Madrid deixaria de percebre la llengua i la cultura catalanes com una amenaça seriosa si, fins i tot a Catalunya, esdevinguessin el tresor preuat d’una minoria il·lustrada. Segurament, l’odi no s’estroncaria pas, però amb això, políticament, hi podrien conviure. La minorització de debò els consumaria els prejudicis que, per acomplexament, ens volen fer creure, fins i tot, a nosaltres. El provincianisme, la inutilitat de la llengua. Els estigmes se sublimarien quan fóssim ultraortodoxos que passegen amb el cap cot pels carrers de Barcelona tot llegint les Homilies d’Organyà. És clar que l’espanyolisme més ranci detesta qualsevol rastre de catalanitat, però allò que desafia els fonaments de l’estat no en són els rastres, sinó la vocació de majoria: la possibilitat de la llengua de reproduir-se i de vertebrar la cultura del país.

L’obsessió segregacionista que va repetint, encara avui, que el català, el valencià i el mallorquí no són la mateixa llengua n’és una mostra ben clara. La folklorització amb què l’extrema dreta francesa mira d’escurar la catalanitat, si fa no fa igual. L’objectiu és la regionalització. De tota manera, l’odi no cessa –bé que canvien els accents i els noms dels pobles, bé que en prohibeixen l’ús als plens municipals, i no cessarà fins que no els sembli que el català és neutralitzat al Principat–, però així envien un missatge als parlants: resteu caragolats aquí sota, en posició fetal, sense obrir els braços, i no goseu representar cap altre paper que el de la subalternitat que us hem donat en la nostra fantasia de nacionalistes assimiladors. El problema polític és el lloc que pot arribar a ocupar la llengua.

Els anys vuitanta, la cultura catalana, fins i tot ferida per quaranta anys de franquisme, estava en condicions d’aspirar a una certa hegemonia. L’estat tan sols va permetre la immersió “perquè van pensar que no ens en sortiríem”, com va dir una de les mares del model, Margarida Muset. Per això, contràriament a la creença que la batalla comença amb l’estatut, ja hi havia els primers recursos fa més de trenta anys, quan van entrellucar que la maniobra potser funcionaria. Ara, la precarització del sistema educatiu, la deserció de molts mestres poc compromesos amb el model, el canvi profund que la digitalització ha causat en els hàbits de consum i els volums d’immigració d’aquestes últimes dècades han posat el comptador gairebé a zero, però l’assetjament continua perquè l’hegemonia encara és possible. I volen impedir un segon miracle.

La particularitat d’aquest moment històric és que la vocació de majoria del català és tan amenaçadora per a l’espanyolisme com imprescindible per a la supervivència, no hi ha terme mitjà per a cap de les dues parts, no hi ha terreny neutral: la cohesió de la societat catalana és impossible sense una llengua catalana dominant. I és això que hauria de determinar les prioritats. Per més que s’ompli la boca de paraules boniques, cap proposta política per a Catalunya no és digna de governar el país si no té la revifalla del català com a prioritat absoluta. El conseller Francesc Xavier Vila ho sap perfectament, encara que la posició l’empenyi a fer equilibris. Només cal llegir el diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua que ell mateix va aconseguir de fer signar al PSC: qualsevol esforç que no sigui titànic equival, de fet, a reforçar el canibalisme del castellà.

Això deixa poc marge tant als qui naturalitzen el bilingüisme com als independentistes partidaris de replegar-se, cofois a renegar de l’horitzó de ser un sol poble perquè el troben utòpic, o més zelosos d’agressivitat i de contundència que no pas de feina i mà esquerra. L’objectiu avui encara no és la mera supervivència del català, sinó que torni a ser la llengua central de la vida social. Per això la immersió és la presa de caça major encara que la incompleixin en molts centres o que mai no hagi acabat de funcionar a la secundària: allò que volen impedir és l’aspiració d’una llengua a l’abast dels qui avui encara no la parlen. Saben que la llum tan sols es filtrarà per aquesta escletxa.

La nostra llengua ha comptat i compta amb etimòlegs de gran rigor que l’han estudiada a fons. Entre els qui han deixat una obra més extensa, cal esmentar Germà Colón, Francesc de Borja Moll –especialment pel Diccionari català-valencià-balear– i, per damunt de tot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Gràcies a aquestes aportacions, ens ha estat possible d’esclarir l’origen de deu mots més.

Carmanyola

Heus ací un mot que per a molta gent és ben català. Doncs es veu que no: ve del francès o bé d’algun dialecte piemontès. Segons Joan Coromines, no el tenim documentat fins el 1839, per bé que n’hem trobat un exemple d’un any abans, en una obra de teatre d’Abdó Terradas: “Reunits en comissió de la forquilla’l baró, lo duc de la carmanyola y’l marquès de l’escarola…” Segons que sembla, ve del francès carmagnole, un mot que va acabar designant el vestit dels soldats revolucionaris, però que abans donava nom a la jaqueta de mudar dels pagesos; tots dos vestits eren de color vermell, cosa que es relaciona amb un possible origen llatí: carminium, ‘color vermell, carmí’. Segons Coromines, diem carmanyola, “segurament, pels atuells militars de viandes i begudes”. També pot provenir de Carmagnola, una vila del Piemont, d’on sorgiren gecs i casquets designats amb aquest nom.

Carnestoltes

Carnestoltes és el nom habitual del carnaval als Països Catalans. Té un origen clar: el llatí carnes tollĭtas, és a dir, ‘carns llevades’, perquè és el darrer dia en què es pot menjar carn abans de la Quaresma. Antigament, hi havia també el carnestoltes de Nadal, perquè tot el cicle d’advent es considerava la Quaresma de Nadal. Per això, fer carnestoltes volia dir ‘abstenir-se de carn’ (d’acord amb l’etimologia) en tota l’època hivernal. La locució ésser un carnestoltes vol dir ‘ésser un baliga-balaga, una persona ridícula’, en referència al ninot de palla que durant els dies de carnaval posen penjat al balcó i que cremen el darrer dia.

Ensaïmada

El nom ensaïmada ve de saïm, que és un sinònim de sagí, és a dir, ‘greix de certs animals’. Sagí ve del llatí saginum i, en canvi, saïm prové de la variant del llatí vulgar sagīmen. Sagí és una forma molt escampada per tot el país, però a Mallorca hi predomina saïm. Per això no és estrany que aquest producte tan mallorquí es digui ensaïmada. Coromines remarca que a Barcelona i a l’àrea del català central molta gent en diu ensiamada, perquè, com que saïm hi és un mot desconegut, “el poble tendia naturalment a una transposició que l’identificava amb enciamada ‘amanida’ (derivat d’enciam)”. En molts llocs el sagí o saïm es confon amb el llard (‘greix tret per fusió del sagí del porc’). Aquest mot, llard, ha donat nom al Dijous Llarder, també anomenat Dijous Gras, dia en què es mengen llardons o greixons. Però això ja són figues d’un altre paner…

Escrúpol

L’origen del mot escrúpol és ben sabut: del llatí scrūpŭlus. El cas és que aquest nom llatí volia dir ‘pedreta petita que ens molesta dins el calçat’. El primer significat, doncs, fou aquest i de seguida va agafar el valor de ‘part, porció, molt petita d’una cosa’. A partir d’ací va variar cap a ‘dubte, inquietud de la consciència, per alguna cosa poc important’. És a dir, els nostres avantpassats van associar aquella pedreta que molestava a la sabata amb una preocupació, un fibló de la consciència. El 1398, a Lo somni de Bernat Metge, ja hi trobem aquesta frase: “Moltes coses, Senyor, hi podria dir, mas ben conec que a la fi en arena hauria llaurat. Ffe m’i indueix a creure-les, posat que algun escrúpol de dubitació m’i ocórrega.” De fet, si cerqueu escrúpol al diccionari, hi trobareu tot de definicions que parlen de coses petites, fins i tot aquesta: “pes emprat antigament en medicina i farmàcia equivalent a 24 grans, que corresponen a 1,2 grams”.

Granera

El mot granera per a designar una escombra és majoritari territorialment; es fa servir a tot el País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya Nord i a la major part del ponent del Principat. En alguns indrets conviuen tots dos mots, granera i escombra, amb significats específics. Per exemple, a les Terres de l’Ebre –segons el diccionari Alcover-Moll– l’escombra és solament la d’escombrar el forn. I d’on prové granera? Doncs de gra, per l’acció d’arreplegar i llevar els grans de l’era. Tanmateix, segons el diccionari Alcover-Moll, ve directament d’un nom llatí, granarĭa. Ah, i remarquem-ho: allà on es diu granera també es diu, coherentment, agranar, i no pas escombrar.

Guardiola

Sembla fàcil de pensar que guardiola és un derivat de guardar, atès que ens serveix per a guardar els estalvis. Aquesta és l’opinió de Francesc de Borja Moll, exposada al Diccionari català-valencià-balear, on diu també que té variants, com ara vidriola, lladriola i rodiola. Però Joan Coromines sosté –i demostra– que lladriola no n’és cap variant, sinó el mot originari, que ja troba documentat el 1373. Sembla clar que és un derivat de lladre, associat amb el castellà ladronera i mots de dialectes aragonesos (furta-dinés, furta-dineros). Coromines comprova que, en contrast amb l’antigor de lladriola, el mot que ha perviscut, guardiola, no apareix documentat fins l’any 1803. Sembla, doncs, que, partint de lladriola, hi va haver una alteració per etimologia popular, perquè és on “guardem” els diners.

Mussol (de l’ull)

Us heu demanat mai per què en diem mussol d’aquell granet empipador que ens surt de vegades al costat de l’ull? Què hi té a veure, un gra amb un ocell? Doncs és un altre cas d’etimologia popular, com la guardiola. Les formes originàries són urçol i uçol, provinents del llatí hordĕŏlu, que pròpiament volia dir ‘granet d’ordi’ (hordĕm és ‘ordi’); és a dir, es comparava aquest gra de vora l’ull amb un petit gra d’un cereal. Segurament, de primer, hi hagué una alteració per b antihiàtica (lo uçol → lo buçol) i, després, assimilacions progressives: un bussol, um bussol, um mussol. No cal dir que en aquesta evolució hi va influir la semblança amb el nom de l’ocell, un mot molt conegut. De tota manera, a les Illes, avui, encara hi perviu uçol. Coromines hi afegeix un altre factor de contaminació: “A més –diu–, tots dos, l’ocell i el tumoret, posseïen l’estigma de ser causa de mals averanys”.

Somicar

D’on creieu que ve el verb somicar? Podríem pensar que és parent de somiar, però sembla que no hi té res a veure. Joan Coromines, sense poder-ho assegurar, diu que probablement és una fusió de sonar i mica, que va donar sonamicar. I aquest sonamicar es va contreure en somicar per haplologia –supressió d’una síl·laba– de les dues nasals (n–m). Per traçar la seva hipòtesi, Coromines fa un paral·lelisme amb ploramiques, terme relacionat semànticament amb somicar. I per reforçar la idea ens il·lustra amb formes com ara plorimicar (registrat al DNV i emprat per Enric Valor), choramigar del portuguès, lloramiquear de l’asturià, pleurmicher del normand (pleurnicher del francès)… Així doncs, si de plorar i mica n’ha sortit un verb, de sonar i mica en pot sortir el nostre somicar.

Xano-xano

L’expressió col·loquial xano-xano, que avui dia molta gent ha canviat per xino-xano (acceptat pel DIEC), sembla que té un origen clar; i no és ni llatí ni català. De segur que moltes vegades heu sentit l’expressió italiana piano-piano per a indicar que una cosa es faci a poc a poc, o per a demanar que hi hagi calma. Doncs bé, la variant dialectal genovesa d’aquest piano-piano és ciano-ciano, que es pronuncia aproximadament xano-xano. 

Xiuxiuejar

I acabem amb un verb molt expressiu, xiuxiuejar. És un mot no gaire antic i emprat fonamentalment a Catalunya. Prové de l’onomatopeia xiu-xiu, que d’entrada volia dir ‘crits d’ocell’. Amb aquest significat ja es documenta el 1496. Segles més tard, el 1851, trobem l’onomatopeia emprada amb el significat de ‘xerroteig humà’. Aquest xiu-xiu es fa servir a tot el domini lingüístic. En canvi, Coromines no troba xiuxiuejar fins a la gramàtica de Fabra del 1912. Tanmateix, n’hem trobat exemples anteriors, com ara un del 1878, en les Escenes de la vida pagesa de Joaquim Riera i Bertran: “Ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr’ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.”

En acabat, vaig ser jo qui no podia agafar el son. Vaig recordar que una vegada que parlàvem d’herències en un programa de tele, algú em va demanar què tenia previst d’heretar jo dels meus pares. “El seu capital humà –vaig respondre–; la seva bondat, la voluntat de ser millors persones per fer millor la vida dels altres, l’empatia.” De fet, és una herència en vida que els meus pares m’han deixat sense que hagi quedat escrita enlloc, sense que l’estat n’hagi cobrat impostos. L’endemà d’aquella anècdota de l’Elisenda-Hisenda, vaig parlar amb el meu fill. “Ahir vaig dir que no som rics i no és del tot cert”, li vaig deixar anar. Ell em va mirar encuriosit. “Sí que ho som, però és una riquesa que no té res a veure amb els diners, ni amb les cases que la gent té ni amb els béns materials; és una riquesa que es veu, que es té, però que no es pot vendre ni es pot comprar. Saps en què és rica, la mare, i en què vol que sigueu rics, la teva germana i tu?” Ell es va encongir d’espatlles: “En amistats, fill. Per mi, els amics són la família triada, els lligams que no vénen de la sang, sinó de la cura dels vincles en el dia a dia. El dia del meu aniversari hi havia molts amics celebrant-lo amb mi, ho recordes? Però sempre hi són, no només quan faig anys: hi són també quan estic malament i vénen a fer-me companyia, hi són quan em cal una abraçada, quan necessito un escut, una veu que em recordi que val la pena seguir malgrat que tot pesi, hi són per a compartir viatges, per a riure i també per a plorar. I això, fill, em fa immensament afortunada i rica, perquè no tothom pot dir que en té, d’aquesta mena d’amics. Jo encara no entenc si me’ls mereixo del tot, però tinc clar, amor, que els meus pares em van ensenyar que important que era l’amistat, i a ells els ho van ensenyar els seus pares, i jo t’ho vull ensenyar a tu. La mare et donarà eines i tu, amb més sort o menys, et construiràs una vida. I potser les coses es torçaran o potser t’anirà molt bé, però si cuides la gent que t’envolta, per més que els diners et facin patir i que la vida et colli, tindràs l’antídot de molts mals.”

“M’has entès, fill?” “Sí, mama. Però has pagat allò de l’Elisenda?”

Com funciona això? Com heu arribat aquí? Quin en va ser el punt de partida? Què ens volíeu dir? Volíeu dir? Volíeu que diguéssim nosaltres? O no es tracta de dir? O es tracta de no dir? Si m’asseguessin davant de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, les ànimes de la companyia de circ Baro d’Evel, em vindrien tants ramats de preguntes al cap i als llavis que segurament acabaria balbucejant mentre ells m’observarien encuriosits o potser avorrits de ser rebuts sovint amb tants interrogants. Els interrogants els fem nosaltres, crec que em dirien, els fem, els fem de fer amb les mans, de donar forma amb els dits, de provar, de buscar dins de la forma una altra forma, o de deformar fins a tornar a trobar una forma. No és fer per respondre ni fer per preguntar, és fer per fer-te fer preguntes i que no en vulguis fer les respostes, o no hi tinguis pressa, si més no. Que et sembli bé fer un camí fins a trobar-les, i que trobar-les no sigui el traç del camí. I sona tot poc aterrat i aviam si ho sé dir d’una altra manera, que tinc més fang.

Si tens la sort de veure Qui som, el documental que Salvador Sunyer ha estrenat al festival D’A sobre Baro d’Evel, hi ha un moment, cadascú el seu, que són tantes les preguntes que t’aclaparen que les deixes campar lliures i no t’amoïna que s’allunyin i no sàpiguen tornar o que es barregin amb les dels altres, perquè saps quines són les teves. O no ho saps, però no et fa res haver de pasturar per les dels altres. Sunyer s’immisceix en el procés de creació d’un espectacle de la companyia i veiem com apareix… anava a dir, “com apareix la primera idea”, però no ho puc dir així perquè no va d’aquesta manera, que Blaï, Camille i tots els integrants de la companyia busquen l’espectacle d’una altra manera. Volia dir que són més orgànics, però ara de tot se’n diu orgànic i llavors la paraula s’ha desinflat i no em serveix. 

Per als que escrivim a partir d’idees o de conceptes, a partir de paraules i amb paraules, veure com es va creant un espectacle de Baro d’Evel és com trepitjar un planeta llunyà i desconegut. La manera com busquen, com proven, com no solament es deixen portar sinó que es guien els uns als altres perquè no sigui només una recerca visual i bella, perquè hi hagi un fons que no cal trobar-lo de seguida ni tampoc a llarg termini, però que cal saber que hi és i avançar o moure’s sabent que res no és ni atzarós ni del tot guiat, que ens movem per un terreny que es dibuixa i apareix quan hi passem i que trepitjar-lo és crear-lo no solament per veure’l, mirar-lo i admirar-lo, sinó també per saber-lo, per copsar-lo, per endur-nos-el d’alguna manera amb nosaltres.

