Opinió

 

<25/88>

Marta Rojals

04.03.2014

El Gobierno té un pla (també hidrològic)

Vejam si ens queda clar: l'Ebre és un riu insolidari i malgastador. Ho confirmen els portaveus del secà: 'L'Ebre llença al mar 450 metres cúbics d'aigua per segon'; 'L'Ebre ha malbaratat 19.000 hectòmetres cúbics l'últim quadrienni'. Per això, en vista de tanta desídia continuada, el Gobierno de España ha decidit de posar el riu a ratlla amb un pla hidrològic que li farà passar les ganes de malbaratar el bé comú de tots els espanyols.


Els regants homenatjats estan contents perquè confien en el ‘pla’ del Gobierno, que sempre ha mirat pels treballadors de la terra, és clar que sí. Els habitants del delta, en canvi, són tan malpensats que veuen en la promesa del ‘agua para todos’ una excusa per a embassar i satisfer les demandes insostenibles dels nous models de turisme, urbanisme, consumisme i cinisme en general. Quines coses de pensar, oi? El PP no els ho faria mai, això, als seus amics els pagesos. Abans de deixar una finca de Lleida sense gota a gota faria tancar els aspersors de tots els camps de golf entre Vila-seca i Calatayud, com ha fet sempre.


Molts pro-PH veuen en els deltencs l’egoisme dels senyorets que ho volen tot: acostumats a tenir un riu que llença aigua al mar a carretades, i a plantar-hi arròs i veure-hi peixets i moixonets, ara es queixen que els volen canviar l’aigua desaprofitada per clorur de sodi, que és la sal de la vida, i ells vinga plorar que els ho matarà tot. Però que no ho han sentit, que els garantiran un cabal ‘ecològic’ segons uns ‘criteris cientificotècnics’? D’acord que aquests científics i tècnics ningú no els ha vistos, però que no en tenen prou, amb la paraula d’un partit que sempre s’ha caracteritzat per la sensibilitat mediambiental?


Estic fent una caricatura: els regants no són tan ingenus de creure que sobreexplotar un riu ja sobreexplotat no afectarà negativament el delta, però ah: unes vegades es guanya, unes altres es perd. El president del canal Segarra-Garrigues, que no se’n sent, de l’arròs, dels peixets i dels moixonets, ho explica així de diàfan: ‘A vegades s’ha de prioritzar: aliments o ecologisme’. És clar que sí: si el món sempre ha funcionat trinxant ecosistemes com fins ara, per què ho hauríem de voler canviar? Servidora, que és de poble de secà, no és aliena a aquesta filosofia que es resumeix en el famós refrany: ‘pa per avui, no li miris el dentat’. La cosa que ja m’estranya més és que aquests pagesos, amb l’experiència de generacions que mai no els han regalat res, confiïn que pel ‘regal’ de desviar-los l’aigua no els en demanaran res a canvi.


Però també cal dir-ho tot: si a l’agricultor no li paguessin el fruit a preus d’explotació esclava, no li caldria produir cada vegada més per a cobrir les necessitats, que contínuament en són més, i són més cares. El Pla Hidrològic només és la consolidació en ciment d’aquest desequilibri voraç: l’objectiu ha de ser produir més, i no pas qüestionar-nos per què els fruits no es paguen a un preu just, i encara menys per què cada vegada tenim més necessitats i més costoses. Dit en termes hidrològics: l’objectiu és estirar la cadena, i no pas demanar-nos per què la cisterna del vàter fa servir aigua potable, i encara menys si podria ser reciclada de la dutxa o del rentamans. Aquesta és la força del PHE: mentre mantingui la capacitat d’enfrontar el territori, evitarà la reflexió. El Gobierno haurà abatut dos pardals d’un tret, si no els ha matat abans l’aigua salada.

Editorial