dimarts, 11 de setembre de 2001
>
Es pot fer d'una altra manera
President d'ERC Tarragona
opinió
JOAQUIM VENDRELL MORENO.
.
Durant el segle XX el nacionalisme conservador català, i d'altres formulacions polítiques catalanes, ha mantingut l'estratègia d'esmerçar una part important de les seves energies a implicar-se activament en la política espanyola. Aquesta implicació ha tingut diferents estadis que han anat des de voler arreglar Espanya fins a voler influir-hi, i les diferents formes que ha pres aquesta implicació han estat diverses, des de tenir ministres en el govern espanyol fins a establir un pacte de legislatura per condicionar l'acció del govern.
El resultat final d'aquesta estratègia política, que és aconseguir coses per a Catalunya, ha estat més que discutible i les diferents experiències de la Lliga durant el primer terç del segle XX han aportat prou elements per valorar-ho així. En el present, i des de fa més de 20 anys, Convergència i Unió ha estat l'hereva de continuar en aquesta línia legítima, encara que no compartida d'arreglar Espanya o d'influir en el govern espanyol per tal d'aconseguir coses per a Catalunya. Tant ahir com avui, però, la coalició nacionalista ha representat un paper diferent del que diuen els papers, i en comptes de fer allò que li pertoca fer a una força nacionalista que és pactar més sobirania i augmentar la capacitat de decisió de Catalunya, s'ha dedicat a fer d'assessora econòmica dels diferents governs espanyols. Tampoc se'ns pot escapar que aquesta estratègia ha comportat en més d'una ocasió, i en més de cent, haver de dissimular la procedència com a catalans i fins i tot haver de renunciar-hi, perquè a Espanya com a catalans sembla que hi tinguem ben poca cabuda.
Ja no valen les renúncies disfressades de prudència
Davant d'una majoria absoluta en el parlament espanyol, la coalició nacionalista ha descartat la política d'arreglar allò que és impossible d'arreglar i ha descartat l'estratègia de poder influir en el govern de l'estat per les raons òbvies que comporta una majoria absoluta, i ha passat a una estratègia basada en el pacte constant amb el govern espanyol per tal d'aconseguir allò que «de mica en mica s'omple la pica», oblidant, però, que amb aquesta falta d'ambició l'únic que s'aconsegueix és que el més calent sigui a l'aigüera. És la demostració d'allò que hom ha anomenat el pragmatisme mediocre. La política espanyola en aquest darrer any ha canviat i força, fins al punt que l'estratègia de la política del pacte ja és història, no només perquè hi ha una majoria absoluta sinó perquè els partits estatals s'han posat d'acord per aconseguir el que fa temps que volien i és que els nacionalismes mal anomenats perifèrics no puguin intervenir en cap tema d'estat, ni quan hi hagi majoria relativa al parlament espanyol. S'ha consagrat el bipartidisme espanyol sense que els calgui cap pacte ni cap compromís per escrit; el pacte antiterrorista, la negativa que les comunitats autònomes tinguin representació a Europa o el finançament autonòmic són l'exemple més clar de com els grans temes han estat consensuats i pactats en primera instància entre el Partit Popular i el Partit Socialista, i després s'ha convidat els altres, els convidats de pedra, a afegir-s'hi. A Espanya, per sobre de les diferències ideològiques de dretes i esquerres, hi ha la voluntat de fer prevaler allò que tenen en comú socialistes i populars: la concepció unitària de l'Estat, i davant aquest fet la política de pactes de Convergència i Unió ja no és cap garantia per a Catalunya, si és que ho ha estat mai.
Més enllà de la festa lúdica que se'ns proposa per a l'11 de setembre amb ofrena floral amb franquistes inclosa , ha arribat el moment d'esmerçar les nostres energies durant la resta de l'any a causes més útils i més nobles. Hem de començar a mirar per a nosaltres i començar a fer endreç de casa nostra, fent balanç dels danys ocasionats al llarg de més de vint anys de batalles perdudes o mig mal guanyades a Madrid. Ja no valen les renúncies disfressades de prudència o el viatges d'amagat a la capital del regne per reclamar més autogovern tenint un «no» com a resposta. Ara cal assolir novament, com fa vint anys, el màxim de consens polític que vagi més enllà d'una foto de celebracions mal enteses i mal compartides davant el monument a Rafael Casanova, i que reprengui la voluntat d'una majoria social que vol i necessita el mateix que volia fa vint anys: el reconeixement efectiu de les diferents nacionalitats de l'estat, més autogovern i un model de finançament just. En definitiva, caminar cap al veritable recobrament nacional.
Vull recordar el que un cop Macià digué a Cambó i que resumeix prou bé el que li succeeix a la majoria nacionalista que aquí i allí ens governa: «Quan passi el segle, a tot estirar, vostè i jo serem recordats per la placa d'un carrer. Però Catalunya encara hi serà, i no la podem construir a força de claudicacions».
|
