En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat aquesta setmana?

Tot i que la covid hagi deixat de ser una emergència global segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), encara causa una mort cada quatre minuts al món.

A mesura que passa el temps, els nivells de protecció que dóna la vaccinació van caient. En això trobem una diferència important entre la població que té dues dosis i la població que es va administrar la dosi de record la tardor del 2022. Un 95% dels més grans de vuitanta anys de les Illes tenen les dues dosis, però només un 69% té també la tercera. De la mateixa manera, a Catalunya, el 100% de més de vuitanta anys té totes dues i només un 75% la tercera. I al País Valencià, també hi ha una diferència evident, de gairebé al 100% al 73%.

El director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha instat a aprovar un tractat internacional per a futures pandèmies, és a dir, crear mecanismes a escala global que permetin de donar-hi una resposta ràpida i coordinada. També ha remarcat que encara “hi ha l’amenaça que aparegui una altra variant que causi noves onades de malaltia i mort”.

Per la seva banda, les autoritats xineses alerten que la variant XBB de l’òmicron, que causa quaranta milions d’infeccions setmanals, tindrà el seu pic a final de juny, amb seixanta-cinc milions de casos la setmana. Tot i això, no es preveu que comporti un problema hospitalari greu.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha ingressats 612 i 27 crítics. Les dades acumulades i la diferència respecte de la setmana passada és:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 689.280.993 casos confirmats i 6.882.766 morts. Del total de casos, 661.658.792 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 107.081.655 casos i 1.164.934 morts;
–l’Índia, amb 44.988.916 casos i 531.856 morts;
–l’estat francès, amb 40.070.566 casos i 167.207 morts;
–Alemanya, amb 38.425.811 casos i 174.209 morts;
–el Brasil, amb 37.579.028 casos i 702.664 morts;

–a l’estat espanyol hi ha 13.845.825 casos i 120.964 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–The Guardia: Els alumnes que van utilitzar els bancs d’aliments durant la pandèmia van anar pitjor als GCSE (en anglès)
–Franceinfo: Una millora lenta dels símptomes de la covid persistent després de dos anys per a la majoria de pacients (en francès)

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–He d’anar a treballar si tinc la covid-19: Com s’ha de demanar la baixa?
–Quants dies duren els símptomes la covid-19? I la positivitat dels antígens?
–Canvis en les quarantenes dels contactes estrets
–Quines són les restriccions al País Valencià?
–Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

ERC i la CUP han explicat que Catalunya en Comú també ha format part de les converses, tot i que els comuns asseguren que ha estat en una trobada informal, segons que ha pogut saber VilaWeb. També han informat que el PSC era convidat a la primera reunió, però que ha preferit no presentar-s’hi. Ahir, els socialistes van fer públic un comunicat amb les seves pròpies propostes per a “barrar el pas a Vox” al parlament. De moment, Ciutadans i el PP són els únics que s’han negat a fer un cordó sanitari contra la formació d’extrema dreta espanyolista.

Per fer el mapa, hem observat el comportament electoral dels municipis aquest 14-F. Concretament, hem utilitzat la tècnica estatística anomenada clustering (‘agrupament’), que considera les relacions entre l’abstenció i els partits entre si a cada municipi, i troba aquells grups de municipis amb un comportament semblant. En aquest cas, el nombre més adient és de tres grups. Cal considerar que, com diu la dita estatística, tots els models matemàtics s’equivoquen, però n’hi ha que són útils. Alguns municipis concrets podrien ser assignats a un dels altres grups, però en aquesta mena de modelatge la cosa més important és la imatge global.

Una vegada establerts els tres grups, expliquem les característiques generals de cadascun, que mostrem al gràfic següent. Als municipis del grup 1 (color groc), els elements més destacats són que de mitjana hi ha una abstenció moderada (al voltant del 40%) i un equilibri entre el vot d’ERC i JxCat (hi obtenen entorn d’un 29% de suport). Correspon a la zona sud de Catalunya, la plana de Lleida, àrees costaneres i el voltant de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

Al grup 2 (color blau), hi trobem una alta participació, amb una abstenció entorn del 31%, la més baixa dels tres grups. Però a diferència del grup 1 (groc) no hi ha empat entre ERC i JxCat. Aquí Junts supera clarament ERC (40% contra 25%). Correspon bàsicament a la Catalunya pirinenca i pre-pirinenca i a les muntanyes del Priorat.

Finalment, el grup 3 (color vermell) es defineix per una abstenció molt alta, que voreja la meitat dels votants (49%), i majoria unionista. Un fet a destacar és que ERC hi manté uns bons resultats, no gaire allunyats del suport als altres grups. JxCat, a diferència d’ERC, hi té uns resultats molt més baixos que a les altres dues zones: només un 16% de suport. Aquesta zona correspon bàsicament a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i és on es concentra la població del Principat.

Ací teniu els resultats dels tres grups en un gràfic:

Veient aquest mapa arribem a la primera conclusió: Esquerra ha guanyat Junts en nombre de vots –tot i no guanyar a cap de les tres zones– perquè ha estat capaç de mantenir bons resultats a totes tres. No fracassa enlloc del tot. De mitjana, ERC té aquests resultats als municipis de les tres àrees: 29,1%, 24,7%, 21,5%; municipi a municipi, si passeu el ratolí damunt el mapa, veureu les dades individualitzades i no la mitjana. En canvi, Junts per Catalunya té excel·lents resultats a les zones on guanya, i s’enfila fins al 39,6% del vot, però després cau al 16,2% a la zona unionista i al 29,5% a la intermèdia. La diferència de Junts entre el seu millor lloc i el pitjor és de 23 punts. La diferència d’Esquerra entre el seu millor lloc i el pitjor és de 8 punts. Uns tenen vot molt desigual. Els altres, molt més uniforme.

On s’eixampla la base i on no

La segona part de l’article d’avui se centra a veure què passa a la zona unionista, és a dir, la zona que al mapa és pintada de vermell: l’àrea Metropolitana de Barcelona, la de Tarragona i municipis on l’unionisme guanya. Hem vist que ERC hi manté uns relatius bons resultats. Aquest suport és perquè el partit amplia la base independentista a les barriades de la immigració? O prové dels mals resultats de JxCat? Ho mostrem a l’últim gràfic, en què hem comparat els resultats dels partits independentistes en aquestes zones a les darreres eleccions catalanes (a les del 2015 els dos partits es van presentar plegats, en la coalició Junts pel Sí, i no es pot diferenciar).

El resultat és que el vot independentista global (valor en negreta al gràfic) hi ha tingut aquesta evolució a les darreres eleccions: 41,6% (2012), 40,6% (2015), 40,3% (2017), 41,6% (2021). Enguany la base s’ha ampliat una mica respecte del 2015 i 2017 i ateny nivells del 2012, quan CiU no era independentista.

