fan informació d’alt nivell, o fins de les ràdios locals o de periodistes de primera línia relegades a la segona, però avui no és el tema. El tema són aquestes dues hores matinals, que, tenint-ne vint-i-quatre el dia, podrien passar per una dèria meua i prou. Però aquests cent vint minuts d’or, els de màxima audiència a Catalunya –i quina audiència!– encara conformen la base informativa que compartim més catalans simultàniament en la llengua del país, per sobre de les televisions. En podem fugir, de fet en fugim, abombollats en la informació personalitzada que ens serveix l’algorisme, però la cohesió d’una societat, la democràcia mateix, depèn d’una base comuna de fets, ni que sigui per tirar-nos els plats pel cap després. I la tenim, una senyora base que eleva la nostra llengua a la màxima potència cada matí, però que la degrada cada vegada que l’enfila en un AVE imaginari fins a Madrid, per explicar-nos Madrid i allò que interessa a Madrid, com si aquí no generéssim prou actualitat de país.