Opinió

 

<2/19>

Martxelo Otamendi

29.06.2013

Països que canten

Haurà estat digne de mirar i d'escoltar el macroconcert d'aquesta nit al Camp Nou, organitzat per l'associació Òmnium Cultural amb la participació de seixanta cantants. Un cop posades a la venda, es van vendre seixanta mil entrades en un dia.


A Catalunya heu creat una enorme maquinària per mantenir en primera pàgina de l'agenda la qüestió de la independència, és a dir, el dret de decidir. Aquesta setmana mateix, dimecres, la gran reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir i ara el concert gegantí al camp del Barça. Aquesta estratègia és vàlida per a desenvolupar la musculatura social, aquesta que pedaleja sense parar, i aquesta que recorda constantment que no es pot baixar de la bicicleta a qui pugui caure en la temptació de fer-ho.


Podria ser interessant d'avaluar quina importància van adquirir en les consciències polítiques de la nostra gent i dels nostres països aquells recitals i concerts que es van prodigar durant els últims anys del franquisme i els primers de la transició.


En aquest país nostre, on no hi ha gaire tirada a analitzar la teoria política, les lletres d'aquelles cançons van exercir un paper d'ideologització, d'instrucció política. En aquells festivals, hi havia una càrrega política immensa i comprensible i van constituir una escola política per a molts.


En aquella època, també va haver-hi una relació molt estreta entre cantants del País Basc i dels Països Catalans. A casa vostra, hi havia la Nova Cançó, i a casa nostra l'Euskal Kantagintza Berria. Encara recordo, a tall d'exemple, aquells festivals a les nostres capitals entre Llach i Laboa, organitzats pel diari Egin i que s'anunciaven mitjançant cartells fets pel pintor Zumeta.


En aquells països on se cerca la llibertat, tant la música com els recitals de cantants han tingut un paper destacat en el passat, i també l'hi tindran en el futur.

Editorial