La nostra llengua ha comptat i compta amb etimòlegs de gran rigor que l’han estudiada a fons. Entre els qui han deixat una obra més extensa, cal esmentar Germà Colón, Francesc de Borja Moll –especialment pel Diccionari català-valencià-balear– i, per damunt de tot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Gràcies a aquestes aportacions, ens ha estat possible d’esclarir l’origen de deu mots més.

Carmanyola

Heus ací un mot que per a molta gent és ben català. Doncs es veu que no: ve del francès o bé d’algun dialecte piemontès. Segons Joan Coromines, no el tenim documentat fins el 1839, per bé que n’hem trobat un exemple d’un any abans, en una obra de teatre d’Abdó Terradas: “Reunits en comissió de la forquilla’l baró, lo duc de la carmanyola y’l marquès de l’escarola…” Segons que sembla, ve del francès carmagnole, un mot que va acabar designant el vestit dels soldats revolucionaris, però que abans donava nom a la jaqueta de mudar dels pagesos; tots dos vestits eren de color vermell, cosa que es relaciona amb un possible origen llatí: carminium, ‘color vermell, carmí’. Segons Coromines, diem carmanyola, “segurament, pels atuells militars de viandes i begudes”. També pot provenir de Carmagnola, una vila del Piemont, d’on sorgiren gecs i casquets designats amb aquest nom.

Carnestoltes

Carnestoltes és el nom habitual del carnaval als Països Catalans. Té un origen clar: el llatí carnes tollĭtas, és a dir, ‘carns llevades’, perquè és el darrer dia en què es pot menjar carn abans de la Quaresma. Antigament, hi havia també el carnestoltes de Nadal, perquè tot el cicle d’advent es considerava la Quaresma de Nadal. Per això, fer carnestoltes volia dir ‘abstenir-se de carn’ (d’acord amb l’etimologia) en tota l’època hivernal. La locució ésser un carnestoltes vol dir ‘ésser un baliga-balaga, una persona ridícula’, en referència al ninot de palla que durant els dies de carnaval posen penjat al balcó i que cremen el darrer dia.

Ensaïmada

El nom ensaïmada ve de saïm, que és un sinònim de sagí, és a dir, ‘greix de certs animals’. Sagí ve del llatí saginum i, en canvi, saïm prové de la variant del llatí vulgar sagīmen. Sagí és una forma molt escampada per tot el país, però a Mallorca hi predomina saïm. Per això no és estrany que aquest producte tan mallorquí es digui ensaïmada. Coromines remarca que a Barcelona i a l’àrea del català central molta gent en diu ensiamada, perquè, com que saïm hi és un mot desconegut, “el poble tendia naturalment a una transposició que l’identificava amb enciamada ‘amanida’ (derivat d’enciam)”. En molts llocs el sagí o saïm es confon amb el llard (‘greix tret per fusió del sagí del porc’). Aquest mot, llard, ha donat nom al Dijous Llarder, també anomenat Dijous Gras, dia en què es mengen llardons o greixons. Però això ja són figues d’un altre paner…

Escrúpol

L’origen del mot escrúpol és ben sabut: del llatí scrūpŭlus. El cas és que aquest nom llatí volia dir ‘pedreta petita que ens molesta dins el calçat’. El primer significat, doncs, fou aquest i de seguida va agafar el valor de ‘part, porció, molt petita d’una cosa’. A partir d’ací va variar cap a ‘dubte, inquietud de la consciència, per alguna cosa poc important’. És a dir, els nostres avantpassats van associar aquella pedreta que molestava a la sabata amb una preocupació, un fibló de la consciència. El 1398, a Lo somni de Bernat Metge, ja hi trobem aquesta frase: “Moltes coses, Senyor, hi podria dir, mas ben conec que a la fi en arena hauria llaurat. Ffe m’i indueix a creure-les, posat que algun escrúpol de dubitació m’i ocórrega.” De fet, si cerqueu escrúpol al diccionari, hi trobareu tot de definicions que parlen de coses petites, fins i tot aquesta: “pes emprat antigament en medicina i farmàcia equivalent a 24 grans, que corresponen a 1,2 grams”.

Granera

El mot granera per a designar una escombra és majoritari territorialment; es fa servir a tot el País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya Nord i a la major part del ponent del Principat. En alguns indrets conviuen tots dos mots, granera i escombra, amb significats específics. Per exemple, a les Terres de l’Ebre –segons el diccionari Alcover-Moll– l’escombra és solament la d’escombrar el forn. I d’on prové granera? Doncs de gra, per l’acció d’arreplegar i llevar els grans de l’era. Tanmateix, segons el diccionari Alcover-Moll, ve directament d’un nom llatí, granarĭa. Ah, i remarquem-ho: allà on es diu granera també es diu, coherentment, agranar, i no pas escombrar.

Guardiola

Sembla fàcil de pensar que guardiola és un derivat de guardar, atès que ens serveix per a guardar els estalvis. Aquesta és l’opinió de Francesc de Borja Moll, exposada al Diccionari català-valencià-balear, on diu també que té variants, com ara vidriola, lladriola i rodiola. Però Joan Coromines sosté –i demostra– que lladriola no n’és cap variant, sinó el mot originari, que ja troba documentat el 1373. Sembla clar que és un derivat de lladre, associat amb el castellà ladronera i mots de dialectes aragonesos (furta-dinés, furta-dineros). Coromines comprova que, en contrast amb l’antigor de lladriola, el mot que ha perviscut, guardiola, no apareix documentat fins l’any 1803. Sembla, doncs, que, partint de lladriola, hi va haver una alteració per etimologia popular, perquè és on “guardem” els diners.

Mussol (de l’ull)

Us heu demanat mai per què en diem mussol d’aquell granet empipador que ens surt de vegades al costat de l’ull? Què hi té a veure, un gra amb un ocell? Doncs és un altre cas d’etimologia popular, com la guardiola. Les formes originàries són urçol i uçol, provinents del llatí hordĕŏlu, que pròpiament volia dir ‘granet d’ordi’ (hordĕm és ‘ordi’); és a dir, es comparava aquest gra de vora l’ull amb un petit gra d’un cereal. Segurament, de primer, hi hagué una alteració per b antihiàtica (lo uçol → lo buçol) i, després, assimilacions progressives: un bussol, um bussol, um mussol. No cal dir que en aquesta evolució hi va influir la semblança amb el nom de l’ocell, un mot molt conegut. De tota manera, a les Illes, avui, encara hi perviu uçol. Coromines hi afegeix un altre factor de contaminació: “A més –diu–, tots dos, l’ocell i el tumoret, posseïen l’estigma de ser causa de mals averanys”.

Somicar

D’on creieu que ve el verb somicar? Podríem pensar que és parent de somiar, però sembla que no hi té res a veure. Joan Coromines, sense poder-ho assegurar, diu que probablement és una fusió de sonar i mica, que va donar sonamicar. I aquest sonamicar es va contreure en somicar per haplologia –supressió d’una síl·laba– de les dues nasals (n–m). Per traçar la seva hipòtesi, Coromines fa un paral·lelisme amb ploramiques, terme relacionat semànticament amb somicar. I per reforçar la idea ens il·lustra amb formes com ara plorimicar (registrat al DNV i emprat per Enric Valor), choramigar del portuguès, lloramiquear de l’asturià, pleurmicher del normand (pleurnicher del francès)… Així doncs, si de plorar i mica n’ha sortit un verb, de sonar i mica en pot sortir el nostre somicar.

Xano-xano

L’expressió col·loquial xano-xano, que avui dia molta gent ha canviat per xino-xano (acceptat pel DIEC), sembla que té un origen clar; i no és ni llatí ni català. De segur que moltes vegades heu sentit l’expressió italiana piano-piano per a indicar que una cosa es faci a poc a poc, o per a demanar que hi hagi calma. Doncs bé, la variant dialectal genovesa d’aquest piano-piano és ciano-ciano, que es pronuncia aproximadament xano-xano. 

Xiuxiuejar

I acabem amb un verb molt expressiu, xiuxiuejar. És un mot no gaire antic i emprat fonamentalment a Catalunya. Prové de l’onomatopeia xiu-xiu, que d’entrada volia dir ‘crits d’ocell’. Amb aquest significat ja es documenta el 1496. Segles més tard, el 1851, trobem l’onomatopeia emprada amb el significat de ‘xerroteig humà’. Aquest xiu-xiu es fa servir a tot el domini lingüístic. En canvi, Coromines no troba xiuxiuejar fins a la gramàtica de Fabra del 1912. Tanmateix, n’hem trobat exemples anteriors, com ara un del 1878, en les Escenes de la vida pagesa de Joaquim Riera i Bertran: “Ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr’ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.”

Si pensem, per exemple, en la cambra de bany de casa nostra, o en el lavabo d’un establiment, ben probablement trobarem elements o peces que ens fan dubtar a l’hora de designar-les.

Per començar, l’espai on hi ha la banyera, el lavabo, el vàter, el bidet, etc. l’anomenem així: cambra de bany o, simplement, bany. També hi ha qui en diu lavabo, tot i que aquest mot, lavabo, es fa servir amb uns quants significats. D’entrada, és un sinònim de pica, és a dir, el recipient on ens rentem les mans o la cara. També es fa servir com a sinònim de vàter; així mateix, designa, genèricament, una cambra destinada a rentar-s’hi (sense banyera); i, com hem vist, serveix per a anomenar la cambra on hi ha tots els elements d’higiene.

Una simple pica petita amb aixeta s’anomena rentamans. I què hi trobem, en una pica? L’aixeta sol tenir un broc (o bec), per on passa l’aigua que raja. El forat per on es buida l’aigua de la pica (o de la banyera) es diu bonera i el tap és el bonó. Però tant la pica com la banyera solen tenir un altre forat, situat més amunt, per on surt l’aigua i evita que es vessi: és el sobreeixidor. Quan es buida l’aigua de la pica se’n va pel desguàs. Si en un lavabo o una banyera fem bromera o escuma amb el sabó en diem sabonera, tot i que la sabonera també és el receptacle (de plàstic, metall, etc.) on es guarda la pastilla de sabó. Les mans (i els cabells) ens els eixuguem (no ens els sequem ni ens els assequem). Per això de la tovallola o drap per a eixugar-se les mans en diem eixugamà o eixugamans. I el suport on pengem les tovalloles és el tovalloler. 

La instal·lació on s’orina i es defeca l’anomenem vàter (escrit així, amb ve, i no pas amb ve doble). De fet, vàter també és el mot per a designar la cambra destinada a aquest ús. Abans s’anomenava comuna, però més endavant es va agafar el nom anglès water, de water-closet (‘recambró amb aigua’), abreujat amb la sigla WC. Avui dia, comuna designa tan sols la instal·lació antiga, generalment un banc amb un seient proveït d’un forat que comunica amb un dipòsit on s’acumulen les matèries brutes. D’un vàter o d’una comuna també se’n diu, col·loquialment, caganera o cagadora; més formalment, excusat, lloc excusat o lloc comú; i encara latrina, terme que es reserva per al de llocs públics, com ara una caserna o una estació. 

El recipient del vàter l’anomenem tassa i, concretament, la part on hom s’asseu és el seient. Els vàters més vells van proveïts d’una cadena (que de vegades és simplement un cordill, una tira de plàstic, etc.) i, estirant-la, es descarrega el dipòsit per netejar el vàter. Avui aquest mecanisme de descàrrega és diferent: sol ésser una palanca o, més sovint, un botó que es pitja, però l’acció es continua dient estirar la cadena. El recipient on s’acumula l’aigua per a netejar el vàter és el dipòsit (i no pas la cisterna, que té un altre significat). 

El suport per al paper higiènic es diu porta-rotlles. I la reixa de ventilació de la cambra se sol anomenar respirador. En els lavabos d’homes dels restaurants –i establiments públics en general– hi ha unes petites piques adossades a la paret, que serveixen per a orinar-hi; se’n diuen orinadors (popularment, pixadors).

En algunes cambres de bany hi ha una mena de tassa o banyera petita per a rentar les parts íntimes. Es diu bidet, un mot francès d’origen incert.

Suara hem insistit que caldria dir eixugar-se les mans i eixugar-se els cabells (i no pas assecar-se’ls ni secar-se’ls). Tanmateix, si volem referir-nos a l’aparell elèctric per a eixugar-se els cabells, segons el diccionari en podem dir assecador, per bé que recomanem eixugador o eixugacabells (aquest darrer mot no és al DIEC, però sí al diccionari de l’Enciclopèdia i al Diccionari normatiu valencià).

Finalment, deixem constància que el diccionari registra fer la toaleta (del nom francès toilette): acció de rentar-se, pentinar-se, afaitar-se, abillar-se.

I d’on surt aquest Cathalonia? No se sap. Coromines exposa i comenta algunes teories que s’han difós per a explicar-ne l’origen. La major part les descarta, però n’hi ha una que no.

De Gotholandia, ‘terra dels gots’

Una teoria antiga és que Catalunya vingui de Gotholandia, que voldria dir ‘terra dels gots’. És un terme no documentat enlloc i que Coromines considera, ras i curt, una “invenció”. Per començar, considera estrany que la terminació -andia acabi esdevenint -unya. Però, sobretot, explica que aquest nom s’hauria d’haver creat a França –perquè els habitants d’aquelles terres eren els únics que podien mirar Catalunya com a ‘terra de gots’. Ara, tot seguit hauria hagut de passar a l’àrab, que hauria alterat la G en C i hauria conservat la -t- entre vocals. I de les terres musulmanes hauria passat a Itàlia i Catalunya. Ell refusa aquest periple tot dient: “Transmissió no sols inversemblant per si mateixa, sinó contradita rodonament pel fet que els moros no van usar mai un nom semblant.”

De castellani, ‘la gent dels castells’

La segona teoria diu que catalans prové de castellani, ‘la gent dels castells’, atès que Catalunya era plena de fortaleses per a lluitar contra els sarraïns. De castellani s’hauria passat a catlans i després a catalans. De fet, en català antic, per anomenar el governador d’un castell es feia servir sovint el terme catlà. Tanmateix, a banda la manca de documentació, etimològicament és insòlit que entre la –t– i la –l– s’hi afegeixi una a (cat-a-lans). El grup –tl– fonèticament sol evolucionar cap a una geminació de la l (amel-la), sovint palatalitzada (amell-lla), però mai no s’hi intercala una a.

De catalauni o de montecatalanus

Encara hi ha dues teories més arbitràries que les anteriors. L’una proposa que vingui de catalauni, nom d’una tribu cèltica que habitava al voltant de Châlons-sur-Marne (avui, Châlons-en-Champagne), al nord-est de França. Segons Coromines, a més de no constar en cap document, el canvi de catalauni a catalans és etimològicament inversemblant.

I una altra diu que de Montecatanus, nom originari del municipi de Montcada (Vallès Occidental), se’n podia derivar montecatalanus, que, escurçat (catalanus), s’hauria emprat per designar la gent del pla de Barcelona i, per extensió, tots els catalans. Aquesta proposta també sembla refusable, per manca de documentació i per dificultats d’explicar-la fonèticament.

De lacetani, ‘lacetans’

Coromines creu que el mot per a designar els catalans pot provenir de lacetani, ‘lacetans’. La tribu dels lacetans era la que ocupava tot el centre i bona part de l’est de Catalunya –“el hinterland immediat de Barcelona (regió de Cervera-Igualada-Manresa-Vallès)”, diu. També conjectura un recorregut que parteix d’Itàlia on –recordem-ho– es van escriure els texts que documenten aquests noms per primera vegada: “Els italians necessitaven un nom ben clar per distingir aquest nou estel que s’aixecava, aquesta nació jove i ambiciosa, que tan aviat col·laborava com rivalitzava amb ells. Els italians el necessitaven encara més que els mateixos catalans, per als quals designacions incompletes o indirectes com ‘la Marca’, ‘Barcelona’, ‘el Comtat’, o simplement ‘nosaltres’ podien ser suficients, donada la situació. Vet aquí com italians cultes recordaren que aquella part d’Hispània era habitada pels Lacetani, i començarien a usar de nou aquest nom clàssic.”

I com s’explica el canvi de lacetani a catalani?: “Dirien Catelani o Catalani, per un lapsus (de llengua o de ploma) gens inusitat en tals resurreccions mig-sàvies.” I completa l’argumentació servint-se –justament– d’alguns orígens refusats: “En el cas de catalani aquest ‘lapsus’ trobaria acceptació general, per tal com la forma alterada era més fàcil de recordar per aquells que ja coneixien els castellani i els catalauni.”

Una volta exposada la teoria, Joan Coromines dedica moltes línies a demostrar amb exemples que al segle XII es feia servir Catalunya no pas per a referir-se a la globalitat, sinó al territori que ocupaven els lacetans. És a dir, vol fer entendre que el “lapsus”, el canvi de lacetani a catalani, ja s’havia escampat abans de fer servir la denominació amb un abast territorial general. Per exemple, en una crònica escrita devers 1182, s’esmenten els pobles que envaïren Aquitània per aquell temps: no hi ha tan sols els “aragonés” i “navar”, sinó també els “asperés” (dels Aspres, al Rosselló), “pailler” (del Pallars) i “catalan”; i aquest catalan no es podia referir a qualsevol català –perquè els pallaresos i els rossellonesos hi haurien estat inclosos–, sinó a una part, si fa no fa allò que, abans del lapsus, s’anomenava lacetani. Justament, el primer esment del mot Cathaloniae, de l’any 1114, és per a anomenar “Assallitus, vicarius Cathaloniae”. I, referint-se a aquest vicarius, Coromines diu: “Els veguers o vicaris no solien tenir autoritat més que en el territori d’un sol comtat, en aquest cas sens dubte el comtat de Barcelona, puix que es tracta d’un conveni signat amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona i d’alguns altres comtats catalans, però que encara no regnava a Urgell ni Pallars.”

Les aportacions de l’Alcover-Moll

L’entrada Catalunya del Diccionari català-valencià-balear (d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll) també recull i comenta aquestes teories i, de fet, no es decanta per cap. Quan parla de la que subscriu Coromines, hi fa una objecció: diu que “la violenta metàtesi soferta” (el canvi de lloc de la c i la t) ha d’haver estat fruit d’una transformació popular, no erudita. Però aquesta via popular hauria dut a la sonorització de la t; és a dir, n’hauria resultat cadalà i no pas català.

L’Alcover-Moll també es fa ressò d’una altra aportació, la de Pere Tomic (segle XVI), que explica que a la primeria del segle VIII un príncep alemany, Otger Golant, posseïa un castell a la Guiena (Occitània) que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat “Otger Cathaló” i la gent que hi vivia, “catalons”. Aquest príncep, juntament amb nou barons i tot de súbdits, s’establí al Pirineu, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns de la Marca Hispànica, fins que morí. Quan Carlemany conquerí el sud del Pirineu anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els habitants d’aquelles terres foren anomenats cathalans. Però l’Alcover-Moll ens fa avinent que aquesta narració ha estat desmentida pels historiadors, que la consideren simplement una llegenda.

Tots tres són accions –o canvis d’hàbits– individuals, però que si tinguessin requesta significarien un tomb importantíssim en l’ús social de la llengua. Considero que són tres propostes importants, però la tercera és, sens dubte, la que tindria més repercussió.

Som-hi?

A les botigues, bars, restaurants…, parlar sempre en català.

Com més va, més casos veiem de gent irritada perquè no han estat atesos en la llengua del país quan han volgut, simplement, beure un refresc en un bar, o dinar en un restaurant, o comprar en una botiga o supermercat. Si ho mirem bé, certament, és una situació incomprensible. Us imagineu que a París no us atenguessin en francès? Quin futur podria tenir un negoci dirigit per algú que no sabés parlar –ni entengués– la llengua dels clients? En el cas dels Països Catalans, sobretot a les grans ciutats, la situació no és la de París, perquè el català és una llengua subordinada, sense la protecció seriosa de cap estat. Ras i curt: com que tots sabem castellà, sembla que quan parlem català vulguem fer la guitza. Sabem que això és un parany de conseqüències nefastes i, per tant, ho hem de capgirar.

