Hi ha persones que per sistema esmercen els seus esforços diaris a la creativitat negativa. Acostumen a ser molt pessimistes, són, això sí, imaginatius. Reiteren una i altra vegada ser víctimes d’un enemic, exterior o invasor, dedicat a maltractar Catalunya. Parlen des de la rancúnia i, els més sectaris, s’atreveixen a expressar odi menyspreant amb desqualificacions totalitàries aquells que, afortunadament majoria, pensem de moltes altres diverses maneres.

No puc entendre el perquè d’aquesta ràbia acumulada, sobretot en els més joves, que els fa permeables a assumir actituds intolerants que diuen combatre. Insulten, menteixen amb o sense coneixement i fan judicis d’intencions sembrant sospites sobre l’honorabilitat d’aquells que no pensem com ells. Acostumen a ser avorrits, antics, un xic depressius, mai tenen cap responsabilitat en allò que passa i sempre, sempre, la culpa és dels altres. Ens donen lliçons i si et consideren un heretge de la seva doctrina, passes a ser un botifler antipatriota.

Són agosarats per definició. Ens posen etiquetes sense haver parlat mai amb nosaltres, ni molestar-se a fer un petit esforç per preguntar i, sobretot, escoltar. Tant se val si erren en el diagnòstic; van néixer sabent-ho tot, amb la veritat absoluta que nega l’existència d’altres punts de vista. Molts d’ells es defineixen com a patriotes, els més patriotes, però actuen en detriment de la nació que proclamen defensar. Són una espècie universal, però la secció catalana dels aixafamerdes professionals fa molt soroll.