Opinió

 

1/72>

David Figueres

19.11.2013

L'home de la jaqueta de cuir

Els cadells que esperen amatents a les explicacions de l'home de la jaqueta de cuir, no sabrien dir si han vingut a veure'l a ell o a escoltar de què parlarà. Som a Valls, al Casal Popular La Turba. Anys noranta del segle passat. L'home de la jaqueta de cuir, altres vegades, els cadells, l'han vist per Reus i potser per algun altre poble del Camp. Se sap que ha trobat un lloc, Figuerola del Camp, per fer-hi estades. L'home de la jaqueta de cuir, doncs, és una presència usual a les terres de per allà baix.


A Valls, l'home de la jaqueta de cuir parlarà sobre la treva que recentment ETA ha proposat. Posat de pinxo. La veu esquerdada. Els cadells l'han admirat a la ràdio i quan surt a la televisió. N'han llegit els seus articles. Potser és la primera vegada que el tenen davant per davant. Els cadells són independentistes, com l'home de la jaqueta de cuir, i n'estan una mica farts que ser independentista vulgui dir haver-se de vestir amb samarretes reivindicatives, deixar-se la xolla llarga i reproduir, als bars del rotllo, una total identificació amb la manera de fer dels bascos. Hi ha d'haver alguna cosa més. Hi ha alguna cosa més.

L'home de la jaqueta de cuir, els parla de deixar la independència penjada com un retrat i que, sense perdre-la de vista, treballin pel país, per fer-lo tal com els agradaria que fos; lliure sí, però amb aquelles coses que qualsevol país de veritat ha de tenir. Als cadells, allò sí que els agrada. Treballaran. S'ho prometen. Com ha treballat l'home de la jaqueta de cuir, Ramon Barnils. Incansablement.

Dimecres passat, dia 13 de novembre, al flamant Born Centre Cultural de Barcelona, un d'aquells cadells va tornar a voler saber què explicava l'home de la jaqueta de cuir. Només que aquesta vegada, ell no parlaria directament. Cediria la veu el seu fill Ton, a la Laia Altarriba, a l'Albert Lloreta, a la Laia Soldevila i al David Bassa. L'home de la jaqueta de cuir va trobar un armari on penjar la jupa, el 2001. Ramon Barnils, en canvi, ens sorprèn, ens instrueix, ens fa emprenyar fins i tot des de l'infern, que és on deia al seu fill Ton que aniria quan deixés aquest món. 'Amb la Sofia Loren i la Marylin Monroe, tu.'

'Vint i Ramon Barnils' és el llibre que aquest cadell, ara ja més granadet i pixapins en eterna modalitat de becari, va anar a veure com es presentava en societat. Vint persones ens en parlen. Rebla el clau de l'homenatge, un documental. Laia Altarriba va posar la carxofa davant els testimonis. Albert Lloreta i Laia Soldevila, la càmera. David Bassa i els del Grup de Periodistes Ramon Barnils, d'ençà que es fundà, hi posen l'ànima crítica, els dits a les nafres i als ulls. Trepig als ulls de poll. Com ha de ser.

Jordi Gifre i Joan Navarra, amics de la infantesa a Sant Cugat i la negativa del protagonista a acceptar els calés que ells els oferien. Els rebutjava dient-los que ell s'havia de guanyar la vida per ell mateix. El Mesón. Gabriel Ferrater. Aquella de la dalla va voler que el lloc on va néixer el poeta fos el darrer que albirés Barnils. El poble del periodista, on ho el poeta ho va deixar estar.

Núria Carrera, la dona amb qui es va casar i amb qui compartí el Ton, l'Andreu i el Biel, i la calor que va passar quan tenien amagats a casa seva gent de la CNT o del PSUC amb tot de policies, vigilant al terrat, en una visita que Franco feia a Barcelona. Francesc Bellmunt i les tertúlies impossibles que s'improvisaven al tren de la línia del Vallès. Parlaven de tot i de res, també de dones. Sempre les dones. Joan de Sagarra i com, malgrat que tots dos van estudiar als jesuïtes de Sarrià, on Barnils hi feia de fàmul, és a dir, un d'aquells nens pobres becats que havien de servir als seus companys, no arribaren a fer coneixença fins anys més tard. Bocaccio. L'article que li van prohibir Xavier Vidal-Folch i Lluís Basssets quan es va morir el periodista.

Pepe Ribas i el carnet de periodista que Barnils va plantificar damunt la taula perquè pogués tirar endavant la revista Ajoblanco (només un periodista amb carnet podia engegar una publicació llavors). Ignasi Soler Sugranyes i el MIL. Salvador Puig Antich. Rafael Poch i els intents de Barnils de rellançar Solidaridad Obrera, publicació de la CNT, i fer-ne una revista presentable.

Biel Mesquida i les nits de Barcelona. Com el va ajudar a confegir la seva lluminosa literatura. Jordi Beltran, que el tingué de professor i després es trobaren a la ràdio, anys més tard. Rosa Serra i l'aventura fabulosa d'escriure 'La torna de la torna', un senyor treball periodístic al voltant de l'assassinat de Salvador Puig Antich tot fet per alumnes. Joan Manuel Tresserras i la fixació de Barnils per la impulsió de l'Agència Catalana de Notícies. Jem Cabanes i com es barallaven per les correccions dels articles que li feia.

Eliseu Climent i el Temps, un setmanari que va néixer amb voluntat de país real sense senyeres a la portada. Vicent Partal i les trucades a casa de Barnils perquè li dictés els articles setmanals al mateix setmanari. Ferran Torrent i les passejades per Figuerola mostrant-li el seu darrer reialme. Joan Puigcercós i com l'aconsellà en tècniques de comunicació durant una campanya electoral. Marc Recha i la pel·lícula sobre Barnils sense Barnils. Lluís Estrada i Jordi Clofent, amics de Figuerola, i de com li van saber buscar el refugi que necessitava.

Llibertari sense ser llibertí, lector sense deixar-se llegir què hi duia a dins, independentista sense perdre la seva independència, professor genial sense deixar-se ensenyar a mossegar-se la llengua, radical per anar a les arrels de tot i no als extrems, seductor sense deixar-se seduir mai pels qui tenien virolles, xiquet que havia de servir l'aigua i el pa que després no negaria mai a les coses que calia dir i les que no, també…

Aquell ex-cadell pensa que amb el panorama que tenim, ens en falten no un, sinó centenars, milers de Ramon Barnils, per llençar, no sabates, sinó sabateries senceres contra tants desgraciats que campen per aquests verals amb el cap ben alt fins i tot atrevint-se a donar-nos lliçons de moral.

'Vint i Ramon Barnils' és un llibre necessari perquè sap posar Barnils lluny de la caricatura de llunàtic arrauxat que a molts ja els va anar bé que li pengessin. Perquè fa justícia a un home íntegre. Qüestionable, controvertible, però d'una sola peça. Perquè a vegades ens fa falta que algú ens digui que no hi ha cosa més detestable, en aquesta vida, que la falta de valor per ser feliç. Ramon Barnils, l'home de la jaqueta de cuir, l'home que va saber ballar el darrer twist a temps, em penso que ho va ser. I entre tots cal que sigui així per sempre.

Editorial