Hi ha una cosa que hem de tenir present sempre: tenim un dret i l’hem de fer respectar, perquè és l’única manera que la llengua –i la nació– sobrevisqui. Si tenim clar això, hem de pensar que en un bar, en un restaurant, en una farmàcia… som els clients i hem de poder parlar la nostra llengua. No cal irritar-se, sinó simplement tenir al cap que, com que som clients, qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se és qui vol vendre. Hi ha una frase molt simple, que ens pot ajudar: “El castellà l’entenc, però no el parlo.” És una frase que hem sentit moltes vegades a la inversa; per això la podem fer servir amb la confiança que tothom la pot entendre. En aquest article, Marta Rojals ho explica molt clarament.

Consumir productes en català

Si parlem de consum, podem fer molta feina a favor de la llengua. Sabem que el castellà és aclaparador en l’etiquetatge de productes, però també n’hi ha en català. Fins i tot, hi ha marques que han pres una opció clara i decidida a l’hora d’etiquetar en la nostra llengua. Hi ha cadenes de supermercats amb una política ferma a favor del català: no tan sols en l’etiquetatge dels productes de marca blanca pròpia, sinó també en la retolació i, cosa més important, l’atenció preferent en català. Doncs, si podem, hem d’afavorir aquests productes i aquests comerços, perquè això pot fer reflexionar els altres. El missatge que s’ha de transmetre és que el català és un valor per a la gent que viu ací.

I en el lleure, què hi podem fer? Doncs, per exemple, anar a veure els films en català que trobem a la cartellera, encara que ens hàgim de traslladar a una altra ciutat. En aquesta pàgina de la Generalitat de Catalunya, hi trobareu tots els films doblats o subtitulats en català. Hi podreu consultar els títols i també els cinemes i horaris on es projecten (no he sabut trobar cap pàgina semblant referida a la resta de territoris del país). Això mateix podem dir del teatre. En un país com el nostre, amb una gran tradició teatral, es continuen oferint moltes obres en català. Anem-les a veure. També hi ha una pàgina web que podeu consultar per a tenir informació d’obres, llocs, dates i horaris (tampoc en l’àmbit del teatre no he trobat cap web dels altres territoris dels Països Catalans). I, si no ens volem moure de casa, podem veure films, documentaris, dibuixos animats… en català. Siguem selectius. La gent de Des del Sofà ens ho facilita, amb un portal molt ben fet, on ho trobareu tot.

Fer voluntariat lingüístic

Aquesta darrera proposta va adreçada sobretot a gent que tingui temps. Sabem que això és relatiu i que tots en podem treure d’un lloc o altre, de temps. Sigui com sigui, si per la vostra situació personal o laboral podeu dedicar estones a treballar activament per la llengua, teniu un paper molt important a fer. Hi ha gent que vol aprendre català però es troba amb entrebancs. Principalment, com que els catalanoparlants canviem de llengua quan ens parlen en castellà –i també, prou sovint, encara que no sapiguem la llengua de l’interlocutor o fins i tot, segons com, encara que se’ns adrecin en català–, tota aquesta gent que voldria saber la nostra llengua té poques oportunitats de practicar-la i, doncs, d’aprendre-la. Us imagineu que hi hagués centenars de milers de parelles lingüístiques? Us imagineu quin tomb faria el coneixement i l’ús de la llengua? És fàcil: hi ha prou gent per a fer-ho. Gent que, simplement parlant la llengua i escoltant, poden ajudar els no catalanoparlants a aprendre català i, sobretot, a perdre la vergonya de parlar-lo. És una mecànica molt simple, però d’una potencialitat enorme. Hi ha entitats, universitats, ajuntaments, etc. que tenen programa de voluntariat lingüístic.

A Catalunya, en trobareu informació en aquesta pàgina del Consorci per a la Normalització Lingüística i us hi podreu inscriure com a voluntari o com a aprenent. Al País Valencià, us hi podeu inscriure a les webs d’Escola Valenciana, del Centre Carles Salvador, de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant. I a les Illes, hi ha l’opció de les Trobades de Conversa de l’Institut d’Estudis Baleàrics, el programa de voluntariat de l’Institut d’Estudis Eivissencs i el del Consell Insular de Formentera.

Carme Junyent insistia a dir que una política lingüística reeixida no ha de partir de les llengües sinó dels vincles entre els parlants. I ho expressava d’una manera molt lúcida, amb aquesta frase: “La comunicació no és real si no hi ha intercanvi.”

Per a elaborar aquest article he rebut l’ajut de Marina Altur i Dídac Martorell.

La precisió és un aspecte important d’una llengua i aquesta indistinció hi va en contra. Per això avui us oferim cinc maneres d’evitar aquesta errada. Trieu la que us agradi més, la que us faci més gràcia, la que us sigui més fàcil de retenir o d’aplicar. Si no sabeu fer aquesta distinció, esperem que us sigui útil. Si ja la sabeu fer, ens agradaria que en poguéssiu treure idees per a ensenyar-la. Al capdavall, parlar bé també és cosa de tots.

Percebre o fer atenció?

Tots sabem quins són els cinc sentits corporals: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. El sentit de l’oïda ens permet de sentir sons, és a dir, de percebre’n. Si anem pel carrer sentim –tant si ho volem com si no– sorolls agradables o desagradables, veus, músiques, alarmes… Ara, si volem, podem prestar atenció a una d’aquestes veus, per exemple, i entendre què diu. Aleshores l’escoltem. Podem dir que sentim els sons involuntàriament, i que si hi parem esment (per tant, amb voluntat d’entendre’ls, de delectar-nos-hi, d’analitzar-los…) els escoltem.

“Tots et senten, però potser no tots t’escolten”

Us explico una anècdota de quan era professor d’institut. Un company de l’àrea de Ciències em va dir que no entenia aquesta diferència entre sentir i escoltar, i em va demanar si la hi podia explicar. La conversa va anar si fa no fa així:

—A les teves classes hi ha silenci?
—Normalment, sí.
—I tens cap alumne sord o amb dificultats d’audició?
—No, cap.
—Doncs tots et senten.
—D’acord.
—I quan parles estan atents?
—Ui, tots no. N’hi ha que els veig amb la mirada perduda, amb cara de son, sense gaire interès.
—Doncs, ve-t’ho aquí: tots et senten, però n’hi ha uns quants que no t’escolten.

“No siguis maleducat i escolta’m!”

De segur que moltes vegades us han dit: “És que no t’escolto”, però de fet us volien dir “És que no et sento”. Observeu que dir a algú “no t’escolto” és, fet i fet, una mostra de menyspreu o de desdeny. És com dir-li “tant me fa què diguis”, “això que dius m’entra per una orella i em surt per l’altra”, “per mi, com si diguessis Llúcia”… Per tant, ni que sigui per fer-li veure l’errada, amb mitja rialla, quan algú ens digui “és que no t’escolto” li podem respondre: “Doncs fes el favor d’escoltar-me, maleducat.”

Per poder escoltar una música, primer s’ha de sentir

Pot passar que sentim una música i no l’escoltem, però és impossible que l’escoltem sense sentir-la. Per poder escoltar una música ens n’ha d’arribar el so, és a dir, l’hem de sentir. Imaginem-nos –com dèiem adés– que anem pel carrer i ens adonem que sona una música llunyana. D’entrada, direm: “Sento una música.” Si ens interessa, seguint aquell so que sentim, ens acostarem al lloc d’on prové i la podrem escoltar. Com veieu, per a poder-la escoltar primer l’hem de sentir, és a dir, no hi ha d’haver cap impediment físic que ens en privi: hem de tenir les orelles en condicions i no la pot “tapar” cap altre so. En la situació que ens hem imaginat, si haguéssim tingut el motor d’una motocicleta a prop, probablement no hauríem sentit la música i, consegüentment, no l’hauríem poguda escoltar.

Si hi ha soroll no em sents, si estàs distret no m’escoltes

Aquesta frase ens pot servir de recordatori de tot això que hem explicat fins ací: “Si hi ha soroll no em sents, si estàs distret no m’escoltes.” Perquè algú senti una cosa, hi ha d’haver –com dèiem suara– unes condicions. Per exemple, si algú ens parla en una discoteca potser no el sentirem. En canvi, si hi ha silenci i tenim les orelles bé, ho podem sentir tot. Ara: si estem distrets, encara que ho sentim no ho escoltarem. I encara una altra frase com a recurs mnemotècnic: “Si no em sents no és culpa teva; si no m’escoltes, sí”

L’etnòleg i floclorista Joan Amades (1890-1959) és qui va provar de donar més detalls sobre l’origen de frases fetes i refranys, però hi ha més obres, en paper i a la xarxa, que en parlen. Al final de l’article, n’hi trobareu unes quantes.

L’any de la picor

“D’on l’has treta, aquesta màquina? És de l’any de la picor!” Per què diem que una cosa antiga –o que va passar fa molts anys– és de l’any de la picor? Segons Joan Amades, l’any 1471 hi hagué una collita desastrosa, acompanyada d’una plaga de puces. Aquell any de misèria i de plagues fou terrible i va restar gravat en la memòria popular. A mesura que passava el temps, l’any de la picor s’anava convertint en un temps remot que –sortosament– ja ningú no recordava. Hi ha alguna altra explicació, no tan concreta, que fa referència a algun temps indefinit en què les puces o la sarna havien fastiguejat la població.

De cal Déu

“Hi ha hagut un escàndol de cal Déu!” Quan parlem d’un fet extraordinari, gros, de gran ressò, diem sovint que és de Cal Déu. Trobem unes quantes versions sobre l’origen d’aquesta expressió (recollides per Rodamots i per Víctor Pàmies). Joan Amades la vincula amb la fàbrica de licors Déu i Mata del barri de les Corts de Sarrià de Barcelona, on sembla que feien un aiguardent molt exquisit, de gran renom entre els bevedors. Roser Carol creu més aviat que prové de l’enrenou dels carros que duien l’alcohol a la fàbrica. Xavier Baladia diu que els Déu tenien un palauet modernista als afores de Barcelona on feien unes festes disbauxades… Per acabar-nos de confondre, el diccionari ens recorda tres expressions sinònimes d’aquesta, totes amb el mot Déu: de Déu, de tots els déus i de Déu lo Pare.

Donar carabassa

“Li ha dit que n’estava enamorada, però ell li ha donat carabassa.” Donar carabassa es fa servir amb un significat de ‘refusar’, però sobretot aplicat a la demanda de relacions amoroses. L’explicació majoritària (però no unànime) sobre l’origen d’aquesta frase feta ens porta al temps en què els pretendents anaven a vistes, és a dir, a casa de la possible núvia per parlar del dot. Després de la primera visita n’acordaven una altra. Si el vistaire no ho veia clar, s’empescava una excusa per no fer la segona visita, i tal dia farà un any. Ara, si era la família de la noia que no volia el matrimoni, es feia la segona visita i a l’hora de dinar se servia un plat de carabassa. I ja no calia dir res més. Segons Amades, la carabassa com a símbol de desig insatisfet es remunta, pel cap baix, a l’antic Egipte.

Fer campana

“M’han telefonat de l’institut per dir-me que el meu fill fa campana cada dia.” Quan algú falta a escola o no assisteix a algun lloc diem que fa campana, però d’on ve aquesta expressió? Totes les versions coincideixen a explicar que en trobem l’origen en els temps en què els estudis no es feien a l’escola pública, sinó a la rectoria de l’església, de manera que els nois eren alhora estudiants i escolans. I el capellà tenia un mètode per a penalitzar les absències injustificades de classe: l’alumne havia de tocar la campana de l’església durant un dia o més. Era una feina dura, més aviat pròpia d’adults, de manera que no els solia agradar gaire. Faltar a classe es diu de més maneres, segons el lloc: fer fugina, fer fotja, fer toris, fer rodó…

Ja cal que es calci!

“L’obsessiona la puntualitat; si arribes tard, ja cal que et calcis!” El diccionari diu que, figuradament, calçar-se és preparar-se per afrontar un perill. I per això quan diem que algú ha de preveure una situació difícil, amenaçadora i tot, exclamem: “Ja cal que es calci!” Amades ens explica que abans els monjos havien d’anar tots descalços i tan sols podien trencar aquesta regla per raons molt justificades. Per exemple, per a fer una gran caminada, per terrenys pedregosos o emboscats, o bé quan plovia, etc. Per això, doncs, calçar-se aporta aquesta idea de dificultat i de duresa.

Nou de trinca

“Ja se m’ha espatllat l’ordinador, i era nou de trinca!” És difícil de saber per què diem que un objecte acabat d’estrenar és nou de trinca. Amades ens explica que, fa segles, a prop de la Rambla de Barcelona els joves jugaven a pilota. Del camp on jugaven en deien trinquet i fer botar la pilota era trincar-la. Bé, doncs aquestes pilotes les fabricaven els sabaters, amb un cuir gruixut, de manera que, de nou en nou, per enformar-les, les havien de fer botar, les havien de trincar. Coromines diu que trinca té origen incert, i no el relaciona pas amb trincar.

O caixa o faixa

“Si no estudies més, hauràs d’anar a treballar a la fàbrica: o caixa o faixa.” Poques frases fetes són tan rotundes com aquesta, o caixa o faixa, que ens parla de prendre una decisió arriscada, jugant-s’hi el tot pel tot. Hi ha versions diverses sobre l’origen d’aquesta locució, però la majoria expliquen que la va encunyar el general Prim. Joan Amades concreta que fou el 1843, al carrer de l’Argenteria de Barcelona, quan un home, que formava part d’una petita revolta, va retreure a Prim que els reprimís tan sols per mantenir la faixa de general. Ell ho va girar i li va engegar: “O caixa o faixa”, volent dir que si no s’imposava per mantenir la faixa acabaria en una caixa de morts. Algunes altres versions atribueixen la frase a Prim, però no pas a Barcelona, sinó a la batalla de Tetuan, en una arenga als soldats.

Remenar les cireres 

“Aquest és dels qui remenen les cireres.” Sentim frases com aquesta quan parlem d’algú que té poder o dirigeix un afer. D’on prové remenar les cireres? No se’n sap ben bé l’origen, però segons Albert Vidal ve d’un dels jocs infantils que es feien per Corpus. Els nens havien de provar d’agafar cireres en una galleda plena d’aigua mentre el rival les remenava amb un bastó. Aquest rival, el qui remenava les cireres, tenia el poder de fer el joc més fàcil o més difícil. També hi ha qui creu que ens parla, simplement, d’aquell qui distribueix menjar, que pot donar-ne més o menys a cadascú.

Treure de polleguera

“No hi puc discutir: em treu de polleguera!” Quan algú ens fa perdre els nervis, per què diem que ens treu de polleguera? Tal com vam explicar la setmana passada, una polleguera és la peça amb un forat en què encaixa un piu que fa girar la fulla d’una porta. Però Amades parteix d’un altre significat, no gaire diferent: una polleguera també és –diu– el conjunt dels dos pius on s’apuntala el travesser de les grans campanes. Tant amb l’un significat com amb l’altre, fer sortir de polleguera o treure de polleguera vol dir fer perdre el seu estat natural; en el cas de les persones, sobretot, fer posar nerviós.

Treure foc pels queixals

Quan algú treu foc pels queixals val més que no li diguem res, perquè pot molt ben passar que ens clavi un moc o que ens engegui a dida. Joan Amades diu que l’origen d’aquesta frase feta està en la figura del drac de les festes populars, que llança coets i petards per la boca per simular fúria i ràbia. Algunes altres versions atribueixen la imatge a la llegenda de sant Jordi, que escopia foc i ho abrusava tot.

En voleu saber més?

A internet –i a les llibreries i biblioteques–, hi trobareu obres que recullen locucions, frases fetes i refranys. També n’hi ha que intenten d’explicar-ne l’origen. Us en presentem una petita llista:

• Joan Amades: Refranyer català comentat (versió digitalitzada de la Memòria Digital de Catalunya);
• M. Teresa Espinal: Diccionari de sinònims de frases fetes;
• Víctor Pàmies: Etimologies paremiològiques (amb indicació de les fonts);
• Víctor Pàmies: Paremiologia catalana comparada digital;
• J. Miquel Lillo: Origen frases fetes (bloc);
• Rodamots;
• Albert Vidal: Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2019).

Figa, clòtxina, parrús…: els mil mots de la vulva

A la “Cançó monya”, els Bajoqueta Rock fan un recull de mots per a anomenar els aparells genitals. Quan arriba el moment de parlar de la vulva, aquest grup del Camp de Túria ens ofereix una rastellera de mots alternatius i populars.

De segur que tots coneixem uns quants mots col·loquials per a referir-se a la vulva i la vagina: cony, figa, xona, patata… Els diccionaris normatius (DIEC i AVL) ens en donen qui-sap-los. El diccionari Alcover-Moll en conté molts més. I les obres que hem consultat –juntament amb la informació recollida a internet– acaben de completar una col·lecció immensa i carregada d’ironia. Hem seleccionat més d’un centenar de termes, però la llista completa passava de tres-cents cinquanta.

De vegades hi trobem noms de fruites, hortalisses o plantes en general (figa, carxofa, albercoc, magrana, patata, bacora, flor, panís…); de vegades, animals de mar (abadejo, bacallà, petxina, clòtxina, musclo…); de vegades, ocells (cotorra, paput…); i una bona colla fan referència a obertures o cavitats (forat, escletxa, trau, cova, gruta, cau, lloriguera…). N’hi ha de coneguts (parrús, entrecuix, xona…) i n’hi ha de ben imaginatius (forat de l’alegria, bústia, guardiola, fornet…)

Heus ací la nostra tria, per ordre alfabètic: abadejo, albercoc, amagatall, anxova, bacallà, bacora, badall, beina, bescuit, betlem, bombonera, bústia, capella, carxofa, castanya, cau, cleca, clenxa, clivell, closca de l’ou, clot, clòtxina, cocarroi, conillet, cony, copinya, cotorra, cotorreta, cotorrí, cova, coveta, crica, cula, encletxa, enclotxa, encruia, entrecuix, esberla, escletxa, estoig, fall, felipa, figa, figaflor, flor, fonoll, foradell, forat, forat de l’alegria, fornet, fufa, gàbia, gallonet, gírgola, gruta, guardiola, guitamarra, jona, lloriguera, magrana, musclera, musclo, nyora, palput, panís, pansó, pantafena, pantonfla, paput, paracota, parrús, parrussa, pastisset, pataca, pataixa, patata, patatona, pateco, pegellida, pepa, petxina, poma, pou cec, racó, solc, somriure vertical, tall, tàmera, tàpera, temple, tofa, tomaca, tomàquet, tramús, trau, trau badat, tresor, trinxa, trumfa, xamela, xap, xefa, xima, xona, xot i xufa.

Popes, metes i cantimplores: els noms expressius de les mamelles

Aclarim primer de tot que la paraula mamella no és despectiva, ni tan sols col·loquial. És el nom que ha designat sempre l’òrgan glandular de les dones i femelles en general. És un mot provinent del llatí mamilla, que tenim documentat en català d’ençà del segle XIII (en tenim mostres en la Crònica de Ramon Muntaner, per exemple). En són sinònims els mots pit i mama, però, també en aquest cas, hi trobem tot de noms populars. Veient la ironia i fins i tot un cert deix de burla que tenen alguns d’aquests noms, és més que probable que fossin encunyats per homes.

Ací també hi ha noms de fruites (taronges, peres, melons), al costat de mots que designen objectes esfèrics o voluminosos (pilotes, globus) i recipients de líquids (cantimplores, càntirs).

Heus ací els que hem trobat: bufes, cantimplores, càntirs, davantera, flams, globus, mamelles, mamellam, melons, metes, muntanyes, peres, pilotes, pitam, pitram, pitrera, popes, taronges, tetes i turons.

D’una dona que té molt de pit se’n sol dir que va molt carregada o ben proveïda o, més despectivament, que és mamelluda. I si en té poc, es diu que és llisa o plana.