Si mirem els resultats dels partits independentistes a la zona unionista un per un, veiem que el canvi entre els partits és molt més marcat que el canvi global: el resultat d’Esquerra Republicana en aquesta zona s’ha disparat aquests darrers anys: ha passat de gairebé un 6% el 2010 a gairebé un 20% d’ara). En canvi, Junts hi cau en picat: ha passat del 35% el 2010 al 16% d’ara. La base en global hi puja poc, però ERC es dispara mentre Junts cau a la meitat. Si només ho comparem amb el 2017, i no amb més anys, els vots de Junts i els d’ERC a la zona unionista es mantenen gairebé iguals, i és la CUP que fa augmentar el vot global.

En resum: ERC ha guanyat tot i no ser la primera en cap zona, però, a diferència de Junts, no cau enlloc. ERC és un partit més homogeni i Junts més desigual. I a la zona unionista, a les eleccions del 2021 la base global de l’independentisme de mitjana ha pujat una mica, gràcies al creixement de la CUP. I aquests darrers anys Esquerra hi ha crescut molt i Junts hi ha baixat.

Pel que fa a les iniciatives parlamentàries, els socialistes plantegen que cap grup ni cap diputat signi cap iniciativa conjunta amb el grup d’Ignacio Garriga. Hi inclouen les iniciatives legislatives, propostes de resolució, esmenes i transaccions, preguntes a respondre per escrit, sol·licitud de constitució d’intergrups, de comissió de seguiment o d’investigació o fins i tot les mocions de censura i les declaracions institucionals. També defensen que els grups facin servir sempre l’ús de la paraula en els debats oberts amb iniciatives formulades per Vox per defensar la seva posició, però sempre evitant “al·lusions personals” als parlamentaris de l’ultradreta per no donar-los dret a torn de resposta.

El PSC, que busca suports per a una eventual investidura de Salvador Illa, s’ha reunit de nou amb els comuns, que reclamen un govern d’esquerres. Els socialistes han insistit als de Jéssica Albiach que volen una presidència del parlament ocupada per una dona d’esquerres “davant la proposta independentista que aposta per una presidència de la CUP o de JxCat”. Segons el PSC, les dues formacions s’han emplaçat a una nova trobada els pròxims dies.

En política el límit és també l'ètica personal. La campanya contra el president Puigdemont, Junts, amb etiquetes de "ultradreta", "xenofòbia" supera tots els límits morals.

— Marina Geli Fàbrega (@marinageli) February 21, 2021

—Salvador Illa diu que a Junts hi ha xenòfobs.
—Molt bèstia. Això que passa és molt bèstia. Vaig saltar a Twitter, cosa que normalment no faig. Però és que ja s’hi val tot. Que Junts som d’ultradreta ho diu Anna Grau, i el PSOE gairebé. I això de la xenofòbia… Això d’Illa se’m va posar molt malament. Ho trobo miserable. Mireu què us dic. Això em dol a la vida, com em dol a la vida el que fan amb la llengua. Recorda els debats entre Montilla i Rivera, que es feia dir Kennedy i a qui jo deia Lerroux. Montilla parlava sempre català. Sempre. Rivera i Montilla tenen debats memorables al parlament. El pseudosenyoret d’en Rivera i Montilla. Rivera sabia, com jo, que dir que el castellà està discriminat és fals. I ara, en canvi, aquest PSC. Aquest PSC. Quan vaig veure el debat a TVE amb Illa parlant en castellà el vaig haver de tancar. En unes eleccions de Catalunya. I la dels comuns frivolitzant, que si som provincians. Em posava a plorar. A la transició, els que més defensaven el català eren gent provinent de la immigració. Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans. I ho fa. Va haver-hi un moment, en la crisi del 2013, en aquelles executives memorables del PSC, que Corbacho, enamorat de Rivera, defensava de tornar a la Federació Catalana del PSOE i que nosaltres ens quedéssim el PSC. I que cadascú fes el seu camí. I si calia que ens trobéssim en unes eleccions, ja ens hi trobaríem. Ell defensava això. Després, pel PSC ja va decaure el referèndum, va començar a guanyar Ciutadans i al PSC van tenir un tropell i van renegar del que havia estat el PSC en molts aspectes. Entre més, la llengua. I ens acusen a nosaltres de fer dos pobles. No. Qui fa dos pobles és Ciutadans, en termes històrics. Ni el PP ho havia fet. Ara em dol a l’ànima. Ja no existeix, el PSC. Jo ja els volia treure el nom. Vaig estar a punt d’anar al jutjat. Ha! Això no és el PSC. Ho he dit i ho reitero: el catalanisme polític ha d’estar a favor del referèndum. És el mínim. Us diré més, al programa electoral del 2012 portàvem un referèndum acordat. El vaig escriure jo. I el gironisme vam aconseguir, tot i els crits de Zaragoza (que em va escridassar), que es digués que el referèndum havia de ser acordat en el marc de la legalitat. Vam aconseguir treure “espanyola”. Busqueu fotografies d’aquells anys amb els quebequesos, i els veureu tot el dia amb Miquel Iceta. I mireu ara.

—Algú es pot demanar: què hi fa, Marina Geli, a Junts per Catalunya?
—En contra del que diuen, Junts s’ha esquerranitzat. I jo en sóc l’exemple. I els votants també. I a Junts i al voltant de Junts, hi ha molta més diversitat de la que diuen. A banda que jo milito en la unitat. Vaig ajudar a crear Junts pel Sí. I crec que va ser un error històric no conrear la continuïtat d’aquest projecte. Ara he arribat a la conclusió que, com que és complex, això de Junts per Catalunya, no només des del punt de vista programàtic, doncs vol dir que és l’assaig de la gestió de la complexitat interna. I l’independentisme és això. I així com fins ara pensava que tenia data de caducitat, ara no ho tinc tan clar. Fins i tot si demà som independents, no tinc clar que no hàgim de tenir un partit poc vertical (tot i ser partidària de l’organització). Junts tenim implantació territorial bestial, amb dèficits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em sento totalment còmoda a Junts, perquè és el que expressa millor el pluralisme de l’independentisme. Jo us afirmo que a Junts no som gaire diferents, per nivell de renda, de la CUP i Esquerra. Potser tenim una mica més de classe mitjana. Estic cansada dels que reparteixen carnets de patriotisme i d’esquerres.

