El 1879 Constantí Llombart publicà 'Los fills de la morta-viva', un extens catàleg per a demostrar que el català, ell en deia llemosí, vivia a València. L'expressió 'morta-viva' és d'un grafisme monumental i avui la podríem aplicar al concepte de Països Catalans. Semblava que ningú no en volia parlar, però ahir a Brussel·les les dues generalitats seien costat per costat i avui publiquem a VilaWeb una entrevista amb Josep Bargalló que explica com l'Institut Llull ha estat capaç de fer política de Països Catalans. Després d'anys de silenci la Morta-viva sembla que torna.

És una notícia excel·lent. El disseny de la transició espanyola obligava a alçar poc menys que un mur entre el Principat i el País Valencià perquè la potència conjunta dels Països Catalans era, i és, una gran amenaça per a l'estabilitat d'Espanya. O, si més no, per al model de l'Espanya radial madrilenya.

Tres dècades després el cost de l'anticatalanisme es fa evident al País Valencià amb tota rotunditat: és la marginalització creixent del país, sense banca pròpia, sense mitjans propis, sense tren directe a Europa, sucursalitzada políticament... I és d'aquesta constatació que neix la reacció. Amb l'empresariat valencià com a peça clau perquè un empresari català governe la CEOE o amb el president de la Generalitat seient sense fer escarafalls al costat del conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les i parlant amb una sola veu sobre el corredor mediterrani.

És evident que Camps a Brussel·les no volia fer Països Catalans, però també ho és que aquestes mostres d'unitat eren impensables fa pocs anys. És evident que alguna cosa canvia a València d'una manera ràpida, i que la constatació de la misèria a què porta l'anticatalanisme no hi és estranya.

Al costat d'això també veiem iniciatives molt ben calculades i treballades que aconsegueixen de salvar imaginativament les dificultats institucionals i fan que la cultura catalana i el país es presenten units davant el món. Avui, precisament, publiquem una entrevista amb Josep Bargalló, ex-director de l'Institut Llull. Bargalló ha estat segurament el polític català que més directament ha treballat per fer realitat els Països Catalans, i la seua experiència, l'hem d'escoltar amb atenció, perquè és avalada per un èxit innegable.

Doncs bé, en l'entrevista Bargalló ve a dir que no és tan difícil de fer les coses, si hom té la voluntat de fer-les. Però també és molt clar a l'hora de marcar regles de joc menys 'dirigistes' des de Barcelona, de dibuixar un model de país més polièdric i respectuós de la diferència de cada territori. Cosa que rarament se sent dir de la gent del Principat.

Coincideixen les dues notícies en el diari d'avui, i totes dues em sembla que són una indicació sorprenent que alguna cosa que semblava acabada es mou. Que torna el debat sobre la conveniència d'articular l'espai comú de tots els qui parlem català, siga amb el nom que siga. Que torna la Morta-viva. I això cal dir que és una molt bona notícia per a tots. Excel·lent.

(Per cert, avui torna el Director Convidat i durant unes quantes hores VilaWeb tindrà un director de Perpinyà, Joan Lluís Lluís.)

director@vilaweb.cat

És evident que alguna cosa canvia a València d'una manera ràpida, i que la constatació de la misèria a què porta l'anticatalanisme no hi és estranya.