Anna Oliver, presidenta d’ACPV, ha dit abans de començar: “Enguany posem l’accent en el país. Volem un país amb futur, que la gnet jove no s’hagi de dedicar exclusivament al turisme. Volem un govern que no persegueixi la gent que parle valencià i que volem un país democràtic i lliure. Volem que deixen de ser sectaris i que governen per a tot el món.”

“No esperem que la dreta i l’extrema dreta reivindiquin el 25 d’abril, per ells, no celebrar-ho és allò normal. Per la resta de valencians, seria gairebé un insult que celebraren una diada en la qual no se reconeixen”, ha afegit Oliver, preguntada per el rebuig de PP i Vox a la celebració de la diada del 25 d’abril.

A la pancarta unitària, hi participen representants de col·lectius socials, sindicals i culturals del País Valencià i de l’àmbit català, entre els quals hi ha entitats vinculades a la memòria democràtica, la defensa del territori, la sanitat pública i el moviment veïnal, a més de representants d’Òmnium Cultural i d’ACPV.

A l’inici de la maifestació, se’ls hi han unit els membres del Correllengua Agermanat, que han arribat amb la flama passades les 18.00 de la vesprada a la plaça de Sant Agustí. Aquest matí havien arrencat l’etapa que anava de la Pobla Tornesa fins a la capital del País Valencià.

El músic Xavi Sarrià ha llegit el manifest que ha donat el tret de sortida a la multitudinària manifestació: “Volem viure i parlar en valencià!”, ha reblat. “Recordem els nostres iaios i iaies, a qui feien baixar el cap quan parlaven valencià. Recordem els qui s’enfrentaren als feixistes, als que van ensenyar valencià en la llarga nit del feixisme, als que van marxar a l’exili, a les bombes que posaren contra personalitats i llibreries, a les mestres que conseguiren que es legalitzare parlar en valenciàa ls anys 80 Recordem a Guillem Agulló. Amb la espurna de la història i avançant a pas valent, som un poble en moviment!”, ha dit.

El grup de joves de l’institut estava visitant les paradetes instal·lades en la població  quan des de la paradeta del partit d’extrema dreta que era el Passeig Catalunya (conegut popularment com a Passeig de la Vila) van ser increpats amb crits racistes i violents per les persones que hi eren. Segons que ha declarat el batlle, les persones que portaven la parada d’Aliança Catalana no són veïns de la població. Jordi Colomí ha confirmat que el partit ultra tenia permís per a posar la parada i que ja l’han posat en ocasions anteriors.

Els nois van explicar els fets als seus professors que van acordar fer públic un comunicat. En el comunicat expliquen que “entre l’alumnat afectat hi havia joves de procedències diverses, alguns nascuts a Catalunya i d’altres que hi viuen des de fa anys amb famílies perfectament integrades i arrelades” i recorden que “aquests fets no només constitueixen una agressió verbal intolerable, sinó que atempten directament contra la dignitat de les persones, la convivència i els valors fonamentals”.

Això ha passat a #Torroella de Montgri la diada de Sant Jordi.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida. No podem acceptar les actituds d’odi. pic.twitter.com/Wsc9hoprTG

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) April 25, 2026

Els professors també lamenten “que es produeixin episodis de discriminació i odi” el dia de Sant Jordi “una jornada que simbolitza, el respecte, la convivència i la identitat d’un país obert i acollidor”.

En declaracions a VilaWeb, el batlle de la població Jordi Colomí (Unitat i Progrés Municipal) ha lamentat una situació que ha qualificat de “preocupant” i ha afirmat que “com Ajuntament no podem tolerar que això es torni a repetir i menys amb nens de 12 anys”.

L’entitat, que enguany farà cinquanta-cinc anys, els va instaurar l’any passat potser per a tapar un buit o un forat que les institucions valencianes, governades per la ultradreta, deixaven oberts. Sobre aquesta qüestió, Anna Oliver, presidenta de l’entitat deia, abans de començar que aquest acte i aquest marc, el del Jardí Botànic, és el lloc real de la gent que celebra el País Valencià, l’autogovern i la vocació de tenir una nació i un autogovern fort. “Mentre la dreta i l’extrema dreta estiguen en les institucions públiques valencianes, mai recuperarem el Vint-i-Cinc d’Abril, mai recuperarem el dret civil valencià ni res que tinga a veure amb la identitat pròpia perquè són uns espanyol centristes”.

I amb aquesta premissa ha començat un acte que ha comptat amb la presència de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, d’Anna Guitart, directora de l’Institut Ramon Llull, i Imma Cerdà, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre més personalitats de la cultura. Hi havia també, Vicent Martínez Sancho, tercer president d’Acció Cultural del País Valencià, i les presidentes de dues de les associacions majoritàries de víctimes de la gota freda del 29 d’octubre del 2024, Mariló Gradolí i Rosa Maria Álvarez.

Tot l’acte ha tingut com a fil conductor la veu de Titana que ha cantat acompanyada del grup Faixa i, per a començar, l’entitat ha volgut fer una mena d’autoparòdia de sí mateixa amb l’escena entre un pare i una filla -els actors Paco Alegre i Tania Fortea- que representen el passat, amb les mobilitzacions, manifestacions i lluites inicials, i el futur amb la tasca dels joves, i la importància de les xarxes socials. “Acció Cultural no fa res”, deia el pare, una crítica, suposem, que estan acostumats a sentir. Amb aquest pretext, una sèrie de vídeos han explicat la història d’ACPV, que és, en realitat la història de la recuperació de les llibertats i de la consciència de no ser res si no s’és poble, o país, en aquest cas.

La importància del periodisme compromès  

Acció Cultural ha lliurat el premi a una entitat o col·lectiu a la Unió de Periodistes Valencians, que reuneix redactors i fotoperiodistes, i té més de 700 associats. La laudatio l’ha feta la jove periodista i investigadora Maria Palau, que ha posat en dubte la frase de Gabriel Garcia Márquez, que va dir que el periodisme és el millor ofici del món. Tampoc no creu gaire a Kapuściński quan diu que el periodisme no és un ofici per a cínics. Ha citat també Montserrat Roig quan feia èmfasi en la necessitat e la visió de gènere en aquesta professió. S’ha preguntat, Maria Palau, com els valencians haurien afrontat una tragèdia natural, personal i institucional com la de la gota freda d’octubre del 2024.

En el discurs d’acceptació del premi, Vicent Marco, el president de la Unió de Periodistes ha assenyalat l’honor que representa per a l’entitat que representa rebre aquest premi d’ACPV, i ha destacat la quantitat de persones i col·lectius que cada sostenen la cultura valenciana. Quant a la professió, Marco ha defensat la necessitat de defensar un periodisme ferm tot i les dificultats. Ha recordat que hi ha centenars  de periodistes que sostenen redaccions en situacions molt precàries tant per les condicions laborals com pels salaris que cobren, i encara, per totes les pressions que reben. “I encara així, continuen fent preguntes i contrastant dades”.

Vicent Marco ha fet una irada al món i ha dit que corren temps molt difícils per al periodisme, perquè els informadors s’han convertit en objectiu a abatre en les guerres. Ha citat Gaza, el Líban, l’Afganistan… “I no podem mirar cap a una altra banda perquè hi ha governs i autoritats que persegueixen els periodistes”. 

Ha criticat també que el govern espanyol ha incomplert la promesa de derogar la llei mordassa que permet de multar periodistes i activistes, i  ha alertat del perill del pseudoperiodisme. Ha posat l’exemple de l’odi i les mentides que van escampar durant la gota freda. 

Vicent Marco ha posat un esment especial en la situació de la redacció d’informatius d’À Punt. Ha recordat els casos de periodistes que la van abandonar tot apel·lant a la clàusula de consciència, i ha criticat el viratge controlador i autoritari que exhibeix l’actual direcció d’informatius.

Estudiar Ausàs Marc als antípodes

La laudatio a Izaskun Arretxe l’ha feta Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, qui ha recordat que Arretxe va fer la tesi doctoral sobre Marc quan feia un lectorat a Austràlia. D’Arretxe, que va ser editora a Ara Llibres, directora de la Institució de les Lletres Catalanes i directora de l’àrea de literatura de l’Institut Ramon Llull, entre més, Portell ha dit que és una barreja inusitada de passió i de capacitat de treball. “Li brillen els ulls quan parla de la nostra literatura i dels nostres autos als editors internacionals i s’emociona amb cada fita que aconsegueix per als nostres autors perquè ho viu com una victòria col·lectiva”, ha dit.

També ha remarcat les millores i els plans com ara Lletres Compartides quan va estar al Ramon Llull, i la seua capacitat de veure la literatura catalana com la literatura d’un país sencer.

En el seu discurs, Arretxe ha recordat un professor de tercer de BUP, quan ella tenia setze anys, que va fer que s’enamorara d’Ausiàs Marc. I Marc va ser la porta a tota la literatura medieval, i després a la literatura en general. “Un enamorament en tota regla”, ha dit. De la narrativa, de la poesia, de la literatura infantil i juvenil, de les dones escriptores…

Ha agraït la tasca als equips que sempre l’han acompanyada i ha rebutjat els atacs de naturalesa diversa que pateix la nostra literatura ara. Una literatura, ha dit, que té uns desafiaments enormes, i ha reconegut que són bons temps. I ho ha dit fixant-se en el País Valencià. Ha remarcat la necessitat d’enfortir les relacions entre la literatura que es fa en qualsevol lloc de l’àmbit lingüístic català. Ha parlat de la vàlua dels escriptors, dels educadors i dels centres culturals que no s’aturen mai i que han assolit de situar la nostra literatura a un nivell que parla de tu a qualsevol altra literatura del món. I per a dir això s’ha basat en els múltiples viatges i fires que visita arreu del món. “Trobo a faltar l’autoestima a casa nostra”, ha dit.

