Aquest cap de setmana pasqual, Hostalric recupera el seu passat llunyà amb la XXIX Fira Medieval, un esdeveniment que reviu l’esplendor històrica del municipi i la contrada. A més del mercat d’ambientació medieval, tallers relacionats, demostracions d’oficis antics, un campament de recreació històrica, cercaviles, concerts i visites guiades al castell del municipi, un dels elements més característics d’aquests dies és la cerimònia de benvinguda als poderosos vescomtes de Cabrera, que durant molt de temps van tenir la capital a Hostalric.

La poderosa nissaga dels Cabrera, nascuda a recer de l’imponent castell de Montsoriu, va anar acumulant poder i estenent-se –amb una organització de govern pròpia– de la muntanya cap a la plana, amb Hostalric com a nucli central, fins a arribar a la mar, amb les viles de Blanes i Palafolls. I no es va aturar aquí. Amb l’expansió marítima de la corona catalanoaragonesa, Bernat IV de Cabrera (1350-1423) va participar activament en la conquesta de l’illa de Sicília, amb dues expedicions (1392-1398) sufragades en gran part per ell mateix. L’esforç econòmic i militar de Bernardí, com també era conegut, fou recompensat per Pere el Gran amb unes terres al sud de l’illa.

El comtat de Mòdica, fundat el 25 de març de 1296, era petit en dimensió i desplaçat dels grans nuclis de l’illa, però era estratègicament molt valuós. ​​Giuseppe Barone, professor de la Universitat de Catània, n’explicava les bondats el novembre passat a les jornades “Catalunya-Sicília, el llegat dels Cabrera”: en termes geogràfics, era la zona de Sicília més pròxima a Malta i a l’Àfrica del Nord i se situava en la ruta de Catalunya cap a Nàpols i la Mediterrània oriental; econòmicament, era un domini feudal molt ric com a productor de blat dur, un producte destinat a l’exportació; i, poblacionalment, era el territori més habitat de l’illa, amb gairebé 30.000 persones, format per ciutats fortificades com ara Mòdica, Ragusa, Scicli i Pozzallo.

Al municipi costaner de Pozzallo, justament, hi ha una de les traces més impressionants de la família a l’extrem meridional sicilià, la Torre Cabrera, en la qual, per cert, va viure algunes temporades una mercadera i empresària barcelonina de primer nivell a la darreria del segle XV, Caterina Llull i Sabastida. El llegat dels Cabrera, grans constructors de castells i esglésies tant a Catalunya com a Sicília (probablement amb els mateixos arquitectes, segons els experts), s’escampa de fet per tot el comtat. Barone esmentava també el castell i l’església dedicada a Sant Jordi a Mòdica, el castell de Scicli i també el de Ragusa, tot d’edificis malauradament desapareguts o molt malmesos a causa del gran terratrèmol que va assolar la regió el 1693. L’església de Sant Jordi de Ragusa, reconstruïda posteriorment, encara conserva un portal de l’època dels Cabrera i sengles sepultures de Bernat IV i el seu fill Bernat Joan, vescomte de Cabrera i comte de Mòdica entre el 1423 i el 1466, casat amb una altra dona ben influent de l’època: Violant de Prades.

En el període de Bernat Joan, precisament, els Cabrera van experimentar sotracs importants. El virrei de Sicília li va obrir un judici per usurpació de terres i impagament, que el va obligar a vendre quatre pobles perifèrics del comtat de Mòdica i a demanar préstecs importants a banquers de Perpinyà. En aquestes circumstàncies va haver d’afrontar la guerra civil catalana (1462-1472), arrenglerat primer amb el comte Carles de Viana i després amb Joan II. En va sortir escaldat, atès que els seus béns a Catalunya foren confiscats i ell mateix fou empresonat a Barcelona. No va recuperar la llibertat fins el 1465, un any abans de morir-se, gràcies a la intercessió de la seva muller, Violant de Prades, que durant cinc anys va administrar les riqueses dels dominis de Mòdica amb la idea fixa de recomprar els béns dels Cabrera venuts o segrestats a Catalunya durant la guerra. L’objectiu fou assolit àmpliament i, per això, Barone és convençut que aquell petit domini insular va ajudar enormement a recuperar l’estatus de la família Cabrera en terra ferma.

Amb la desaparició de Violant de Prades, el 1471, va agafar efímerament les regnes dels territoris familiars Joan I de Cabrera, que es va morir poques setmanes abans del terrible pogrom contra els jueus de Mòdica (agost del 1474). El va succeir el seu fill Joan II, mort també prematurament el 1477, any en què el comtat va passar a la seva germana Anna I (1459-1526). Com a vescomtessa de Cabrera i de Bas i comtessa de Mòdica i d’Osona, el seu casament va adquirir caràcter d’afer d’estat, amb la implicació directa del mateix Ferran el Catòlic. Fou ell qui va organitzar les noces amb l’almirall de Castella, Fadrique Enríquez, amb tres condicions imposades per la família de la núvia: l’adjunció del nom Cabrera al d’Enríquez, la recuperació definitiva dels béns segrestats a Catalunya i la dotació de grans convents i monestirs franciscans als dominis sicilians, com ara el convent de Santa Maria della Croce a Scicli i el de Santa Maria Gesù a Mòdica.

I una mica més: En un pas més per a mostrar la vinculació íntima entre el vescomtat de Cabrera i el comtat de Mòdica, el mes de desembre passat es va signar un conveni d’agermanament entre el castell de Montsoriu i la Torre Cabrera de Pozzallo, dos monuments units per un passat comú, gràcies a un acord entre el municipi sicilià, el Patronat del Castell de Montsoriu, la Società Ragusana di Storia Patria i l’Associació d’Amics del Castell de Montsoriu.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’illa Saltés, encaixonada a la desembocadura dels rius Odiel i Tinto entre els municipis de Punta Umbría, La Rábida i Huelva, és un petit paradís natural amb restes arqueològiques de l’antiga Saltish, una ciutat àrab de fa quasi mil anys que diuen que va arribar a tenir deu mil habitants i que es va desenterrant a poc a poc. Però, entre la riquesa patrimonial de l’anomenada Pompeia de Huelva i la riquesa ambiental de les maresmes i aigües que envolten l’illa, Saltés amaga un passat no tan llunyà i molt menys radiant lligat a la guerra del 1936-1939.

En aquests aiguamolls on alguns pescadors catalans i valencians van començar a passar temporades al segle XVIII atrets per l’abundància de sardines, uns altres catalans i valencians, gairebé dos-cents anys després, hi van ser traslladats a la força per les autoritats franquistes el 1939. Perquè l’illa Saltés, durant quasi un any, es va convertir en un dels dos centenars de camps d’internament i de classificació, establerts pels militars sediciosos en molts indrets de la península, pels quals es calcula que van arribar a passar, en conjunt, gairebé mig milió de republicans.

Així, mentre a les platges del Rosselló s’amuntegaven milers de catalans fugint de la repressió franquista, més de mil quilòmetres al sud, a tocar de la frontera amb Portugal, el març del 1939 ja hi desembarcaven amb vaixells no pas menys de tres mil soldats capturats principalment al front català o en plena retirada. El recinte, vigilat per carrabiners a l’interior i per un batalló de soldats instal·lats a l’únic accés terrestre a l’illa, no disposava de serveis ni d’infrastructures per a rebre aquella massa humana, condemnada d’entrada a la fam, el fred i malalties de tota mena –pròpies dels aiguamolls i de la misèria–, enmig d’humiliacions físiques i psicològiques constants.

Als camps de classificació, els internats havien d’esperar en aquelles condicions inhumanes els resultats de les investigacions esbiaixades del bàndol franquista sobre els seus antecedents (origen, procedència i perillositat). Si els informes que n’arribaven permetien de considerar-los afectes al règim, solien ser enviats aleshores a les trinxeres. Si eren considerats desafectes, allò que els esperava era un judici militar sumaríssim amb dos resultats terribles: llargues condemnes de presó o pena de mort. I si els informes que hi arribaven eren dubtosos, la destinació més habitual eren els batallons de treballadors. Mentre no es redactaven els escrits, cal dir-ho, els detinguts en general eren explotats econòmicament com a mà d’obra barata o fins i tot esclava en la construcció de carreteres, edificis públics i mines com per exemple les de Río Tinto, al costat mateix de Saltés.

Les condicions a l’illa, sense barracons per a aixoplugar-se del fred a l’hivern i de les temperatures altíssimes de l’estiu, s’agreujaven amb la manca de menjar, fins a l’extrem que els mateixos militars que custodiaven els presoners van haver de demanar ajut als veïns dels voltants perquè els alimentessin. La poca documentació que ha restat del camp de Saltés, designat el 2013 lloc de memòria històrica i democràtica per la Junta d’Andalusia, no ens permet de saber sinó molt parcialment quants milers d’homes hi van passar, i encara menys quants n’hi van morir. Però, de tant en tant, n’apareixen testimonis, com és el cas del fuster manresà Ignasi Casas Morera (1911-1990), que va deixar escrit un diari dels anys de la guerra.

Aquestes memòries manuscrites van del 2 de setembre de 1937 al 10 de març de 1938 i abasten el seu pas pels fronts de l’Aragó i de Madrid. No hi va anotar, per tant, la fase final del conflicte, perquè “va ser massa cruel per a explicar-la”. Però, més endavant, va acabar relatant a alguns familiars que, quan el van capturar els franquistes, fou enviat a l’illa Saltés, on es va haver d’esperar quasi tot un any fins a rebre els avals corresponents que li van permetre de tornar a casa, a Manresa.

I una mica més: Un dels noms més il·lustres que van passar contra la seva voluntat per l’illa Saltés el 1939 és el del poeta oriolà Miguel Hernández Gilabert (1910-1942), tot i que en aquest cas fou una estada llampec. Al final de la guerra, tement la repressió franquista, s’havia desplaçat d’amagat a Sevilla amb l’objectiu d’intentar de travessar la frontera de Portugal per Huelva. Ho va aconseguir, però la policia del règim de Salazar el va detenir el 30 d’abril de 1939 i el va lliurar a la Guàrdia Civil a Rosal de la Frontera. Rafael Moreno, al llibre Perseguidos (2013), en diu:

“Miguel Hernández tuvo la mala fortuna de que en Rosal estuviese destinado un guardia civil vecino suyo, de Callosa del Segura, que le reconoció y aportó toda una leyenda de rebelde y escritor comunista. Qué fatalidad. A esa letanía de cargos, Miguel añadiría otro infortunio. Era de Alicante, lo que sirvió a sus verdugos para intentar relacionarle con el fusilamiento de Primo de Rivera. Quién les convencía de lo contrario. En su fantasía de cargos inventados pesaba el hecho de que cuatro de los milicianos que participaron en el fusilamiento de Rivera eran de Huelva. José Pantoja Muñoz, Guillermo Toscano Rodríguez, Miguel Quintero Cruz y Luis Serrat Martínez.”

A l’illa de Saltés començava un periple tortuós per nombroses presons peninsulars que es va acabar, el 28 de març de 1942, amb la mort a la infermeria del Reformatori d’Adults d’Alacant.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Tan sols set dies després del cop, de fet, el barceloní Albert Cànovas Estapé (1949) fou segrestat per dos grups d’homes, els uns vestits de civil i els altres amb uniforme militar, a la ciutat de Córdoba, on treballava a la fàbrica de la FIAT. La direcció local de l’empresa automobilística havia facilitat una llista de delegats i activistes sindicals a l’exèrcit en la qual apareixia Cànovas, que va desaparèixer el 31 de març de 1976 sense deixar rastre. Set mesos després, civils armats segrestaven a Buenos Aires la secretària barcelonina Atlàntida Coma Velasco (1937), juntament amb el seu marit, Roberto Ardito, enginyer de la Comissió Nacional d’Energia Atòmica i militant del Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT). Les seves dues filles, de 9 i 11 anys, van quedar en mans de l’àvia materna. La parella fou vista per última vegada al centre de detenció clandestí de Campo de Mayo, el novembre del 1976.

També era barceloní Eduard Carlas Salas, nascut el dia de Sant Jordi de 1943 i emigrat amb els seus pares a l’Argentina a mitjan segle XX, atrets per la crida d’immigrants europeus del president Juan Domingo Perón. Establerts a la zona sud del gran Buenos Aires, en Nacho –com era conegut familiarment– va estudiar medicina i, paral·lelament, es va començar a acostar a l’organització político-militar dels Montoneros. El 14 de gener de 1977, quan va sortir de casa seva, fou sorprès al mig del carrer per mitja dotzena de civils, fortament armats, i fou traslladat a un camp de concentració. Quatre mesos després, també desapareixia de la faç de la terra Lluís Cervera Novo (Barcelona, 1927), destacat lluitador del moviment obrer, membre de la Lliga Argentina dels Drets de l’Home i dirigent del Partit Comunista.

El cas de Manel Coley Robles (1934) presenta molts paral·lelismes amb els altres, però va tenir un final radicalment diferent: nascut a Barcelona en plena República, amb la fi de la guerra del 1936-1939 el seu pare es va exiliar a l’Argentina i la resta de la família s’hi va unir a la dècada del 1950. En Manel va entrar a treballar en una fàbrica de vidre a Quilmes, on es va estrenar en la militància sindical, i es va casar amb una noia de Tucumán, Alcira del Valle Juárez. El 27 d’octubre de 1976 al vespre, vuit homes armats van irrompre a casa seva, mentre sopaven, i se’l van endur davant la dona i les filles. Com els altres casos esmentats, i malgrat la recerca intensa de la seva muller, semblava que tampoc no se’n sabria mai més res fins que, entre els cossos exhumats els anys 2006 i 2007 al cementiri municipal d’Isidro Casanova-General Villegas, es van trobar les seves restes, amb múltiples ferides de bala al cos. “Els qui van voler matar les seves idees no van poder”, va afirmar Alcira del Valle quan va rebre la notificació oficial de la troballa. Coley és, fins ara, l’únic desaparegut del nostre país que ha pogut ésser identificat per l’Equip d’Antropologia Forense argentí.

Tots aquests casos, a més de dos de molt sonats anteriors a la dictadura de Videla, que són el de la dissortada família barcelonina dels Pujadas i el del fundador i dirigent del PRT-ERP Luis Pujals, es poden trobar al llibre Desaparecidos españoles en la Argentina (2010), de Luis Pérez Leira.

I una mica més: La història dels desapareguts catalans en les dictadures argentines té un prolegomen important del qual ja vam tractar en aquesta secció fa sis anys: per la metodologia utilitzada en el segrest i immediata execució a Rosario de Joaquim Penina Sucarrats, un obrer anarquista nascut el 1901 a Gironella (Berguedà), sense cap mena de registre documental, a mans de membres de l’exèrcit i la policia i amb total complicitat judicial, el converteixen en el primer desaparegut de les dictadures militars que es van succeir a l’Argentina del 1930 al 1983.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Diumenge, al Dolby Theatre de Los Angeles, hi ha una nova cita amb els premis de cinema més importants del planeta, els Oscar. D’ençà del 1929, l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences de Hollywood ha anat reconeixent, gala a gala, els films, artistes i directors més destacats de la indústria cinematogràfica. De fet, algunes de les estrelles rutilants del cel·luloide que trepitgen la catifa vermella que es desplega per a la gala anual al famós recinte del Hollywood Boulevard ja brillen tot l’any en els estels amb el seu nom inscrits a terra a l’anomenat Passeig de la Fama.