És un repte descriure el que veus al documental de Sunyer, un repte posar paraules a una creació que ha nascut d’un altre lloc i que no vol ser capturada només per l’enteniment, que va més enllà o més aquí i vol tocar superfície sense ser gens superficial. La sensació que tot el que he escrit fins ara són pinzellades diminutes i gairebé invisibles i que n’he de fer un munt més i després allunyar-me’n i aclucar una mica els ulls i aviam si hi ha quedat cap traç, i no amoïnar-me si el que veig és blanc, és buit, des d’on m’ho miro, perquè sé que les pinzellades hi són, ho sé perquè les he fetes, i ho sé perquè tu ho has vist. Va més per aquí, va més per aquí tal com ho he vist jo, que escric, que no deixo anar mai les lletres encara que moltes escenes les vegi abans de saber com escriure-les. 

Veient Qui som, el documental, tenia l’avantatge d’haver vist Qui som, l’espectacle (Festival Grec, 2024), però potser més que avantatge era no un inconvenient, però sí un condicionant que d’alguna manera m’alterava la mirada. Quan en algun dels gestos provats hi reconeixia un traç de la peça final no podia evitar d’estrafer un mig somriure de “ah, ve d’aquí”, i just després, en el silenci d’una sala plena de gom a gom (érem 1.800 espectadors a l’Aribau), em renyava a mi mateixa per buscar pistes en lloc de deixar-me portar per la cerca. I després de renyar-me hi pensava, hi donava voltes, sense apartar els ulls de la pantalla, quieta a la butaca, però moguda i commoguda i remoguda pels moviments que hi veia. 

A pocs metres, diria que a menys de deu, tenia Blaï Mateu Trias vestit de gris, repentinat, elegant i llarg com un pinzell, assegut al costat de tot l’equip de la pel·lícula. I no vaig gosar mirar-me’l en cap moment fins que van aparèixer els crèdits i la sala va esclatar en aplaudiments. Transmetia, agraït, una certa sorpresa, o això li llegia jo als gestos, i alhora una seguretat, o això li interpretava jo a la mirada, que li havíem vist durant més d’una hora i mitja en pantalla, aquella manera de ser-hi sense envair, però sense passar tampoc de puntetes, sabent o intuint en cada moment quin gest cal fer. Camille Decourtye no va poder venir-hi, tots la vam buscar per la sala, m’hi jugo un braç, i mentre sortia anava sentint el seu nom en boca de tants espectadors que semblava que el documental s’hagués escampat pel pati de butaques i Salvador Sunyer encara gravés.

La mota és un mur de terra d’entre dos metres i quatre d’alt que envolta el poble pel sud i l’oest. Es va construir al segle XVII per a evitar que el Ter inundés el nucli habitat, cosa que passava amb regularitat. A l’est connecta amb la mota de Canet, al terme de la Tallada, i a l’altra banda del riu –finalment accessible a peu gràcies a la reforma del pont– hi ha la mota d’Ultramort, que va fins a Foixà.

El circuit és breu, però el paisatge és extraordinari. A la banda de mar, s’hi pot veure tot el perfil del Montgrí, i això explica per què, quan era petit, sempre dibuixava un castell al capdamunt de les muntanyes. Mirant cap a ponent, hi trobem el poble de Jafre, perquè el meu país és tan petit, etcètera. I just al darrere hi ha la figura del Canigó, imponent a l’hivern quan és nevat. Les muntanyes no canvien, però els conreus sí; si abans hi havia vist pomeres, ara s’hi alternen el blat de moro i els gira-sols depenent dels preus i de la disponibilitat d’aigua. Alguns arbres resisteixen el pas dels anys: un xiprer solitari enmig dels camps, una tanca de llorers, uns quants roures, un trèmol. Tot vibra si bufa la tramuntana, però les onades de calor recents ens deixen uns vespres d’estiu somorts.

El paisatge humà també hi ha canviat. Quan era petit hi trobava les amigues de la meva àvia i ara m’atura la generació dels pares. De “nét de” a “fill de”, tot i que el nom de casa és el mateix i encara sóc l’hereu de can Canet. Als passavolants habituals, s’hi han afegit els ciclistes –el tràfec és important els dies festius– i la colla de barcelonins benestants que van venir a viure a l’Empordà arran de la pandèmia. Alguns encara no han après que cal saludar tothom que et trobes, i a aquests no els auguro un futur gaire pròsper.

La mota de Verges va agafar sobretot valor com a espai de passejada perquè, arran de la construcció de Sau, Susqueda i el Pasteral, semblava que l’època de les grans inundacions s’havia acabat. Aquesta percepció es va esmicolar fa sis anys. Els embassaments, com avui, eren ben plens, i l’arribada del temporal Glòria va obligar a obrir comportes. El 22 de gener de 2020, el Ter es va desbordar, la carretera cap a la Bisbal va quedar tallada i l’aigua va arribar fins a la mota. La nit va ser tensa, però per un pam es va evitar la catàstrofe. El talús sí que va cedir a prop de Canet, a l’altura del roure centenari, però l’acció d’un veí que tenia maquinària pesant va aconseguir de contenir l’esvoranc.

D’aleshores ençà hi ha hagut dos episodis més de perill, l’últim fa poques setmanes amb el temporal Harry. Els batlles del Baix Ter fa anys que demanen obres de millora, però després del Glòria es va calcular que només a Verges caldria una inversió de 2 milions d’euros per a tornar la mota a unes condicions òptimes, i un ajuntament petit no ho pot assumir. Esperem que alguna administració hi posi els recursos, perquè una nova riuada pot deixar mig poble sota l’aigua. Ja sabem que, per culpa de la deixadesa i l’extracció de recursos colonial, la davallada de les infrastructures del país és esfereïdora, però si la mota resisteix d’ençà del segle XVII, caldria aconseguir que ens durés unes quantes generacions més.

Ahir, gairebé seixanta anys després, no vaig poder resistir l’impuls i vaig tornar a pujar al terrat, de matinada. Ja ho sabia, que no veuria l’Artemis com s’elevava, com sé que mon oncle Pep, i tants com ell, ja és mort. Però no ho vaig poder evitar. No sé si ho vaig fer emmetzinat per la memòria o per la il·lusió, però he de dir que em vaig sentir bé mirant cap amunt.

Vivim temps extraordinàriament difícils. No cal enumerar-ne els motius: n’hi ha prou de mirar les notícies de qualsevol dia per a entendre que alguna cosa molt greu s’ha espatllat en la manera com ens tractem els uns als altres. Ens atabalen les guerres, la regressió democràtica, l’enaltiment bel·licós de la ignorància, l’escalfament climàtic que avança sense que ningú tinga prou coratge per a aturar-lo, la sensació creixent que els qui manen pensen tan sols en ells mateixos i que l’interès general és una quimera que es reserva per a la propaganda i prou. Però, enmig de tot això, quatre persones s’han assegut dalt un coet immens –damunt un autèntic oceà d’explosius–, han abandonat la Terra i a hores d’ara van cap a la Lluna. 

I jo no puc deixar d’alegrar-me’n i de pensar que hi ha alguna cosa de profundament humana –més humana, impossible– en aquest acte. No és pas la tecnologia, que sempre pot ser freda i instrumental. No és pas la geopolítica –la geopolítica és sempre lletja i crec que ho puc dir amb un cert coneixement de causa. No és l’economia, no. Tot això compta –és clar que compta. Però també hi ha –i jo vull pensar que sobretot hi ha– aquest impuls, antic com la nostra espècie, de mirar cap allà on no hem mirat mai i dir: ep, què us sembla si hi anem?

Ho sé, ho sé. Mentre escric això, hi ha xiquets que passen fam a Gaza i xiquetes tancades a casa, segrestades, a l’Afganistan. I hi ha pobles sencers que desapareixen sota les bombes a Ucraïna. I milers de persones que moren provant de travessar la Mediterrània o el Rio Grande. I milers d’iranians que no saben si triar el dimoni o Satanàs. I tot de saharians als camps de refugiats maldant per refer-se d’un aiguat anacrònic. I tantes i tantes coses més que ens angoixen, al món i en aquest nostre país. Ho sé i estic segur que algú em dirà –per això– que gastar-se milions per anar a la Lluna és, en aquestes condicions i en aquesta època, un luxe indecent que no ens hauríem de permetre.

Però jo pense, em sembla a mi, que s’equivoca.

No perquè les injustícies no importen –que importen moltíssim, i cal combatre-les totes i cada dia de la nostra vida–, sinó perquè la capacitat de somniar col·lectivament és, en si mateixa, una forma de resistència. Els moments que defineixen una civilització són aquells en què és capaç de mirar més enllà de la seua misèria immediata, d’imaginar un futur que encara no existeix, de fer una cosa que no té cap utilitat pràctica immediata, però que amplia fabulosament allò que és.

L’Artemis II no salvarà ningú demà, ni canviarà res en la nostra terra, ni resoldrà cap dels nostres problemes. Demà no. Però aquest coet que ara mateix s’allunya d’allò que ha estat el nostre niu ancestral, jo el veig com un senyal –dèbil, com una llum llunyana, d’acord, però ben visible– que ens recorda que no hem renunciat a tot. Que hi ha una part de nosaltres, la millor part potser, que continua mirant amunt i somniant que tots junts podem fer –com a espècie, com a humanitat i de bracet de la ciència i el coneixement– coses molt grosses. Coses que ens fan dignes de l’univers.

PS1. La repressió, malgrat les aparences, continua ben viva. Aquesta setmana l’Audiència de Girona ha confirmat l’amnistia a favor de tres activistes que el juny del 2018 es van trobar embolicats en una picabaralla amb una parella d’espanyolistes. Un dels amnistiats és Adrià Garcia, amb qui ha parlat Pere Millan: “‘Em van anar a buscar perquè era jove’: l’amnistia posa fi a nou anys d’angoixa d’un independentista”.

PS2. Hi havia una escletxa per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas i hi ha parlat Josep Nualart Casulleras: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”.

PS3. Com cada dijous ahir tocava La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana amb Sebastià Portell i Núria Alcaraz, sociòloga i portaveu de Sant Jordi per la Llengua, que van repassar les agressions lingüístiques d’aquests darrers dies i van proposar com fer-hi front. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. La prestigiosa editorial Routledge acaba de publicar en anglès les Rondalles d’Enric Valor. Els autors de la traducció són els professors de la Universitat de València Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick. Són parella i a més, ella és néta d’Enric Valor. Han parlat amb Esperança Camps: “‘Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida’: l’entusiasme dels editors en anglès de les ‘Rondalles valencianes’ d’Enric Valor”.

PS5. Aquest mes hem publicat el cinquè llibre de VilaWeb, El monstre judicial, un llibre editat per Josep Nualart Casulleres, que conté entrevistes amb una vintena de juristes i advocats que expliquen perfectament l’anomalia judicial espanyola i l’estat d’excepció permanent que implica per als catalans. Serà un dels llibres que aquest mes anirem presentant en diverses ciutats del país, com ara Manresa, Real, Palau-solità i Plegamans, Palma, Caldes de Montbui, Altafulla, Igualada i Santa Coloma de Farners. Consulteu tota la informació dels actes.

La història del Pla de la Garsa es remunta al segle XVII, quan era l’Hostal de la Bona Sort, on s’aturaven i en partien diligències i correus d’un Born que era el nucli comercial de la ciutat. A l’Anuari del Comerç del 1902 es diu que hi venien “vins i olis” i el propietari era Joan Pujol. I el 1927 sabem que era un celler per als treballadors del barri. L’any 1976, mentre ben a la vora la sala Zeleste propagava l’Ona Laietana, la família Solé Sugranyes va comprar el local i el va convertir en un restaurant. N’era el titular Ignasi Solé Sugranyes, mort el 2021, revolucionari comunista i llibertari com el seu germà Oriol, que durant anys va regentar una botiga de pòsters històrics just al davant del restaurant.

Tota aquesta introducció és per a explicar que un dia que érem al Pla de la Garsa amb una colla de periodistes estrangers, mirant de fer-los entendre les glòries i misèries de la cosa catalana, el cambrer que ens atenia –o potser va ser el nou amo, no ho recordo bé– em va indicar un objecte no identificable, de dimensions considerables, que hi havia sobre un prestatge elevat: “Saps què és això?” “Ni idea”, li vaig respondre. “Doncs és una de les vietnamites que feien servir Puig Antich i la colla del MIL per a imprimir els fulls volants i la propaganda.” Sabedor de les connexions dels Solé Sugranyes amb el MIL, no vaig dubtar ni un moment de la veracitat d’aquelles paraules. En vaig fer una fotografia amb el mòbil i vaig anotar el tema en una llista on acumulo idees que es poden convertir en articles algun dia.

Quan el Pla de la Garsa va tancar el 2023 vaig pensar que, a banda perdre-hi un restaurant de referència, un més, com el Senyor Parellada dos anys abans, també havia perdut l’oportunitat d’investigar sobre la vietnamita del MIL i com hi havia anat a parar. La fotografia que vaig fer aleshores deu ser en algun núvol digital, però no sabria ni trobar-la. I fa unes quantes setmanes, quan vaig llegir que el Barnasants i el Tradicionàrius recuperaven La balada d’en Solé Sugranyes de Jaume Aiats, una òpera de butxaca sobre la vida de l’Oriol, per a commemorar els cinquanta anys de la seva mort, vaig decidir que com a mínim faria aquest article i rellegiria els llibres que tinc per casa sobre aquell revolucionari il·lustre.

El primer llibre i el més complet és Oriol Solé, el Che català, del periodista Joaquim Roglan. En el recorregut que fa per la seva vida, és interessant de comprovar-ne l’origen: “La meva família és una família tradicional catalana. La meva mare s’ocupa dels seus onze fills i jo en sóc el cinquè. L’esperit de respecte a la llibertat ha estat remarcablement infós als fills i també l’esperit de lluita per a garantir aquest respecte.” Són paraules escrites per ell mateix en un text del 1969 per a sol·licitar el certificat de refugiat polític a França. Una família benestant, catalanista i catòlica com n’hi ha tantes. Casal Montserrat, escoltisme, Albert Manent… Potser és anecdòtic, o no, que una de les seves primeres parelles fos Mònica Maragall, germana de Pasqual Maragall, amb qui s’escapava sovint a Vilanova i la Geltrú. En aquest llibre, és especialment rica la darrera part, en què la mare i alguns germans i companys de lluita en fan un retrat sincer, sense idolatrar-lo (no era el Che) i incloent-hi defectes i contradiccions.

Després hi ha El MIL, una historia política, en castellà, de l’historiador i bibliotecari Sergi Rosés, que fa una aproximació més acadèmica i menys periodística a la figura d’Oriol Solé, inscrita en l’anàlisi del MIL com a grup revolucionari armat, que és l’objectiu principal del volum. Tal com explica Jann-Marc Rouillan al pròleg, el principal mèrit de Rosés és la desmitificació de la vida i l’evolució del grup i els seus membres, que sovint van ser instrumentalitzats i considerats només com a lluitadors antifranquistes, malgrat que en el fons eren uns autèntics revolucionaris anticapitalistes, amb simpaties evidents per l’anarquisme, que no sols volien tombar la dictadura. Això també queda ben clar a Escrits de l’Oriol i per a l’Oriol, un llibre que l’Editorial Descontrol va publicar ara fa cosa de deu anys amb texts seus, perfils d’altri i un grapat de poemes que li són dedicats aplegats per David Castillo.

El retrat d’Oriol Solé Sugranyes es pot completar recuperant el film La fuga de Segovia, d’Imanol Uribe, de l’any 1981. Aquesta cinta pionera d’allò que s’ha anomenat cinema basc permet de fer-nos una idea de com va morir el nostre protagonista. Després d’haver estat detingut i empresonat mantes vegades, va arribar a la presó de Segòvia just quan una colla de presoners d’ETA eren a punt de fer-se escàpols. La fugida fou un èxit i vint-i-nou presoners polítics (vint-i-quatre de bascs i cinc de catalans) es van fer fonedissos per un túnel cavat durant mesos que connectava amb el col·lector d’aigües fecals. Però la segona part del pla va fallar perquè el mugalari encarregat de passar-los a França no es va presentar al lloc convingut. L’endemà, el 6 d’abril de 1976, Solé Sugranyes va caure mort per un tret de la Guàrdia Civil espanyola a les muntanyes que hi ha als afores d’Auritz (Navarra), a ben pocs centenars de metres de la frontera administrativa entre tots dos estats. Dilluns que ve en farà cinquanta anys.

Molts dels qui surten al film eren presoners d’ETA i guàrdies civils reals, o sigui que el rodatge devia ser divertit. Uribe fins i tot ha explicat alguna vegada que uns quants membres d’ETA havien demanat de fer de guàrdies civils. És allò de les contradiccions que dèiem abans. Qui hi fa de Solé Sugranyes és Ovidi Montllor, que canta ‘Rossinyol que vas a França’ en un parell d’ocasions. La cançó és perfecta, és clar. Però es veu que la que agradava de debò a Solé Sugranyes i els seus companys del MIL era ‘Me n’aniré a la muntanya’, de Quico Pi de la Serra, força anarquista ell també. Per això n’hi ha un fragment en una placa sobre la seva tomba al petit cementiri de Bor, a la Cerdanya. Fa així, la cançó: “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; / sols deixaré la guitarra per l’eina d’anar a caçar. / Però si s’acosta una guatlla la deixaré continuar, / que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar. / Serà verda i molt traïdora, molt me n’hauré de guardar, / pitjor que el llop i la fura, l’escurçó i el relliscar, / pitjor que una nit sense arbres, pitjor que el fred i la fam. / Que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar / i amb la guitarra l’espanto, però no l’arribo a matar.”