—Quina valoració feu dels resultats electorals?
—He escrit fa poc un article en què el títol ja diu què en penso: “Amnistia, autodeterminació i bon govern”. El primer resultat és que hi ha una abstenció important. L’he analitzada: 1,5 milions menys de votants respecte de les anteriors. Ara, diguem també que als anys vuitanta també teníem una participació del 50% i escaig. Un podria pensar, al contrari del que jo penso, que el procés independentista va perdent força. No. La crisi econòmica, social i la falta d’unitat de l’independentisme passa factura. I probablement la pandèmia és important en l’abstenció, com s’ha vist a Portugal, Galícia i el País Basc. Però l’altra gran notícia és que l’independentisme supera el 50%. El mític 50%. Ja no sé què hem de fer més. Per a comparar-ho: el no a Escòcia, un 55%. El Regne Unit es va separar de la Unió Europea amb el 51,89% dels vots. Com nosaltres. El no al Quebec, el referèndum del 1995, un 50,58%. Com nosaltres. I ara nosaltres què hem de fer, guanyar per un 70%?

—Com valoreu els resultats per partits?
—En realitat tots en perden, de vots, que van a l’abstenció. Hi ha 77.000 vots que van al PDECat. I això és probable que hagi fet que Junts no hagi guanyat. Són molts. I han passat factura a Junts. Aquí hi ha tres forces al voltant del 20%: ERC, Junts i el PSC. Catalunya continua essent molt diversa. La Catalunya vella i la nova. Junts guanya a vint-i-quatre comarques. Esquerra, a deu. I el PSC, a vuit. Si fem mapes per regions sanitàries (el més semblant a les vegueries) en realitat es veu que el Bages, Osona i el Berguedà tenen un comportament gironí. Per província confon. Si l’independentisme anés junt, no estaríem en aquestes ximpleries de quin partit guanya. Perquè en realitat, qui guanya és l’independentisme. I creix. Passem a setanta-quatre diputats. Per tant, què esperem a fer un govern independentista?

—Quin govern faríeu?
—Aquí, clarament, i amb tota la dificultat, constituir un govern a tres: ERC, Junts i la CUP. Hem de fer un esforç. I això demana tenir clar que vol dir amnistia i autodeterminació, amb acord d’Espanya o sense. I anar junts a exigir-ho i, si no, fer-ho. He estat set anys en un tripartit, i us ho estalvio, però s’ha d’escriure un pla de govern. No tan sols repartir càrrecs. I s’ha de ser competent i pragmàtic. I no convertir-nos en els mateixos adversaris. La crisi econòmica ens obliga a un pla de govern amb accions conjunturals, amb accions econòmiques i sanitàries a un any vista. I en el pla nacional, veure com s’articula el moviment a casa i a Europa. Hi ha un debat a fer entre les dues entitats sobiranistes, que tampoc van juntes en l’acció. I el 26 de març, tenir nou govern. I s’ha de pactar el pressupost. Si no, sempre estem en debats interns. Què entenem per serveis públics, què entenem per lleialtat, quins càrrecs s’han de renovar, de la Sindicatura a la Corporació. Quina relació tindrem amb l’estat. Parlar de tot això. La CUP vol entrar al govern o no? Si us plau, si han de fer assemblees, que les facin de pressa.

—I els comuns?
—Aquests, els comuns, han anat virant cap a l’espanyolisme, tu. I això és així. I ara diguin el que diguin, no van votar a favor de la llei d’amnistia al parlament. I tampoc no van votar a favor del referèndum al congrés. Per això, jo no estic a favor que els comuns entrin al govern.

—No?
—No. Perquè no estan a favor de l’amnistia ni de l’autodeterminació. Si signen un paper, ho haurem de veure.

—Us he llegit aquest titular a la premsa basca: “Hi haurà govern amb Junts. L’únic dubte és la CUP”. Expliqueu-m’ho, això.
—Avui he vist una entrevista a Artur Mas en què deia que si no hi havia govern d’Esquerra i Junts, ja podíem plegar. Crec que té raó. El resultat abona una aliança entre Esquerra i Junts claríssima. Això pot tenir formes diverses. La fórmula de Pere Aragonès és la de la via ampla, que és la majoria que està per l’amnistia i pel referèndum. Si ho poguéssim aglutinar en un govern… Davant, tenim la pandèmia, la crisi social, gent a la presó, a l’exili i perseguida. Hi ha tants temes, que és millor muntar un govern molt fort. I des de la lògica d’Esquerra, muntar un govern amb un soci gran, que és Junts, però amb un govern cap a l’esquerra. La CUP ajuda a ancorar-lo cap a l’esquerra.

—Els comuns diuen que amb Junts, no.
—Els comuns diuen que amb Junts, no, però després són capaços de fer qualsevol cosa amb el PSC. Per justificar que el PSC és d’esquerres has de tenir força imaginació. Hi has de posar força esforç i voluntat. És la posició confortable per a ells: dir que amb Junts, no. I es diu de fer un govern d’Esquerra amb comuns, amb suport extern del PSC. A veure: crec que això no és en l’horitzó dels acords possibles. Junts serà al govern. Esquerra i Junts faran govern. I espero que amb la CUP.

—Veieu possible que la CUP hi entri?
—La gent de la CUP amb qui he parlat, algunes amb influència interna, i coses que he llegit a Julià de Jòdar i David Fernández, em fan pensar que aquesta vegada la CUP entendrà que en algun moment t’has de comprometre a entrar a govern. Si desaprofites la força, els instruments i les possibilitats per a posar en pràctica la teva alternativa, la teva manera de fer, la gent pot pensar que tot plegat és per fer-se autoretrats. Hi ha molta gent dins la CUP que creu que ha arribat l’hora de comprometre’s i entrar a govern. Seria un acte d’humilitat i assumpció de la complexitat de la vida política. Espero que ho facin. I aleshores, amb la CUP al govern, veuríem quina relació es podria establir amb els comuns. Donant per descomptat que havent-hi Junts per Catalunya, els comuns tindran l’excusa per a no ser-hi, també és veritat que hi ha moltes maneres de relacionar-se amb el govern i fer d’oposició.

—Si s’acaba formant un govern, quins són els objectius?
—Les institucions vénen tocades del 155, i de la sensació estesa pels mitjans de comunicació de l’altra banda que aquí hi ha una gent, els independentistes, que estan sonats per la política. I que només actuen en clau d’un tema. El monotema. I desatenen la gestió del dia a dia, les diferències econòmiques, i les urgències ambientals. Han presentat l’independentisme com un moviment sectorial, i no com una opció política global. I això no és veritat. Tenir govern ha de permetre exemplaritat en la gestió. Convèncer per mitjà dels fets.

—L’independentisme ha superat el 50% dels vots. Sou dels qui fa temps que dieu que aquesta xifra s’ha de superar en unes quantes eleccions. Una vegada i prou no és suficient.
—Si no hi ha una primera vegada, no hi ha la segona. És importantíssim. Importantíssim. La victòria és indiscutible i perfectament legítima. N’hi ha que ara parlen del percentatge sobre el cens. No fotem. Són unes eleccions amb regles de joc acordades, o imposades pels mateixos que ara les volen qüestionar. L’independentisme ha sortit reforçat. Té una majoria clara.

