dimarts, 11 de setembre de 2001
>
Contra el genocidi, Correllengua
Poeta
tribuna
DANIEL RUIZ TRILLO.
.
La llengua no és patrimoni de ningú sinó que pertany a tots els membres de la comunitat lingüística que la comparteix, més enllà de fronteres administratives i de fronteres mentals que porten a la ignorància, l'odi i l'enfrontament
Aquests dies ha sortit a la llum la notícia de la proposició de llei de la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat Valenciana que insta les editorials a excloure dels llibres de text tots els escriptors catalans nascuts fora de les fronteres administratives del País Valencià, mal anomenat Comunitat Valenciana.
La primera reacció, i la que sembla ben lògica, és la d'estranyar-se'n i la d'oposar-s'hi totalment. Ara bé, pensant-hi detingudament, aquest fet no hauria d'estranyar a ningú i trobo que és coherent amb el modus operandi del govern valencià i, en general, del partit que el presideix.
¿No ens adonarem mai que és normal que ara facin aquesta llei, un any després de rebutjar a través del seu propi Tribunal Superior l'ús del terme català? ¿Per què fan aquesta llei tres anys després d'aquella que censurava els professors, quatre anys després de prohibir els Premis Octubre o dos anys després de retirar les subvencions als mitjans en català i a l'edició d'obres d'intel·lectuals? Com pot ser que no ens adonem que no són només fets aïllats o lleis deslligades? Tot està relacionat, lligat i ben lligat.
No és per generalitzar o per simplificar ficant-ho tot dins del mateix sac, però em sembla evident que tot això no és casual, de la mateixa manera que no és casual el negacionisme que la tardor passada va esquitxar-nos a través de les paraules del ciutadà Joan Carles, o igualment com no és casual que la Diputació de València prohibís un espectacle teatral que s'havia de celebrar a la plaça de Bous l'any passat, just un any després de denegar-ne l'ús a la mateixa entitat cívica valenciana.
Alerta, però! No ens deixem enganyar. El govern valencià no ha volgut valorar mai els autors valencians, perquè ha boicotejat, silenciat i censurat escriptors com Enric Valor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Josep Guia, que són els màxims representats de la literatura catalana del segle XX al País Valencià.
Tot plegat forma part d'un intent de genocidi lingüístic i cultural que hauria d'irritar tots els ciutadans europeus, que s'haurien de solidaritzar amb un poble que, després de tres segles d'ocupació i de repressió lingüística pura i dura, ara s'ha de resignar a sobreviure, malviure i reviure episodis tant o més crus que els anteriors, amb desfilades militars, repressions estudiantils i desocupacions antidemocràtiques incloses.
Sé que pinto un panorama desesperançador, però cal tocar de peus a terra i, com deia Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan no serveixi de res». Sobretot, tenint en compte que el consens social contra aquestes bajanades no serveixen de res perquè, al capdavall, qui talla el bacallà l'acabarà trossejant de la manera que més li convingui (tal com ens trosseja la llengua i la seva comunitat), i això és el que passa amb la llei d'universitats, el decret d'humanitats i tota la pesca.
Una de les maneres més clares i dignes de lluitar per la unitat del català i per la normalització del seu ús social és participar en el Correllengua 2001, que del setembre al novembre recorrerà la major part de comarques dels Països Catalans, organitzat per la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua). Perquè aquest Any Europeu de les Llengües està passant amb més pena que glòria. Perquè cal fer bé la tasca cívica d'encoratjar la ciutadania i les institucions (catalanes, espanyoles, franceses i europees) a no deixar de banda el català, l'element únic i insubstituïble que ens fa ser el que som i que ens fa aportar quelcom al patrimoni cultural de la humanitat.
La unió dels territoris
És curiós constatar com els noms de les quatre columnes del Correllengua pertanyen a escriptors catalans tant principatins com són Ramon Barnils, Mercè Rodoreda i Maria Mercè Marçal, com l'escriptor, actor i cantautor valencià Ovidi Montllor, i que altres anys havien estat dedicades a autors balears. És que la llengua no és patrimoni de ningú sinó que pertany a tots els membres de la comunitat lingüística que la comparteix, més enllà de fronteres administratives i de fronteres mentals que porten a la ignorància, l'odi i l'enfrontament.
Per tant, reivindico la unió de tots els territoris de llengua catalana a través de la flama del Correllengua com a instrument vàlid de pressió i de reivindicació popular i massiu. Cal trencar fronteres i cal superar l'autoodi per sortir al carrer i reclamar allò que és just, amb empenta i il·lusió. Sic transit Correllengua.
|
