En les campanyes ianquis la gent para boja cridant als seus polítics «four more years!» (‘quatre anys més!’) com a forma de suport. Se suposa que repetir és la màxima possibilitat del bon polític.

Ací, en tots els bolos que va fent per províncies el mentider blaugrana s’està trobant partidaris del president Maragall que es dediquen a mig rebentar-li l’acte a còpia d’animar-lo a fer repetir el Molt Honorable quatre anys més. (Un dia d’aquests, per cert, estaria bé que els seguidors de Maragall animaren a l’estil ianqui, que queda d’allò més cool i en català també rima a la perfecció: «qua-treanys-més!, qua-treanys-més!...»)

Diuen els qui parlen de prop amb ZP que el president espanyol no està massa content d’aquestes manifestacions que ell considera incitades i que els manifestants afirmen que són espontànies. Els seus plans, pregonen, són que Maragall els quatre anys vinents els passe en alguna universitat fent classes. Però si hi ha una victòria clara del sí, quin argument tindrà per a jubilar-lo?

Estem tots d’acord que aquest ha estat un procés difícil i complicat. Que ha calgut fer tota mena de giragonses i encaixos. I que, al final, qui ha pilotat la nau es diu Maragall. I doncs: ¿si el poble sobirà ho subscriu tot, per quina raó s’hauria de canviar el president que ho ha fet possible?

Per tot això propose al PSC una variant de l’eslògan, ara que amaguen el tros del PP: «Si votes sí, qua-treanys-més!» Oi Mas?