—Us veig content, però no eufòric, amb això del 50%.
—Sóc conscient que encara hi ha uns percentatges de persones amb qui jo voldria que comptéssim. Per fer la república necessitem la voluntat majoritària de la gent i allò que explica Jordi Muñoz a Principi de realitat: que la gent que no vol la independència accepti els resultats. Aquest grup ha de créixer, també. Tenir el 50% ajuda molt si se sap administrar bé.

—Com valoreu l’abstenció?
—Segurament teníem la raó els qui dèiem que era millor ajornar les eleccions. La participació ha estat molt baixa i això no es pot interpretar de manera simplista. És evident que no és una bona notícia. No enforteix el sistema democràtic. Els arguments a favor que vam tenir el 2017 ara serien en contra. L’abstenció s’explica, en part, per la pandèmia i, en part, per un descrèdit de la política, i anys de govern de perfil molt baix, fins que van veure amb la pandèmia que la gestió del dia a dia és molt important. Hi havia qui ho qüestionava. I no: la gestió del dia a dia és molt important. Com és important ara negociar el govern ràpidament, perquè cada dia que es demoren les decisions i els acords hi ha gent que pateix molt. Molt.

—Esquerra ha superat Junts en vots.
—En el torcebraç per veure qui es fa hegemònic dins l’independentisme hi ha un desplaçament cap a Esquerra. Alguns ho atribueixen a l’expulsió del govern del PDECat, però quan una tendència política ha fet bandera de la unitat i ella mateixa es fragmenta, diu diverses coses. Crec que el que explica aquesta victòria relativa d’ERC respecte de Junts (per un nombre no gaire gran de vots) és el desplaçament de l’electorat cap a posicions d’esquerres.

—Fins i tot els votants de Junts s’han mogut cap a l’esquerra.
—Sí. Incloent-hi els seus. I una altra raó del desplaçament cap a Esquerra és que l’agitació a xarxes d’aquesta mena de posicions d’independentisme i prou, de confrontació intel·ligent, de jugada màgica, això ha acabat per no tenir prou consistència per a molta gent que demana una lectura extremadament realista. Per què pràcticament la meitat del país no hi entra, en tots aquests temes? Per què l’independentisme va tenir un creixement tan ràpid, i ara que tenim gent a l’exili, gent a la presó i que l’estat ha mostrat el seu rostre més desagradable i virulent, encara tenim un percentatge molt alt de conciutadans que no són sensibles a aquestes propostes? És una qüestió que s’ha d’entomar. I crec que Esquerra ha treballat més en aquest àmbit. Tinc la sensació que, de fa anys, ERC s’ha preocupat més per mirar de fer créixer la bossa de l’independentisme, i en canvi Junts s’ha adreçat més als convençuts. I això també ha decantat una mica.

—Si Pere Aragonès finalment és investit, Esquerra Republicana tornarà a tenir president després de noranta anys.
—Fet rellevant, perquè ens parla de continuïtat i d’un lligam amb els anys trenta, que hi és. Va haver-hi el tobogan dels últims anys del franquisme i els inicis de la transició amb Heribert Barrera, Hortalà, el desembarcament d’Àngel Colom, que després va muntar el PI amb Pilar Rahola. És un partit que Déu n’hi do. Però la tradició i els vincles republicans hi són. Quan als anys noranta hi desembarquen els joves –Puigcercós, Carod…–, es fa un gir molt clarament cap a posicions d’esquerra socialdemòcrata europea convencional, mantenint un cert pòsit llibertari, amb la fermesa en el posicionament independentisme, que enllaça amb el discurs de Junqueras d’ara. Modestament, vam apostar per fer un catalanisme inclusiu: no importa d’on ve la gent, sinó on va, ni la llengua que parlen a casa. La Catalunya impura serveix més que la pura. L’independentisme tranquil, que deia Ramon Barnils. Tota una colla de coses que van actualitzar el discurs i que han quedat molt incorporats.

—El rival dels independentistes pot ser violent. Quina estratègia ha de fer servir l’independentisme els anys vinents?
—És molt difícil. Perquè no hi ha una teoria que et porti a la victòria segura. Quan constates que hi ha una gent intransigent que té una màquina poderosíssima, que és l’estat, que monopolitza la violència, i que estan disposats a fer-la servir, això impressiona molt. I en patim les conseqüències. Amb això, no hi ha una resposta perfecta i adequada, però sí que sabem que amb violència contra violència, hi tenim molt poc a fer. També veiem quines coses els incomoden més: la nostra força electoral, la capacitat de mobilització, la projecció internacional de la nostra causa, però també de la seva repressió, i l’escassa qualitat democràtica. La reputació internacional de Barcelona. Aquestes coses els poden perjudicar. I expliquen les coses que fan. Per exemple, buiden Espanya per fer el gran Madrid, en part, com a resposta arran de la reputació internacional de Barcelona. Això ens marca alguns dels terrenys on hem d’apuntar. Sabent que no es poden separar els mitjans dels objectius que vols aconseguir. Els mitjans que facis servir prefiguren els objectius. L’objectiu és una gran victòria democràtica. I els procediments han de ser democràtics. Per això parlem d’acumular força i energia que es pugui mostrar amb una gran majoria. I això que volem fer és molt complicat. Del 2017, n’hem d’extreure orgull, energia i lliçons. Per exemple, que l’estat és molt poderós, però no és imbatible. I també té ferides, mals moments, esquerdes i contradiccions. No cal renegar de l’estratègia pacífica, democràtica, per a la vegada aprofitar les contradiccions de l’altra part per fer passos endavant i guanyar posicions.

CxR ha celebrat la victòria de les forces rupturistes el 14-F, que són les que “cerquen la fi del règim autoritari i postfranquista del 78”. Alhora ha acusat els grups “autoanomenats ‘progressistes'” de crear una falsa disjuntiva entre dreta i esquerra per “anul·lar la lluita vers la ruptura i la revolució democràtica que representa el procés d’independència de Catalunya”.

Per a aquesta secció de la CUP, avançar cap a la ruptura requereix acomplir uns eixos imprescindibles en l’àmbit social i polític, com ara prioritzar la salut, recuperar les lleis socials “vetades” o un canvi en la política de seguretat que posi fi a la repressió i que porti a un control realment democràtic dels Mossos, entre d’altres.

Pel que fa a aquest últim àmbit, CxR considera absolutament imprescindible per entrar a govern posar sobre la taula de negociació la prohibició de les bales de foam, nous protocols d’actuació policíaca o la dissolució de les BRIMO i ARRO, entre d’altres.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha demanat a ERC, JxCat i la CUP que facin valdre el creixement de l’independentisme: “Haver arribat al 52% del vot directe és una gran fita, no podem malbaratar aquest grandíssim resultat.” Creu que els partits han de fer un esforç per recosir diferències i assegurar un govern cohesionat. Els ha instat a actuar “amb sentit d’estat i a treballar per conformar un govern independentista fort que es construeixi sobre unes altres bases, diferents de les de la legislatura passada”.