En un tram ben llarg de la vorera de Hollywood Boulevard i Vine Street, per iniciativa de la Cambra de Comerç de Hollywood, ara mateix hi ha incrustats no pas menys de dos mil vuit-cents estels que reten homenatge a les celebritats que han contribuït a la indústria del cinema, la televisió, la música, la ràdio i el teatre dels EUA. Si hi passegem, només hi trobarem un artista nascut al nostre país, però que hi és molt ben representat: és el músic i director d’orquestra gironí Xavier Cugat (1900-1990) que, gràcies a la seva col·laboració intensa amb una vuitantena de films musicals de l’època d’or de Hollywood, hi té ni més ni menys que quatre estels repartits per tot el passeig. Ara, si filem una mica més prim, encara hi podem trobar uns quants cognoms més que ens remeten, més directament o menys, a casa nostra.

Hi té un estel, per exemple, l’actor, director de cinema i productor nord-americà Mel Ferrer (1917-2008), fill d’un emigrant cubà d’origen català. Del mateix origen era el pare de l’actor, director i guionista porto-riquès José Ferrer (1909-1992), amb una altra estrella a l’altura del número 5641 del Hollywood Boulevard. I també podríem afegir en aquesta llista nostrada la cantant colombiana Shakira Mebarak Ripoll, d’ascendència libanesa per part de pare i catalana per part de mare, amb estel de la fama atorgat el 8 de novembre de 2011.

Cinquanta anys abans, foren inscrits a l’altura del número 6821 (per la contribució a la indústria cinematogràfica) i del 6777 (per la carrera radiofònica) dos estels més amb un altre nom que, d’entrada, ningú no relacionaria amb el nostre país: Judy Canova (1913-1983). De fet, ni ella mateixa tampoc no sembla que hagués establert en vida aquesta relació, convençuda que la seva família era originària d’algun racó del Pirineu, sense més concreció. Però, gràcies a la genealogia, podem saber que Juliette Canova, nascuda a Starke (Florida) el 1913 i morta a Los Angeles el 1983 després d’una brillant carrera com a actriu, cantant i artista radiofònica als EUA, era descendent de l’alaiorenc Antoni Cànoves Riudavets (1755-1825) i de la maonesa Caterina Maestre (1759-1830), que el 1768, quan Menorca era britànica, van emigrar juntament amb un miler més d’illencs cap a la Florida.

Després de vicissituds terribles, molts d’aquells emigrants es van acabar establint el 1777 a Saint Augustine, una ciutat costanera on les traces menorquines se celebren cada any a mitjan març. Cinc generacions després, doncs, la descendent de l’Antoni i la Caterina va portar el llinatge menorquí fins al Passeig de la Fama de Hollywood gràcies a una trajectòria artística que va començar amb actuacions de vodevil al costat dels seus germans Annie i Zeke en teatres de Florida. Posteriorment, ja en un club de Nova York, el músic i actor Rudy Vallee (1901-1986) la va descobrir i li va oferir d’actuar al seu programa radiofònic.

Del 1943 al 1955, va tenir un espai propi, The Judy Canova Show, primer a la CBS i després a l’NBC. També va signar alguns discs i una dotzena de films de Hollywood, com ara les comèdies Scatterbrain (1940), Joan of Ozark (1942) i Lay that rifle down (1955), i va tocar la televisió amb actuacions en programes i espais com per exemple The Colgate Comedy Hour, The Steve Allen Show, Matinee Theatre i L’hora d’Alfred Hitchcock. Val a dir que la seva filla, la també actriu Diana Canova (1953), va seguir-ne els passos amb papers en sèries televisives de les dècades del 1970 i el 1980 com ara Happy Days, Starsky & Hutch, S’ha escrit un crim i Soap, en la qual interpretava el paper de Corinne Tate Flotsky.

Un càncer es va endur Judy Canova, a seixanta-nou anys, el 5 d’agost de 1983. És enterrada al Forest Lawn Memorial Park de Glendale (Califòrnia), a pocs quilòmetres dels dos estels del Passeig de la Fama, però ben lluny de la Florida de la infantesa i, encara més, de la Menorca dels avantpassats.

I una mica més: A començament de mes, a pocs centenars de metres de la Casa Blanca, a Washington, algú va inaugurar un Passeig de la Fama reivindicatiu i efímer amb els principals personatges implicats en la trama de pederàstia de Jeffrey Epstein. En concret, el Jeffrey Epstein Walk of Shame es va instal·lar a la plaça dedicada a David G. Farragut, primer almirall de la marina dels EUA i fill d’un ciutadellenc sense lligams, en aquest cas, amb l’expedició de menorquins a la Florida.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

En aquella estada, Estefania de Requesens i Roís de Liori va conèixer el cap de la guàrdia del rei castellà, Juan de Zúñiga-Avellaneda y Velasco, d’antiga nissaga navarresa, i amb el vist-i-plau del monarca van contraure matrimoni el 1526. D’aquell enllaç, amb el qual els Requesens passaven a vincular-se amb els Habsburg, en van néixer uns quants fills. Els capítols matrimonials, d’acord amb la importància de la família, establien que el primogènit n’heretaria el cognom, les propietats i l’escut d’armes, motiu pel qual el 25 d’agost de 1528 el primer descendent mascle va rebre el nom de Lluís de Requesens i de Zúñiga.

Pocs anys després, al començament del 1535, el seu pare fou nomenat preceptor del príncep Felip i es va endur el fill a la cort de Madrid, on es va convertir en patge –i amic de jocs i estudis– del futur monarca. No és pas estrany que Lluís de Requesens, criat dins la monarquia, amb l’entrada a la vida adulta i l’accés al tron de Felip (1556) rebés missions de gran importància. En el terreny diplomàtic, fou nomenat el 1563 ambaixador a Roma amb l’encàrrec, reeixit, d’intercedir perquè s’acabés elegint Pius V com a papa. I, en el camp militar, va comandar amb èxit la repressió a sang i foc de la rebel·lió dels moriscs a les Alpujarras, entre el 1568 i el 1571.

El mateix any 1571, amb la gran i heterogènia Santa Aliança promoguda per Pius V contra els turcs, el noble català va ser ni més ni menys que la punta de llança de la victòria a la famosa batalla de Lepant, amb el càrrec de lloctinent general de mar i la funció de supervisar –com a tutor– el comandament del jove germanastre de Felip II, Joan d’Àustria. Amb tants bons serveis prestats en fets d’armes, la monarquia el va voler recompensar el 1572 amb el càrrec de governador del Milanesat, però gairebé només va tenir temps de topar-hi amb el cardenal Carles Borromeo, que el va excomunicar: les urgències bèl·liques d’un imperi que començava a fer aigües a Europa el reclamaven als Països Baixos.

A contracor, Lluís de Requesens es va plantar el 1573 al territori hispànic més ric i, alhora, més revoltat, just al començament de l’anomenada guerra dels Vuitanta Anys. El gran duc d’Alba, governador de Flandes fins aleshores i obligat a tornar a Madrid, li va cedir unes terres plenes d’odi contra la monarquia pels abusos militars i econòmics, a més de religiosos, en un moment d’auge imparable del calvinisme en aquelles contrades. El baró de Molins i Martorell va mirar de posar-hi pau proposant un perdó general als rebels, la retirada d’alguns imposts impopulars i l’abolició del Tribunal dels Tumults, símbol de la repressió. Però ni amb totes aquestes mesures no va poder aturar les escaramusses i topades, com la batalla de Mook del 14 d’abril de 1574, en què els terços hispànics, amb el general Sancho Dávila al capdavant, van aconseguir una victòria destacada contra les tropes dirigides per Lluís i Enric de Nassau.

Semblava un cop decisiu i ben favorable al nou governador, la mort en combat dels germans del cap de la revolta contra la corona, Guillem d’Orange, però l’amotinament dels soldats hispànics –la majoria dels quals, reclutats fora de la península ibèrica– per l’impagament reiterat dels sous, va canviar la sort de Requesens: malgrat que va aconseguir amb molt d’esforç de pagar als seus soldats i d’establir negociacions amb els rebels neerlandesos, el noble català es va morir, exhaust, el 5 de març de 1576 a Brussel·les, a quaranta-set anys. Traslladat a Barcelona l’any següent, fou enterrat a la capella de l’antic Palau Reial Menor, propietat de la família.

I una mica més: De la llarga llista de personatges il·lustres de la nissaga Requesens, a més d’en Lluís i el seu germà Juan de Zúñiga y Requeséns (1536-1586), que va exercir també d’ambaixador a Roma i de virrei de Nàpols, cal destacar la seva mare, Estefania de Requesens i Roís de Liori (entre 1501 i 1508-1549), una dona erudita i molt cultivada que va deixar un preciós epistolari en català de la cort estant, entre el 1534 i el 1540, que constitueix un tresor per al coneixement de la vida quotidiana, les relacions familiars, la gestió patrimonial, la llengua i la política del seu temps.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fins el mes de juny vinent, el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona programa la primera gran exposició internacional centrada en el poble ainu, un grup ètnic molt amenaçat que viu al nord de Honshu i a l’illa d’Hokkaido, a la zona septentrional del Japó, a més de les Kurils, en una part de Sakhalín i al terç inferior de la península de Kamtxatka. Que el museu del carrer de Montcada s’hi hagi interessat té molt a veure amb l’escultor, pintor, fotògraf i col·leccionista barceloní Eudald Serra i Güell (1911-2002), que al final d’una llarga estada al Japó, el juny del 1947, va conviure amb aquest poble i se’n va enamorar.

Aquest enamorament, de fet, s’explica ara mateix en una exposició paral·lela que el Museu Nacional Ainu de Shiraoi –col·laborador de la mostra Aynu. Una cultura indígena del Japó a Barcelona– dedica, com un mirall, a la trobada de fa gairebé vuitanta anys entre l’escultor surrealista català i els ainu. De fet, aquell contacte breu, però intens (n’han restat moltes fotografies, dibuixos, retrats i objectes), fou el germen de l’interès de Serra per l’antropologia i per les cultures del món, a més de l’origen de les futures i fructíferes col·laboracions de l’artista viatger amb el Museu Etnològic de Barcelona.

La combinació de l’art i els viatges el va acompanyar, d’una manera o una altra, gairebé tota la vida. Nascut a l’Eixample de Barcelona el 1911, Serra va començar gairebé al mateix temps la formació artística –com a deixeble de l’escultor avantguardista Àngel Ferrant Vázquez i integrant dels Amics de l’Art Nou (ADLAN)– i la passió per l’excursionisme: el 1929 ingressava a l’Escola d’Arts i Oficis i de Belles Arts de Barcelona i l’any següent esdevenia soci del Centre Excursionista de Catalunya. Seguint la inquietud artística i cultural, aviat va començar a travessar fronteres: el 1932 visitava el taller del pintor i escultor Juli González i Pellicer a París, i entre els mesos d’abril i maig del 1934, saltava fins a Berlín, Sant Petersburg i Moscou i tot.

El 1935, amb una viva avidesa de voltar món i amb la idea fixa d’anar com més lluny millor, li va sorgir l’oportunitat d’embarcar-se cap a una destinació que li sonava del tot exòtica i que, sense saber-ho, li marcaria la vida: el Japó. A vint-i-quatre anys, doncs, es va establir a la ciutat de Kobe, on vivien uns coneguts de Ferrant, i fent algunes feinetes i modelant amb fang molts caps de coreans –ben nombrosos a la zona on vivia i veritables pàries de la societat japonesa– va acabar fent arrels i amistats en un país que li va permetre d’estalviar-se la guerra del 1936-1939, sí, però no la mundial del 1939-1945, amb el Japó imperial integrat dins l’eix del mal.

La llarga estada a l’arxipèlag japonès, que va incloure la incursió reveladora a les terres septentrionals dels ainu, es va acabar el 1948 quan es va assabentar de la mort de la mare. A més d’haver acumulat un bagatge artístic i humà impagable, amb una passió renovada per la ceràmica i una nova atracció per l’etnologia, també en va tornar amb una dona –filla de japonès i francesa– i una filla. És evident que l’eixamplament de mires experimentat vivint tretze anys a l’altre extrem del planeta contrastava excessivament amb la Barcelona grisa i tancada sota el règim de Franco. Però, sortosament, dos personatges el van socórrer a temps: l’historiador August Panyella i Gómez (1921-1999), que com a director del Museu Etnològic de Barcelona, acabat de crear, volia saber-ho tot, de l’experiència japonesa; i l’industrial químic i mecenes Albert Folch i Rusiñol (1922-1988), entestat a fer créixer la seva col·lecció privada d’art primitiu.

El mateix 1948 naixia, de cop i volta, una relació d’amistat intensa entre tots tres que es va traduir en moltíssims viatges per una bona part del planeta (Austràlia, Cambotja, la Costa d’Ivori, Etiòpia, les Fiji i les Filipines, Hawaii, Malàisia, el Marroc, el Nepal, Nova Guinea, el Perú, la Polinèsia…) a la recerca de peces artístiques i coneixements (o “rastres de vida”, com en deia) que es van anar integrant progressivament en les col·leccions de la Fundació Folch –de la qual Serra fou director tècnic– i de l’Etnològic.

I una mica més: Al costat de la mostra dedicada a l’encontre ara fa vuit dècades d’Eudald Serra amb el poble ainu, que es pot veure a l’illa septentrional d’Hokkaido, en aquests moments hi ha una altra exposició al Museu Yoku Moku de la capital japonesa, Tòquio, que aplega tot un seguit de peces ceràmiques dels artistes Miquel Barceló, Joan Miró i Pablo Picasso. Es titula Devotion to Catalunya.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Si el 2014 es va commemorar amb nombrosos actes, publicacions i iniciatives de tota mena el tricentenari de la resistència catalana en la guerra de Successió al tron hispànic fins a l’entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, l’11 de setembre de 1714, aquest diumenge toca recordar els tres segles exactes de la mort del comandant suprem de les forces defensores a ultrança de la capital del Principat durant aquells catorze mesos interminables de setge: Antoni de Villarroel i Peláez (1656-1726).

Toca, sobretot, perquè així com la figura de Rafael Casanova i Comes (ca. 1660-1743), conseller en cap de Barcelona i màxima autoritat del bàndol austriacista en el tram final del conflicte, és ben reconeguda amb estàtues, carrers i places a Barcelona i per tot Catalunya, la de Villarroel passa molt més inadvertida: a la ciutat que va defensar fins a l’últim moment, hi té un sol carrer dedicat a l’Eixample… a les plaques del qual, per cert, durant molts anys es va indicar malament tant el lloc com la data de defunció.