La Universitat de Perpinyà acaba de suprimir l’únic màster universitari íntegrament en català que impartia i el mateix dia, a Perpinyà, l’ajuntament d’extrema dreta ha esborrat la catalanitat fins i tot del paper, del cartipàs municipal, com qui esborrava antigament els noms dels vençuts dels monuments. Són dues notícies molt greus, però que han circulat per la resta del país amb la cansada discreció amb què acostumem a rebre les males notícies que ens vénen de dalt: una certa tristesa difusa, una indignació moderada però mai suficient per a eixir al carrer i, sobretot, la convicció –inconscient, però massa ferma– que “allò” passa “allà”, i que “allà” és un lloc diferent de “ací”.

Però això no és veritat: “allà”, si més no per a qualsevol persona que se senta nacional català, no pot ser sinó “ací”.

El màster de Perpinyà, diran alguns per a justificar-ho, és una cosa petita. Una desena d’estudiants l’any. Una titulació que el sistema universitari francès pot suprimir amb una circular interna i sense que ningú arrufe el nas.

Però és que darrere d’aquella desena d’estudiants hi ha alguna cosa que la comptabilitat universitària no sap comptar: hi ha la continuïtat d’una cadena cultural i nacional. Sense el màster, els llicenciats en estudis catalans del nord no poden fer el doctorat en la seua llengua. Sense doctorat, no hi ha investigadors. Sense investigadors, no hi ha producció acadèmica. Sense producció acadèmica, la llengua perd prestigi institucional. Sense prestigi institucional, la transmissió s’afebleix…

No hi ha morts naturals en sociolingüística. Hi ha polítiques, decisions, pressuposts i indiferències. I hi ha, també, la indiferència dels qui haurien pogut fer-hi alguna cosa i han clucat els ulls perquè allò passava “allà” i no “ací”. Si no vaig equivocat, el rector de la Universitat de Perpinyà ha de ser el pròxim president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives i avui demane seriosament si els altres rectors, si les altres universitats dels Països Catalans, es miraran aquesta agressió sense més ni més, si no faran res per collar-lo. Si els altres rectors avui no li enviaran una carta urgent demanant-li que reconsidere la decisió, per exemple, i per a dir una cosa ben petita, la més petita de totes.

El cas d’Aliot és més cru, perquè és més explícit. Un ajuntament que esborra la paraula “catalanitat” del cartipàs municipal no fa una operació tècnica. Fa una operació política de manual: la “desdenominació”, que és la primera fase de la “desidentificació”. Primer lleves el nom. Després ja no cal suprimir la cosa, perquè la cosa, sense nom, perd contorns i es dissol tota sola. Els francesos ho han fet amb moltes més coses en el curs de la història. I més o menys els ha funcionat.

Efectivament: com que els ha funcionat ho continuen fent. A mi això no em pot sorprendre. Però em sobta, al sud d’aquesta frontera que no vam triar mai i que no he reconegut mai, com observem això –parle en termes generals. Ho observem amb simpatia. Ho observem amb solidaritat proclamada. A vegades amb un article al diari. Però –ho dic tal com ho sent– tinc la sensació que som ben pocs que ho sentim com allò que és: un atac directament en contra nostre.

Perquè si som una nació qualsevol atac contra qualsevol part de la nació solament es pot viure com un atac contra la nació sencera. I allò que va passar ahir a Perpinyà ha de ser viscut, doncs, amb una enorme gravetat i amb reaccions, també a Maó i a Gandia, a l’Hospitalet de Llobregat o a les Escaldes. No hi ha cap més manera de definir això que no siga un eufemisme. Una nació que accepta resignadament l’agressió en un tros del territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: en tot cas és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques.

El tancament del màster de Perpinyà hauria de doldre ací també i hauria d’originar un escàndol ací també, exactament igual que si l’haguessen tancat a Palma o a Manresa, o a Barcelona. No pas perquè siguem caritatius amb els “germans del nord” –que la solidaritat a voltes té alguna cosa de caritat. Sinó perquè aquells estudiants sense continuïtat acadèmica som nosaltres. Perquè aquella llengua sense universitat és la nostra. Perquè aquella nació on un ajuntament ens esborra del cartipàs és la meua, és la vostra.

I mentre no ho visquem així –mentre continuem tractant Catalunya Nord com un territori que ben bé no el sentim tan nostre com sentim Barcelona o Tortosa–, els catalans no haurem entès la cosa més elemental, la més bàsica per a començar a caminar cap a l’alliberament: que una nació no es divideix. Que la partiren, sí. Ells. Que ens la partiren. Però que això significa que la divisió és i ha de ser, en tot cas, seua. Mai de la vida nostra.

PS1. Quan ja havíem enviat aquest article editorial als subscriptors s’ha sabut que l’ajuntament de Vinaròs també ha adoptat unes mesures contra la llengua catalana clarament contestades per la població. Evidentment tot el que he dit sobre Perpinyà ho dic sobre Vinaròs. 

PS2. De manera discreta, el fons nord-americà BlackRock ja és, aquesta setmana, l’accionista principal del Banc Sabadell. Però què és, exactament, BlackRock? A molts lectors, el nom els deu sonar a alguna cosa llunyana i abstracta, però en realitat és ni més ni menys que l’empresa financera més poderosa de la història. Una perspectiva inquietant que us expliquem en aquest article.

PS3. Joan Alcover és un dels grans referents de la literatura catalana. Enguany fa cent anys que és mort, però el seu llegat és més viu que mai i les seues idees, avui encara ben actuals. Amb motiu del centenari de la defunció d’Alcover, Nova Editorial Moll en presenta ara les obres completes, dividides en dos volums –prosa i poesia. Martí Gelabert ha parlat amb ells per contextualitzar aquest aniversari: “Cent anys de la mort de Joan Alcover, un dels autors més punyents de la literatura catalana”.

PS4. Al sud, la batalla legal de l’espanyolisme contra el català continua. Aquesta setmana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet un pas més per a imposar el 25% de castellà a les aules del Principat, perquè ha ordenat d’aplicar una sentència que desballestava bona part d’un decret, aprovat al final de la presidència de Pere Aragonès, que suposadament superava la necessitat d’establir uns percentatges d’ús de català i de castellà i, així, segons els seus defensors, blindava el model d’immersió lingüística. Aquell decret, ara amenaçat, desplegava una llei molt polèmica –aprovada amb el suport d’ERC, Junts, el PSC i els Comuns–, perquè admetia que el castellà podia ser llengua d’ús educatiu i curricular, i, així i tot, la justícia espanyola continua obstinada a establir més castellà. A VilaWeb Televisió avui toca La taca d’oli i Ot Bou parla de tot açò amb Marina Gay, vice-presidenta d’Òmnium Cultural i membre de la plataforma Som Escola. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Després de tots aquests anys de feina, estic particularment orgullós d’haver aconseguit fer de VilaWeb un espai on els lectors són capaços de debatre de manera sensata entre ells i amb nosaltres, els periodistes. Vull remarcar que no és pas senzill, això, que ha costat molt d’arribar-hi -i n’hi ha prou de fer un colp d’ull a alguns altres diaris per a comprovar que els espais de participació es poden convertir en guirigalls destrellatats. Ahir, per exemple, era un dia ben difícil i complicat i, tanmateix, el debat va ser tan dur com l’ocasió reclamava, però –amb molt poques excepcions– molt educat i, sobretot, perfectament constructiu. No puc, per això, sinó donar-vos les gràcies a tots i animar-nos a continuar plegats per aquest camí.

(Per si de cas, al final del vídeo promocional, s’hi ha inserit un rètol que hi diu “Televisió Comarcal no es fa responsable dels premis anunciats”. Perquè, evidentment, això del televisor i la llavadora és una altra mentida que es treu de la màniga, una altra brometa o presa de pèl marca de la casa.)

I sí, li va sortir allò, com si fos un acudit; perquè, per a ell, és un acudit: “Mil, dos mil, tres mil…”. Ho recordeu, no? L’any 2015 es va fer públic un àudio d’Alfonso Rus comptant diners dins d’un cotxe amb el seu “home de confiança”, Marcos Benavent (el jonqui dels diners, que així s’autoanomenava). Era el temps de la trama de corrupció que funcionava al voltant, entre altres, d’IMELSA, l’empresa pública dependent de la Diputació de València, amb comissions que saltaven i volaven com en un ball i amb ell, plim-plam, plim-plam, apilant feixos de bitllets tot dient: “Mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, huit mil, nou mil, deu mil, onze mil… dotze mil euros: dos millons de peles!”

Tota una manera de fer, definida en menys d’un minut.

Hi ha hagut judicis, hi ha hagut condemnes, suposo que deu tenir encara causes obertes, però Rus, res, Rus és de la conya, Rus ho du per bandera, Rus alça la maneta, tanca els ditets així davant dels morros i fa prrrrt…!

Ja és casualitat que el vídeo d’Alfonso Rus hagi coincidit en el temps amb un altre escàndol vinculat amb la Diputació de València gestionada pel PP. Ja és casualitat o, més ben dit, significatiu. És el record d’aquelles martingales que enllaça amb les martingales actuals, és Rus fent babarotes i Pérez Llorca mentint immutable i mirant a càmera per justificar la recol·locació exprés, i amb el sou doblat, de la seva parella.

Ja és significatiu, sí, que vingui de la Diputació de València en mans del PP el primer escàndol del deixeble i hereu de Mazón, aquest Juan Francisco Pérez Llorca que ara ocupa el càrrec de president de la Generalitat i que té la casa familiar de Finestrat (Marina Baixa) construïda en un terreny que era rústic no urbanitzable, amb pàrquing de formigó on se suposa que hi hauria d’haver un camp de cultiu i amb piscina il·legal. Res, minúcies. Maneres d’entendre el món. Amiguets. Entorns. Mazonisme. Reservats al Ventorro. Zaplanisme. Hem vingut a forrar-nos.

La seqüència de fets, en resum-resumit: l’any 2003, Pérez Llorca entra de regidor a Finestrat; el 2007 el PP aconsegueix la batllia i, entre el 2007 i el 2008, una trentena llarga de simpatitzants d’aquell partit són contractats per l’ajuntament, entre els quals Vanesa Soler, actual parella de Pérez Llorca: entra a la secretaria de la regidoria de Recursos Humans; el 2015 Pérez Llorca esdevé batlle de Finestrat i diputat a la Diputació d’Alacant, on, el 2019, coincideix amb Carlos Mazón, que n’és el president; la piscina es construeix en algun moment entre el 2016 i el 2020; el 2023 és diputat a les Corts i secretari general del PP valencià; el 2025, amb els vots de PP i Vox, ocupa el càrrec que deixa Mazón quan dimiteix; i ara, el març del 2026, la Diputació de València aprova una comissió de servei per a Vanesa Soler per la “urgent necessitat” de cobrir una plaça de secretària de direcció: així, la muller de Pérez Llorca deixa Finestrat, es trasllada a València i, a més, veu com el sou, en aquest pas, plop!, alegrement se li ha doblat (de 25.000 a 52.000 euros l’any).

Quan se sap la bona nova familiar, resulta que, en comptes de felicitar la parelleta, la gent se n’escandalitza. I aleshores és quan compareix ell en un vídeo dient que està tan indignat i que la seva dona és funcionària de fa vint anys i que tot plegat són atacs masclistes. No triga gaire a sortir a la llum que, en realitat, no va ser fins el 2024 que Soler va consolidar la plaça i va passar a ser funcionària de carrera. O que les tres persones que aspiraven a la mateixa plaça tenien més anys d’antiguitat que ella en la funció pública. Com que això és un no parar, mentre escric llegeixo que Pérez Llorca ha afirmat a les Corts que en realitat la dona no ha doblat el sou, ja que a Finestrat cobrava 38.000 euros a l’any. Estrany argument, perquè ara s’afegeix a tot plegat una altra pregunta: per què cobrava 13.000 euros més dels estipulats per a la seva categoria? En qualitat de què li van atorgar aquests complements? Cal recordar que el batlle de Finestrat va ser Pérez Llorca fins el 2025?

En fi, que ja és com una redundància que aquest vestit a mida per a la parella de Pérez Llorca s’hagi confegit a la Diputació de València, aquella vella i coneguda ferum. La broma de mal gust acaba de prendre dimensió quan recordem que, a més a més, en aquest mateix temps el PP hi ha organitzat una porga política de funcionaris desafectes (com que no els pot fer fora, els lleva funcions, els arracona i els impedeix de fer la feina per a la qual estan capacitats).

He dit redundància? Posem-hi modus operandi, potser, millor. Fent brometes l’un, amb posat d’indignació l’altre, el modus operandi és sempre el mateix, amb el desvergonyiment dels qui es prenen les institucions públiques com si fossin un vedat particular per a la seva cacera de bitllets. I al poble? Al poble, prrrrt…!

No era res de nou, però sí que ho va ser que el president iranià, Massud Pezeixkian, obrís la porta a un alto-el-foc en una trucada al president del Consell Europeu, António Costa. Li va dir que el seu país estava disposat a posar fi a la guerra si rebia garanties que no hi hauria nous atacs. Pezeixkian va reclamar, a més, als països europeus que abandonessin l’“enfocament destructiu” envers l’Iran i defensessin el dret internacional.

Ara la comunitat internacional espera el discurs de Trump d’aquesta nit –previst a les 3.00, hora catalana–, que pot ser el moment de redefinir el conflicte. Ja ho veurem. Curiosament, ahir al vespre, els mercats van agafar com a catalitzador el fet que Trump digués que estava disposat a acabar la guerra sense reobrir Ormuz, i passés la pilota als europeus, sense estalviar-los improperis, com és habitual. Els inversors ho van interpretar com una possible fi del conflicte, perquè es van ajuntar la fam i la gana. Sigui com sigui, els ànims continuen fràgils. La inflació per l’energia pressiona, el barril de petroli avui encara supera els 100 dòlars i no cal dir que qualsevol escalada militar pot capgirar els guanys en qüestió d’hores.

Tot plegat és una demostració més de la volatilitat actual de tots els mercats, ancorada als capricis contradictoris del president multimilionari, capricis dels quals, presumptament, ell i els seus afins poden treure un benefici ben sucós. Però això ja són figues d’un altre paner. A Europa no es veu la situació tan clara com apunten els mercats. I la Comissió procura que els països es preparin per a la situació més negativa: que la guerra duri molt més que no diuen els americans. Per això sospesa de reactivar algunes de les eines dissenyades durant la crisi energètica del 2022, quan la retallada del subministrament de gas per part de Rússia va dur tensió màxima als mercats. L’actual pertorbació, derivada de la guerra de l’Iran, torna a posar a prova l’estabilitat energètica del continent, i obliga Brussel·les a considerar mesures extraordinàries per a contenir l’impacte.

Abans-d’ahir, en una carta als ministres d’Energia dels països membres de la Unió Europea, el comissari d’energia, Dan Jørgensen, va convidar els governs a sospesar d’aplicar “mesures voluntàries de reducció de la demanda, […] amb especial atenció al sector del transport”. Això significa que es podria demanar als ciutadans que restringissin els desplaçaments amb cotxe o que renunciessin als viatges amb avió, a fi de conservar el combustible per a fins més essencials. A més, a la tarda va convocar d’urgència una reunió extraordinària virtual dels ministres. Però no en van sortir propostes concretes.

Malgrat l’eufòria sorprenent dels mercats d’avui, Dan Jørgensen va dir, després de la reunió, que Europa s’enfrontava a una “situació molt greu” sense un final clar a la vista. Va insistir en el fet que la guerra de l’Iran probablement causaria una interrupció prolongada en els mercats energètics. “I no serà curta. Encara que demà hi hagués pau, hi haurà conseqüències en la producció, perquè la infrastructura energètica a la regió ha estat arruïnada, en bona part, per la guerra.” Com a curiositat, una de les coses que van demanar davant la premsa –i que em sembla molt difícil de dur a terme– van ser pràctiques de conducció eficients per als vehicles comercials, i també una organització millor de la logística de lliurament de mercaderies. Què hi dirà Amazon?

Evidentment, va recordar la forta dependència del combustible importat a Europa, que la deixa exposada a l’impacte del conflicte del Llevant en els preus globals de l’energia. Els preus del gas europeu han augmentat més del 70% des que va començar la guerra i els del petroli, al voltant del 50%. Va prometre que la Comissió anunciaria un conjunt de mesures a escala de la UE ben aviat.

Sobre l’encariment dels preus i l’hipotètic problema subsegüent en què ens podem trobar, la penúria de producte, en parlava ahir Paul Krugman al seu bloc. Per ell, aquest augment de preus fins ara ha estat especulatiu, impulsat per l’expectativa de futures escassedats, més que per una falta de petroli real. De fet –deia–, fins ara els enviaments als mercats de tot el món no han disminuït, perquè el transport de petroli des del golf Pèrsic als principals mercats triga entre 4 i 6 setmanes. Com a resultat, quan va començar la guerra, ja hi havia una gran quantitat de petroli a la mar, navegant més enllà de l’estret.

No obstant això, “aquest període de gràcia és a punt d’acabar i la crisi del petroli és a punt d’esdevenir crítica”. Es referia al fet que els lliuraments als mercats asiàtics s’acabaran aquesta setmana i els lliuraments a Europa, la vinent. I afirmava: “Una vegada la crisi es torni física, ja no hi haurà marge per a manipular als mercats.” Recordava que, des que va començar la guerra, Donald Trump havia aconseguit, unes quantes vegades, de fer baixar els preus afirmant que s’havien obert negociacions amb els iranians, però sense dir mai amb qui. El comentari d’ahir en podria ser un exemple. Però, evidentment, això no funcionarà si s’exhaureix el petroli.