En una conferència de premsa telemàtica, també ha demanat que el nou govern faci accions concretes per a avançar cap a la independència. Considera que ha quedat demostrat que “fer grans apel·lacions retòriques no serveix de res” i que els partits “han de concretar durant quant de temps esperaran el referèndum acordat i l’amnistia”. També ha demanat consens en l’estratègia independentista i assumir que la desobediència és necessària amb el suport de la societat civil.

Vilalta no ha concretat quan es reuniran amb JxCat, limitant-se a dir que serà en les pròximes hores o dies. Tot i les reticències, la portaveu creu que aconseguiran que JxCat s’avingui a la negociació amb l’estat espanyol i ha subratllat que aquesta negociació és, per a ERC, una de les prioritats.

Tot i que JxCat ha vinculat les negociacions per formar govern a Catalunya i una estratègia conjunta a Madrid, Vilalta ho ha separat assegurant que són “dues coses diferents”. “AERC intentem ser útils. Si en el marc del congrés espanyol hi ha la possibilitat de seguir sent útils en benefici de la ciutadania de Catalunya, allà estarem”, ha assegurat.

Preguntada per si la investigació contra Borràs pot ser un escull en les negociacions per formar govern, Vilalta ha admès que “és un fet que les complica” i creu que aquesta qüestió serà present en les negociacions. Vilalta ha expressat “solidaritat màxima” amb les persones que pateixen repressió per part de l’estat espanyol i ha afegit que Borràs segur que l’està patint per ser qui és. Però també ha afegit que ERC és implacable amb les males praxis en l’ús dels recursos públics. “Hem de trobar l’equilibri de tot plegat”, ha conclòs.

En declaracions a VilaWeb, Velasco, un dels catorze encausats per la protesta al TSJC del 23 de febrer de 2018, explica que no ha rebut cap resposta: “Entenc que ara estan molt enfeinats amb les negociacions, però espero que s’aturin a llegir-la en algun moment.” Creu que és important que “siguin conscients que ells tenen la clau que pot obrir la porta a la independència” i els demana que siguin coherents amb allò que els demanen els seus votants. “Demano a ERC i JxCat que siguin responsables amb el vot de la gent i a la CUP-UNCPG, que sigui valenta i governi.”

Tal com diu al text, per ell és molt important que els partits independentistes no pactin amb En Comú Podem. Explica que ell era militant de Podem en l’època d’Albano-Dante Fachin i recela “del sentiment anticatalanista que hi ha entre els membres actuals”. “Seria una incongruència governar amb ells”, conclou. 

Les demandes dels represaliats

Entre el centenar de signants, hi ha molts manifestants detinguts, empresonats i represaliats pels Mossos i la policia espanyola d’ençà de la sentència contra el procés. Entre més, hi ha la majoria dels membres de Moviment Corrent Roig, una llista que es va presentar per la circumscripció de Tarragona i és l’única que va reeixir del projecte d’una candidatura conjunta que volia posar la repressió contra activistes al centre del debat polític. Velasco ocupava la cinquena posició i Roger Español, lesionat per la policia espanyola durant el referèndum del 2017, la segona.

Español explica a VilaWeb que la carta de Velasco forma part de tot un conjunt d’iniciatives que tenen l’objectiu de fer reaccionar els partits independentistes. “Nosaltres no deixarem de fer pressió, cal que el que passa als carrers es vegi reflectit al govern, falta més contundència”, assegura.

També demana al nou govern que posi fi a la repressió de manifestants i activistes i posa com a exemple les protestes d’aquesta setmana arran de l’empresonament de Pablo Hasel. “Cal actuar per frenar la violència policial urgentment, una altra noia acaba de perdre un ull”, insisteix. Velasco també demana que el nou govern anul·li les acusacions populars de la Generalitat contra activistes: “Això no pot ser, l’administració catalana no pot reprimir a la seva pròpia gent.”

D’una altra banda, Español també està d’acord que pactar amb els comuns és una línia vermella: “Si veuen que amb el govern més progressista de la història a Madrid la repressió no s’atura, no haurien de considerar en cap cas de fer-ne una versió catalana.”

Hi ha una opció C? Maniobres i ‘lobby’ per un tripartit d’ERC amb els comuns i la CUP 

Fonts dels comuns han explicat a Europa Press que l’equip de negociació estarà format pel diputat electe David Cid, la coordinadora de l’espai, Candela López, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, ​​Jordi Martí, i la secretària general de Podem Catalunya, Conchi Abellán.

L’equip de Jéssica Albiach cerca amb aquestes negociacions fer aflorar un “govern progressista”, que consideren que es pot dissenyar de múltiples formes.

Una de les fórmules que han defensat en els últims dies és un govern format per ERC i els comuns, amb la possibilitat també de la CUP, amb suport extern de PSC. D’aquesta manera, s’evitaria un nou executiu amb Junts per Catalunya, que consideren que ja “va fracassar” en la passada legislatura.

Fonts socialistes han concretat que el seu equip de negociació estarà format per la vice-presidenta primera del partit i diputada electa, Eva Granados, i els també diputats electes, Alícia Romero, Ferran Pedret i Raúl Moreno.

Amb aquest equip, els socialistes cerquen suports de cara a un debat d’investidura amb Salvador Illa com a candidat a la presidència. En aquest sentit, des del PSC esgrimeixen que l’ex-ministre, com a guanyador de les eleccions en nombre de vots, ha de poder formar govern.

Asens ha criticat el candidat del PSC, Salvador Illa, per “enganyar la gent” i buscar una “investidura ‘fake'” ja que els números no li permetran ser escollit president de la Generalitat. Sobre JxCat, diu que s’hi volen entendre, però que no poden formar part del mateix govern, ja que tenen un projecte de país “molt diferent”.

És a dir, caldrà aconseguir un acord que no sigui “puntual, com un bolet”, sinó que permeti que l’independentisme sigui “fort en una estratègia de confrontació” en la qual la disputa és desigual, ja que s’enfronten “un estat molt fort” i “un poble sense estat”.

Sabater ha defensat que durant l’última legislatura es va fer “un pas enrere” en fer “veure” a ulls d’Europa i del món que “el conflicte no existia”. Això “s’ha de corregir, hem d’anar cap a una legislatura de conflicte entre el poble català i l’estat”, en la qual no es pot “passar pàgina” dels darrers anys de repressió.

Un conflicte, ha aprofundit, que no és solament sobre la independència, sinó també sobre drets socials, ja que “hi ha més de 40 lleis que el parlament ha aprovat i que el Tribunal Constitucional s’ha carregat”. Sabater també ha defensat que la legislatura ha d’avançar seguint “dos rumbs”, això és, amb polítiques per canviar cap a la independència, però també invariablement d’esquerres.