Les mamelles també han estat objecte de refranys, com ara Dues mamelles fan dels homes titelles; Fa un fred que escarrufa les mamelles de les velles; La bona escudella infla la mamella; No et fiïs de la donzella que ensenyi gaire mamella; Les xiques d’Almassora / s’han comprat una romana / per a pesar-se les mamelles / una volta la setmana. I, a propòsit d’aquest darrer, hi ha tot de dites tòpiques (amb noms de pobles) en què s’aprofita la rima: A Cubelles, cul i mamelles; Les d’Alella, bon cul i bona mamella; A la Fatarella, molt cul i molta mamella; A les dones de Ribelles, els donen per dot cul i mamelles… (i això mateix amb Almacelles, Torrelles, Salelles, Solivella, Gironella…).

Fer ditet

Moltes de les expressions sobre la masturbació fan referència a la masculina, però volem deixar constància de les que hem trobat referides a la femenina. Al diccionari Alcover-Moll, tan sols una: fer ditet. Però hem consultat algunes obres i també un piulet de l’Optimot de fa tres anys i hem trobat això: fer-se un dit, fer-s’ho amb el dit, fer ralet-ralet, fer fru-fru, fer xup-xup, llustrar la perleta, fer-se fregues, fer-s’ho tota sola, ficar-s’hi el dit, palpar-se, posar-s’hi el ditet, punyir-se, satisfer-se, treure’s les teranyines, fer ballar el Joan Petit, remullar el cigró i tocar l’arpa.

Obres consultades

Deixant de banda els diccionaris i la informació caçada al vol ací i allà, he consultat aquestes sis obres:

—Diccionari eròtic i sexual, de Joan J. Vinyoles i Vidal, amb la col·laboració de Ramon Piqué i Huerta (Edicions 62);

—Catalanament, de la Incorrecta (Montena);

—Sexe i cultura a Mallorca, de Gabriel Janer Manila (Nova Editorial Moll);

—Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares (Edicions 62);

—Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies;

—Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal;

I també aquest article de Jaume Adrover.

Alabar 

Segons Joan Coromines, el primer testimoni escrit del verb alabar en català data del 1571. El Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, considera segur que prové del castellà. Coromines diu que és “segurament pres del castellà”. Són sinònims d’alabar, per exemple, lloar i elogiar.

Amoïnar

Coromines assegura que amoïnar prové del mot castellà amohinar, avui en desús en aquella llengua. Segons ell, el trobem escrit per primera vegada en català el 1650 (i en castellà, el 1535). A parer d’Alcover i Moll, ve de moïna, un mot que no diu d’on prové. Són sinònims d’amoïnar molestar, incomodar, preocupar i inquietar. Pronominalment, al costat d’amoïnar-se, podem dir preocupar-se i inquietar-se, per exemple.

Armilla

Totes les fonts asseguren que armilla prové del castellà almilla, testificat en aquella llengua ja el 1540. En català no apareix escrit fins al segle XVIII. Heus ací dos sinònims d’armilla, tal com ens els recorda Coromines: “Molts valencians i balears usen encara jupetí i guardapits i rebutgen armilla com a foraster.”

Buscar

Un mot tan corrent com buscar és també d’origen castellà, i no el trobem documentat en la nostra llengua fins l’any 1666. El terme català equivalent és cercar, ben viu encara a les Illes i recuperat a la resta del país, gràcies, per exemple, a internet. Observem que és la mateixa forma que té l’occità i semblant a les de l’italià (cercare) i del francès (chercher).

Entregar

El verb entregar, amb el significat de ‘posar en mans o poder d’algú’ no va ser acceptat normativament fins a final del segle XX. Per Coromines, aquest significat l’agafà del castellà al segle XVII. En canvi, segons el diccionari d’Alcover i Moll, no és cap castellanisme, sinó que podem atribuir-li “puresa catalana”; per demostrar-ho, mostra un exemple de final del segle XIV. El gramàtic Josep Ruaix diu que l’hem d’evitar i fer servir lliurar, donar o fer a mans, per exemple.

Llàstima

Els etimòlegs coincideixen a dir que llàstima prové del castellà lástima (derivat de lastimar).  Sembla que la primera font d’aquest mot en català és del 1584. En són sinònims –segons el context– pena, compassió i pietat.

Mosso 

El substantiu mosso és un dels castellanismes més antics del català. El primer testimoni escrit que se n’ha conservat és de l’any 988, i és un mot també manllevat per l’italià i el francès. Té uns quants significats. En el més habitual –‘persona que està al servei d’altri’– té sinònims com ara servent, macip i criat.

Postres 

El mot postres –femení i plural– és agafat del castellà postre i el tenim testimoniat ja el 1696, al diccionari català-llatí de Joan Lacavalleria. En són sinònims darreries i llevant de taula.

Pregó

Joan Coromines no té cap dubte que el mot pregó és agafat del castellà pregón. El diccionari Alcover-Moll diu que ens arriba “segurament per conducte del castellà” i en posa un exemple del 1591, per bé que, com ens explica el doctor Bibiloni, no el trobem plenament registrat fins molt més tard, el 1803. De fet, Pompeu Fabra no el va incloure en el diccionari. El nom tradicional és crida (i per això es diu així l’acte en què la fallera major de València anuncia el començament de les Falles).

Preguntar

El verb preguntar apareix escrit per primera vegada el 1576. Coromines no té cap dubte que és agafat del castellà. Segons el DCVB ve del llatí, però ens va arribar “per conducte del castellà”. N’és un sinònim demanar (i de pregunta, demanda o qüestió).

Tarda

Tenim testimonis escrits del nom tarda de final del segle XV i començament del XVI. En aquest cas, és el DCVB que no dubta a considerar-lo un castellanisme. Coromines, en canvi, diu que prové de tard, però que es va consolidar per influx del castellà. Horabaixa i vesprada són habituals en algunes àrees del país, i tampoc no s’ha de perdre havent dinat (en compte de a primera hora de la tarda).

Aquest fet el veiem també comparant llengües, de manera que trobem un mot que en català té un significat i en francès, o en anglès o en castellà, en té un altre. D’aquests mots se’n diuen falsos amics, perquè tot sovint són fonts de confusió.

Tot seguit veurem trenta falsos amics: quinze comparant el català i el castellà i quinze comparant el català i l’anglès.

Falsos amics castellà-català

‘Acostarse’ és ficar-se al llit

El verb espanyol acostarse vol dir ficar-se al llit, anar-se’n al llit, gitar-se o colgar-se. En canvi, acostar-se és acercarse en castellà.

Una ‘ampolla’ és una butllofa

Allò que en castellà es diu ampolla no és una ampolla sinó una butllofa o una bòfega. La nostra ampolla es diu botella, en castellà. I, compte: la frase feta levantar ampollas no vol dir ni aixecar ampolles ni aixecar butllofes, sinó irritar, tocar el voraviu, fer bullir la sang, aixecar polseguera…, segons el matís.

La ‘cama’ és el llit

Fa quaranta anys es va fer coneguda una anècdota periodística. A un jugador del FC Barcelona de l’època, que encara no entenia gaire bé el català, li van demanar com tenia la cama i va entendre que li demanaven com era el llit (vegeu-ho en vídeo). Una típica confusió de falsos amics. La cama castellana, efectivament, no fa referència a una cama, sinó a un llit. I la nostra cama en castellà es diu pierna.

La ‘cebada’ és l’ordi

El cereal que en castellà es diu cebada no es correspon pas amb la nostra civada, sinó amb l’ordi. I la civada catalana en castellà es diu avena. En alguns bars –potser us hi heu trobat– s’ha d’insistir perquè et diuen que de llet de civada no en tenen, i sí que en tenen. Expliqueu-vos, que convé que se sàpiga aquesta diferència.

‘Colgar’ és penjar

Quan en castellà diuen colgar no volen pas dir colgar, sinó penjar. El nostre colgar en castellà és enterrar o sepultar. I el nostre colgar-se, com ja hem vist, acostarse.

‘Escoltar’ és escortar

Molta atenció perquè quan en castellà diuen escoltar no volen pas dir escoltar, sinó escortar, és a dir, acompanyar per protegir. L’escoltar català és escuchar en castellà.

Una ‘garza’ és un agró

L’ocell que en castellà s’anomena garza no és pas una garsa, sinó un agró o bé un bernat pescaire (en castellà, garza real). La nostra garsa en castellà és una urraca.

Les ‘golfas’ són les meuques

Cal anar molt amb compte amb aquests falsos amics. Quan en castellà es diu golfa no es fa pas referència a la part alta de la casa, sota teulada, sinó que és un terme col·loquial que vol dir meuca, prostituta, i també poca-vergonya o persona deshonesta. La nostra golfa en castellà es diu desván.

‘Llevarse’ és emportar-se

Si sentiu en castellà llevarse no vol pas dir alçar-se del llit, sinó emportar-se, endur-se. El català llevar-se és levantarse de la cama en castellà.

Una ‘mancha’ és una taca

No confonguem la nostra manxa amb la mancha castellana, que vol dir taca. La manxa catalana es diu fuelle en castellà.

Un ‘paño’ és un drap

En castellà, paño no vol dir pany, sinó drap. El nostre pany (de la porta) es diu cerradura en castellà.

‘Rentable’ és rendible

Quan en castellà es diu que una cosa és rentable, no vol dir que es pot rentar (com seria en català), sinó que és rendible. El nostre rentable és lavable en castellà.

Una ‘tasca’ és una taverna

El castellà tasca no té res a veure amb el mot català escrit igual, sinó que vol dir taverna. La nostra tasca es diu tarea en castellà.

‘Trepar’ és enfilar-se

Encara que molta gent ho digui malament, el castellà trepar no es diu igual en català, sinó que vol dir enfilar-se o grimpar. En català, trepar vol dir fer forats (en castellà és taladrar).

‘Tumbarse’ és ajeure’s

El verb castellà tumbarse no es correspon amb el nostre tombar-se, sinó que en català vol dir ajeure’s (o ajaure’s). Quan nosaltres diem tombar-se en castellà es diu volverse o darse la vuelta.

Falsos amics anglès-català

‘Actually’ és de fet

Quan en anglès es diu actually no es vol dir actualment, sinó de fet, en realitat. Si volem dir actualment en anglès podem dir, per exemple, at present o presently.

Un ‘billion’ són mil milions

Un billion en anglès són mil milions, no pas un bilió. Alguns diccionaris diuen que en l’anglès britànic encara vol dir un bilió, però és un ús ja antiquat. El nostre bilió en anglès és trillion.

Una ‘deception’ és un engany

L’anglès deception no vol dir decepció, sinó engany. I la decepció, en anglès, es diu disappointment.

‘Eventually’ és finalment

Quan en anglès diuen eventually no volen dir eventualment, sinó finalment, fet i fet, al capdavall. Per dir eventualment en anglès s’ha de dir possibly o occasionally.

Una ‘evidence’ és un indici

L’anglès evidence no es correspon amb el català evidència, sinó que vol dir indici, prova. Per a dir evidència (qualitat d’evident) en anglès se sol emprar obviousness.

‘Exciting’ és apassionant

L’anglès exciting té un significat més ampli que el català excitant i es fa servir sobretot amb el significat d’apassionant o emocionant. El nostre excitant es pot traduir per exciting, però també –quan és un nom– per stimulant.

L’‘exit’ és la sortida

L’anglès exit no l’hem de traduir per èxit, sinó per sortida o eixida. De fet, tant l’anglès exit com el català eixir provenen del verb llatí exire. El nostre èxit se sol traduir per success (i tinguem en compte que succés –amb aquest significat– també és un nom català).

‘Genial’ és amable

L’adjectiu anglès genial es correspon amb amable, afable, simpàtic, però no pas amb el català genial, que en anglès seria brilliant, of genius, great…

Una ‘injury’ és una ferida

Quan en anglès diuen injury no fan referència a una injúria, sinó a una ferida o lesió (o bé, segons el context, a un dany, a un perjudici). La nostra injúria en anglès és abuse o insult.

Una ‘library’ és una biblioteca

Si un anglès diu library no vol pas dir llibreria, sinó biblioteca. Una llibreria en anglès és una bookshop o bookstore.

‘Molest’ és agredir sexualment

Heus ací uns falsos amics que ens poden fer la guitza. El verb anglès to molest no vol dir molestar, sinó agredir sexualment (o abusar o assetjar sexualment). El català molestar en anglès és to bother o to disturb.

Un ‘physician’ és un metge

Una confusió habitual s’esdevé amb l’anglès physician, que no vol dir pas físic, sinó metge. En anglès, un físic és un physicist.

‘Sensible’ és assenyat

L’adjectiu anglès sensible no vol dir sensible, sinó assenyat, prudent, discret. Si volem dir sensible en anglès hem de dir sensitive.

El ‘suburb’ són els afores

Un suburbi, en català, és, generalment, un barri perifèric pobre. En canvi, un suburb anglès sol designar un barri dels afores o una zona residencial. És a la perifèria, sí, però més aviat benestant. Els barris pobres, en anglès, són slums (o bé inner cities). 

‘Traduce’ és calumniar

L’anglès traduce no és pas traduir, sinó calumniar o difamar. Quan volen dir traduir fan servir el verb to translate.

La idea d’aquest article fou del company de feina Enric Galli.

Una supervivència miraculosa

Catalunya Nord conté cinc comarques: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya. Juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, formen el departament francès dels Pirineus Orientals, inclòs dins la regió anomenada oficialment Occitània.

Per motius històrics i de veïnatge, en el curs dels segles els parlars de Catalunya Nord han rebut influència occitana. Però després del tractat dels Pirineus (1659) s’hi va imposar progressivament el francès i s’hi va prohibir el català. Això no tan sols va fer créixer les interferències en la llengua (d’una manera semblant a la penetració de mots i estructures castellans en el català del sud dels Pirineus), sinó que va fer que molta gent abandonés la llengua dels pares i dels avis per parlar francès.

Fa poc més de quaranta anys (1982), el dialectòleg Joan Veny escrivia: “Només un 65% [dels nord-catalans] aproximadament són catalanoparlants; la resta són jubilats (‘retratats’ diuen els rossellonesos adaptant el francès retraité) i rendistes al·loglots, pied-noirs repatriats, obrers estrangers, etc.” Avui el percentatge de catalanoparlants no és, ni de bon tros, del 65%. Les causes del descens que hi ha hagut ja les apuntava Veny el 1982: “Un bon percentatge de rossellonesos ha abandonat l’ús actiu de llur llengua i es troba en una fase purament receptiva. Molts matrimonis parlen exclusivament francès a llurs fills, pensant sovint que el bilingüisme els pot perjudicar a l’hora d’avaluar els resultats dels estudis realitzats en el monolític francès.”

Sigui com sigui, malgrat les adversitats i el desdeny de molts catalans del sud, la flama de la llengua en aquestes terres es manté viva. La llista que presentem tot seguit vol contribuir modestament a no deixar-la apagar.

(Ni aquesta llista ni aquest article no haurien estat possibles sense l’ajut inestimable d’Idali Vera, que –a banda la informació que em va subministrar– em va posar en contacte amb quatre informadors solvents més: Joan-Daniel Bezsonoff, Joan Bosch, Luigi Martell i Pasqual Tirach. Moltes gràcies a tots cinc.)

Una trentena de mots de Catalunya Nord que hauria de saber tothom

A l’encop 

La locució adverbial a l’encop significa ‘de cop, alhora’. No és general a tota Catalunya Nord.

A polit

L’expressió a polit! vol dir ‘compte!’. Es fa servir tota sola i també acompanyada de fer (fer a polit és ‘parar compte’, ‘anar amb compte’) i anar (anar a polit és ‘anar a poc a poc’).

Adiu

Adiu és ‘adeu’, però també ‘bon dia’. És a dir, salutació i comiat, com el ciao italià.

S’avisar, s’envisar

Avisar-se o envisar-se d’alguna cosa vol dir ‘adonar-se’n’. A Catalunya Nord, el pronom reflexiu s’avantposa al verb: s’avisar (o s’envisar).

Baldament

Baldament (o baldaments) vol dir ‘tant de bo’. L’Alcover-Moll ens diu que també és viu a l’Empordà, el Gironès i la plana de Vic. En alguns altres indrets baldament significa ‘encara que’.

Banasta

Una banasta és una mena de cove o de cabàs, o bé una gàbia, però a Catalunya Nord es fa servir amb el significat de ‘beneitot, ximple’.

Belleu

L’adverbi belleu vol dir ‘potser’. Segons Joan Coromines, és fruit d’ajuntar-se ben i lleu. Antigament significava ‘lleuger’ i, com a adverbi, ‘fàcilment’.

Calmàs

Calmàs és un nom molt emprat aquests dies a Catalunya Nord. Vol dir ‘xafogor de l’atmosfera; temps molt calent, ofegador’.

Cel de la boca

L’expressió cel de la boca vol dir ‘paladar’. És local, no pas general a tota Catalunya Nord.

Clavar i desclavar

Clavar es fa servir amb el significat de ‘tancar amb clau’; i desclavar amb el de ‘obrir amb clau’. Segons l’Alcover-Moll també es diu a Oliana (Alt Urgell). No és general a tota Catalunya Nord.

Despenjafigues

Un despenjafigues és una ‘persona molt alta’. “I una mica curt d’enteniment”, afegeix un informador.

Einam

L’einam és la ‘vaixella’. El diccionari general registra aquest mot amb el significat de ‘conjunt d’eines’.

S’enyorar

S’enyorar (enyorar-se) vol dir ‘avorrir-se’. De fet, avorrir amb aquest significat pot ésser influència del castellà. Genuïnament, avorrir vol dir ‘tenir o agafar aversió’ (“Ha avorrit els cigrons, de tant menjar-ne”).

Espertinar

El verb espertinar, avui ja registrat al DIEC, vol dir ‘berenar’. L’espertina és la ‘berena’, allò que mengem a l’hora de berenar. És un mot provinent de l’occità espertina (al seu torn, del llatí vespertina).

Espiar

A Catalunya Nord espiar vol dir ‘mirar’, però no pas d’amagat, com a la resta del país.

Gassot 

Un gassot (o aigassot o aiguassot) és un ‘bassal’.

Ja i tal!

L’expressió ja i tal! es fa servir amb el significat de ‘i tant!’. No és general a tota Catalunya Nord. En alguns indrets es manté oh i tal!, com a més llocs del català central.

Llestar

El verb llestar vol dir ‘triar’. L’Alcover-Moll ens diu que la mainada, quan jugaven a endevinar en quina mà s’amagava una cosa, deien: “Cresta me llesta, el cor me diu de prendre aquesta”.

Mainatge

Un mainatge és un ‘nen’. El plural és mainatges i el nom col·lectiu, coherentment, mainada, terme que s’ha difós a tot el país.

Ò

L’adverbi ò vol dir ‘sí’. Prové del llatí hoc, com l’oc d’Occitània (Llenguadoc és ‘llengua d’oc’).

Pallago

Un pallago i una pallaga són un ‘noi’ i una ‘noia’. De vegades es fa servir en compte de ‘fill’. I noi s’empra sovint per a designar un ‘gitano jove’.

Parpallol

Un parpallol és una ‘papallona’. També se’n diu parpanyol i parpinyol, segons el lloc.

Patota

Una patota és una ‘nina’ (joguina). De fet, nin i nina volen dir ‘nen, nena’, com en més indrets del país.

Peirer

Un peirer és un ‘paleta’ o ‘mestre d’obres’. Probablement prové de l’occità.

Pellot

Un pellot és un ‘drap’ o ‘fregall’.

Querre 

Heus ací un mot antic: querre, que vol dir ‘cercar’. Prové del llatí quarere. “És anat a querre el pallago a l’escola”, per exemple, equival a “Ha anat a cercar el noi a l’escola”. No és pas viu a tota Catalunya Nord.

Regantar

El verb regantar (o reguantar) vol dir ‘vomitar’.

Remostegar

Remostegar significa ‘mormolar, murmurar’.

Re-no-val

Un mot molt expressiu: un re-no-val és una ‘persona que no val res, sobretot moralment’. No és general a tota Catalunya Nord.

Se’n repatriar

Se’n repatriar significa ‘guarir-se’, ‘refer-se d’una malaltia’. És un mot –un significat– que no surt a cap diccionari.