Capgirar el marc

L’acte dels premis d’Acció Cultural l’ha clos Anna Oliver, presidenta de l’entitat, que ha dit que avui, al Jardí Botànic, ha començat la celebració dels cinquanta-cinc anys, una efemèride que té un camí d’esperança al davant.

A partir d’ací, Oliver s’ha centrat en la necessitat de mirar endavant. De recordar la desfeta d’Almansa, sí, i el franquisme i l’extrema dreta i les polítiques que ha anomenat tèbies, però ha recordat que enmig d’això, aPratsfloren un poble i una literatura. I una música capaç de reunir, en dos dies, 30.000 persones a Picassent en el concert de la Gossa Sorda. 

“Indubtablement, tenim moltes mancances i agressions, però que no cauen en el buit, que tenen resposta des de la ciutadania conscient i la xarxa d’entitats, que alcen la veu en espais internacionals, que mantenen viu el valencià a l’escola, que fan sindicalisme en la nostra llengua, que promou una nova declaració de drets lingüístics o crea l’aliança digital pel català. Que promou la llengua a l’esport i dona suport al cinema en català. Una potent realitat de creació de continguts en català. Una immensa força de país que dona resposta a les agressions. I en això cal centrar-nos. Hem de decidir quin és el marc mental on ens situem: el d’ells, parlant del que volen i contestant cada ocurrència, o potenciant i donant a conéixer tot allò que fem?”

 I Oliver opta per això darrer, per no fer d’altaveu a les brofegades espanyolistes que es volen carregar Sant Jordi, per exemple. La presidenta d’Acció Cultural ha demanat a tothom un autocentrament per a valorar el patrimoni, la història i la força col·lectiva. “Perquè el més complicat ja ho tenim, que és eixa feina que es fa a cada casal, ateneu i entitat, algunes centenàries”, ha dit. I ha demanat de marcar l’agenda explicant per tots els mitjans possibles la vivesa del teatre, l’audiovisual o la literatura. “Destaquem que hi ha una història de valencianisme lligada a les dones, com ens ha ensenyat Nexe, que podem fer un festival de cinema ciutadà com fa ACICOM i que, en definitiva, cada dia hi ha centenars d’actes en català als pobles de la nostra nació. Que les muixerangues s’han estés per places i ciutats, eixos mateixos, carrers i pobles que des de fa trenta anys veuen passar el Correllengua que ve des de la Catalunya Nord, com ve la Flama del Canigó, de la mà d’Òmnium i la Federació Llull, i que enguany, amb el Correllengua agermanat, han desbordat expectatives i han fet festa grossa”.

I quant a la diada històrica que avui es commemora, Oliver ha dit que fa 319  anys que ells guanyaren una batalla “Però no ens derrotaren, però la força del país som nosaltres”. 

Aquesta darrera frase fa part el lema de la manifestació convocada per a aquesta vesprada, que coincidirà amb l’arribada a València del Correllengua Agermanat.

Vila és pedagog, docent i activista, i ha estat coordinador de l’Assemblea de Girona entre el 2022 i el 2024. Llicenciat en Ciències de l’Educació i am un màster en resolució de conflictes, ha desenvolupat la seva trajectòria professional en els àmbits de la docència primària, secundària i universitària. En el darrer mandat, ha estat coordinador de la comissió d’Incidència Política, des d’on ha impulsat la relació amb les entitats del moviment independentista i ha mantingut contactes amb els partits polítics. “Cal continuar treballant per ressituar la independència al centre del debat públic”, ha remarcat.

Era tot un dubte qui ostentaria la presidència de l’entitat independentista. Segons fonts properes al secretariat nacional, Llach havia sospesat de deixar la primera línia, però mantenint-se a la direcció. Avui, Llach ha explicat que ha decidit no continuar com a president perquè la salut no li permet una dedicació tan forta. Així i tot, ha deixat clar que continuarà “deixant-s’hi la pell per l’ANC i pel país”, com a vice-president, ja que així ho ha decidit el secretariat nacional. Després de liderar l’Assemblea durant els darrers dos anys, manté el seu compromís amb l’organització i amb el país des d’aquesta nova etapa.

Ariadna Heinz també formarà part de l’equip directiu com a secretaria. Heinz és l’única persona que en algun moment havia votat amb el sector crític en el darrer mandant, i que ha decidit de tornar-se a presentar. Llicenciada en Física i amb un màster en Física Atmosfèrica, ha format part durant el darrer mandat de la Comissió d’Internacional, des d’on ha contribuït a projectar la causa independentista en l’àmbit internacional. Destaquen les seves intervencions davant d’organismes com l’ONU i l’OSCE, així com la seva tasca de relació amb organitzacions internacionals com la UNPO.

Blanca Currià assumirà la tresoreria. És llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials, i desenvolupa la seva activitat professional en l’àmbit informàtic. És el seu segon mandat com a secretària nacional i manté una llarga vinculació amb l’Assemblea des dels seus inicis.

Vila vol culminar la renovació iniciada

En el seu primer discurs, Vila ha explicat que la seva proposta implica culminar la renovació profunda de l’entitat iniciada en el darrer mandat, amb l’objectiu de fer una ANC més àgil, més eficaç i adaptada al nou context polític i social.  “Toca construir una majoria social a favor de la independència, i fer-ho des del front civil, i per això cal continuar treballant per ressituar-la al centre del debat públic” ha explicat.

Per aconseguirho, ha remarcat que cal mantenir la tasca que s’ha fet aquests dos últims anys per recuperar unes assemblees territorials “vives i ben distribuïdes, capaces de mobilitzar la gent i amb capacitat d’incidència”. “Només amb una majoria de la ciutadania compromesa i activada tindrem capacitat de pressió sobre els partits”, ha conclòs.

La defensa de la llengua i la denúncia de l’espoli fiscal, cultural, social i nacional que pateix Catalunya continuaran sent eixos centrals de l’acció de l’Assemblea en aquesta nova etapa.

En el pròxim ple, que se celebrarà al maig, els secretaris nacionals elegiran els coordinadors de les diferents comissions de treball que completaran el Comitè Permanent.

Es tracta de la IV Jornada de Treball del govern fora del Palau de la Generalitat. Enguany es fa a la Catalunya Central, després de les de Poblet (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà), la Vall de Núria (Queralbs, Ripollès) l’abril del 2025, i Arnes (Terra Alta) l’agost passat.

La reunió es fa a porta tancada a partir de les 11.00. Demà, a les 9.30, Illa clourà la cita amb una declaració institucional.

Segons fonts de la Generalitat, la jornada de treball vol donar un impuls a l’acció del govern i accelerar la transformació dels serveis públics i de Catalunya. Més enllà de la reflexió, les sessions han de servir per a prendre decisions i marcar el full de ruta dels mesos vinents.

El govern afronta els principals desafiaments tres mesos abans no acabi l’actual període de sessions al parlament, just abans de l’aturada de l’estiu. Entre els assumptes prioritaris hi ha la gestió de Rodalia, les reclamacions de metges i de la comunitat educativa i les necessitats en serveis socials.

Després d’haver aprovat un suplement de crèdit de vora 6.000 milions d’euros, el govern negocia el pressupost per a enguany amb ERC i Comuns, amb la voluntat de tancar-lo com més aviat millor i, a tot estirar, abans de juliol. Les converses continuen tot i la investigació judicial que s’ha sabut aquesta setmana contra Eduard Rivas, ex-batlle d’Esparreguera (Baix Llobregat) entre el 2015 i el 2024 i actual cap de gabinet d’Illa, a causa dels contractes del seu mandat municipal.

Defensen que ja tenen un contacte constant, tot i que un espai únic facilitaria encara més el traspàs d’informació. Actualment, sempre hi ha tres treballadors de Rodalia al centre d’ADIF, coneguts amb el nom de transmissors.

Com funciona el servei ferroviari?

El servei ferroviari depèn de dos espais diferents: el CRC i el CGO. El centre de regulació de circulació gestiona totes les circulacions de la xarxa ferroviària del nord-est de Catalunya, fins a la bifurcació de Vila-seca, i detecta les incidències elèctriques que afecten les vies i catenàries. El centre de gestió d’operacions controla les circulacions programades, gestiona les incidències i la informació que es transmet als usuaris i al personal intern. S’estructura en una part operativa i una d’informativa. De matí i tarda hi treballen una trentena de persones, però durant la nit la plantilla es redueix perquè no hi ha circulació de trens.

Coordinació i millores en la comunicació

Per a coordinar tots dos espais hi ha els anomenats transmissors, tres treballadors de Rodalia resten al centre d’ADIF. S’encarreguen de traspassar la informació entre espais perquè l’usuari sàpiga l’estat del servei en temps real. En aquest àmbit, fonts de RENFE reconeixen el marge de millora, i per això treballen en la creació d’un espai físic únic.

Tot i que la consellera Sílvia Paneque va anunciar que el centre podia estar operatiu abans de l’estiu a l’estació de França, fonts del sector subratllen que el procés no durarà “dos mesos o tres”, sinó que “portarà temps”. Amb tot, remarquen que la comunicació amb el viatger ja ha millorat, en part gràcies als responsables de comunicació a les capçaleres dels trens, una figura nova dins el sistema.

