Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

25.04.2013

Canvi de ritme al País Valencià

Han estat molts anys. Molts des del 25 d'abril de 1707, el d'Almansa. Però molts també des que el PP arribà al govern de la Generalitat. Tanmateix, una resistència s'acumula sobre una altra. I avui podem confiar en un País Valencià que ja apareix preparat per a un canvi de ritme imminent. La irrupció potent del debat sobre l'espoliació és molt significativa. Ofrenar noves glòries a Espanya sempre ha estat una ruïna, però això fins ara tan sols ho sabíem els uns. Ara fins i tot als altres els resultarà impossible d'amagar el cap.


El president Fabra i tot, ja ho diu. Que això és un desastre i que no podem continuar per aquest camí. La cruesa amb què l'estat espanyol espolia els valencians ja no depèn de quin partit mane a Madrid. I el valencianisme ha entès que ací hi ha una arma poderosa de construcció massiva. Ofrenar noves glòries a Espanya ara és indiscutiblement una ruïna, una ruïna que es pot constatar.


Estatísticament i tot. El País Valencià suporta una situació única a l'estat espanyol: tot i tenir una renda inferior a la mitjana estatal, paga a l'estat més que no en rep en finançament i inversions. D'una manera que tan sols sé qualificar de cruel. Alguns altres territoris, com el Principat, sofreixen la mateixa espoliació, però encara superen la mitjana estatal. És evident que els governs locals del PP han balafiat recursos d'una manera immoral i han llençat diners en un pou sense fons de polítiques errònies. L'una cosa no treu l'altra. Però fins i tot fent polítiques correctes avui no podríem funcionar amb normalitat. Perquè l'estat espanyol és una llosa literal sobre, i contra, la societat valenciana.


Articular el discurs i fer-lo entenedor no assegura cap victòria, però sense fer-ho és molt difícil de guanyar. I crec que l'esforç en aquest sentit de partits, sindicats i organitzacions cíviques és molt més que meritori. És profundament aclaridor i fa un envit, molt probablement per primera vegada en la nostra història contemporània, no pas als convençuts sinó al conjunt de la societat valenciana.


La pregunta ara no és què volem ser o de quina manera volem ser. La pregunta ja és, dramàticament, si podem ser. Si el territori que va de Vinaròs a Oriola pot sobreviure en aquestes condicions bàrbares que ens arriben encara, més de tres-cents anys després, via Almansa. D'aquell indret d'infausta memòria per on se'ns van colar els lladres, els bords i els botiflers. I la resposta a la pregunta és tan evident que anuncia gairebé inevitablement un canvi de ritme, de pensament, de propostes i d'actituds. Que també al País Valencià, com ja passa al Principat, augura la superació definitiva d'aquesta llarga i pesada transició des del franquisme.

Mail Obert