La pitjor hipòtesi possible que pinta el premi Nobel americà és la mateixa que ha pres de referència el comissari Jørgensen. La recomanació de la Comissió Europea és un senyal que la crisi logística, al golf Pèrsic, passa de la dimensió “econòmica” a la “física”. És a dir, no sols pagarem més per l’energia, sinó que correm el risc de no tenir-ne prou. Atès que la guerra contra l’Iran podria durar molt de temps, i fins i tot perilla d’ampliar-se a la mar Roja, Jørgensen creu que els països de la Unió Europea “s’haurien de preparar a temps per preveure una interrupció potencialment prolongada” del subministrament. I millor si no hi han de recórrer, és clar.

De moment, avui les borses han tancat amb una pujada molt forta: l’Íbex-35, amb un 3,1%; l’Euro-Stoxx 50, un 3%; i els índexs dels EUA, a l’hora de tancar les europees, pugen moderadament, al voltant de l’1%. El petroli ha baixat fins a 102 dòlars el barril i tothom resta a l’espera, una vegada més, de què digui Trump aquesta nit. Demà serà un altre dia…

Truques al servei de lingüistes d’emergència 24 hores de la Generalitat de Catalunya. En primer lloc, t’aclareixen que, independentment de com vulguem definir la complexitat lingüística, totes les llengües són igual d’expressives i de vàlides per a qualsevol tasca. Tant val el tai, el frisià o el zulu per escriure una gran obra de literatura, comprar tomàquets o demanar-se si totes les llengües són igual de complexes. I, en segon lloc, et diuen a contracor que la pregunta sobre la complexitat de les llengües té moltes dimensions i engloba diferents conceptes relacionats amb la biologia, la neurociència, la física i les matemàtiques, però que no et volen deixar encara més atabalat.

Tanmateix, el que també queda clar, t’asseguren, és que no totes les llengües transmeten la mateixa informació gramatical quan es parlen. Que n’hi ha que marquen gènere gramatical (o categories nominals), n’hi ha que marquen dos, tres o més nombres al nom (singular, dual, trial, paucal, plural…), n’hi ha que presenten obligatòriament evidencials (és a dir, que t’obliguen a marcar en el verb d’on has extret la informació que presentes; si l’has viscuda en primera persona, si l’has sentida d’algú altre, et cetera), n’hi ha que t’obliguen a dir si quan et refereixes a ‘osaltres s’hi inclou o no l’interlocutor, n’hi ha que t’obliguen a dir si una cosa que ha succeït en el passat ha succeït fa poc temps o fa molt de temps… És clar que tot això ho podem expressar en qualsevol llengua fent servir les paraules, però la morfologia ho condensa i t’obliga a plantejar els missatges amb una configuració concreta.

Per tant, podem parlar, continuen, de llengües que marquen diferent informació explícitament i obligatòria, i podem imaginar que, com més informació explícita codifiquen les llengües, més “complexa” en serà la gramàtica. Trobem diferències en les llengües del món, en aquest aspecte: un estudi recent posava llengües com el tariana (arawak, Brasil), el polonès (indoeuropea, Polònia), o l’onondaga (iroquesa, EUA) com a les llengües amb més distincions explícites, i llengües com el jukun takum (atlàntic-congo, Camerun), el damar occidental (austronèsica, Indonèsia) o el zacatec chatino (otomang, Mèxic) com les que tenien menys distincions explícites. És clar que aquesta és només una classificació de moltes possibles, però és curiós veure que no hi ha patrons clars pel que fa a les famílies o a les parts del món: a qualsevol lloc et podries trobar una llengua en un extrem o en un altre dins la taxa d’informativitat.

Però si hi ha llengües que transmeten diferent informació de manera obligatòria i que tenen gramàtiques diferents, demanes, pot ser que algunes llengües exigeixin més esforç cognitiu que d’altres per processar-les? I et diuen que també s’ha estudiat el tema de com de densament les llengües transmeten informació. Aquí hi trobem, de fet, grans diferències: llengües com el tai, ja mencionat, el vietnamita o el mandarí transmeten prop d’un 150% més d’informació per síl·laba que llengües com el japonès o el castellà. Aquesta diferència la podem explicar pel fet que les primeres tenen un sistema fonològic complex de combinacions de tons i vocals que els permet moltes distincions amb poc material, i dir molt amb molt poc. El que s’observa, però, és que aquestes llengües es parlen més lentament que aquelles amb síl·labes menys informatives, i que, independentment de les llengües i les cultures, els parlants transmeten informació a un ritme més o menys constant: al voltant dels 39 bits (unitats d’informació) per segon. Per tant, sembla que els parlants ens adaptem a les nostres pròpies limitacions cognitives, i que aquest podria ser un dels tan esquius universals del llenguatge.

Després d’haver considerat tots aquests factors, et quedes tranquil sabent que la resposta a si totes les llengües són igual de complexes és, com tot a la vida, que depèn de com t’ho miris. Penges i pots tornar a tancar els ulls, potser beus un glop d’aigua del got de la tauleta de nit, potser fins i tot gires el coixí per a més frescor i confort. Però l’horror no s’acaba, perquè ara no pots evitar demanar-te: i, més enllà dels universals cognitius i aquestes coses que s’inventen els científics, què és millor, de tota manera? Una llengua molt complexa, màximament expressiva i que et permeti parlar de manera eficient amb tot de detalls d’allò que t’envolta, o una llengua màximament simple, elegant i que et doni la possibilitat d’escollir allò que vols dir i allò que vols amagar? Al cap i a la fi, en la història, tant la complexitat com l’elegància s’han fet servir per justificar supremacismes lingüístics. Avui dia es diu (i t’han deixat entendre) que considerem que totes les llengües són perfectes, però per a què? Per a transmetre informació, per a pensar? I per a qui? Per al parlant, per a l’oient, per a l’escriptor, per al lector?

L’operador de la línia de lingüistes d’emergència, que et torna a agafar el telèfon i escolta les teves preocupacions amb tota la paciència del món, et proposa que imaginis una llengua que evita qualsevol redundància i que es limita a fer el mínim que podríem demanar del llenguatge: comunicar allò a què no podem referir-nos només assenyalant o imitant. No volem res de superflu: ni gènere gramatical, ni nombre al nom, ni distincions entre articles definits i indefinits, ni temps ni persones verbals, ni sufixos derivacionals, ni pronoms de relatiu, ni res d’allò que agrada als lingüistes. No és una llengua fàcil d’imaginar, i potser no estaràs d’acord amb algunes tries, però, de fet, podem trobar una gran quantitat de llengües que no tenen algun d’aquests trets. El lingüista de guàrdia crida una companya i tots dos junts munten una minúscula obra teatral a tall de demostració:

—Bon dia

—Bon dia

—Com tu estar?

—Aquest nit dormir un mica mal. Només tres hora. Estar tot nit pensar en complex llengua. Ser tema complica.

—Jo llegir llengua més complica és alemany. Tenir paraula molt llarg i això anar bé pensar tema filosofia. Potser per això allà ser sempre tan avenç.

—I de què servir a ell? Mirar com ell anar avui dia…

No acaba d’estar malament, aquesta pseudollengua. En general, es fa entendre (ens pot recordar, de fet, com un guionista de televisió faria parlar un estranger), tot i que com a lectors hem de fer una mica d’esforç per deduir si avenç es refereix a un nom o a un adjectiu, en quin moment el segon personatge ha llegit sobre l’alemany, o quin és el referent d’ell (els països germanòfons) a l’última frase. Ara bé, l’emissor de qualsevol d’aquests missatges no s’ha d’esforçar gaire per crear-lo: amb poques formes ja ha pogut dreçar un significat prou complet.

Els operadors et fan imaginar ara una altra pseudollengua, màximament complexa, en què l’emissor està obligat a marcar gramaticalment molta informació diferent:

—Bonc diac

—Bonc diac

—Com ha anat el capti de setmanc?

—Ha anati prou bé, hem anati d’acampadel a la Garrotxa. Muntar tendama de campanya sí que ésli complex, i no lesti llengüesti!

—Què tenena a veure lesti llengüesti amb l’acampadel?

—Perdona, em tenenio una mica obsessionat… Seràli millor que em faci una infusió.

En aquest pseudocatalà hipercomplex hi trobem moltes marques gramaticals, que, si en coneixes la gramàtica, et donen molta informació sobre allò a què es refereix el missatge. Per exemple, tenim tres categories nominals noves: a més de tenir masculí i femení, la marca -c s’afegeix als noms que refereixen a temps i dies de la setmana (dia, setmana), la marca -ti s’afegeix als noms que es refereixen a parts del cos (llengua, cap), i la marca -el s’afegeix a noms que refereixen a esdeveniments (acampada). Aquesta llengua també ens obliga a dir d’on hem tret la informació a què ens referim en el verb (es tracta dels evidencials que t’han mencionat fa una estona): així, al verb hem anat se li afegeix la marca -i, que denota que l’emissor ha experimentat en primera persona l’esdeveniment, mentre que al verb és de la quarta línia i el serà de l’última línia s’hi afegeixen la marca -li per denotar que es tracta d’una opinió. Finalment, a la paraula tenda se li afegeix la marca -ma per denotar un nombre dual: vol dir que parlem de dues tendes de campanya, ni més ni menys.

Segurament, aquest text també ha estat prou comprensible sense l’explicació, però amb molt de soroll que, si no coneixes la gramàtica inventada, no és fàcil de desxifrar. El lingüista de torn nocturn et demana que el creguis quan et diu que aquest tipus de complexitat es considera més fàcil per al receptor, perquè en rebre més informació explícita no cal fer-nos preguntes sobre quantes tendes de campanya s’han muntat o si la bonança de la infusió és fet o opinió.

En general, però, conclou, a les llengües (o als parlants) no els agraden els extrems. La comunicació sempre és una negociació entre l’emissor, el receptor i l’entorn en què se situa l’acte comunicatiu, i és en aquest marc del mínim esforç per la màxima claredat que s’autoregulen. Si totes les llengües acaben codificant una quantitat semblant d’informació, o si n’hi ha que realment tenen una gramàtica substancialment més complexa que d’altres, és una pregunta que, malauradament, encara continuarà deixant sense son desenes de persones arreu del món.

Alejandro García Matarredona, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

La clau és que les grans empreses digitals –Facebook, X i les altres– han construït xarxes que connecten milers de milions de persones. Això ja ho sabem. Però potser no ens hem parat prou a considerar com funcionen, quin és el principi que les governa i quin efecte tenen sobre el nostre dia a dia.

I hi ha un sol principi que les governa: l’atenció. Els algorismes són dissenyats per maximitzar el temps que passem dins aquestes xarxes. Per a res més que això. No són dissenyats per informar-nos o fer-nos entendre el món, ni per fer-nos més intel·ligents i cultes, ni per millorar la democràcia o la participació ciutadana. 

I com aconsegueixen de retenir-nos? Com s’aconsegueix que la gent no tanque la pantalla? Amb la irritació. Amb el ressentiment. Amb la indignació. Amb la sensació que hi ha sempre algú que ens ha fet alguna cosa i que cal respondre-hi, que ens hi va la vida. 

La qüestió és que amb el pas dels anys i experimentant amb milers de milions d’usuaris en temps real els algorismes han après –de manera darwiniana, si ho puc dir així i amb una precisió que fa respecte– que la ràbia enganxa molt més que no la satisfacció. Que la por reté molt més que no la tranquil·litat. O que l’insult es comparteix molt més que no el raonament.

I el resultat d’aquesta lògica –que més enllà de ser una cosa personal s’ha estès sobre el conjunt de la societat com una boirina fina, i ha canviat radicalment la manera que tenim de relacionar-nos– és aquesta situació que a alguns ens costa tant de comprendre, perquè no té cap lògica aparent. Que gent que coneixem –gent normal, gent raonable– de colp i volta comença a dir coses estranyes, apuja notablement el to de la conversa, s’enfada per temes que fa quatre dies no l’haurien ni alterat, veu enemics mortals on no n’hi havia, nega el passat i la història d’allò que has estat tu i d’allò que és ell i s’apunta a la idea de rebentar-ho tot… excepte la màquina, excepte l’aplicació, que dosifica la seua ansietat i li aporta la quantitat diària de ràbia. 

Pensar –raonar, que és un vocable perfecte de la llengua catalana– requereix temps, silenci, incertesa, dubtes, dades, humilitat, saber que tu no tens la raó en tot i acceptar, per tant, la possibilitat d’haver de canviar d’opinió. Reaccionar, en canvi, és instantani, és orgàsmic, és satisfactori d’una manera que el pensament no ho podrà ser mai. Insultar, amenaçar, escopir causa un gust anatòmic. Contra això hi ha poc a fer, però cal ser conscients que és un model de funcionament que, enaltint la simplificació, ens allunya del sentit crític, de la reflexió i el coneixement, peces necessàries per a transformar qualsevol societat. Com la nostra, que ausades que ho necessita.

I, simplement, quan ja hi ha prou gent reaccionant en la mateixa direcció, solament és qüestió que aparega l’home –o la dona– que sap aprofitar-ho. Com a negoci o com a política. O com a totes dues coses alhora. Que l’onada que vivim ara mateix siga indiscutiblement mundial és una clara indicació que no depèn –tan sols– de les circumstàncies de cada país, d’allò que haja passat o deixat de passar en cada país recentment. No ho oblideu, això, o no entendreu res.

Donald Trump –sobretot ell– va captar molt aviat que Twitter no era un canal de comunicació com diuen i defensen els qui encara no volen entendre què passa. Twitter era i és una màquina de fabricar bocs expiatoris. Certament, el mecanisme aquest de la irritació és tan antic com la política –això cal reconèixer-ho i la història i la literatura mundials ho certifiquen–, però la diferència en el nostre temps la marca el fet que mai en la història de la humanitat ningú no havia tingut una infrastructura de difusió de l’odi tan eficient al seu servei. Ningú no havia tingut mai una màquina d’irritar ficada a la butxaca de tots i cadascun dels ciutadans.

Personalment, em resulta corprenedor –i fins i tot em fa vergonya– comprovar que persones com els filòsofs Bernard Stiegler i Paul Virilio ens advertien de feia temps que passaria això i jo no els feia cas, em semblaven uns exagerats. Stiegler va dedicar els últims anys de la seua vida a explicar aquest mecanisme i va encunyar l’expressió “formiguers numèrics” per descriure que aquestes xarxes són dissenyades no per connectar persones sinó per extreure’n l’atenció, alimentant la part més pulsional i reactiva de cadascú, la menys racional i la més violenta. I Virilio –tan lluny en el temps com el 1996!– va publicar un llibre clarivident que aquests dies torne a llegir: Cybermonde, la politique du pire (‘Cibermón: quan la política aposta pel pitjor’).

I què us diré? Doncs que fa molta impressió constatar que jo, per exemple, no veia aleshores això que ells ja veien tan clar. I que em sap greu. Però que, encara més, em sembla mentida que tot plegat siga una cosa tan senzilla d’explicar i que, en canvi, i pel que es veu, puga generar un recel tan gran de ser admesa, una negació tan evident del principi del dubte, que cal que no oblidem que és a la base de la civilització humana.

PS1. Precisament avui fa cinquanta anys que va nàixer Apple. Una empresa que, com explique en aquest article, no va nàixer prometent fer-se rica sinó prometent alliberar la humanitat.

PS2. Juan Luis Gandia ha estat elegit fa poc nou rector de la Universitat de València. Poques setmanes abans de prendre possessió del càrrec, l’ha entrevistat Laura Escartí: “La universitat pública ha de ser un garant que existisca equitat social”.

PS3. Aquesta nit un grup de quatre astronautes viatjaran a la Lluna en un vol de reconeixement que significa el nostre retorn com a espècie al satèl·lit i probablement –ara sí– el començament de la colonització. A Florida, on es farà el llançament, Loren Grush ens explica en aquest article les claus polítiques i econòmiques d’aquest viatge apassionant.

PS4. A VilaWeb Televisió el dimarts hi ha La crisi dels 30, i aquesta vegada Clara Ardèvol ha parlat precisament sobre el futur amb la divulgadora Alba Lafarga i el filòsof Eudald Espluga. Vegeu-ne el vídeo.

“Ningú no llegeix res”: aquest era el títol d’un article que va publicar l’escriptora Leticia Martin al diari argentí Perfil al maig farà un any. Hi reflexionava sobre la feina d’escriure aquella columna i denunciava que el diari feia mesos que no li pagava. I aquell article va sortir publicat al diari en paper i a la versió web, cosa que segurament demostrava que, efectivament, no llegeix ningú. O, potser, qui ho va veure va decidir no dir-ne res perquè la vergonya arribés al quiosc. Martin escrivia que, avui, l’èxit era la viralització. Com més corregués per les xarxes un article, més es considerava que havia reeixit. Curiosament, això va passar també amb aquell article seu, que es va fer viral. Objectiu aconseguit?

És evident que escriure una columna avui no té res a veure amb què significava escriure-la fa deu anys i més enrere. Quan els articulistes pontificaven i sentenciaven. Quan els articles tenien una repercussió real. No faré ara una reflexió sobre el periodisme, déu me’n guardi, ja fa temps que vaig escarmentar. Però m’he plantat davant la pantalla pensant en el pròxim article de la quinzena i m’he demanat per què escriure, si no llegeix ningú. Ja ho sé, que ara em direu: ep, jo sí. I tant, sí, jo també. Però no. Darrerament, lliscant pantalla avall amb el cervell en la funció de repòs, m’he anat trobant amb un fenomen no sé fins a quin punt estès, perquè tinc la meva bombolla. Articulistes mirant a càmera i recitant fragments del seu article. I si vols saber com continua, clica a l’enllaç i llegeix (o no, deixa’ns un like i un comentari i continua lliscant avall). Aquí som avui.