Quinze dies després de les eleccions, la decisió de Llach sobre si continuarà o no genera expectació entre els militants. Les votacions han deixat Llach amb 1.972 suports, per davant de Matamala, que n’ha aplegat 1.285, i d’Ariadna Heinz, del sector crític, amb 1.226 vots. Hi han participat 2.322 socis.

Funcions i tria de càrrecs

El secretariat nacional és l’òrgan que regeix, administra i representa l’Assemblea entre dues assemblees generals, segons els estatuts. Entre les seves funcions, hi ha elegir la presidència, la vice-presidència, la secretaria i la tresoreria de l’entitat. Enguany, l’elecció dels càrrecs no exigirà una majoria de dos terços, com en votacions anteriors.

L’any passat, la necessitat d’assolir aquest quòrum va portar a cinc rondes fallides de votació, blocades pel sector crític. Finalment, una setmana més tard del previst, Llach va ser elegit president de l’ANC. Per evitar que la situació es repetís, l’entitat va reformar els estatuts l’estiu passat: ara la majoria qualificada només és necessària en les dues primeres votacions i, a partir de la tercera, n’hi haurà prou amb la majoria absoluta.

Crisi interna i reformes de funcionament

Aquesta reforma estatutària va motivar mesures dràstiques entre certs sectors. El corrent intern, amb cares visibles com ara Josep Costa, va estripar el carnet de l’ANC i va manifestar el desacord amb els nous procediments.

Tot i el dubte sobre si Llach optarà a revalidar el càrrec, les fonts consultades per l’ACN preveuen una sessió de constitució tranquil·la i ordenada. El reglament intern de l’Assemblea prohibeix als candidats de fer entrevistes i participar en mitjans durant el procés electoral, llevat que hi treballin, i per això l’actual president no s’ha volgut posicionar públicament.

Hi destaca la voluntat de “alliberar l’Aragó de la imposició del català”, una formulació carregada d’intencionalitat política que recupera un marc discursiu que nega la presència i el reconeixement de la llengua al territori. A més, l’acord preveu de reformar la llei del patrimoni cultural aragonès per adequar-la a l’estatut d’autonomia. Cal tenir en compte que la llei vigent inclou explícitament el català i l’aragonès com a part del patrimoni cultural, mentre que l’estatut evita de concretar i es limita a parlar de “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”. Aquest canvi de referència implica, a la pràctica, una revisió a la baixa del tractament institucional del català. Un altre punt central és la supressió de l’Institut Aragonès del Català, organisme creat per promoure i estudiar la llengua.

Per copsar com s’ha rebut aquest acord a la Franja, entrevistem Pep Labat, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, una entitat que treballa per reivindicar el patrimoni lingüístic, social, natural i historicoartístic de la comarca.

—Com s’ha rebut a la Franja aquest darrer atac contra el català i la realitat lingüística de la zona?
—Ja estem acostumats a aquesta mena d’atacs, no són cap sorpresa. No deixa de ser una mena de focs artificials de la festa del PP i Vox. En certa manera, impacta en un perfil de votants molt concret i que els vota habitualment.

—Hi ha la sensació de viure en el dia de la marmota?
—Sí, moltíssim. Sempre he dit que reivindicar el català a l’Aragó és una cursa de fons. És resistència. Nosaltres ja fa molts anys que ho fem, amb pràcticament tots els governs possibles, i tenim la pell molt dura. Hi ha hagut moments millors i pitjors i, quan arriba un tram dur com l’actual, ens posem l’impermeable fins que acaba la tempesta. Tenim claríssim que continuarem la lluita, no pot ser d’una altra manera. Pensem clarament que tenim dret al reconeixement del català. És una qüestió de drets humans.

—El pacte de govern proposa de retirar el reconeixement explícit del català, una maniobra semblant a la del 2013, amb la invenció del concepte LAPAO, “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”. Per què hi ha aquesta obsessió de la dreta aragonesa d’esborrar el concepte ‘català’?
—L’anticatalanisme a l’Aragó dóna vots. Fins i tot, algun partit que es considera d’esquerres hi ha tingut dirigents que han fet polítiques anticatalanistes. Això és claríssim. Però al darrere també hi ha una estratègia: el negacionisme lingüístic. Volen dividir per vèncer. Crear noves denominacions a veure si arrelen en la gent. Personalment, penso que l’Aragó ha construït molt malament la seva identitat. No acaba d’assumir la seva diversitat cultural i lingüística. A l’Aragó es veu aragonès aquell qui parla castellà. I un altre tret identitari és no ser com el veí, és aquest anticatalanisme. Llavors, el mecanisme mental que es fa és: si jo em vull integrar a l’Aragó, és molt fàcil, canvio el nom al subjecte i ja ho tinc. És intentar encabir una realitat en una cotilla. En dic fragatí, tamarità o, fins i tot, chapurriau i ja no és català i, per tant, ja puc participar en la identitat aragonesa.

—Aquesta visió hegemònica de la identitat aragonesa deixa fora una part important dels habitants de la Franja i també dels parlants d’aragonès.
—Sí, som una minoria absolutament maltractada. Sovint sento els polítics de Saragossa dir que els aragonesos són ciutadans de segona. Llavors, els franjolins som ciutadans de tercera. És molt fàcil maltractar una minoria com nosaltres, que no encaixem en aquesta identitat aragonesa tan encotillada i que som només uns seixanta mil habitants, molts dels quals sense una consciència col·lectiva. I aquí rau el veritable problema. És una situació de maltractament, i si aquest maltractament dóna vots, doncs se’ns sacrifica molt ràpidament.

—El text parla concretament de “alliberar l’Aragó de la imposició del català”.
—Aquí ningú no ha imposat el català, és la llengua de les nostres famílies, la llengua de sempre. D’imposició, res! M’agradaria que tant el PP com Vox fessin una llista on s’imposa o s’ha imposat el català. Jo sí que puc fer-ne una d’on s’ha imposat el castellà. Per exemple, en l’educació, el català és una assignatura voluntària. Que no ho hauria de ser, hauria de ser obligatòria. Però no pots dir que s’imposa. A més, la llei del patrimoni cultural aragonès que volen modificar és molt fluixa i es pot interpretar de manera que no cal fer res. De fet, ja m’agradaria que hagués tingut una aplicació més estricta!

—Un altre dels punts clau de l’acord és el tancament de l’Institut Aragonès del Català. Com pot afectar, això?
—Ara mateix, és una qüestió simbòlica. En la darrera legislatura, amb PP i Vox també al govern, no va ser eliminat, però sí que li van tallar el finançament. Novament, són focs artificials. L’Institut Aragonès del Català forma part de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que està formada per dos instituts: aquest i l’Institut de l’Aragonès. Però de la llengua aragonesa, com que té aquest nom, no en diuen res. Només volen suprimir el del català. Això ja et diu quin és l’objectiu. És un comportament absolutament indigne des del punt de vista dels drets humans. Se suposa que els nostres polítics haurien de protegir-nos… No és de país normal o de democràcia civilitzada.

—Creieu que aquesta mena d’atacs poden passar factura en algun moment al bloc de la dreta?
—Ells creuen que estan en una posició molt forta, però potser no calculen bé les conseqüències. Per exemple, quan van fer allò del LAPAO i van quedar en ridícul, la gent de la Franja no ho va entendre. Van quedar molt en evidència. Penso que, si toquen alguna cosa relacionada amb l’ensenyament del català, sí que se’ls pot girar en contra. El sistema d’ensenyament del català està molt arrelat i la gent el percep com una eina molt útil per a poder aspirar al mercat laboral català, o directament per a accedir a estudis universitaris.

—Quines accions teniu previst d’emprendre com a resposta a aquests nous atacs?
—Anirem a totes. Primer, hem de veure en què es tradueixen aquestes intencions, amb quina base jurídica ho volen fer. I després, estudiarem quins passos legals podem començar. Per exemple, hi ha la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que l’estat espanyol va signar i no sé si s’ho van pensar gaire bé…

—Precisament, sobre aquesta via més jurídica, dijous, el ministre de Presidència, Félix Bolaños, va dir que el govern espanyol faria tot el possible per aturar aquesta mesura als tribunals. Hi confieu?
—És la primera vegada que es manifesta d’una manera tan explícita. És simplement una declaració, però sempre és ben rebuda. No podem ser pessimistes. No ens han d’afectar les males notícies i hem de celebrar les bones. Necessitem suport per a encoratjar-nos de qualsevol lloc. I si ve de Bolaños i el govern espanyol, benvingut sigui, perquè necessitem mans.

—Les darreres enquestes d’usos lingüístics apunten a un retrocés de la llengua tant en el conjunt del domini lingüístic com, concretament, a la Franja. Què pot significar aquest nou atac?
—Allò que passa a les institucions després es reflecteix al carrer. Fins ara, el català ha estat un malalt, un malalt feble. Hi ha hagut governs que l’han fet empitjorar i d’altres que tampoc no li han donat les medecines que necessitava. I així no es cura. Ara el nou govern ha anunciat que no tan sols no li donarà les medecines, sinó que, a més, l’enverinarà. En un país civilitzat, nosaltres com a entitats no hauríem d’estirar el carro per fer polítiques lingüístiques. Una llengua és un patrimoni i l’Aragó hauria de cuidar el patrimoni de veritat i no ho fa. Al contrari, l’està destruint.