Repotegar

El verb repotegar vol dir ‘rondinar’. L’Alcover-Moll ho escriu amb u, reputegar, i diu que prové de ‘reputa’, però sembla que té relació amb rebotegar, d’aquest mateix significat, que pot provenir de rebotir.

De trucalembut 

Quan diem que una cosa és de trucalembut volem dir que és ‘de nyigui-nyogui, de fireta’.

Veire

El nom veire, pres de l’occità, vol dir ‘got’. És general a Catalunya Nord i l’han fet servir poetes de tot el país.

El “rossellonès” és un dialecte?

Fent aquest article, he pogut veure que hi ha qui posa en qüestió la condició de dialecte d’aquest conjunt de parlars del nord. Per començar, el doctor Veny, quan descriu el “dialecte rossellonès”, n’exclou l’Alta Cerdanya, que situa dins el català septentrional de transició. De fet, s’ha descrit el parlar cerdà (del nord i del sud), amb unes característiques pròpies ben singulars. Alhora, quan he cercat alguns dels mots de la llista al diccionari Alcover-Moll, m’he trobat sovint que o bé els restringien a alguna comarca i prou (per exemple, amb la marca “Ross.”, ‘Rosselló’), o bé n’ampliaven l’extensió més enllà de les comarques nord-catalanes (“pir-or”, és a dir, ‘Pirineu oriental’).

Però a l’hora de qüestionar que el català septentrional sigui realment un dialecte, hi ha quin ha anat més enllà. El 1975, la professora Anna Sardà i Roqueta va presentar el seu estudi “Le mythe du dialecte roussillonnais” (‘El mite del dialecte rossellonès’), basant-se en la tasca d’Enric Guiter per a l’Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales). En la conclusió final d’aquest treball de Sardà diu: “L’objectiu principal del present estudi era qüestionar el ‘dialecte rossellonès’ que conservaven molts lingüistes catalans. Cal reconèixer que res no justifica el traçat de la frontera dialectal tradicionalment acceptada entre ‘dialecte rossellonès’ i ‘dialecte central’. Les diferències entre els punts situats a banda i banda d’aquesta línia són, al contrari, particularment petites, i hem d’admetre que aquest anomenat ‘dialecte rossellonès’ no tenia sinó el caràcter d’un mite que cal abandonar.”

Advertiments finals

Ultra les errades que pugui contenir la llista d’aquest article, sobretot pel fet que –malgrat haver demanat assessorament– no sóc nord-català, demano als lectors que tinguin en compte que hi ha mots o variants molt locals, en tots els parlars catalans, i segurament en totes les llengües. I és bonic que sigui així. (Vegeu, si us abelleix, les setze maneres de dir sargantana aplegades per Alcover i Moll.)

A la llista no hi trobareu gal·licismes corrents en aquests parlars (com carrota o votura), perquè no era l’objectiu d’aquest article. També he mirat d’estalviar-m’hi mots que són en més parlars, com ara ca.

Fent aquest recull, he trobat diferències notables entre informadors. Allò que per a un era vivíssim per a un altre era molt estrany. No cal dir que això m’ha fet ballar el paraigua i ha dificultat la tria. Per això he renunciat a fer-hi constar mots o locucions tan expressius com pruna dels ulls (‘nineta’), llucet (‘llamp’) o s’anguilar (‘entrar o sortir d’un lloc, discretament’).

Com a la resta del país, els mots es perden. L’escriptor Joan-Lluís Lluís, per exemple, deia el novembre passat que rambolar (‘renyar’) és un verb “del tot sepultat”, per bé que els meus informadors encara me l’han fet arribar. Com tants i tants mots de la nostra llengua, segurament que té mala peça al teler, però no ha dit ningú que no es pugui recuperar. Per si de cas, m’encomano al gran poeta i filòleg Josep Espunyes, que diu: “Els mots es perden, però si els escrius, no.”

Avui parlarem d’un altre d’aquests àmbits en què hom pot trobar catalanoparlants de soca-rel dimitint la llengua pròpia. Per quins set sous –per exemple– els afeccionats d’un club tan inequívocament català com el FC Barcelona i (començant per un home d’idees tan clares com Joan Laporta), quan criden per animar l’equip, per renyar un jugador contrari, per celebrar un gol o una victòria… fan servir expressions castellanes? Vist objectivament, és molt difícil d’entendre. Tan la pèrdua d’autoestima (o n’hem de dir autoodi?) explica una actitud tan mesella, que en el fons consisteix a tractar el castellà com la llengua de debò, apta per a tots els àmbits, i el català com una llengua d’estar per casa, que no serveix per a expressar sentiments, sobretot públicament.

Amb la confiança que sabrem remuntar el partit, que capgirarem una tendència tan anòmala –tan simptomàtica i alhora tan nociva–, avui us oferim un recull de termes que no costaria pas gens d’introduir als camps, estadis i pistes del país…

Perquè si no cridem en català és perquè no ho volem fer, no pas perquè la llengua manqui de recursos.

Som-hi! (i no ¡Vamos!)

Quan vulguem encoratjar els jugadors, podem recórrer a fórmules tan nostres com Som-hi!; Som-hi, nois!; Som-hi, noies!, Va, som-hi!; Vinga!; Au, vinga!

Fot-li! (i no ¡Dale!)

Si volem animar un jugador a marcar el rival sense miraments, podem dir, per exemple, Fot-li!; Va, fot-li!

Clava-l’hi fort! (i no ¡Duro!)

Quan vulguem demanar contundència o agressivitat, sobretot a la defensa, podem dir Fort!; Clava-l’hi fort! I si reclamem una resposta a una entrada dura, Torna-t’hi!

Bona! Ben jugat! (i no ¡Grande!, ¡Buena!)

Si volem elogiar una bona acció, diguem Bona!; Molt bona!; Visca!; Ben jugat!

Més, més, més! (i no ¡Arriba!)

Quan vulguem encoratjar l’equip que s’ha desanimat perquè li han fet un gol o perquè ha fallat una jugada i no se n’acaba de sortir, podem cridar: Vinga, que encara hi som! Si convé animar un jugador perquè culmini una jugada individual, li podem dir: Més, més, més!

Al tall! Al gra! (i no ¡Al lío!)

Per incitar un jugador a atacar, a no romancejar, a no fer l’orni, a eixorivir-se, podem cridar Al tall!; Vés al tall!; Al gra!; Vés al gra!

Encantat! (i no ¡Paquete!)

De crits per a criticar algú que no se’n surt tècnicament, en tenim de tan irrespectuosos com ara Encantat!; Estaquirot!; Totxo!; Pallús!

Va, que és nostre! (i no Sí se puede!)

En un moment de remuntada d’un partit, o bé, en general, per a donar coratge als jugadors, es pot cridar Va, que és nostre!; Va, que ja li tenim el peu el coll!; Va, que ens en sortirem!

Campions! (i no ¡Campeones!)

Per celebrar una victòria, podem cridar Campions! No cal que sigui amb la mateixa tonada que en castellà (amb oé, oé i tota la pesca). Es pot cantar, per exemple, Cam-pi-o-ons amb la tonada de “For-ça Bar-ça!”; o bé Som cam-pi-o-ons!, amb la mateixa tonada.

Un, dos, tres! (i no ¡Equipoooo!)

Per celebrar o abraçar-se després d’una victòria o quan es fa una pinya en els esports d’equip, es pot cridar Un, dos, tres i el nom de l’equip. Per exemple, “Un dos tres: Sant Andreu!”.

Crits de mal traduir i expressions nostrades

Hi ha algun dels crits que es fan al camp de futbol que són d’encuny espanyol –espanyolíssim, podríem dir– i que segurament no es poden traduir ni cal. És el cas d’A por ellos. Recordem que abans del Primer d’Octubre es va fer servir de crit de guerra contra Catalunya. Sentir aquest crit en un camp de futbol català hauria de fer vergonya. Simplement, l’hauríem d’evitar.

Alhora, hi ha crits que se senten en alguns camps de futbol i que són originals, genuïns i creatius. Vegem-ne un petit recull.

Àrbitre, ninot!

L’àrbitre també sol endur-se escridassades. Quan el públic s’hi enutja, sobretot lamentant que no sigui prou ferm, que es deixi manipular o intimidar, hi ha qui crida: Àrbitre, ninot!

Aquest ha caigut de madur!

Quan algun jugador cau per fer veure que li han fet la traveta o l’han tirat a terra, hi ha gent que crida, irònicament, Aquest ha caigut de madur!, com si fos una fruita que cau d’un arbre.

Mossega-li un ull! 

Quan dos jugadors s’irriten i es van enfaristolant, de manera que sembla que hagin d’arribar a les mans, sempre hi ha algú que els incita, i alhora fa befa de la situació, amb crits com ara Mossega-li un ull! o Escanya-li un cabell!

En medis esportius, sobretot en el futbol, s’ha arribat a un punt en què sembla que si crides en català et facis veure i, en canvi, cridar en castellà sigui la cosa normal. Quan a una llengua li passa això, els experts l’anomenen “llengua marcada”. Però capgirar aquesta tendència és cosa nostra. Com deia M. Carme Junyent, “si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la prendran”.

En sabeu més?

Si ens voleu fer cap aportació, us suggerim que deixeu un comentari a l’article (si sou subscriptors de VilaWeb), o bé al vídeo, que trobareu publicat a YouTube, Instagram, TikTok, Twitter i Facebook.

Aquest article fou una idea d’Ot Bou i Costa. I no hauria estat possible sense les aportacions de Roger Graells, Ferran Badia, Pere Millan, M. Rosa Cases, Adelina Costa, Joan Mas, Ramon Montraveta, Gerard Redorta i Tate Sagués.

El crit de les ovelles és el bel i l’acció s’anomena belar, però també begallar, belegar o esbelegar. Encara, si volem filar prim, hem de saber que belar insistentment és esbeletegar. Tots aquests verbs també serveixen per a les cabres, que, tanmateix, en tenen un d’específic: esbiegar.

Els ases fan brams i el verb corresponent, és clar, és bramar. Però, ep!, aquest mot també l’apliquem a alguns altres animals grossos i, figuradament, a la gent que crida fort.

Específicament, els bous i bèsties semblants bramulen o braolen, és a dir, fan bramuls o braols. També podem dir que fan mugits o mugeixen. I si bramul és un derivat de bram també ho és esbramec, que és el crit que fa l’ós. L’acció és, naturalment, esbramegar.

Parlant d’animals grossos i salvatges, el crit del lleó és el rugit i el verb corresponent, rugir. Hem dit el lleó, però també valen per al tigre i animals semblants.

El crit del cavall és el renill. El verb, renillar, també es pot dir arniar, aïnar, assaïnar i eguinar.

Quan crida el porc en diem grunyir o fer grunys (o grunyits). Aquests mots també es fan servir per al gos i les persones que rondinen. Ah, i compte, que la truja té un verb específic: gardenyar, és a dir, fer gardenys.

Reputegar –derivat de reputa– és una forma recollida pel diccionari Alcover-Moll per a referir-se al fet de cridar el senglar. És emprat a Catalunya Nord, i també es fa servir aplicat a les persones, quan parlen entre dents iradament.

Udolar és fer udols, que són aquells crits allargats i planyívols dels llops, xacals i gossos. També se’n diu ulular i ganyolar.

El gos acapara una gran quantitat de termes d’aquest àmbit. El crit més conegut és curt, fort i explosiu, és a dir, el lladruc; i el verb és lladrar, que també es pot dir buixir i jaupar. Lladrar amenaçadorament és bordar. Un clapit o glapit és un crit sec, agut i penetrant, i els verbs corresponents són clapir o glapir. Un crit de dolor del gos és un grinyol o guinyol; i l’acció, grinyolar o guinyolar. I, finalment, diem que un gos carina si crida estridentment quan pren mal.

Si parlem de l’aviram, la riquesa lèxica encara creix. L’acció de cridar les gallines és escatainar o escainar. Quan les oques fan el seu crit en diem clacar. Els ocells nocturns (com l’òliba, la xibeca, etc.) fan esgarips (o esgaldinys o escarcanys) i els verbs són esgaripar o esgaldinyar. I l’acció de cridar el corb o la gralla és grallar.

Aplicat als ocells, el verb xerrotejar (o garrular) vol dir fer un seguit de crits que no constitueixen pròpiament un cant. Per a indicar com criden els ocells petits diem xericar (o xirigar). I quan criden els polls de la gallina o d’algun altre ocell en diem piular, piuar o piulejar. Parlant d’aviram, encara trobaríem algun verb que no admeten els diccionaris oficials, però sí l’Alcover-Moll, com ara nyequejar, definit així: ‘cridar nyec els ànecs i altres animals de veu semblant’. Sense parlar estrictament de crits, els coloms o tórtores parrupen o parrupegen (o fan parrups).

El crit del gat és conegut: miol; i l’acció, miolar. La granota rauca. I, finalment, hi ha verbs que es poden aplicar a uns quants animals. Per exemple, un esgüell o güell és el xiscle del porc, el conill, la llebre i la rata. Els verbs corresponents són esgüellar o güellar.

La llengua també ens forneix onomatopeies o interjeccions que “transcriuen” els sons dels animals. Suara hem vist el nyec de l’ànec i el parrup del colom, però també tenim el cloc-cloc de les gallines, el piu-piu dels moixons, el quiquiriquic del gall, el ric-ric del grill, el bub-bub del gos, el mèu del gat, el marrameu del gat enfurismat, el garrameu de la guatlla, el tit del tord en temps de zel, el rauc de la granota, el tirolí de la cogullada i la calandra…

Ja ho veieu: tenim una llengua que no ens l’acabem.

Els més evidents (per a segons qui)

Hi ha alguns d’aquests usos que criden l’atenció de molts parlants, que s’adonen de la interferència. Vegem-ne uns quants exemples:

—S’ha caigut a l’escala → Ha caigut a l’escala

—Se m’ha caigut el llapis → M’ha caigut el llapis

—Se’ls hauria de caure la cara de vergonya → Els hauria de caure la cara de vergonya

—Després em passaré per casa teva → Després passaré per casa teva

—Avui m’he rigut molt → Avui he rigut molt

—Puja’t al cotxe, que tenim pressa → Puja al cotxe, que tenim pressa

—M’he relliscat i m’he fet mal → He relliscat i m’he fet mal

—Calla’t, si us plau → Calla, si us plau

Els més recents

Seguint el rastre del castellà, algunes d’aquestes pronominalitzacions són relativament recents. N’hi ha que ni tan sols en castellà no han estat acceptats per la normativa:

—Em demanaré un entrepà de pernil → Demanaré un entrepà de pernil.

—Em llogaré un pis petitó → Llogaré un pis petitó.

—Ens agafem uns bitllets d’avió barats? → Agafem uns bitllets d’avió barats?

Els que emboliquen la troca

De vegades passa que hi ha verbs que tradicionalment s’han emprat amb pronom amb un significat i ara ens n’arriba un altre ús amb el significat que té en castellà. Per exemple:

Passar-se vol dir ‘fer-se malbé’: “Tenia el formatge fora de la nevera i s’ha passat.” Però no l’hem d’usar en compte de passar ni en compte d’excedir-se:

—S’ha passat el dia mirant la televisió → Ha passat el dia mirant la televisió

—No se m’ha passat pel cap → No m’ha passat pel cap

—T’has passat, noi → T’has excedit, noi; N’has fet un gra massa, noi.

Sortir-se és ‘aconseguir allò que hom es proposa’ o ‘salvar-se’: “Si t’hi esforces, te’n sortiràs”; “Va estar molt malalt, però se’n va sortir”. Però no l’hem d’emprar en compte de sortir:

—La moto s’ha sortit / s’ha eixit de la carretera → La moto ha sortit / ha eixit de la carretera

—El riu s’ha sortit / s’ha eixit de mare → El riu ha sortit / ha eixit de mare.

Fer-se vol dir ‘créixer’ o ‘relacionar-se’: “Aquestes mongetes s’han fet molt en pocs dies”; “Són cosins, però no es fan”. En canvi, no es pot usar en compte d’aconseguir, ni de fer en certes expressions:

—S’ha fet amb el poder → Ha aconseguit el poder

—Es fa el desentès → Fa el desentès

—Es fa el sord → Fa el sord

—Qui s’ha fet un pet? → Qui ha fet un pet?

Quedar-se en un lloc és ‘restar-hi’, ‘romandre-hi’: “Queda’t a casa avui”. Però en els altres usos l’hem de fer servir sense pronom:

—M’he quedat parat → He quedat parat

—Ens hem quedat a les fosques → Hem quedat a les fosques

Estar-se vol dir ‘habitar’ o bé ‘privar-se’: “S’estan a Muro”; “No t’estiguis de telefonar-me”. En la resta de casos va sense pronom:

—Es van estar mitja hora esperant → Van estar mitja hora esperant

Els arrelats (però també innecessaris)

En uns quants casos més, a còpia de temps, la interferència ha arrelat (i de vegades l’Institut d’Estudis Catalans els ha acabat admetent), però, com veurem, el pronom hi és ben prescindible:

—Descarregueu-vos aquesta aplicació → Descarregueu aquesta aplicació.

—Molta gent no pot pagar-se el pis amb el sou que cobra → Molta gent no pot pagar el pis amb el sou que cobra.

—Me l’he trobat a la botiga → L’he trobat a la botiga

—T’hauràs de buscar un altre ajudant → Hauràs de buscar un altre ajudant

—Els vaig trobar discutint-se acaloradament → Els vaig trobar discutint acaloradament

—S’ha llegit dos llibres (ja acceptat pel DIEC) → Ha llegit dos llibres

—S’ho sap de memòria (ja acceptat pel DIEC) → Ho sap de memòria

—S’ha gastat molts diners (ja acceptat pel DIEC) → Ha gastat molts diners

—T’has saltat una línia (ja acceptat pel DIEC) → Has saltat una línia

I dues frases fetes esguerrades

I acabem amb tres usos més, molt expressius: les frases fetes deixar la pell (en alguna cosa) i saber-la llarga, a més d’un ús popular del verb atrapar, que alguns també pronominalitzen:

—En aquesta empresa, ens hi deixarem la pell → En aquesta empresa, hi deixarem la pell

—Tu te la saps molt llarga → Tu la saps molt llarga

—Tinc tanta feina que no me l’atrapo → Tinc tanta feina que no l’atrapo.

En voleu saber més?

—Article de Jaume Medina a Núvol: “Reflexius espuris”.

—Piulets de Gabriel Bibiloni, amb l’etiqueta #verbspronominals

Aquest article ha estat un suggeriment de Joan Perera, lector atent que ha descobert alguns d’aquests mals usos a VilaWeb i me’ls ha fet saber. Gràcies.

Agraeixo també a Arnau Larroya que m’hagi proporcionat exemples d’ús que no tenia detectats.

Aplaçar

El verb aplaçar és correcte amb el significat de ‘contractar un operari o donar-li feina’. Prové de plaça, amb el significat de ‘lloc disponible’ o ‘lloc assignat’. Es fa servir a l’Empordà, segons el diccionari Alcover-Moll, que il·lustra la definició amb aquest exemple: “Avui han aplaçat cairadors” (un cairador és el qui treballa la fusta o la pedra per fer-hi caires). Per tant, no podem fer servir aplaçar amb el significat de ‘diferir, deixar per un altre dia’. En aquest cas hem de dir, per exemple, ajornar.

Condir

Els diccionaris admeten condir amb el significat de retre o rendir, és a dir, ‘donar fruit’, igual com el castellà cundir. Segons Joan Coromines, és un castellanisme. En canvi, el diccionari Alcover-Moll diu que és una evolució del significat de ‘amanir’ que té encara aquest mot en alguerès. Per mi, és un mot totalment prescindible i que si s’eliminés del diccionari no el trobaria a faltar ningú.

