Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

23.02.2011

El 23-F, trenta anys després

Avui fa trenta anys del 23-F. Després de l'esclat de llibertat, forçat a poc a poc per l'oposició política fins aqueixa data, els tancs trepitjant València, la més tangible de les amenaces, varen representar el principi de la involució. Res no havia de ser igual des d'aleshores. I avui, al cap de trenta anys, encara ho paguem.

Vaig viure el 23 F a València. Però, curiosament, el record més viu que en tinc és d’alguns dies després. Aquell dia vaig veure la por en els rostres i en les cases, vaig notar la força de les armes al carrer i la devastació moral que produïen. Però el fet que em va alertar i colpir passà no sé si l'endemà o l'altre,

Des del final del franquisme al País Valencià totes les manifestacions eren encapçalades per la senyera. Però, de sobte, aquell dia una immensa bandera espanyola la va substituir al capdavant de la marxa convocada per tots els partits en favor de la democràcia. Alguns, minoritaris, es varen resistir i uns quants milers de ciutadans vam voler marxar, separats, darrere la senyera, amb la sorpresa que la policia ens ho va impedir. El 23-F havia fracassat, però el colp havia triomfat. Jo, si més no, ho viu ben clar.

Trenta anys després l'ofensiva nacionalista espanyola que es va desencadenar aquell dia encara no s'ha acabat. Ni al País Valencià, ni a les Illes, ni al Principat, ni a la Franja, ni al petit racó nostre de Múrcia. No solament això: el consens nacionalista espanyol és cada vegada més consens.

Avui publiquem una entrevista amb J. J. Pérez Benlloch, un testimoni extraordinari, crec, d’aquells fets i de les conseqüències que varen tenir, començant per la LOAPA. 'Venim d'allà', diu el mestre de periodistes. I efectivament, és així. Trenta anys després, a mi, poc m'importa la trama menor, perquè el decorat de l'obra és consistent i ho deixa tot ben clar. El 23-F va fracassar, però moltes de les coses que volia aconseguir trenta anys després ens resulten normals.

Mail Obert