Opinió

 

1/73>

Albert Bertrana

23.01.2013

Albert Bertrana: Per tenir-ho en compte en el debat sobre la sobirania dels pobles


A la llum de textos internacionals sobre els drets dels pobles, semblen un malson els dubtes i els malabarismes semàntics grotescos dels representants del PSC al Parlament de Catalunya, sobre si el Poble català és sobirà. Crec que algunes puntualitzacions poden ser útils a alguns del seus diputats i diputades en el debat actual.


Recordem que amb la Carta de les Nacions Unides (1945) els pobles entren per primera vegada, i definitivament, en el Dret internacional com a subjectes d’aquest àmbit del Dret. “... relacions basades en el respecte del principi d’igualtat de drets i del dret d’autodeterminació dels pobles...” (De l’article 1.2 de la Carta. Principi repetit a l’article 55). L’eufemisme “dret a decidir” no pot voler dir una altra cosa si es porta a la pràctica.


Fins aquí res de nou, si no és que prenc el text de la versió de referència en llengua anglesa, car la versió en llengua espanyola en lloc de la claredat i precisió del mot ”autodeterminació” diu “lliure determinació”, amb l’ambigüitat i confusió que pot introduir en un primer temps. Però en motiu del quarantè aniversari de la signatura de la Carta, una llarga sèrie d’eminents juristes internacionals van iniciar una reflexió sobre el contingut i l’abast del text, donant lloc a l'extensa obra “La Charte des Nations Unies. Commentaire article par article”, Economica, Paris, 1991. Per raons de temps només reprodueixo aquí uns breus extrets d’aquesta obra, amb opinions de juristes sobre quins pobles són titulars de drets i sobirania segons els articles citats.


Keba Mbaye (escrit a la època que era Jutge Vicepresident del Tribunal Internacional de Justícia de les N.U a La Haia): “Jo considero que l’article 1.2, com l’article 55 de la Carta, es refereix efectivament als drets dels pobles i a llur igualtat. Un poble sense Estat no té pas menys drets. Ell roman sobirà i posseeix drets igual que els altres. El Poble sense Estat pot haver perdut el seu territori o estar a punt de recuperar-lo. El cert és que les dues nocions (principi d’igualtat i dret a l’autodeterminació) estan estretament lligades.”


Mohamed Bedjaoui. Va ser vint anys Jutge del Tribunal Internacional de Justícia de les N.U i en va ser President (Escrit entre 1985 i 1990): “... l'adaptació a les noves condicions de la societat internacional no sembla pas acabada, i després de l’acompliment del dret a l’autodeterminació dels pobles colonials, una altra pàgina sembla obrir-se, la del dret a l’autodeterminació de ‘segona generació’, apuntant al dret de secessió al si d’un Estat, en nom d’una identitat nacional reivindicada per un poble havent pertangut fins ara a un mateix Estat”.


Antonio Cassese, Professor de Dret internacional, Universitat Europea (Florència): “... un altre gran mèrit de les Nacions Unides és haver transformat progressivament l’article 1.2 en un dels principis jurídics fonamentals de la Comunitat internacional, dotats de la força jurídica especial de ‘ius cogens’”.


(Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han de ser obeïdes sempre. Són imperatives sobre altres lleis internacionals i només poden ser modificades o substituïdes per una altre norma de ius cogens. Article 53 de la Convenció de Viena de 1969 sobre el dret dels tractats).


És a dir, que encara que no s'hagués plantejat la Declaració de sobirania al Parlament, el Poble de Catalunya (i amb ell el Poble català) ja era sobirà i pot exercir el seu dret a una consulta legal d’autodeterminació, quan trobi el procediment i la legalitat adequats a la seva situació. Per negar-ho caldria qüestionar-nos, fins i tot, la nostra condició de “poble”. I no sé si el PSC o els seus assessors en drets dels pobles anirien tant lluny en el seu deliri dels darrers dies.


Que sigui el que el Poble vulgui!


Albert Bertrana i Bernaus, president de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català (promotora del Pacte Nacional per a l’Autodeterminació)

Editorial