Desafiu

Tot i que avui dia no hi ha ningú que digui desafiu, els diccionaris l’admeten, com a sinònim de desafiament. Novament, els etimòlegs discrepen. Si, d’una banda, Joan Coromines pensa que és un castellanisme que no és registrat fins l’any 1932, l’Alcover-Moll diu que és un derivat postverbal de desafiar i en cita exemples del segle XVI. Al Corpus textual del valencià hi trobem aquesta frase de l’any 1491: “E si tu al enemich diable diràs semblants paraules, com virtuós e valent cavaller, poràs animosament combatre en lo desafiu de tan enujosa batalla” (de Tomàs de Kempis, traduït per Miquel Peres). Avui és clarament percebut com un castellanisme i es podria eliminar del diccionari.

Fatxada

Els qui tenim una certa edat recordem que abans tothom deia fatxada, un mot que va ser bandejat, per castellanisme, en favor de façana. Però el cas és que Pompeu Fabra no va gosar excloure’l del diccionari. És una pena, perquè avui no l’hem de menester per a res. En aquest cas, els etimòlegs també discrepen. Ara és l’Alcover-Moll que veu clar que és un castellanisme i, en canvi, Coromines diu que prové de fatxa, amb el significat de ‘aspecte exterior d’una persona’, que al seu torn ve de l’italià faccia, que vol dir ‘cara’. Tant l’un com l’altre el documenten per primera vegada el 1903, en Jacint Verdaguer, tot i que cinquanta anys abans ja va aparèixer en aquests versos de Pau Estorch i Siqués: “Illuminan la fatxada/ D’una casa principal/ Dos fanals de reverbero/ Posats sobre dos pilars.”

Inclús

Inclús com a adverbi fou acceptat no fa pas gaires anys per l’Institut d’Estudis Catalans –encara no sé per què. Fabra no l’havia admès com a adverbi, però sí amb l’ús que tenia antigament, com a adjectiu (‘inclòs, comprès’). Recentment, doncs, l’Institut va decidir no tan sols de suprimir aquesta accepció fabriana, sinó d’admetre’l amb el significat que té en castellà. Però, ep!, si us hi resistiu, sapigueu que hi ha tot d’alternatives. N’hi ha de cultes, com àdhuc; n’hi ha formals, com fins i tot; i n’hi ha una de més viva i dinàmica: i tot posposat. Per exemple, en compte de “Va venir inclús la seva mare” podem dir “Va venir la seva mare i tot”.

Regressar

Avui dia es fa servir ben poc el verb regressar (‘tornar al lloc de partença’) i es diu, simplement, tornar o bé retornar. Tanmateix, el tenim documentat als segles XIV i XV. En un sermó de sant Vicent Ferrer, publicat el 1410, hi trobem: “No toleu-li la civada al cavall, que regresse, e veureu com estarà segur e simple.” Segons que sembla, el llatí regressus (‘retorn’) va donar regrés i damunt aquest nom es va formar el verb regressar. L’Alcover-Moll diu que probablement ens va arribar “per conducte del castellà”, tot i que amb testimoniatges tan reculats és difícil.

Reprotxe

Encara que sembli estranyíssim, reprotxe i reprotxar són mots acceptats pel diccionari. De fet, ja els va admetre Pompeu Fabra en el seu diccionari, publicat als anys trenta del segle XX. Coromines ens informa que reprotxe ve del francès reproche, del mateix origen que el català repropi, un adjectiu que vol dir ‘indòcil, rebec’. El cas és que reprotxe ja el trobem emprat al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, publicat el 1490. Però, de fet, avui és un mot molt poc usat, que hem canviat per retret. A parer meu, si es vol mantenir al diccionari, es podria indicar que és un arcaisme.

Salpicar

El diccionari de Pompeu Fabra (i el DIEC) defineixen salpicar així: ‘Espargir sal o una altra substància pulverulenta o un líquid (sobre una cosa)’. N’hi ha testimonis del segle XVI, però és un mot que va caure en desús, de manera que el qui el fa servir avui no és perquè reti homenatge als nostres avantpassats, sinó per la interferència del castellà. De fet, el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –que deixa passar tants castellanismes– no l’admet. Coromines ho diu clar: “Avui salpicar és ben poc usat en català, almenys el rebutja com a acastellanat el català comú (i no sense raó).” Vet ací un altre mot que no caldria que ocupés lloc als diccionaris. Ja tenim esquitxar i esguitar.

Senyoriu

Una altra paraula que sobta de trobar al diccionari és senyoriu, tan assemblada a señorío. Tanmateix, en tenim testimonis del segle XIV, poc suspectes de provenir del castellà. Dels tres significats que li reconeix el DIEC, dos remeten a un altre mot: per una banda, és sinònim secundari de senyoria (‘autoritat del senyor sobre un territori’); per una altra, és sinònim de senyoralla (‘conjunt de senyors o persones de distinció’); i el tercer significat és ‘condició de senyor’. El diccionari no l’admet en l’ús figurat que té en castellà: ‘mesura o gravetat en el capteniment’; ací cal emprar distinció o bon to, per exemple.

Ventana

Acabem la llista amb un castellanisme que si avui s’eliminés dels diccionaris tampoc no crec que el trobés a faltar quasi ningú. Ventana, diu el DIEC, és una ‘finestra d’un assecador’. L’Alcover-Moll, que recorda que és un castellanisme, afegeix: “El mot ventana existeix en el llenguatge viu de la Llitera, regió aragonesa. A Reus es diu ventana una finestra quadrada situada al capdamunt de les parets de les golfes.” No ho discutiré pas, però quan jo era petit molta gent deia “fer baixar la ventanilla del cotxe” i avui això fa riure.

Som-hi.

Batibull

Un mot tan expressiu com batibull havia de tenir un origen curiós. Confesso que em vaig tornar vermell de vergonya de no haver-me adonat que en tenia l’origen davant del nas. Prové, simplement, de bat i bull, és a dir, dels verbs batre i bullir. El primer testimoni que n’he sabut trobar és de les Notes de color (1883), de Narcís Oller, que ens parla de “la substància de tot aquell bat i bull de pensaments que tan vagament m’encaparrava”. Els catalanoparlants, durant segles, hem sabut crear mots composts d’una gran expressivitat.

Botifler

Botifler té l’origen en el participi botinflat, del verb botinflar-se, que vol dir ‘inflar-se, sobretot una part del cos’. De primer, botifler era un adjectiu que significava ‘amb les galtes inflades’. Més endavant, es va fer servir, metafòricament, com a sinònim de ‘presumit, arrogant’. I amb aquest significat es va aplicar als partidaris de Felip V a la guerra de Successió. Per aquest motiu, durant molts anys els habitants de Cervera i de Manlleu van ser anomenats botiflers pels dels pobles veïns. Avui designa qualsevol català que col·labora amb l’enemic.

Canalla

El mot canalla ve de ca, és a dir, gos. Sembla, doncs, que originàriament volia dir ‘multitud de cans’, un significat que, segons el diccionari Alcover-Moll, encara és viu a Lleida. Però el cas és que l’ús que es va escampar de seguida –al segle XV– fou el de ‘gent dolenta i menyspreable’. El pas d’aquests col·lectius animals o sense ànima a ‘mainada’ ens el podem imaginar com una transformació de la idea de ‘conjunt’. Coromines ens ajuda a veure que no és pas un cas únic: al·lot prové de l’antic arlot, que volia dir ‘home o noi de mala vida’ i també ‘bergant, trinxerarire’; i macip havia volgut dir ‘jove’, però en llatí (homo mancipi) significava ‘esclau’. El mot canalla no és pas general, ni de bon tros. Hi ha indrets on en diuen mainada, quitxalla, xicalla…

Furgar

El primer significat de furgar (testimoniat al segle XV) és ‘excavar la terra amb el morro, com els porcs’. Té l’origen en el llatí vulgar furicare, que volia dir ‘escorcollar com una fura’. El fet curiós és que, si anem més enrere, sembla que el llatí vulgar fura era un femení de fur, que volia dir ‘lladre no violent, astut’. I d’aquest fur també se’n va derivar furtum, és a dir, furt, ‘robatori no violent’. Malgrat tots els anants i vinents, la idea de ‘actuar amb astúcia i sense violència’ s’ha mantingut en fura, furt i furgar.

Lavabo

El mot lavabo és agafat, sense cap canvi, del llatí, llengua en què significava ‘rentaré’ (del verb lavare). Més concretament, lavabo apareixia en el salm 25 de l’Antic Testament, que deia: “Lavabo inter innocentes manus meas”, és a dir, ‘Em rentaré les mans entre els innocents’, fragment recitat pel sacerdot a missa en el moment de rentar-se les mans. De primer, el lavabo era la part de la missa en què el capellà deia aquesta frase. Després va designar qualsevol pica per a rentar-se i, finalment, la cambra on hi ha un lavabo.

Lletraferit

Un altre mot curiós és lletraferit, un compost expressiu que ha estat copiat pel castellà (letraherido). Tothom entén d’on ve, lletraferit. En català tenim composts comparables, com ara corferit i alaferit, en què el primer component és el receptor (‘ferit al cor’, ‘ferit a l’ala’). En canvi, a lletraferit i llampferit la lletra i el llamp són els causants (‘ferit per la lletra’, ‘ferit pel llamp’). Sempre m’he imaginat aquest ferit com a sinònim de ‘tocat’, ‘encisat’, però el filòsof Michel de Montaigne (occità, nat el 1533) hi veu més violència: “En el meu dialecte del Perigord anomenen aquests saberuts amb molta gràcia lletraferits: és a dir, aquells a qui les lletres han clavat un cop de martell.”

Melic

L’origen de melic podríem dir que és una errada d’interpretació. Prové del llatí umbilicus, que va evolucionar a omelic. Precedit de l’article, doncs, era l’omelic. I, per culpa d’una partició errònia de l’article i el substantiu, en va sortir lo melic. L’altra manera de designar el melic és llombrígol, i ací va passar una cosa semblant: umbilicus va evolucionar a ombrígol i, amb l’article, en va sortir l’ombrígol, fins que, amb la palatalització de la ela inicial, va acabar amb llombrígol.

Pinzell

No sé si ho sabíeu, però pinzell també és un mot que el castellà (pincel) va copiar del català. En aquest cas, la curiositat està en l’evolució que va fer en llatí. Originàriament, es deia penis, que també volia dir –a més de ‘pinzell’– ‘cua’ i ‘membre viril’. Però per a distingir conceptes tan diferents, l’eina dels pintors es va començar a anomenar amb el diminutiu peniculus i, després, amb un diminutiu del diminutiu: penicillus, del qual va sortir pinzell. Curiosament, d’un altre diminutiu de penis en va sortir penicillium, que va donar origen a penicil·lina.

Sangtraït

L’etimologia de sangtraït és incerta. Alcover i Moll no s’arrisquen pas a explicar-la i Coromines dubta. Per una banda, creu que pot venir, simplement, de sang i traït, però li costa de veure-hi cap traïció. Per això s’aventura a imaginar un sanguis tritus, és a dir, ‘sang triturada’, que hauria hagut de donar sang trit (tinguem en compte que, antigament, sang era masculí, com és encara en francès i en italià, per exemple). El pas de trit a treït seria semblant al de espessit > espesseït o al de escalfit > escalfeït.

Xiruca

Pocs casos com el de la bota anomenada xiruca han fet xalar tant filòlegs i no filòlegs parlant d’etimologia. Coromines va fer una recerca exhaustiva sobre aquesta denominació i al final va concloure –erròniament– que tenia origen incert, però amb una “versemblant etimologia basca”. I no: Chiruca era una marca registrada d’unes botes que es van començar a fabricar a la dècada dels anys quaranta del segle passat a Tortellà (Garrotxa). El fundador de l’empresa era Esteve Fontfreda, que es va casar amb Mercè Castañer. Acabada la guerra, els fills del matrimoni, hereus de l’empresa, comencen a fabricar aquestes botes, que comercialitzen amb el nom gallec de Chiruca, diminutiu afectuós de Mercedes. El nom és un homenatge a la mare i coincideix amb el títol d’una obra de teatre molt representada aquells anys, escrita pel gallec Adolfo Torrado.

Enguany m’he pres la llibertat d’escriure-us no pas per demanar joguines, ni regals materials. Tinc un altre desig i espero que pugueu ajudar-me. Dit ras i curt, vull poder viure plenament en català.

Ja sé que és una demanda fora mida. Suposo que ara mateix penseu: “Quin greu, però dins els nostres sacs no hi caben desigs tan grans.” Tanmateix, us demano que feu una excepció. No sóc pas l’únic que us ho agrairà. Hi ha molta més gent que viu amb la mateixa pena, que voldria aquest mateix present, però no gosen demanar-vos-el. La situació, creieu-me, es mereix el vostre esforç.

Benvolguts Reis, el català es troba en una situació tan llastimosa que de vegades sembla que no hi hagi res a fer. El percentatge de catalanoparlants és cada vegada més baix. L’autoestima lingüística ha davallat tant, que fins i tot hi ha qui considera que parlar català és incòmode, antiquat, àdhuc innecessari. Voler viure plenament en català equival a lliurar una lluita constant.

Us ho explico? No sé ni per on començar. Vaig a comprar i no trobo ni per mal de morir productes etiquetats en la llengua d’ací. M’assec a fer un cafè i els cambrers em miren estrany quan obro la boca. No puc anar quasi mai al cinema si vull veure un film produït, doblat o subtitulat en la meva llengua. La presència de la llengua dominant és tan aclaparadora que fins i tot els meus néts juguen en castellà al pati… Tot és un entrebanc, una pugna, un desgast.

Sóc conscient que això que us demano és complicat, perquè –ara ve la llista– haureu de parlar amb molta gent.

Primerament, voldria que anéssiu a veure els empresaris, els qui decideixen com s’etiqueten els productes. Doneu-los entenent que el català no és cap nosa, sinó una oportunitat. Que s’imaginin com seria que a les botigues i supermercats tots els prestatges tinguessin els productes amb l’etiqueta en català, com també tots els cartells: quina alegria i quina normalitat! Després, si us plau, visiteu els propietaris dels comerços i demaneu-los que facin del català la llengua d’atenció inicial i prioritària.

També haureu de visitar –tant sí com no– les escoles, per parlar amb equips directius i mestres. I, sobretot, amb els inspectors, els delegats d’Educació i la consellera del ram. Feu-los entendre que el català no ha d’ésser una llengua secundària ni relegada, sinó la llengua vehicular, una autèntica llengua de coneixement i de cohesió. Que és en català que han d’ensenyar els nens i joves a pensar i a expressar-se. Si no salvem el català a partir de la infantesa, com podem esperar que sobrevisqui?

No us descuideu pas els metges, si us plau. Necessitem professionals de la salut que entenguin que la llengua és també cura i remei. I que els centres sanitaris han d’ésser un refugi, un lloc on els pacients s’han de sentir segurs. Que una visita a cal metge o un ingrés hospitalari puguin ésser en català no hauria de dependre de l’atzar.

I per què no convenceu també els influenciadors, els qui entretenen els nostres joves a les xarxes socials? Expliqueu-los que renunciar a la llengua del país no els servirà pas per a arribar més lluny, que el català és tan apte com qualsevol altra llengua per a explicar-se, per a fer riure, per a emocionar, per a criticar, per a difondre… Convideu-los a fer del català una llengua moderna, atractiva, plena de vitalitat. Que parlin als seus seguidors en la llengua d’ací, que comprovin i demostrin que el català pot ser tan universal com qualsevol altre idioma.

Ah, no us deixéssiu pas els amos i cambrers dels bars i restaurants. M’agradaria molt, però molt, poder demanar un cafè amb llet en català i que em portessin un cafè amb llet, sense haver de repetir-ho ni, sobretot, traduir-ho. Si us plau, feu que el català torni a sonar a taulells, terrasses i menjadors.

I, ja que hi sou posats, passeu pels jutjats. Ací hi ha feina, no us vull enganyar. Haureu de parlar amb jutges, fiscals, funcionaris… amb tothom qui decideix en nom de la llei. Potser a vosaltres, que dueu corona i teniu autoritat, us faran cabal. Expliqueu-los que la justícia s’ha d’acostar al poble, que ningú no hauria de sentir que la seva llengua el fa estrany al seu país i que una sentència en català és un acte de justícia lingüística.

Però la feina més important, benvolguts Reis, és convèncer la gent normal i corrent. Aquesta és la part més difícil. Haureu de fer entendre a tothom que parlar en català no és una manca de respecte, ni un atac, ni una excentricitat. Que no hem d’amagar la llengua. Que cal no tenir vergonya de fer-la servir. Que no ens fa ni millors ni pitjors, sinó que simplement ens fa ésser nosaltres mateixos. Feu que el català torni a guanyar parlants, feu que les converses en la nostra llengua siguin normals i naturals, sense por ni apocament.

Ja ho veieu, sembla un desig inabastable, però suposo que us adoneu que és just. Feu, si us plau, que parlar en català sigui normal i no una lluita, que la llengua no sigui maltractada ni arraconada, sinó que esdevingui un espai comú de convivència.

Confio en la vostra màgia, Reis d’Orient. Confio que, amb la vostra saviesa i els vostres poders, podreu fer realitat aquest desig tan senzill i tan immens alhora: que viure en català sigui un fet normal i no una reivindicació constant.

Amb il·lusió i esperança,

Un català que vol viure en plenitud.

Dóna-ho an el meu germà

Hi ha una errada freqüent, sobretot en català central, que consisteix a afegir una n de suport a la preposició a d’un complement indirecte. Això passa segurament perquè al i el, en tot el català central, es pronuncien de la mateixa manera i, per marcar la diferència, hi afegim una consonant. Col·loquialment, doncs, diem Dóna-ho *an el meu germà (correctament, Dóna-ho al meu germà); o bé *Ana qui ho has dit? (en compte de A qui ho has dit?); o Demana-ho *an en Pere (Demana-ho a en Pere), etc.

En alguns parlars del País Valencià, la consonant de reforç és la d: No li hem dit res, *ad ell (No li hem dit res, a ell).

Sopàrem en els meus pares

En el català del País Valencià és habitual la confusió, en alguns contexts, entre en i amb. La Gramàtica Normativa Valenciana ens forneix aquest exemple: Ahir sopàrem *en els meus pares, que en registres formals cal canviar per Ahir sopàrem amb els meus pares, atès que és un complement circumstancial de companyia.

Entrevistem a la jove actriu

Una errada encara massa habitual, fins i tot als mitjans de comunicació, consisteix a encapçalar amb una a el complement directe, sobretot quan és una persona. És una pífia que devem a la influència del castellà. No hem de dir, doncs, Entrevistem *a la jove actriu, sinó Entrevistem la jove actriu; ni Consideren *a l’acusat culpable del crim, sinó Consideren l’acusat culpable del crim; ni Això afecta *a la gent més pobra, sinó Això afecta la gent més pobra; ni He vist *a la teva amiga, sinó He vist la teva amiga.

Quanta gent va participar a la manifestació?

Alguns verbs regeixen –és a dir, reclamen– una preposició determinada, però, per la raó que sigui, els la canviem. Molt sovint, al verb participar, que regeix en, hi adjuntem un complement començat per a, i diem, per exemple, Quanta gent va participar *a la manifestació? (en compte de Quanta gent va participar en la manifestació?). Val a dir que, amb un significat diferent (‘compartir, tenir en comú’), també diem “participar de”; per exemple, Vol que participin de la seva alegria.

Un altre verb que sovint escrivim amb una preposició equivocada és pensar. Ha de dur la preposició en i no pas amb. Per tant, en compte de Sempre penses *amb ell, hem de dir Sempre penses en ell.

Ens veurem per la nit

En el català del País Valencià –i, com més va més, a tot el domini lingüístic, per influència del castellà–, introduïm els complements de temps referits a una part del dia amb la preposició per. Posem per cas, Ens veurem *per la nit. Però la normativa diu que en els registres formals és preferible la preposició a: Ens veurem a la nit.

Porta una camisa a quadres

Un castellanisme molt més evident és l’ús de la preposició a en expressions com ara camisa a quadres o jersei a ratlles. Ací la preposició que hi escau és de. No hem de dir, doncs, Porta una camisa *a quadres, sinó Porta una camisa de quadres. Ni tampoc olla *a pressió, sinó olla de pressió; ni màquina *a vapor, sinó màquina de vapor, etc.

Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat

L’ús de la preposició a seguida d’un article i una unitat de temps és un altre castellanisme indiscutible. Per exemple, en compte de dir *Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat, hem de dir Al cap de tres dies ja tornava a voltar per la ciutat (o bé Tres dies després, ja tornava a voltar per la ciutat).

Arribaré en quinze minuts

Aquests darrers temps s’ha anat escampant un castellanisme sintàctic que consisteix a fer servir la preposició en en expressions temporals, amb el valor de ‘quan hagi passat un període de temps a partir d’ara’. En aquests casos, hem de fer servir d’ací a (o d’aquí a). Per exemple, no hem de dir Arribaré *en quinze minuts, sinó Arribaré d’ací a quinze minuts (o Arribaré d’aquí a quinze minuts). Compte: si volem dir ‘dedicant-hi un període de temps’, sí que hem de fer servir en. Penseu, doncs, en la diferència entre Ho faré en quinze minuts (és a dir, “tardaré quinze minuts a fer-ho”) i Ho faré d’ací a quinze minuts (“ho començaré a fer d’ací a quinze minuts”).

 Cocentaina, a 25 de novembre de 2024

De vegades, escrivim la preposició a quan no toca, en unes certes expressions temporals. Per exemple, en un document signat, abans de la data. No hem de dir Cocentaina, *a 25 de novembre de 2024, sinó Cocentaina, 25 de novembre de 2024. Aquest tic burocràtic ha acabat arribant al llenguatge periodístic, de manera que llegim: *A 31 de desembre, el valor de l’immoble és de… (hem de dir: El 31 de desembre, el valor de l’immoble és de…); o bé Recompte de guanys *a setembre de 2023 (hem de dir: Recompte de guanys el setembre de 2023). Tampoc no hem de dir *A dia d’avui, sinó, simplement, Avui o Avui dia, per exemple.

No tenim res que dir

Copiant el castellà, diem res que + infinitiu, en compte de res a + infinitiu. Cal evitar, doncs, No tenim res *que dir i canviar-ho per No tenim res a dir.

Necessiten de l’ajut del govern

Verbs com ara necessitar o requerir són transitius i, per tant, van units amb el complement directe sense preposició. No diguem, doncs, Necessiten *de l’ajut del govern, sinó Necessiten l’ajut del govern. Tampoc no hem de dir Això requereix *de paciència, sinó Això requereix paciència.

Finalment, hi ha uns certs usos de preposicions que també ens fan dubtar, però que la normativa accepta o no aclareix. En fem un breu recull.

–Podem dir En entrar, tothom es va alçar, però també s’admet A l’entrar, tothom es va alçar.

–Podem dir Anar amb automòbil i Anar en automòbil.

–La construcció acabar amb (‘posar fi a’) és d’origen castellà i suscita confusions, però el IEC l’accepta. Malgrat això, no la recomanem. Compte, és totalment vàlida en l’ús recte. Per exemple, Aquell atac va acabar amb la mort de nou persones vol dir “El final –o resultat– d’aquell atac va ser la mort de nou persones”. En canvi, Aquell atac va acabar amb la vida de nou persones –tot i ésser acceptat–, recomanem de canviar-ho per Aquell atac va posar fi a la vida de nou persones.

–Es pot dir Dos dies la setmana i Dos dies a la setmana. Segons la gramàtica del IEC, l’absència de preposició és habitual davant hora, setmana i any.

–Tot i que la normativa no en diu res, sembla preferible de dir S’ha mort a noranta anys més que no pas S’ha mort als noranta anys. Ho recomana, per exemple, el diccionari castellà-català de la Gran Enciclopèdia Catalana (que dóna l’exemple A vint anys es va casar) i el DIEC (en l’entrada plantar, on trobem la locució plantar-se algú a tants anys).

Quins són els poemes de Nadal més adients perquè recitin els infants? Voleu ensenyar un poema als nens de casa, més enllà dels típics que aprenen a l’escola? Dimonis i pastors, Jesús i la Mare de Déu, el bou i la mula, el bruc i el galzeran… Tot això que “fa Nadal” ho tenim enclòs en els poemes per a la mainada, els versets per a recitar enfilats a la cadira.

Us oferim una quinzena de peces simples i fàcils, uns poemes curts a l’abast dels més petits; però, també, una altra quinzena de més llargs i profunds, adequats per als qui ja són més grans i tenen més memòria. És a dir, en el nostre recull trobareu poemes per a totes les edats, dels que comencen a recitar als que ja són uns experts. Us oferim també uns quants vídeos, perquè tots, xics i grans, puguin aprendre els poemes més fàcilment.

Poemes per als més petits

“Com alegre campaneta” (popular)

Heus ací, segurament, els versets més fàcils de tot el repertori. Fàcils i alegres. I si voleu veure’ls recitar, més avall en teniu el model de la blocaire Mel i Sucre.

Com alegre campaneta 
que no para de tocar, 
avui el meu cor batega 
perquè us vull felicitar. 
Bon Nadal! 

“Cançó de Nadal” (Joan Maria Guasch i Miró)

Cinc versos simples que ens parlen de les plantes per a guarnir el pesebre: el bruc i el galzeran. El bruc és un arbust de fulles verdes tot l’any i de flors petites; i el galzeran té flors menudes i aquelles baies vermelles que de seguida ens fan pensar en Nadal.

Bruc i galzeran
per guarnir el pessebre
i un trosset de gebre
al raig de la font que tomba ventant,
bruc i galzeran.

“Dimoni pelut” (popular)

Una cantarella popular per a riure’ns del dimoni, expulsat de l’infern per massa pelut i que, per acabar-ho d’adobar, perd el banyam en un forat estret. Uns versets simples i divertits.

Dimoni pelut,
que a l’infern no t’han volgut,
has passat per un forat
i les banyes t’hi han quedat.

“Poema de Nadal” (popular)

Dues estrofes nues i fàcils per als més xicarrons. Un poema popular que ens duu llum i ens convida a viure la festa amb joia i xerinola: “Tot és alegria el dia de Nadal.”

El sol brilla,
el cel és blau,
tot és alegria
el dia de Nadal.

Doneu-me pollastre,
doneu-me torrons;
fem xerinola
i cantem cançons.

“Cançó de Nadal” (Francesc Bofill, Antoni Puig, Francesc Serrat)

Un text a l’abast dels més xics, tot i que requereix un cert esforç de memòria. Ideal per a practicar a l’escola o a casa. Va sortir publicat en el llibre Juguem cantant, 1 el 1991 i en aquests trenta anys s’ha divulgat moltíssim.

L’escola és tancada,
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda el carter.

—Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?

—Li dono una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!

Estigui contenta,
Jesús ha nascut;
per dur-nos la joia
al món ha vingut.

“Palla joiosa” (Ramon Muntanyola)

Un poema simple que ens duu pau, caliu i confort. La mainada –sobretot els qui vulguin practicar el so de la ela palatal– us el faran viure. Els grans, escolteu-lo amb els ulls aclucats…

Joiosa, la palla
fa avui de bressol.
Joiosa, la palla
l’Infant embolcalla…
i es daura de Sol.

“Pessebre màgic” (Ricard Bonmatí)

En aquest poema, la senzillesa –i fins la col·loquialitat– s’apodera dels mots per fer-nos entrar de ple en el pessebre, amb rius de plata i una estufa que és un bou. Més avall el trobareu cantat per Neus Castañer.

Muntanyes de suro,
figures de fang,
casetes de duro,
campanes ning-nang.

Un riu fet de plata,
i els ànecs, nedant;
darrere una mata
hi ha un home cagant.

A dins d’una cova
hi ha gent que no es mou;
un nen sense roba,
l’estufa és un bou.

La neu és farina,
cotó el núvol blanc,
la mare una nina
i Déu un infant.

“Nadal ja ha arribat” (popular)

Uns versets d’autor desconegut, que són un cant a l’amor universal: “Que bonic que és estimar!” Al primer vers hi podeu posar l’edat que tingui el rapsode.

Tinc X anys i sóc bufó
i de coses en sé un piló.
Sé cantar, jugar i saltar,
però… que bonic és estimar.

Estimo els peixos
estimo les flors
i els nens de tots colors.

Nadal ja arribat!
Quina il·lusió!
I per a tots vosaltres
aquest petó.

“Visca els tres Reis de l’Orient”

Una cantarella molt i molt coneguda, d’autor anònim, que ens parla amb innocència dels regals dels Reis, uns regals que avui no s’estilen però que foren durant segles els únics que es podien esperar.

Visca els tres Reis
de l’Orient;
que porten coses
a tota la gent:

Una botifarra
per la meva mare,
un got de vi
pel meu padrí,
un tall de coca
per la meva boca,
un tros de pa
pel meu germà.

“Festes de Nadal” (popular)

Més que un poema és una rastellera de rodolins, que ens duu de Nadal a Reis d’una revolada. Un poema que, bo i recitat, fa patxoca i que és a l’abast de tota la mainada.

El dia de Nadal
tots a casa tal com cal.

Picarem fort el tió
perquè cagui molt torró.

Sant Esteve és l’endemà
el capó ens hem d’acabar.

Tots contents com bordegassos
a veure l’home dels nassos.

Sense poder-ho evitar
aquest any ja se’ns en va.

L’any nou ha arribat
i tots junts l’hem celebrat.

Per fi la festa esperada
que alegra tota la mainada.

“Nadala per als nouvinguts” (Joana Raspall)

Un poema simple que és, alhora, una reivindicació del català com a llengua d’acolliment.

Us vull dir “Feliç Nadal”
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l’amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

“Pessebre” (Ramon Muntanyola)

Un poema d’un ritme i una musicalitat molt acurats. “Jo tinc un pessebre bonic com cap més”: deliciós. Al capdavall, el trobareu recitat per Assumpció Ortet.

Jo tinc un pessebre
petit i lluent
de suro i de molsa,
tot blanc de tants bens.

Figures i cases
d’argila i paper,
corrals amb gallines,
dos bous i un pagès.

Tres dones que renten
amb l’aigua d’un rec,
i una altra que fila
i un vell que té fred.
Pastors que s’admiren
i ignoren per què.

Jo tinc un pesebre
bonic com cap més.

“Desembre” (Miquel Martí i Pol)

Miquel Martí i Pol ens ofereix uns versos de les figures del pesebre. La grandesa del poeta és saber-se posar a la pell del nen.

Quan ve Nadal fem el pessebre
Amb rius, muntanyes de colors,
El caganer, l’estrella, l’àngel,
El nen, la mare i els pastors.
Cantem cançons i mengem neules,
També torrons i altres llamins,
I per arrodonir les festes
Que omplen de joia grans i nins,
Ens aboquem a les finestres,
A esperar els reis que van venint.

“Passen ales d’àngels” (Rossend Llates)

Un poema fràgil i bonic com una ploma. Ens duu a l’albada del dia de Nadal, quan neix Jesús.

Passen ales d’àngels
sobre dels teulats
per anunciar-nos
que Jesús és nat.

Passen a volades
tots cap a Betlem.
Darrera, nosaltres
també hi anirem.

La nit és tot clara
que l’Infant ho vol;
la nit fuig per sempre
davant d’aquest Sol!

“Les joguines” (Francesc Bofill, Antoni Puig, Francesc Serrat)

Un poema innocent, amb un vocabulari molt ben triat i amb una estructura molt intel·ligent. Escaient per al dinar de Nadal o bé el de Cap d’Any, abans de la diada dels Reis.

Les joguines, molt cansades,
estan tipes de voltar;
dins el sac totes plegades
s’han posat a rondinar.

Al rei negre li demanen
que les deixi en un balcó.
“Ho faré”, diu el rei negre,
“i com més a prop millor.

Si el rei ros no ens ho complica,
si el rei blanc dóna permís,
ara us pujo de seguida
al balcó d’un cinquè pis.”

Quan el sol ja despuntava
vaig alçar-me del meu llit.
Quina sort, quantes joguines
m’han deixat aquesta nit!

“El pessebre” (Joana Raspall)

Si teniu dos infants o més que vulguin recitar, heus ací un poema ideal. El pesebre s’ha desvetllat amb les campanes i, com en un film, Joana Raspall repassa tot el quadre escènic amb una descripció amena i irònica. Si voleu, podeu sentir com el recita Àngel Llàcer.

Ning, nang, ning, nang!
Les campanes de Nadal
han despertat el pessebre.

Fan trip, trap, patrip, patrap,
tres camells. Ningú no sap
de quines dreceres vénen.

Xup, xup, xup…
Al tupí fumat i brut,
la sopa bull tant, que vessa.

Tric, catroc, catric, catroc,
els pastors van amb esclops
i samarres ben calentes.

Be, be, be!,
l’ovella no sap per què
tot és suro i no pas herba.

Una dona està rentant
i no fa pim, pam, pim, pam.
Té el picador sempre enlaire
perquè el riu és un mirall
i no vol trencar el cristall!

Poemes per als més grandets

“Poema de Nadal” (Roc Casagran)

Un poema exquisit de Roc Casagran per a donar la veu als pobres. Un text amb esperit transformador: “I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal.” Sota el darrer vers, en podeu veure una versió de Musicant, l’escola de música de Cardona (Bages), musicada per Xavier Ventosa, amb lletra adaptada al confinament.

Enfilat a la cadira
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trio prendre la paraula.

Parlo per donar la veu
als que no deixen parlar
i perquè mai no oblideu
a qui no es pot pagar el pa.

I també per un record
que escalfi com flama i brasa
a qui li falli la sort
o hagi de ser lluny de casa.

I brindo per l’esperança
d’anar fent un món com cal.
Que el demà just ja s’atansa
i us desitjo un bon Nadal.

“Aplega el Nadal” (Joan Josep Roca Labèrnia)

Un poema fràgil, que ens pinta amb pinzellades simples les sensacions de la nit de Nadal: el fred i el caliu, la foscor i la llum, l’olor de pa torrat…

Aplega, el Nadal,
al si de la llar,
amb el pa torrat,
el fred i el portal.
Quatre sentinelles,
tot mirant el foc,
van posant estrelles
en un cel ben fosc.
Aplega, el Nadal,
dintre l’establia,
en Josep somia,
Maria no tant.

“El caganer” (Francesca Aubanell)

Ja era hora! Un poema dedicat a la història de la figura més eixerida i escatològica del nostre pesebre: el caganer.

Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.

Un majoral l’apressa:
“Vinga, vinga, caganer!”
Que tot això et passa
per ser massa llaminer.

L’estel que tot ho vigila
se n’adona, d’aquest fet.
“Poso la llum més fluixeta”,
li diu a l’angelet.
No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.

“Les figures del pessebre” (Joan Llongueras)

Heus ací un poema llarg, però no pas difícil, ni de recitar ni d’entendre. Després d’introduir-nos amb alegria i coratge en l’època hivernal, ens presenta plàsticament les figures del betlem. En acabat, en podreu veure una interpretació del cor infantil de l’Orfeó Català de fa vint-i-set anys.

Nadal! Nadal!
Un pas de pardal,
s’allarga el nou dia!
Nadal! Nadal!
A l’home mortal
revé l’alegria!
Cantem i ballem.
Saltem i brinquem.
Deixem la tristesa!
Fem ara, germans,
donant-nos les mans,
florir la infantesa.

Oh que dolça s’ha escampat
la llum d’or del jorn que avança!
Porta als ulls nova esperança;
porta al cor nova bondat!

El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.

La dona que renta,
la vella que fila
i el brau caçador
que sempre vigila.

La noia que porta
la gerra i el pa
i aquell pescador
que al riu va a pescar.

El vell que la terra
remou amb catxassa
i el que es beu el vi
de la carabassa.

El del feix de llenya
i aquell pastoret
que va amb la catxutxa
perquè té molt fred.

La jove mestressa
que duu la gallina,
la del cistell d’ous
i el sac de farina.

Aquells que sonant
van fent son camí;
el del flabiol
i el del tamborí.

Del sac de gemecs
el qui sempre plora
i el de la simbomba
que ronca a tothora.

També els tres pastors
que fan el sopar
i couen les sopes
i llesquen el pa.

Figures eternes
de vida senzilla
que eixiu de la llum
que enmig del cel brilla.

Vosaltres al món
porteu resplendor.
Oh fràgils figures
de Nostre Senyor.

 “Nit de Nadal” (Guerau de Liost)

Un poema d’estructura simple, amb un vocabulari prou a l’abast de tothom, i amb imatges magnífiques, com la dels àngels brodant el cel d’estels. Quan us el recitin –si pot ésser, la nit de Nadal–, us encomanarà pau i serenor.

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és Nat.

El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc.”
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies,
Jesús és nat.

La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

“Non-non” (Joana Raspall)

Un altre poema extraordinari de Joana Raspall, que té la virtut que és coral, amb totes les figures típiques de Nadal dialogant com una mostra de generositat i amor. I tot això estrafent una cançó popular conegudíssima sense malmetre-la. Quin prodigi!

Què li darem al Noiet de la Mare?
Què li darem que li pugui agradar?
L’ovella diu:
—Esquileu-me la llana,
que un matalàs ben tovet se’n farà.
Diu el vell pi:
—Recolliu-me les branques
i enceneu foc per donar-li escalfor.
—Muuuuuunyiu-me bé
—diu la vaca calmosa—
i de llet deu-li un bon petricó.
—Jo faré mel
—diu l’abella feinera—
que el llavi tendre li pugui endolcir.
—Jo —diu el vent—
arracono les boires
perquè l’Estel il·lumini el camí.
—Si tingués veu
—diu la flor—, jo voldria
fer-li cantades bressant-lo en el llit.
El seu desig
ple d’amor fa el prodigi.
Sense cantar-li, l’Infant s’ha adormit.

 “Estels de muntanya” (Rosa Leveroni)

La poetessa Rosa Leveroni ens va deixar poemes simples i alhora colpidors com aquest, que transmet magistralment la força del silenci encalmat i la joia inefable de la nit de Nadal. Un poema per a recitadors iniciats.

Estels de muntanya,
lluna dels estanys,
neu fina dels arbres,
renovats paranys!

Dolça fumerola
del poble arrupit,
que en la pau espera
la Pau de la nit.

Tendra melodia
del fred hivernal,
que ens portes la Joia.
Oh, Nit de Nadal!

“Cançó de l’estrella” (Jacint Verdaguer)

El gran Verdaguer va escriure aquest poema per al llibre Jesús Infant, publicat el 1893, quan tenia quaranta-vuit anys. La delicadesa dels versos es combina amb l’elegància i la solidesa de l’estil. Hi parla l’estel de Nadal, guia inequívoc cap a l’establia. Després del poema el podreu sentir recitat.

Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l’estel del matí.

Amb roba daurada
jo enfilo en l’atzur
el camí més pur
que hi ha a l’estelada.

Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d’astre
i aroma de flor.

Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l’Infant
un cel que m’espera.

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

“Bressol de pobre” (Miquel Costa i Llobera)

En el poema següent sembla que Miquel Costa i Llobera ens expliqui un petit conte. Però de fet ens parla d’amor o, més ben dit, de l’art d’estimar: “fer d’espines un niu blan, vetaquí l’art d’un cor de mare!”, diu.

Dins una casa de pagès,
per l’infantó que hi fa l’entrada,
han adobat el rústic bres
d’antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D’aritja, arreu tan espinosa
i allò de molles servirà
baix d’una pell forta i llanosa.

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l’infantó
damunt l’aplec de tanta espina.

Ai! Aqueix bres, amable niu
fet per l’amor i l’indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l’existència.

Rams de dolor que ocults estan
a l’innocent fan goig encara…
Oh! I fer d’espines un niu blan,
vetaquí l’art d’un cor de mare!

“El fred” (Maria Beneyto)

Un poema més llarg per a donar una oportunitat als rapsodes més atrevits. La poetessa Maria Beneyto ens presenta el fred com un home trist, una ànima pura refusada per tothom. O no ben bé per tothom…

El fred ve d’un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.
El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta:
“¡Vés-te’n fred!”.
I el fred s’allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.
La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida:
“!Vés-te’n fred!”
I el fred se’n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

“L’infant” (Carles Torner)

Uns versos de reflexió: en aquestes festes no podem deixar de banda els qui pateixen. I, encara més: tenim una avinentesa ideal per a entendre que, en la immensitat del temps i de l’espai, som ben poca cosa. Si voleu veure i sentir l’autor, Carles Torner, recitant el poema, el trobareu al capdavall d’aquests versos.

