Opinió

 

1/72>

Lluís de Yzaguirre

30.01.2013

Federalistes indecisos

Sembla que el sobiranisme pensa que ja té els deures fets amb les xifres del 25-N. Jo crec que no, que ens cal sumar els federalistes al dret de decidir. Cal que es convencin que només des del dret de decidir podran negociar d'igual a igual amb Espanya. I l'única manera que se'n convencin és que provin honestament d'engegar un procés vers un estat (con)federal (per simplificar, en diré federal però és indistint). I de passada que ens convencin que el seu federalisme no és cap entrebanc a les aspiracions majoritàries del nostre poble.


Per això els demano que activin de seguida el procés federalista. Del meu punt de vista, els qui volen una federació amb Espanya hauran de superar dues dificultats: ells mateixos i els espanyols.


Ells mateixos, perquè ningú no entendria que els federalistes d'UDC, els del PSOE, els d'ICV no fossin capaços de pactar una alternativa que poguessin presentar units, si trobaven interlocutor. I hi afegiria els federalistes del PP, perquè no em crec que no hi hagi al PP ningú amb dos dits de front que no s'adoni que la recentralització és una màquina de desespanyolitzar que tendeix a la saturació... Doncs, si els federalistes catalans de les diverses tendències volen demostrar que el federalisme és alguna cosa més que un obstacle a l'afany de llibertat del nostre poble, han de poder forjar la mateixa transversalitat que té el sobiranisme. Altrament, que pleguin.


I els espanyols, que volen ser jutge i part. Això va frustrar la transició i ens va portar de la dictadura franquista a la 'dictablanda' neofranquista, tant en relació amb la qualitat de la democràcia (la sobirania popular no va poder decidir sobre el rei escollit pel 'criminalíssimo') com en relació amb les llibertats nacionals: el 'café para todos incluyendo a mi perro y a mi loro' va fer seure a la mateixa taula de les autonomies en uniformitat asimètrica les nacions perifèriques i les guarnicions colonials o les nacions riojana o extremenya. Allò que més pot desvirtuar tot el procés és que una de les parts s'arrogui el dret de fixar les regles del joc.


I ara ve quan els federalistes es faran sobiranistes. Perquè el nus gordià que hauran de resoldre amb els negociadors espanyols, bascos i gallecs és quin estatus han de tenir els valencians i els baleàrics i pitiüsencs. Si negociem una federació de nacions, és evident que hem d'anar plegats. Però no seria just que no els reconeguéssim a uns i altres el dret de decidir si volen formar part de la delegació catalana, si volen formar part de la delegació dels països castellans 'para ofrendar glorias a España' o si volen tenir la seva pròpia delegació.


Ara bé, si als valencians els reconeixem el dret de decidir si van amb nosaltres, amb l'enemic o pel seu compte, també ens haurien de reconèixer recíprocament el dret de reconèixer si volem integrar una sola delegació amb ells. Arribats en aquest punt, per què no el dret de decidir que no volem tenir res a veure ni amb espanyols ni amb bascos ni...


És previsible que els negociadors espanyols (si mai se'n trobessin) intentaran ser jutge i part, negociadors i reglamentadors, i que tornaran a intentar degradar Catalunya al nivell d'una 'plaza colonial'; aquí és on els federalistes es juguen la credibilitat: han d'aconseguir que la part espanyola accepti que han de ser els valencians que decideixin si van amb la delegació dels països catalans, amb la delegació dels països castellans o en una delegació pròpia. Aquesta és la prova del cotó fluix del federalisme, que és la mateixa de la democràcia: el dret de decidir.


I per demostrar-nos que el federalisme no és la seva excusa per denegar-nos el dret de decidir, els federalistes haurien de tenir l'honestedat de dir-nos, abans de començar, quin pla B tenen en cas que falli el federalisme: recentralització o independència. Almenys un ja ho ha fet; Herrera ha dit: 'Crec que això es pot aconseguir dins un estat federal o plurinacional, si hi ha voluntat d’acord. O, si no, dins la Unió Europea.'


Si els federalistes no són capaços, en uns quants mesos, de formar una delegació transversal amb una proposta unitària i de trobar un interlocutor espanyol disposat a sostenir una negociació federalista sense hegemonisme castellà, que siguin honestos i admetin que amb Espanya només s'hi pot negociar des de fora i de tu a tu, i que s'afegeixin a la majoria sobiranista. Un cop Catalunya serà independent, podrà lliurement decidir si cedeix sobirania a la UE o si la cedeix a una federació a la qual s'arribi en una negociació, que no sigui tutelada ni per la FAES ni per l'exèrcit persistentment franquista.


Lluís de Yzaguirre i Maura (Universitat Pompeu Fabra)

Editorial