Els països, com les persones aparellades, es fan independents de dues maneres: o bé hi ha un cataclisme, o bé arriba un dia que s'adonen que cadascú viu en un món apart. El cataclisme, no el descarte, però aquell més enllà que acaba deslligant té des d'ahir una passa endavant més: La Vanguardia eixirà en català.

Evidentment que no és aquesta la intenció del comte de Godó, de cap manera. De fet, en el seu article d'ahir anunciant-ho, semblava que demanàs perdó per tanta gosadia. Sembla que, per ell, siga una decisió presa fins i tot a contracor, perquè la situació ha arribat a un punt en què La Vanguardia, que sempre cerca el centre social, era excèntrica per la seua obcecació a ignorar la llengua dels seus lectors. Des que El Periódico va eixir en català el 1997 era inevitable que La Vanguardia ho fes. Malgrat això, ha aguantat encara catorze anys, però finalment parlarà en la llengua dels seus lectors, només cent trenta anys després d'haver eixit al carrer...

En tot cas i ironies a banda, la notícia a parer meu és sensacional. La Vanguardia és un bon diari, i si t'agrada la seua línia, és realment molt bo. I jo estic convençut que la majoria dels seus lectors el llegiran en català. I és això que realment compta. Perquè això significarà una cosa tan senzilla i tan separadora com que la majoria de lectors de diaris en paper del Principat llegiran en català, no en espanyol. Una dada que ens singularitza i que ens allunya, que fa simplement més prescindible el marc espanyol, perquè el veus menys cada dia.

I això passarà fins i tot si La Vanguardia és escrita en català, però pensada en espanyol, com El Periódico. No hi fa res. De primer perquè els anys van passant i quan siga evident que els lectors la prefereixen en català hauran d'acabar escrivint-la també en català. Però, sobretot, perquè l'univers mental que configura la llengua és molt contundent. La llengua és la nostra diferència, no ho oblidem. Per als lectors i per als qui no ho són. Perquè a Madrid, per exemple, ja no la veuran mai més igual.

Aquest és un país en què ens hem acostumat a veure el got mig buit, tirant a buit del tot. Per això avui seria bo de fer l'exercici mental de repassar d'on venim, per convenir que és un gran dia. Perquè no ens enganyem: des que l'Avui va eixir al carrer, el 1976, fins avui fer créixer el català als mitjans de comunicació no ha estat precisament fàcil.

Durant dècades, i això ho he viscut de primera mà jo mateix, el català, el simple ús del català, era anatema: de radical, de subvencionat, d'amateur... Trenta-cinc anys després l'anatema –de radical, de poc atent, d'envellit...– l'hem traspassat, subratlle que tan solament al Principat, als diaris que es neguen a eixir en català i això és un èxit i dels grans. Perquè no ha estat fàcil fer aquest tomb mental pel qual molta gent ha treballat molt i també perquè aquest tomb mental té moltes implicacions. La primera i principal, la normalitat de la llengua s'imposa, malgrat les resistències contràries. Que no és que siga poc, precisament...

PD. He consultat a Twitter l'opinió de la gent.

Sobre el canvi mental paucomes fa un matís molt bo: 'Si El Observador es veia obligat a fer catalanisme en castellà, LV es veu obligada a fer unionisme/espanyolisme en català. Bon canvi.' Per alguna gent, que ho haja fet és un indici que el país va desespanyolitzant-se. Per exemple, perepau Jiménez diu que és 'simptomàtic: aviat serem un país'. Santi Cicres ho rebla recordant que 'X la xarxa corre 1 mail q diu q la Vanguardia històricament sempre s'apunta al cavall guanyador'.

Però no tothom està content. Comenta joansallor: 'Deia en Ramon Barnils que no hem de voler que La Vanguardia sigui en català, hem de voler que de Vanguardies no se'n venguin.' No ho recorde i més aviat em fa estrany, però entenc què vol dir. Hi ha qui es demana si fer el diari en català és important, mentre el pensen en espanyol. És així que jesús soler discrepa de la meua visió i diu que 'no tinc clar que la visió hispanocèntrica servil i resignada de LV traduïda al català no resulti negativa per a la nostra alliberació'; Joan Requesens afirma 'LV és escrita en espanyol, amb visió espanyola, de dretes i borbònica. I ara, traduïda al català, continuarà lloant toros i Benet XVI.' Però Albert Prieto es demana si tot plegat no és 'oportunisme lingüístic'. A aquesta tesi, s'hi apunta, d'alguna manera, Gala Pin: '@CiU vol que el seu 'vocero' parli en la llengua que ells defensen, ehem'. El resum, concret i dreturer, el fa Pep Albinyana: 'ser en català és ser (més) catalana?'

De tots els comentaris, el que m'ha arribat al cor, el signa pppsoe2000: 'Esmentar el Finis cataloniae de Sentís em sembla obligat, i posar-lo al costat de l'article que li van dedicar fa 2 mesos'. Fet. Ací hi ha l'infecte 'Finis cataloniae' i la seua història. A l'Hemeroteca del diari no he trobat l'article panegíric al tal Sentís, però crec que tots els tenim al cap.

Tots aquests comentaris, i més, els trobareu ací.

director@vilaweb.cat

Una dada que ens singularitza i que ens allunya, que fa simplement més prescindible el marc espanyol, perquè el veus menys cada dia.