Per aconseguir-ho, la CUP s’obre a totes les fórmules: entrar al govern, avalar un executiu d’esquerres d’ERC i comuns o un altre en què participi JxCat, per exemple. L’important, ha insistit Sabater, és decidir què es fa i com.

El debat pot recuperar-se en vídeo a la carta

Podeu veure i repassar debats anteriors a la pàgina de VilaWeb TV.

A continuació podeu veure el mapa dels municipis amb majoria unionista, pintats amb colors de tons roigs, i els municipis que han perdut la majoria del 50% unionista fa poc i que avui ja són de majoria independentista (tons verds). La resta del país (color blanc) són municipis de majoria absoluta independentistes des que el 2015 Junts per Sí i la CUP van obtenir majoria absoluta al parlament.

Els 106 municipis amb majoria unionista

Els municipis amb majoria unionista els dividim en tres grups. Els de roig clar, gairebé rosa, és on la majoria de vot unionista és ajustada, i no supera el 55%, com ara Barcelona (52%), Terrassa (53%), Sabadell (52%), Sitges (51%), Mataró (52%), el Vendrell (53%), Esparreguera (50,5%) i Vandellòs (50,5%).

El roig de to intermedi marca els municipis on el vot unionista va del 55% al 65%, com ara Tarragona (58%), Calafell (57%), Badalona (61%), Rubí (60%), Cerdanyola (60%), Martorell (57%), Constantí (60%) i Cambrils (55%).

I finalment, el to més intensament roig correspon als municipis on l’unionisme s’enfila per sobre del 65%, com ara l’Hospitalet de Llobregat (71%), Cornellà (73%), Vila-seca (70%), Salou (66%), Cunit (67%), Gavà (65%), el Prat de Llobregat (69%), Esplugues de Llobregat (67%), Sant Boi de Llobregat (67%) i Sant Adrià de Besòs (68%).

De municipis de vot unionista cada vegada n’hi ha menys. I han passat de ser 131 (l’any 2015) a 132 (el 2017) i 106 diumenge. Els municipis que van perdre la majoria unionista diumenge, com ara Vilanova i la Geltrú (47%), els marquem de color verd; i el verd clar assenyala els municipis que van perdre la majoria unionista a les eleccions del 2015, com la ciutat de Lleida.

La davallada en percentatge del vot unionista

Una altra manera de veure la lenta caiguda de l’unionisme és la força que tenen als municipis on guanyen. I aquí es veu que guanyen cada vegada amb més poca força. Si us entreteniu a passar el ratolí per damunt el mapa, veureu la lenta davallada de vot unionista a les eleccions del 2015, 2017 i 2021. Tenim, per exemple, els casos de l’Hospitalet de Llobregat (74%, 73%, 71%), Cornellà, (77%, 76%, 73%), Cerdanyola (63%, 63%, 60%), Terrassa (59%, 59%, 53%), Constantí (67%, 67%, 60%), Tarragona (63%, 63%, 58%), es Bòrdes (67%, 62%, 57%), Lloret (60%, 61%, 57%), Gavà (69%, 69%, 65%) i Blanes (59%, 59%, 54%).

En alguns casos, el repunt mínim de l’any 2017 no evita que el vot unionista del 2021 quedi per sota del 2015: Vila-seca (74%, 75%, 70%), Sabadell (57%, 58%, 52%), Les (65%, 66%, 62%). El cas de Barcelona és curiós, perquè l’evolució de vot unionista hi ha estat de 52,28% (2015), 53,83% (2017) i 52,28% (2021). És a dir, l’unionisme hi ha baixat un punt i mig respecte de l’any 2017 i s’ha situat a la mateixa xifra del 2015.

També podeu veure l’evolució i caiguda del vot unionista d’ençà de l’any 2015 en aquests municipis al gràfic que us oferim a continuació. Podeu fer servir el cercador per trobar les dades d’un municipi en concret.

Les sis excepcions

Hi ha sis municipis on el vot unionista és més fort ara que el 2017. Són Sitges (49%, 51,6%, 51,8%), Bossòst (76%, 74%, 77%), Vilamòs (71%, 71%, 77%), Batea (45%, 44%, 51%), Mas de Barberans (57%, 57%, 60%) Vespella de Gaià (64%, 62%, 63%).

Sabater i Riera han insistit que persegueixen “un canvi que faci un gir de 180 graus en les polítiques del país” i que la posició sobre la governabilitat “vindrà condicionada pels avenços” que puguin determinar en aquest sentit. D’altra banda, la CUP-Guanyem iniciarà una ronda de contactes amb els moviments socials.

Riera ha dit que aquest consell polític ja estava convocat i que no s’hi ha de prendre cap decisió determinant, però que servirà per fer balanç electoral i per iniciar el “debat intern amb la militància” sobre com ha de ser “el diàleg” amb la resta de les forces polítiques. El número 2 de la candidatura ha explicat que així faran que aquest debat sigui “el més participatiu possible” i que qualsevol decisió passi per la militància. En tot cas, ha ditque en el consell polític del 27 de febrer no es prendran decisions concretes, sinó que es farà un “seguiment” de com van les converses.

Preguntats per si això pot allargar les negociacions, Sabater ha dit que “les coses es faran sense perdre temps, però pensant-les bé”. La CUP, que encararà les negociacions amb un equip “ampli i variable”, s’ha compromès a emprendre un procés de diàleg amb la resta de forces polítiques “amb transparència pública”. Els anticapitalistes insisteixen que els pactes postelectorals depenen “més del com, que del qui”: “Ens preocupa la valentia política per defensar els grans consensos, de l’amnistia, acabar amb la repressió, l’autodeterminació vinculant, un pla de xoc social i econòmic, un pla de transformació econòmica en clau ecològica i frenar els feixismes”, ha desgranat.

Un referèndum el 2025, “o abans”

En aquesta mateixa línia, Sabater ha afirmat que les urnes han donat a la seva candidatura “la capacitat de condicionar aquesta legislatura”. Dels resultats electorals, la cap de llista de la CUP-G ha dit que les eleccions han reafirmat que la societat catalana “continua defensant el dret d’autodeterminació”: “Qui no vulgui llegir aquest missatge, s’enganya”, ha avisat. I també ha considerat que l’independentisme “reclama més polítiques d’esquerres”.

Per tot plegat aposten per un nou referèndum vinculant abans del 2025. “Si pot ser abans, abans”, ha afegit Sabater. I ha advertit que reclamaran “un compromís per fer-lo”. Així, ha dit que no valdrà dir “com que no ens el deixen fer, hi renunciem”: “Sigui pactat o no, anem a fer-lo i que sigui vinculant”, ha reblat.