Hi va haver un dia que ja no n’hi havia prou, de saber escriure, que també havies de trobar el ganxo d’un titular prou cridaner. I llavors tampoc no n’hi havia prou, que també havies de fer-lo córrer tu per les xarxes amb les frases més enginyoses i fer-te allò de la marca personal i tal. Ara, també, tingues dots escènics –i si no, posa-hi morro– i fes una cosa aparentment tan absurda com parlar a càmera explicant o recitant o resumint aquest text que has escrit per ser llegit. Els formats es barregen fins a confondre’s, i no llegeix ningú perquè tots estem enganxats a una pantalla on va apareixent un vídeo rere un altre amb l’individu de torn mirant-te als ulls i ara descobrint-te la sopa d’all, ara comentant la polèmica del dia, ara explicant-te com fer servir la paella d’acer inoxidable sense que se t’enganxi tot, ara cinc trucs per a no perdre la calma durant una rebequeria, ara receptes de tàper per a la setmana, ara com tonificar el cos i no perdre força a partir dels quaranta (un dia podríem parlar de la monetització que s’està fent de la menopausa, i de la criança, i de tantes i tantes coses més), ara per què hauries de llegir tots aquests llibres que les editorials han enviat als recomanadors, ara la crema infal·lible i per la publicitat de la qual ha rebut una remuneració, i reels i més reels, amb un fragment d’entrevista polèmic per aquí, un tros de declaració descontextualitzada per allà, i tot es barreja fins a ser una olla de grills, o un orgue de gats, el que us faci més angúnia, i un s’empatxa i plega o acaba cridant encara més i ara ja sento l’Ovidi recitant l’Estellés “i el crani               rebotant               per tots els escalons”.

Ja sabem què passa després d’un empatx. Dieta tova uns quants dies i avall. O, mira, potser no. Potser passarà com diuen que comença a passar amb les sèries, en què hi ha una tendència a deixar de mirar-ne tantes i centrar-se en poques però de més profunditat, i ara també amb els llibres, que es veu que la moda és tornar als clàssics i deixar-se estar de tantes novetats (un dia també en podríem parlarem, d’aquests empatxos), i potser deixarem estar la pantalla d’una vegada, aquesta pantalla que veiem tan nociva per als nostres infants i a la qual som addictes la majoria d’adults, i tornarem a obrir l’article d’un diari sense agafar dreceres per les xarxes socials plenes de pescaclics i titulars sense context, sabrem on publica cadascú i quin dia i ho anirem a buscar… Bé, és evident que faig volar coloms, i ara m’he desviat del tema però sóc allà mateix, la sensació que no llegim, que ens arriba tot amb vomitades, que llavors passa que perdem comprensió lectora i un article gaire llarg se’ns fa bola, i és tan més còmode fer lliscar unes quantes fotos cap al costat amb quatre destacats cridaners, tot ben picadet, i en acabat, sobretot i el més important, tenir-ne la nostra opinió i fer-la saber.

Perquè la sensació és que també estem empatxats d’opinió. Ara no recordo qui ho va dir, que fer opinió és bufar i fer ampolles, perquè tothom en té una, que la cosa difícil és fer reportatges i investigació, cosa per a la qual calen molts més recursos i per això n’hi ha menys. I vet on sóc. Aquí, convivint amb les contradiccions (“les meves contradiccions són les meves esperances”, m’aferro a Joan Fuster) i pensant cada dia com podria fer-ho millor. I també com n’era, de fàcil, penjar una entrada al bloc quan tenia vint anys i com em costa ara donar un article per acabat, tenint cura de què dic i com, i això que em pensava que fer-se gran era perdre manies. Però mira, el respecte de l’article publicat en un diari, encara avui, malgrat tot. També malgrat que no llegeixi ningú.

Perquè el problema no és el tribunal. Ja n’hi ha prou de ser innocents: el problema és el poder que hi ha darrere el tribunal. I, sobretot, el problema és la nostra renúncia sostinguda a disputar-lo, a disputar el poder. El problema és la “pau autonòmica” que hem administrat durant quaranta anys en compte d’assumir el conflicte nacional entre els Països Catalans i Espanya amb tota la profunditat.

Quan, a començament dels anys vuitanta, es va construir el model d’immersió lingüística al Principat –que a la resta no vam arribar ni a això–, es va fer una operació tàcticament brillant, però estratègicament covarda. Brillant, perquè garantia un mínim de normalització en un context hostil. Covarda, perquè es va optar per camuflar una decisió pròpia del poder polític sota l’etiqueta inofensiva del “model pedagògic”. La tesi deia que la introducció de la llengua catalana en les escoles no era el resultat d’una voluntat col·lectiva que s’imposava democràticament sinó que era una metodologia avalada per experts. No era sobirania: era didàctica. No era conflicte: era consens.

Aquest desplaçament no era gens innocent. Perquè en realitat era una manera d’evitar el xoc amb l’estat espanyol i, de passada, una manera de no haver d’explicar a la societat que la normalització lingüística implica jerarquia, prioritat i, sí, imposició legítima –com la que apliquen ells, però al revés. Per contra, es va preferir fabricar un relat amable abans que expressar la veritat política. I la veritat política –d’ençà d’Aracil, això és fora de tota discussió– és que cap llengua minoritzada no sobreviu sense decisions de poder, sense decisions brutalment polítiques, sostingudes en el temps.

El cost d’aquella operació és exactament això que paguem ara. Perquè allò que es presenta com a decisió tècnica es pot discutir. I allò que es pot discutir es pot judicialitzar. I allò que es judicialitza, en un estat que té una llengua amb rang constitucional superior i una altra de simplement tolerada, té un recorregut previsible. Això del TSJC no és un abús esporàdic i aïllat: és un mecanisme estructural. No és cap anomalia: és la norma.

Per tant, la pregunta que s’ha evitat durant dècades és d’una simplicitat incòmoda: qui mana ací? Qui decideix en quina llengua s’eduquen els nostres xiquets? I això no és una pregunta ni pedagògica ni jurídica ni res de tot això. És una pregunta de poder, sobre qui té el poder i l’exerceix. I mentre la resposta siga “el poder no el tenim nosaltres”, tot seran pedaços provisionals amb data de caducitat.

Cal, doncs, posar fi a les excuses. La classe política catalana –amb comptades excepcions que no alteren el balanç– ha preferit gestionar la llengua com un dossier tècnic perquè polititzar-la de debò tenia uns costs que ningú no volia assumir. Els partits independentistes han convertit la immersió en un símbol retòric mentre eviten de portar-la al terreny on es decideixen les coses de veritat: el conflicte sostingut amb l’estat espanyol. Els partits d’esquerra no independentistes han defensat el model perquè poden fer-ho sense qüestionar l’arquitectura de poder que el fa inviable a llarg termini. I el món acadèmic i expert –i també de fa un temps les associacions que defensen la llengua– ha actuat com a coartada sofisticada de tot plegat: molta evidència ensenyada, molt de consens retratat, molta civilitat, però gens de múscul polític. Gens de força. Res de res.

I el resultat és aquest model fràgil, dependent i, sobretot, reversible. Un model que funcionava només perquè, entre ells, no hi havia ningú que el pressionàs seriosament ni el volgués qüestionar. Però un model que s’esquerda i es fa miquetes tan bon punt entra en el circuit real del poder: el judicial, el mediàtic, l’estatal.

Ara, amb la nova sentència a la mà, tothom s’indigna. Òmnium Cultural diu que el model l’han de decidir els catalans al parlament. I és evident que té raó. Però aquesta veritat no naix avui. I on era aquesta claredat quan es construïa aquell relat despolititzat que ens ha portat on som? On eren les majories disposades a dir, sense matisos, que el debat de la llengua a l’escola no és un debat pedagògic, sinó una qüestió de sobirania nacional catalana? El problema del consens no és que siga fals: és que és impotent quan algú amb poder el desdenya.

La immersió encara no ha fracassat com a model. Però ja podem dir que ha fracassat com a estratègia política. O, més ben dit, se n’ha fet evident la debilitat de partida: haver estat concebuda com una solució tècnica a un problema que sempre ha estat i sempre serà polític. Un cert model de catalanisme va voler fer veure que una llengua es podia normalitzar sense disputar el poder a aquell qui la minoritza. I això, senzillament, ni passa ni passarà.

La pregunta important, doncs, no és què dirà el Tribunal Suprem espanyol ni quin marge interpretatiu resta. Això és feina d’advocats. La pregunta de fons és si els catalans estem disposats o no, finalment, a abandonar la comoditat del relat pedagògic i assumir el cost del conflicte polític real: nació contra nació. Perquè una llengua no és tan sols un vehicle de comunicació: és un marc de poder. I defensar-la implica establir prioritats, assumir el conflicte i sostenir decisions, encara que siguen impugnades i els altres ens diguen que són il·legals.

Hi ha una cosa en què crec que els catalans ens hem equivocat molt aquests anys: els drets col·lectius no es consoliden perquè siguen raonables, sinó perquè tens prou força per a fer-los irreversibles. Perquè tot allò que no arriba a aquest llindar és negociable. I, per tant, atacable. Carn de derrota. I així, mentre continuem confonent consens amb poder i pedagogia amb sobirania, el desenllaç serà sempre el mateix. Podrem guanyar relats, informes, admiració i suports. I fins i tot sentències aïllades de tant en tant. Però la partida de fons la continuarem perdent mentre no disputem obertament i cruament el poder a qui el té, a l’Espanya que no dubta mai a fer-lo servir contra nosaltres.

PS1. S’acaba el mes de març sense l’esperada sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la llei d’amnistia i torna a haver-hi especulacions de tota mena de quan es podrà desencallar la situació del president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig, per una banda, i d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, per una altra. I no és solament això, sinó que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, ja serveix en alguns mitjans espanyols per a dir que “complica el retorn de Puigdemont”. Josep Nualart Casulleras analitza què hi ha de cert en tot plegat i què no: “Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?”.

PS2. Si ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim. En aquest capítol quatre joves parlen sobre l’interès en la política. Són Blanca Noguera (Menorca), filòloga clàssica i prescriptora literària a les xarxes; Clara Grau (Andorra), membre de Concòrdia i activista per la llengua; Miquel Castelló (País Valencià), membre de Joves d’Acció Cultural del País Valencià; i Genís Vives (Principat), jurista i membre d’Òmnium Cultural. Vegeu-ne el vídeo, interessantíssim.

PS3. Avui, dimarts, la comunitat educativa del País Valencià ix al carrer amb motiu de la vaga convocada pels sindicats STEPV, UGT, CCOO i CSIF. Reclamen, fonamentalment, sis punts, que van de la derogació immediata de la llei Rovira a la millora de les condicions laborals dels professors, passant per la reducció del nombre d’alumnes per aula i la reivindicació del català a l’ensenyament. Laura Escartí ha entrevistat Marc Candela, coordinador d’acció sindical de l’STEPV, el sindicat majoritari a l’ensenyament: “Els sindicats estem desbordats, hi ha moltes ganes d’eixir al carrer”.

PS4. Diumenge farà un any del traspàs de Josep Palàcios i d’ençà de fa un mes hi ha a disposició de tothom un llibre d’estudi i homenatge: Josep Palàcios. Home de lletres. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i recull les aportacions fetes en una jornada que la Càtedra Joan Fuster va organitzar a Sueca el 13 de juny de 2024. En parla Esperança Camps en aquest article.

PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres, són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir, amb accés obert, el nostre treball, sense murs de pagament. Però hem de ser més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que –si encara no ho sou– penseu si us en voleu fer subscriptors o, si més no, fer una donació única i sense cap més compromís.

Si ara tinguéssim una màquina del temps, seria una bona ocasió per a viatjar al segle que ve i veure la fórmula amb què el COI i les federacions futures hauran inclòs les dones trans a les seues competicions: si hauran tirat per categories segregades, en el pitjor dels casos; si totes les disciplines seran mixtes, o si seran individuals basades en la superació de les marques personals. Haurà de ser una de tres, perquè l’única certesa aquí és que les persones trans no desapareixeran, i les seues ambicions tampoc. Hom pot pensar que em precipito presumint que la deriva regressiva no durarà un segle, però m’estimo més suposar que amb cent anys n’hi ha prou perquè les societats es guareixin i deixin de voler tornar la gent als vells armaris físics i mentals.

Dit tot això, torno a la qüestió del punt de vista dels qui no hem tingut mai clar l’encaix de les atletes transgènere en l’esport. I aquí he d’afegir: tal com està muntat l’esport, perquè, si parlem d’inclusió, aquest món ja està mal resolt d’entrada. Vull dir que la competició física és un altre territori d’hòmens que els qui no s’ajusten a l’universal masculí sempre l’han hagut de conquerir, començant per les dones. Tot i això, obrir-lo a la diferència de l’universal establert –a dos pits, a un membre amputat, a una paràlisi cerebral– no ha resultat cap amenaça mentre la classificació general ha continuat ordenada en dos calaixets: el que dóna més drets televisius i els altres. El problema ve quan la pau de l’ordre establert és torbada per la conquesta de drets d’una part de la societat amb qui el sistema no comptava, ja fos perquè de normal s’ha reprimit, ocultat, tancat, suïcidat o executat, estalviant-nos la murga d’haver-hi de pensar.

En efecte, dirimir el lloc que han d’ocupar els discriminats al pati dels dominadors és més complicat que resoldre qui arriba més lluny, qui és més ràpid, més fort, més dotat per als avantatges amb què tradicionalment s’han mesurat els hòmens entre ells. D’aquesta manera, l’univers trànsfob, que no es complica, no s’expressa tant en termes d’inclusió com d’encaix en un ordre establert i natural. El discurs del feminisme transexcloent, com el del masclisme que l’instrumentalitza, ve a dir una cosa tan fàcil d’entendre com que, tant com ha costat a les dones fer-se un lloc al pati dels hòmens, només els falta ara haver de compartir el seu racó. Llàstima que la història continua, benvinguts al món de la interseccionalitat: en la piràmide de la marginació, sempre hi ha algú a sota més discriminat.

A manera de parèntesi, he dubtat si havia de perdre el temps amb les clàssiques obsessions trànsfobes sobre els lavabos i els vestidors, atès que ha estat un dels arguments de les atletes que es consideren amenaçades per les competidores trans. Ja ho sabeu, aquesta derivada de la idea que hi ha hòmens que fan el trànsit per colar-se als espais de dones i violar-les –com si els hòmens haguessin necessitat mai cap lavabo ni cap vestidor ni cap sofisticació per a violar, que sempre se n’han sortit sense gaires maldecaps. I, pel que fa a la competència deslleial, aquesta fantasia que atletes fracassats es puguin fer passar per dones per rascar alguna medalla, ja ni hi entro perquè només és la mesura d’una ignorància: la del coratge sobrehumà que cal per a renunciar a l’estatus de privilegi de la masculinitat i davallar al graó més oprimit de tots, aviam si un dia pel carrer tens sort i et volen matar. S’ho pot figurar anàlogament el català a qui li retreuen que “triï” d’enraonar la seua llengua podent parlar castellà, que és “lo normal”, i deixar de complicar la vida a la resta del món: per a qui s’hi hagi trobat, “moriràs essent un home” té el mateix component anorreador del “moriràs essent espanyol”.

És la incomoditat de sortir del blanc o negre, que sempre ho complica tot. Com a dona de nació oprimida, la imposició d’identitats contràries a la pròpia no m’és una qüestió aliena, i sento un rebuig natural a la filosofia del què-diu-al-teu-DNI aplicada a l’esport. Per altra banda, el privilegi de dona cisgènere em permet la comoditat del dubte: al final, l’esport es basa inherentment en regles, i així com hi ha reglaments que imposen una indumentària hipersexualitzadora a les esportistes, o cap a casa s’ha dit, no sé què pot impedir l’existència d’una norma que les obligui a passar un test genètic i, si no, que es dediquin al parxís. Alhora, la meua orientació científica em fa receptiva als estudis que conclouen que el rendiment físic de les dones trans no és millor que el de les cis; que, si bé les primeres conserven més massa muscular que les segones, no es poden establir correlacions directes entre la massa muscular i la força. I espera’t, que, de nou, el meu privilegi de dona cis em permet tornar a dubtar: i si un altre estudi diu una altra cosa, què; o, pel meu gust: i què.

En tot cas, el problema no és de les atletes trans, sinó de l’esport d’elit mateix, que ens entestem que sigui inclusiu tot i que es basa de manera intrínseca en l’exclusió: l’exclusió dels lents, dels febles, dels no normatius. A partir d’aquí, una de dues: o sotmetem tots els aspirants a les seues discriminacions, o repensem els valors de la competició. N’hi ha que, per tal de deixar fora les atletes que els desafien l’enteniment, defensaran a peu i a cavall les normes que les treuen de la circulació. N’hi ha que, per a no discriminar-les, optarien per un canvi radical a l’hora de mesurar la superació –aquesta n’és una que he sentit aquests dies: tecnològicament, és possible avaluar el progrés individual d’un atleta tenint en compte altres barems: els recursos amb què ha comptat, els ajuts institucionals, els factors econòmics, i tot el que convingués.

Sóc conscient que al llarg de la peça no he parat de caure a la trampa, aquesta que ens fa creure que parlem d’esport quan la qüestió de fons és ideològica, política, de poder. Deixem enrere dues dècades d’obertura pel que fa a la inclusió de les esportistes trans, amb canvis normatius i comitès d’experts que analitzaven els casos un per un, científicament; ara, en un petar de dits, el poder reescriu les regles per desfer el camí fet, perquè destruir sempre costa menys que construir. Ho veiem en tants camps que malauradament aquest és un més. En particular, sóc del parer que perseguir la justícia amb una injustícia és un error, però què sabré jo de poder. Em deu perdre aquest esperit d’identitat negada i oprimida, la consciència del llum de gas de quan ens diuen que l’esport és esport i no és política, l’esma de quan miro les seleccions esportives i que sempre em fa anar contra la que m’impedeix ser.

