Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/19>

Vicent Partal

07.06.2015

Andorra

De tots els territoris catalans Andorra és el cas més especial. És un estat independent, membre de la comunitat internacional de ple dret, que es reconeix en la cultura catalana, on el català és l'única llengua oficial però que alhora tenen un recel comprensible cap a la resta del país. D'una banda sempre marca la diferència entre el fet que ells són un estat i la situació subestatal que tenim la resta. I per un altre costat, com és lògic, la seua situació demogràfica els fa estar en un avís permanent. Una confederació, per exemple, entre Catalunya i Andorra seria vista amb preocupació des d'Andorra per la dissimilitud de mida.



L'estructura constitucional d'Andorra és també extremadament peculiar. Es tracta d'una monarquia doble amb dos sobirans que comparteixen l'atribut real, sota el títol de coprínceps. I per complicar-ho més un copríncep és president de la república francesa i l'altre bisbe d'Urgell i per tant, de forma remota, poder temporal de l'església. Aquest peculiar equilibri ha salvat durant segles la independència andorrana -si no fos així avui Andorra seria França. Però ara està en crisi. Sobretot per la part eclesial.



Sempre que un nou Papa arriba al poder a Roma es posa sobre la taula el problema andorrà. Com és que un bisbe és cap d'estat i té poder temporal? Aquest cop, però, sembla que el Papa Francesc està especialment disposat a acabar amb la situació i a eliminar, sense presses però sense pausa, el coprincipat episcopal. Intenció que ha provocat una autèntica revolució a Andorra.



Si un copríncep desapareix el debat constitucional s'obre i tot pot passar. Hi ha moltes opcions sobre la taula encara que de fet el més normal seria que Andorra proclamés una república, eliminant també el coprincipat francès i per tant les restes d’una estructura que tenia sentit fa segles però no avui. Ves per on tot sembla que es mou en aquests mesos tan apassionants, Martxelo.

Editorial