Les darreres vint-i-quatre hores de Camps com a president de la Generalitat han estat un manual perfecte sobre ell mateix. Camps ens ha ensenyat totes les seues misèries polítiques i intel·lectuals. I les humanes també. Ens ha ofert un espectacle demencial que els valencians hem viscut amb vergonya aliena però també amb un cert alleujament perquè s'ha acabat una de les èpoques més fosques de la història del País Valencià.

Camps és un personatge realment estrany. Sempre s'ha dit que la seua psicologia era de les més complexes imaginables i el seu comportament d'avui n'ha estat un repertori complet. Ara insinuant que acceptava ser culpable, ara retirant-se i traient pit per una innocència que ningú no creu. Ara convocant una roda de premsa i després impedint que les televisions emeteren en directe la declaració més important del seu mandat.

I quina declaració tan delirant i melodramàtica! Escoltar-lo era escoltar una persona que ha perdut el sentit de la realitat. Ha usat tots els tòpics, però en un discurs com el de dimissió això només ensenya, i despulla, totes les contradiccions d'un projecte que queda molt tocat.

Perquè el seu ha estat sobretot el discurs d'un sucursalista menor, prescindible, que per una banda diu que ha fet del País Valencià el millor lloc del món i que està orgullós de representar el nostre poble, però per una altra dimiteix no per cap altra cosa que perquè un seu senyoret mane a Madrid. Amb la qual cosa ha demostrat de forma insuperable que el país del qual ha estat president per a ell, per als seus, simplement no val res.

Ja ho sabíem. Però està bé que quede així de clar.

director@vilaweb.cat

Escoltar-lo era escoltar una persona que ha perdut el sentit de la realitat.