dimarts, 11 de setembre de 2001
>
La prudència ens ha fet traïdors
la crònica
JOSEP MARIA PASQUAL
.
+
Avui cal, més que mai, una Diada que vagi més enllà de la prudència.
|
La crònica de l'últim quart de segle, des de la manifestació de Sant Boi de l'any 1976 fins als actes de l'Onze de Setembre que se celebren avui, és la crònica d'un seguit de desencerts. A l'inici, en els dos, tres, primers anys, en el pas de la Dictadura a la Democràcia, potser tot va anar relativament de pressa: la Constitució espanyola (1978) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979). Però d'aleshores ençà es va iniciar una desacceleració progressiva de la vida política catalana. Els dirigents polítics catalans, que fins a mitjan setanta havien tingut l'Estat i els seus aparells com a enemic comú, en arribar la fi de la dècada dels setanta i en endavant van passar a gestionar les institucions, unes institucions amb seu a Catalunya tant els ens locals com la Generalitat , però de titularitat estatal. La institucionalització de la vida política catalana va portar a una complicitat de facto amb l'Estat de manera que la consolidació de les institucions catalanes exigia, prèviament, la consolidació institucional d'Espanya. Reconstruir Catalunya exigia, doncs, construir primer Espanya, un país que des de tots els punts de vista estava desprestigiat en l'ordre mundial. Així les coses, abocats a la construcció nacional de l'Estat espanyol, va anar perdent sentit, any a any, la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya de l'Onze de Setembre.
El conflicte Catalunya-Espanya, que s'havia alimentat almenys des del 1714, anava perdent sentit, no tant perquè de l'Estat de les Autonomies hagués significat (per part espanyola) el punt de partida cap al restabliment de la sobirania catalana, sinó perquè havia significat (per part catalana) l'ajornament sine die de la reivindicació nacional. La sintonia institucional catalanoespanyola va comportar, immediatament, la desmobilització de la societat civil, que va quedar desorientada en els primers anys i, posteriorment, ha vorejat l'esquizofrènia. El catalanisme polític àmpliament majoritari, format a parts iguals entre el pujolisme i el socialisme, ha anteposat la construcció d'Espanya a aquell tercer punt de l'Assemblea de Catalunya que plantejava l'Estatut d'Autonomia com a pas previ a l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Durant 25 anys, fer Espanya ha estat la manera de fer Catalunya i, sense falsa modèstia, val a dir que la classe política catalana al poder, pujolisme i socialisme, se n'ha sortit i bé, de la primera part. L'Estat espanyol, gràcies a bons anys de govern del PSOE amb ministres del PSC i gràcies als ininterromputs suports a la governabilitat per part de CiU, ha emergit i campa altiu dins i fora dels seus límits. Catalunya, tanmateix, ha quedat per fer. L'orgull d'haver fet Espanya durant 25 anys no evita que, retòricament, pujolistes i socialistes catalans inventin permanentment noves Espanyes, insatisfets del monstre (centre gros i perifèria petita) que han creat. L'Estat espanyol, 25 anys després, agraeix els serveis prestats a Catalunya però actua com una paret de frontó, en la qual reboten totes les pilotes, en forma de llibres o d'exposicions, proposades des del catalanisme polític.
La prudència dels polítics, sinó la negligència o el deler, els ha fet traïdors. Traïdors a la voluntat de milers de catalans que es van manifestar fa 25 anys i que, de bona fe, van delegar la sobirania en la gestió d'uns polítics, que n'han fet un ús, si més no, esbiaixat sempre cap al mateix cantó. Per això, avui, Onze de Setembre, hi ha una commemoració institucional, però cal, més que mai, una Diada que vagi més enllà, més enllà de la prudència.
|
)