L’amnistia de Puigdemont, Comín i Puig no sembla pas que hagi d’arribar aviat, i el camí del retorn es presenta encara ben espinós. La darrera pista ens l’oferia aquest cap de setmana el diari ABC, que publicava que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, “complica el retorn de Puigdemont”.

L’article es referia a les modificacions que els grans partits europeus van acordar en la redacció de la directiva quant al delicte de malversació. Amb els retocs aprovats, el text precisa ara, d’una manera molt clara, que es pot parlar de malversació quan l’apropiació indeguda de recursos públics pretén tant benefici personal de qui la comet com “el perjudici dels interessos financers de l’entitat” en qüestió. De fet, la referència a la malversació en l’anterior text de la directiva, del 2017, ja es podia entendre que es referia a aquests dos àmbits, tant a “l’apropiació” dels diners públics com a la “utilització d’actius contràriament a la finalitat per la qual es preveien”.

En el fons, la versió anterior de la directiva i l’actual coincideixen en relació amb la malversació, però aquesta precisió actual més gran serveix a l’ABC per a difondre un relat interessat, tal com palesa el diari mateix, quan assenyala que la nova directiva podria servir al Tribunal Suprem per a justificar tant la persistència a denegar l’amnistia a Puigdemont com a presentar unes noves qüestions pre-judicials al TJUE. El Suprem ja va advertir que si la resolució del TC sobre l’amnistia no els convencia, recorrerien al TJUE amb unes pre-judicials, cosa que podria allargar l’espera dels exiliats i els inhabilitats per malversació encara un any, pel cap baix.

Però el Suprem podrà presentar aquesta pre-judicial? La sentència del Tribunal de Luxemburg sobre l’amnistia dirà quin marge de maniobra tindrà. Perquè, si segueix el criteri de l’advocat general del mes de novembre passat, la llei restarà molt blindada amb caràcter general i desmuntarà un dels grans arguments del Suprem per a denegar l’amnistia per la malversació, perquè els interessos financers de la UE no resultarien pas afectats per aquesta amnistia.

Caldrà comprovar si el TJUE corrobora el parer de l’advocat general, però, si fos així, al Suprem li restaria molt poc marge per a fer cap pregunta pre-judicial en cas que el TC avalés l’amnistia dels exiliats. Si el tribunal europeu deixa ben tancada i resolta la carpeta de l’amnistia quant a la compatibilitat amb el dret de la Unió –que és la impressió que fa–, qualsevol pregunta que es pugui empescar el Suprem podria ser inadmesa, amb l’argument que ja és un assumpte resolt. Sembla que dins el Suprem hi hagi moviments per a mirar de justificar la presentació de preguntes sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb la nova directiva europea contra la corrupció, però els retocs legals no impliquen cap canvi substancial.

De fet, el PP espanyol i Vox van pressionar durant la tramitació perquè la nova directiva inclogués la prohibició de les amnisties i els indults als delictes de malversació. I això, finalment, s’ha desestimat.

I el TC, quan?

Però abans d’arribar al punt de saber què farà el Suprem, caldrà veure què farà el Tribunal Constitucional, i quan ho farà. El TC espera el TJUE. I si la sentència del TJUE no arriba fins al maig o el juny, el TC no es mourà fins aleshores. Podria ser que el primer esborrany de sentència sobre l’amnistia dels exiliats i els inhabilitats arribés ben bé el mes de juliol. El problema serà si aquest esborrany el presenta un magistrat del sector anomenat conservador, afí al PP, perquè aleshores és previsible que el text no tingui el suport de la majoria del plenari del TC, que és afí al PSOE, i s’hagi d’encarregar una nova ponència, amb una nova votació, que no arribaria, probablement, fins a la tardor.

Tot plegat endarrereix la resolució judicial de l’amnistia de Puigdemont a final d’any, i no pas a començament d’any, com s’havia anat repetint amb insistència aquests darrers mesos. I, encara, la resolució tampoc no sembla pas clara, perquè finalment serà el Suprem l’encarregat de pitjar el darrer botó que obri la porta del retorn, i això fa anys que es resisteix a fer-ho, i al preu que sigui.

El text original, The picture of Dorian Gray, es va publicar per primera volta el 1890 a la revista literària Lippincott’s Monthly Magazine com un conte. L’editor va eliminar cinc-centes paraules del manuscrit original que li semblaven impròpies per a la societat victoriana de l’època. Un any després, el mateix Wilde hi va tornar a aplicar l’autocensura quan el va voler publicar en format novel·la. Perquè el millor que saben fer les persones que no encaixen en el patró, sigui quin sigui, però sobretot l’heterosexual, és autocensurar-se. Per pura supervivència. Ser nosaltres mateixes jutges reguladores, guardianes i porteres de la norma, abans que el clatellot vingui de fora. Que cal retallar-nos per a poder-nos encabir en la imatge nostra que suposadament és acceptable, doncs ho fem, sobretot quan som menudes i indefenses. És una lliçó, desgraciadament, molt primerenca.

Tot aquest procés d’escriure una cosa i després esborrar-la, quan es creu que no es pot fer pública, es veu en una edició limitada en anglès que va sortir a la llum l’any 2011. Sí, sí, tal com ho llegim, hem hagut d’arribar fins ben entrat el segle XXI per poder veure les anades i vingudes de Wilde en el procés d’escriptura. El mateix nét de l’autor, Merlin Howard, va dir que el manuscrit era “una finestra oberta a la ment d’Oscar Wilde” mentre escrivia la novel·la. S’hi aprecien, sobre el paper, les supressions. Wilde passa una ratlla per damunt d’una paraula, guixa ben negre bellesa en referència a Dorian Gray i apareix reemplaçada per bon aspecte. Hi elimina passió, que es converteix en sentiment. Atroç. Posteriorment, quan l’obra s’havia de publicar com a novel·la, en va eliminar paràgrafs sencers i les frases més sexuals, afegint-hi més capítols per donar un altre aire a la narració.

El tema més colpidor és que aquests fragments eliminats van modificar el sentit final de l’obra. No eren només supressions o afegitons d’estil. Encara ara en l’imaginari continua essencialment present la imatge de l’espill, de l’eterna joventut, de l’art refinat com a antídot d’una societat decadent. Durant anys, es va evitar del tot l’enamorament entre homes, aquest triangle amorós format per dos homes grans i un de jove. L’espillet evocador també en aquesta coberta ens torna una imatge blanca, una imatge on no hi ha ningú, on podríem ser-hi totes. Yannick Garcia ens dibuixa algunes de les amputacions més reveladores que han tornat al paper com a acte de justícia. Les localitzo al llibre. A la pàgina 110: “Se l’estimava infinitament, aquell noi, i la seva coneixença havia marcat el gran punt d’inflexió en la seva obra com a artista.” A la pàgina 114: “És ben cert que t’he idolatrat amb molta més passió del que hauria de sentir un home per un amic seu. Pel que sigui, no he estimat mai cap dona […] Hi havia amor en cada línia, i en cada pinzellada, passió. Vaig començar a tenir por que el món descobrís la meva idolatria.”

En estudis de gènere, hi ha treballs acadèmics que han passat l’obra pel filtre d’autores com Eve Kosofsky Sedgwick i Jeffrey Weeks, ambdós dedicats a desconstruir la història cultural heterosexual. Amb una interpretació queer, s’aprecien en l’obra d’Oscar Wilde moltes coses dignes de ser explicades i en les quals ens podríem recrear extensament; com el jove Dorian sofreix una socialització heterosexual, com les relacions entre homes s’intenten d’encabir en relacions d’admiració o d’idolatria per no qualificar-les de relacions amoroses; la mateixa por de Basil Hallward a dir les coses pel seu nom amb relació al seu sentiment i a allò que representa per a ell pintar el jove Dorian. Quanta por de les represàlies hi havia en aquest text! I era una por ben real, perquè Wilde va ser condemnat a presó. Acusat d'”indecència greu”, van dir llavors, per la seva relació homosexual amb lord Alfred Bosie Douglas. De fet, The picture of Dorian Gray va ser presentada com a prova per condemnar-lo. I va passar d’escriptor reconegut a un depravat sexual, abandonat per la família i morint gairebé en la indigència a París.

Llegint aquest Dorian Gray he recordat la primera volta que va arribar a les meues mans El retrat de Dorian Gray –com l’han traduït sovint–, retrat en lloc de quadre. La vaig llegir en una vella edició groguenca que vaig trobar per casa. En aquells anys adolescents, quan encara no existia l’enorme biblioteca cinematogràfica i informativa d’internet, vivíem sense gaires referents, potser només els literaris. El Dorian Gray va ser un d’aquells llibres que suggeria uns “enamoraments” possibles. Velats, però reals. Allò meu tenia una explicació o un lloc on reposar. Vaig quedar enganxada a aquella història que, tot i retallada, ja revelava els amors que “no tenien nom”.

Aquest llibre que ara tenim a les mans no sols fa justícia a Wilde, sinó també a totes les autocensures. Fa visible un amor que encara ara necessita més personatges, més històries i menys estereotips. I, parlant de referents, n’esmento un de ben diferent, però que també contribueix a la mateixa causa. Aquest diumenge, per casualitat, va caure a les meues mans Maspalomas, un film del basc José Mari Goenaga en què retrata el dolorós camí de tornada a l’armari d’un home gran gai, quan la família l’interna en una residència després d’haver tingut un ictus. El film va rebre molts premis l’any passat i retrata la cara encara oculta de les persones LGTBIQ+ a la vellesa. L’home que vivia a Maspalomas, un complex gai a les Canàries, ha de tornar al País Basc natal i retrobar-se amb el silenci i l’autocensura. Callar, callar i callar.

Han d’arribar més ancoratges en forma de literatura, cinema o l’art que sigui, encara s’han de revelar moltes obres escapçades. Representar o explorar l’univers infinit d’experiències humanes. Que ningú mai més no s’hagi de retallar per a evitar la condemna.

Precisament, sobre la darrera decisió i les explicacions del BCE es van definir molts professionals del món financer la setmana passada. “El BCE hauria de mantenir els tipus d’interès sense canvis el 2026”, segons que concloïa un sondatge fet per Reuters, encara que més d’un terç dels enquestats preveia, com a mínim ara, un augment enguany per contrarestar l’augment inflacionista causat per la guerra al Llevant. Aquesta opinió, consensuada globalment, contrasta amb les previsions dels mercats financers, que han revisat radicalment les previsions que tenien.

La guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran ha blocat la navegació a l’estret d’Ormuz, la qual cosa ha causat un augment del preu del petroli d’un 40%, aproximadament, d’ençà de final de febrer, i ha obligat els bancs centrals a revisar clarament a l’alça les previsions d’inflació.

Tot i això, el BCE va mantenir els tipus en l’última reunió, si bé va adoptar un to lleugerament més restrictiu i va advertir d’una pujada de preus imminent.

L’endemà de la decisió, la presidenta de l’organisme, Christine Lagarde, va dir en una conferència a Frankfurt que la superació de l’objectiu d’inflació, encara que no sigui “gaire persistent”, podria justificar un enduriment “mesurat” de la política monetària de la zona euro. El fet és que gairebé dos terços dels economistes entrevistats mantenen la previsió que la taxa de referència es mantindrà al 2% enguany. No obstant això, aquest percentatge d’economistes representa un descens notable respecte del 90% o més que compartien aquesta opinió fa només dues setmanes.

Dit això, ja sabem que el BCE no presta diners directament a empreses i famílies, però sí que en deixa als bancs i permet que n’hi dipositin. A causa d’això, qualsevol canvi en els tipus d’interès oficials es traduirà en canvis en els interessos que els bancs cobren o paguen als clients quan els demanen diners o n’hi dipositen.

Ara, a més de dipositar i rebre diners del BCE, els bancs tenen una alternativa: adreçar-se a la resta dels bancs. És l’anomenat mercat interbancari: un mercat immens, en el qual els bancs es presten constantment diners els uns als altres al preu que consideren adequat.

No obstant això, el rang de preus (és a dir, els tipus d’interès) que els bancs apliquen quan s’intercanvien diners és “delimitat” pels tipus establerts pel BCE. Com?

Si, per exemple, la rendibilitat que els bancs reben per a col·locar els seus diners al BCE és avui del 2%, aquest 2% es convertirà en el tipus mínim per a prestar diners entre bancs. És a dir, si un banc es troba avui amb excés de caixa, pot dipositar diners al BCE i rebre’n un 2%. Però, si un altre banc li ofereix el 2,5%, el primer banc pot optar per col·locar els diners al segon. Així i tot, mai no ho farà si li ofereix l’1,5%. Per això, el tipus de dipòsit del BCE es considera el sòl.

Passa la contrària amb el tipus si es tracta d’un préstec. Si el BCE ofereix diners al 2,4%, com ara, no té sentit que un banc pagui a un altre un 3%. Per això, els tipus d’interès del mercat interbancari vénen determinats, indirectament, pel BCE.

Aquests “preus” es mesuren amb l’euríbor: el tipus al qual es presten diners en euros els bancs europeus. I com el calculen? Les grans entitats bancàries, primer informen l’Institut Europeu de Mercats Monetaris sobre el tipus d’interès al qual van prestar diners a uns altres bancs la jornada anterior. I s’hi inclouen diversos terminis, d’un dia a dotze mesos. Amb aquestes dades a la mà, l’institut elimina el 15% de les dades més altes i el 15% de les dades més baixes (els extrems) i fa una mitjana sobre les dades restants (el 70% del total). Amb aquesta dada mitjana s’estableix l’euríbor per a cada termini (a una setmana, un mes, tres mesos, sis mesos i dotze mesos).

Tècnicament, doncs, l’euríbor és un tipus d’interès de mercat que no decideix ningú i que no és fixat per cap banc central, com els oficials. No obstant això, a la pràctica les decisions preses pel BCE, en matèria de política monetària, tenen un impacte directe en el seu valor. Posem, per exemple, l’euríbor a dotze mesos, la mitjana d’allò que cobren els bancs prestant-se diners entre si a un any i que es fa servir per a establir, entre més, el preu de les hipoteques a tipus variable. Aquest tipus reflecteix les expectatives que tenen les entitats sobre l’evolució dels tipus d’interès oficials a curt termini, més un extra. Aquest “extra” oscil·la depenent d’uns quants factors, com ara el risc assumit a deixar diners a un altre banc, els nivells de liquiditat actuals del sistema financer i la incertesa sobre les futures decisions de política monetària.

Una vegada aclarida aquesta possible confusió, posarem xifres a la situació actual. L’euríbor, a dotze mesos, avui ha marcat el 2,860% i manté, per tercera jornada consecutiva, la mitjana mensual provisional per damunt del 2,5%, amb un màxim del 2,929% dimarts passat. Aquest moviment segueix el camí marcat per les grans pujades experimentades a principi de la setmana passada, que continuen allunyant la mitjana mensual de l’euríbor del març (2,532%) de la del febrer d’enguany (en el 2,221%) i del març del 2025 (2,398%).

Quan tanquem el mes, la mitjana se situarà a nivells semblants a la del novembre del 2024, la qual cosa implicarà haver de pagar més diners per la quota de la hipoteca. A més, cal tenir en compte que, aquestes últimes setmanes, l’indicador ha registrat un repunt significatiu (0,6 punts percentuals el mes de març) i ha superat, fins i tot, el ritme de pujada observat els primers compassos de la guerra d’Ucraïna. Això ha obligat les entitats financeres a revisar les condicions i estratègies.

Veiem, doncs, que l’euríbor reacciona amb molta més sensibilitat de l’habitual a qualsevol factor d’incertesa, sobretot als riscs geopolítics i a les expectatives sobre la política monetària del BCE. Sense dubte, els canvis constants en les decisions del multimilionari president dels EUA sobre la guerra i els rumors contradictoris que els envolten intensifiquen la incertesa i el malestar. Cal dir que aquesta mena de moviments tan bruscs no són normals en l’indicador i, per això, causen més inquietud entre els hipotecats, especialment entre els qui tenen préstecs a tipus variable.

En definitiva, el repunt fort del març es traduirà en noves pujades de les quotes en les revisions anuals de les hipoteques variables, cosa que no es veia d’ençà de fa dos anys. I podria continuar si l’euríbor manté aquest camí alcista… i Trump continua fent de les seves.

La pràctica política del PSAN-provisional (“els provisionals”), els anys que es consolida la submissió de Catalunya (i l’oblit dels Països Catalans) al disseny del transformisme franquista, anomenat “transició”, sota la forma d’una monarquia i un “estat de les autonomies”, revela els límits de la lluita de la independència a través de la subversió en un període d’hegemonia constitucional que arriba fins a la revolta al carrer del juliol del 2010; de passada, aquells límits també revelen la impossibilitat de capgirar l’estat de coses movent-se en l’arena controlada per l’enemic: el fracàs electoral del BEAN i de Nacionalistes d’Esquerra, entre el 1980 i el 1984, serien l’expressió més concloent de la línia possibilista. Es pot adduir que la divisió entre aquestes forces polítiques i la disputa del lideratge van ser la causa més aparent del seu fracàs, però la raó última va ser la indefinició de les seves estratègies per fer la independència. Els respectius fracassos de la línia subversiva del PSAN-P i de la línia possibilista de BEAN i NE expliquen per què, després del cop d’estat del 23-F de 1981, l’independentisme va haver de cercar una fórmula intermèdia amb la fundació de la Crida a la Solidaritat, el juny d’aquell any, per generar, gràcies a l’activisme, un primer embrió de moviment de masses independentista, que marcaria distàncies amb la fèrria militància del PSAN-P i les tàctiques flonges de BEAN i NE.

