Amb molta sensatesa, el president Montilla, que és a punt de perdre, i Artur Mas, que és a punt de jubilar-lo, no dubten a sumar forces per un objectiu que, per ells, és més important que no els partits que dirigeixen: el model de país. Contràriament, en l'altra banda, entre els independentistes, sembla que caminem inevitablement cap a la divisió de forces. I per què no podrien entendre's Esquerra i Laporta? I tots els altres? És una pregunta.

Montilla i Mas feren ahir allò que s'esperava que fessen els dirigents dels dos partits més grans fins ara de l'arc parlamentari català, i partidaris encara d'això que fins fa uns quants mesos era la centralitat política del país. Montilla i Mas es van asseure junts, varen prodigar gestos de suport, es varen acceptar les diferències que en uns altres casos semblarien inevitables i varen cridar a enfortir l'autonomisme: el camí que ens ha portat a l'atzucac que tenim des de fa quaranta-vuit hores, però que ells encara veuen com el millor possible.

Jo, en canvi, no tinc cap mena de dubte que la centralitat política del país s'ha mogut cap a l'independentisme. No solament en general, sinó també amb una força més que notable en el cas de Convergència o Iniciativa i fins i tot d'una manera incipient, però significativa, entre l'electorat socialista. Com que la cúpula de cada un d'aquests dos partits ignora la via independentista, les bases de votants ja decidiran si canvien de vot, si canvien de cúpula o si els donen suport, malgrat tot.

Facen què facen, és fora de tota discussió que l'independentisme viu avui atomitzat en uns quants projectes polítics diferents. O ni tan sols polítics. I també ho és que no sembla que cap puga capitalitzar la immensa indignació que travessa una bona part del país fins a capgirar el parlament.

Esquerra encara purga el seu suport a la investidura del president Montilla i, per més que va ressituant la seua obra de govern, no crec que siga a temps de redreçar la caiguda electoral. I això sense menystenir la bona feina feta en el cas de la llei de consultes o de la llei de cinema, per posar-ne dos exemples ben recents i importants.

I Laporta és una incògnita que desvetlla moltes expectatives i que és molt atractiva, però que representa, amb el Reagrupament de Joan Carretero, un moviment molt nou i que, per això mateix, és possible que no aconseguesca a la primera de rendibilitzar tot el seu capital en vots. Laporta és el president que ha portat el Barça al millor lloc que mai haja ocupat en l'esfera mundial i ha demostrat al club la seua capacitat de capitanejar grans projectes. Però podrà traspassar-la a la vida política? Sincerament, i deixant a banda què voldríem que passàs, això no ho sap ningú.

Ara, allò que sabem és que, per separat, no sumaran la majoria de diputats necessària per a proclamar la independència aquest hivern. Però, i si anassen junts? S'atreveix ningú a valorar com podria ser-ne, de gran, l'efecte multiplicador que aquesta unitat podria conjuminar, especialment si poguessen integrar-s'hi també els sectors independentistes dels altres partits o els moviments cívics?

Bé, si us sembla indignant la proposta, respireu a fons. Potser us anirà bé de deixar anar algun renec i de maleir l'autor d'aquest article. Si això us ajuda, endavant. Però no creieu que l'hora és massa important per a retreure'ns què hem pogut fer tots plegats en el passat? No creieu que ara hi ha una cosa més important que no la de discutir-nos sobre què és ser de dretes o d'esquerres, sobre si un pont ha de passar per ací o per allà, o sobre qui serà cap de llista ací o allà?

En tot cas, com diuen ara al twitter, #alguhohaviadedir .

director@vilaweb.cat

No creieu que l'hora és massa important per a retreure'ns què hem pogut fer tots plegats en el passat?