Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i no ha passat sinó un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius i fer-hi cap sense gens de vergonya. I ara que l'independentisme ha protagonitzat la manifestació més gran de la història l'objectiu següent s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.

No cal que siguen tots del mateix partit; ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden què va passar ahir i facen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ara mateix. No té gens de sentit esperar més, quan un vint per cent de la població del Principat és capaç d'eixir al carrer un dissabte de juliol per no cridar sinó independència!, independència! i independència!

Però, alerta!, que ahir, en aquest aquest esclat d'independentisme mai no vist, molta gent va declarar-se indignada per la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent de les voreres manifestava la seua indignació per la distància que hi ha entre polítics i manifestants –i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no la pal·liava precisament.

Ara, una classe política solament existeix, en democràcia, si la gent la vota. I una classe política viu i treballa justament perquè la gent la vota. Cal, doncs, no invertir els termes: som nosaltres qui els fem possibles, a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana, vejam si a la tardor sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Tan sols seixanta-vuit.

director@vilaweb.cat

Ara, una classe política solament existeix, en democràcia, si la gent la vota.