Antoni de Villarroel, un personatge polièdric quant a orígens i a bandositats, es podria dir que fou estrictament lleial a la seva condició de militar, una vocació heretada del pare, Francisco de Villarroel, nascut a Villanueva de los Infantes. Aquest darrer, seguint la carrera militar, fou destinat en un moment determinat a Barcelona, motiu pel qual el seu fill Antoni fou batejat el 4 de desembre de 1656 a la catedral de la ciutat. Després d’haver cursat estudis d’infanteria i d’haver passat per guarnicions de Madrid i Ceuta, el 1697 fou enviat a defensar Barcelona del setge francès en el context de la guerra dels Nou Anys. Amb el canvi de segle i la mort sense descendència del monarca Carles II, Villarroel no va dubtar a acatar-ne el testament i retre fidelitat al candidat francès a la successió, Felip V.

Enquadrat en l’exèrcit borbònic, doncs, entre el 1705 i el 1706 va voltar pel Regne de Nàpols, d’on va tornar a la península ibèrica amb el grau de tinent general per participar, a les ordres del duc d’Orleans, en la presa d’Almansa, Requena, València, Balaguer i Lleida, el 1707, a més de la de Tortosa, l’any següent. Però la desconfiança creixent respecte de la capacitat de governar de Felip de Borbó el va empènyer no sols a involucrar-se en una conjura fallida, sinó també a passar finalment al bàndol austriacista, el 1710.

A les ordres de Carles III, que el va nomenar tinent mariscal, es va estrenar al front de l’Aragó, on ben aviat fou capturat de resultes de la derrota a la batalla de Brihuega-Villaviciosa i empresonat un any, fins que va obtenir la llibertat en un bescanvi d’oficials. Amb la signatura dels tractats d’Utrecht (1713), que van representar la retirada d’Anglaterra del conflicte i l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, Villarroel va assumir el comandament suprem de les forces catalanes i es va fer càrrec de la darrera defensa de Barcelona, en una situació molt desfavorable respecte de la superioritat borbònica. Tot i això, entre el 1713 i el 1714 va intentar algunes operacions i sortides per a trencar el setge, sense èxit. Per aquest motiu, amb algunes escletxes ja obertes a les muralles, va aconsellar la capitulació de la ciutat, cosa que Casanova i la resta de consellers no van acceptar. Les desavinences no van impedir que, l’11 de setembre de 1714, participés en primera línia en la defensa de la ciutat fins a caure ferit.

Amb la caiguda de la ciutat, el duc de Berwick no va respectar les garanties donades als vint-i-cinc caps militars de Barcelona i els va començar a detenir al final de setembre. Un mes després, Villarroel era embarcat cap a Alacant. I el 20 de novembre, fou enviat cap al castell de San Antón de la Corunya, fortament custodiat, on va arribar l’11 de gener de 1715 i ja no en va sortir mai més. I això que ho va intentar i quasi ho va aconseguir.

Malgrat la guàrdia a la fortalesa gallega, reforçada a causa de la presència de Villarroel i cinc represaliats més del setge de Barcelona (el general Miquel de Ramon Tord, els coronels Pere Vinyals Verguer i Antonio del Castillo Chirino, el tinent coronel Eudald Mas Duran i el sergent major Juan Sebastián Soro), l’enviament i la recepció de cartes i diners d’amagat via Portugal foren fluids els primers anys gràcies al suborn d’un tinent i la col·laboració més o menys directa de la guarnició. La situació va canviar dràsticament el 1717, amb la descoberta d’un pla de fugida de Villarroel i l’enduriment consegüent de les condicions de captiveri. Però, tot i això, encara va poder mantenir esporàdicament correspondència secreta, amb l’ajut dels granaders que el custodiaven. Quan les autoritats van descobrir aquests contactes, l’estiu del 1724, van decidir de canviar tota la guàrdia del castell.

Només la signatura del tractat de Viena, el 15 de setembre de 1725, que esmentava a l’article novè la llibertat dels presoners polítics de la guerra de Successió, va posar fi a l’empresonament penós dels sis militars austriacistes a la Corunya, que el 20 d’octubre van poder començar a sortir cap a Viena. A Villarroel, la clemència li va arribar massa tard, atès que tenia una salut greument afeblida a causa de les duríssimes condicions d’empresonament just arran de mar. Va provar d’organitzar la marxa cap a la cort imperial, és veritat, però el 22 de febrer de 1726 el seu cos va dir prou.

En aquests termes n’informava Mateo Gudiel Sedeño a les autoritats borbòniques: “Corresponde a mi obligación y reconocimiento el hacer sabedor a VS, como el día 22 del pasado mes de febrero fue Dios gustoso llevárselo a mejor vida, en el mismo paraje de su libertad, habiendo estado desde el punto de ella postrado en la cama, efecto de once años de prisión en el calabozo de aquel castillo. Enterráronle a expensas de la caridad e diferentes que han expuesto su palabra y personas a la satisfacción del funeral y deuda, por no haber tenido el difunto con que se ejecutara”.

I una mica més: La data de la mort d’Antoni de Villarroel, aquest diumenge fa just tres segles, la van descobrir el 2009 els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, autors de 25 presos polítics del 1714 (un dels llibrets imprescindibles de la col·lecció Episodis de la Història, de l’Editorial Dalmau), en què parlen dels personatges que van defensar les llibertats i les constitucions del Principat fins el darrer moment i que, a conseqüència de la derrota, van experimentar directament “la duresa i la inflexibilitat de la repressió borbònica del 1714”.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

D’entre els carnavals que arrenquen aquests dies una mica per tot el món, no hi ha dubte que el que té més anomenada (amb permís del de Venècia) és el de Rio de Janeiro, al Brasil. Documentat d’ençà del 1723, és la festa per antonomàsia amb els balls luxuriosos, les comparses quilomètriques, les disfresses fastuoses i el famós sambòdrom. Però no sempre ha estat així, és clar. Hi va haver una època, no tan llunyana, en què el carnaval carioca era molt diferent de com és ara: hi havia un carnaval de carrer, popular, molt influït per l’estètica europea, i en paral·lel un carnaval elitista, de grans instal·lacions, reclòs a l’interior d’hotels i salons de festa de l’aristocràcia local.

Va ser un català d’arrels republicanes, represaliat per la dictadura i cansat de la grisor del franquisme, qui a la segona meitat del segle XX va capgirar del tot el carnaval de Rio, en termes artístics i socials, tot introduint ballarins de samba i figures emblemàtiques del carrer al sofisticat hotel Copacabana Palace i, alhora, traslladant els aires, vestits i balls dels grans salons aristocràtics a l’asfalt de les avingudes Rio Branco i Presidente Vargas. I no sols això: enamorat del Brasil d’ençà que hi va desembarcar el 1952 amb la família, també va ser un dels artífexs a rescatar la riquesa del folklore local i incloure-la en la imatge del carnaval de Rio i, de retruc, en l’imaginari col·lectiu brasiler.

Aquest català era Pere Benet i Domingo, nascut el 1914 a Tortosa en una família de fortes conviccions democràtiques. Ell mateix va participar en la guerra del 1936-39 en defensa de la República, en la qual fou ferit dues vegades. Però pitjor fou la derrota: pas per un camp de concentració, repetició del servei militar, confiscació de béns de tota la família… Quan va poder sortir del pou de la repressió, va decidir d’entrar a l’Escola de Belles Arts, un somni que arrossegava de feia temps i que, per a complaure els pares, havia deixat aparcat en benefici dels estudis d’arquitectura.

El 1952, tip de la grisor criminal del règim franquista i enlluernat per la llum i l’exuberància que transmetia la ciutat de Rio als films de l’actriu i cantant portuguesa Carmen Miranda, no s’ho va pensar dues vegades: juntament amb la seva dona, la pedagoga Conxita Domingo Borrell, i el seu primer fill, es va exiliar a la ciutat brasilera, al barri d’Urca. I allà, a més d’enamorar-se d’un país a anys llum de la Catalunya sota la dictadura i de continuar la trajectòria pictòrica que havia començat a Barcelona, va descobrir amb joia que, professionalment, les seves qualitats duals –la llibertat de l’artista i la precisió de l’arquitecte– podien contribuir decisivament a revolucionar el carnaval carioca, en contingut i forma. Signant les decoracions majestuoses de les grans sales de ball i, paral·lelament, les escenografies al carrer encarregades per les autoritats municipals, Pere Benet va anticipar la fastuositat de les desfilades lluminoses i musicals actuals.

Malgrat aquest pes específic en la indústria festiva de Rio, la figura de Benet resta força desconeguda a la ciutat adoptiva, motiu pel qual fa més de quinze anys va obrir la porta l’habitatge familiar als peus del Pão de Açúcar, convertit en un espai d’exposicions i centre de memòria històrica, però també de tallers, tertúlies, residències temporals i intercanvis amb Catalunya, en record d’un artista compromès que es va apagar el 1969, prematurament i significativament, quan el Copacabana Palace va fer fallida i començava una dictadura al Brasil.

I una mica més: La Casa Benet Domingo és impulsada sobretot per la seva filla, Pilar Domingo, i una néta, Maria Matina. A més de la relació familiar, totes dues també són artistes, com el fill d’en Pere nascut a Catalunya, Pedro Benet. Així, doncs, a la casa del barri d’Urca s’apleguen tres generacions d’artistes amb arrels tortosines.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El 2022, la periodista i escriptora Gisela Marziotta va publicar Las primeras. Mujeres que hicieron historia, un llibre que retrata una vintena llarga d’argentines que van trencar les rígides estructures socials de la seva època i, cadascuna a la seva manera, van lluitar per un espai que abans d’elles havia estat vedat a les dones. “El llibre és un reconeixement a totes les dones que van transformar la seva vida en una proesa, en una bandera de lluita, en un crit, en un somni”, diu l’autora al pròleg.

Proesa, lluita, crit i somni són els trets quasi exactes que defineixen la gesta tràgica que va protagonitzar una filla de mallorquins el 12 de febrer de 1947, just el dia que feia vint-i-dos anys, al cim d’Amèrica, l’Aconcagua. Maria Canals (1925-1947), filla dels sollerics Salvador Canals Frau i Margarita Vicens Mayol, havia nascut a Frankfurt del Main (Alemanya), on el pare va acabar els estudis d’antropologia. Cinc anys després, el 1930, tota la família es va traslladar a viure a l’Argentina, on Salvador Canals va ocupar places docents a les universitats de Buenos Aires i Tucumán. Finalment, va entrar a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, on va desenvolupar una trajectòria destacada i va fundar l’Institut d’Etnologia Americana. Al mateix campus va tractar, curiosament, amb el filòleg Joan Coromines, que també hi va ocupar càtedra al començament dels anys 1940 i hi va fundar, en el seu cas, un institut de lingüística que encara porta el seu nom.

A Mendoza, la porta de l’Aconcagua del vessant argentí, la filla del professor Canals va començar a estudiar filosofia i lletres i, en paral·lel, va entrar en contacte amb els ambients de l’excursionisme local, com a sòcia del Club Andinista Mendoza. Els primers passos de la Mausy (rateta, en alemany), el nom afectuós que va rebre dels companys d’aquest centre veterà fundat el 1935, van ser sortides a muntanyes de la pre-serralada andina: Melocotón (2.080 m), Áspero (2.252 m), Arco (1.676 m), Mogotes Colorados (2.650 m), La Cruz (2.740 m), Alfalfar (2.503 m)… I, ben aviat, va començar a atacar la serralada andina, amb l’ascensió documentada al Cerro Pablo Franke (5.190 m) el 17 de desembre de 1944. El 13 d’octubre de 1945 va pujar al Cerro Loma Amarilla (5.200 m) i, més tard, al Cerro Colorado (5.400 m), tal com detalla Carles Capellas i Cabanes, del Servei General d’Informació de Muntanya, en un article recent dedicat a la seva figura a la Revista Muntanya del CEC.

La majoria de sortides, Canals les feia amb companys del Club Andinista Mendoza, com ara Manuel Pacheco, Francisco Ibáñez i José Colli, que esdevindria el seu promès. Tots ells la van acompanyar, justament, en l’ascensió al Cerro El Plata (6.310 m) el 26 de maig de 1945, que la va catapultar en l’andinisme perquè va ser la primera vegada que fou coronat per una dona. Joan Coromines, excursionista empedreït, va pujar-hi curiosament el 3 de novembre d’aquell mateix any. Entre els alpinistes de la zona, val a dir, el Cerro El Plata és considerat l’antesala abans d’afrontar el cim més alt del continent, l’Aconcagua. Va ser així en el cas de la nostra protagonista.

Maria Canals i José Colli havien fet la promesa de contraure matrimoni una volta haguessin assolit els 6.962 metres de l’Aconcagua, un objectiu que es van marcar l’estiu austral del 1947. Acompanyats per Manuel Pacheco, Simón Lais i Caldwill King, a més de Juan Maas i Andrés Núñez, el dia 6 de febrer d’aquell any van sortir de Plaza de Mulas en direcció a Nido de Cóndores. El 12 de febrer, el dia del vint-i-dosè aniversari de la Mausy, la parella va arribar al cim, al límit de les seves forces, i en el descens van protagonitzar un dels drames més èpics d’aquella època. El cansament i les condicions dures de la baixada van deixar exhausta Maria Canals, que es va morir als braços de Colli.

En poques hores de diferència, la noia havia completat la segona ascensió femenina de l’Aconcagua, rere la francesa Adrianne Bance el 1940, i alhora s’havia convertit en el dotzè andinista que hi perdia la vida d’ençà del 1926, data de la primera mort enregistrada. Maria Canals, com continua explicant Capellas, fou enterrada al cementiri dels Andinistes prop de Puente del Inca, al costat de les altres víctimes de l’època heroica de la conquesta de l’Aconcagua, sense cap làpida que la recordi. Però el seu nom afectuós, Mausy, sí que és ben present, encara ara, en un cim de 4.550 metres del Cordón del Plata i en un refugi del Club Andinista Mendoza a Vallecitos, considerat una bona base per a fer ascensos a tota la serralada.

I una mica més: A les pàgines del llibre de Gisela Marziotta, a més d’un esment a la gesta andinista de Maria Canals, també apareix descrita la marca important que va deixar la científica Carmen Pujals, filla de pares catalans, tant al Museu de Ciències Naturals de Buenos Aires com a l’Antàrtida durant la segona meitat del segle XX. En vam parlar en aquest article ara fa un any.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El primer de febrer de 1926, el cinquè president de la República de Cuba, Gerardo Machado y Morales (1871-1939), va posar la primera pedra d’una presó colossal al sud de l’Havana, a l’illa de Pinos (l’actual Isla de la Juventud). L’anomenat Presidio Modelo era un conjunt de cinc grans edificis panòptics, amb capacitat per a cinc mil presos, que encara ara es manté dret a quatre quilòmetres de la capital de l’illa, Nueva Gerona. La construcció, que va trigar cinc anys llargs, es va encarregar inicialment al mestre d’obra Marcos Perera, seguint el model del centre penitenciari de Joilet, a l’estat nord-americà d’Illinois, famós també per haver estat la localització de la primera temporada de la sèrie Prison Break.