—Fa poques hores que es va anunciar el pacte. No sé si les associacions culturals de la Franja ja us heu posat en contacte i preveieu de fer alguna acció conjunta.
—Treballarem conjuntament. Darrerament, també hem treballat molt amb els blocs de parlants de l’aragonès. De fet, col·lectivament, vam intentar que el govern anterior declarés totes dues llengües béns d’interès cultural immaterial, però ens ho van rebutjar. Curiosament, van argumentar que el català i l’aragonès ja estaven prou protegits.

L’entitat posa el focus el 2026 en les “múltiples amenaces” que planen sobre la societat valenciana: hi ha agressions a la llengua, la cultura i les tradicions, però també atacs al feminisme, al col·lectiu LGBT, al territori, l’habitatge i el medi, a més del desmantellament dels serveis públics i del sistema educatiu públic i en valencià.

La jornada de la Diada Nacional del País Valencià estarà marcada al matí pels segons premis ACPV 25A, que reconeixen la trajectòria de la gestora cultural Izaskun Arretxe i la tasca de la Unió de Periodistes Valencians en defensa del periodisme plural i rigorós, en un acte al Jardí Botànic. A la vesprada, la manifestació eixirà a les 18.00 de la plaça de Sant Agustí de València i recorrerà uns quants carrers del centre fins a la plaça d’Amèrica.

A la pancarta unitària, hi participaran representants de col·lectius socials, sindicals i culturals del País Valencià i de l’àmbit català, entre els quals hi ha entitats vinculades a la memòria democràtica, la defensa del territori, la sanitat pública i el moviment veïnal, a més de representants d’Òmnium Cultural i d’ACPV.

Oliver: “Cal una resposta a cada agressió”

La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha situat el context actual en una “batalla cultural” mundial impulsada per l’extrema dreta. Oliver diu que el País Valencià “no és aliè” a aquest context i critica que el Consell “no governa per a la ciutadania plural”, sinó que “es limita a desfer qualsevol avanç assolit”, tal com va dir en la conferència de premsa de la presentació de la manifestació.

Oliver defensa que “cal respondre a cada agressió” i subratlla que la mobilització del Vint-i-cinc d’Abril no és d’ACPV i prou, sinó un espai obert a tot d’organitzacions que treballen per la recuperació de drets i la defensa de les institucions públiques. També considera que hi ha una campanya d’ofegament i de purga contra entitats culturals i crítiques i retreu la manca de propostes del govern valencià actual.

La presidenta d’ACPV reivindica la mobilització com a resposta a un model que, segons que diu, destrueix en lloc de construir, i defensa la necessitat d’un projecte de país que responga a la diversitat de la ciutadania.

Amb motiu del 25 d’Abril, compartim aquest missatge d’Anna Oliver, presidenta d’ACPV! @OBorrasAnna #SomLaForçaDelPaís pic.twitter.com/93xh26rqgZ

— Acció Cultural del País Valencià (@AccioCulturalPV) April 20, 2026

El Correllengua arribarà a València per la diada

El Correllengua Agermanat, que uneix els Països Catalans, arribarà avui a la vesprada a València, bo i coincidint amb la diada. Per això els organitzadors han previst una connexió directa amb la manifestació. La flama arribarà, previsiblement, a les 17.15 a l’avinguda de la Constitució, on haurà completat dotze trams, i tot seguit enllaçarà amb el començament de la manifestació, prevista a les 18.00 a la plaça de Sant Agustí.

La jornada es tancarà a Picassent (Horta Sud) amb un concert de la Gossa Sorda, que torna a l’escenari deu anys després del comiat, el colofó musical de la diada reivindicativa.

Espot ha situat el debat en el terreny de l’estructura d’estat i ha avisat que una despenalització pura, si no es formula amb un encaix específic, pot arribar a ser equivalent a una legalització plena i “tocar de mort” el coprincipat. Sobre això, ha reclamat als partits de l’oposició que expliquessin amb claredat a la ciutadania les conseqüències de les seves propostes i les eventuals renúncies que implicarien.

El cap de govern ha remarcat que una decisió d’aquest abast podria implicar incertesa institucional i fins i tot derivar en la necessitat d’un procés constituent, una possibilitat que ha descartat en el context actual. “No és el moment”, ha insistit, tot apel·lant a la complexitat geopolítica i a la necessitat de preservar l’estabilitat.

Crítiques a les “solucions maximalistes”

Espot ha contextualitzat la qüestió en una crítica més àmplia a l’estratègia de l’oposició, a la qual acusa de presentar “solucions maximalistes” que responen solament a una part de la societat. Segons el seu parer, tant en el debat de l’avortament com en el de l’habitatge, les propostes del PS i de Concòrdia no tenen en compte l’interès general ni la necessitat de trobar equilibris.

La discrepància amb l’oposició se centra, sobretot, en l’abast de les esmenes presentades. El Partit Socialdemòcrata proposa de despenalitzar del tot l’avortament i avançar cap a una regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, amb un model que preveu que sigui lliure fins a les 14 setmanes i permès fins a les 22 en determinats supòsits, com ara risc per a la salut de la mare, violació o malformacions del fetus. Per la seva banda, Concòrdia ha optat per una via diferent, que preveu la despenalització de l’avortament, tant per a la dona com per al personal mèdic mentre s’espera la proposta que el govern pugui acordar amb la Santa Seu. També demana que el procediment pugui ser cobert pel sistema de salut públic.

Les crítiques d’Espot s’han estès també a les propostes en matèria d’habitatge, atès que ha acusat l’oposició de situar-se exclusivament del costat dels llogaters i d’ignorar les demandes dels propietaris. A parer seu, determinades mesures podrien acabar empitjorant el problema a llarg termini, tot desincentivant la incorporació de nova oferta al mercat.

Finalment, ha atribuït l’enduriment del debat polític a la proximitat de les eleccions i ha insinuat que les iniciatives del PS i de Concòrdia responien més a una lògica electoral que no pas a la voluntat d’arribar a acords amplis.

L’Audiència espanyola ha cridat Pujol a presentar-se dilluns vinent per ser examinat pel metge forense. Si determina que pot afrontar el judici sobre els diners de la seva família a Andorra, li prendrà declaració. En declaracions a SER Catalunya, Padrós ha dit: “Fer-lo anar cap allà em sembla una mica cruel, per dir-ho suaument. Sembla com si el tribunal no es fiés dels forenses que el van examinar aquí”.

El metge també ha expressat el seu desig que aquesta citació sigui només un tràmit judicial sense més conseqüències. “Tinc l’esperança que això sigui simplement un ritual, que el jutge vulgui demostrar a la cort de la capital que no es doblega davant algú que representa el poder polític”, ha manifestat. Segons ell, obligar Pujol a declarar en el judici seria “un atemptat gravíssim contra els drets humans”.

Padrós ha insistit que Pujol “no està en condicions de poder defensar-se ni de poder sostenir una argumentació dialèctica”, perquè pateix una pèrdua de memòria i altres signes de deteriorament cognitiu i físic propis de l’edat. “És un home de 95 anys”, ha resumit.

Ha recordat que ja hi ha tres informes clínics i tres informes forenses, elaborats fa cinc mesos, que coincideixen completament a assenyalar l’estat fràgil de salut de Pujol. Padrós ha remarcat: “Ja vaig advertir que la situació del president llavors no el feia processable”. Segons Padrós, ara com ara “Pujol està estable, però discretament pitjor” que fa cinc mesos.

Morant ha dit que qualsevol comunitat que tingui la “temptació” d’aplicar la denominada “prioritat nacional” “tindrà el govern d’Espanya davant”, tant en l’àmbit polític com per la via legal, amb recursos davant el Tribunal Constitucional. Ha dit que és un enfocament “absolutament inconstitucional, xenòfob i racista”, que vulnera el dret d’igualtat i no discriminació reconegut en la constitució, i ha garantit que l’executiu espanyol no l’aplicarà.

La proposta de Vox, registrada a les Corts Valencianes com una proposició no de llei vol que el Consell demani al govern espanyol la “prioritat nacional” en l’accés a prestacions socials, serveis públics, habitatge i pensions. Morant ha qualificat de “covardia” que la proposta sigui per a reclamar-ho al govern espanyol, més que no pas intentar d’aplicar-la directament en aquells territoris on governa amb el PP.

Així i tot, ha pronosticat que el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, “tornarà a doblegar-se” a Vox per la seva “situació de feblesa”, i ha atribuït al president un paper central en els acords amb l’extrema dreta. Ha recordat que aquesta dependència del PP a Vox ja s’ha traduït en més cessions per a mantenir-se al poder.

Un relat per a encendre la societat

La diputada de Compromís Isaura Navarro ha coincidit a refusar la iniciativa i ha dit que era “un engany a la ciutadania” basat en “declaracions totalment falses”, a més de ser “absolutament inconstitucional” i contrària als tractats internacionals subscrits per l’estat espanyol. Segons Navarro, Vox “menteix a la gent” amb l’objectiu de fomentar actituds racistes en una societat que ha definit d’inclusiva.

Navarro ha qualificat la proposta de “trumpisme discursiu”, amb la voluntat d’originar conflictes socials inexistents i deteriorar la convivència. En aquest sentit, ha dit que es pretén “crear un problema on no n’hi ha” i assenyalar les persones vulnerables com a responsables de les dificultats derivades, segons que ha dit, de la “gestió pèssima” dels serveis socials. La consellera també ha acusat el PP d’assumir “els relats de Vox” per a mantenir-se al poder, i ha apuntat directament a Carlos Mazón i a Pérez Llorca com a exemples d’aquesta línia.