El CxR ha enviat una carta a cadascun els partits amb representació parlamentària -excepte Vox- per proposar-los reunions bilaterals durant els pròxims dies. L’objectiu d’aquestes trobades és presentar la seva proposta per rematar el procés d’independència recollida en el document “Preparem-nos”.

En el comunicat, el CxR reivindica el seu paper “com a espai plural i transversal de l’independentisme” i demana rellançar l’acció internacional de l’independentisme. A més, proposa que les forces independentistes facin front comú al congrés espanyol, una petició que també ha reclamat aquest matí el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez.

Al mapa podem veure una extensíssima part del país (color roig) composta pels municipis amb més del 50% de vot independentista des del 2015. Tres eleccions, per sobre del 50%. El 2025, data teòrica de les noves eleccions, farà deu anys que tenen més del 50% del vot. Són més de 800 municipis catalans. Per exemple Girona (62% el 2015, 62% el 2017, 64% el 2021), Olot (73%, 73%, 74%), Banyoles (82%, 80%, 81%) i Deltebre (69%, 73%, 74%).

En segon lloc, trobem els municipis que van arribar al 50% de vot independentista el 2017 i que aquest 2021 hi han tornat. Són cinc municipis, que hem pintat de color blau: la ciutat de Lleida (48% el 2015, 50,36% el 2017 i 52% el 2021), Dosrius (49%, 52%, 56%), Alfarràs (49%, 53%, 60%), Alfara de Carles (49%, 56%, 58% i Vallmoll (42%, 48%, 50,4%)

Finalment, trobem els municipis del país que han arribat al 50% de vot independentista per primera vegada a les eleccions d’abans-d’ahir. Són vint-i-cinc municipis, que hem pintat de verd, on trobem per exemple Vilanova i la Geltrú (47%, 47%, 51%), Reus (44%, 44%, 52%), Tordera (49%, 49%, 56%) i Torredembarra (45%, 45%, 52%). De mica en mica, els municipis del país que superen el 50% arriben a l’àrea metropolitana. De fet, ja hi ha set municipis del Baix Llobregat que avui superen el 50% del vot independentista, alguns del 2015 ençà: Sant Just Desvern (53%, 51%, 51%), Molins de Rei (53%, 55%, 55%), Corbera de Llobregat (52%, 52%, 56%), Torrelles de Llobregat (60%, 59%, 63%), Begues (57%, 56%, 58%), Sant Climent de Llobregat (51%, 49%, 52%) i ara s’hi ha afegit Cervelló (48%, 47%, 50,1%).

Per acabar, tota regla té excepció: Batea és l’únic municipi del país que ha reculat. Si tenia més del 50% de vot independentista el 2015 i el 2017, aquesta vegada no hi ha arribat. El veiem de color roig clar.

Guanyar de manera persistent per sobre del 50%. El mapa d’avui mostra que hi ha més de 800 municipis de Catalunya que ja fa tres eleccions que superen aquest percentatge. Diumenge Catalunya va arribar al 50% de vot independentista. Ells ja hi són de fa anys.

Més mapes per a entendre els resultats de les eleccions del 2021:

—[MAPA] Qui ha guanyat les eleccions, a cada municipi de Catalunya?
—[MAPA] On ha obtingut més vots Vox en les eleccions del 14 de febrer?
—[MAPA] A quins municipis hi ha més del 50% de vots independentistes?
—[MAPA] Què han votat els vostres veïns? Els resultats del 14-F, carrer a carrer

On es concentra més el vot del PSC? És en alguns barris de les ciutats més poblades de l’àrea metropolitana de Barcelona, com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, l’Hospitalet de Llobregat, on els socialistes han obtingut un percentatge de vot més alt, inclosa la ciutat de Barcelona. Però no només la primera corona, sinó també la segona, amb ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró. I especialment en ciutats del Baix Llobregat, i també en els municipis més grans del Camp de Tarragona.

ERC té uns percentatges de vot més alts en ciutats grans i mitjanes, tant de l’àrea de Barcelona com del Camp de Tarragona, i té una gran concentració de vot en els municipis de les Terres de l’Ebre.

El vot de Junts no és pas tan intens en les grans ciutats metropolitanes, però es reparteix molt més en un gran nombre de comarques del Principat, especialment a les comarques gironines.

Vox té la concentració de vot més gran en alguns barris de les ciutats de l’àrea de Barcelona, i també al Garraf, Baix Pendès, Tarragonès, Baix Camp… I també de manera singular a la Vall d’Aran.

La CUP té els percentatges de vot més alt en ciutats grans i mitjanes metropolitanes, en alguns barris, i en moltes capitals de comarca.

El vot d’En Comú Podem es concentra sobretot en una part de la ciutat de Barcelona i en ciutats de la seva àrea metropolitana:

Ciutadans té el vot molt concentrat en algunes ciutats de l’àrea de Barcelona i del Camp de Tarragona, els llocs on encara reté el vot que no se li ha escapat en aquestes eleccions. A la resta del Principat la seva presència en vots és gairebé testimonial.

En el cas del PP, el vot és encara molt més concentrat, en la primera corona de l’àrea metropolitana, i molt especialment i de manera molt destacada en barris de la zona alta de la ciutat de Barcelona, com Pedralbes, la Bonanova i Sarrià-Sant Gervasi.

Uns barris barcelonins on el PDECat ha concentrat una part molt important del seu vot, que també té alguns focus destacats, com indrets del Pla d’Urgell i del Segrià o municipis molt concrets com Matadepera i Sant Cugat, al Vallès Occidental

Els diputats d’ERC

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) tindrà un diputat més que a la legislatura passada i es converteix en el partit independentista amb més escons. Els diputats d’ERC són:

Circumscripció Barcelona

—Pere Aragonès i Garcia
—Laura Vilagrà i Pons
—Roger Torrent i Ramió
—Najat Driouech Ben Moussa
—Josep Maria Jové i Lladó
—Alba Vergés i Bosch
—Ernest Maragall i Mira
—Ester Capella i Farré
—Chakir El Homrani i Lesfar
—Jenn Díaz i Ruíz (independent)
—Pau Morales i Romero
—Núria Picas i Albets (independent)
—Ruben Wagensberg i Ramon (independent)
—Mònica Palacín i París
—Jordi Albert i Caballero
—Lluïsa Llop i Fernàndez
—Juli Fernández i Olivares
—Ana Maria Balsera i Marín
—Ferran Estruch i Torrents

Circumscripció Girona

—Teresa Jordà Roura
—Sergi Sabrià Benito
—Anna Caula Paretas
—Bartomeu Compte Masmitjà

Circumscripció Lleida 

—Marta Vilalta i Torres
—Meritxell Serret i Aleu
—Jordina Freixanet i Pardo (Independent)
—Antoni Flores i Ardiaca
—Engelbert Montalà Pla