D’ençà de l’obertura al començament de la dècada de 1930, la principal presó cubana va acollir milers de presos comuns, però també alguns centenars de presoners alemanys, japonesos i italians capturats a la Segona Guerra Mundial. I, durant les dictadures de Machado i de Fulgencio Batista, és clar, hi foren tancats nombrosos presoners polítics, com ara els futurs presidents cubans Ramón Grau San Martín, Carlos Prío Socarrás, Fidel Castro i Raúl Castro. Els dos últims, val a dir, hi foren internats en un dels pavellons de l’hospital penitenciari gairebé dos anys per l’intent d’assalt fallit a la caserna Moncada de Santiago de Cuba, el 26 de juliol de 1953, el primer pas de l’anomenada revolució cubana.

Entre la fugida de Batista de Cuba el 1959 i el tancament definitiu de la presó, el 1967, no cal dir que per les seves cel·les també van passar tota mena d’opositors al govern de Fidel Castro, que el 1973 va ordenar de museïtzar l’espai on havia estat tancat amb la resta de moncadistes i el 1978 va fer declarar el Presidio Modelo monument nacional. La museïtzació, primer, i la monumentalització, després, no van aconseguir d’esborrar la llegenda negra que, durant les quasi quatre dècades de funcionament, va perseguir una presó que fou ben sovint de tot, menys modèlica, ja fos per la superpoblació de les instal·lacions o pels maltractaments sistemàtics contra els reclusos.

En va deixar constància escrita, d’ençà del primer moment, l’escriptor i periodista Pablo de la Torriente Brau (1901-1936), implicat en el Comitè de Revolucionaris Antiimperialistes Cubans i el Cercle d’Estudis Antonio Guiteras i amb vincles familiars amb Mataró, que hi fou tancat durant un centenar de dies l’any 1931. La seva experiència entre les parets sinistres de la presó, la va plasmar al recull d’articles La isla de los 500 asesinatos i sobretot al llibre Presidio Modelo, on va detallar els abusos, brutalitats i crims que s’hi van cometre amb el primer director del centre, el comandant Pedro Abraham Castells (1886-1944), de record infaust i també amb cognom d’ascendència catalana.

El compromís polític i social de Pablo la Torriente Brau es va tornar a demostrar poc després, quan va decidir d’embarcar-se cap a Barcelona per cobrir com a corresponsal la guerra del 1936-1939. A més d’escriure cròniques, es va fer milicià i fou nomenat ben aviat comissari polític a la primera Brigada Mòbil de Xoc a Madrid, on va projectar amb el poeta oriolà Miguel Hernández de publicar el diari de la brigada, organitzar-hi una biblioteca i dotar cada companyia d’un mestre per a ensenyar als milicians. Però el 19 de desembre de 1936, en la batalla de Majadahonda, un tret el va matar lluny de la seva terra de naixement, Puerto Rico, i de la d’adopció, Cuba. Fou precisament un altre brigadista cubà, Policarpo Candón Guillén, qui va poder recuperar-ne el cadàver i traslladar-lo, al cap d’uns quants mesos, a un nínxol provisional al cementiri barceloní de Montjuïc, tot esperant la repatriació per mar cap a Cuba. Però amb l’ocupació franquista de Barcelona, les noves autoritats feixistes el van acabar enterrant en una fossa comuna al mateix cementiri.

I una mica més: Abans de l’obertura del Presidio Modelo a l’illa de Pinos, cal recordar que el poeta, periodista i llibertador cubà amb arrels valencianes José Martí Pérez (1853-1895) hi fou deportat una temporada per les autoritats espanyoles a Cuba. Gràcies a la intercessió d’un ciutadà tarragoní, Josep Maria Sardà i Gironella, en compte de residir a la colònia penal de Nueva Gerona, Martí fou acollit a la finca que, el 1868, havia adquirit a un parell de quilòmetres de la petita capital insular. El Abra, l’única construcció que seguia el patró de les masies catalanes a Cuba, va acollir del 13 d’octubre al 12 de desembre de 1870 el jove revolucionari.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Quasi cinquanta anys després de l’aplicació del pla Cerdà, que va comportar l’enderrocament de les muralles medievals constrenyedores i l’eixamplament urbà pel pla de Barcelona, la ciutat de Melilla, enclavada al Rif, va experimentar un moment molt semblant. Al principi del segle XX, la vella ciutadella va quedar del tot petita per a una ciutat que començava a ser atractiva per al comerç i, sobretot, per a un nombre gens negligible de comerciants catalans, que hi veien possibilitats de negoci. Les autoritats locals van decidir, doncs, d’eixamplar-la extramurs mirant de reüll la quadrícula de carrers barcelonina. Entre els arquitectes que van ajudar a aquesta transformació urbana, es va destacar precisament el nom d’un barceloní, Enric Nieto i Nieto (1880-1954), desembarcat a la ciutat nord-africana el 14 de maig de 1909 amb el vapor Ciudad de Mahón.

Amb un pare mestre d’obres i dos avis fusters, era quasi inevitable que Nieto estudiés a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona al tombant de segle, amb professors de la talla de Lluís Domènech i Montaner i companys de classe com Josep Maria Jujol. En el seu currículum a la capital catalana també se sol destacar que va col·laborar en la construcció de la Casa Milà, una de les obres icòniques d’Antoni Gaudí al passeig de Gràcia. Amb tot aquest bagatge acumulat en ben pocs anys, no és estrany que s’interessés pels seus serveis la creixent i influent comunitat catalana de Melilla, una ciutat portuària que vivia una certa bonança econòmica en el context del Protectorat espanyol al Marroc. Les enormes possibilitats que oferia la creació d’una eixampla van cristal·litzar, amb l’ajut de Nieto, en una florida espectacular d’edificis amb tocs modernistes per tota la zona nova de la ciutat, que reflectissin l’estatus social i les aspiracions de la nova burgesia local.

És per això que Melilla disposa, actualment, de més de mil cinc-cents edificis classificats entre l’Art Nouveau i l’art déco, cinc-cents dels quals catalogats. I el jove arquitecte barceloní és considerat el responsable principal d’aquesta transformació arquitectònica: es calcula que va signar, tot sol, fins a mil projectes en els quaranta anys d’activitat a la ciutat, entre habitatges particulars, espais públics i edificis religiosos. La primera obra, tota una declaració d’intencions, fou una casa construïda entre el 1910 i el 1911, segons un projecte signat el 7 de desembre de 1909, per al català Manuel Buxedas i Aupí i la seva muller, l’escriptora i infermera Àngela Graupera i Gil. Poc després rebia l’encàrrec de dissenyar la casa de Josep Mascaró i Ràfols, al carrer del General Prim, i també la de Josep Guardiola, a l’avinguda de Cándido Lobera.

La Casa de David J. Melul, considerada l’obra mestra del modernisme floral de Melilla, també és de factura seva, a més de la vistosa Casa de Rafael Rico Albert, que porta el nom del propietari de l’antic teatre Kursaal de la ciutat, nascut a Villena (Alt Vinalopó). En el camp dels edificis públics, a més de l’economat militar (Casa Tortosa), l’encàrrec principal fou sens dubte l’imponent Palau de l’Assemblea, que actualment és la seu de l’Ajuntament de Melilla. I en el terreny de l’arquitectura religiosa, va signar fa cent anys el projecte de la Casa de Yamín Benarroch, que acull la sinagoga Or Zoruah, i el de la Mesquita Central, construïda entre el 1945 i el 1947, just abans de jubilar-se. A setanta-quatre anys, el 20 de gener de 1954 es va morir, a causa d’una insuficiència cardíaca, havent deixat un llegat inesborrable al nord de l’Àfrica.

I una mica més: Pel centenari de l’arribada a Melilla, la Fundación Melilla Ciudad Monumental va publicar el llibre Enrique Nieto: un paseo por su arquitectura (2010), de Salvador Gallego Aranda, que conté amb detall una bona part de la seva obra a la ciutat; i l’Assemblea de Melilla va encarregar a l’artista local Mustafa Arruf una estàtua de bronze de mida natural dedicada a un dels fills adoptius més il·lustres de la ciutat. El monument a l’arquitecte Enric Nieto és situat al cor de l’Eixample Modernista de Melilla. A ben pocs metres, val a dir, es va aixecar el 1941 un monument a la victòria franquista en la guerra del 1936-1939, amb els noms en plaques de marbre dels falangistes caiguts al front. Tot i que modernament se n’han retirat alguns dels elements i símbols feixistes que l’ornaven, la retirada total no s’ha executat, entre més arguments, pel fet que rere l’esbós i les obres del monument hi havia Enric Nieto, ja aleshores arquitecte municipal de Melilla.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Delémont, la capital del cantó helvètic del Jura, és una ciutat plàcida de tan sols 12.000 habitants envoltada de verd. Però durant unes quantes dècades del segle XX, va ser l’epicentre de la reivindicació per a separar el Jura francòfon del cantó de Berna, germanòfon. L’anomenada qüestió jurassiana clavava les arrels amb uns primers moviments secessionistes just abans de la Gran Guerra i sobretot amb l’eclosió d’un potent moviment independentista després de la Segona Guerra Mundial, i tot plegat va culminar amb un referèndum el 23 de juny de 1974 que va establir les bases de la República i Cantó del Jura actuals. Per això, doncs, el carrer principal (amb l’església, la casa de la vila, el museu jurassià i el castell) es diu Rue du 23-Juin i sol ser engalanat tot l’any amb banderes blanques i vermelles del Jura. I per això, també, en un extrem del centre històric trobem l’edifici que aplega el parlament i el govern del Jura.

A quatre passos literals de la petita seu, a l’anomenada porta del Llop, hi ha un dels racons més fotogènics de Delémont: a la cruïlla entre els carrers de l’Hospital i de la Prefectura, on hi ha plantada la font del Lleó, s’alça un establiment centenari envoltat d’arbres arrenglerats, el Café d’Espagne. A la façana principal, al costat mateix del nom del local, hi ha en lletres ben grosses el del fundador, J. Bassegoda, una inscripció que es repeteix a la paret lateral del cafè, decorada amb un fresc d’estil art nouveau: “J. Bassegoda. Commerce de vins & liqueurs. Gros-detail.” Per saber qui és aquest vinater amb cognom català cal anar fins a Espolla. En aquest municipi de bones vinyes i oliveres a l’Alt Empordà va néixer, el 6 d’abril de 1855, Joan Bassegoda i Forch, que va emigrar cap a terres helvètiques el 1883, just quan la fil·loxera ja havia arrasat els ceps de la comarca, seguint els passos d’un germà seu.

Però així com Jaume Bassegoda va obrir una vinateria el 1882 a Chaux-de-Fonds, al cantó de Neuchâtel, en Joan va establir el seu comerç de vins i licors a l’engròs i al detall setanta quilòmetres més al nord, a l’antiga taverna Le Sauvage de Delémont, que va rebatejar com a Café d’Espagne. El 1896, Bassegoda i la seva dona, Marie Hortense Koeng (1865-1943), van rebre l’autorització de plantar uns quants arbres d’ombra a la terrassa del bar, que encara viuen més d’un segle després, i el 1905 va encarregar als pintors Louis Ossola i Angèle Parietti la decoració neobarroca i modernista tan característica de les façanes principal i sobretot lateral. No en va poder gaudir gaire, perquè Joan Bassegoda es va morir el 17 de setembre de 1909, a cinquanta-quatre anys. Però el negoci va sobreviure gràcies a la vídua, primer (1909), i als fills del matrimoni, Alfons i Ferran, després (1912). El 1946, tres anys després de la mort de la dona, l’establiment encara comerciava amb vins amb el nom de Bassegoda.

La presència d’un vinater empordanès a Suïssa no és anecdòtica ni testimonial, com podria semblar a primer cop d’ull, sinó que representa, de fet, la punta de l’iceberg d’una veritable diàspora comercial catalana, en paraules del professor Miquel Gutiérrez i Poch, en terres de l’Europa central al tombant del segle XX. En contrast amb les conegudes i estudiades xarxes d’exportació i distribució de vins de la península Ibèrica als mercats francès, britànic i llatinoamericà, la miríada de petites tavernes, vinateries i cellers (Weinhalle) regentats gairebé en règim de monopoli per catalans a Alemanya, Àustria, Suïssa i Txèquia ha passat molt més inadvertida, malgrat la seva importància sobretot en el començament de la recuperació postfil·loxèrica.

Respecte de l’origen dels membres d’aquesta xarxa, segons Gutiérrez, es poden distingir dues etapes. A la primera, el darrer terç del segle XIX, les Weinhalle obertes foren impulsades principalment per emigrants de l’Empordà com ara els Bassegoda, probablement pels contactes previs entre la comarca i les terres germàniques pel negoci del suro. A la segona etapa, al començament del segle XX, el predomini empordanès (i, secundàriament, del Baix Llobregat) va davallar en favor de comarques d’intensa especialització vitícola i que havien patit l’estrall fil·loxèric, com ara l’Alt Penedès, el Baix Penedès i l’Alt Urgell, a més de l’Anoia, el Baix Camp i el Priorat.

I una mica més: La vinya continua essent present al municipi d’Espolla, amb un celler cooperatiu en funcionament d’ençà del 1931. Però també hi ha una gran tradició de conreu d’olivera. Precisament diumenge s’hi fa la 29a Fira de l’Oli i l’Olivera, amb tota mena d’activitats divulgatives i culturals al voltant d’aquest producte emblemàtic del poble.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

A la part més alta de Mònegue, just a tocar del Jardí Exòtic, hi ha la flamant seu de l’Institut Audiovisual Monegasc, on es desen milers i milers de fotografies històriques, cintes i vídeos relacionats amb el petit principat de la família Grimaldi. Un dels fons més interessants i valuosos de la filmoteca local és sens dubte el del Cinéam, un club de cineastes amateurs fundat el 1951 i que enguany celebra el setanta-cinquè aniversari amb una exposició al vestíbul de l’institut. La importància de l’entitat es deu, sobretot, al fet que els materials conservats dels seus membres permeten de documentar gràficament la transformació radical –social, urbanística, cultural, econòmica…– que va experimentar aquesta minúscula ciutat estat a la segona meitat del segle XX, durant el regnat del príncep Rainier III.

