Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/19>

Martxelo Otamendi

12.04.2015

El mestre ens mira

Ha marxat un mestre, un mestre i un amic que ens ha donat molts exemples de periodisme i de com són les maneres dignes de mirar la vida. Els qui tenim uns quants anys, tenim en gran estima els reportatges agosarats de Vinader, aquells magnífics i memorables treballs, fruit d'assumir els riscos que comportava endinsar-se en la gola del llop.


Vinader va ser un periodista d'aquella època; d'una època en què el periodisme, autèntic, devia exercir una funció ingent. I Vinader va fer el que calia fer. Tot just mort Franco, els aparells estatals gaudien d'una enorme força i d'un gran poder; existien uns llaços estrets entre militars, policies i civils feixistes, i Vinader es va endinsar amb la seva màquina d'escriure enmig d'aquell triangle, fins al fons mateix d'aquell forat negre.


Aquest tipus de periodisme és arriscat i perillós, les fonts d'informació solen ser brutes i estan impregnades de segones intencions, i la venjança sol ser dura; sigui la suscitada per la persona acusada, sigui la generada per la justícia, tal com Vinader va tenir ocasió d'experimentar en més d'una ocasió.


El vam tenir com a professor, durant un curs d'estiu que es va impartir a Barcelona al voltant del periodisme d'investigació, i ell, quan va saber que érem bascos, va teixir una xarxa de complicitat al nostre voltant. Teníem davant un periodista que havia escrit magnífiques obres respecte a tot el que s’havia esdevingut a Euskal Herria 20 anys abans, i vam tractar d'esprémer com vam poder aquell fruit. Vinader gaudia proporcionant detalls referents a les seves obres d'abans a aquells joves; i els joves gaudien encara més.


He de recordar finalment que Xavier Vinader va participar, com a ponent i oient, en tots els actes que es van organitzar a Barcelona amb motiu del tancament del diari Euskaldunon Egunkaria. Ell sempre tan proper i solidari.


Xavier Vinader, més que abandonar-nos, se'ns ha avançat. Perquè sabem que ells ens espera al final d'aquest camí que conforma el periodisme compromès, arriscat, perillós i noble; ens vigila, atent a tot el que fem, sense posar-nos nota però valorant en tot moment el que fem.


Sabem com hem de treballar per què ell treballava així abans.


Editorial