Durant la manifestació, els participants han cridat consignes com “Maresme antifeixista”, “No, no, nazis no”, “Contra el feixisme, acció directa” o “Campolier escòria feixista”, en referència al batlle del municipi, Joan Campolier, al qual acusen de no haver impedit la trobada.

El festival neonazi Chaos in the Sun es fa per quart any consecutiu i té lloc en una finca privada, seu del grup de motards Pawnees MC Maresme. Segons fonts municipals, el consistori “ni organitza l’esdeveniment, ni el promou, ni hi dóna suport” i ha lamentat no disposar de cap eina legal per a impedir-lo. El batlle Campolier ha assegurat que en els anteriors certàmens la vida del municipi no s’havia vist alterada i que sempre s’havien respectat les ordenances municipals.

Les condicions dels Comuns arriben en un moment en què el govern ha aconseguit de reconduir les negociacions per als comptes públics amb ERC, que dilluns analitzarà en un consell nacional extraordinari si es donen les condicions per a donar el sí a Illa.

Els Comuns ja havien arribat a un pacte amb el PSC, però ara han alertat que si la negociació amb ERC mou la fotografia, les seves condicions també s’han d’actualitzar. En l’entrevista a l’ACN, Albiach ha considerat una bona notícia la proposta del tren orbital, però ha remarcat que era un projecte a llarg termini. També ha dit que faltaven concrecions sobre la unitat de disciplina d’habitatge per a renovar el pacte pressupostari.

Els burofaxos van adreçats a l’orde de Sant Joan de Santa Maria de Sixena, al monestir de Sixena, a l’orde de Malta, al Bisbat de Barbastre-Montsó i a la monja Virginia Calatayud Aleixandre, que viu a Àlaba, que el Vaticà va nomenar, en ple litigi pel trasllat dels béns de Sixena, representant legal del monestir, i que va acabar atorgant la competència al govern de l’Aragó perquè actués en nom de l’orde.

El museu reclama l’inici d’una negociació de “bona fe” en relació amb les conseqüències econòmiques derivades de la nul·litat de l’adquisició de béns realitzada en virtut del contracte de compravenda del 20 de juny de 1994. Perquè invoca el dret a la devolució del preu que va pagar per la compra dels béns i pel fet d’haver-los mantingut.

La Generalitat també ha enviat burofaxos a totes aquestes parts, i hi ha afegit, a més, el govern d’Aragó. Ara, el MNAC, a diferència del govern, no posa una xifra sobre la taula (la Generalitat reclama 790.000 euros) i diu que ja es determinarà l’import que el museu té dret de percebre per aquests dos conceptes tot calculant el preu que va pagar bo i actualitzat amb la variació de l’IVA i el cost del manteniment.

En aquests documents, el PP i Vox atribueixen responsabilitats al govern espanyol per la catàstrofe, tant per la gestió abans, durant i després de l’emergència que va provocar 230 morts, com per la falta d’execució d’infraestructures hidràuliques i la deficient gestió de la informació.

Sobre això, el PSPV i Compromís han acusat els dos partits de fer passar “el corró parlamentari”, amb l’objectiu de no assumir la responsabilitat del Consell i impedir que se sàpiga la veritat.

El 18 de maig es reunirà la ponència de dictamen i l’endemà començarà el termini de cinc dies hàbils per a presentar esmenes. El debat i votació en comissió serà el 27 de maig, abans que el dictamen passi al ple.

El PP ha presentat un document de 104 pàgines on subratlla que la lliçó més evident de la gota freda és que “no basta reaccionar quan arriba l’emergència: la protecció comença molt abans, amb prevenció, sensibilització i protocols eficients”. El partit defensa el paper de les obres hidràuliques i proposa la construcció de col·lectors, preses, canals de drenatge i sistemes de retenció, adaptats a escenaris més exigents. Tot i això, adverteix que “cap mesura serà suficient si no hi ha una responsabilitat compartida entre totes les administracions”.

El PP també denuncia que el govern espanyol i els seus organismes no van estar a l’altura per omissió, falta de comunicació o retards administratius que van paralitzar projectes necessaris.

Quant a la Generalitat, tant Vox com el PP reconeixen “carències importants de coordinació i lideratge polític en els moments més crítics”, especialment a l’hora d’exigir informació actualitzada sobre l’evolució dels rius i barrancs per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

El PSPV i Compromís, en canvi, denuncien que els dictàmens del PP i Vox “neixen amb vici” i els acusen de voler exculpar el Consell, reproduir pràctiques polítiques del passat i tractar les víctimes amb menyspreu. Els socialistes acusen Mazón d’haver-se mantingut “aliè a la catàstrofe” a El Ventorro, mentre el Consell “es desentenia de l’emergència i no sabia actuar”.

Compromís diu que aprovar qualsevol dictamen seria “un exercici de falsedat i demagògia política” i una “absoluta farsa”, perquè la comissió no ha estat concebuda per depurar responsabilitats polítiques, sinó per donar veu a un relat que exculpa el Consell.

Tant el PSPV com Compromís critiquen que el pla de treball aprovat “no s’ha executat íntegrament” i que ni l’exconsellera Salomé Pradas ni l’exsecretari autonòmic d’Emergències Emilio Argüeso han comparegut.

La consellera Sònia Hernández, que és qui signa el burofax, ha fet finalment el pas que li anaven exigint moltes veus d’ençà de la sentència del Suprem d’ara farà un any, que obliga el MNAC a traslladar a l’Aragó les restes de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena. La Comissió de la Dignitat va amenaçar de presentar una denúncia contra la Generalitat si no ho feia, mitjançant un requeriment d’inactivitat a l’oficina d’atenció ciutadana.

Però si bé l’execució de la sentència sobre les pintures es troba aturada en el procés d’execució forçosa, amb un calendari imposat per la jutgessa d’Osca que venç d’ací a un any, les obres d’art exhibides al MNAC i al Museu de Lleida van ser traslladades a l’Aragó el 2016 i el 2017, respectivament, arran de les sentències dels tribunals aragonesos que anul·laven aquells contractes de compra-venda. El 2016, amb Santi Vila de conseller de Cultura, la Generalitat va traslladar les cinquanta-tres peces que reclamava l’Aragó, que va intervenir en el plet com a part demandant; i el 2017, el govern espanyol va aprofitar l’aplicació del 155 que suprimia l’autogovern de Catalunya per a forçar, amb l’ajut de nombrosos efectius de la Guàrdia Civil, la sortida del Museu de Lleida de les quaranta-quatre obres restants que hi havia en litigi.

El govern aragonès ha reaccionat amb irritació a la recepció d’aquesta reclamació. La consellera de Presidència i portaveu, Mar Vaquero, l’ha qualificada de deliri, que no tenia rigor jurídic i que no en pensaven fer cabal.

Mar Vaquero: “La reclamación económica de la Generalitat de Cataluña por haber conservado los bienes de Sijena es un ataque a la dignidad de los aragoneses”.

El Consejo de Gobierno ha tomado conocimiento de una reclamación de la Generalitat catalana de 791 mil euros por el… pic.twitter.com/kEKcZRVcLB

— Gobierno de Aragón (@GobAragon) May 15, 2026

Martí pretén de presentar-se a unes primàries per encapçalar la llista de Junts a Barcelona, en què també es preveu la participació de Josep Rius, regidor i portaveu del partit a la ciutat. Recentment, l’advocat i ex-diputat Jaume Alonso-Cuevillas també s’havia proposat com a possible candidat a representar la formació a Barcelona.

La candidatura de Martí compta té suport majoritari de la federació de Barcelona i del sector del partit més afí a l’antiga Convergència. Prové de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i té el suport de l’ex-batlle Xavier Trias, que va encapçalar la llista de Junts a les darreres municipals del 2023.

Rius, en canvi, és un dirigent de confiança de Carles Puigdemont i té l’aval del sector més sobiranista del partit, allunyat de les estructures heretades del PDECat i Convergència Democràtica. Cuevillas, que va comunicar personalment a Puigdemont la disponibilitat per a encapçalar la candidatura de Barcelona, es presenta com una tercera via per a esquivar el xoc entre aquests dos sectors.

La designació del candidat correspon a la comissió municipal territorial de Barcelona, que el pot proclamar directament, proposar-ne un i sotmetre’l a ratificació en assemblea o bé obrir unes primàries entre els aspirants que disposin de prou suport. La direcció del partit ha garantit que el candidat elegit serà avalat pels militants en votació i el secretari general, Jordi Turull, ha promès que l’anunciarien abans de l’estiu.

Segons que ha informat la formació, dimecres la seva assemblea va aprovar el reglament que regularà el procés de les eleccions primàries. En un comunicat, el coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha defensat que la convocatòria enfortiria el partit i ha promès transparència i participació.

Candidatures paritàries i avals

Les candidatures hauran de ser paritàries i caldrà que tinguin el suport de mig centenar de militants. La campanya interna es farà del 5 al 12 de juny. Els militants podran votar per elegir entre les llistes alternatives, si n’hi hagués, el dia 13 de juny.

Una comissió de cinc persones, que la direcció ratificarà dilluns, vetllarà pel bon funcionament de les votacions i en proclamarà els resultats.

“Reitero la meva confiança en la consellera i el director general, i el meu respecte, reconeixement i agraïment al cos dels Mossos d’Esquadra per la seva professionalitat i la seva feina, que crec que és molt valuosa i jo la poso en valor”, s’ha limitat a dir quan ha estat preguntat per les peticions de l’oposició respecte de la polèmica per les infiltracions i les explicacions del departament, que el president dona per bones, descartant dimissions o cessaments.

Pérez Llorca ha explicat que va avisar Illa de la seva visita, però la coincidència amb el viatge del president català a Califòrnia ha impedit tancar una reunió de manera immediata. Sobre els temes que vol tractar, el president valencià ha citat l’impacte de l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur en sectors com la ramaderia i l’agroalimentari, i ha subratllat la necessitat d’introduir clàusules de salvaguarda que garanteixin que els productes valencians i catalans competeixin en igualtat de condicions amb les importacions.

Pel que fa a infraestructures, Pérez Llorca ha lamentat que projectes com el corredor mediterrani “comencen a semblar una llegenda urbana” i ha defensat la defensa de les centrals nuclears per reduir la dependència energètica. També ha posat sobre la taula la necessitat d’abordar el finançament autonòmic, argumentant que en aquest debat troba a faltar “perspectiva d’Estat” i un diàleg real entre el govern espanyol i les comunitats autònomes.

“Són dues comunitats que ens hem d’entendre”, ha dit, recordant que el País Valencià és la més infrafinançada de totes i que cal un model de finançament just que garanteixi prou recursos per a educació, sanitat i serveis socials. Aquesta reivindicació inclou la necessitat d’un fons d’anivellament autonòmic immediat que compensi dèficits històrics en finançament.

Pérez Llorca ha criticat que el govern espanyol hauria d’haver comptat més amb el País Valencià abans de presentar propostes de finançament i que algunes mesures han acabat tancades de manera bilateral amb altres forces polítiques, especialment amb ERC, sense una negociació àmplia amb totes les comunitats. També ha assenyalat que la proposta de condonar parcialment el deute del FLA hauria de ser negociada amb totes les comunitats autònomes, un punt que ha generat controvèrsia amb governs del PP.

1. Es van adulterar concursos públics? Hi va haver comissions? Quins indicis de corrupció hi ha?

Era el moll de l’os del judici. La tesi de l’acusació és que el president Jordi Pujol i la seva família van “teixir una xarxa de clientelisme per a defraudar i aconseguir una gran fortuna”. Segons el fiscal, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses “afins a Convergència”. Catalunya –d’acord amb aquesta explicació– funcionava com un club: “El 3% era com la matrícula que es pagava per continuar anant al gimnàs: és a dir, tenir més obra pública”, va dir. El principal problema del fiscal és que no ha estat capaç d’aportar proves concloents sobre l’adulteració de cap concurs.

Un dels casos que el fiscal considera “de manual” és el del Port de Tarragona. L’any 1998, després d’haver-hi guanyat una concessió administrativa, un empresari rus, Ígor Mozgovoi, va ingressar 9,5 milions de dòlars a un compte bancari de Jordi Pujol fill. Mozgovoi va declarar que aquests diners els havia de pagar al consultor Xavier Plana, que l’havia ajudat a tramitar la concessió, però que Plana li va demanar que els pagués a Pujol, perquè ell feia temps que li devia un préstec i d’aquesta manera el saldava. El fiscal no s’ho creu. Les defenses diuen que l’historial bancari de Plana i de Pujol demostra que el préstec va ser real, i critiquen que en la investigació no s’examinés el concurs ni la resolució del consell d’administració del port, del qual també formava part l’advocacia de l’estat, i que es va prendre per unanimitat.

L’altre cas delicat és el de l’abocador de Tivissa. Segons l’acusació, l’abocador, un negoci molt sucós, feia molt de temps que estava aturat i no es va desencallar fins que no hi va intervenir el primogènit, que suposadament va pactar una comissió amb els dos promotors del projecte, Gustavo Buesa i Josep Mayola –tots dos acusats, també, en aquest judici–, accionistes majoritaris de l’empresa Gestió i Recuperació de Terrenys. Durant l’últim tram de la presidència de Pujol, els van acabar donant el permís. Els consellers que van enllestir els tràmits, Ramon Espadaler i Salvador Milà –aquest segon, per Iniciativa– van dir que no havien rebut cap pressió, i el qui aleshores era director general de Qualitat Ambiental va dir que tots els informes tècnics avalaven el permís. El pèrit també va assegurar que el procediment havia estat net.  

Més enllà d’aquests dos exemples –i d’algun altre cas que també té més a veure amb permisos o autoritzacions que no pas amb concursos públics–, la resta de la causa es basa en l’extensa xarxa de negocis que va fer Pujol Ferrusola. Per exemple, va cobrar per ajudar la constructora EMTE, de la família Sumarroca, a implantar-se a Mèxic; o del grup Isolux per un projecte d’electrificació al Gabon, però en cap dels dos casos no s’especifiquen concursos que haguessin estat manipulats.

2. Els negocis de Jordi Pujol Ferrusola: reals o falsos?

Les defenses sostenen que si Jordi Pujol Ferrusola cobrava sumes molt elevades de totes les empreses esquitxades és perquè, en realitat, els feia tasques d’intermediació: és a dir, els avisava d’oportunitats de negocis privats o els ajudava en el desenvolupament d’una inversió i, tal com és habitual en el sector privat, cobrava comissions entre un 1% i un 5% si les operacions reeixien. Els empresaris acusats també afirmen que aquests serveis eren reals, però el fiscal no s’ho creu: considera que, en realitat, aquestes factures eren la manera de cobrar comissions per obra pública. Com que no s’ha parlat gaire de concursos, el gruix del judici s’ha dedicat a valorar si aquests negocis eren reals o no.