Un dels socis més actius del Cinéam, d’ençà del primer moment, fou Ramon Badia (1915-1995). La seva fal·lera pel cinema es pot explicar per motius personals, atès que fou durant molts anys actor de teatre i va participar en força films casolans. També s’hi poden trobar factors professionals, atès que, després d’haver regentat una coneguda botiga de joguines a Mònegue, es va fer càrrec amb la seva dona Cilette de l’estudi de fotografia del seu sogre –Joseph Tournay– i va tenir contacte directe, doncs, tant amb el material cinematogràfic com amb pràcticament tots els cineastes amateurs que hi passaven. I encara hi podem afegir una raó més: no es pot descartar que, en la tirada pel cel·luloide, també hi hagués intervingut poc o molt el seu pare, un personatge amb una vida digna de film.

Tal com ens indica el registre de naixement de Ramon Badia, el primer de febrer de 1915 a la Vil·la Panorama de la rue des Giroflées, el seu pare era un súbdit cubà, Ramon Badia Abreu, establert gairebé per atzar a la Costa d’Atzur. De fet, quasi també per casualitat, ell havia vist la llum al bell mig del Carib, perquè els seus pares, Ramon Badia i Caterina Abreu, eren de Benavarri (Ribagorça). Però, com molta gent el primer terç del segle XIX, les necessitats els devien empènyer a cercar millors oportunitats a Cuba, encara sota l’òrbita de Madrid. I sembla que en van trobar prou ràpidament, atès que en poc temps ja constaven com a propietaris d’una plantació important de canya de sucre, la Finca Voladoras, situada a la comuna de Rodas, a la província de Cienfuegos.

Fou a la veïna ciutat de Santa Clara on va néixer el seu únic fill, l’esmentat Ramon Badia Abreu, el 14 de novembre de 1862. I ben aviat van començar els revolts en la seva vida: essent tot just un infant, una epidèmia de febre groga es va endur els seus pares. Orfe i sense més família a Cuba, el van internar –sota tutela– en un convent de jesuïtes a Espanya fins que no assolís la majoria d’edat. En aquest període personalment dur, es va formar en el camp de la química, amb tanta mala sort que, en un experiment, una explosió accidental el va ferir a les galtes i el coll. D’aleshores ençà, va dur sempre una barba espessa…

Amb el diploma sota el braç i les cicatrius de la vida al cor i al cos, va tornar a Cuba amb la intenció de recuperar l’ànim i sobretot l’explotació de sucre dels pares, amb una sort inicial força semblant. Va desenvolupar amb encert les terres heretades i, entre collita i collita, el jove Ramon va aprofitar la bona posició econòmica per viatjar per tot el món. Però aquest ritme de vida plàcid i agradable es va aturar en sec el 15 de febrer de 1898 quan, amb l’explosió del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l’Havana, va esclatar de retruc la guerra entre els EUA i Espanya. Una de les batalles destacades d’aquell conflicte entre potències, amb rerefons insurreccional a l’illa, va tenir lloc precisament a la seva finca, que va quedar arrasada; i ell, ferit greument a l’abdomen. Tenia solament trenta-sis anys quan els metges que li van salvar la vida li van aconsellar de canviar el clima tropical cubà per un altre de més temperat, si volia mantenir la salut.

Va deixar l’explotació de la finca a una societat nord-americana i va sortir a la recerca d’un racó de món on viure, amb hiverns no gaire freds i estius no excessivament calorosos. Mònegue, entre Niça i Menton, li va semblar el lloc ideal: hi va llogar una vil·la a l’est de la ciutat i hi va conèixer una noia dues dècades més jove que ell, l’estanquera Félicité Giordano, amb qui es va casar i el 1915 va tenir l’únic fill, el tercer Ramon de la família. El Ramon Badia cubà, fill del Ramon Badia de Benavarri, es va morir el 10 d’abril de 1933 d’una congestió pulmonar, quan el Ramon Badia monegasc acabava de fer divuit anys. Va deixar a la vídua un milió de francs de l’època –fruit de la venda de la Finca Voladoras, que ja no va tornar a veure mai més–, una petita fortuna que es va reduir considerablement amb la gran depressió econòmica mundial dels anys 1930.

I una mica més: El tercer Ramon Badia, a més de deixar-nos imatges de la vida quotidiana de Mònegue dels anys 1920 a 1980 i de proveir la resta de cineastes amateurs locals amb el seu estudi de Riviera Photo, també va deixar escrita la història atzarosa del seu pare, Ramon Badia Abreu, perquè els seus descendents en conservessin el record. I això ha fet justament el seu fill, José Badia (nascut el 2 de gener de 1945), alt funcionari monegasc ja retirat, cineasta amateur com el seu pare i a qui devem (i agraïm) el relat d’aquest article.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El 1859, amb nocions avançades d’àrab apreses tant a Barcelona com a Madrid i amb estudis en arqueologia i epigrafia àrabs a Londres i París, es va inscriure en una competició organitzada per la Societat Geogràfica parisenca que concedia premi al primer viatger que aconseguís de travessar el desert del Sàhara, d’Algèria fins al Senegal, passant per Timbuctú. No s’ho va pensar dues vegades i es va embarcar cap a Orà. Però, quan es va adonar que hi havia uns quants competidors força més avançats, va tornar a fer un canvi de rumb dràstic: es va dirigir cap a Tànger per a oferir els seus serveis al soldà, que just després de l’anomenada guerra de l’Àfrica cercava oficials europeus per a modernitzar la seva guàrdia. Amb el sobrenom de Caïd Ismail, Gatell va participar com a comandant d’artilleria en unes quantes campanyes militars de càstig contra sollevaments de cabiles, entre el 1861 i el 1864.

En aquesta estada, va emular Alí Bei no sols en el terreny de l’exploració i l’aventura, sinó també en un afer més prosaic com és l’espionatge. El polític i general reusenc Joan Prim i Prats (1814-1870), que just havia participat en la primera guerra contra el soldanat del Marroc (1859-1860), tenia molt d’interès a disposar d’un agent en territori nord-africà que l’informés dels moviments de tropes. Caïd Ismail era el seu home: a més de ser en el lloc i en el moment precisos, resulta que era parent seu per part de mare. Abans de tornar a casa, Gatell encara es va estar un any més voltant d’incògnit pel sud del país, a la zona de l’Atles i el Sus. El setembre del 1865 arribava a Altafulla amb una gran quantitat de dades en forma de dibuixos, mapes i observacions que va plasmar al seu diari i en butlletins de les florents societats geogràfiques d’Europa, però també en informes secrets per al govern espanyol.

El mateix govern, després de dos viatges menors per l’Àfrica oriental (1869-1870) i per Algèria i Tunísia (1877-1878), va donar-li suport perquè participés l’any 1879 en una expedició més ambiciosa a la recerca de l’origen del riu Draa, amb finalitats científiques i polítiques alhora, que rebia finançament de la secció espanyola de l’Associació Internacional per a l’Exploració de l’Àfrica, de l’infaust rei Leopold II de Bèlgica. Però, just abans d’embarcar-se al vaixell Blasco de Garay, al port de Cadis, una apoplexia se’l va endur, el 13 de maig de 1879, a cinquanta-tres anys.

I una mica més: La figura de Joaquim Gatell, àlies Caïd Ismail, és ben recordada al seu municipi natal, Altafulla. El 1968 es va aixecar un monument a la seva memòria, a la baixada de Sant Martí. D’ençà de fa pocs anys, l’Associació de Viatgers i Escriptors local atorga un premi amb el seu nom a viatgers empedreïts com ara Pep Bernadas, fundador de la mítica llibreria de viatges Altaïr de Barcelona, que el va rebre el maig passat. I per a commemorar el bicentenari del seu naixement, el Centre d’Estudis d’Altafulla dedica una exposició al gran explorador i aventurer local que es pot veure, del 17 de gener al 7 d’abril, al vestíbul de la Casa de la Vila, a més d’un conte biogràfic, obra de Joan Josep Vallvé amb la il·lustradora Mercè Arànega.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fa un parell de mesos, amb la col·locació del primer element de la creu a la torre de Jesucrist, la Sagrada Família de Barcelona va superar en altura la catedral d’Ulm i es va convertir en l’església més alta del món, amb 162,91 metres. Malgrat que sovint no és explícita, la competència entre comunitats religioses per a tenir els temples més immensos és una realitat que, en certs indrets, es pot palpar en l’ambient. A Nova York, per exemple, en paral·lel a la competició civil per a aixecar-hi els gratacels més alts, l’Església Episcopal va començar fa més d’un segle una lluita silent, però ferma, per a superar, com a mínim en termes d’escala, la popular catedral catòlica de Sant Patrici, al cor de Manhattan.

Mirant de reüll els catòlics, doncs, la diòcesi novaiorquesa d’aquesta branca anglicana als EUA va convocar un concurs de propostes arquitectòniques per a alçar una catedral colossal, en un terreny de 47.000 m² on hi havia hagut un orfenat ben conegut a la ciutat. Entre els quatre projectes finalistes de les desenes d’arquitectes que s’hi van presentar hi havia el de William A. Potter i R. H. Robertson, d’estil gòtic i anomenat, curiosament, “Gerona”. Però la proposta guanyadora fou la de George Lewis Heins i Christopher Grant LaFarge, que es va començar a materialitzar el 27 de desembre de 1892 amb la col·locació de la primera pedra. L’obsessió inicial dels impulsors del temple es va assolir amb escreix, atès que la catedral de Sant Joan el Diví, amb una nau central de 183,2 metres de llargada, forma part del top 10 d’esglésies més grans del món i competeix, de fet, per la primera posició entre les estrictament anglicanes.

Sobre la primera fase de la construcció, que seguia els preceptes arquitectònics de l’estil romànic i neobizantí, cal esmentar que va anar transitant cap a un estil gòtic d’inspiració francesa amb el pas dels anys a causa, en part, de la intervenció d’un mestre d’obres valencià, Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908), que ja triomfava a Nova York i més enllà amb la implantació d’una tècnica revolucionària als EUA, però ben coneguda a casa nostra: la volta catalana de maó. Gràcies a ell (i després al seu fill, també anomenat Rafael), la volta Guastavino –com és coneguda a Amèrica– és present als sostres de moltíssims edificis de la ciutat, alguns dels quals tan emblemàtics com ara l’estació de Grand Central, la seu de la borsa de Wall Street, la primera parada de metro (City Hall), la Universitat de Colúmbia i, és clar, la catedral de Sant Joan el Diví. En aquest cas concret, els Guastavino es van encarregar de construir-hi la gran cúpula sobre el transsepte (on diuen que cabria l’Estàtua de la Llibertat), que de retruc va fer modificar els plans originals del despatx Heins & LaFarge i va acabar convertint el monumental edifici en un exponent destacat –i catalogat– de l’arquitectura neogòtica als EUA, ja sota la direcció de l’arquitecte Ralph Adams Cram durant el primer terç del segle XX.

En una construcció d’aquestes dimensions, és evident que les sotragades econòmiques i polítiques del segle passat van impactar-hi de ple i les obres es van haver d’aturar i de reprendre unes quantes vegades. De fet, entre els novaiorquesos la catedral de Sant Joan el Diví és coneguda com Sant Joan la Inacabada, perquè encara ara continua incompleta. En aquest sentit, el 1992 –pel centenari del començament de les obres– hi va haver un intent d’agafar embranzida i mirar de completar-la del tot, amb una crida internacional per a presentar-hi projectes que exploressin la connexió entre ecologia i espiritualitat. D’entre els seixanta-cinc plans rebuts, l’Església Episcopal va seleccionar justament el d’un altre valencià, Santiago Calatrava, amb una proposta que “reconciliava el passat i el futur” i hi introduïa tot de principis ecològics per a convertir-la en un “biorefugi”. Però la manca de finançament, una vegada més, va impedir-li de culminar la feina que, més d’un segle abans, havia començat Guastavino.

I una mica més: Un altre dels edificis icònics de Nova York on hi ha la marca dels Guastavino és ni més ni menys que la famosa Registry Room d’Ellis Island, l’edifici on arribaven per mar els immigrants a la ciutat dels gratacels. Els milers de valencians que durant el primer quart del segle XX van posar rumb a l’Amèrica del Nord no sabien, amb tota probabilitat, que la volta de rajola vista del gran vestíbul que els rebia als EUA era obra d’un parell de valencians que havien fet les Amèriques una mica abans que tots ells.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Per les festes de la Mercè, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que reactivaria el districte 11 de la ciutat, creat durant la guerra de Bòsnia per articular la col·laboració i vehicular tot l’ajut barceloní a Sarajevo, amb vista a donar suport en aquesta segona fase a les ciutats de Palestina. Amb una estructura tècnica, política i de pressupost semblant a la de la resta de districtes, l’onzè ha renascut amb la voluntat d’articular i institucionalitzar l’ajut als municipis de Gaza i Cisjordània, molts dels quals devastats per la guerra. El primer acord sota el paraigua del nou districte 11, signat a mitjan octubre, fou amb la ciutat de Ramal·lah, el batlle de la qual va agrair la solidaritat i el compromís dels barcelonins amb la causa palestina anunciant que batejarien un dels carrers principals amb el nom de Barcelona. I al cap d’un mes i escaig, va ser el torn de Betlem, una ciutat que no ha de batejar cap carrer amb el nom de la capital catalana perquè ja hi té un vincle molt especial: l’infant Jesús de la basílica de la Nativitat.

El començament d’aquesta història no gaire coneguda arrenca fa poc més d’un segle, pels volts del 1920, quan el frare andalús Gabino Montoro, aleshores procurador general de Terra Santa, va sentir la necessitat de disposar d’una nova imatge del Nen que hi havia a la basílica de Betlem, aixecada precisament sobre la cova que la tradició marca com el lloc on va néixer Jesús. En aquella època, les cases que fabricaven sants a Barcelona tenien força renom i la producció s’exportava per tot el país, la península ibèrica i més enllà. No és estrany, doncs, que Montoro decidís d’escriure a un altre frare, el tarragoní Ignasi Jordà i Sabaté (1865-1944), un dels fundadors del convent de Sant Antoni de Pàdua del carrer de Santaló, perquè n’encarregués un de magnífic.

Joan Rosàs i Reverté, lector d’aquesta secció i emparentat amb fra Jordà per la seva dona (era el seu besoncle), explica que se’n van arribar a demanar tres models i la imatge final –que es caracteritza per tenir les mans juntes i no pas separades– es va acabar encarregant al taller de la vídua de Reixach, que tenia local als Jardinets de Gràcia. L’autor del model elegit, de 50 centímetres i fet de fusta de cedre, fou l’artista Francesc Rogés. Satisfet del treball de l’escultor principal del taller, fra Gabino va autoritzar el 25 de febrer de 1921 l’enviament del Jesuset nat a Barcelona cap a Betlem, lloc de naixement de Jesús.