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.

“Nova lletra al Cant dels Ocells” (Clementina Arderiu)

I per acabar una peça bellíssima, d’una gran delicadesa, que calca el “Cant dels ocells”, aquesta cançó popular i nadalenca que va popularitzar Pau Casals. Clementina Arderiu fa actuar –interactuar– tots els ocells de la nostra natura per homenatjar, sobretot, la Mare de Déu.

Tothom es desvetllà
en veure clarejar
la nit com una aurora.
El sol girà camí,
la lluna resplendí;
fa un aire que enamora.

Els ocellets també
ja saben qui naixé
al fons de l’establia,
i canten dolçament
seguint el bressament
de la Verge Maria.

Omplint la quietud,
l’alosa i el cucut
alternen les passades;
el tord d’alegre vol
s’acosta al rossinyol
per acordar tonades.

La merla, la perdiu,
el passerell joliu
i el gaig també s’hi posen;
fora d’un cant tan bell
no resta cap ocell:
fins els més xics hi gosen.

“Jesús, Nostre Senyor,
sou joia i sou claror
en la nit fastuosa”,
els ocells van dient,
seguint en pensament
la Mare gloriosa.

“El camell despistat” (Núria Freixa)

Una peça delicada, amb la veu d’un nen il·lusionat que parla amb un camell despistat. Amb un to si és no és irònic, transmet tendresa: “El seu somriure i el meu s’han volgut fer companyia.”

Un camell m’ha preguntat
cap on era l’establia.
Portava mel i mató,
panses i figues, nous i olives.

Jo l’estrella li he indicat,
ella li farà de guia.
També duia molts regals
i anava ple de joguines.

He pogut llegir el meu nom
en una que sobreeixia.
El seu somriure i el meu
s’han volgut fer companyia.

‘Poema de Nadal’ (fragment final del cant IV) (Josep M. de Sagarra)

Acabem amb una tria difícil, perquè el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra és una peça d’art i agafant-ne un bocí ens arrisquem a esguerrar-la. Els versos ens parlen de saber-nos nus, de saber-nos no res, i alhora de sentir-nos units i joiosos de tenir-nos a prop.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!

En voleu més?

Aquests poemes han sortit d’un parell de llibres i de pàgines web que n’apleguen. Els llibres són aquests:

—Divuit poemes de Nadal i un de Cap d’Any, de Joana Raspall, amb il·lustracions d’Ignasi Blanch i pròleg de Carles Duarte. Edició a cura de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània).

—50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, amb pròleg de Salvador Cardús. Edició a cura de Jaume Subirana (Ara Llibres).

I les webs recomanades són:

—La de Nati Bergadà.

—La de Quart Creixent a l’Aula d’Infantil.

—I la dels Goigs i devocions populars.

Uns quants mesos endarrere, a X, vaig demanar ajut per elaborar una llista d’aquests “clixés”. Per fer-me entendre, vaig posar dos exemples: “Si hem de dir que algú està emocionat, diem ‘visiblement emocionat’. Quan ens acomiadem d’algú fins al setembre, li desitgem ‘unes merescudes vacances’.”

Per les respostes, vaig descobrir que molta gent en sabia qui-sap-los i, per tant, que molts parlants hi paraven esment, a aquests vicis lingüístics. També vaig aprendre que els entesos, d’aquestes construccions, en deien col·locacions, que no són ben bé la mateixa cosa que els clixés ni les redundàncies.

Heus ací un recull de les respostes del piulet.

Les col·locacions

Aquesta és la definició de col·locació segons el DIEC: ‘Associació de dos mots en què un té tendència a combinar-se amb l’altre per a expressar un significat determinat, d’una manera no totalment lliure ni predictible a partir de la gramàtica i de la semàntica’. Per exemple, diu el diccionari, por visceral. Cal suposar que algú va dir, algun dia, “por visceral” i aquesta combinació va fer fortuna. Algú altre devia dir “por íntima” o “por profunda”, però va triomfar “visceral”. I això ha passat amb dotzenes –o centenars– de sintagmes, com ara –amb el mateix adjectiu– odi visceral. Gairebé sempre hi trobem un nom i un adjectiu i, de fet, l’adjectiu sovint no hi caldria, però esdevé un reforç que sembla imprescindible, oimés si l’avantposem al nom. Posem per cas que diem, metafòricament, que tal cosa és un miracle, o un plaer. Doncs es veu que fa molt més efecte si diem que és un autèntic miracle o un autèntic plaer. Que a algú li dediquin una ovació ja és prou gros, però si diem una calorosa ovació ja és el súmmum. Observeu que quan es mor alguna personalitat, molts polítics diuen que ha estat una pèrdua irreparable, els amics li dediquen un reconeixement sincer i algú, visiblement emocionat, pronuncia un discurs que esdevé un record emotiu del difunt per a expressar-li un etern agraïment en un ambient d’emoció palpable. La confiança no és de debò si no és confiança cega i els fracassos no solen fer soroll, però de vegades sí: quan són fracassos estrepitosos. Quan volem salvar algú d’un grup d’indesitjables, no diem simplement que és una excepció, sinó una honrosa excepció. Si no hem pogut anar a comprar diem que no hem tingut temps material. No sé si gaire gent ha llegit El procés i La divina comèdia, però tothom sap què és una situació kafkiana i un espectacle dantesc.

Els clixés

La definició oficial de clixé és: ‘Frase o expressió estereotipada, repetida sovint.’ Tanmateix, per a diferenciar-lo de la col·locació, hi ha qui hi afegeix que és usada en excés, fins al punt que perd la força o novetat preteses. Un dia, algú, per a dir que una crisi es veia venir, va fer servir un títol de novel·la sud-americana: “Això és la crònica d’una crisi anunciada.” La primera vegada va fer gràcia, però avui ja és un recurs tan suat, tan poc original, que no té ni de bon tros l’efecte d’aquell primer ús. Això mateix observem quan un polític, per convèncer-nos que es compromet a treballar a partir del moment d’ésser elegit, diu que s’hi escarrassarà des del minut zero. Hi ha algun clixé que és, de fet, un oxímoron (dos mots de significat oposat), com silenci eixordador o calma tensa, també força gastats. I uns quants que són nascuts de l’exageració –hiperbòlics, en podríem dir–, com un desastre de proporcions bíbliques, una disquisició bizantina, un projecte faraònic, un desafiament colossal, un esforç titànic, un silenci sepulcral, un ambient infernal, una velocitat vertiginosa… Sovint, l’exageració recolza en l’adverbi que avantposem al mot, com ara materialment impossible, rigorosament cert, gratament sorprès, realment complicat, raonablement bé…  I de tant en tant es posen de moda clixés llargs, com ara un que, personalment, em fa passar una mica de vergonya i tot: parlo dels qui, per exemple, anunciaven que prendrien mesures per lluitar contra la pandèmia, com no podia ser d’una altra manera.

Les redundàncies

‘Acumulació d’elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris per a la recepció o la interpretació correctes d’un missatge.’ Aquesta és la definició de redundància, segons el DIEC. N’hi ha que són una mena d’acudit, creades expressament com un joc: el millor del món mundial, una llimonada de llimona, una gentada de gent… Però n’hi ha que passen més inadvertides i que de segur que no van néixer com una broma. Penseu, per exemple, en demanar cita prèvia (hi ha cap manera de no demanar-la prèviament, una cita?), acostumar a ésser habitual (les coses són habituals perquè acostumen a passar, no?), trobar del tot inacceptable (pot ésser “mig inacceptable”?), les antigues pessetes (si no es fan servir és que són antigues, òbviament), vint-i-cinc països diferents (que hi ha “països iguals”, per ventura?), el més important de tots (cal dir “de tots”?), estrenar-se un nou film (si s’estrena ja s’entén que és nou, oi?), tenir experiència prèvia (sempre és prèvia l’experiència, no fa?), esperar un període de temps (i de què ha d’ésser un període, si no?), suportar una crisi que s’allarga en el temps, decidir d’oposar-se frontalment a algú, afirmar que tal cosa és veritablement certa, adreçar-se al públic assistent… Hi ha gent que parla de conèixer gent nova (és que si és “gent vella” ja l’has coneguda abans), però fins i tot n’hi ha que demanen: “Quan us vau conèixer per primera vegada?”

I ho deixem ací, amb el desig que aquest cap de setmana tingueu un merescut descans i que dilluns torneu a treballar amb energies renovades.

De locucions amb noms de peces de roba, com veieu, en tenim per a donar i vendre. I de tots els registres. Si una cosa acaba malament diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú justeja, de segur que pensarem que és un sabatot, o més ruc que una sabata o, si ho voleu, més beneit que una espardenya. O bé, sense pèls a la llengua, més curt que una màniga de guardapits. Els més barroers, quan s’enfaden, ens poden amenaçar de clavar-nos un gec d’hòsties (o un gec de llenya, si són més fins). I potser aconseguiran que ens caguem a les calces. S’entén, oi, per què els covards els anomenem cagacalces?

D’expressions d’aquest àmbit, n’hi ha per a qualsevol avinentesa. Si no tenim diners anem curts d’armilla i si en tenim però en gastem més del compte estirem més el braç que la màniga o allarguem més el peu que la sabata. Quan anem mal vestits, amb roba bona barrejada amb roba no tan bona, diem que anem amb una sabata i un esclop. En canvi, si anem amb una sabata i una espardenya vol dir que no tenim prou mitjans per a treballar, però això no impedirà pas que fem mans i mànigues perquè tot rutlli. Una andròmina inútil és fum de sabatots i quan volem fer fora algú de casa i no ens en sortim diem que no l’en podem treure ni amb fum de sabatots.

Abans, el qui manava en una casa era el qui portava les calces; ara –com que som molt moderns– diem que porta els pantalons, que encara que no ens ho sembli és la mateixa peça de roba. Alguns insults són ben bé fruit d’una altra època, com ara faldiller, aplicat a l’home que sempre va darrere les dones, o calçasses, de quan era malvist que un marit es deixés “governar” per l’esposa. Parlant de governar, si algú mana sense ésser gaire estricte és de la màniga ampla i si és molt rígid té la màniga estreta. Quan et tornes foll d’amor diem que estàs enamorat fins a les calces i si canvies d’actitud radicalment és que t’has girat com una mitja. Ep!, però quan el qui es mou de bàndol és un polític diem que s’ha girat la casaca o s’ha canviat de camisa. Els polítics, ara que en parlem, moltes vegades volen acontentar o atendre dues coses oposades, és a dir, fan ses calces a un i ses sabates a un altre. Els agrada desafiar i per això moltes vegades llancen el guant, però poques vegades el recullen.

Dominar aquestes expressions també és útil per a evitar castellanismes. Per exemple, no cal dir que hi ha moros a la costa si podem dir que hi ha roba estesa. I, quan trobem a faltar una cosa allà on sembla fàcil que hi sigui, no hem d’anar a casa del herrero, sinó a la sabateria: a cal sabater, sabates de paper. Parlant de calçat, dues locucions finals. Quan tinguem dubtes en una tria, el consell és clar: preu per preu, sabates grosses. I si una cosa és lluny o en un lloc estrany, l’haurem d’anar a cercar allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.

Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó (i tan neta que la vol el senyor rector!).

Aquest article va néixer a partir d’una conversa (una veritable pluja de mots) amb Laura Gállego. Gràcies.

A internet n’hi trobareu una munió, d’aquestes dites. Com sempre que parlem de refranys, hem de recórrer al gran expert en la matèria, Víctor Pàmies, que fa vora trenta anys que n’arreplega i els va abocant a la immensa Paremiologia catalana comparada digital. Tanmateix, per facilitar-nos la feina, Pàmies va crear la web Paremiologia tòpica, on podem consultar tots els refranys de pobles, bé alfabèticament, bé per territoris (Andorra, el Carxe, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes i el País Valencià). I el súmmum d’aquesta feinada és que Pàmies ha vinculat les dites a un mapa interactiu, on, simplement clicant damunt un punt, podem llegir totes aquelles en què surt el nom del municipi.

La passió de Víctor Pàmies pels refranys és compartida per molta gent. Hi ha qui n’ha publicat reculls; al final d’aquest article, en trobareu una petita mostra, però destaquem els quatre volums de l’eminent filòleg Manuel Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns als altres). També hi ha qui, com l’amiga Roser Carol, ha “cedit” la seva immensa recerca a Pàmies, que fa constar això: “És un recull personal de Roser Carol, de la Bisbal d’Empordà i que ara viu a Andorra. […] Em diu que comença a fer arreplega el 1978 i fins ara (me’l passa el 2021). Aquesta obra té 8.763 fitxes a la base de dades, de les quals 8.496 estan recollides en aquest web.”

Tot seguit us oferim una tria de dites tòpiques de tots els Països Catalans.

Pobles enllaçats, amb versions per a donar i vendre

Hi ha dites que enfilen uns quants indrets, com ara una que enllaça ciutats importants dels Països Catalans, ben distants:

—A Barcelona hi ha barques, a Tarragona hi ha peix, a València hi ha taronges i a Benavent no hi ha res.

Amb una estructura semblant, n’hi ha una de prou coneguda que enfila uns quants indrets del Camp de Tarragona:

—A Tarragona manxen, a Reus enganxen, a Cambrils la boniquesa i a Mont-roig la flor del camp.

Amb aquesta mateixa estructura, cercant en la Paremiologia de Pàmies, hem trobat més de cinquanta dites tòpiques. Vegem-ne cinc variants, de territoris ben allunyats:

—A la Cala [l’Ametlla de Mar] són caleros; a l’Hospitalet, no tant; a Cambrils, la boniquesa; i a Salou, la flor del camp.

—A Arinsal són les boniques, a la Maçana ja no ho són tant; a Escaldes, les pubilles; a Andorra, la flor del ram.

—A Casserres són boniques, a Olvan ja no ho són tant, passarem per Gironella i agafarem la flor del ram.

—A Guimerà són molt guapes, a Ciutadilla no tant, a Rocallaura forment, a Bell-lloc, la flor del ram.

—Sant Feliu, les noies maques; Pallejà ja no ho són tant; Papiol, la gitanada; Molins de Rei, la flor del ram.

També té unes quantes versions una dita de viles de la Vall d’Albaida i la Costera. N’oferim la versió aplegada i difosa per Sanchis Guarner:

—En Quatretonda, la ronda, i Benigani el pollós, Xàtiva la socarrada, i Canals el mentirós.

Per bé que és molt coneguda aquesta altra versió:

—Quatretonda la redonda, Benigànim el pollós, Xàtiva la socarrà i Llutxent el pedregós.

Dites ofensives contra la gent i contra els pobles

Aquesta “gitanada” de la darrera dita és una mostra del poc respecte que es tenia fa anys per l’ètnia gitana. Això es pot veure en algunes variants d’un altre refrany –molt conegut–, com aquesta que dèiem a Callús en la meva infantesa:

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Manresa són gitanos; i a Callús són bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Castellar són gitanos; i a Caldes, bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Barcelona, traïdors; i a Sarrià, bona gent.

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Esparreguera són dimonis; i a Olesa, bona gent.

De dites ofensives, n’hi ha a gavadals, i de cap a cap dels Països Catalans. Sovint són per a riure’s dels habitants de l’indret en qüestió, destacant-ne qualitats més aviat primàries o poc atractives:

—Mare de Déu de l’Aguda, ajudeu els de Torà: tenen el ruc per la cua i se’ls acaba d’escapar.

—A Santa Coloma de Farners, quatre borratxos i res més.

—Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort.

—Barcelonins, caga-sucs, escuracassoles i pixavins.

—Entre Sispony i Anyós, no hi pot viure ni gat ni gos.

—A Oliana enfilen llana, a Tragó enfilen cotó i a Peramola apedreguen el rector.

També moltes vegades són com una mena d’advertiments per a forasters, en què es remarca que els habitants de la vila són poc de fiar:

—A Vilafant, si no te l’han feta, ja te la faran.

—Morella, la bella, mira-la de lluny i no et fiïs d’ella.

—A Maó, qui no és lladre és traïdor.

—Els de Campins, dels diables són cosins.

—A Gata, el qui no mossega, arrapa.

—A Alfarràs no hi aniràs, i si hi vas, en fugiràs.

També hi ha dites que són ofensives però no tant, com aquesta de dos poblets del Rosselló:

—A Tresserra fan la guerra, a Paçà deixen passar.

I algunes vegades són innocents, o fins i tot elogioses:

—A Ciutadella qui no és mascle és femella.

—Ploga o no ploga, forment en Oriola.

—A València no vages si no portes diners, que voràs moltes coses i no compraràs res.

—A l’Espluga de Francolí, carquinyolis i bon vi.

—A Batea el parellada: que és un vi que no emborratxa; a Gandesa fan bon vi de moscatell i garnatxa.

Jocs i retrucs

Els continguts de les dites poden respondre a fets històrics, com ara una de molt coneguda adreçada als manresans, que –segons que sembla– al segle XIV van aconseguir que les relíquies de tres sants que eren a Sant Fruitós de Bages anessin a parar a la seu de Manresa. D’ací va néixer una dita santfruitosenca força irada:

—Manresans, lladres, pillos i gormands…

Que es completava amb l’explicació sencera:

—…que ens heu pres els cossos sants: santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós.

De vegades la dita és un joc de paraules ben enginyós, com ara el dels noms d’aquestes dues viles, l’una de la Segarra i l’altra de l’Urgell:

—Val més Torrefeta que Castellserà. 

O bé aquesta altra, que juga amb els dos significats de set:

—A Binissalem, de set se’n varen morir vuit.

O encara aquesta, de la capital de la comarca d’Anoia:

—Igualada pot ser imitada, però mai igualada.

I n’hi ha que tenen resposta, com un retruc. Vegeu aquesta d’una vila del Garraf:

—A Cubelles, cul i mamelles. / Si ta mare no n’hagués tingut, no hauria criat aquest ruc.

O bé aquesta altra, adreçada als de Pedreguer, que es diferencien de la resta d’habitants del País Valencià perquè no pronuncien la -r final:

—Pedregué, cla, obri la boca que vull cagà. / Obri-la bé, que jo cagaré.

Les dones 

Sovint hi surten noies o dones, de qui de vegades s’elogia la bellesa:

—A Benidorm, xiques guapes; a Altea, peixaters; a la Nucia, tramussos, i a Callosa, dolçainers.

—A València hi ha les roses; a Castelló, els rosers; a Borriol, les xiques guapes, i a la Pobla, els llenyaters.

—A Andratx i a Calvià les aigües fresques són poques, però hi ha unes al·lotes que els ulls fan espirejar.

—Alacant per a les barques, Xixona per al raïm, i per a les xiques guapes, Ibi, Castalla i Onil.

—Guardamarenca, fina i flamenca.

Però no sempre són ben tractades:

—A Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes.

—A Rasquera fan cabassos; a Ginestar, cabassoles; i a les xiques de Miravet no els agrada dormir soles.

—Ai, noies de Cornellà, no aneu a pixar en el riu, que les del Prat es queixen que l’aigua els enterboliu.

—A Fraga me’n vull anar, a cercar una fragatina, que les xiques de Vilella no valen una sardina.

—A la Pobla hi ha les lletges; al Boixar les malcarades; i per a xiques gorrines, Coratxà i Castell de Cabres.

—A les noies de Ribelles els donen per dot cul i mamelles.

—A Casserres, truges i verres.

—A Bellmunt, les dones de putes per amunt.

Sexe i escatologia, és clar

En un poble com el nostre no hi podien faltar les dites escatològiques o de contingut sexual. Una petita mostra, per a acabar aquesta tria:

—Qui no carda a Olot no carda enlloc.

—A Borriana la claven com els dóna la gana.

—Les xiquetes de Moncofa quan se’n van a tallar brossa, s’espatarren a la séquia i se renten la carxofa.

—A la Galera fan festes, al Godall la correguda i les xiques del Masdenverge tenen la figa peluda.

