A Mèxic, el 2 de novembre se celebra el Día de los Muertos. Les famílies erigeixen petits altars commemoratius per recordar els que ja no hi són. Les omplen de calaveres de sucre, de pans dolços i també de flors. Tot i l’aparença d’una escenografia macabra que podria fer-nos pensar en el Halloween invasor, la veritat és que el respecte hi és absolut. És una festa popular plena de color i de diversió. És una festa per fer avinents els que ja només són remembrança.

La mort a Mèxic, però, té una cara molt menys amable. Des del 2006, a tot el país, han estat assassinats 33 periodistes, 1 escriptor i 1 poeta. A aquestes xifres, afegir-hi 8 periodistes desapareguts. El 2011 ha estat especialment tràgic, doncs del total de gent de lletra assassinats, a 9 se’ls ha llevat la vida i 2 han desaparegut, entre el gener i el setembre d’enguany. La majoria d’aquests casos no han estat convenientment instruïts judicialment i molts ni tan sols han estat investigats. La xifra és preocupant si tenim en compte que en tot el 2010 hi va haver el mateix número d’assassinats.

El juliol del 2006 el Partido Acción Nacional torna a guanyar les eleccions. Felipe Calderón en surt guanyador. Al desembre és investit nou president del país. Una de les primeres accions del seu mandat, és la mobilització de 50.000 membres de l’exèrcit per tal de lluitar contra la violència organitzada dels càrtels de la droga.

La decisió de fer front a un mal endèmic del país és aplaudida per uns i mirada amb molts recels per altres. El resultat, que la violència, en comptes de remetre, augmenta, deixant un saldo de 40.000 víctimes civils derivades d’alguna de les accions, la majoria, gent innocent que s’ha trobat en una balacera, els freqüents intercanvis de trets entre faccions on difícilment es pot saber qui són els bons i qui els dolents. Si és que això és possible encara a Mèxic.

La majoria dels assassinats s’han donat en llocs allunyats de les grans ciutats. En llocs on el poder local en connivència amb els qui es dediquen al negoci de la droga fan i desfan. La intrusió de periodistes que volen tan sols dedicar-se a fer la seva feina, és vista com una amenaça als seus tripijocs. D’aquí que siguin eliminats sense escrúpols i que els culpables mai siguin descoberts, doncs es fa difícil saber si els autors materials o els instigadors són policies, funcionaris del govern o grups del crim organitzat. El grau de corrupció a tot el país és majúscul.

Amb tot, moltes d’aquestes persones, no estaven directament interessades en fer sortir a la llum aspectes del tràfic d’estupefaents. Moltes de les seves investigacions anaven destinades a trobar els perquès d’altres abusos comesos a la regió. Ens trobem amb el cas de Miguel Ángel Gutiérrez Ávila, per exemple, assassinat el juliol del 2008 quan preparava un documental sobre cultures i tradicions indígenes, a l’estat de Guerrero, alhora que documentava violacions del drets humans comesos contra el personal d’una emissora de ràdio local. Va ser assassinat a cops i el seu cos trobat en un voral de l’autopista.

El cas de José Bladimir Antuna García és encara més escandalós. Va ser mort el novembre del 2009 després de ser segrestat quan anava a treballar. Antuna havia rebut diverses amenaces de mort i fins i tot havia patit una temptativa d’assassinat. El cadàver va aparèixer amb una nota al costat on s’hi podia llegir: “Esto me ha ocurrido por brindar información a los soldados y por escribir demasiado”. Malgrat denunciar les amenaces a la Procuradoría General de Justicia de Durango, les autoritats no li van oferir cap mena de protecció.

La violència contra les dones a Mèxic mereixeria un article a banda. La barbàrie infligida contra diverses dones a Ciudad Juárez, violades moltes d’elles fins a la mort, també s’ha cobrat víctimes entre les persones que havien intentat denunciar-ho. Així Susana Chávez Castillo, poeta i activista tenaç amb aquesta causa i que va dirigir diverses manifestacions, va ser trobada morta el gener del 2011. Havia estat estrangulada i el seu cos violentament mutilat.

Dissortada sort també van córrer Ana María Marcela Yarce Viveros i Rocío González Trápaga. Van ser segrestades i assassinades el setembre del 2011. Van ser trobades amb les mans lligades a l’esquena, despullades i amb cordes al voltant del coll.

L’acarnissament ferotge contra les dones que gosen alçar la veu s’ha fet patent en els darrers actes criminals comesos per aquests monstres. Afegir a aquesta malèfica modalitat, d’altres com assassinar familiars innocents de les potencials víctimes. Així el cos d’Ángel Castillo Corona va ser descobert sense vida al costat del seu fill de només 16 anys.

Enguany, el PEN internacional, en el Dia de l’Escriptor Empresonat que commemora cada dia 15 de novembre, vol focalitzar la seva atenció en el cas mexicà. Com en molts altres països que es diuen democràtics, la impunitat amb què s’assassina és esfereïdora. Immersos en una globalitat on sembla que només ens haguem de fer arribar les coses agradables d’arreu, cal aprendre a compartir també i fer-no nostres aquests aberrants fets. Erigim en la nostra consciència un petit altar per retre homenatge a tants morts. Encenguem una espelma. Portem-hi flors. Una calavera de sucre, potser. No callem. Només el silenci parla a favor dels criminals.

David Figueres és membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català