D’aleshores ençà, la imatge va quedar instal·lada als peus de l’altar de la Mare de Déu a la capella adjacent de Santa Caterina. Només en surt la nit de Nadal, per anar en processó solemne fins a la gruta de la Nativitat, a la cripta de la basílica mateix, on s’està fins a la festa de l’Epifania. Cal esmentar que en aquesta altra data litúrgica, de fet, és portada en processó una altra figura de l’infant Jesús, en aquest cas assegut al tron, encarregada també a la casa de la vídua de Reixach, que va sortir de Barcelona quatre mesos després de la primera. Per totes dues, la Custòdia de Terra Santa va pagar 1.400 pessetes de l’època.

El model principal que s’exhibeix a la basílica de la Nativitat de Betlem és conegut per les lletres R. O. G., corresponents al cognom de l’escultor Francesc Rogés, i val a dir que s’ha convertit en un dels grans èxits de l’empresa familiar Reixach i Campanyà (successora de la Casa Vídua de Reixach), que fa cent anys que el produeix en exclusiva, ara des de l’Empordà.

I una mica més: No deixem la basílica de la Nativitat perquè l’11 de setembre passat el musicòleg i organista David Catalunya, de Benaguasil (Camp de Túria), va tornar a fer sonar un orgue de l’època dels croats que havia quedat sepultat al claustre durant vuit segles. El 2019, tot investigant a la Universitat d’Oxford, Catalunya va descobrir-ne una referència i va decidir d’engegar una iniciativa per a recuperar-lo.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El militar i polític Simón Bolívar (1783-1830) és conegut (i sovint venerat) per haver estat una de les figures més destacades del moviment d’emancipació americana respecte de l’imperi espanyol. Amb la seva contribució decisiva a la independència dels estats actuals de Bolívia (que el recorda al nom), Colòmbia, l’Equador, Panamà, el Perú i Veneçuela, es va guanyar durant la vida molts aliats, però també unes quantes enemistats. Un exemple d’això últim és que va ser víctima de no pas menys de vint atemptats entre el setembre del 1807 (a tan sols vint-i-quatre anys) i el setembre del 1828, quan es va produir l’intent més sonat, l’anomenada conspiració setembrina, del qual també es va poder escapar saltant d’una finestra del palau presidencial de Bogotà.

De tota aquesta llarga llista de magnicidis frustrats, un altre digne d’esment va ser a la darreria del 1815 a la capital de l’aleshores colònia britànica de Jamaica. Bolívar, fugint de la pressió dels soldats espanyols al continent, es va refugiar temporalment a l’illa caribenca, sota la protecció del duc de Manchester, i va aprofitar el recés en la lluita contra la corona hispànica per a redactar la famosa Carta de Jamaica: datada el 6 de setembre de 1815 i clarament influïda pels pensadors de la Il·lustració, hi pronosticava el futur d’Amèrica i mirava d’atreure la Gran Bretanya i la resta de potències europees en favor dels independentistes sud-americans.

Tres mesos després, el 10 de desembre, un criat del seu ajudant de camp, Rafael Antonio Páez, va apunyalar una persona mentre dormia en una fonda de Kingston pensant-se que era el mateix Bolívar. Però va resultar que, just aquella nit, el llibertador d’Amèrica havia anat a dormir a un altre indret i qui va rebre la punyalada mortal fou el seu company i secretari José Félix Amestoy. L’assassí, de nom Pío, fou detingut, jutjat i penjat a la plaça pública de Kingston el 27 de desembre, però les autoritats locals van sospitar des del començament que havia estat subornat probablement per un català i un americà reialistes, els quals van poder fugir a temps de l’illa.

L’atemptat de Kingston, com fou conegut l’enèsim intent de liquidar Bolívar, es considera de fet que fou instigat i planificat des de Caracas per un altre català, Salvador de Moixó, mentre ocupava interinament el càrrec de capità general, governador i president de la Reial Audiència de Veneçuela, entre els mesos de juny del 1815 i juliol del 1817, en substitució del general Pablo Morillo. Segons el Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992), aquest militar al servei de la monarquia hispànica era originari de Cervera i és probable, doncs, que estigués emparentat amb l’eclesiàstic Benet Maria de Moixó, l’advocat Josep Antoni de Moixó i el jurista Lluís Maria de Moixó, tots també nascuts a la capital de la Segarra.

El Diccionario de Historia de Venezuela afegeix que Salvador de Moixó era fill d’un tinent coronel de l’exèrcit i que va cursar estudis al Seminari de Nobles de Madrid, al costat dels seus germans Manel i Marià. Va arribar a Veneçuela l’abril del 1815 en l’expedició comandada per Pablo Morillo i, dos anys després, tornava cap a Europa via Puerto Rico acumulant dures crítiques del mateix Morillo. L’acusava, per exemple, d’haver menat una política de violència i crueltat mentre el va substituir temporalment al capdavant de Veneçuela, i també el va qualificar d’inepte i ineficaç com a governant i cap de les forces armades, a més de corrupte. En aquest últim cas, Morillo detallava l’acusació en una carta escrita el maig del 1817: segons ell, Moixó va fer construir a Caracas, d’amagat i sense permís, una gran casa a prova de terratrèmols per al seu company i soci Jaume Bolet i Bolet.

I una mica més. Si Simón Bolívar, ajudat per la sort o esperonat per l’astúcia, va poder superar uns quants intents d’assassinat durant dues dècades, una mica més al nord, a Washington, el setzè president dels EUA, el republicà Abraham Lincoln, no va poder recuperar-se dels trets mortals que li va disparar el 14 d’abril de 1865 un actor simpatitzant dels Estats Confederats, John Wilkes Booth. En el magnicidi, curiosament, hi va intervenir de manera tangencial un menorquí, Pere Taltavull Pons, nascut a Maó ara fa exactament dos segles, tal com va explicar el periodista Joan Esculies en aquest article a La Vanguardia.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Quan va néixer Pasqual Nadal Oltra, el 30 d’octubre de 1884 a Pego, era impossible imaginar-se que el novè fill –de deu– d’una família normal i corrent de llauradors de la Marina Alta acabaria els seus dies, de manera dura i prematura, tan lluny geogràficament de casa seva i en unes circumstàncies polítiques i culturals tan allunyades de les del País Valencià de l’època. Però tot un seguit de casualitats, d’ençà de la infantesa mateix, van anar marcant-li un camí que el duria a l’altre extrem del planeta.

La primera fou començar els estudis de lletres a l’escola del Convent de la Sagrada Família de Pego, inaugurat pocs anys després del seu naixement, i conèixer-hi fra Ezequiel Mampel, un franciscà llec apassionat de l’escultura. La seva influència es va notar quan, arran de la mort tràgica del pare d’en Pasqual, l’any 1896, la família es va traslladar a València i ell va començar els estudis de belles arts i d’escultura religiosa al taller d’Amador Sanchis. I a vint anys, empès per la vocació (i probablement també per les necessitats), va entrar en la vida franciscana al costat del seu antic mestre, amb qui va perfeccionar l’art de modelar i tallar.

La segona gran casualitat vital va tenir com a protagonista la mare, Anna Maria Oltra Cardona. Quan fou diagnosticada de lepra, els superiors franciscans van deixar-lo anar al sanatori de Fontilles per a tenir-ne cura fins que es va morir, el 1916. Aquella experiència, unida a l’assistència com a infermer entre 1927 i 1928 del pare mallorquí Francesc Fortaleza Valls, afectat d’una malaltia cutània molt semblant a la lepra, el va convèncer de demanar de ser destinat com a missioner en una leproseria. La petició fou acceptada i la destinació, decidida: participaria en la fundació d’un hospital per a leprosos al costat de l’església de Santa Anna de Boxab (Mosimién, en xinès), un llogaret situat a la falda del Tibet.

Hi va arribar, després d’un llarg pelegrinatge des de Roma, el gener del 1930, i cinc anys més tard la leproseria que va aixecar amb tres frares més ja atenia més d’un centenar de malalts. Segons una biografia seva escrita pel també franciscà valencià Josep Miquel Barrachina Lapiedra, fra Pasqualet guaria els interns i els mirava d’influir amb l’exemple de la seva caritat i amb imatges religioses que continuava fabricant en un petit taller.

La tasca assistencial i religiosa es va aturar en sec per l’enèsima casualitat de la seva vida: al final de maig de 1935, enmig de la Gran Marxa de les tropes del Partit Comunista de la Xina fugint de l’exèrcit regular del general Chiang Kai-shek, una columna comandada pel mateix Mao Zedong es va veure obligada a passar per la vall de Boxab. Lluny de fugir arran de l’arribada imminent dels comunistes, el missioner pegolí va optar per quedar-se al costat dels malalts i fou detingut juntament amb el seu company fra Epifanio Pegoraro, nascut el 1898 al municipi vènet de Montécio Majore. En aquest punt, tots els relats biogràfics destaquen que fou interrogat per Mao, que va decretar que es respectés la seva vida (probablement pensant en possibles intercanvis de presoners posteriors) i que s’incorporessin a la llarga marxa per l’interior de la Xina.

Després de mesos de caminada i d’uns quants centenars de quilòmetres recorreguts, un capità de la columna, contravenint les ordres de Mao de mantenir els missioners amb vida, va deixar-se endur pels sentiments i els va decapitar, el 4 de desembre de 1935, prop d’un poblet anomenat Leang Ho Kow. Nadal tenia cinquanta-un any i Pegoraro, trenta-set.

I una mica més: Fra Pasqualet, com era conegut a Pego, no fou l’únic missioner del nostre país executat lluny de casa. Com ja vam explicar fa just un any, fra Miquel Timoner, de Manacor, fou mort pels japonesos el 1944 a les illes Marianes.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El 27 de novembre ha fet vuitanta anys de la mort del pintor i decorador barceloní Josep Maria Sert i Badia (1874-1945), reconegut com a gran muralista d’edificis públics i privats notables de tot el món: del Saló de les Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona al Palau de les Nacions de Ginebra, passant pel Rockefeller Center i l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, als quals ja vam dedicar un article. Si avui ens hi tornem a referir és per parlar de la seva dona, Maria Godebska (1872-1950), una pianista i mecenes de les arts ben coneguda al començament del segle XX. Arran del matrimoni, que va tenir lloc el 2 d’agost de 1920 en una església parisenca, la Misia (diminutiu de Maria, en rus) va adoptar el cognom del marit i Sert va restar vinculat, indirectament, a la gran musa dels simbolistes.

No hi ha cap dona, en efecte, que hagi estat més retratada que Misia Sert pels grans noms de la pintura de la Belle Époque: es calcula que li van fer més de cent retrats, sola o en grup, alguns dels quals signats per figures de la talla de Pierre Bonnard, Odilon Redon, Auguste Renoir, Henri de Toulouse-Lautrec, Félix Vallotton i Édouard Vuillard. També va inspirar els escriptors Marcel Proust i Jean Cocteau, per a qui Misia Sert es va convertir en el prototip d’heroïna. El músic basc Maurice Ravel, per la seva banda, va compondre les peces “Le Cygne” (1906) i el poema simfònic “La Valse” (1920) inspirant-s’hi, i Mallarmé i Verlaine li van dedicar poemes. També fou una font d’inspiració per a la seva amiga i dissenyadora Coco Chanel (1883-1971), l’empresa de la qual va ampliar fa una dècada la col·lecció de perfums Les Exclusifs de Chanel amb una fragància anomenada… Misia.

Però qui era la dona que, amb el cognom de Sert, va destacar amb llum pròpia en l’ambient artístic i bohemi del París al tombant de segle? Maria Sofia Olga Zinaïda Kipriànovna Godebskaia, nascuda a Sant Petersburg el 30 de març de 1872, era filla de l’escultor d’origen polonès Cyprian Godebski (1835-1909), que exercia aleshores de professor a l’Acadèmia Imperial de les Arts a la ciutat i havia estat contractat, també, per a les obres de restauració del palau dels tsars. La mare, Sophia Servais, filla del violoncel·lista i compositor belga François Servais, es va morir en el part. Per això, la petita Misia va anar a viure amb la família materna a Brussel·les, ben situada socialment i també culturalment: entre les amistats que passaven sovint per casa seva hi havia el compositor i pianista Franz Liszt.

Fou en aquest ambient elevat que va aprendre, primer de manera autodidàctica i després amb els ensenyaments del compositor i pedagog Gabriel Fauré, a tocar el piano, un instrument que l’acompanyaria tota la vida com a intèrpret i també professora, tant a Londres com a París. Enigmàtica i radiant, fascinant i enlluernadora, l’anomenada “reina de París” també va tocar moltes tecles en el terreny amorós. El 1893 es va casar amb un cosí llunyà seu, Tadeusz Natanson, fill d’un banquer de Varsòvia i fundador i editor en cap de la revista parisenca d’art i literatura d’inspiració anarquista La Revue blanche. El 1905 va tornar a passar per l’altar amb un amant seu, el magnat de la premsa Alfred Edwards, fundador del diari Le Matin. Fou el principi d’una nova època marcada pel seu influent saló artístic i literari a París, pel qual van passar molts dels compositors, escriptors i pintors que la van adoptar com a model d’inspiració i des d’on va exercir de protectora de compositors com ara Stravinski i impulsora del famós Ballet Rus de Serguei Diàguilev.

Divorciada quatre anys després, el 1920 va contreure matrimoni per última vegada amb Josep Maria Sert, llavors ja hereu d’una gran fortuna, amb qui va viure entre París i Venècia. Malgrat el jurament a l’altar, la relació no va durar per sempre arran de l’aparició en escena d’una jove estudiant georgiana, Roussadana Mdivani (1905-1938), de la qual es va encaterinar Sert i amb qui s’acabà casant en segones núpcies el 1928. La separació no va impedir que el seu cognom, a més de quedar lligat per a la posteritat a la pintura mural (i al suport al bàndol franquista), també hagi estat relacionat, per mitjà de la Misia, amb la gran musa i mecenes del París més bohemi que ens va deixar ara fa setanta-cinc anys a la rue de Rivoli.

I una mica més: L’estiu del 2022, el municipi flamenc de Halle va inaugurar un nou pont entre els sectors de Bevrijdingsplein i Vogelpers que porta el nom de Misia, en record de la seva infantesa a Bèlgica. El Misiabrug, de l’estudi internacional Ney & Partners, casualment té una bona retirada als ponts blancs de l’arquitecte Santiago Calatrava.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El lema identitari del Futbol Club Barcelona i la seva massa social, “el Barça és més que un club”, es va començar a forjar, entre més episodis, arran de la xiulada d’ara fa just un segle contra la “Marxa reial” –l’himne espanyol– en un partit amistós amb el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català. De la protesta, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va derivar la decisió del governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, i el capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, Emilio Barrera, de clausurar el camp de les Corts i suspendre temporalment el funcionament del club durant sis mesos, a més d’imposar una multa a l’equip i expulsar-ne el president, Joan Gamper, a Suïssa.