Però els papers teòrics, els programes i les formes de lluita, l’organització militant i la solidaritat amb els pobles sense estat és un llegat del PSAN-P que anticipa els problemes centrals del país pendents de resolució: extracció colonial, sotmetiment polític, desnacionalització planificada, irrellevància internacional. El problema dels provisionals va ser que no van trobar l’espai adient per a desenvolupar els seus programes i formes de lluita: la persecució i la criminalització (el desembre del 1981 i el gener del 1982 es torturaven militants dels antics provisionals, convertits des del 1979 en Independentistes dels Països Catalans) impedien adhesions en massa i sostingudes en l’espai i en el temps; i l’àmbit institucional, controlat per convergents i socialistes, no permetia de posar en dubte l’ordre social i polític establert i la submissió a l’estat. En aquella primera transició, el bloc de poder postfranquista va crear les condicions per a una expressió controlada de la voluntat popular per mitjà dels partits legalitzats i, alhora, va difondre la por, en forma de repressió sistemàtica, per a evitar que les exigències socials i polítiques prenguessin cos al marge del sistema imposat; i els polítics catalans es van avenir a formar part d’aquell joc de taula constitucional que es va fer miques estrepitosament amb el cop del 23-F. En aquelles circumstàncies, la línia dels provisionals no va disposar d’espai ni de temps de maniobra per a deixar llast respecte de les pràctiques mantingudes contra el franquisme, que els van aïllar del consens general i els van menar a un carreró sense sortida; per la seva banda, les provatures electorals de BEAN i NE van mostrar que les eines per a integrar-se en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia eren inútils per a avançar cap a la independència. I la repressió sistemàtica de l’estat i el silenci mesell de les institucions pròpies van fer el seu fet.

El moviment de masses que va portar el Primer d’Octubre hi té poc a veure, aparentment, amb aquella experiència pre-franquista i postfranquista, llevat que oblidem que en la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) hi van participar antigues provisionals com l’Eva i la Blanca Serra. I llevat que oblidem que, sense la PDD, no hi hauria hagut les condicions perquè l’anhel d’independència prengués cos al marge de les institucions i dels partits establerts. Es tractava, en efecte, d’un autèntic desglaç, com si, tot d’una, el monstre independentista hagués fos, successivament, una capa i una altra i una altra més del glaç on el volien soterrat per a inundar tots els terrenys de la consciència nacional. Havíem començat una segona transició, aquest cop sense demanar permís i arrossegant les institucions des del carrer.

En aquesta segona transició, les seqüeles de la qual patim, el bloc de poder central encara obliga els partits catalans a jugar el seu joc, atès que han abandonat qualsevol pretensió de tornar a posar el moviment de masses al centre del tauler polític; la diferència, però, amb la primera transició és que si aleshores es tractava de contenir un desordre generat per la desaparició de la dictadura, després del Primer d’Octubre l’estat va prendre bona nota que, si s’adormia, en despertar-se encara trobaria el monstre independentista al seu costat: en conseqüència, ha fet la seva transició particular cap a una monarquia autoritària, una voluntat desnacionalitzadora sense embuts i una extracció colonial exhaustiva, acompanyades d’una estratègia d’anorreament que va de les infrastructures als serveis bàsics, amb un despotisme burocràtic sobre una societat superpoblada i sense recursos. Catalunya torna a ser un país ocupat i a mercè de colonialistes, lacais i sipais.

Les condicions actuals empitjoren el pronòstic dels provisionals sobre els problemes estructurals que plantejaven els seus documents i revistes de combat, perquè han continuat igualment irresolts i, en canvi, el nou independentisme sembla prescindir-ne amb una fugida cap endavant empesa per la frustració i el ressentiment. Cridar que ja vam proclamar la independència és una temptació forta, però ineficaç, no ja perquè no hem desenvolupat tàctiques d’autodefensa civil per a sostenir el torcebraç amb l’estat, sinó perquè no disposem de capacitat per a definir la mena de país que volem. I la pretensió de “discutir” el país que volem, un cop independitzats, equival a suposar que la independència és una mena de bàlsam que ho cura tot i sota la qual podem amagar, com si fos una catifa, allò que no ens convé saber, que no sabem arreglar, o que no volem mirar, del desastre de societat que ens va quedant. Perquè, tant si ho volem com si no, el primer dia que s’afermi la independència serem davant d’una revolució en tota regla.

De tot plegat, s’infereix que les eines amb què vam arribar al caire de la segona transició ja no serveixen quan la involució antidemocràtica, l’exacció econòmica i el menyspreu nacional s’han fet presents en tots els àmbits: en el col·laboracionisme de les institucions pròpies (començant per un govern econòmicament colonial, administrativament incompetent, políticament corromput), en els signes emanats del dominador, mani qui mani al govern, i en el pessimisme d’una ciutadania sotmesa a la tirania de la precarietat i el desencís de la política. I, com va passar al BEAN i a NE en la primera transició, que ningú no esperi recuperar majories parlamentàries amb coalicions, llistes o programes merament electorals, si no es disposa prèviament d’un moviment de masses organitzat per a capgirar les condicions estructurals del domini espanyol. I, sense aquest capgirament, no es podran recuperar espais de poder de cap mena: pensar en cicles electorals significa començar la casa per la teulada. Només el subjecte polític que sorgeixi de la subversió de l’ordre imposat podrà encapçalar una nova arremesa independentista.

Però, sota la capa del fracàs polític del Primer d’Octubre, s’amaga la llavor deixada pels provisionals, i posada al dia, en les condicions d’una independència des de baix: CDR, ocupacions d’estacions i talls de carreteres, Urquinaona i Tsunami, marxes contra les sentències. Però amb l’avantatge que ja són patrimoni d’un moviment de masses que no podrà emprendre de nou la marxa prescindint de la consciència històrica desplegada als ulls de tothom. Algunes pràctiques que van ser útils per a arribar al caire de la segona transició han esdevingut obsoletes; les formes de lluita i d’organització s’hauran d’adaptar als preparatius per a una tercera (i, esperem, definitiva) transició. I sorgiran i s’afinaran en la mesura que es provin en el terreny de la lluita real.

En perspectiva, el llibre de Serra i Benítez ens diu que el fil profund que ve d’anys de lluita infatigable i dolorosa no s’ha trencat.

També cada matí, molt enjorn, un home s’acosta a les portes de l’església amb una enorme clau de ferro a les mans. És un home de la família Judeh. Musulmà. La seua família guarda la clau del Sant Sepulcre del 1187 ençà, quan Saladí, havent ocupat Jerusalem, la hi va confiar en un gest de saviesa política i de respecte religiós que la història ha anat ratificant generació rere generació –parlem de més de vuit-cents anys, ja, matí rere matí, dia rere dia.

Quan arriba al temple un altre home, aquest de la família Nuseibeh, li pren la clau i puja per una escaleta de fusta per obrir el pany de dalt. Baixa, obre el de baix i aleshores les portes del lloc on els cristians creuen que va ressuscitar Jesús s’obren per als fidels i els pelegrins. El mateix ritual es repeteix cada vespre per tancar-les. Quasi mil anys de la mateixa dansa quotidiana: uns musulmans que obren el temple més sagrat de la cristiandat, perquè si les claus fossen a les mans dels grecs ortodoxos l’església seria d’ells, i si fossen a les mans dels catòlics, seria catòlica i no es podria compartir. La raó del costum? Els musulmans són neutrals davant la diferència entre els cristians. I més que neutrals: són fidels.

Això és Jerusalem. Reconec que no és fàcil de comprendre-ho de fora estant, però qui hi ha estat ni que siga una sola vegada ho sap: la ciutat vella és un lloc on la història pesa físicament, on l’element sagrat és tan dens que l’aire sembla diferent. Alguna vegada he explicat que aquesta ciutat és l’únic lloc del món on he dubtat sobre si existia un déu, perquè ací la religió és l’essència, es pot respirar en cada carrer, en cada cantonada, es viu al mur oriental i a l’esplanada de les Mesquites, al Gòlgota. L’església del Sant Sepulcre, concretament, acull sis de les branques del cristianisme: l’ortodoxa grega, l’armènia, la catòlica, la copta egípcia, l’etíop i la siriana i totes hi conviuen en una mena d’equilibri tens –aquí les batalles entre cristians solien ser més fortes que no les dels cristians amb els altres–, que s’anomena status quo i que cap govern, cap exèrcit ni cap ideologia, ni en els pitjors moments, no havia trencat en segles. Fins ahir.

Ahir, Diumenge de Rams, en un gest d’una gravetat que sols podem qualificar pròpiament d’històrica, la policia israeliana va aturar el cardenal Pierbattista Pizzaballa quan s’adreçava al Sant Sepulcre per celebrar el començament de la Setmana Santa i no el va deixar arribar al temple, i alhora obligà els Judeh i els Nuseibeh a tancar-lo. 

Pizzaballa és el patriarca llatí de Jerusalem i això vol dir que no és, de cap manera, un bisbe qualsevol: el Patriarcat Llatí de Jerusalem és una de les institucions eclesiàstiques més antigues del món, amb arrels que es remunten a la primera croada, quan Jofré de Bouillon es declarà protector del Sant Sepulcre. Impedir que el patriarca llatí entre a l’església mare del seu patriarcat –i, a més, el Diumenge de Rams– és, com ha remarcat amb indignació el patriarcat, un precedent sense equivalent en els segles passats. Un atemptat contra l’essència d’allò que és la ciutat santa.

El govern israelià de Benjamin Netanyahu ha al·legat mesures de seguretat relacionades amb la guerra contra l’Iran per a justificar una cosa que no té justificació possible. Ningú no dubta que hi ha una guerra, ni que Jerusalem rep atacs, coets disparats de l’Iran estant. El patriarca mateix havia decidit, per aquesta raó, suspendre la tradicional processó des de la muntanya de les Oliveres i acudir a la missa de Rams sense comitiva oficial, travessant a peu els carrers de la ciutat vella acompanyat tan sols del custodi de Terra Santa, el franciscà Francesco Ielpo. Però de res no li ha servit ser comprensiu ni prudent. 

Ara, si alguna cosa ha demostrat la llarga i torturada història d’aquesta ciutat és que la seguretat i la fe no s’exclouen: els conqueridors de Jerusalem, d’Úmar ibn al-Khattab fins a Saladí, van entendre sempre que no n’hi havia prou amb la força tota sola per a governar un lloc on convergeixen les tres grans religions del llibre: la ciutat del temple jueu de David, la ciutat on Jesús va morir i ressuscitar i la ciutat d’on Mahoma va ascendir al cel. Úmar, quan va entrar a Jerusalem el 638, va refusar de resar dins el Sant Sepulcre perquè ell era musulmà i no volia donar cap excusa als seus successors per apropiar-se’l. Aquell gest de contenció donà origen a l’arranjament de custòdia que ha perdurat fins avui. Si no s’entén això no s’entén res: la llibertat de culte a Jerusalem no és un detall administratiu ni un pacte polític, sinó la pedra angular sobre la qual descansa l’existència de la ciutat.

No és pas la primera vegada que la policia israeliana interfereix en la vida religiosa de la ciutat vella. En nombroses ocasions havia aturat fidels musulmans que volien exercir el seu dret sagrat de resar a l’esplanada de les Mesquites. La lògica és sempre la mateixa: la seguretat com a coartada per a erosionar drets que els segles han consolidat en norma. Però cada vegada que es toca l’status quo –i aquesta vegada això que ha passat és molt greu– es toca molt més que un reglament: es toca el principi que Jerusalem pertany a tothom -jueus, musulmans i cristians–, o no pot pertànyer a ningú d’una manera que siga acceptable a la resta del món.

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha telefonat al cardenal i ha lamentat l’“incident desafortunat”. L’ambaixador nord-americà, Mike Huckabee –que no és precisament un crític habitual d’Israel–, ha dit que l’actuació de la policia havia estat un “abús de poder lamentable”. Els líders europeus ho han condemnat sense pal·liatius, com també les principals autoritats musulmanes. Els opositors demòcrates jueus israelians s’han posat les mans al cap, corpresos per l’incendi originat pel seu govern de la manera més estúpida.

Però entendran què han fet, Netanyahu i els seus seguidors? Supose que sí, però si el primer ministre israelià ha travessat aquesta barrera és perquè no deu entendre que, contra la història mil·lenària, ni les armes ni les excuses de seguretat no hi poden fer res. Aquest matí l’escala de fusta continuarà recolzada en la façana del Sant Sepulcre, inamovible. I avui, també, un membre de la família Judeh tornarà a lliurar la clau de l’església a un membre de la família Nuseibeh, i –esperem que siga així– les portes s’obriran. I cristians de totes les branques imaginables entonaran amb fervor el parenostre allà on creuen que els romans imperials van matar Crist. Ho han fet de fa dos mil anys, sota els soldans i sota els croats, sota el govern dels otomans, dels britànics o dels israelians. I ho continuaran fent per més que uns supremacistes vulguen esborrar la història i la convivència de les tres religions del llibre en la ciutat que les ha fetes ser. 

Qui vulga governar Jerusalem de debò ha d’entendre que no és possible anar contra la història –enlloc del món, però menys que enlloc en aquesta ciutat. Perquè, en definitiva, la història, feta vida quotidiana amb petits gests i tradicions en la ciutat tres vegades santa, és l’únic fonament sòlid que li resta.

PS1. La decisió anunciada per Mónica Oltra aquest cap de setmana de presentar-se com a candidata a la batllia de València ha sacsat el món polític i la ciutat. Oltra ha tornat, després de quatre anys, amb ganes de batalla i això pot ser molt positiu, però arrossega encara el pes d’un nou judici en contra seu que podria caure –ja no seria gens estrany, vist tot això que hem vist– en plena campanya electoral. Esperança Camps en fa l’anàlisi: “El factor Oltra: mobilització i risc judicial en una partida oberta”.

PS2. Quan falta aproximadament un any per a les eleccions generals a Andorra, el govern de Xavier Espot entra en la recta final amb els dos grans compromisos de legislatura encara per resoldre: l’acord d’associació amb la Unió Europea i la despenalització de l’avortament. Allò que havien de ser dues reformes concretes s’ha convertit en dossiers complexos que, més enllà del contingut, posen en dubte fins on pot avançar el sistema institucional andorrà. Alexandre Solano en parla en aquest informe: “Andorra entra en el darrer any de legislatura amb els grans compromisos encallats”.

PS3. Enguany fa cinquanta anys de la inauguració del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres, i la cultura de la nit. El periodista i professor Francesc Canosa ara ha escrit La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit, en què fa una dissecció de les xifres impressionants del local, la magnitud del fenomen, l’evolució i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. Canosa explica a Andreu Barnils la història del país per mitjà d’aquesta discoteca, tancada el 2015 i reoberta el 2024: “Hem d’explicar la història de Catalunya per mitjà de les discoteques”.

PS4. Desenes d’activistes han estat encausats a Catalunya i al País Valencià, sobretot a Barcelona, o han estat multats per haver-se manifestat en solidaritat amb Palestina aquests darrers dos anys. Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, Xavier Montanyà parla en aquest article amb  l’advocat penalista i penitenciari David Aranda.

Al principi, alguns companys comentaven que certs programes de IA eren útils. Després, el teu cap et diu que la provis. I ara, dins l’empresa, t’ho deixen ben clar: “Els qui utilitzen IA passen al davant dels qui no.” Una mica estimulant, oi? Com una mena de joc brut en què, si no puges al carro, et deixaran tirat.

Això passa en moltes empreses i sí, la majoria opta per pujar al tren de la IA. La gran sorpresa és que aquestes eines ja funcionen prou bé. No parlo de màgia ni d’intel·ligència superior: parlo d’una cosa que pot arribar a fer la teva feina millor i, sobretot, més de pressa que tu, i que les empreses començaran a preferir perquè el preu hora d’un treballador ara mateix queda molt per sobre del que costa la subscripció a una eina d’intel·ligència artificial.

N’he vist l’evolució en ben pocs mesos: els resultats que m’oferia abans eren equivocats, lents i feixucs, però ara sembla que sap què fa i em sento com un rellotge vell al costat d’una màquina nova. Els inversors del sector tecnològic cada vegada estan més obsessionats amb la rapidesa i l’eficiència, i sembla que comencen a veure com els humans quedem atrapats a fer feina de farciment, revisant coses que una màquina ja podria saber fer millor que nosaltres.

I això és realment preocupant: que tot allò que hem après i construït amb esforç acabi perdent valor simplement perquè una màquina ho pot fer més de pressa. Ja no es tracta tant d’aprendre o de millorar, com de sobreviure en un sistema que prioritza l’ús de les màquines per damunt de l’experiència humana.

No vull passar els dies fent una feina buida de sentit, limitant-me a alimentar una màquina que, com una mena de casino, de tant en tant et retorna un resultat prou bo per a satisfer el cap. Perquè, al cap i a la fi, és així: quan fas una petició a una IA, hi ha un cert grau d’atzar en la resposta. Mai no obtindràs exactament el mateix resultat amb una mateixa pregunta, i això fa que tot plegat sigui menys fiable que no sembla a primera vista.

