Ens acarem a un tombant decisiu en què és fàcil la demagògia, interessada o il·lusa. El nou estatut no és, ni de molt, el millor text legal possible: el que reconegui una Catalunya sobirana. Però poden passar molts anys fins que es doni una situació política equiparable a l’actual. El Parlament català pot tocar, si vol, la pavana (i jo també), però qui té, per ara, l’última paraula dels nostres destins són les Corts espanyoles, on, a tots, la més minsa concessió els sembla la més gran generositat i els dol tant com l’amputació d’un òrgan vital. Cal evitar el rastre de la consigna dels vells ingenus del «tot o res». Tal com estan les coses, i com continuaran molts anys si no és per empitjorar, val més poc que res. I si no és tan poc, millor que millor.

Per tant, «sí» a l’Estatut, malgrat que no és el que de debò ens convé.