Circumscripció Tarragona 

—Raquel Sans Guerra
—Lluís Salvadó Tenesa
—Irene Aragonès Gràcia
—Carles Castillo Rosique (Independent)
—Maria Jesús Viña Ariño

Diputats Junts per Catalunya

Junts per Catalunya (JxCat) tindrà dos escons menys que al darrer mandat. Aquests són els diputats elegits d’aquesta formació:

Circumscripció Barcelona

—Carles Puigdemont i Casamajó
— Laura Borràs Castanyer
— Joan Canadell i Bruguera
— Elsa Artadi Vila
— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol
— Meritxell Budó i Pla
— Jordi Puigneró i Ferrer
— Anna Maria Erra Solà
— Lluís Puig Gordi
— Aurora Madaula i Giménez
— Damià Calvet Valera
— Mercè Esteve i Pi
— Josep Rius Alcaraz
— Judith Toronjo Nofuentes
— Francesc De Dalmases Thió
— Assumpció (Titón) Laïlla Jou

Circumscripció Girona

—Gemma Geis i Carreras
— Marta Madrenas i Mir
— Salvador Vergés i Tejero
— Francesc Xavier Ten i Costa
— Maria Antònia Batlle i Andreu
— Ferran Roquer i Padrosa
— Jordi Munell i Garcia

Circumscripció Tarragona

—Albert Batet Canadell
— Mònica Sales de la Cruz
— Eusebi Campdepadrós i Pucurull
—Maria Teresa Pallarès Piqué

Circumscripció Lleida 

— Ramon Tremosa Balcells
— Cristina Casol Segués
— Jordi Fàbrega Sabaté
— Anna Feliu Moragues
— Joan Carles Garcia Guillamon

Diputats Cup

La CUP ha aconseguit 5 escons més que no pas a les eleccions del 2017 i tindrà 9 representants a la cambra. L’any 2015, la segona volta que es presentaven al Principat, van aconseguir-ne 10, un resultat que ara gairebé han repetit. Aquests són els diputats de la CUP:

Circumscripció Barcelona 

—Dolors Sabater Puig
— Carles Riera Albert
—Eulàlia Reguant Cura
—Xavier Pallicer Pareja
—Basharat (Basha) Changue Canalejo

Circumscripció Girona

—Dani Cornellà Detrell
—Montserrat Vinyets Pagès

Circumscripció Lleida

—Pau Juvillà i Ballester

Circumscripció Tarragona

—Laia Estrada Cañón

Mapes per entendre els resultats de les eleccions del 2021:

—[MAPA] Qui ha guanyat les eleccions, a cada municipi de Catalunya?
—[MAPA] On ha obtingut més vots Vox en les eleccions del 14 de febrer?
—[MAPA] A quins municipis hi ha més del 50% de vots independentistes?
—[MAPA] Què han votat els vostres veïns? Els resultats del 14-F, carrer a carrer

A continuació, seguim en directe tota la jornada postelectoral, minut a minut:

Altres mapes per entendre els resultats de les eleccions del 2021:

—[MAPA] Qui ha guanyat les eleccions, a cada municipi de Catalunya?
—[MAPA] On ha obtingut més vots Vox en les eleccions del 14 de febrer?
—[MAPA] A quins municipis hi ha més del 50% de vots independentistes?

Us oferim un mapa on podreu veure on obté més vots Vox en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Ciutadans s’enfonsa i el PP empitjora el seu resultat

Vox cull els fruits de la sembra que ha fet Ciutadans aquests últims anys, en què ha maldat per polaritzar i tesar la societat catalana. S’ha servit de l’anticatalanisme per atacar la llengua, l’escola, els mitjans i el moviment independentista, de la mateixa manera que ho havien fet Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carrizosa aquests últims anys.

El bon resultat de Vox també té un efecte col·lateral, la marginalitat del PP a Catalunya. Alejandro Fernández, amb 3 escons, no ha pogut millorar el resultat nefast de Xavier García Albiol el 21-D, quan va obtenir-ne 4. Per tant, el PP es mantindrà com un partit residual al parlament, l’última força a la cambra. Són les primeres eleccions de l’estat espanyol en què Vox passa davant del PP i és una nova patacada al lideratge de Pablo Casado. Si el creixement de Ciutadans a Catalunya ja pronosticava un futur difícil per al PP, l’entrada de Vox el deixa en una situació encara més complicada. El fitxatge de Lorena Roldán, que havia de ser la candidata de Ciutadans abans de ser arraconada per la direcció, tampoc no ha servit de res a la candidatura del PP.

L’extrema dreta ha basat la campanya en el discurs de l’odi contra els immigrants i l’independentisme, amb actes provocatius en uns quants municipis del Principat, tot cercant el victimisme. Ha rebut la complicitat d’alguns mitjans de comunicació espanyols i la presència als debats i en la propaganda electoral, a més de la difusió que té a les xarxes socials. Vox afegirà encara més tensió al parlament i farà servir la cambra de plató més per a difondre el seu discurs d’odi, tal com ha fet Ciutadans. De segur que mirarà de fer servir les querelles, els fiscals i els jutges en la batalla contra l’independentisme als tribunals, com ha fet en els moments culminants de la repressió.

Ciutadans es trobarà totalment desdibuixat davant Vox en aquesta legislatura, tret que faci un canvi d’estratègia, un tomb difícil si Carrizosa continua encapçalant el partit a Catalunya. La desfeta a les eleccions espanyoles del 10-N ja va forçar la dimissió de Rivera i un canvi de rumb i de discurs que va dur el partit a salvar els estats d’alarma del govern espanyol i a pactar esporàdicament amb el PSOE. Així i tot, aquest resultat és el primer clatellot que rep Arrimadas, precisament a Catalunya, i podria posar en joc el seu lideratge i aprofundir la sagnia de càrrecs i dirigents que ja ha tingut la formació.

Per una altra banda, el PP serà insignificant una legislatura més. Semblava que es recuperaria del seu pitjor resultat, però ha estat totalment superat per la ultradreta. Caldrà veure si això origina una fuita del PP de Catalunya, que cada vegada té menys quadres territorials i menys jovent, i fins a quin punt resisteix l’envit de Vox.

Altres mapes per entendre els resultats de les eleccions del 2021:
—[MAPA] Qui ha guanyat les eleccions, a cada municipi de Catalunya?
—[MAPA] A quins municipis hi ha més del 50% de vots independentistes?
—[MAPA] Què han votat els vostres veïns? Els resultats del 14-F, carrer a carrer

Altres mapes per entendre els resultats de les eleccions del 2021:

—[MAPA] Qui ha guanyat les eleccions, a cada municipi de Catalunya?
—[MAPA] On ha obtingut més vots Vox en les eleccions del 14 de febrer?
—[MAPA] Què han votat els vostres veïns? Els resultats del 14-F, carrer a carrer

—[MAPA] A quins municipis hi ha més del 50% de vots independentistes?