La frase esmentada, atribuïda a l’ex-president del FC Barcelona Narcís de Carreras i Guiteras (1905-1991), ha fet fortuna d’aleshores ençà per vincular el Barça amb la catalanitat, especialment en temps de dictadures. Però també pot expressar els trets identificadors o la filosofia del club en aspectes com ara la defensa del planter i d’un estil de joc molt característic, el desenvolupament de les seccions o l’impuls, aquests últims temps, de l’esport femení. En aquesta singularitat del Barça, és clar, també hi ha tingut força a veure el Camp Nou, l’estadi que va substituir el 1957 l’antic terreny de joc de les Corts i que, de bon començament, ja es va convertir en el temple dels culers i en un referent futbolístic mundial gràcies a les seves dimensions extraordinàries. L’Estadio del CF Barcelona, com es va dir administrativament del 1965 al 2001 (quan es va oficialitzar el nom popular de tota la vida, Camp Nou), fou remodelat per acollir alguns partits del Mundial del 1982 i, amb l’ampliació de la tercera graderia, va esdevenir l’aparador i orgull del barcelonisme amb una capacitat total de 115.000 espectadors.

Gairebé set dècades després de la inauguració, aquest cap de setmana s’acaba l’exili de dos anys del primer equip de futbol a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc amb la represa dels partits a la gespa del nou Camp Nou, un estadi rebatejat (Spotify Camp Nou) i refundat de soca-rel que es torna a situar, com el llunyà 1957, al capdamunt dels equipaments futbolístics mundials. Aprofitant l’avinentesa de la reobertura, avui ens volem fixar en tres terrenys de joc ben diferents i distants entre si, però que demostren cadascun a la seva manera que el camp del Barça, com l’equip, també és més que un estadi.

La primera destinació és Guayaquil, a l’Equador, on els seguidors blau-grana es poden sentir gairebé com al Camp Nou malgrat ser a milers de quilòmetres de Barcelona. A la ciutat més gran del país sud-americà, enguany fa cent anys, un grup d’emigrants catalans (Eutimi Pérez Arumí, Onofre Castells Dragó, Valentí Sala Piqué, els germans Artur i Joan Domènech Marc, Pere Castells…) van fundar el Barcelona Sporting Club (BSC), en record del FC Barcelona del país que havien deixat enrere. Per això, durant un temps, l’equipació del BSC, un dels grans clubs de la lliga equatoriana, va ser blau-grana. I per això, també, l’escut del club és exactament el mateix que el del Barça –amb la sigla BSC en compte de FCB– i presideix l’estadi Monumental Isidro Romero Carbo, el més gran de l’Equador.

La segona destinació és un petit llogaret costaner de Cornualla, Barcelona, l’origen del qual ja vam tractar en un article precedent. Amb una bona dosi de sornegueria, un club amateur de la contrada, el Pelynt FC, aprofitant que s’entrenava i jugava en un terreny de joc situat als límits administratius de la Barcelona còrnica, va decidir de batejar-lo com el Camp Nou, a l’anglesa. El 2019, per problemes econòmics, el club es va haver de dissoldre, però el nom del New Camp es manté present entre els qui hi continuen anant a jugar.

I l’última destinació, Langa de Duero, no és pas tan lluny com les anteriors, atès que se situa al cor de Sòria (Castella). Tant al petit camp de futbol municipal com en molts carrers i indrets d’aquest terme de set-cents habitants hi ha escampats, ací i allà, seients d’una reforma parcial que es va fer al Camp Nou el 1994. En aquella ampliació, es van haver de renovar força seients, que un cop retirats de l’estadi van quedar emmagatzemats a la piscina municipal de Montjuïc. Per casualitat, un veí de Langa de Duero que s’encarregava del Bar Marcelino a Montjuïc mateix, Aurelio Zayas, es va assabentar de l’existència d’aquelles gairebé dues mil butaques del Barça abandonades i, amb permís del club, se les va endur amb tres amics més al seu poble per a donar-los una segona vida. I encara hi són –davant de cases, en camins, al cementiri…–, convertides en una atracció turística més des que aquesta història ha començat a aparèixer als mitjans arran de les obres del nou Camp Nou.

I una mica més: Mitjans i Camp Nou, justament, són dos conceptes que vénen al pensament quan parlem d’un complex esportiu projectat el 1981 a Andorra la Vella i que va restar a mig fer. L’arquitecte Francesc Mitjans i Miró (Barcelona, 1909-2006), pare del Camp Nou, va concebre un estadi de futbol i rugbi, amb pavelló de bàsquet i edifici d’oficines al costat, que tenia certes reminiscències amb el complex del Barça a les Corts. D’aquest projecte inspirat de lluny en el Camp Nou, només se’n va construir el pavelló.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Les raons per les quals el sindicalista Enric Marco i Batlle (Barcelona, 1921-2022) va defensar durant anys i panys que havia estat una víctima de l’holocaust nazi –un engany descobert el 2005– han estat motiu de molts reportatges i articles, a més de llibres i films. El rebombori desencadenat quan l’historiador Benito Bermejo Sánchez, expert en deportacions, va destapar la gran mentida de Marco –havia estat a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en efecte, però no al camp de concentració de Flossenbürg, sinó com a treballador voluntari en unes drassanes navals al nord del país gràcies a un acord del 1941 entre Franco i Hitler per a aportar-hi mà d’obra– va empènyer l’escriptor Javier Cercas, per exemple, a voler entendre què havia portat Marco a mentir al llibre titulat El impostor (2014), que ha donat peu enguany al documentari Javier Cercas i l’impostor, de Catherine Bernstein, a partir dels enregistraments de les trobades de l’autor de l’assaig amb Marco.

El 2009, els cineastes argentins Santiago Fillol i Lucas Vermal van signar el documentari Ich bin Enric Marco. I el 8 de novembre de 2024, els bascs Jon Garaño i Aitor Arregi, fascinats també per la història de l’home que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen i a rebre el 2001 la Creu de Sant Jordi de mans del president Jordi Pujol “pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració”, van presentar el film biogràfic Marco, amb l’actor Eduard Fernández en el paper del protagonista. Però han estat uns altres bascs, el documentarista Oier Plaza i el mestre i investigador Unai Eguia, els qui han tancat el cercle de la història d’Enric Marco ensenyant la creu de la moneda.

Al documentari històric amb seqüències animades Popel (‘cendres’, en txec), estrenat fa pocs dies al País Basc, han aplegat tota la informació –plena de giragonses sorprenents– al voltant d’Enric Moner i Castell (1899-1945), el pagès i transportista de Figueres (Alt Empordà) que durant la Segona Guerra Mundial, com a exiliat, es va implicar en la Resistència francesa i en les xarxes que passaven persones perseguides pels nazis pel Pirineu. Moner sí que va acabar essent detingut per la Gestapo i deportat a Buchenwald i Flossenbürg, abans de ser afusellat al petit camp de Hradištko (Txèquia), a la rodalia de Praga. Amb tota probabilitat Enric Marco, per la coincidència de les inicials dels seus noms, va decidir de convertir-se, davant de tothom, en el presoner número 6448: Enric Moner.

La gènesi de Popel és la coincidència feliç de tres investigacions paral·leles que, per atzar, van trobar-se: la d’Unai Eguia per saber-ho tot –després de llegir El impostor de Cercas– de la persona a qui Marco havia robat la identitat; la d’Antonio Medina sobre el parador del seu avi miner de Motril, deportat pels nazis; i la d’Antón Gandarias, entestat a reconstruir la història del seu oncle, el mariner Anjel Lekuona, el rastre del qual es perdia als camps de concentració alemanys. Comparant les seves investigacions, Eguia, Medina i Gandarias es van adonar que els tres noms que perseguien havien seguit gairebé el mateix itinerari i havien acabat a Hradištko, subcamp de Flossenbürg, on van ser exterminats a mitjan abril del 1945 juntament amb Pere Raga i Castells (Ulldecona, 1903), Rafael Moyà i Pujol (Andratx, 1905), Vicent Vila i Cuenca (Alberic, 1900) i Antonio Clemente Jódar (Almeria, 1908).

La sorpresa va ser majúscula quan van descobrir, estirant els fils de la història, que les seves cendres –i de molts deportats més– havien estat preservades secretament per una família txeca: els Suchý. František Suchý (1899-1984), figura significada en la resistència contra els nazis i després contra el règim comunista a Txecoslovàquia, com a director del crematori de Strašnice, a la zona oriental de Praga, fou el responsable durant l’ocupació alemanya del país de la incineració dels presoners executats a la presó de Pankrác​ i en camps de concentració com el de Hradištko. Desafiant les ordres nazis, va posar en perill la seva vida i la de la seva família incinerant més de dos mil cossos separadament i amagant-ne les cendres durant dècades. Aquestes urnes es troben actualment al memorial erigit al mateix crematori de Strašnice que va dirigir František Suchý.

I una mica més: Després de l’estrena del documentari Popel en cinemes del País Basc al principi de mes, el 19 de novembre es projectarà amb la presència dels autors als Cat Cinemes de Figueres, la ciutat natal d’Enric Moner i Castell, i els dies 21 i 22 a Barcelona.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

 —Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La tradició marítima del País Basc, una terra abocada a les aigües del golf de Biscaia, és profunda. Per la relació íntima amb la mar i la complexitat que representava i representa navegar per la costa càntabra, els bascs van esdevenir ja a l’edat mitjana un poble de pescadors i navegants experimentats, capaços de fer la primera volta marítima a la Terra, com va fer Juan Sebastian Elkano (1486-1526) fa cinc segles, o bé de perseguir balenes fins a Islàndia i Terranova.

A Islàndia, precisament, s’acaba d’inaugurar un centre d’estudis dedicat a la relació entre islandesos i bascs. I a Terranova, el descobriment el 1978 –gràcies a la recerca de la investigadora anglesa Selma Huxley– de les restes perfectament conservades d’un balener de Pasaia enfonsat prop de la costa el 1565 va permetre el sorgiment d’un museu escola interessantíssim, Albaola, a la localitat guipuscoana d’on havia sortit. Com a museu, en efecte, s’hi explica detalladament la vinculació històrica del País Basc amb aquell territori al nord d’Amèrica. I com a escola, fa una dècada que mira de reproduir amb materials i tècniques del passat l’antiga nau San Juan, gràcies a aprenents de mestre d’aixa locals i internacionals, amb la idea que el vell balener pugui tornar a travessar l’Atlàntic algun dia. Un pas important en aquesta darrera fita es va fer ahir amb l’avarada de la nova nau San Juan a l’aigua a les drassanes d’Albaola, un esdeveniment seguit en directe per moltes persones i les màximes autoritats del país.

Del petit municipi de Pasaia, amb els poblets idíl·lics de pescadors de Donibane i San Pedro a banda i banda de la ria i amb una gran vinculació històrica amb la veïna Sant Sebastià, cal dir que va desenvolupar un paper important els segles passats com a nucli de construcció d’embarcacions (aprofitant el ferro de les mines càntabres i la fusta dels boscos espessos de Navarra) i, de retruc, es va convertir en bressol de navegants importants, com ara, l’oficial de marina Blas de Lezo (1689-1741). Però avui ens volem fixar en una nissaga local de llinatge molt nostrat: els Ferrer.

D’aquesta família notable, la web del mateix municipi esmenta per exemple l’oficial de marina i astrònom José Joaquín Ferrer Cafranga (1763-1818), que va fer treballs científics i matemàtics ben destacats tant a Europa com a Amèrica; i sobretot l’empresari i polític liberal ­Joaquín M. Ferrer Cafranga (1777-1861), que va arribar a ser president de les corts espanyoles, president del consell de ministres, ministre d’Estat i d’Hisenda, batlle de Madrid i de Pasaia i senador vitalici. Dos germans seus també van tenir una certa importància: ­Juan Manuel Ferrer Cafranga (1769-1834) fou ministre plenipotenciari a Roma i ­Juan Bautista Ferrer Cafranga (1775-1882) va exercir alts càrrecs dins l’armada a la zona del Riu de la Plata.

Tots ells, val a dir, eren descendents de Sebastià de Ferrer i Ferrer, nascut a Palma l’11 de maig de 1689. Consta que el 1703 es va casar ja a Pasaia, aleshores una dependència de les ciutats de Sant Sebastià i d’Hondarribia, amb una noia local, María de Arbestain y Artia, amb qui el 1712 va tenir un fill, Melchor de Ferrer y Arbestain, l’avi dels dos noms més coneguts de la nissaga, José Joaquín i ­Joaquín M. Ferrer Cafranga.

El llegat dels Ferrer és encara ben visible a Pasaia. A més de la casa pairal situada davant el moll de San Pedro, adossada a l’església d’aquest mateix nucli, es va construir el 1865 un mausoleu capella dedicat a Joaquín M. Ferrer i familiars, traslladat el 1952 pedra a pedra de la parròquia al cementiri. També hi ha un blasó de la família incrustat a l’Escola Nàutica i el panteó familiar a l’església de Sant Joan Baptista a Pasai Donibane.

I una mica més: A banda els Ferrer, a Pasaia també va arribar a mitjan segle XIX una branca de la família menorquina dels Tudurí. El maonès Francesc Tudurí i Orfila (1813-1870) va deixar l’illa a la recerca de feina de corder a Pasaia, un port de mar necessitat d’oficis relacionats amb les embarcacions de vela, com ara, els
mestres d’aixa, els velers, els corders i els calafats. Casat amb una noia del Castell, Joana Pons Quevedo, van tenir nou fills, la majoria nascuts ja a la localitat guipuscoana, on el llinatge s’ha conservat fins els nostres dies.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

 —Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Felip Pedrell, Enric Granados, Amadeu Vives, Francesc Viñas, Apel·les Mestres, Francesc Alió, Pau Casals, Enric Morera, Jaume Pahissa, Joaquim Nin Castellanos, Lluís Millet, Federico García Lorca, Joan Lamote de Grignon, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Robert Gerhard, Richard Strauss, Eduard Toldrà, Claudio Arrau, Rafael Alberti, Margarida Xirgu, Alberto Ginastera, Nadia Boulanger, Juan José Castro, Carlos Guastavino, Heitor Villa-Lobos, Jayme Ovalle, Alícia de Larrocha, Narcís Bonet, Frederic Mompou, Manuel Blancafort, Joaquim Homs, Xavier Montsalvatge, Joaquín Nin-Culmell, Òscar Esplà, Rosa Sabater… La llista d’artistes de renom amb qui va mantenir relació professional i ben sovint personal la soprano, pianista i compositora barcelonina Conxita Badia i Millàs (1897-1975), de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort, és una prova evident de la dimensió musical que va adquirir el segon terç del segle XX. “Una primeríssima lletrista” i “personalitat essencial” en la nostra cançó, seguint els termes del seu biògraf Joan Alavedra (1896-1981).

De l’enumeració anterior, tres noms destaquen especialment perquè van marcar profundament la seva trajectòria: el compositor i pianista Enric Granados (1867-1916), persona clau en la seva etapa formativa; el violoncel·lista, director i compositor Pau Casals (1876-1973), figura central en la seva eclosió professional; i el compositor andalús Manuel de Falla (1876-1946), amb un paper essencial en el seu exili (i èxit) al Con Sud.