El fiscal s’ha escarrassat a demostrar que eren falsos, però no se n’ha acabat de sortir. Vegem-ho amb un exemple. L’any 2007, Técnicas Reunidas, una gran multinacional, va obrir una licitació per a les obres d’ampliació de la refineria de Repsol a Múrcia. La va guanyar una altra gran constructora, COPISA, que havia rebut moltes adjudicacions de la Generalitat, però que en aquest cas feia un negoci del tot privat. COPISA va pagar a Pujol Ferrusola més de mig milió d’euros “per les gestions, assistències i negociacions efectuades” en l’operació. La va fer, aquesta feina? O era un angle mort ideal?

En aquest cas, el fiscal va aconseguir que el qui aleshores era director de construcció de Técnicas Reunidas, l’empresa licitadora, declarés en el judici que ell no havia vist mai Pujol Ferrusola. Però la defensa de Pujol s’hi va tornar: ho sabia, ell, com li havia arribat a COPISA la notícia que es faria la licitació? No. I, a més, l’altra banda de la coartada és coberta: Orlando de Porrata, actual conseller delegat de COPISA, va assegurar que Pujol era “una persona de confiança” del grup i que el seu avís que s’obriria la licitació els va permetre d’avançar la preparació de la candidatura. Pujol va declarar que se n’havia assabentat gràcies a Ricard Fornesa, ex-president de La Caixa, que no ho ha pogut confirmar perquè és mort. L’amo de COPISA, Josep Cornadó, també és acusat.

Aquesta mateixa dinàmica s’ha repetit, durant el judici, una vegada i una altra. La majoria de testimonis i bona part dels pèrits han assegurat que aquestes pràctiques són normals, que totes les grans empreses treballen amb intermediaris com Pujol, i que la xarxa de contactes del fill del president era molt valuosa. En la presentació del seu informe final, el fiscal va dir que és conscient que és problemàtic “que en aquest procediment no tinguem cap empresari que hagi volgut explicar el perquè d’aquestes factures milionàries que no tenen suport documental”, i ho ha atribuït a la necessitat dels empresaris de callar.

3. Hi va haver emblanquiment de capitals?

Un dels elements centrals de la disputa entre les acusacions i les defenses és el delicte d’emblanquiment de capitals, central en la causa. Com que l’adulteració de concursos no s’ha provat de manera incontrovertible, el fiscal insisteix que el delicte d’emblanquiment “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons”. N’hi ha prou d’acreditar que són il·lícits. Les defenses l’han contradit rotundament: a parer seu, certament no cal que hi hagi una condemna sobre un delicte previ, però durant el judici s’ha de provar igualment l’activitat delictiva que produeix els diners que cal emblanquir. 

Un dels punts determinants de la sentència serà aquest. A quina interpretació donarà la raó el jutge? Considerarà que amb els delictes fiscals que la família va poder cometre en la mera gestió de la fortuna a Andorra ja n’hi ha prou per a determinar un delicte antecedent? Considerarà que hi ha prou indicis de la influència dels Pujol sobre les adjudicacions, encara que no hi hagi concreció? Una de les pistes pot ser la controvertida declaració d’un inspector de la UDEF, Álvaro Ibáñez, que va declarar que l’adulteració de concursos no provenia de resolucions aïllades, sinó d’una garantia d’influència prolongada en el temps. És una manera potser vaga de definir-ho, però es va donar per bona en el cas Palau. 

4. Quins dubtes hi ha encara sobre la deixa de l’avi Florenci?

La família sosté que els diners d’Andorra no provenien de les comissions irregulars per obra pública, sinó de la deixa de l’avi Florenci Pujol, que no entenia la dèria del seu fill de dedicar-se a la política i a l’activisme cultural. Diuen que, després de l’empresonament de Jordi Pujol pels Fets del Palau, a principi del seixanta, l’avi va voler deixar uns diners a la jove i als néts per si mai tornava la inestabilitat política, i que aquests diners van créixer, amb el temps, gràcies a les inversions que Jordi Pujol Ferrusola va fer en làmines financeres i lletres del tresor d’uns quants estats.

L’existència de la deixa és un element important per a valorar el paper de la resta de germans en la gestió dels fons a Andorra. Es repartien uns diners que, malgrat que no fossin declarats, eren la part que els pertanyia d’una herència? O es beneficiaven de les comissions que cobrava el seu germà gran? O totes dues coses?

El fiscal considera que la deixa és una invenció perquè no hi ha cap document que l’acrediti, però no especifica cap interpretació alternativa sobre l’origen dels diners a Andorra. A tot estirar, com que els primers moviments s’hi detecten a principi dels noranta, Bermejo fa una referència genèrica al bullici de negocis que hi havia en aquell temps a Barcelona, amb motiu dels jocs olímpics, però res més. Els advocats de la defensa sostenen que és normal que els Pujol no tinguin manera de demostrar que la deixa va existir, si l’avi Florenci mateix pretenia amagar-la. L’advocat Cristóbal Martell ha mirat de donar veracitat a la versió de la deixa tot insistint que Florenci Pujol es va enriquir amb l’intercanvi de divises a Tànger durant el franquisme.

5. Quin paper ha tingut en el procés l’operació Catalunya?

L’operació Catalunya –la guerra bruta de la policia espanyola  per a perjudicar l’independentisme– ha enterbolit la causa des de la base. Durant el judici, l’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, va explicar les amenaces que havia rebut el juny del 2014. L’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, es va presentar al despatx de Miquel i li va dir que, si no hi col·laboraven, “el banc moriria”. I Marcelino Martín Blas, aleshores alt càrrec de la policia espanyola, s’hi va reunir després i li va dir: “L’estat espanyol està en guerra amb el nacionalisme català. Volem que vostè hi col·labori i ens faciliti informació bancària de les famílies Junqueras, Mas i Pujol.”

Al cap d’uns quants dies d’aquella amenaça, el diari El Mundo va publicar la famosa portada amb els comptes andorrans de la família Pujol, cosa que va empènyer el president a publicar la confessió de la deixa. No és l’única irregularitat policíaca que corca els fonaments del judici. El Tribunal Suprem espanyol va condemnar l’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, per la sostracció il·legal, sense autorització judicial, de dades reservades d’un USB robat. Tanmateix, les defenses denuncien que les proves obtingudes d’aquell USB, que s’haurien d’haver descartat, s’han fet servir igualment per a l’acusació.

Un dels testimonis més polèmics del judici ha estat el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector en cap de la UDEF que va signar la major part dels informes que s’han fet servir per apuntalar la causa. Ibáñez treballava sota les ordres de Pino i va arribar a ser investigat pel mateix cas de l’USB robat. Així i tot, durant aquell temps va continuar investigant ell mateix els Pujol. El febrer proppassat, Ibáñez va declarar durant dies en el judici del cas Pujol i va admetre que tenia “animadversió” contra els Pujol. L’afirmació va escandalitzar els advocats de la defensa, però el president del tribunal, potser en veient que li trontollava el testimoni central, el va convidar a relativitzar la seva pròpia declaració: “No he interpretat que hi hagués animadversió, sinó un cert malestar…”

6. Com surten del judici la figura del president Pujol i Convergència?

El nom del president Pujol ha estat més aviat absent, fins i tot remot, en el judici. Els negocis del fill han estat molt més protagonistes que no l’obra de govern del pare, i molts d’aquests negocis que ara són sota sospita, de fet, es van fer quan ja governava el tripartit. “Què diran el PSC, Esquerra i Iniciativa quan sàpiguen que hem estat sis mesos jutjant l’adjudicació d’obra pública de Pasqual Maragall i José Montilla?”, va arribar a ironitzar un advocat. Pujol, apartat finalment de la causa per motius de salut, apareixerà tan sols lateralment en la sentència. Tot amb tot, durant la declaració del seu fill gran es van saber dues coses que n’afecten la imatge igualment.   

La primera és que el president Pujol es va deixar utilitzar perquè el fill gran amagués uns diners a la seva dona, Mercè Gironès, durant el procés de separació, per no haver-se’ls de repartir. Encara president, malgrat l’enorme risc que implicava, el pare va escriure en un paper de la Banca Reig que era el propietari d’un compte bancari que, en realitat, no era pas seu, sinó del fill. Quan el gestor dels fons familiars el va ensenyar a Gironès, ella va desistir. Pujol fill va dir que havia estat molt insistent: “Pressiono molt el meu pare.” I la pressió va funcionar. És una història amb cert valor polític, perquè contradiu el relat que el pare apartava la mirada davant allò que feia el fill: almenys aquella vegada s’hi va prestar.

La segona història que va confessar Jordi Pujol Ferrusola és que ell mateix havia avalat l’última campanya del president, la del 1999, amb els diners d’Andorra. El fiscal considera sospitosa la relació que el partit va tenir amb tres empreses que li van prestar serveis de publicitat i de propaganda: Hispart, Altraforma i Winner Graph. Segons Bermejo, en el moment de cobrar, Convergència no els pagava factures, sinó que els proposava que demanessin un préstec a l’entitat Fibanc, el fill gran les avalava amb diners andorrans i Convergència pagava els préstecs. Això, presumptament, permetia al partit d’incomplir les normes de finançament, d’amagar l’origen dels diners i de mirar d’esquivar el control del Tribunal de Comptes espanyol. 

Pujol Ferrusola nega que hi hagués cap intenció delictiva en l’aval i diu que el seu pare no va saber mai com havia anat l’operació. Però aquesta història és un punt a favor del fiscal, que, conscient que no ha pogut aportar proves sobre concursos concrets, mira de fer-la servir per donar pes polític a la trama.

7. Aniran a la presó? Qui en té més possibilitats?

Les condemnes són ara en mans del tribunal, que haurà de redactar la sentència. Les defenses han demanat l’absolució de tots els acusats. Les acusacions demanen vint-i-nou anys de presó per al fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; disset anys per a la seva ex-dona, Mercè Gironès; catorze per a Josep Pujol Ferrusola; i vuit per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer. També demanen cinc anys de presó per als empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cereceres (Malpaso) i Francesc Robert (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana).

Totes les possibilitats són obertes. L’advocat de Gironès ha estat especialment eficient a l’hora de reiterar que el seu paper en els negocis de Pujol Ferrusola era testimonial: que no tenia claus del despatx ni cap participació activa. Durant la primera part de la declaració, el seu ex-marit va parlar en plural unes quantes vegades quan descrivia l’activitat empresarial de les societats que compartien, però després va rectificar. Tant a Jordi com a Josep Pujol, l’escrit d’acusació els atribueix un paper més cabdal en la gestió de la fortuna, cosa que els deixa en una posició més complicada. La defensa de la resta de germans ha maldat per atribuir-los un paper passiu en els moviments a Andorra, tot just a títol de beneficiaris, i el seu futur depèn en part de la interpretació que el tribunal faci del delicte d’associació il·lícita: afecta solament els qui hi tenen un paper actiu? Quant als empresaris, hi ha més incertesa. L’advocacia de l’estat tan sols ha modificat a la baixa la petició de pena de Francesc Robert.

Avui, ERC ha presentat la seva proposta de tren orbital, una línia que es preveu enllestida cap al 2040 amb una inversió total de 5.200 milions d’euros, principalment a càrrec de l’administració espanyola, amb fases que inclouen trams prioritaris entre Granollers i Sabadell i la creació d’intercanviadors. El partit defensa que per completar el quart cinturó es podrien aprofitar infrastructures existents i considera que un acord sobre aquest projecte “acosta” a un pacte pressupostari.

Abans de reobrir la negociació amb ERC, el PSC ja havia tancat un acord de pressupost amb els Comuns el febrer de 2026. El pacte, rubricat pel president de la Generalitat, Salvador Illa, i la cap dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, va resoldre els principals esculls, inclosa la prohibició de la compra especulativa d’habitatge mitjançant una modificació de la Llei d’Urbanisme, així com compromisos en Rodalia i serveis públics.

Malgrat aquest pacte, el Govern encara no comptava amb prou suport per aprovar els comptes i era necessari el vot d’ERC. Al març, el govern va retirar els pressupostos per la falta d’acord sobre la recaptació de l’IRPF. Segons el que van acordar aleshores les dues parts, l’objectiu és que el parlament els aprovi abans d’acabar juliol.

La reunió de dilluns del Consell Nacional d’ERC servirà per decidir si es donen prou avanços, inclosa la seva pròpia agenda sobre l’IRPF i altres demandes competencials, per donar suport al pressupost.

Un any més, l’Ajuntament de Santa Susanna s’ha desmarcat de l’esdeveniment i s’ha limitat a dir que “ni organitza, ni promou, ni dóna suport” a l’acte. El batlle, Joan Campolier, diu que en anys anteriors la vida al municipi no s’ha alterat i que sempre s’han respectat les ordenances municipals.

En una entrevista, el batlle va tenir una topada amb el periodista, David Fernández, perquè no va censurar que en l’acte s’hi faci apologia del nazisme. “No et sembla greu que s’hi faci apologia del nazisme i de l’extermini?”, li va dir l’ex-diputat de la CUP. I Campolier va respondre que “tot és opinable”. Tot seguit, va dir que era una festa privada i contra la qual no podien fer res.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Plat. Antifa Alt Maresme (@antifaltmaresme)

Els grups que hi participen tenen vincles amb l’escena skin més radical de l’extrema dreta internacional. L’organització trasllada els assistents amb autocars des d’hotels de Calella i, per això, l’impacte a Santa Susanna és, segons Campolier, pràcticament inapreciable. No passa igual a Calella, on s’allotgen els assistents del festival durant el dia.

La Coordinadora Antifeixista de Mallorca va alertar dijous en un comunicat de la concentració organitzada per aquest grup d’ultradreta davant el monument i va acusar tant l’Ajuntament de Palma com la delegació del govern espanyol a les Illes d’haver tolerat l’acte.

En el comunicat, la coordinadora va denunciar que Núcleo Nacional era un grup “de caràcter neonazi obert”, que aquests últims mesos s’havia dedicat a impulsar campanyes d’odi centrades en la immigració, plenes de mentides i xifres falses, i a atacar la memòria antifranquista, com les pintades al bust d’Aurora Picornell.

La concentració neonazi prevista per al 24 de maig té per objectiu de mostrar el rebuig a la decisió de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica espanyola d’incloure la Feixina al catàleg estatal de símbols contraris a la memòria democràtica i d’ordenar-ne l’enderrocament.

Per la seva banda, la delegació del govern instarà la policia a vetllar perquè en la concentració de defensa de l’obelisc de la Feixina no es vulneri la llei de memòria democràtica ni es posi en perill l’ordre públic.

