No ens entretinguem ara a mirar la paraula al diccionari, no servirà de res: posem un exemple pràctic, com allò tan clàssic de «treballar dignifica». Pensem-ho. Treballar dignifica? És així, sens dubte, quan el treball es dóna clarament la mà amb la vocació, o quan comprovem els fruits de l’esforç esmerçat i ens sentim satisfets. Però treballar pot tenir altres vessants, com tothom sap: sovint treballar comporta acatar decisions injustes, o obeir ordres amb les quals no combreguem, o fer tasques més enllà de les nostres tasques, i tot un seguit d’escenes francament humiliants per a la més digna de les dignitats. La pregunta és quan es fa necessari, i inevitable, aixecar-se i marxar amb un bon cop de porta.

Hi pot haver moltes raons per no aixecar-se i marxar, és clar que sí: la hipoteca. Els fills. La malaltia de la sogra, el cotxe nou o la simple manca d’alternatives professionals. I malgrat això, si un dia es passa una determinada ratlla, no tenim altra sortida que diu «prou». En el cas de la proposta de text que votarem en el referèndum del 18 de juny, no ens trobem en res que s’hi assembli: ni hi ha un tracte vexatori, ni un assetjament sexual, ni una rebaixa del nostre estatus. Hi ha un evident ascens, de retribució i de competències. En casos com aquest, està clara quina és la posició digna: la de créixer. És el que la família, el sindicat o aquells que gaudiran els resultats del nostre esforç esperen de nosaltres. De nosaltres no esperen arrogància, que de vegades és fàcil de confondre amb la dignitat. El que ens pertoca, aquesta vegada, és estar a l’altura i actuar dignament.