Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Xavier Montanyà

13.06.2008

Sir Winston Churchill

La Fundació Catalunya Oberta reivindica que Barcelona dediqui un carrer, plaça o monument a la memòria de 'Sir Winston Churchill, figura cabdal del segle XX en la defensa de la llibertat i de la democràcia'. La petició sol anar acompanyada de la frase que va dedicar al 'valent poble de Barcelona' per haver resistit els bombardeigs de la guerra del 36-39. Aquest polític conservador és una figura cabdal del segle XX, sí, però per haver defensat el seu particular concepte de democràcia, circumscrit a les fronteres d’Anglaterra, bo i ignorant, permetent i practicant l’opressió, l’espoli, la repressió i, a vegades, el genocidi dels pobles colonials de l’imperi britànic, inclosos els irlandesos que, per ell, eren uns colonitzats més; i bo i girant-se d’esquena als republicans espanyols, emparant-se en la hipòcrita 'neutralitat'. Churchill va dar suport a Franco per activa i per passiva. El 24 de maig de l’any 1944, segons Paul Preston, en un discurs a la Cambra dels Comuns, va manifestar la seva admiració pel general i el seu agraïment, amb què li assegurà la pervivència en el poder, després de la guerra europea. Aquell dia, pronunciant la frase: 'Els problemes polítics d’Espanya són un afer dels espanyols', malgrat les protestes de molts demòcrates anglo-americans, va liquidar per sempre les esperances democràtiques de l’exili i de l’oposició antifranquista i contribuí a perpetuar la dictadura franquista.

Hanna Arendt, en el seu estudi dels totalitarismes, va incloure-hi, a més del feixisme i el comunisme, l’imperialisme colonial, sovint oblidat, potser, perquè és l’esperit que, convenientment maquillat, encara inspira avui la política internacional. Si Hitler i Stalin són representants dels dos primers corrents del totalitarisme, Churchill podria ser un dels màxims representants del tercer, el més antic, el més profund. La barbàrie no va començar al món l’any 1933, ni es va acabar l'any 1945. L’imperialisme europeu havia practicat l’extermini i el genocidi, el bombardeig de civils indefensos i la repressió més cruel als països colonials de l’Àfrica i de l’Orient. Churchill hi va participar com a militar, de primer, i com a ministre de colònies i de la guerra, després. Recomano la lectura de 'Historia de los bombardeos' i 'Exterminad a todos los salvajes' de l’escriptor suec Sven Lindqvist, publicats per Turner. Defensor a ultrança de les idees imperialistes victorianes, amarades de racisme, Churchill va contribuir a crear una força militar de xoc, els Black and Tans, al final de la Primera Guerra Mundial, per tal de combatre els independentistes irlandesos. Els Black and Tans són una llegenda negra a Irlanda. Es van fer famosos per la brutalitat i el menyspreu amb què tractaven la vida i les idees dels nacionalistes irlandesos. Van prendre part en el primer Bloody Sunday, obrint foc contra el públic d’un partit de futbol a Dublín, matant dotze espectadors indefensos i ferint-ne desenes, per exemple. Després Churchill els va enviar a Palestina on van ser la gendarmeria britànica i van continuar les represàlies contra civils àrabs i jueus, segons el periodista Robert Fisk.

Però Churchill no acaba pas aquí la seva carrera de respecte a la democràcia dels altres, al dret d’autodeterminació dels pobles i a la vida dels civils desarmats, fossin colonitzats, és a dir: éssers inferiors, o enemics, és a dir: alemanys. Durant la Segona Guerra Mundial, Sir Winston va ordenar els bombardeigs indiscriminats, amb ciutadans indefensos inclosos, d’Hamburg o Dresden, aquest darrer dut a terme quan la guerra era gairebé sentenciada. 'Churchill va sacrificar els convenis de la protecció de la població civil que, a Europa, li havien costat dos cents cinquanta anys d’assolir', ha escrit Sven Lindqvist. Recomano, també, 'Sobre la historia natural de la destrucción' de W. G. Sebald (Anagrama). Més tard, als anys 50, com a primer ministre, va reprimir amb mà dura, militarment, tots els intents independentistes de les colònies. És famosa la seva actuació contra els mau-mau a Kenya, o a l'Iran i a Malàisia. Dit això, sorprèn que un cert sector nacionalista català reivindiqui la seva figura. Em sembla que la seva menció de 'la valentia del poble de Barcelona' no justifica cap homenatge.

Editorial