Finalment, Navarro ha remarcat que qualsevol actuació il·legal en aquest àmbit serà denunciada, i ha posat en dubte la viabilitat d’incorporar aquesta mesura al pressupost. Ha recordat que en algunes altres ocasions s’han pactat mesures polèmiques proposades per Vox, però que no s’han executat en absolut. A parer seu, l’objectiu de Vox és “marcar el relat” perquè la societat percebi com un problema allò que no existeix.

Aquesta setmana, el Suprem va respondre a la direcció dels Mossos que no s’oposava pas a la destrucció del material, però establia que se n’hauria de conservar una mostra o dues de cada efecte intervingut. El tribunal també fixava que la destrucció es fes en presència d’un lletrat de l’administració de justícia, que n’hauria d’aixecar acta i enviar-la posteriorment al Suprem, juntament amb les mostres que es conservessin.

Per executar la mesura, ordenava de concentrar tot el material –actualment repartit en dependències policíaques de tot Catalunya– a la seu central dels Mossos a Sabadell. També va demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que designés el funcionari que en supervisaria la destrucció.

Ara Puigdemont, en l’escrit adreçat al Suprem, argumenta que aquests objectes “estan directament vinculats a un esdeveniment d’extraordinària significació institucional, política i històrica, i que formen part de manera indissociable a la memòria democràtica i al llegat històric de Catalunya.” I avisa que la destrucció representaria “una pèrdua irreparable d’objectes que mereixen ser preservats amb el degut respecte al seu valor testimonial, històric i patrimonial”.

El tancament de l’espai aeri s’ha pres per motius de seguretat pública i per facilitar l’organització del dispositiu institucional previst durant la visita, segons l’executiu. El decret afecta tots els permisos de vol vigents, que queden suspesos durant aquest període. Únicament en queden exempts els vols d’emergència, les aeronaus d’estat i les operacions per necessitats sanitàries o de seguretat.

L’objectiu principal és garantir que els actes oficials es facin amb normalitat i sense incidències. El govern ha remarcat que la mesura s’ajustava a criteris estrictes de control i prevenció durant la presència del copríncep francès al país.

Afectacions en el transport públic

A més, Mobilitat ha informat que la visita institucional ocasionarà talls puntuals i modificacions en l’itinerari i en el servei regular d’autobusos en uns quants indrets d’Andorra.

Planifica els teus desplaçaments amb antelació i segueix la senyalització i les indicacions dels agents pic.twitter.com/MZxZtv6ptF

— Mobilitat Andorra (@Mobilitat_AND) April 24, 2026

El dia 27, entre les 15.40 i les 16.20, quedarà anul·lada la parada de l’Estadi Comunal, i la parada alternativa serà l’Estació Nacional. Entre les 16.00 i les 19.00, tampoc no funcionarà la parada de Ràdio Andorra. En aquest tram, es podrà fer servir la parada de Valira Nova, on també s’atura la línia L3. Entre les 18.45 i les 19.45, la parada Central de FEDA restarà sense servei i com a alternativa es podran utilitzar les parades de la Carretera d’Engolasters, la del Coll de Caldes i la cruïlla d’Engolasters.

El dia 28, entre les 10.45 i les 13.45, només en sentit nord, es modificarà el recorregut de la línia L1, que passarà per la Baixada del Molí i el Prat de la Creu. En aquest tram, quedaran anul·lades les parades de la Quirola, Príncep Benlloch i la Creu Grossa. Finalment, entre les 14.15 i les 16.30, quedaran anul·lades les parades Comú d’Encamp i Rosaleda; com a alternatives, es podran fer servir les parades de la plaça Sant Miquel i els Pastoressos, on també s’aturarà la línia L4.

La interlocutòria judicial, a la qual ha tingut accés VilaWeb, recull que “la part demandant ha manifestat, de comú acord, que no tenen interès legítim a obtenir la tutela judicial efectiva pretesa, atès que considera suficients les disculpes de la part conciliada”. “Així, doncs, ambdós litigants estan d’acord a posar fi al procés”, diu.

A la demanda es deia que la consellera Parlon va imputar al manifestant una agressió contra un agent dels Mossos malgrat que el tribunal d’instància de Manresa va sobreseure el cas. Es tracta d’una suposada agressió durant la protesta per la visita de Felipe VI a Montserrat, per la qual Forcades va ser encausat i posteriorment absolt.

Segons la interlocutòria del jutge de Manresa, les imatges aportades per la defensa mostraven que Forcades duia una canya de pescar com a pal d’una estelada i que, quan un agent va estirar la bandera, la canya va tocar l’orella d’un altre mosso. El jutge no hi va observar cap intencionalitat lesiva i va concloure que no hi havia voluntat de causar dany, de manera que va arxivar les actuacions.

Malgrat això, Parlon va dir al parlament que el jutge en cap moment no qüestionava la veracitat de la percepció de l’agent, sinó que deia que no hi havia hagut intencionalitat, però que no negava ni l’agressió ni la lesió.

A més, el partit diu que preguntarà al govern sobre aquesta qüestió al ple de la setmana que ve, perquè creuen que el pla pot ser discriminatori i assenyalar centres educatius concrets. Des del seu punt de vista, és una mesura “poc afortunada i populista”.

En oposició, defensen que cal un model de convivència als centres basat en la “dignificació i adequació dels espais, i la dotació del personal docent i de suport necessari en aquells centres on hi pugui haver necessitats d’atenció a la complexitat que siguin específiques”. En la mateixa línia, els Comuns diuen que allò que cal és reforçar la convivència als centres educatius amb més professors, educadors socials i coordinacions de convivència.

Segons els Comuns, els conflictes als centres educatius s’han d’afrontar “amb una perspectiva pedagògica i comunitària”, amb més recursos destinats al personal docent, als educadors, psicòlegs i, especialment, al reforç de mediadors especialitzats i coordinadors de convivència i benestar (COCOBES). Considera que la solució no és la presència policíaca sistemàtica a les escoles.

Els comuns veuen clar que la mesura “ni és pedagògica ni millora la convivència ni és coherent amb el model d’escola que necessita Catalunya”. A més, tots dos partits criticat que la iniciativa s’hagués impulsat sense informar-ne la comunitat educativa. Això ha comportat que sindicats i associacions de famílies, com l’aFFaC, hagin rebutjat contundentment la mesura.

Enguany, com a novetat, no solament s’ha fet manifestació a Barcelona. També n’hi ha hagut a Girona, Reus, Tortosa, Manresa i Igualada. A tot arreu amb el mateix lema: “Per Sant Jordi: llibre, rosa i mani”. A Barcelona, la manifestació ha començat poc passades les 19.00 al carrer de Pelai, a prop de la plaça de la Universitat. Amb personalitats de totes les edats, bastants joves, com l’any passat.

La gent estava animada i molts ja havien escalfat motors ahir amb el Correllengua Agermanat, aquest projecte nascut a Mallorca que ressegueix tots els Països Catalans reivindicant la llengua, allò que ens uneix i ens recorda qui som.

Abans de començar, els portaveus de Sant Jordi per la Llengua, Núria Alcaraz i Adrià Font, deixen clar que la iniciativa va néixer per convertir la diada en una defensa del català, però que no s’ha d’acabar amb dies aïllats i prou. Que cal continuar organitzats i que la lluita s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida. “Hem de fer que el català sigui imprescindible”, ha dit Alcaraz. I Font ha reblat: “Sense llengua, no hi ha país. Quan ataquen la llengua, també ataquen la identitat del nostre poble.”

La passejada fins a l’estació de França, on s’ha fet l’acte central, és festiva i reivindicativa. I, com ja va passar amb el Correllengua, la manifestació guanya adhesions a mesura que avança. L’Ester, veïna de Ciutat Vella, és d’aquelles persones que no se’n perd ni una. Ahir va participar en el Correllengua del carrer de Mallorca fins al Born. I ara baixa per la Via Laietana, també manifestant-se en favor del català. “Per defensar la llengua, ens hi apuntem sempre.” Veig que no descanseu mai, li dic. I m’ho deixa clar: “Descansar és una cosa que no fem des del 2010.” Va acompanyada d’en Jordi, que diu que la desesperança per la lluita la produeix l’estat espanyol. “Assumim el discurs que la llengua està en extinció. Està en retrocés. L’ataquen i hem de demostrar que hi som”, explica.

Molts turistes no entenen què s’hi fa. Al matí roses i llibres i ara surten al carrer, deuen pensar. Un altre, llatinoamericà, li ha fet tota la gràcia del món haver reconegut Lluís Llach, president de l’ANC, que era al capdavant de la capçalera amb més personalitats. Darrere la capçalera també hi havia Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical; Iolanda Segura, portaveu del sindicat d’educació USTEC; i David Minoves, president del CIEMEN, entre més personalitats.

La rua ha estat prou tranquil·la, però hi ha qui ha volgut fer la guitza. A la rambla, un noi tossut ha volgut travessar peti qui peti la manifestació amb bicicleta. Els assistents li ha retret l’actitud i hi ha hagut crits. Aparentment, no era pas cap incident catalanòfob. Però uns metres més enllà, a la Via Laietana, els dubtes s’han esvaït. Aquell mateix xicot, ara sí, ha començat a etzibar insults a tort i a dret: “Catalans de merda, catalufos!” I a poca distància, davant la comissaria de la policia espanyola, entre crits de “Torturadors” i “Fora les forces d’ocupació”, una dona alçava el braç i ensenyava el dit del mig a tothom. Aquelles típiques tradicions que ens volen fer creure que hem de respectar i aprendre a conviure-hi…

Molts dels assistents són joves, com la Laia. “Hem vingut a defensar la llengua perquè la perdem a poc a poc. Molts cops som els primers de canviar de llengua a les xarxes socials, però també som els primers [els joves] que volem defensar el català”, diu acompanyada de dos amics. Un d’ells, l’Arnau, deixa clar que la situació pot ser pitjor “si els catalans no fan cap esforç per defensar la llengua”.

“El futur del català depèn de nosaltres”

La protesta ha culminat a l’estació de França. Hi han participat uns 1.400 manifestants, segons els Mossos d’Esquadra. Segons l’organització, 15.000. En la lectura del manifest, els portaveus Adrià Font i Núria Alcaraz insisteixen que la defensa del català no es pot limitar a cites puntuals, sinó que requereix un compromís sostingut en el dia a dia. “Fem una crida a la militància lingüística, perquè el futur del català depèn de nosaltres i es construeix cada dia, a tot arreu”, ha etzibat Font.

Els portaveus vinculen el retrocés del català amb factors socials, com el model turístic, la precarietat de l’habitatge i les mancances del sistema educatiu. S’oposen frontalment als discursos d’extrema dreta que assenyalen que les males xifres del català són culpa de la immigració. “Sabem que els culpables són les institucions espanyoles i catalanes (i franceses!) que ens neguen la sobirania, perpetuen aquest model econòmic i impedeixen que el català sigui una llengua imprescindible per a viure als Països Catalans”, diu Alcaraz.

Els impulsors del Sant Jordi per la Llengua volen combatre la desesperança que massa sovint ens eclipsa. Per això han fet una crida a teixir resposta col·lectiva i optimista, i han insistit a dir que la lluita va començar fa anys: “Perquè la llengua ha sigut defensada en moments de molta més repressió, per persones amb noms i cognoms que van dedicar la vida a la militància i al país.”

Durant l’acte s’ha fet un homenatge emotiu a l’activista Blanca Serra, que es va morir fa poc, amb un minut de silenci. “Que el teu record i el de totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nostra terra i per la nostra llengua estiguin sempre en la nostra memòria i ens guiïn fins a la victòria final”, ha dit Alcaraz.

A l’acte central, presentat per la periodista Laura Aznar i la drag Jèssica Pulla s’han fet més parlaments. Daniel Herrera (politòleg i comunicador conegut com a Succedani), amb un discurs antiimperialista, ha denunciat el racisme que ha sofert pel fet de ser d’origen colombià. “Els catalans naixem on volem”, ha dit. Lluís Llach ha remarcat: “Defensar el català és la primera lletra de l’abecedari de la lluita.” I ha afegit: “Els imbecils que ens volen prendre el santoral, que es fotin.” Clatellot a l’escriptor Eduardo Mendoza, que va dir que Sant Jordi “no pinta res” en la celebració del 23 d’abril.

També hi ha participat Isi Sáez, portaveu del Sindicat de Llogateres; i Carles Rebassa, poeta i premi Sant Jordi de novel·la. En acabat, s’ha fet una mostra de glosa.

De tot això en parlem amb Joan Baldoví, el síndic de Compromís a les Corts, que està convençut que la presència d’Oltra a la llista per València serà un revulsiu per als votants que potser l’any 2023 es van quedar a casa. Hi parlem també de l’ambient de crispació que es viu a les Corts Valencianes i de nous casos de corrupció al PP valencià.

—Quan va ser l’última volta que vau parlar amb Mónica Oltra?
—Dies abans que fes l’anunci que tornava a la política valenciana.

—Us ho va comunicar aquell dia?
—No. Eixe dia encara no ho tenia clar.

—Aquella reunió va servir per a oferir-li una mena de pista d’aterratge i recompondre relacions?
—Vaig ser molt clar i li vaig dir què pensava. Li vaig dir que creia que faríem un gran tàndem a les eleccions i que estaria encantat que tornara. Ella, evidentment, per tot el procés que ha hagut de passar, tenia dubtes. Finalment es van aclarir. Quan jo li deia eixes paraules, les deia amb coneixement de causa i sabent que, en tot allò que vindrà, haurem d’anar a totes.

—Durant anys, Compromís ha dit que si Mónica Oltra volia tornar, podria optar al lloc que decidira. Quan va dir que volia anar a la llista municipal, vau respirar tranquil? Què hauria passat si haguera volgut tornar a les Corts?
—Li vaig dir clarament que la veia a València, però que si es veia a les Corts Valencianes, en aquesta vida es pot parlar de tot i tot es pot arreglar. Sóc un paio partidari d’arribar a acords. Crec que més val un mal acord que no pas un bon plet.

—Mónica Oltra se n’anà l’any 2022 i ara torna. És a punt de seure al banc dels acusats i, si se li continua aplicant el lawfare, és més que probable que es dicte l’obertura del judici perquè coincidesca amb la campanya electoral. No serà un llast?
—Justament, serà una oportunitat. Ja hi ha un consens generalitzat en la societat i en l’electorat progressista que això que se li ha fet és infame. És un cas de manual clar de voler apartar una persona de la política per causes del tot alienes a ella. Ho han experimentat més persones d’aquest país i de fora. I crec que, més que un llast, avui ja està acceptat que ha sigut un intent d’apartar-la de la política. Jo no m’hi atreviria, a voler-la apartar de la política, perquè se’ls pot girar en contra.

—Fa quatre anys, aquest convenciment tan clar encara no el teníeu?
—Probablement no n’havíem après prou o no havíem sofert directament què era el lawfare. En tot cas, la vaig escoltar l’altre dia i la seua decisió personal d’apartar-se de la política va ser generosa, per tal de preservar, de protegir, aquell pacte progressista que lamentablement es va esfondrar, i no per causes atribuïbles al Botànic. Tots els indicadors socials, econòmics i polítics demostraven que estàvem molt millor que no pas quan vam rebre el govern, però a vegades allò que passa a Madrid és massa determinant.

—Tal com està l’ambient a les Corts Valencianes, una sessió de control amb retrets vostres al president Pérez Llorca per la presència o l’absència de Carlos Mazón al ple pot acabar amb Pérez Llorca retraient la presència d’Oltra a les llistes poc abans del judici…
—Hi ha una diferència. Ja l’he remarcada dues voltes a Pérez Llorca: jo em sent orgullós de pertànyer al mateix projecte polític que Mónica Oltra. Ell no seria capaç de dir-ho mai, això, de Carlos Mazón. Eixa és la diferència. La diferència és que nosaltres sabem què s’ha fet amb Mónica i és una injustícia. La diferència és que nosaltres sabem que Mónica Oltra és innocent. La diferència és que nosaltres sabem que hi ha un cas perfectament orquestrat per a apartar Mónica Oltra de la política, perquè era una persona que molestava. I nosaltres estem orgullosos que Mónica Oltra haja tornat a la política. Estem orgullosos de formar part d’eixe projecte. I el Partit Popular no dirà mai això ni de Carlos Mazón, ni de Fabra ni de Camps.

—Podem donar per fet que sereu el candidat a les eleccions del 2027?
—A mi m’agradaria que la militància poguera ratificar les decisions. Crec que és bo que es done la veu a la gent per tal que una decisió siga compartida. Hi estic disposat. Em sent amb força. Em sent amb il·lusió. I, sobretot, em sent acompanyat per tanta i tanta gent. Ho vaig veure l’altre dia a la Trobada d’Escoles en Valencià a Alzira. La gent em deia: “Segueix, colla’ls, els hem de fer fora.” Em sent acompanyat per la gent, però és bo que les organitzacions polítiques, la gent, els militants, els que donen la cara cada dia per aquesta organització, tinguen veu i puguen dir: “Sí, vull que Mónica i que Baldo siguen els nostres candidats.” Això ens dóna encara més legitimitat i més força per anar a les eleccions.

—L’acte de dijous passat al Jardí Botànic va ser una d’exhibició de l’esquerra espanyola a l’esquerra del PSOE. Veieu Mónica Oltra encapçalant aquest moviment?
—Ho haurem de decidir tot als òrgans de Compromís. Si alguna cosa ha quedat clara és que les forces arrelades al territori són les que tenen l’oportunitat d’expulsar la dreta. En aquest sentit, al País Valencià Compromís és la força present en tots els grans ajuntaments, en les diputacions, a les Corts, al congrés espanyol, a Europa. Al País Valencià, la possibilitat de canvi és real i ací la força arrelada és Compromís. Per tant, Compromís ha d’arreplegar totes les sensibilitats. I en això faig un esment especial, fins i tot, a la gent decebuda amb el Partit Socialista. Aquells que ara no voldrien votar el Partit Socialista tenen una oportunitat de no quedar-se a casa i de contribuir que, en aquest territori, posem la dreta a fer vacances, com deia l’Ovidi.

—Aquest convenciment és perquè ho creieu o perquè teniu sondatges recents?
—Tenim sondatges que ens diuen que Compromís és una marca ben posicionada, és una marca consolidada, és una marca que genera atracció en gran part del territori. I vaig dir a Mónica que ella i jo seríem un gran tàndem per a contribuir a desallotjar la dreta de les institucions. Ho crec fermament.

—Sense deixar de banda Pilar Bernabé i Diana Morant.
—Evidentment. Ho he dit a Diana Morant i a Pilar Bernabé, i també a José Muñoz: el meu adversari no és el Partit Socialista. El meu adversari és l’extrema dreta i la dreta. Els valencians que estem orgullosos de ser valencians, que no ens avergonyim d’allò que som, que no ens avergonyim d’allò que parlem, ho veiem cada dia: si aquests continuen, voldran destruir tot allò que representa ser valencià i, per tant, hem de ser complementaris. El meu adversari és la dreta i el meu enemic és l’extrema dreta.

—Ha canviat el portaveu d’Iniciativa. Com és la relació amb Carles Esteve, que també és diputat a les Corts?
—Magnífica. Carles Esteve, ho he dit públicament i no em dol admetre-ho, és un gran diputat i és una persona amb qui és molt fàcil el diàleg i arribar a acords. Estic segur que amb Carles Esteve ens entendrem. A més, ha manifestat la voluntat que finalment es puga constituir eixa federació.

—La federació de les tres potes de Compromís, dieu que ja està madura?
—Està molt madura. De fet, els estatuts estan tancats. Crec que falta una espenteta i confie que serà prompte. Si hi ha un instrument nacional valencià, un instrument útil per als valencians, és Compromís. I, per tant, hem de fer tot allò que siga possible per consolidar i eliminar qualsevol possible fricció. L’objectiu és tan important que les coses internes han d’importar poc. L’objectiu fonamental és canviar aquest país, canviar les polítiques que patim. I utilitze el verb patir amb tota la força que té.

—Com definiríeu la legislatura?
—És el fracàs de les polítiques frívoles i d’aparador que representava el senyor Mazón. És la legislatura de l’odi contra tot allò que ens defineix com a valencians. Podríem dir que és la legislatura del PP segrestat per Vox, o de l’acceptació del PP de tot el programa de l’extrema dreta amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. I també hi ha la sensació de fracàs del PP i dels seus acòlits que el mantenen. Els valencians no podem estar agraïts per  res que haja fet aquest govern.

—En les eleccions del 2023, l’entrada de l’extrema dreta al Consell va ser una de les primeres a l’estat. Veient què s’ha pactat ara a Extremadura i a l’Aragó, les peticions de Vox eren com un assaig.
—Ho vam denunciar d’ençà del primer dia. Cada vegada que el PP ha necessitat Vox, hi ha deixat un llençol. Un llençol de dignitat, un llençol d’humanitat. Una cosa és allò que es va firmar, però després han vingut moltes més demandes ateses. Per exemple, la supressió de comissions com la de les polítiques LGTBI. O la d’igualtat per a posar-hi una comissió de la família. Ho veiem amb eixe intent que les ajudes no vagen a les persones i amb eixes prioritats nacionals, que diu Vox. El PP ha demostrat capacitat per a engolir-ho tot amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. I, en el cas de Pérez Llorca, de poder repetir com a candidat. I encara pitjor: cada dia els fa menys vergonya.

—Vist de fora estant, l’ambient a les Corts sembla molt encès. Com és en realitat?
—Pérez Llorca ha intentat de vendre la imatge de persona dialogant, que volia arribar a acords, però no hi ha cap possibilitat d’arribar a acords. Els únics acords els prenen amb Vox i sense preguntar a l’oposició. Apliquen el rotovator. No tenen ni la més petita cortesia parlamentària. Jo no hi estava acostumat. A cada moment. L’altre dia feren bona una proposició de llei de Vox que anava contra els immigrants, per a generar odi. Eixe és el mantra. I Pérez Llorca, ja el vaig definir amb una frase que diuen molt al meu poble: bon xic, mal resultat. Fins i tot les seues respostes són esquerpes, fora d’allò que seria el debat parlamentari.

—La presència de Carlos Mazón distorsiona?
—És un pocavergonya, com diem els valencians. Ve ací amb un somriure, bronzejat, amb unes ulleres que ell creu que són guais i que han merescut mems a les xarxes socials. No fa res. No hi intervé gens. No hi presenta res. Crec que Carlos Mazón és un malalt dels mitjans de comunicació. L’únic objectiu que té és venir ací i tenir la seua dosi de mitjans de comunicació, però a alguns ens produeix ois. Em fa ois veure’l al seu escó. Alguns que, com jo, hem sigut batlles, no concebem estar en un càrrec, abandonar la teua gent i després venir ací com si no passara res. És que el paio et busca amb la vista per a intentar saludar-te. Jo mai de la vida el saludaré. Mai de la vida li donaré la mà. I mai de la vida el tractaré de vostè, perquè crec que una persona que abandona el seu poble no mereix el respecte de ningú.

—El fet de ser diputat li permet de mantenir-se aforat. S’hauria de repensar, aquesta figura?
—Et diré dues coses. L’aforament és el cau que ha tingut fins ara Carlos Mazón per a no haver d’anar a declarar. Però no sols Carlos Mazón. També la vice-presidenta Camarero i els consellers Rovira i Barrachina. Camarero, que no és diputada, continua sent consellera i crec que és, clarament, perquè han tingut por que acabara anant a declarar a la jutgessa. Sabia exactament què passava i va desaparèixer i es va esborrar del mapa. A mi em sembla que hi ha massa persones aforades i crec que s’ha de repensar l’aforament, perquè no pot ser el refugi d’algunes persones que, clarament, volen fugir de la justícia.

—Heu posat la lupa en les despeses i la utilitat de les oficines dels ex-presidents. Em crida l’atenció que només esmenteu Camps o Mazón i mai no dieu el nom de Ximo Puig, que també té oficina i assessors.
—Nosaltres demanem la documentació de tots i quan fem la llei d’ex-presidents, la fem per a tots. Evidentment, també per a Ximo Puig. Però insistesc que el meu adversari no és el Partit Socialista, sinó la dreta. I probablement no el cite perquè hi estableixes relacions d’amistat. Ximo Puig i jo vam ser batlles en la mateixa època. Vam ser aquells batlles que vam crear la Xarxa Ramon Llull d’ajuntaments valencians i sempre hem tingut una bona relació. Però quan demane les despeses dels ex-presidents, les demane també de Ximo Puig i de tots. Em pareix immoral que el senyor Camps utilitze una oficina a què no té dret al Consell Jurídic Consultiu, i em fa la mateixa nosa que alguns tinguen assessors no per a fer d’assessors d’un ex-president, sinó per a fer unes altres coses que no hi tenen res a veure, inclosos els assessors de Ximo Puig.

—L’altre dia vam veure al congrés espanyol que un diputat de Vox pujava a l’estrada de la presidència.
—Vaig entrar al congrés el 2011 i diríem que encara mantenia l’ambient que venia de la transició, dels anys vuitanta i noranta, de principi del segle XXI, però tot allò es va trencar quan hi va entrar l’extrema dreta. La desgràcia és que no haja sigut només al congrés. Ja ho veiem en ajuntaments de cinc mil habitants. I ho veiem a les Corts Valencianes.

—Heu parlat de Camarero i la setmana vinent la veurem a la comissió d’investigació de les Corts. Penseu que és útil per a les víctimes aquesta comissió, tal com va?
—Em pose en la pell d’alguna víctima i crec que el fet que haja d’anar-hi Camarero o que ho haguera de fer Mazón, i que hagen d’escoltar què els diem, és important. I, tot això, amb independència de com acabe la comissió, perquè no tenen gens d’interès a buscar la veritat i les conclusions ja estan escrites. Fa un any que hi va comparèixer el president d’una constructora de Madrid, què collons hi havia d’aportar? I Camarero hi anirà un any i mig després. Però si jo fos familiar d’una víctima, tindria la satisfacció íntima que Camarero, Barrachina o Martínez Mus tinguen la incomoditat d’haver d’escoltar determinades coses a la cara i a una distància molt curta. Que hi compareguen i que ens escolten.

—Demà serà el Vint-i-cinc d’Abril i la presidenta de les Corts ha decidit que no s’ha de celebrar a les Corts Valencianes.
—No n’ha donat cap explicació. A una pregunta meua a la junta de portaveus, em va respondre amb el silenci i va cloure la sessió. A la presidenta de les Corts, el vestit li va gros. Ha de representar i ser garant dels drets de tots els grups polítics i no fa el paper que li toca. A vegades sentia queixes de diputats de Compromís perquè el president Enric Morera vetllava pels drets de tots els diputats, fossen del seu grup o no. Així és com ha de ser. Aquesta diputada només vetlla pels interessos del PP i de Vox. Han perdut la vergonya i són capaços d’atacar tot allò que ens fa valencians. Són profundament antidemocràtics i només hi ha una solució: fer-los fora.

—A més del menyspreu per la diada, també hi ha la negativa de recuperar el dret civil valencià.
—Tenim un pecat original i és que un govern socialista va recórrer contra l’estatut. Si no s’hi haguera presentat recurs, les Corts Valencianes haurien pogut continuar legislant en dret civil com ho fan vuit parlaments més a tot l’estat espanyol. Recorde, i ho dic com a anècdota, que sóc l’únic que va presentar l’esmena per a la reforma constitucional perquè es poguera admetre. Però recorde encara més les colzades per a eixir en la pancarta davant el congrés espanyol: eren diputats de tots els partits, que després no són capaços ací de tenir un acte de dignitat perquè som diputats valencians de les Corts Valencianes. Allò que demanem és que les Corts Valencianes tinguen la capacitat de legislar. Són diputats que, d’alguna, manera, s’autoretallen la capacitat de legislar. A mi em pareix, perdona la paraula, una puta vergonya, això que fa el PP. De Vox no diré res perquè no creu en els parlaments ni en les autonomies.

—El dret civil valencià es va incorporar a la reforma de l’estatut del 2006, ara fa vint anys. Tampoc no s’ha celebrat gaire.
—És que això [les Corts] podria ser una reunió d’escala de veïns. Si el parlament valencià no és capaç de sentir-se orgullós i de celebrar les seues dates més significatives, si no és capaç de celebrar l’estatut que dóna la capacitat perquè existisquen unes institucions pròpies, això no són unes Corts i no sé què és. Em fa pena en què converteixen una institució pròpia dels valencians que tant ens ha costat de recuperar. El PP i Vox són la cosa més antivalenciana que he conegut mai en la vida.

—Aquests dies ja veiem als diaris casos de corrupció que afecten, presumptament, el PP: els habitatges protegits a Alacant, els contractes de l’ajuntament i el Port de València, la feina de la parella del president a les Corts.
—Et confesse allò que un diputat nostre va dir al principi de la legislatura, quan ens costava una mica fer oposició. El company ens va dir que estiguéssem segurs que a partir del tercer any començaríem a veure les costures al PP. I així ha sigut. Tracte de favor als seus, vestits a mida. És el mateix PP de sempre, hi insistesc. No es reformaran, no seran millors. Només hi ha una solució: o els fem fora o ens eliminen.

La iniciativa, presentada amb caràcter d’urgència, insta el Consell a demanar al govern espanyol que garanteixi aquest principi en tots els àmbits de l’estat del benestar. Això implicaria prioritzar els ciutadans espanyols en l’accés a habitatge protegit, subvencions i prestacions, i estendre aquest criteri també al sistema sanitari i a les pensions públiques.

El text concreta unes quantes mesures. Per exemple, proposa de limitar l’accés de les persones en situació irregular a la sanitat pública, tret de casos d’urgència, i restringir-ne també l’accés a ajudes socials i serveis. Alhora, la proposta inclou la repatriació dels immigrants en situació irregular i d’aquells qui, segons Vox, no contribueixin econòmicament. També reclama el final dels processos de regularització extraordinària.

La proposta s’inscriu en una estratègia política més àmplia. Vox ja ha introduït el concepte de “prioritat nacional” en acords de govern amb el Partit Popular en territoris com ara l’Aragó i Extremadura. Amb la iniciativa ja registrada, la proposta obligarà el PP a manifestar-s’hi abans de pactar el pressupost.

En les declaracions que ha fet al final, ha combinat l’expressió dels seus sentiments per a tornar a l’arena política –no al carrer, perquè diu que no l’ha abandonat mai, ni al fang, on diu que no entrarà mai– amb missatges en profunditat sobre els problemes que preocupen la ciutadania: “El barri d’Orriols té moltes entitats molt actives, amb molta organització i molt de treball comunitari. Ací la gent està en peu de guerra perquè és obvi que, sense un habitatge digne, no hi ha una vida digna.” Oltra ha recordat que el Consell havia retallat la renda d’inclusió valenciana, que va ser una de les seues banderes quan era consellera de Serveis Socials. També ha fet referència al final de la moratòria contra la pujada dels lloguers que caducarà la setmana vinent. Ha lamentat que no hi haja una majoria al congrés espanyol per a allargar-la i ha recordat que era una gran errada perquè també hi havia votants de la dreta que viuen de lloguer.

Quant a la possibilitat d’assolir una confluència electoral de tots els partits a l’esquerra del PSOE a València, Oltra ha dit que no li agradava de posicionar-se respecte d’uns altres partits, però ha confiat que hi hauria un pacte de totes les forces polítiques que, com Compromís, volen realment un canvi. “Les forces que volen que la gent puga tenir una vida digna i que les polítiques faciliten la vida de la gent i no facen més rics els ultrarics, que és el que ara passa”, ha afirmat.

Sobre la rebuda de la gent, l’ex-vice-presidenta ha confessat que se li han posat els pèls de punta perquè veu que hi ha molt d’afecte i molta força. “Aquesta força i aquest afecte ens ha de posar drets i ens ha de fer caminar. La veritat és que també és el que m’ha sostingut tot aquest temps. Així és que, molt agraïda a la gent”, ha dit.

A Oltra l’han acompanyada l’actual portaveu de Compromís a l’Ajuntament de València, Papi Robles, el ministre espanyol Pablo Bustinduy i el diputat Alberto Ibáñez, entre més membres de Compromís.

Va ser vice-primer secretari del PSC de Tortosa, membre de l’executiva que encapçalava l’ex-batlle Joan Sabaté i número 7 a la candidatura socialista a les municipals del 2011. En aquella època, el PSC presentava Rel com a dirigent jove procedent del moviment veïnal, alineat amb el projecte socialista i allunyat de l’independentisme. A part de l’àmbit local, Rel també va ser candidat del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 per la demarcació de Tarragona, com a suplent número 6, segons la llista oficial.

Rel és diplomat en educació social i treballa com a tècnic coordinador de formació al Centre de Formació Terres de l’Ebre, dedicat a formació ocupacional i continuada. En l’àmbit veïnal, va ser president de l’Associació de Veïns de Ferreries Sant Vicent i vice-secretari de la Federació d’Associacions de Veïns de Tortosa.

A les xarxes socials, Rel comparteix sobretot continguts de partit, amb un èmfasi especial en la defensa del sector primari, la crítica a les infrastructures deficients i el discurs de “seguretat” i “identitat nacional” propi d’AC. Rel ha passat de ser dirigent del PSC, un partit no independentista i amb marc dependent del PSOE, a ser candidat d’una formació ultranacionalista catalana, antiimmigració i d’extrema dreta.

En un comunicat, el partit ho qualifica d’inadmissible i interpel·la directament el batlle de la ciutat, Jaume Collboni: “Quin model de ciutat és aquest?” Per a la CUP, la decisió evidencia “un biaix polític en la gestió de l’espai públic durant una diada popular”.

És inadmissible que l’Ajuntament @bcn_ajuntament permeti una parada de Sant Jordi a la policia espanyola a Rambla Catalunya mentre la nega a la CUP.

Quin model de ciutat és aquest @jaumecollboni?

No teniu vergonya! pic.twitter.com/Sxssg0FVvx

— CUP Barcelona (@CUPBarcelona) April 23, 2026

Tot i que han estat exclosos de la zona central dedicada als partits polítics, la CUP tindrà parades en uns altres punts de Barcelona: al Born, el Poblenou, Sants, Sant Andreu, Nou Barris i l’Eixample. “Mentre l’ajuntament posa facilitats a uns i en nega a uns altres, nosaltres hi serem igualment”, diu el partit.

Moltes d’aquestes parades, les munten amb la participació de casals i entitats locals, i en totes combinaran la celebració de Sant Jordi amb la reivindicació política.

Illa ha remarcat que la celebració de Sant Jordi era, sobretot, una expressió col·lectiva de què significa Catalunya: “Sant Jordi ens aplega a tots i a totes, sense excepció. Tots vosaltres, cadascú de vosaltres, feu millor Sant Jordi.” Així mateix, Illa ha aprofitat el discurs per difondre el relat del seu govern: “Catalunya ha deixat enrere el temps de la paràlisi i de la indecisió. Catalunya ha deixat enrere el temps de la divisió i de la confrontació. Catalunya viu avui el temps de les solucions per a transformar el país.”

El discurs polític d’enguany ha girat entorn d’una “màxima moral irrenunciable” que, segons el president, guia Catalunya: “Totes les persones que viuen i treballen a casa nostra mereixen la mateixa dignitat, els mateixos drets i oportunitats, els mateixos deures i responsabilitats.” Per això, ha reivindicat el procés de regularització d’immigrants que ja resideixen al país: “Són veïns i veïnes dels nostres barris, pares i mares a les escoles, treballadors i treballadores que ja es troben a Catalunya”. “Volem que puguin contribuir a la prosperitat del país amb plenitud. És a dir, amb drets i amb deures”, ha afegit.

El president ha situat aquesta mesura al costat de la memòria històrica de Catalunya i l’horitzó de país. “La regularització és memòria”, ha assegurat, tot recordant quan els avis i besavis catalans van haver d’emigrar per cercar una vida millor. Però també ho ha presentat com “el futur d’una Catalunya exemplar, oberta i pròspera”.

Defensa de la pau i reivindicació del català

Illa ha tractat del context internacional i ha lamentat que “el món s’ha endinsat en una nova espiral de guerra amb conseqüències per a la majoria de països”. En aquest punt, ha defensat: “A Catalunya tenim clar que els números més importants no són els del preu del petroli, sinó els de les vides que es perden.” Ha demanat de posar “totes les energies en la diplomàcia i el diàleg” i ha remarcat: “Som a temps d’evitar més morts, més desplaçats, més devastació.”

En l’àmbit de les polítiques concretes, Illa ha dit que Catalunya “desplega la política d’habitatge més ambiciosa que cap altra comunitat autònoma” i ha dit que es conté la pujada dels preus. Ha defensat, també, la situació econòmica i social del país, que ha qualificat de “bona econòmicament i moralment”.

Sobre la llengua, ha dit: “El català ens necessita a tots i totes.” Però també ha volgut aportar “optimisme i confiança”. Ha reivindicat la inversió del govern en la promoció del català i ha dit que enguany s’assoliria “l’oferta rècord de 150.000 places per a aprendre la llengua”. “Cada nou catalanoparlant és una nova esperança, és l’èxit col·lectiu del país”, ha defensat.

El president de la Generalitat ha tancat el discurs apel·lant a la unitat i l’alegria i demanant als catalans que gaudeixin de la festa i recordin les persones més necessitades. “Catalans i catalanes, gaudim de Sant Jordi amb unitat i alegria, regalem-nos roses i llibres”, ha conclòs.