—A Bellpuig, caga i fuig.

—Els de Borriol caguen al vol i els de Castelló ho arrepleguen en un perol.

—A Avinyonet d’una merda en fan una paret, i els de Vilanant tot darrere la van llepant.

—A Banyeres caguen les guixes senceres.

—El capellà de la Guixa no caga ni pixa.

—Rotglà, en cada finestra una caguerà.

Això ha estat tan sols una petita mostra d’aquest tresor amagat, que ens demostra la vivesa que té (o tenia) la nostra llengua, fruit de la creativitat popular.

En voleu més?

—Els pobles valencians parlen els uns dels altres (4 volums), de Manuel Sanchis Guarner (Fundació Caixa Castelló, 1992);

—“Dites tòpiques o refranys de pobles”, del bloc Muixeranga. De soca i arrel (Santiago Moreno Beltran);

—“Dites dels Països Catalans”, dins el bloc 10.000 refranys catalans i 370 frases fetes (Josep Pujol i Vila);

—Dites sobre municipis de Catalunya, de Viquidites;

—Dites sobre municipis del País Valencià, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de les Illes Balears, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de la Catalunya del Nord, de Viquidites;

—Etimologies paremiològiques, de Víctor Pàmies.

El 1936, en un llibret de l’editorial Barcino revisat per Pompeu Fabra, els autors (Artur Martorell i Emili Vallès) enumeraven les “principals preposicions”: a, amb, de, en, per cap, contra, des, durant, envers, fins, llevat, malgrat, mitjançant, segons, sense, sobre, sota, ultra. No era una llista completa, però feia el fet.

El cas és que avui encara costa de trobar-ne cap; ni tan sols remenant els diccionaris i les gramàtiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Si cerquem una llista oficial ens hi podem perdre: entre la que ens dóna la Gramàtica essencial de l’Institut i la que podem confegir consultant el Diccionari hi ha diferències i incoherències. Per exemple, a la gramàtica, abans hi apareix com a preposició i al diccionari no. En canvi, al diccionari, abans de hi surt com a locució prepositiva (amb tres valors diferents!) i a la gramàtica no.

Vist aquest panorama, mirarem d’explicar-vos les classificacions més habituals i, al final, us proposarem una llista de preposicions que us sigui útil i que pugueu memoritzar.

Però comencem pel començament.

Què és una preposició?

Una preposició uneix mots o grups de mots a un nucli, de manera que la preposició i allò que duu darrere passen a ésser complement d’aquest nucli. Vegem-ne tres exemples:

—taula de fusta: taula (nom) és el nucli, de és una preposició i de fusta és complement de taula.

—necessari per a viure: necessari (adjectiu) és el nucli, per a és una preposició i per a viure és complement de necessari.

—caminar cap aquí: caminar (verb) és el nucli, cap és una preposició i cap aquí és complement de caminar.

Les preposicions són invariables (sempre iguals, no tenen flexió de gènere ni de nombre), per bé que algunes es poden contreure amb un article; per exemple, al (a + el), dels (de + els), pel (per + el). I també es poden apostrofar; per exemple, escrivim de macarrons, però d’alfàbrega.

Preposicions àtones i tòniques

Si en una cosa coincideixen tots els tractats i manuals és a classificar les preposicions en àtones (o febles) i tòniques (o fortes). D’àtones n’hi ha molt poques i són les més freqüents: a, amb, de, en, per i per a.

De tòniques, en canvi, n’hi ha moltes. Se solen classificar en simples i compostes, però amb el benentès que n’hi ha que poden ésser l’una cosa i l’altra: és el cas de darrere o darrere de i davant o davant de.

N’hi ha que indiquen lloc. Són les més nombroses i tenen un ús ben divers: arran, cap, dalt, damunt, darrere (o rere), davall, davant, des, devers, devora, dins (o dintre), fins, prop, sobre, sota (o sots), vers i vora. Hi ha dues preposicions amb valor d’exclusió: excepte i llevat. I, finalment, n’hi ha un grup de significat variat: barata (emprada sobretot al País Valencià), contra, durant, entre, envers, malgrat, mitjançant, segons, sense (o sens), ultra i via.

Les locucions

Una locució prepositiva és un grup de mots que equival a una preposició. N’hi ha un munt. El cercador del DIEC en localitza quaranta-quatre, però de fet el diccionari mateix en conté moltes més. L’inventari, a més, pot variar segons quin criteri emprem.

Hi ha un grup de locucions força nombrós, integrades per dos mots: el primer generalment és un adverbi i el segon, la preposició de. Dues de molt freqüents són abans de i després de, amb valor temporal. Amb significat d’exclusió, trobem fora de, menys de i tret de. I indicant lloc, en tenim més: arreu de, fora de, lluny de, enmig de (o en mig de, o entremig de), enfront de, entorn de…

I, en acabat, hi ha moltes locucions prepositives (generalment de tres mots), que tenen com a darrer membre una preposició àtona. Molt sovint és de, però de vegades també a o bé amb. Vegem-ne uns quants exemples: a causa de, a còpia de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, a partir de, a sabuda de, a través de, al costat de, al llarg de, amb vista a, com a, d’acord amb, d’ençà de, en comptes de, en contra de, en lloc de, en qualitat de, per culpa de, per mitjà de, per por de…

Confegim una llista?

La llista que us presentem és una proposta que inclou les preposicions simples i exclou les locucions. No hi incloem, per exemple, abans de, arreu de, després de, lluny de, etc. formades a partir d’un adverbi. Algunes de les que formen part de la llista –arran, des, fins i llevat– van sovint seguides d’una altra preposició, però no pas sempre (“arran meu”, “des que el vaig veure”, “fins demà”, “llevat error o omissió”). Finalment, n’hem exclòs algunes variants secundàries com ara dintre, rere, sens i sots, i algunes de molt poc usades, com deçà, dellà, salvant i salvat. La llista conté mots que són emprats en alguns territoris i no en alguns altres: barata (‘en canvi de’), devora (‘prop de’), davall (‘sota’), devers (cap a’)… Heus ací, doncs, la llista de les trenta-sis preposicions proposades:

Masculins i femenins

En català, els masculins solen acabar amb -e (metge, viatge, espectacle…) i els femenins amb -a (neboda, pedra, conducta…), però hi ha moltes excepcions. Vegem les més importants:

1. S’escriuen amb -a final els masculins amb terminacions invariables, com ara -cida (un homicida) i -ista (un electricista).
2. S’escriuen amb -e­ final els femenins amb terminacions invariables, com ara -aire (la puntaire), -ble (dona amable), -ne (fulla perenne).
3. Tenen dues terminacions mots com ara: un altre dia / una altra vegada; un alumne / una alumna; un home autodidacte / una dona autodidacta; el dia exacte / l’hora exacta; el mestre / la mestra; un mocador negre / una camisa negra; el nostre fill / la nostra filla; el pediatre / la pediatra; un nen pobre / una nena pobra; el psiquiatre / la psiquiatra; el rapsode / la rapsoda.

Verbs

4. En els verbs, si la vocal neutra és la penúltima és una -e: tornen, estimàveu, diries… I si és l’última és una -a (torna, estimava, diria), llevat dels infinitius (rebre, moldre…) i quatre formes del present (o imperatiu): omple, corre, vine i obre. També s’escriu amb -e final la forma col·loquial digue-li (digues-li), digue’m (digues-me).
5. Hi ha mots que podem escriure amb a o amb e: arrancar o arrencar; establa o estable; nadar o nedar; xarrar o xerrar; xocolata (femení) o xocolate (masculí)… També hi ha el cas de llançar o llençar, tot i que segons alguns diccionaris llençar vol dir ‘rebutjar’ i llançar té els altres significats.

6. Així mateix, podem escriure néixer o nàixer; jeure o jaure; treure o traure, però quan l’arrel d’aquests verbs és àtona (i, per tant, vocal neutra en català oriental) sempre hi escrivim una a: naixia, naixent, jaiem, jauria, traieu, trauran…

Dues formes, dos significats

7. Hi ha mots que tenen significats diferents segons si s’escriuen amb a o amb e. Heus ací els més importants:

• acta (document) – acte (fet realitzat)
• afecte (sentiment) – efecte (resultat de l’acció d’una causa)
• basa (conjunt de cartes jugades) – base (lloc on descansa alguna cosa)
• conducta (manera de comportar-se) ­– conducte (objecte per on passa un líquid)
• cova (cavitat) – cove (recipient)
• espacial (de l’espai) – especial (diferent dels altres)
• espècia (condiment) – espècie (grup de plantes o animals)
• fabril (de les fàbriques) – febril (de la febre)
• ginebra (licor) – ginebre (arbust)
• lliura (unitat de pes) – lliure (no subjecte)
• quadra (estable) – quadre (pintura)
• regla (norma) – regle (instrument per a fer línies)
• vespra (vigília) – vespre (part del dia)

8. Semblantment, sovint confonem un nom (acabat amb –e) i el present del verb corresponent, que té la tercera persona acabada amb a.

• afecte (sentiment) – afecta (verb afectar)
• avantatge (superioritat) – avantatja (verb avantatjar)
• centre (punt situat al mig) – centra (verb centrar)
• compte (càlcul) – compta (verb comptar)
• dubte (indecisió) – dubta (verb dubtar)
• entusiasme (exaltació de l’ànima) – entusiasma (verb entusiasmar)
• projecte (pla proposat) – projecta (verb projectar)
• respecte (deferència) – respecta (verb respectar)
• subjecte (sotmès) – subjecta (verb subjectar)
• tracte (manera de procedir) – tracta (verb tractar)
• viatge (desplaçament) – viatja (verb viatjar)

Calaix de sastre

9. Quan la vocal neutra dubtosa és a l’interior, podem cercar mots de la mateixa família en què la a o la e sigui tònica. Per exemple, si diem calaix escriure calaixera; si diem recomano escriurem recomanació; si diem estrep escriurem estrebar; si diem taula, escriurem taulada (conjunt de gent asseguda en una taula); però si diem teula, escriurem teulada (coberta feta amb teules).
10. I el darrer consell és repassar un seguit de mots que no encaixen en cap dels apartats anteriors:

• S’escriuen amb a: afaitar, ambaixada, arracada, assassí, avaluar, avaria, davant, naixement, peixater, racó, ramat, rancor, raspall, sanefa.
• S’escriuen amb e: ametista, assemblea, berguedà, caneló, Caterina, efeminat, emparar, enxaneta, enyorar, Esparreguera, flaire, gelea, Gramenet, javelina, malenconia, Matilde, meravella, orfe, polseguera, punxegut, ràfega, resplendir, sergent, vernís.

Massa problemes i no gaires solucions

Hi ha uns quantitatius i indeterminats que no tenen plural en registres formals. Són aquests:

• massa: massa terra → massa terres (no masses)
• prou: prou gent → prou homes, prou dones (no prous ni proutes)
• força: força silenci → força coses (no forces)

Per una altra banda, l’adjectiu gaire té singular i plural, però en alguns parlars és invariable:

• no gaire menjar → no gaire bledes / no gaires bledes

I finalment, el plural de qualsevol no és pas qualsevols, sinó qualssevol:

• un dia qualsevol → dos dies qualssevol

Homes veloços i dones felices

Hi ha un grup d’adjectius que tenen tres terminacions: una per al singular i dues per al plural. Són els acabats en -aç, -iç i -oç. Cal anar amb compte amb el femení singular (que és igual que el masculí) i amb el femení plural (escrit amb c i no amb ç).

• home capaç → dona capaç (no capaça) → homes capaços → dones capaces (no capaçes)
• noi feliç → noia feliç (no feliça) → nois feliços → noies felices (no feliçes)
• xiquet veloç → xiqueta veloç (no veloça) → xiquets veloços → xiquetes veloces (no veloçes)

No els confonguem amb els adjectius acabats en -ís, -ós, que solen tenir quatre terminacions:

• encomanadís → encomanadissa → encomanadissos → encomanadisses

Els elements clau i les camises rosa

Hi ha alguns noms que poden fer d’adjectiu i, en aquest cas, no tenen plural:

• element clau → elements clau

Això passa en força noms de colors:

• camisa rosa → camises rosa
• llibre carabassa → llibres carabassa
• jersei taronja → jerseis taronja
• ratlla grana → ratlles grana

Parlant de colors, quan expressem un matís cromàtic fent servir una combinació de noms, sol ésser invariable:

• mitjó blau marí → mitjons blau marí (no blau marins)
• tovalló verd fosc → tovallons verd fosc (no verd foscos)
• paper groc pàl·lid → papers groc pàl·lid (no groc pàl·lids)

Un globus i dos llapis

Suara hem vist que, en general, els noms acabats amb -s fan el plural afegint-hi -os. Però no pas tots. N’hi ha una colla que són invariables, és a dir, que tenen el plural igual que el singular. Per començar, tots els mots no aguts. N’hi ha que ja els fem bé:

• una càries → unes càries
• el bíceps → els bíceps

Però n’hi ha algun que sovint fem malament:

• el llapis → els llapis (no llàpissos)

I en acabat hi ha una petita llista de masculins i femenins aguts invariables. Molt de compte amb aquests:

• un dilluns → dos dilluns (no dillunsos)
• un dimarts → dos dimarts (no dimartsos)

També hi ha mots que tenen el singular acabat amb -s i el pronunciem com si no en dugués:

• un globus (no globu) → uns globus
• un tipus (no tipu) → uns tipus
• un termos (no termo) → uns termos
• un fetus (no fetu) → uns fetus
• un focus (no focu) → uns focus
• un porus (no poru) → uns porus

Per una altra banda, hi ha singulars que, erròniament, acabem amb -s i els hauríem d’acabar amb vocal:

• una anàlisi (no anàlisis) → unes anàlisis
• una síntesi (no síntesis) → unes síntesis
• una tesi (no tesis) → unes tesis
• una diagnosi (no diagnosis) → unes diagnosis
• una crisi (no crisis) → unes crisis
• un ritu (no ritus) → uns ritus

Ratapinyades i gossos llop

A l’hora de formar el plural d’un compost, hem de mirar de quina mena és. Si s’escriu en un sol mot, amb guionet o soldat, no té cap dificultat, és a dir, el plural es fa normalment:

• ratapinyada → ratapinyades
• capgròs → capgrossos
• parenostre → parenostres
• estira-i-amolla → estira-i-amolles

Tinguem en compte que n’hi ha qui-sap-los que ja són plurals. I alguns els fem malament:

• un marcapassos (no marcapàs) → uns marcapassos

També en fem malament alguns altres, pel motiu contrari:

• un paraigua (no paraigües) → dos paraigües
• un gratacel (no gratacels) → dos gratacels
• una llevaneu (no llevaneus) → dues llevaneus

Quan el primer terme del compost és mal- hi ha gent que el pronuncia en plural:

• malentès → malentesos (no mals entesos)
• maltractament → maltractaments (no mals tractaments)

El mot maldecap, que vol dir ‘preocupació’, fa el plural amb una -s final: maldecaps. Però també hi ha mal de cap, és a dir, ‘dolor al cap’, que té per plural mals de cap (igual com diríem mals de coll, mals de ventre, etc.).

Un cas especial és el de locucions formades per dos noms, que tenen una estructura subordinant, és a dir, el segon nom modifica el primer nom. Generalment, només fem el plural del primer nom:

• vagó restaurant → vagons restaurant
• moble bar → mobles bar
• escola bressol → escoles bressol
• sofà llit → sofàs llit
• gos llop → gossos llop

Si no tenen aquesta estructura subordinant, fem el plural de tots dos noms:

• comte duc → comtes ducs
• baix relleu → baixos relleus
• berenar sopar → berenars sopars

Tanmateix, en els plurals hi trobem una colla de variacions, matisos i excepcions que ens poden fer ballar el cap. En aquest “Ras i curt” en veurem uns quants i en el següent, uns quants més.

Les vaques cegues

El fet d’afegir una -s a un mot pot implicar canvis ortogràfics. En els noms femenins, la -a final es transforma en -e-:

• casa → cases

Sovint cal modificar també les lletres que hi ha abans de la terminació, seguint les regles ortogràfiques bàsiques:

• vaca → vaques
• cega → cegues
• platja → platges
• ambigua → ambigües
• pasqua → pasqües
• escorça → escorces

Maniquins amb robins

La major part de noms i adjectius acabats amb una vocal tònica fan el plural amb -ns. Això ho sabem i ho solem fer bé:

• pa → pans
• opció → opcions
• eslovè → eslovens

Però, per raons diverses, cometem algunes errades:

• marroquí → marroquins (no marroquís)
• robí → robins (no robís)
• maniquí → maniquins (no maniquís)

Per una altra banda, hi ha tot un seguit de noms aguts acabats amb vocal que no tenen cap -n- al plural, sinó tan sols una -s. Molts ja els sabem:

• cafè → cafès
• esquí → esquís
• menú → menús

Però n’hi ha uns quants que ens fan dubtar:

• bisturí → bisturís
• plató → platós
• oboè → oboès
• ximpanzé → ximpanzés
• sofà → sofàs
• nu → nus (no nusos)

I també hi ha confusió –adés en el plural, adés en el singular– en noms que en català central es pronuncien amb vocal o -n finals:

• pilar → pilars (no pilans)
• senglar → senglars (no senglans)
• dur → durs (no dusos)
• guant (no gua) → guants
• orangutan (no orangutà) → orangutans

Progressos i compromisos 

Quan el singular acaba amb -s, generalment, fem el plural afegint-hi -os. El dubte és si hem de duplicar la s o no. Generalment, ens podem refiar de la nostra pronúncia. També hem de tenir en compte que no farem plurals amb s ni amb ss si el singular acaba amb -ç:

• braç → braços (no brassos)

I, generalment, ens podem refiar de la grafia dels mots de la mateixa família:

• fracàs → fracassos (amb -ss-, com fracassar)
• avís → avisos (amb -s-, com avisar)

Tinguem en compte aquests casos que dupliquen la s:

• cabàs → cabassos
• capatàs → capatassos
• embaràs → embarassos
• nas → nassos
• pas → passos
• accés → accessos
• excés → excessos
• congrés → congressos
• interès → interessos
• progrés → progressos
• ris → rissos
• arròs → arrossos
• tros → trossos
• os → ossos
• bus (‘persona que treballa submergit dins l’aigua’) → bussos 
• pallús → pallussos

I, en canvi, no la dupliquen:

• cas → casos
• gimnàs → gimnasos
• marquès → marquesos
• mes → mesos
• pes → pesos
• compromís → compromisos
• incís → incisos
• matís → matisos
• paradís → paradisos
• permís → permisos
• tornavís → tornavisos
• país → països
• ús → usos
• abús → abusos
• bus (‘autobús’) → busos
• nus → nusos

Desigs complexos o desitjos complexes?

La cosa es complica una mica més quan el singular acaba amb -ig o bé amb dues consonants una de les quals és una s o una x.

Quan un singular acaba amb -ig, -xt, -sc o -st, es pot triar la terminació de plural: o bé -s o bé -os:

• desig → desigs/desitjos
• text → texts/textos
• fosc → foscs/foscos
• robust → robusts/robustos

En canvi, si acaba amb -x (tant si va precedida de vocal com de consonant), el plural es fa amb -os sempre que el singular sigui agut:

• eix → eixos
• sufix → sufixos
• capritx → capritxos

Els singulars acabats en -ig, adés fan el plural amb –j-, adés amb -tj-. Ho esbrinarem si mirem els mots de la mateixa família:

• mig → mitjos (com mitja, mitjana, etc.); també val migs
• raig → rajos (com rajar, rajolí, etc.); també val raigs

Hi ha un error que consisteix a fer acabar amb -es alguns plurals que van amb -os:

• text → textos (no textes); també val texts
• complex → complexos (no complexes, que és femení)

Índexs i vèrtexs

Hi ha uns quants noms acabats amb -x o amb -ç que fan el plural amb -s (no pas amb -os). En primer lloc, la major part de mots plans acabats amb -x:

• índex → índexs
• vèrtex → vèrtexs
• apèndix → apèndixs

I també aquests noms:

• linx → linxs
• calç → calçs
• falç → falçs