Els impulsors de la iniciativa consideren que la signatura de l’acord amb la UE no s’hauria de produir fins que no s’hagi fet el referèndum. El cap de Concòrdia, Cerni Escalé, va declarar que la consulta era una “qüestió de responsabilitat” i va subratllar que s’hauria d’haver convocat un referèndum tan aviat com es van tancar les negociacions per a l’acord, a final del 2023. Segons ell, el fet d’esperar fins a l’últim moment per fer la consulta a la ciutadania, quan l’acord ja entra en l’última fase, genera una pressió política que dificulta una presa de decisions realment informada i serena: “És profundament antidemocràtic que el govern continuï avançant en el calendari sense haver consultat res abans a la ciutadania.”

Per la seva banda, el ministre portaveu, Guillem Casal, ha respost a les crítiques dient que la signatura de l’acord no implicava la ratificació immediata. Segons Casal, la signatura solament serveix per a certificar que el text és el definitiu, i l’entrada en vigor de l’acord solament es produirà després d’haver-lo ratificat el Consell General. Casal també ha subratllat que, tot i la signatura, el govern mantenia el compromís de convocar un referèndum una vegada el text hagi estat aprovat per la Unió Europea, però ha avisat que no era possible fins que l’acord no estigui “totalment estabilitzat”.

Amb l’augment de les crítiques i del nombre de signatures recollides, és previst que també augmentarà aquestes setmanes vinents la pressió sobre la necessitat d’un referèndum.

Un element afegit és que encara no s’ha decidit la naturalesa jurídica de l’acord, si és mixt o no, i, per tant, si cal el vist-i-plau de tots els parlaments europeus. Això pot comportar que el referèndum no es pugui fer aquesta legislatura i que marqui les eleccions del mes d’abril. La qüestió, de fet, ja va ser clau a les eleccions del 2023.

Malgrat que no ha reeixit a demostrar quins contractes públics ni quines adjudicacions foren adulterades ni com, el fiscal Fernando Bermejo manté la tesi acusatòria: considera que la família Pujol Ferrusola “va teixir una xarxa de clientelisme per a defraudar, aconseguir una gran fortuna i perjudicar en tot cas la societat catalana”, i que els diners d’Andorra no provenien pas de la deixa de l’avi, sinó de les comissions. A parer seu, “el 3% era com la matrícula que es pagava per continuar anant al gimnàs: és a dir, tenir més obra pública”. Bermejo sosté que no li cal de concretar més la manipulació d’obra pública, perquè per a provar el delicte d’emblanquiment “n’hi ha prou amb l’acreditació de la seva procedència il·lícita”.

Segons el fiscal, els empresaris pagaven les comissions per mitjà de factures que el primogènit cobrava pel concepte d’unes suposades tasques d’intermediació que, en realitat, creu que eren falses. L’advocat de Pujol Ferrusola en defensa l’autenticitat: diu que es dedicava a avisar aquestes empreses d’oportunitats de negocis privats o els ajudava en el desenvolupament d’una inversió i, tal com és habitual en el sector privat, cobrava comissions entre un 1% i un 5% si les operacions reeixien. En la presentació dels seus informes finals, els advocats dels empresaris esquitxats també han dit que els serveis eren reals i han criticat que l’acusació hagi convertit la mera amistat de Pujol Ferrusola amb la resta d’acusats “en el fil conductor de la investigació”.

La fiscalia demana vint-i-nou anys de presó per al fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; disset anys per a la seva ex-dona, Mercè Gironès; catorze per a Josep Pujol Ferrusola; i vuit per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer. Per una altra banda, demana cinc anys de presó per als nou empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cereceres (Malpaso) i Francesc Robert (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana). L’advocacia de l’estat tan sols ha retirat l’acusació de falsedat en document mercantil per a Robert.

Com és sabut, el president Jordi Pujol va ser finalment apartat del procés; l’acusació li demanava nou anys de presó per associació il·lícita i emblanquiment de capitals. La seva dona, Marta Ferrusola, que també era acusada, es va morir el juliol del 2024, i un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir fa pocs mesos.

El document reclama l’ampliació de la protecció als contractes signats després del 2021, una reducció dels increments de renda prevists entre el 2027 i el 2030, i reforçar les garanties contra la coneguda “trampa del fill” i més mecanismes d’expulsió indirecta.

Compromís polític abans del 2027

L’entitat exigeix un compromís polític abans del 2027 per a garantir que cap persona perdi l’habitatge habitual si no hi ha una alternativa “digna, assequible i estable”. El sindicat també defensa la necessitat d’impulsar un registre de la propietat vinculat a un cens complet d’habitatges i contractes indefinits com a règim general per a l’habitatge habitual i permanent.

Segons que adverteix el Sindicat d’Habitatge, si no s’incorporen prou garanties en la futura llei, “augmentarà el conflicte social vinculat als lloguers” i assegura que els llogaters “s’organitzaran i es defensaran col·lectivament” en cas de pujades abusives o expulsions.

Els activistes de la Plataforma per al Transport Públic (PTP), Dignitat a les Vies, Zeroport, Salvem la R2 Nord i la Xarxa de Plataformes Usuàries de Trens de Catalunya han desplegat dues pancartes amb proclames com ara “No a la línia R-Aeroport” i “Més trens per a tothom i menys avions per a una minoria”. “No s’ha de saturar el túnel del passeig de Gràcia, que ja està al límit de la capacitat”, ha avisat Carles Garcia, membre de la PTP.

Els usuaris han exigit que el nou ramal l’ocupi un tren que no sols es quedi a Barcelona, sinó que també atengui les necessitats del conjunt de la ciutadania. Per això proposen que sigui la R2 nord i en el futur unes altres línies les que facin el servei fins a l’aeroport. “No volem de cap de les maneres que sigui un servei premium, només per a turistes i només per a anar a l’aeroport. Ha d’anar més enllà”, ha dit Garcia.

Álvaro Porro, de la Plataforma Salvem la R2 Nord, ha assegurat que l’aeroport ja estava ben comunicat amb transport públic, amb connexions amb metro, autobús i tren, i que, si es vol millorar, cal millorar la R2 nord. “Així podríem guanyar fiabilitat i freqüència, que és allò que demanem de fa anys i se’ns diu que és impossible.” Segons ell, la nova R-Aeroport, fora del sistema tarifari, “només donarà servei al turisme i originarà encara més problemes”.

Clàudia Custodio, de Zeroport, ha avisat que invertir milions en una nova línia de tren per a portar més turistes a l’aeroport va totalment en contra de les necessitats de la majoria de la població: “Aquesta línia encara pressionaria més un servei que actualment ja no funciona.”

I Carles Garcia, de la PTP, ha dit que per als usuaris era indiferent si la nova línia depenia de RENFE o dels FGC: “No ens hi posem, si ha de ser RENFE o els FGC qui ha d’operar aquest nou ramal, però creiem que ha de ser un tren que no sols es quedi a Barcelona, sinó que també atengui les necessitats del conjunt de la ciutadania de l’àrea metropolitana.”

En un manifest conjunt, les entitats que han promogut la protesta alerten que amb la nova operació de la R-Aeroport s’introduirien “fins a quatre trens més per hora i sentit al túnel del passeig de Gràcia”, un coll d’ampolla que diuen que ja està gairebé saturat. En cas de problemes, alerten, afectaria tota la xarxa.

En aquest sentit, alerten que els problemes podrien afectar la R2 nord, la R2 sud i tots els trens regionals de Catalunya, com la línia R11 que va fins a Figueres i Portbou, i la R16, que circula fins a Tortosa.

Les entitats demanen de reformular el projecte i fer que els trens ja encarregats es posin al servei de la gent, en línies convencionals de Rodalia.

Així mateix, denuncien que la R-Aeroport ha estat l’única ampliació de la xarxa de Rodalia d’aquestes últimes dècades. “No s’ha ampliat per arribar a cap nova ciutat o barri, però sí que s’amplia per arribar a l’aeroport”, lamenten.