Conxita Badia, filla d’una llevadora i d’un imatger religiós de Barcelona, va començar a estudiar de ben petita en una escola de música de barri, el professor de la qual va recomanar a la família que la portessin a l’acadèmia d’Enric Granados (1905). Admirat pel seu do musical i els seus dots lírics, el mestre la va deixar en mans de Frank Marshall per a estudiar piano i de Rosa Culmell per al cant. A només onze anys (1908) va fer els primers concerts com a liederista i a quinze (1913), l’Associació Wagneriana li va proposar el paper de Noia Flor a l’estrena al Palau de la Música Catalana de la versió de concert del Parsifal, de Richard Wagner. Els anys següents, Granados mateix, que quasi l’havia adoptada com una filla, la va acompanyar al piano en molts concerts pel país i la va convertir en el seu “instrument vocal”. El vincle amb el mestre queda demostrat amb un detall gens anecdòtic: la darrera carta que va escriure el compositor des del vaixell amb què tornava a Barcelona de Nova York –torpedinat pels alemanys al canal de la Mànega el 24 de març de 1916–, anava dirigida a Rosa Culmell per a agrair-li, justament, la manera com havia preparat la seva jove deixebla.

A l’acadèmia de Granados havia conegut, entre moltes més personalitats, el compositor Pau Casals, amb qui va intensificar la relació a les dècades de 1920 i 1930 com a col·laboradora inseparable. Amb ell i la seva orquestra simfònica de músics professionals, Badia va cantar com a solista en més de trenta concerts. Com recorda Eulàlia Domènech, besneta seva i autora del documentari Conxita Badia no existeix, Casals li confessà una vegada: “Tot el que he escrit per a veu de soprano, ho he escrit pensant en tu; tot, doncs, et pertany.” Fou precisament en l’assaig general amb l’Orquestra Pau Casals i l’Orfeó Gracienc del concert inaugural de l’Olimpíada Popular a Barcelona, el 18 de juliol de 1936, que tant el seu segon mestre com ella es van assabentar del cop d’estat del general Franco contra la República. Aconsellada per Casals i el conseller de Cultura Ventura Gassol, Badia va emprendre el febrer de 1937 el camí de l’exili, inicialment com a ambaixadora cultural catalana. L’acompanyaven les tres filles que havia tingut amb Ricard Agustí Montsech, el seu marit, que aleshores era a Amèrica. Charles Kiesgen, mànager de Casals, li va preparar una ronda de concerts per Anglaterra, França, els Països Baixos i Suïssa, amb gran èxit de crítica.

Però la primavera de 1938, a les portes de la Segona Guerra Mundial, va rebre una proposta de contractació al Brasil i no s’ho va pensar dues vegades: poc després es retrobava amb el seu marit a Rio de Janeiro. Va actuar un temps en escenaris brasilers, va debutar a l’Uruguai i finalment va arribar a Buenos Aires, on l’esperaven amb les portes obertes tant el Teatro Cervantes com el Teatro Colón per a convertir-la en “una llegenda” a l’Argentina, en paraules del músic Alberto Ginastera. Al Con Sud es va fer amb més exiliats com ella: l’editor Antoni López i Llausàs, el poeta Rafael Alberti, l’actriu Margarida Xirgu i els músics Jaume Pahissa i Manuel de Falla, amb qui ja havia coincidit a Barcelona i amb qui va col·laborar estretament en l’estada americana. Es diu que el compositor andalús (amb pare d’origen valencià i mare d’origen català), quan veia que la seva artista predilecta s’acostava al piano, li deia: “Toca’l, toca’l: em recordes tant l’Enric!”

El 16 de novembre de 1946, dos dies després de la mort de Falla, Conxita Badia s’embarcava amb la família cap a Barcelona: havia decidit que era el moment de tornar, després de nou anys llargs (i també fructífers) d’exili. Catalunya havia canviat de dalt a baix amb la guerra i la dictadura, és indubtable, però va saber trobar les amistats que mantenien viva la flama cultural i, a més de cantar en concerts públics i privats, es va dedicar en cos i ànima a inspirar els músics joves i a fer classes de cant, tant a casa seva com al Conservatori Municipal de Barcelona. Una de les seves alumnes més avantatjades, a qui va arribar a considerar una filla, es deia… Montserrat Caballé.

I una mica més: En escaiença de l’Any Conxita Badia ahir, 31 d’octubre, la cantant tornà al Teatro Colón de Buenos Aires amb la conferència “Conxita Badia i el seu vincle amb l’Argentina”, a càrrec del professor Lluís Bonet i Agustí (nét seu), i un concert. I avui, primer de novembre, al Casal de Catalunya de Buenos Aires s’inaugura l’exposició “Conxita Badia: cantant i pianista, musa i mestra” i es projecta el documentari Conxita Badia no existeix. Més endavant, el 13 i 14 de novembre, al Museu de la Música de Barcelona es farà el simposi “Els reptes i la petjada d’una intèrpret: a propòsit de Conxita Badia“. Tot plegat forma part dels més de cent actes en una desena de països –fins l’estiu de 2026– que ha organitzat el comissariat de l’Any Conxita Badia, amb la seva besnéta Mireia Domènech i Bonet al capdavant.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Rebien el nom de Grand Tour els viatges d’instrucció per Europa –i més enllà– que duien a terme, entre mitjan segle XVII i mitjan segle XIX, els joves de classe mitjana i alta del continent per a consolidar la seva formació. A casa nostra, un d’aquests grans tombs formatius el va protagonitzar el pintor il·lustrat Pasqual Calbó i Caldés, nascut a Maó el 24 d’octubre de 1752 i que, havent passat per Venècia, Roma, Viena i el Carib, va acabar els seus dies a Menorca.

Fill del matrimoni format pel capità de vaixell Pasqual Calbó i Anna Caldés Orfila (de família mig xativina), de ben jove va freqüentar l’acadèmia de dibuix i pintura que havia obert a Maó el pintor Giuseppe Chiesa, natural de Liorna. Cal tenir en compte que ens movem en la segona dominació britànica de l’illa (1763-1782), en la qual el jove Calbó va poder desenvolupar una tasca cultural des de la normalitat lingüística i oberta a la Il·lustració europea. Gràcies a la destresa i mestria mostrades, Chiesa mateix va recomanar als seus pares que l’enviessin a Itàlia.

A divuit anys, doncs, va passar per Gènova i Venècia, abans d’arribar a Roma el 1774, on va treballar sota el guiatge de Domenico Corvi i va estudiar a l’Acadèmia de França. El 1778 va continuar el viatge fins a Viena, on va completar la formació i, un any després, fou nomenat dibuixant i pintor de cort, amb un sou de 700 florins anuals i dret d’habitatge al Palau Belvedere. No cal dir que la llista de personatges importants d’aquella època que va conèixer –i en alguns casos retratar– a Roma i Viena fa patxoca: l’emperadriu Maria Teresa i l’emperador Josep II, el canceller d’estat Wenzel Anton Kaunitz, l’ambaixador comte Giacomo Durazzo i la seva dona Ernestine von Weissenwolf, els músics Wolfgang Amadeus Mozart, Joseph Haydn, Christoph Willibald von Gluck i Niccolò Jommelli, el físic i matemàtic Ruggero Giuseppe Boscovich, el papa Pius VI, els cardenals Alessandro Albani, Giovanni Archinto i Francesco Caraffa di Trajetto, l’agent informador Giacomo Casanova, els pintors Anton Rafael Mengs, Domenico Corvi, Pompeo Batoni i Joseph Marie Vien…

Acabada la formació, el 1780 va tornar cap a Menorca per integrar-se de ple en la primera generació del grup il·lustrat maonès, juntament amb Joan Ramis i Ramis (1746-1819) i Antoni Febrer i Cardona (1761-1841). Però el seu Grand Tour no s’acabà ací, atès que de 1787 a 1790 –amb Menorca sota dominació espanyola–, Calbó s’embarcà cap a Cuba, Santo Domingo i Nova Orleans, una experiència americana que va modificar l’objectiu de la seva pintura: dels retrats de prínceps, comtesses, ambaixadors, abats i cardenals, músics, científics, governadors, lletrats, consellers i membres de la burgesia benestant europea va passar a plasmar sobre tota mena de suports temes senzills i quotidians, com ara quadres costumistes, escenes festives i reproduccions de les feines dels menestrals, sovint amb un toc irònic i sempre amb una gran precisió detallista i tècnica.

Fidel a l’esperit il·lustrat, es va interessar també per l’ensenyança en el terreny científic. És així com, per a les seves classes de geometria, disseny i arquitectura a Menorca, va escriure fins a disset tractats sobre matemàtiques, física i arquitectura, en llengua catalana i amb llenguatge planer, a l’abast dels alumnes a qui anaven destinats. La seva producció pictòrica i acadèmica es va aturar cruelment el 1812 quan les dues mans li van quedar paralitzades. I al cap de cinc anys, el 12 d’abril de 1817, es va morir a Maó, ciutat que el va nomenar menorquí il·lustre el 1866 i que en celebrà el bicentenari el 2017 amb una gran exposició al Museu de Menorca, la reedició dels tractats, l’aparició d’unes quantes biografies i fins i tot una peça de teatre, Calbó o el viatge d’Orfeu, inspirada en la seva vida i obra.

I una mica més: Sobre la Menorca il·lustrada del segle XVIII, especialment al voltant de la Societat Maonesa, podeu llegir aquest article de Josefina Salord i aquest altre sobre la contribució menorquina a les primeres edicions de l’Encyclopaedia Britannica.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

L’escultura The Brotherhood of Mankind, formada per una desena de figures humanes monumentals, forma part del paisatge urbà del centre de la ciutat de Calgary, al Canadà. De fet, n’és una de les icones indiscutibles. Però, curiosament, aquest conjunt escultòric no fou fabricat per a aquest emplaçament ni tampoc per a aquesta ciutat, sinó per presidir l’interior del pavelló britànic de l’Exposició Universal de 1967 a Mont-real (Quebec).

Amb tota seguretat, l’artista que va materialitzar l’enorme instal·lació per encàrrec del govern britànic, Marian Armengol i Torrella (1909-1995), hauria desitjat de ser conegut mundialment per escultures com aquesta o per les pintures i retaules que encara conserva la seva família a Sabadell. Però aquest fill de Sant Joan de les Abadesses no comptava que, per atzar, acabaria essent molt més conegut per un vessant del seu perfil artístic al qual només es va dedicar de 1941 a 1945: el de caricaturista al servei de la propaganda aliada contra Hitler i els nazis.

La història d’un noi del Ripollès amb dots pel dibuix que, quasi sense voler-ho, es va convertir en un dels ninotaires més destacats del Ministeri d’Informació britànic és, com a mínim, insòlita. Catalanista i d’esquerres, Armengol va deixar el 1937 la dona embarassada, Anna Obradors Padrós, i una incipient trajectòria professional en l’àmbit de la publicitat per emprendre el camí de l’exili en plena guerra de 1936-1939. Decebut per les picabaralles internes i alguns esdeveniments de la República, com ara els assassinats a la rereguarda i els Fets de Maig, va sortir de Catalunya abans de la gran retirada republicana per allistar-se a la Legió Estrangera francesa, amb la qual fou destinat, d’entrada, al Sàhara i, posteriorment, a la batalla de Narvik, a Noruega, en un intent dels aliats per a frenar l’avenç dels alemanys cap a l’Àrtic.

D’esperit pacifista, diuen alguns que ni al front no va disparar mai una bala. Però quan el 1940 va desembarcar a la Gran Bretanya i va deixar l’exèrcit francès, va decidir d’empunyar una altra arma, la ploma carregada de tinta, per contribuir a ferir de mort el nazisme. Armengol, en nòmina del Ministeri d’Informació del Govern d’Unitat Nacional de Winston Churchill de 1941 a 1945 al costat de cartoonists consagrats de les illes Britàniques com ara David Low, Giles i Illingworth, es calcula que va arribar a dibuixar dos milers de vinyetes i caricatures dictades pels aliats i plasmades, amb uns quants estils (va haver d’inventar-se sobre la marxa una mirada i un traç propis com a caricaturista) i signatures (Mario, Armengol, Mario Hubert Armengol…), per traslladar un missatge propagandístic inequívoc: els alemanys, inevitablement, seran derrotats.

Si ja és insòlita la història de l’únic ninotaire català que va treballar intensament per als aliats i probablement el que més difusió ha tingut al món, encara ho és més que hagi quedat fora del radar fins ara. A la Gran Bretanya, tot i que hi va viure fins a la mort, el 1995, i hi va publicar dos reculls de caricatures de la Segona Guerra Mundial en format llibre, és un veritable desconegut i ni a la Universitat de Kent, amb l’arxiu de caricaturistes més important del país, no en tenien constància. I a casa nostra, més enllà de la família, gairebé ningú tampoc no en tenia referències. Va ser justament el seu fill, Benet Armengol, qui es va posar en contacte el 2024 amb el reporter Plàcid Garcia-Planas i l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, per comentar-los que a casa seva tenien el material que Armengol havia conservat tota la vida i que un estiu, en una visita d’un nét seu, havia decidit de cedir-lo a la família. Garcia-Planas i Gonzàlez van tenir la sensació de reviure la història que havien compartit amb la capsa vermella, un conjunt de més de cinc mil fotografies que Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) va fer durant la guerra del 1936-1939 i que es van passar dècades amagades al fons d’una casa de Sant Cugat del Vallès fins que ells la van obrir al gran públic.

Fa un any, amb el fons de la família Armengol Gasulla –“un gran fris de la Segona Guerra Mundial”–, Garcia-Planas i Gonzàlez van comissariar l’exposició “Tinta contra Hitler“ al MuVIM de València, una mostra que ha aterrat amb algunes modificacions ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la inauguració, el director del museu, Pepe Serra, qualificava de “capsa vermella 2” l’aparició del no-res, vuitanta anys després, d’un autor català de tanta potència històrica i artística, que va beure de la intensa tradició de dibuixants i publicacions satíriques catalanes de la seva infantesa i joventut i amb un humor que els britànics van qualificar d’“esmolat, amarg, càustic, sense filtres i típicament català”. I els dos comissaris celebraven que hagi estat precisament ara, i no fa un parell de dècades, per exemple, que s’hagi rescatat la memòria i l’obra d’Armengol, perquè “ens interpel·la sobre els límits de l’humor en contextos dramàtics i brutals, de la mateixa manera que ens interroga sobre les lectures actuals del nazisme”. Per això, Garcia-Planas està convençut que “el mateix Armengol s’ha anat contenint i ha esperat a sortir ara”.

I una mica més: Un altre català que va treballar per al govern britànic a mitjan segle XX, en aquest cas a la BBC, va ser el periodista barceloní Josep Manyé i Vendrell (1909-2000), impulsor d’ençà de 1947 de les emissions catalanes a la ràdio de la corporació de difusió britànica.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat