Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Oriol Caba

02.07.2008

Alegria, és festa major

Fa un dia que riu-te'n dels berenars d'en Iogui a Yellowstone, i faig marrada de camí cap al Montseny: de Barcelona a Arenys, parada per a ensumar la mar salada i recollir en Fita; d'allà a ca la Lola, Vallgorguina, cerveseta i matar el brunzit emprenyador del divendres a la tarda sota l'ombra dels plataners; Breda, obrir les finestres de ca l'àvia per ventilar la xafogor i cap a Arbúcies amb la cultura dispersa. Veig el bosc i penso que l'Anna Cerdà i en Marc Lloret cada cop s'ho fan millor: tot és del verd intens dels braçalets del festival i no voldria ser en cap altre lloc: popArb, Arbúcies, quart planeta sistema solar.

Aterrem darrere la torre de control amb els Anímic, que sonen de can Cassó. La Mireia ens posa una cinta per a entrar a quasi tot arreu. Anem a sentir els Manos de topo i de camí ens trobem la paradeta de la Txell Bonet en directe blau elèctric des d'Arbúcies: en Phil Musical es declara a en Guillamino i el Guicho que diu que ha cancel·lat actuació a Glastonbury per ser aquí dalt. Poca broma: em sembla que ja respirem les feromones de cada any.

El popArb és la festa major de la música pop independent que es fa per aquí i també és un lloc on passen coses. Tot es veu de molt a prop i, com que no és res important d'aquella manera pretesament transcendental de les macrocoses, el personal està més disposat a parlar-ne i a mirar-se el veïnat amb alegria, especulant sobre com seria jugar plegats una temporadeta. En cada edició, al 'backstage' més promiscu de l'estiu, hi ha un tetris que no para de fer noves provatures i a vegades en surten coses: quatre línies de mil punts. I no parlo de música i prou: l'any passat, per exemple, les paraules anaven més ràpides que no el vent i s'hi van sentir idees per a projectes audiovisuals que ara ja es van fent, o explosives síntesis de gran exactitud sobre el caràcter que fomenta el 'prime time' televisiu amb evident influència de la filosofia francesa més radical. A veure què en surt enguany.

En aquests llocs sempre m'excito i vaig amunt i avall sense parar per no perdre-me'n ni una. No és la millor tècnica per a fer-se una imatge fidel de què passa de debò, però els peus se me'n van sols i inventar-ne una amb el mosaic de petites coses que arreplegues també té el seu interès, sobretot passejant per un univers tan familiar. La sensació és de fertilitat: tothom enèrgic, hi ha entusiasme.

Continuo caminant. Veig en Carabén a punt de tocar, en Sisa que celebra el seu idil·li amb l'Oliver i busca hotel de residència, en Miqui Puig amb la maleta que ens farà botar com sempre... Em trobo en Montefusco, se'm posen tots els cabells drets pensant en el seu ‘viva la guerra' de l'any passat, i penso: com és que no hi ha tots els músics del pop independent en aquest festival? Hi hauria de ser tothom, i l'any que no són al cartell que vinguin de públic!

El popArb ha de ser la festa major del gremi, una celebració general pagada trinco-trinco per l'ICIC, un gran 'backstage', amb barra lliure i gandules, instruments pertot arreu i aquella despreocupada indulgència que es gasta amb les entremaliadures de les estrelletes. Ja veuríeu què en sortiria, d'aquests 'rotllets' de cap de setmana a Arbúcies, si tothom hi fos!

Editorial