Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Núria Jàvega

25.07.2015

De Processos Constituents

Col·lectiu Nosaltres


Podia creure's algú a priori que una unió CUP-ICV-Podemos era possible, donada la història i les maneres de fer de uns i altres?


Rotundament, no.


Podia creure's algú un canvi tan radical a Espanya com per donar per feta la victòria de la Esquerra més radical del moment a l'estat amb més de dos terços del parlament i que, acte seguit es pronunciessin a favor de l'autodeterminació dels pobles ibèrics fent servir “la via escocesa”?


Decididament, no.


I doncs? Perquè apostar per l'impossible I encara més en circumstàncies històriques que exigeixen, a banda de coratge, intel·ligència i pragmatisme?


Cal remuntar-se a l'inici de la singladura del moviment Procés Constituent per tal d'entendre el fenomen i trobar barrejats grupuscles marginals de la Esquerra anticapitalista (en general, marcadament anti independentistes) amb activistes d'òrbita seglar cristiana en una coordinadora com a òrgan executiu i amb una colla de gent treballant-hi i una altra colla de gent de la qual l'únic que apareixia a les reunions de treball era el nom.


Es tracta dels mateixos noms que, després d'aparèixer unes quantes vegades en premsa digital, especialment de l'àmbit “progremadrileny” i juntament amb la família, han optat a regidories, assessories i també llocs de menys volada a l'Ajuntament de Barcelona.


La mateixa operació es perfila tot encarant la nova composició del Parlament en un intent (a l'Hotel Suizo), no només de col·locar-hi diputats, equip tècnic i altres càrrecs adjacents, sinó d'escapçar el caràcter plebiscitari de la cita electoral i amb el pretext que això és de dretes i que a “Catalunya, sí es pot”.


Parlem de sectors semi funcionarials, generalment precaritzats, i formació molt teòrica que mai no han vist amb bons ulls les CUP, ni accepten com a propi el marc operacional català (i encara menys el dels Països Catalans) i que tenen més aviat vocació sucursalista respecte a Madrid (i la Complutense) i d'allí, al món en afany internacionalista.


És obvi que els independentistes del moviment (que n'hi havia, fins i tot a la coordinadora) fugen espaordits de fa temps i, molt especialment després de l'assemblea del 14 de juny on es va exposar el pla mestre i com s'utilitzen els símbols impulsors del moviment: l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades, segons ells mateixos s'hi prestin en menor o major mesura (sense primàries, amb molta tele i el desig d'incorporar els federalistes al procés…), hom diria que inconscients respecte a què i a quí estan fent veritablement el joc.


Al web del moviment segueixen apareixent 47000 i escaig adherits i de ben segur que, malgrat no poder actualitzar dades, no en resta en actiu ni el cinc per cent d'aquells que pensaven que el manifest inicial, en relació a la República Catalana, aportava una alenada d'aire fresc al panorama polític… curiosament omplint de contingut (social, a través del llibre de ponències: una joia treballada de debò des de baix al llarg de més d'un any i quan el que importava era empoderar la gent i no pas guanyar les eleccions ) la independència i fent de contrapés sa enfront el lideratge de les dretes albirant un país conservador i ranci, ple de mútues privades, malaguanyat per una realitat que sempre fou progressista i ha de ser-ho encara més en un món que es transforma i requereix de nous models.


Que és el que hi resta al moviment després de la desbandada que va avançant a territorials i sectorials (individualment i col.lectiva també amb grups organitzats com els dels “Constituents per la ruptura” que ja són a l'espai per la ruptura amb les CUP treballant per al 27S)?


Han marxat els col·locats, als quals el trampolí ja no interessa. I més que ho faran si aconsegueixen entrar al Parlament juntament amb els companys d'Iniciativa, Esquerra Unida i els de Podemos, a la recerca, hores d'ara, del nou liderat indiscutible que arrossegui la massa i demostri que el social té preeminència respecte al nacional i que, sense cap mena de dubte: “Sí se puede” i “mejor todos juntos”.


Han marxat els desil·lusionats i emprenyats, no només per l'afer independència sinó també per les maneres de fer, veient que el afers es resolen, molt més als despatxos, entre cúpules arnades i guardians de la fe, amb canvis de cromos o hores de discurs plumbi i irresistible, que no pas treballant a les bases en un moviment que es pretenia popular.


Resta la confiança cega dels incondicionals, aquells per als quals tot será explicable, sia perquè la fi justifica els mitjans o per la bondat espiritual universal (tornant a l'origen del moviment i els dos pols actius majoritaris) i el nom del moviment, aquell que segueix dotant-lo d'un cert prestigi perquè, a més d'un mer nom, descriu una de les fases de desenvolupament d'un poble vers la seva llibertat.


Posades les cartes cap per amunt en el panorama lògic d'un full de ruta on tothom, d'una manera o altra, se situa a la banda del SI o a la banda del NO, anem encarant les grans fites que venen, en aventures col.lectives que no tenen aturador; en l'esdevenir de l'èpica d'un poble que avança cap el seu destí… malgrat tot, malgrat tots.



Núria Jàvega
Constituents per la ruptura

Editorial