Un dels polítics que més m’ha agradat durant el que portem de campanya segur que no el coneixeu. Jo tampoc el coneixia fins ahir. El polític anava en xancletes, pantalons curts, lluïa una llarga barba arrissada impossible de conjuntar amb cap americana decent, seia com si estigués fent una cervesa en una terrassa d’estiu amb els amics i el màxim toc d’elegància que es permetia era una anella que li foradava l’orella esquerra. Sandro Maccarrone, secretari general dels Col·lectius de Joves Comunistes. Tampoc em vaig fixar ben bé en el que deia, la veritat. Però ho deia molt bé. En fi. El vaig conèixer ahir en un debat entre dirigents de les joventuts dels partits.

Ja que això de l’Estatut és una cosa tan important i de tanta transcendència i ja que els joves haurien de ser els més apassionats seguidors de la campanya, els del Consell Nacional de Joventut de Catalunya han decidit animar una mica la cosa i entre els actes hi figurava el debat d’ahir.

Era, doncs, una bona oportunitat per veure fins a quin punt viuen amb passió el debat estatutari els joves, i sobretot per conèixer quina cara fan els dirigents polítics del futur. Si és que sobreviuen, és clar, al canibalisme despietat de famílies, corrents i punyalades vàries que imperen en els partits polítics i en tants altres llocs. Qui sap si allà hi havia el futur president o futura presidenta de la Generalitat, de la República catalana o de la Mancomunidad de Provincias y Municipios del Noreste, que vés a saber com acabem tots plegats.

En fi, que a mi em feia particularment molta il·lusió aquell acte, però em sembla que era l’única persona dels Països Catalans amb aquest sentiment.

Qui sap si entre els oradors hi era el futur president o presidenta de la Generalitat, de la República catalana o de la Mancomunidad de Provincias y Municipios del Noreste, que vés a saber com acabarem Allà només s’hi van presentar els organitzadors, els oradors i els seus grups d’acompanyants, també dirigents de les respectives joventuts, que van omplir les cadires col·locades al mig de la plaça Cardona de Barcelona, van vigilar com ho feien els companys, fer una mica de broma i potser després devien anar a fer un beure després en algun lloc del barri de Gràcia.

Almenys hi havia gent de pas que s’aturava una mica i escoltava a veure de què anava allò, fins i tot un senyor amb bigoti va seure una bona estona en una de les cadires, però la majoria de vianants feien com l’individu que va sortir del Club Edén -2 Ambiente Liberal, situat a la mateixa plaça, que quan va sortir i va trobar-se els altaveus, les cadires de públic i la taula amb els polítics parlant va engegar a caminar ràpid i sense pausa.

Els dirigents juvenils no van defallir per la falta de públic i van mostrar les seves dots de persuasió amb el mateix entusiasme. El país no ha de patir per bons oradors. Aquests ho eren. La majoria tenien vint-i-pocs anys i cap arribava a la trentena però alguns d’ells van demostrar una desimboltura que ja voldrien per a ells alguns diputats que fa anys que escalfen l’escó al Parlament.

Potser no han viscut la clandestinitat, presons, fundacions, escissions i altres calamitats, ni tenen els mites anteriors a l’Estatut de 1979 sobre els quals s’han desenvolupat tantes carreres polítiques.

Però com va dir algun d’ells, són la generació que, passi el que passi el 18-J, farà en el seu moment un estatut, o el que sigui, que superarà a allò que surti del referèndum.

Ho sento, perquè ho feien bé i la majoria d’ells i elles repetien molt bé i amb molta precisió els arguments que els seus grans fan cada dia als mítings, als diaris i arreu, però els vaig haver de deixar per poder escriure aquestes línies. En tenien per estona.

Així que no vaig quedar-me per poder fer allò que fan els periodistes seriosos de declarar qui va guanyar el debat. En fi. Ens haurem de conformar a optar per algun d’ells que va parlar bé. Va, posem-hi en Sandro Maccarrone. I a veure com ho fan d’aquí a vint anys, quan ells mateixos facin un nou estatut. O una constitució.