Trajectòria i relació amb el govern local

El 2023, Cervera era la número dos de la llista que va encapçalar Toni Postius, que va deixar l’acta arran dels mals resultats electorals: la formació va perdre un regidor després d’haver compartit govern amb ERC. D’ençà d’aleshores, com a portaveu de Junts, Cervera ha donat suport en algunes ocasions al govern socialista en minoria de Fèlix Larrosa. Junts va negociar el pressupost del 2025 amb el PSC, però ha votat en contra dels comptes del 2026.

Identitat, convivència i cohesió

Violant Cervera considera que Lleida necessita “un lideratge que cuidi el dia a dia de la ciutat”, però també “una ciutat amb autoestima, orgullosa del que és i amb ambició per a aspirar, sense complexos, a ser un referent al país”. La candidata defensa recuperar el civisme, el respecte i la convivència als barris, a més de reforçar la seguretat i garantir que l’espai públic sigui “cuidat i compartit”: “La convivència no es construeix només amb discursos. Es construeix respectant la ciutat, la seva gent i allò que ens uneix com a comunitat.”

Cervera reivindica la singularitat de Lleida com una ciutat “on conviuen amb naturalitat la realitat urbana i la rural”. I destaca elements que considera propis de la identitat del municipi, com la Seu Vella, el riu Segre, l’horta, la cultura popular, el comerç de proximitat i la defensa de la llengua catalana i la identitat pròpies.

Un model de ciutat amb cohesió i progrés

Quant al model de ciutat, Cervera opta per una Lleida “més humana, cohesionada i pròspera”, capaç de crear oportunitats, ocupació de qualitat i progrés compartit. En aquest sentit, defensa la necessitat de retenir talent, atraure empreses líders i impulsar projectes estratègics com ara Torreblanca i Quatre Pilans “per posicionar Lleida com un pol econòmic innovador i sostenible”.

El primer de parlar ha estat Cristóbal Martell, advocat del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, per a qui demanen vint-i-nou anys de presó. Martell ha dit que la tesi del fiscal era un “escrit florit” amb “un frontispici ambiciós” però sense columnes que el sostinguessin. “No hi ha res, res, senzillament res, en l’escrit d’acusació, i la cosa pitjor és que durant el judici ha passat això mateix”, ha dit. A parer seu, Bermejo, que ahir va fer una intervenció molt tenyida de política, gairebé d’impugnació moral del pujolisme, ha mirat de maquillar la incapacitat de determinar quins concursos públics es van “embastardir” a còpia de repetir afirmacions gruixudes no contrastades. La resta de lletrats s’han pronunciat en la mateixa línia.

Un dels elements centrals de la disputa entre el fiscal i Martell és el delicte d’emblanquiment de capitals. Bermejo és conscient que no ha pogut provar de manera incontrovertible que es van modificar concursos, i per això ahir va insistir que el delicte d’emblanquiment “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons; n’hi ha prou amb l’acreditació de la seva procedència il·lícita”. Avui Martell l’ha contradit: a parer seu, certament no cal que hi hagi una condemna sobre un delicte previ, “però això no relaxa les exigències probatòries”. És a dir: l’activitat delictiva que produeixen els diners que cal emblanquir s’ha de concretar igualment.

En aquest punt, la clau és la deixa. El fiscal la considera una invenció perquè no hi ha cap testament que l’acrediti, però ell tampoc no especifica cap interpretació alternativa sobre l’origen dels diners a Andorra. A tot estirar, com que els primers moviments s’hi detecten a principi dels noranta, Bermejo fa vagament referència a l’efervescència de negocis que hi havia en aquell temps a Barcelona, amb motiu dels jocs olímpics, però res més. Martell li ha retret que fa trampa, perquè diu que és natural que els Pujol no tinguin manera de demostrar que la deixa era una deixa, si Florenci mateix pretenia amagar-la. “No és fàcil de reconstruir la vida i molt menys el patrimoni dels nostres avis, assenyaladament quan és opac, perquè és opac!”

Tant Martell com els advocats de la resta de germans –Jaime Campaner, Francesc Sànchez i Pau Ferrer– també han negat que hi hagués un esforç planificat i coordinat per a fer impossible la traçabilitat dels diners –esforç en què insisteixen les acusacions perquè precisament revelaria la voluntat d’emblanquir. La creació, l’any 2010, d’unes fundacions a la Banca Privada d’Andorra diuen que tenia un altre objectiu: amagar la titularitat dels comptes bancaris no declarats davant possibles treballadors del banc que els poguessin delatar, però no pas davant les autoritats. Quan van obrir les fundacions, feia poc que havia esclatat el cas d’Hervé Falciani, el banquer suís que va publicar una llista de clients d’HSBC.

L’altre element de disputa és el delicte d’associació il·lícita –tot i que ahir Bermejo s’hi va referir com a “organització criminal”, cosa que Martell ha atribuït a un lapsus freudià. L’advocat del primogènit addueix que una reforma del 2010 va suprimir del delicte d’associació il·lícita la responsabilitat dels membres passius, definició en què creu que encaixen la resta de germans, que presumptament es limitaven a beneficiar-se de la fortuna; i que, segons la llei, calen “més de dues persones” per a constituir una associació il·lícita. De manera que, diu, el pare i el primogènit tots sols no en podien constituir cap. A més, Martell ha retret a l’acusació que, malgrat atribuir al president Pujol el paper de capatàs de la trama, “en tot el judici no s’ha vist cap testimoni ni cap esforç probatori” dedicat a demostrar que manipulés cap contracte.

Campaner i Sànchez, advocats de Josep i Oriol Pujol, respectivament, han fet més èmfasi en l’origen de la causa, que consideren il·legítim. El fiscal Bermejo va negar que ningú hagués ordit “un atac contra Catalunya” perquè les investigacions no van començar amb l’operació Catalunya, sinó amb la denúncia de Victoria Álvarez –tot i que va passar per alt que cobrava amb fons reservats de l’estat. Campaner ha respost avui que després de la denúncia d’Álvarez hi hagué divuit mesos d’inactivitat processal, de manera que el punt d’inici real s’ha de situar en la famosa portada del diari El Mundo, i Sànchez li ha recollit el testimoni tot recordant les amenaces que van denunciar els directius de la Banca Privada d’Andorra, que la policia espanyola va extorquir per obtenir dades de la família. La causa, ha dit Sànchez, ha pretès perseguir qui considera “el pare espiritual d’una manera d’entendre el país”. 

La intervenció més encesa ha estat la d’Oriol Rusca, advocat de Mercè Gironès, ex-dona del primogènit. Rusca ha criticat amb molta duresa el paper de l’inspector Álvaro Ibáñez, que va signar els informes de la UDEF que apuntalen la causa –ha arribat a dir teatralment que algunes incorreccions metodològiques que va haver d’admetre Ibáñez li van fer venir “ganes de suïcidar-se”. Segons el seu advocat, Gironès no participava en els negocis del seu ex-marit perquè no tenia ni claus del despatx i havia de tenir cura de tres fills.

Òmnium avisa que la responsabilitat del pacte no pot ser solament del Departament de Política Lingüística. Segons l’entitat, cal que el pacte esdevingui una política prioritària perquè el compromís sigui creïble, i s’ha de notar tant en les mesures com en l’exemplaritat de cadascun dels departaments i representants.

“El pacte ha de ser una prioritat del govern. El president l’ha de tenir en les seves prioritats. Es va aprovar amb aquesta intenció i, de moment, ha estat Política Lingüística qui ha encapçalat les accions”, ha explicat Marina Gay, vice-presidenta d’Òmnium i responsable de llengua de l’entitat, en conferència de premsa.

El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha assenyalat que hi havia una manca de compromís per part de quatre grans departaments: Educació, Salut, Esport i Empresa. Segons Antich, és difícil de saber per què hi ha aquesta manca de compromís, i ha destacat que, al cap i a la fi, el pacte interpel·lava tots els departaments.

Antich ha recordat que van subscriure els objectius del pacte “per deixar de gestionar la política amb pedaços davant l’emergència lingüística”. No obstant això, reconeix que el Pacte va començar a caminar coix: “Vam advertir que la dotació pressupostària d’algunes mesures eren clarament insuficients per a complir els objectius”, ha dit. “Vam avisar que hi havia àmbits on el català requeria atenció especial, vam remarcar que perquè el pacte funcionés havia de comptar amb el suport de tothom i determinació del govern”, ha afegit. 

Augment de les places de català i avenços culturals i municipals

Òmnium explica que el pacte ha aportat alguns beneficis. Segons Antich, ha permès, per exemple, d’incrementar les places de cursos de català –30.000 ara i 50.000 més arran del procés de regularització– i reduir també les llistes d’espera. “S’ha incrementat el nombre de professors del Consorci per a la Normalització Lingüística i s’ha fet arribar l’oferta a ciutats i barris amb el programa Català fàcil de 3Cat”, ha dit Antich.

L’entitat diu que hi ha hagut avenços en l’àmbit audiovisual, cultural, digital i tecnològic, amb més oferta i inversió en català; hi ha més films i sèries en català a les plataformes; i la llengua s’ha incorporat a grans empreses d’intel·ligència artificial, automoció, tecnologia o banca.

A més, Antich destaca que el món local també s’ha activat, amb taules per la llengua, regidories, plans, clàusules i campanyes municipals, que permeten de coordinar institucions i teixit social, cultural, econòmica i esportiu.

Escola, feina i esport, els eixos pendents

Malgrat alguns avenços, Òmnium reconeix que encara hi ha sectors amb moltes mancances. Antich n’ha detallat tres de concrets: escola, feina i esport. És per això que creuen que aquests tres vessants han de ser els eixos principals del Pacte per la Llengua per a l’any vinent.

“A les escoles i instituts, s’hi juga la batalla real. Cal que l’escola recuperi l’objectiu de garantir que tot l’alumnat, vingui d’on vingui i parli a casa la llengua que parli, acabi l’escolaritat amb ple coneixement i ús del català. Que puguin aprendre i socialitzar en català”, ha dit Antich.

L’entitat recorda que l’ús del català ha caigut a les aules, als patis i a l’hora de fer els treballs. “Milers d’alumnes acaben l’escolarització sense assumir el C1, sense garanties i amb la llengua pràcticament desapareguda en patis i extraescolars. Qui en paga les conseqüències és qui no té el català en el seu entorn”, ha assenyalat Antich. L’entitat destaca que vuit persones de cada deu estan a favor de la immersió, però que la judicialització –pendents de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el català–, la falta de priorització, la desinversió crònica i la manca de personal i recursos posen al límit centenars de centres. 

El president d’Òmnium ha denunciat que s’havien complert molt poques mesures del pacte en l’àmbit laboral. “És greu, perquè sindicats i organitzacions empresarials tenen clar que la llengua és una oportunitat. S’ha de crear un programa específic perquè cada any 30.000 professionals puguin aprendre el català a la feina i en horari laboral”, ha dit. Segons Antich, és imprescindible que el Consorci de Formació Continuada assumeixi els objectius del pacte.

En l’àmbit esportiu, Antich ha assenyalat que era el principal espai de socialització fora de l’escola. Ara mateix, segons dades de l’entitat, solament un 14% dels entrenaments es fan en català. Per això l’entitat fa una crida, juntament amb la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la Unió de Consells Esportius de Catalunya (UCEC), a reforçar el català a l’esport federat i escolar. “Hem de ser realistes, no n’hi ha prou”, ha dit Antich. Per això reclama finançament per als clubs i federacions perquè puguin crear i implementar plans lingüístics, fer arribar formació, assessorament i material a totes les entitats esportives.

“Les defenses van aconseguir d’introduir com a testimonis els membres de la denominada policia patriòtica, i no els va servir de res. No els va servir per a intentar de convertir aquest judici en un judici polític i un atac a Catalunya”, ha dit Bermejo només començar. Però tot seguit ell mateix ha remat per convertir-l’hi: “L’anàlisi del cas Pujol obliga a confrontar el discurs públic sostingut durant anys segons el qual ‘Espanya ens roba’ amb els fets investigats en aquest procediment. Mentre s’ha afirmat en nombroses ocasions que la falta de recursos procedents de l’estat impedia de finançar adequadament escoles, hospitals i serveis públics, les conductes examinades judicialment apunten a presumptes pràctiques d’ocultació d’ingressos i elusió d’obligacions tributàries.”

Bermejo, molt qüestionat durant tot el judici per les defenses, que consideren inconcret i vague el seu escrit d’acusació, ha aprofitat el torn final de paraula per tornar-s’hi. Avui ha mantingut plenament la tesi: considera que la família Pujol Ferrusola “va teixir una xarxa de clientelisme per a defraudar, aconseguir una gran fortuna i perjudicar en tot cas la societat catalana”, i que els diners d’Andorra no provenien pas de la deixa de l’avi Florenci, sinó de les comissions. A parer seu, Catalunya funcionava com un club. “El 3% era com la matrícula que es pagava per continuar anant al gimnàs: és a dir, tenir més obra pública”, ha dit.

Com és sabut, la tesi de la defensa és que Jordi Pujol Ferrusola, el fill gran del president, cobrava sumes molt elevades de les empreses esquitxades en aquest cas perquè els feia tasques d’intermediació: és a dir, els avisava d’oportunitats de negocis en què diu que no intervenia cap administració pública o els ajudava en el desenvolupament d’una inversió i, tal com és habitual en el sector privat, cobrava comissions entre un 1% i un 5% si les operacions reeixien. Els empresaris acusats també afirmen que aquests serveis eren reals, però Bermejo no s’ho creu: considera sospitós que les societats per mitjà de les quals el primogènit cobrava no tinguessin personal –tan sols una secretària– ni una estructura empresarial, emetessin factures repetides i no declaressin més que beneficis.

Tanmateix, un dels entrebancs més grossos amb què ha topat Bermejo és la incapacitat de demostrar quins concursos públics haurien estat adulterats, per qui, quan i com. Les defenses li ho retreuen contínuament: la tesi acusatòria diu que els Pujol es van enriquir a còpia de comissions irregulars per adjudicació d’obra pública, però pràcticament no en posa exemples ben delimitats, a banda d’una concessió administrativa al Port de Tarragona. Avui ha esgrimit per què costa tant: “Als empresaris els convé d’avenir-se amb el poder adjudicador. Som conscients del greu problema que això origina […], i que ha provocat que en aquest procediment no tinguem cap empresari que hagi volgut explicar el perquè d’aquestes factures milionàries que no tenen suport documental.”

Conscient que la manca de concreció és un bastó a les rodes del judici, Bermejo ha mirat d’argumentar avui que, en el fons, tant se valia, la concreció. En això, ja li va donar un cop de mà l’inspector de la UDEF Álvaro Ibáñez –el mateix que declarà animadversió contra la família–, que va dir que, com passava en el cas Palau, l’adulteració de concursos no provenia de resolucions puntuals, sinó d’una garantia d’influència prolongada en el temps. Tot i això, les defenses diuen que, si Bermejo no demostra quines adjudicacions es van modificar il·legalment, no pot acusar ningú d’emblanquiment de capital, perquè no és clar si l’origen dels fons és delictiu. És on hi haurà un dels molls de l’os de la sentència. Ell en discrepa. El delicte d’emblanquiment, segons el fiscal, “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons; n’hi ha prou amb l’acreditació de la seva procedència il·lícita mitjançant proves indiciàries, plurals, convergents i racionalment concloents”.

A parer de Bermejo, aquesta procedència il·lícita dels fons amb què els Pujol van engreixar els diners a l’estranger és acreditada perquè les xifres i les transferències dels comptes que hi tenien són tan incoherents que en fan impossible la traçabilitat. Diu que en la fortuna a Andorra hi ha “una desproporció patrimonial”, “una falta absoluta de correspondència entre els ingressos lícits acreditats i el volum patrimonial existent”, “una ocultació estructural i prolongada”, “una estratègia deliberada de sostreure els capitals del coneixement de les autoritats”, “uns fluxos opacs, ingressos en efectiu i mecanismes de compensació” i “inexistència de causa il·lícita acreditada”. L’últim punt és clau, perquè vol dir que Bermejo, ras i curt, no es creu l’existència de la deixa. Les defenses sostenen que és normal que no n’hi hagi rastre, perquè ja en l’origen la deixa era secreta i pretenia d’amagar els fons a la Hisenda espanyola.

Una de les incògnites que el fiscal troba més sospitoses és que els grups ISOLUX, EMTE i COPISA, adjudicataris de la Generalitat, paguessin donacions a la Fundació Albert Pascual. Els empresaris de totes tres constructores acusats –Luis Delso, Carles Sumarroca i Josep Cornadó, respectivament– han dit que van ser ajuts desinteressats perquè Pujol els ho va demanar. El primogènit va assegurar, quan va declarar, que la fundació tenia objectius circumscrits al món de l’esport i que ell no se n’havia enriquit mai. “L’objectiu era fer el millor equip de rugbi d’Espanya i d’Europa amb l’ajuda de la USAP de Perpinyà, però no va sortir bé perquè el Barça se’n va desdir”, va declarar. Avui, Bermejo ha dit directament que li semblaven fórmules encobertes de pagament de comissions.

L’altra acusació d’envergadura és la d’organització criminal, que afecta Jordi Pujol Ferrusola i els seus sis germans. Bermejo considera decisiva la figura del primogènit perquè li atribueix la responsabilitat de coordinar els fons, dissenyar els moviments per a ocultar-los i impulsar les estructures offshore, però també diu que la resta de la família actuava de manera planificada per ajudar-lo a culminar una “arquitectura expressament sofisticada”. També sosté que els comptes de la família es regien per l’anomenat principi de caixa única –és a dir, que a la pràctica els diners formaven part d’un pot comú, encara que fossin disposats en comptes diferents– i que es movien presumptament gràcies a préstecs falsos i operacions irreals.

Tant el president Jordi Pujol com la seva dona, Marta Ferrusola, tenen la causa arxivada: ell, perquè el tribunal va considerar que ja no tenia capacitat de defensar-se; ella, perquè es va morir el juliol del 2024. Tot i això, el fiscal ha volgut deixar clar que considera que tenien un paper actiu en tot plegat: ha recordat que, en la seva declaració, Jordi Pujol Ferrusola va reconèixer l’existència del manuscrit en què la seva mare s’identificava com a “mare superiora de la congregació” per a ordenar moviments bancaris; va reconèixer que havia convençut el seu pare perquè s’atribuís la propietat d’un compte andorrà; i va reconèixer que havia avalat l’última campanya del president, el 1999, amb els diners d’Andorra.

Com era previsible, més enllà de la menció inicial a la policia patriòtica, que s’ha tret de seguida del damunt, Bermejo no ha fet cap referència a l’operació Catalunya, ni a les denúncies dels directius de la Banca Privada d’Andorra que van rebre amenaces per a vulnerar el secret bancari de la família, ni al fet que Victoria Álvarez, la declaració de la qual va servir per a començar la investigació, rebés un sou dels fons reservats de l’estat espanyol.

Així, demana 29 anys de presó per al fill gran del president, Jordi Pujol Ferrusola, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capital, frustració de l’execució i delictes fiscals; 17 anys a la seva ex-dona, Mercè Gironès; 14 a Josep Pujol Ferrusola; i 8 per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer.

Els empresaris acusats són Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cerecedes (Malpaso) i Francesc Robert (ex-director de la Radiotelevisió Andorrana). Bermejo demana cinc anys de presó per a cadascun per delictes de falsedat documental mercantil i emblanquiment de capitals, perquè els considera col·laboradors necessaris. Un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir el 28 de desembre passat, quan feia poques setmanes que havia començat el judici.

La jutgessa va dir, en la resolució del 27 d’abril proppassat: “La mera presència circumstancial de tots tres investigats en el lloc dels fets, acompanyant el president Puigdemont, no es pot entendre com un acte d’encobriment. No s’observa la realització de cap conducta activa en els investigats encaminada a l’ocultació, l’ajuda material en la fugida o l’eliminació de proves, ni tampoc l’abús de funcions públiques, és a dir, l’aprofitament del seu càrrec.”

Però el fiscal sí que hi veu conducta delictiva, no pas la de l’encobriment sinó la descrita en l’article 408, que castiga “el funcionari que, faltant a l’obligació del seu càrrec, deixés intencionadament de promoure la persecució dels delictes o dels seus responsables.” En l’escrit d’apel·lació, diu que no comparteix el fet que la jutgessa destaqués que cap dels tres agents no complia servei en aquells moments: un feia vacances, un altre tenia una baixa i el darrer gaudia d’uns dies de lliure disposició. La jutgessa ho remarcava, perquè en aquells moments “no exercien les seves funcions ni tenien competència directa per a actuar”. De manera que no van rebre cap ordre directa per a detenir Puigdemont que incomplissin.

El fiscal, en canvi, diu que hi ha prou material audiovisual dels fets del 8 d’agost per a considerar que s’ha de jutjar tots tres agents per omissió del deure de perseguir delictes. Escriu el fiscal: “La realitat, enregistrada en mitjans audiovisuals evidencia l’existència d’una actuació coordinada i planificada que la resolució [de la jutgessa] recorreguda nega per no haver-se trobat missatges creuats [entre els agents i Puigdemont] en els mòbils que els van ser intervinguts en la detenció, tot i que sí que es va trobar una trucada. Els investigats són agents de policia, acostumats a investigar delictes, i per això no resulta impensable que, conscients del que podria significar que se’ls intervinguessin mòbils amb missatges on s’organitzaven, utilitzessin uns altres mòbils que no duien al damunt el dia dels fets.”

Afegeix que els tres agents van fer una “actuació coordinada i organitzada en què aquests investigats i la parella d’un d’ells, no investigada perquè no és funcionària, van dur a terme un pla previ elaborat que tenia per finalitat de permetre l’aparició pública del senyor Carles Puigdemont el dia de la investidura del senyor Illa i, posteriorment, facilitar-ne la fugida tot impedint el compliment d’una ordre de detenció dictada pel Tribunal Suprem, l’existència de la qual era coneguda per qualsevol ciutadà resident en el territori nacional per l’enorme cobertura informativa de què fou objecte”.