Si mirem el futur amb els ulls oberts, veig companyies apujant el preu d’aquestes eines –que ara són assequibles per a tothom– quan les nostres idees siguin escasses a causa d’un cervell atrofiat que ja no sap resoldre problemes per si mateix. I, quan s’arribi a aquest punt, què faran les nostres empreses? Acomiadar pares de família abans que reduir la despesa en màquines. De manera que els famosos “acomiadaments per la IA” podrien arribar, però disfressats, com un cop sec a l’orgull de qualsevol que creia que la seva feina tenia sentit, un tret a l’ego dels programadors, que ens crèiem déus perquè érem els únics dins l’empresa que sabíem interpretar paràgrafs plens d’uns i de zeros.

No ens n’hem adonat i hem pujat amb tota la nostra família a un cotxe que no té frens conduït per una carretera per on no hem passat abans i plena de revolts. Llegeixo Bukowski i sembla que ja ens n’havia avisat, però ara la tragèdia és digital.

No la podeu veure.

Només la sentireu.

Rebutjau la incredulitat!

Anul·lau les reescoltes!

Preparau-vos amb un silenci gran.

Restau en el secret, non omnis moriar.

Pensau en frases on només hi hauria verbs.

Imaginau una inacabable varietat rítmica: musell, dits, pluja de ferro, niguls de sucre, clarianes, fondals.

Ella.

Diu: el gust és la qualitat fonamental que resumeix totes les altres qualitats. És el nec plus ultra de la intel·ligència. És la salut suprema i l’equilibri de totes les facultats.

Insisteix: Ara que us preocupau tant per la llengua hi ha una fórmula molt simple i, per això mateix, mala d’acomplir; una cura renovada per la llengua i no una invenció de nous termes; més aviat un retorn al contingut original de la nostra pròpia llengua, que està subjecte a una decadència contínua.

Repeteix: record que Stendhal em diu a la Vida de Haydn alguna cosa així, Haydn s’havia fet una regla singular de la qual no us puc dir res, sinó que ell no ha volgut confessar mai en què consistia.

Recomana: no hi ha res més pròxim a una Illumination de Rimbaud que una sonata de Haydn. Escoltau Rudolf Buchbinder tocant aquella en la bemoll major (Núm. 31) de 1768. El temps en cercle, etern retorn, quadratura de l’esfera al cub, indicis, revelacions insignificants.

Sent: cervell al tacte, directe. D’on provenen aquestes brusqueries, aquestes lleugereses, aquesta ràbia, aquest vellut? El dau que aboleix l’atzar, abraça l’infinit, il·lumina des de tots els costats alhora, una font transparent en procés de girar sense desbordar-se: és possible?

Mormola: cal que l’escriptor conti des de l’altre costat, a l’anvers, que en la improvisació no tombi de bell nou en el tema, que pinti l’eco d’un eco, una paraula en segon grau com si estàs obligada a travessar una terrible massa líquida (els prejudicis, els llocs comuns, l’expressivitat repetitiva i tòpica); cal que esperi, que es faci esperar. Seguir Rilke quan diu: has de fer una altra vida.

Amolla com si no res: has de poder obeir el desordre i desobeir l’ordre.

Somnieja: de petita tenia una vinya, una vinya que no vaig veure mai. Allà hi havia un sementer buit de call vermell; allà no havia vist que mai hi sembrassin res. Per a mi hi havia una vinya; tota l’energia vinyera s’havia convertit en àtoms geològics que conservaven verds, verderolers, verdencs dins la vermellor tots els seus records. Sovint veig imatges d’aquella vinya que vaig tenir de petita i que no he oblidat mai encara que no l’hagi vista ni en fotografia ni en pintura, només amb mots vius.

Doctoreja: cal conèixer l’infernal i el celeste; cal saber que la paraula xerra solitàriament com una extensió volàtil d’espera; voldria tenir uns ulls que poguessin abraçar milers d’anys, emperò el plom domèstic que duc a les ales fa de la meva retina una gravetat potent que es converteix en vibració subtil en el silenci; hi ha infinit en l’instat i no oblideu que l’objecte de la literatura és ensenyar-nos a llegir.

I Ella acaba: Jo som una mar famosa en naufragis de passió, de follia, de drames i de melodrames, hi és tot, però amagat. El gust no és altra cosa que l’avantatge de descobrir amb finesa i amb promptitud la natura dels plers que cada cosa ha de donar als humans.

Ella sabia que l’esperit consisteix a tenir uns òrgans ben constituïts relativament en les coses en què s’apliquen.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Tornem a contar la història de la Casa Bloc. Va ser aixecada com a edifici destinat a la classe obrera, a treballadors que fins llavors vivien en barraques de la perifèria urbana. Pisos dignes d’entre cinquanta-cinc i setanta-set metres quadrats, per començar a remeiar el dèficit d’habitatge arran de l’onada migratòria a la recerca de treball que oferia la preparació de l’exposició internacional del 1929. La Generalitat en va ser la promotora. Va fer l’encàrrec al grup GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El van elaborar Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Van idear aquesta forma de S de cinc blocs que assegurava la ventilació i la il·luminació òptimes dels dos-cents set habitatges.

Els veus ara i semblen acabats de fer, moderns. Les terrasses cobertes, de paret de color terra,  són més que balcons, són porxos; hi caben bé unes quantes torretes plantades, com se n’hi veuen ara. Recorden els patis interiors d’antics edificis populars i les galeries de l’Eixample barceloní, de comunicació possible entre els veïns. En diàleg amb el constructor de la Barcelona moderna d’entresegles que els va precedir, els arquitectes racionalistes d’aquest edifici van idear, com ell, places obertes entre els braços d’aquest edifici en forma de S. Aquests espais interiors i alhora oberts per un dels costats s’havien de destinar a serveis col·lectius: jocs infantils, zones verdes, guarderies, biblioteques, cooperatives de consum, clubs d’obrers. Una continuïtat de l’obra de Cerdà, el protoracionalista, dels seus deixebles moderns.

La guerra destructiva va malmetre l’ideal. Per defensar-se de la freqüent pluja de bombes a Sant Andreu, al terrat de la Casa Bloc es va instal·lar una metralladora antiaèria. Vençuda la ciutat, s’hi va allotjar el Cuerpo del Ejército de Navarra. La Casa Bloc, inacabada però no vençuda, va resistir com va poder. Aquí la tenim. Com un mirall de la lletja arquitectura dels temps de la dictadura, d’abans de i de l’etapa porciolesca que tant ha massacrat la capital. A Sant Andreu, que no feia gaire que havia deixat de ser municipi i havia estat annexionat a Barcelona quan la Casa Bloc s’alçava, el nou edifici era un espill de relació moderna amb l’urbanisme tradicional al voltant de l’església i les places. Ho continua sent, malgrat els canvis als voltants aquest diàleg amb l’arquitectura d’un poble es manté.

El 13 de març de 1933, ara fa noranta-tres anys, el president Macià hi posava la primera pedra. El 1986 s’hi va rehabilitar el bloc 1, els altres quatre ho van ser entre el 1997 i el 2008. Els pisos són habitats. Un dels pisos és buit i de mostra; es pot visitar, amb petició d’hora. No és cap exercici nostàlgic, és un model.

Ni tampoc és cap ruïna, ni cap obra de museu, la Casa Bloc. És viva. Parla l’idioma del present. És l’evidència que les iniciatives dels anys republicans ensumaven, amb perspectiva visionària racional i realista, allò que havia de venir i caldria: l’habitatge digne en societats més i més barrejades de natals i nouvinguts de mitjans modestos. Unes onades que avui són també migracions de barcelonins arrelats, expulsats dels seus pisos d’anys per l’explosiva combinació de lloguers especulatius i indiferència social.

La vida de la Noelia ha estat clarament un turment. La noia ho ha narrat aquests darrers dies en un lamentable i nauseabund circ mediàtic que els voltors de la premsa sensacionalista han muntat al voltant del cas. La seva infància va ser un infern. Creix en una família desestructurada i, durant la seva adolescència, el divorci dels seus pares acaba fent que la Noelia passi a viure en un centre tutelat de menors. És durant aquesta etapa vital que la noia pateix unes quantes violacions: d’una parella, i unes altres de grupals per part de nois durant sortides d’oci nocturn. Ella mateixa explicava que va ser incapaç de denunciar-ho, perquè pocs dies després d’un dels fets, a causa del trauma, decideix per primera vegada precipitar-se al buit, per posar fi al turment de tots els greuges viscuts. Però el destí no només no la deixa marxar, sinó que, a més, la condemna a continuar vivint en condicions encara més dures: al patiment emocional, psicològic, hi afegeix un patiment físic extrem; la noia queda amb cadira de rodes i no pot valdre’s per si mateixa; paraplegia completa. La noia decideix sol·licitar una eutanàsia i és aquí on comencen dos anys de dolor afegit, judicial, en aquest cas; dos anys de batalla legal per a poder marxar d’una vida que ha estat molt lluny de ser una vida mínimament feliç. El pare de la Noelia, assessorat per l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos, es col·loca radicalment en contra de la llibertat de la seva filla i paralitza la petició de l’eutanàsia.

Durant aquest periple tenebrós, un total de 32 especialistes (metges, psiquiatres i juristes) avaluen el seu cas i arriba a acumular 13 informes. Després de cinc instàncies judicials, entre les quals, la del Tribunal de Drets Humans, la Noelia va poder deixar, per fi, aquest món, malgrat que en realitat feia molts anys que ja se n’havia anat, perquè respirar, ser-hi de cos present, no necessàriament vol dir viure.

El retrat social que ha deixat la trista història d’aquesta noia conté els pitjors ingredients, les pitjors cares: una ultradreta hipòcrita, racista i uns llegats religiosos impregnats al ventre d’una societat que ha demostrat una manca de maduresa absoluta a l’hora d’assumir que el dret de morir dignament és inqüestionable. Mentre que, per a alguns, aquest és un tema absolutament normalitzat, per a massa d’altres ha resultat més preocupant que una dona decideixi posar fi a la seva vida per fugir de l’infern que no pas totes aquelles dones que moren assassinades pels seus marits. A la porta de l’hospital, fanàtics ultrareligiosos s’han aplegat per acusar la noia i per fer-li saber que és un greuge cap a Déu que hagi decidit ella quan morir, i no pas el Tot Poderós.

És curiós que tota aquesta patuleia ultracatòlica –que deixa en molt mal lloc aquells creients que han entès que la fe passa per la compassió i l’empatia– no sortís mai al carrer a denunciar les violacions que la noia va patir, tampoc els vam veure demanant millors finançaments públics ni més recursos destinats a la salut mental; una gran contradicció si tenim en compte que les xifres estimen que cada dia onze persones se suïciden a Espanya. Aquesta gent que s’anomenen pro-vida, els importa ben poc la vida de la Noelia, els importa ben poc qualsevol vida que no combregui amb els seus alliçonadors valors morals.

Trist i galdós paper, també, el de la premsa: a ella l’han plantat davant les càmeres i l’han convidada a exposar detalls íntims, segurament amb molt poc acompanyament psicològic, però què ens ha dit la premsa dels seus violadors? Res, absolutament res. Cap nom; cap investigació sobre això.

Quan ens violen, un gran gruix de gent surt a qüestionar-nos, a dir-nos que ens ho inventem, a posar-nos en dubte, a dir-nos aprofitades si reclamem danys i perjudicis, a dir-nos males víctimes si un dia ens veuen somriure, i finalment, si decidim morir a conseqüència del trauma, a conseqüència de la solitud i de l’abandó social i judicial, encara vénen a dir-nos, a les dones, que no tenim dret de llevar-nos la vida i ens condemnen a viure amb el dolor.

A la Noelia va fallar-li la família, l’entorn més proper, i per extensió una societat sencera. La seva petició d’eutanàsia i el seu adeu són l’última dignitat que li quedava després d’anys d’haver-li anat furtant gairebé tota, són un acte de respecte cap a ella mateixa.

Deixem que la gent que vol morir pugui morir en pau i dignament i, sobretot, que no se’ns acudeixi jutjar algú a qui no vam saber estimar, escoltar i atendre com calia.

Alguns pensaran que l’essencial serà salvaguardat perquè quedarà la llicenciatura de català  i que es crearà una llicenciatura d’ensenyament bilingüe amb català. Per tant, es podrà continuar formant mestres i professors amb el màster professional d’ensenyament, on hi ha una petita opció de català. Però en realitat la supressió del màster de recerca de català és el cop més dur contra el català a Perpinyà i a França des de l’inici del combat pel reconeixement universitari dels estudis catalans i, pas a pas, per l’obtenció de la totalitat de la carrera d’estudis catalans, del primer any fins al doctorat. L’objectiu va ser aconseguit a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’ha mantingut fins ara malgrat les vicissituds.

Per què és un cop fortíssim? Perquè talla arran el fet que el català sigui a França una disciplina, una branca universitària de ple dret com les altres per a fer-ne una matèria d’ensenyament que es pot aixoplugar on sigui. Fem-ho clar. Com passa amb qualsevol altra disciplina, després de la llicenciatura, el màster de recerca d’estudis catalans desemboca en la tesi doctoral corresponent. Amb la supressió del màster de català, els estudiants s’hauran de matricular a un altre màster de recerca, previsiblement de castellà o de francès. Hi tindran obligatòriament un tutor i director de memòria que serà llur futur director de tesi. Acceptarà, evidentment, les temàtiques catalanes, que eixamplaran el seu domini de recerca i la progressió de carrera. La tesi serà de castellà (dit sovint a França d’estudis ibèrics o hispànics) o de francès (dit de lletres modernes, tot i que es tracti essencialment de literatura francesa), i defensada en francès.

Per tant, en un parell d’anys es perd la línia de “reproducció” o de filiació universitària directa. El català passarà a ser un annex d’una altra disciplina i no una disciplina modesta però de ple dret, com fins ara. A més, com que es recluten els ensenyants universitaris sobre la base d’un doctorat, hi ha el perill que uns altres departaments de la universitat reivindiquin o vulguin annexar l’Institut Franco-Català Transfronterer.

Per quines raons se suprimiria? Com sempre, hi ha les raons avançades per qui pren la decisió i les raons no dites, però que no costa gaire de suposar quan se sap el funcionament de les universitats franceses i les actituds dominants dels universitaris de cara a les llengües dites “regionals”. La supressió del màster de recerca d’estudis catalans seria per raons de cost per a la universitat i de falta d’inscripcions. Ni una cosa ni una altra són fets objectius. Actualment, el cost dels dos anys de màster és d’uns vint mil euros; en la proposta per al nou contracte d’establiment, per a obrir perspectives als estudiants, s’incorporarà una formació sobre les problemàtiques de l’ensenyament i del transfronterer, que ja existeixen. El cost passarà a uns deu mil euros pels dos anys de màster. O sigui que el cost excessiu és un fals argument. Pitjor, és una presa de pèl.

Mirem ara els màsters de recerca semblants al de català. N’hi ha d’altres que tenen, com el de català, només una desena d’inscrits, alguns anys més, alguns altres menys? Sí, uns quants, per exemple, els de les ciències dites exactes o naturals. Però són intocables, ni que tinguin dos o cinc estudiants, car són adossats a laboratoris científics, alguns de molta fama internacional. En lletres, ciències humanes i dret tenen una desena d’estudiants, o fins i tot menys que els màsters de LEA, llengües estrangeres aplicades, d’espanyol i de català. Per tant, el segon argument tampoc és vàlid: o tots o cap.

Si la universitat no té gaires remordiments a tancar el LEA (quedarà la llicenciatura professional), li pot representar un problema real tancar el màster de castellà. Seria un petit escàndol –o un de gros– a Perpinyà i també en unes altres universitats, on s’aixecarien escuts i espases, car estem en una regió de frontera. L’estat veí és Espanya i el castellà és considerat oficialment com a llengua de proximitat. En el pensament dominant no es veu que el català ho és també i que és llengua oficial a Catalunya. Se’l veu com una llengua regional, per tant, prescindible i sacrificable.

Això dit, sobre aquests elements qüestiona molt que la universitat vulgui tancar ja enguany les inscripcions al màster de recerca d’estudis catalans quan té encara un any de validesa. Significa que en el pròxim dossier de demandes d’habilitacions el màster de català constaria amb deu inscrits per al 2026 i zero per al 2027. Per tant, per al ministeri és a tancar. Només que tres o quatre estudiants de català vagin al màster de castellà, aquest apareixeria en progressió i seria salvat. Evidentment, són mals pensaments, car els universitaris són molt per sobre d’aquestes baixes consideracions.

Per concloure, la conjunció dels planetes fa que aquest mateix mes d’abril el president de la Universitat de Perpinyà, el jurista Yvan Auguet, serà per sis mesos el president de torn de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta xarxa remarcable de les vint-i-dues universitats dels Països Catalans va nàixer d’un primer conveni signat a Tarragona per cinc petites universitats, on vaig tenir el goig de representar la de Perpinyà, per la cooperació entre si i la promoció del català. L’any següent, després de moltes incorporacions, va prendre el nom d’Institut Joan Lluís Vives i, més tard, el de Xarxa Vives.

La presidència precedent era assumida per la rectora de la Universitat d’Alacant, un territori amb qui compartim bastants punts en relació amb la situació de la nostra llengua comuna. En la seva presa de possessió va posar en primera línia dels seus tres objectius les actuacions a favor de la llengua. La llengua i la cultura catalanes són sempre un objectiu principal de la Xarxa Vives, no puc creure que en la seua presa de possessió d’aquí a uns quants dies el president Yvan Auguet pugui assumir les accions a favor de la defensa del català dins la Xarxa Vives i, portes endins, portar o deixar portar un cop tan fort al català dins la seva pròpia universitat. Esperem despertar-nos aviat d’aquest malson.

Joan Becat, professor emèrit de la Universitat de Perpinyà, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.