Sant Jordi: el retorn al carrer

Divendres l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium i l'AMI van tornar a fer un d'aquells actes que quedaran marcats al calendari de la independència. Amb una gran facilitat organitzativa, va omplir de gom a gom el Palau Sant Jordi, el més gran del país. Ho va fer, per dir-ho així, amb una mà a l'esquena. En suport de tots els candidats a batlle, del partit que siga, que signen compromisos per la independència als seus municipis. No hi havia l'ambient de les altres ocasions, és cert. No hi havia l'electricitat que de vegades hem tingut la sort de viure. Molta gent està decebuda per les coses que han passat del 9-N ençà i es mira tot això que passa amb uns ulls més freds. Crec que és normal i comprensible. I que això fa més gran l'èxit.

En aquest país, certament, a ningú no li va estranyar que l'acte fos un èxit. I, no obstant això, va caldre explicar-ho, novament. Som un país amb mentalitat de colonitzat i, segons que sembla, nosaltres sempre hem d'aportar proves, les que ells no aporten mai. Nosaltres vam haver d'ajuntar les mans de Vinaròs al Voló perquè fos indiscutible l'anhel de llibertat. Ells no van arribar a omplir mai la plaça de Catalunya --corre aquell acudit que diu que la seua cadena humana anava del Corte Inglés a la FNAC. I, no obstant això, malgrat la desproporció evident dels fets, hem d'aguantar comparacions. Nosaltres dipositem més de dos milions de vots a les urnes, contra la seua prohibició. I tot i això hem d'aguantar jocs malabars de matemàtica recreativa destinats a disminuir el colp del 9-N. Nosaltres omplim el Sant Jordi una divendres qualsevol a la vesprada i ells, que no arribaren a omplir un teatre de set-centes localitats aquesta mateixa setmana, es permeten tot de fanfarronades i provocacions.

Sort que queda poc per a rematar el camí: cinc mesos més divuit. Perquè la veritat és que tanta prepotència de part de l'unionisme arriba a cansar.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Sort que queda poc per a rematar el camí: cinc mesos més divuit. Perquè la veritat és que tanta prepotència de part de l'unionisme arriba a cansar.